Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme
Balanç del cicle polític passat
L’etapa política que ara s’obre
Una estratègia nacional d’Unitat Popular
La via revolucionària és l’únic camí cap a la consecució dels nostres objectius polítics. Com fer una revolució al segle XXI dins un estat occidental és un debat que caldrà afrontar sense apriorismes. Ara bé, aquests darrers anys ens han mostrat que no hi ha dreceres que permetin saltar-se la pantalla de la revolució. No hi ha resultats electorals ni xifres de manifestants ordenades que per si soles provoquin canvis. L’accés del poble al poder polític requereix d’una acció combinada de formes d’autoorganització i de lluita al marge de la política formal representativa.
Una estratègia d’Unitat Popular
L’objectiu de l’Esquerra Independentista no és que «passin coses» o que «es produeixin canvis», sinó la construcció d’una República feminista i socialista als Països Catalans.
L’estratègia d’Unitat Popular és la proposta d’agrupar una majoria de les classes populars al voltant d’un programa de transformació social i autodeterminació per als Països Catalans i d’una pràctica política rupturista per aconseguir-ho. Només la classe treballadora i la resta de classes populars tenim la capacitat de provocar canvis en profunditat contra l’actual sistema.
L’espai d’Unitat Popular no el concebem com un espai polític més entre molts altres actors, sinó un espai amb la vocació d’esdevenir una alternativa política nacional al conjunt de les forces polítiques.
Aquesta estratègia no és fruit d’opcions ètiques o estètiques, sinó del convenciment que és la més adequada per a dur a terme un procés d’alliberament nacional als Països Catalans. El fet que l’existència d’una base social sobiranista conservadora en la majoria de territoris sigui minoritària i que, en canvi, hi hagi una important penetració de la ideologia d’estat al si de les classes populars, fan que la via per poder construir un bloc històric revolucionari passi per un projecte liderat per les classes populars i al servei de les classes populars. Sense aquest caràcter material i de classe, la reivindicació independentista està condemnada a recloure’s en un comunitarisme victimista sense cap possibilitat d’èxit.
Una estratègia d’àmbit nacional
El marc nacional de Països Catalans és l’únic marc capaç de garantir els drets nacionals de les seves habitants. Però a més, estratègicament, és un marc més favorable per poder tòrcer el poder de l’estat que no pas el marc fragmentat de cada territori autonòmic. El pes demogràfic, econòmic i polític dels Països Catalans en la seva globalitat permet obrir una crisi a l’estat amb molta més profunditat que la que han pogut obrir els diversos projectes de canvi de la darrera dècada.
El fet que actualment l’escenari sigui extremadament fragmentat no justifica abonar vies fragmentades cap a l’autodeterminació, sinó tot el contrari. Es tracta de situar en primer terme la tasca de revertir aquesta fragmentació a través d’una estratègia d’àmbit nacional que no sigui una simple translació de l’estratègia del Principat cap a tota la nació, sinó una estratègia amb aplicacions tàctiques adequades a les diverses realitats territorials.
Així mateix, tenir una estratègia d’àmbit nacional per a l’autodeterminació posa en dubte tant la viabilitat dels plantejaments interclassistes del sobiranisme governamental com la creença que a partir de les pràctiques autonomistes deslligades de cada territori es podran trencar els límits de sobirania que imposa l’estat. No tenir-la o no practicar-la significa veure’ns arrossegades per aquests dos plantejaments i desdibuixar el nostre projecte polític.
El balanç de construcció nacional en aquesta darrera dècada és, sense cap mena de dubte ni pal·liatiu, negatiu. L’Esquerra Independentista té, deu anys després, una organització i un discurs polític molt més regionalitzats. Malgrat el creixement organitzatiu i de recursos, en deu anys no hem aconseguit generar cap estructura de construcció nacional exitosa.
La creença en la viabilitat de l’exercici de l’autodeterminació de forma imminent al Principat va fer entrar en greu contradicció el projecte de construcció nacional de l’Esquerra Independentista. Malgrat que aquest fet ja ha desaparegut, la inèrcia de les pràctiques regionalistes continua paralitzant les tasques de construcció nacional.
És, doncs, imprescindible reprendre les tasques de construcció nacional i adequar les estructures organitzatives i les pràctiques polítiques a aquest objectiu.
Construir un projecte polític des de la minoria i per la majoria.
Ara mateix som minoria. La majoria de població que ha connectat en els darrers deu anys amb l’anhel de canvi nacional i social, la que es mobilitza de forma creixent amb el feminisme, no té el projecte de la Unitat Popular com el seu referent polític principal. Som, però, una minoria present i activa en l’agenda política. I és des d’aquesta posició que hem de construir un projecte per a una majoria.
És un error que l’Esquerra Independentista hagi patit el fet d’haver de creure que per ser majoria cal actual com si ja fóssim majoria. És a dir, adoptar els discursos i les pràctiques polítiques que avui en dia són majoritàries, filtrar la nostra acció política «com si ja fóssim al govern» o creure que el creixement d’un projecte polític es gesta essencialment en transacció amb altres projectes polítics que pugnen per la mateixa representativitat.
Només podem fer que el nostre projecte polític sigui majoritari si connectem amb aspiracions i reivindicacions de les classes populars i ho fem des d’una forma i plantejament diferents dels que plantegen els actuals projectes polítics hegemònics.
I aquests plantejaments no han de respondre a la idea de guanyar respectabilitat sinó a la idea de generar canvis polítics en profunditat. Les idees de canvi són per sí mateixes conflictives. Ser majoria sense ser eina revolucionària només serveix per a substituir els actuals gestors polítics per uns de nous.
Construir un projecte des de la minoria i per a una majoria vol dir assumir que es tracta d’un procés dialèctic que transforma alhora la consciència política de la població i les formes organitzatives del moviment. Això també ens obliga a transitar una via alternativa. El model individualista d’activista i el menysteniment a les formes d’organització i decisió col·lectives no és cap via al creixement polític com s’ha volgut presentar molt sovint, sinó el camí cap a la difuminació. Per contra, les pràctiques polítiques que no cerquen el creixement militant estan condemnades a la minorització permanent que les porta a la marginalitat o a assumir un paper de lobby. La nostra aspiració ha de ser la de construir un moviment permeable i amb capacitat de canvi que cultivi una cultura organitzativa sòlida.
Deslegitimar l’estat i les autonomies.
El consens democràtic sobre l’estat de les autonomies s’ha construït sobre dos pressupòsits: que l’estat espanyol era un estat plenament democràtic i que les autonomies dotaven de drets polítics, socials, econòmics i culturals les diferents nacionalitats.
La crisi de fa una dècada va deixar al descobert que tots dos pressupòsits són falsos, i la repressió desfermada sobretot al voltant d’octubre de 2017 ho tornava a certificar. Quan parlem de deslegitimar l’estat i les autonomies ens referim a posar el descobert la falsedat sobre la qual es basteix el seu consens democràtic.
En espais molt polititzats aquesta tasca de deslegitimació és molt sovint abandonada perquè són arguments que es pressuposen. Aquest abandonament ha estat ocupat en bona part per diferents variants del nacionalisme victimista. Recuperar aquesta acció propagandística també ha de servir com a estratègia per a disputar-li el terreny al nacionalisme victimista.
Cal treballar en aquesta tasca a partir de quatre línies:
- La solidaritat i acció antirepressiva des d’una perspectiva àmplia, que no es restringeixi només a les preses polítiques i exiliades de novembre de 2017 sinó que abraci els centenars de represaliades a tots els nivells per qüestions polítiques dels darrers anys, i que no estigui al dictat de les estratègies del sobiranisme governamental.
- La denúncia dels privilegis de les classes dominants i de la manera com l’estat subverteix mecanismes formalment democràtics per protegir aquests privilegis.
- La denúncia del caràcter reaccionari i masclista del nacionalisme espanyol.
- El buidatge de sobirania imperant en les institucions autonòmiques.
Tres vectors de lluita: sobiranies, drets i autodeterminació.
En l’etapa política anterior a 2009 els partits hegemònics donaven resposta a aspiracions diferents a les quals nosaltres volíem respondre. La millora del marc constitucional vigent i les aspiracions individualistes de sectors socials ascendents en un context de creixement econòmic ocupaven els debats dels partits institucionals. En canvi, la impugnació de l’estat sorgit de la transició, la lluita contra la precarietat i contra la destrucció del territori o la crítica als efectes de la globalització capitalista eren el marc de treball dels moviments polítics antagonistes.
En el darrer cicle de lluita, però, l’agenda política ha anat convergint. Tots els actors polítics i socials estem prenent posicions al voltant dels mateixos temes: l’autodeterminació, l’empobriment de les classes populars, la gestió i el finançament dels serveis públics, la discriminació de les dones, el canvi climàtic…
Les respostes que al voltant d’aquest tema impugnaven l’actual status quo han estat massa poc concretes i sense cap dibuix tàctic clar al darrera. Això ha generat l’aparença d’amplis acords que han permès als sectors més reformistes recuperar i canalitzar moltes reivindicacions, fet que ha acabat arrossegant les forces més rupturistes a fer seguidisme per por de perdre la connexió amb la majoria social.
Per tant, el projecte d’Unitat Popular té el repte de sortir d’aquesta dinàmica de seguidisme. Per aconseguir-ho és imprescindible que fixem unes reivindicacions, un programa polític i una tàctica pròpies i diferenciades dels projectes avui majoritaris.
En aquest sentit, identifiquem quatre eixos a treballar per a la clarificació de la nostra proposta política:
- Contra la idea d’aprofundir en la sobirania a partir de la gestió autonòmica, la idea de l’autodeterminació com a únic camí cap a la sobirania.
- Contra un plantejament legalista de l’autodeterminació, una estratègia rupturista per a exercir-la.
- Contra el discurs liberal-progressista de drets socials consistent a posar els pedaços possibles sense tocar cap privilegi, l’estratègia de disputar sobirania econòmica i fer retrocedir els privilegis dels sectors oligàrquics.
- Contra la tendència d’anar recloent exclusivament el feminisme en l’àmbit de la modificació de conductes individuals, cal plantejar la lluita també en el camp del feminisme de classe i de les reivindicacions materials.
Per transportar aquestes idees a espais de lluita reals, plantegem una tàctica en tres vectors diferenciats: sobiranies, drets i autodeterminació. Uns vectors que situïn la disputa del poder en un punt intermedi entre la simple reforma legislativa o la postergació de tot canvi a l’esclat revolucionari. I que aquest punt intermedi permeti generar una ampliació de la consciència política, desemmascarar el caràcter antidemocràtic del poder polític i econòmic, i practicar autoorganització en el camí per afrontar un nou escenari de ruptura.
Sobiranies
El model anterior de lluita per unes condicions de vida dignes es basava en la capacitat de mobilització i dissuasió del moviment obrer o veïnal que podia acabar generant una acció legislativa o governamental que fixés unes millores concretes a través de la legislació i/o dels pressupostos.
En el context actual la capacitat dissuasiva del moviment popular i la sobirania dels òrgans representatius de l’estat davant del poder econòmic són molt menors. Això provoca que l’impacte d’aquesta estratègia sigui molt menor. I que, a més, en una situació com la dels Països Catalans, amb uns poders municipals i autonòmics diferents del poder estatal, pugui generar un cert blanqueig de les polítiques socials antiobreres, traslladant la responsabilitat a instàncies superiors.
És necessari, doncs, generalitzar i aprofundir en un model de lluita que combini, des de l’acció institucional i popular, la construcció de dics de contenció contra l’ofensiva capitalista i alternatives per a les classes populars.
En aquest sentit, cal també apuntar un canvi qualitatiu esdevingut amb la normalització dels efectes de la crisi capitalista. El fort impacte dels moviments reivindicatius a l’inici de la crisi (habitatge, estafa bancària, sanitat) va tenir lloc perquè es trencà la línia divisòria que la ideologia conservadora havia introduït al si de les classes populars entre sectors precaritzats i sectors estabilitzats. El conjunt de les classes populars sentien el risc d’aquelles injustícies en les seves pròpies vides i l’empatia cap a qui les patia.
Malgrat que el pòsit d’aquesta solidaritat continuï ben viu i sigui un dels dics de contenció a l’ofensiva de la dreta espanyolista, cal constatar que hi ha un intent d’esquerdar aquesta solidaritat.
Per tant, creiem que les lluites que cal prioritzar haurien de ser aquelles que continguin el potencial de relligar altra volta la solidaritat del conjunt de classes populars. En aquest sentit, cal valorar el potencial de les reivindicacions que contraposen un sentit comú amb interessos econòmics inconfessables. La càrrega rupturista de reivindicacions aparentment reformistes és un element a tenir molt en compte.
Drets
Davant del fenomen de retrocés i buidatge de contingut dels drets civils, polítics i socials, la nostra acció política no es pot circumscriure només en el camp de la denúncia, tot i que aquest és essencial per a la tasca de deslegitimació de l’estat.
Tornar a posar en valor drets devaluats i construir consensos populars al voltant de nous drets permet dibuixar una bona part del programa polític de futur. Aquesta fixació de drets no ha de ser un simple exercici teòric per a una futura aplicació, sinó també una pràctica present que faci entrar en contradicció l’essència antidemocràtica de l’estat amb la seva façana democratitzadora. Aquesta podria ser una pràctica que es podria basar en l’autotutela de drets a través de l’organització popular, la fixació explícita o implícita de drets a través de les institucions, i l’exercici de desobediència civil.
Autodeterminació
L’experiència del procés sobiranista al Principat ens assenyala l’encert històric de l’Esquerra Independentista de situar l’autodeterminació com a motor de canvi polític. El seu potencial rupturista ha conduït, malgrat les intencions contràries dels dirigents polítics, a l’únic desbordament massiu del marc legal en tot el cicle de lluita.
L’autodeterminació no només és l’única via per garantir els drets nacionals dels Països Catalans, sinó també l’únic instrument per fixar les sobiranies i els drets que dignifiquen les vides de les classes populars en un nou marc polític.
Exercir l’autodeterminació és fer una revolució política de veritat. Les revolucions polítiques no es fan amb votacions al parlament ni negociant mecanismes d’arbitratge amb l’estat; en tot cas, aquests fets són una de les moltes conseqüències d’una revolució política. Per a una revolució política és necessaària una mobilització massiva i sostinguda, una pràctica de resistència al poder i el fet que les organitzacions del moviment de resistència preguin un caràcter institucional per substituir les antigues institucions.
Construir un programa d’Unitat Popular.
Una de les principals mancances del passat cicle polític és que no es va construir cap programa polític de canvi. Ni des de les posicions més rupturistes, ni des de les posicions més moderades. Es pot argüir que aquesta ambigüitat al voltant de la idea de canvi és molt útil a curt termini a l’hora d’agregar sectors molt diversos i amplis, però a mitjà termini és letal per a la consecució d’objectius polítics rupturistes que vagin més enllà de la substitució de l’actual classe dirigent per una de nova.
Tant l’experiència de l’anterior cicle polític com les lluites i mobilitzacions de la nova etapa haurien d’anar cristal·litzant en un programa polític d’Unitat Popular, en un conjunt de reivindicacions en clau d’autodeterminació, canvi social, feminisme i ecologisme que es puguin fer seves els sectors més conscienciats de les classes populars; és a dir, una proposta construïda dialècticament des de les organitzacions polítiques i els moviments populars.
Quines són les funcions d’aquest programa d’Unitat Popular?
- Visualitzar l’horitzó buscat. Omplir de contingut l’horitzó de l’exercici del dret d’autodeterminació i la construcció d’una República feminista i socialista als Països Catalans.
- Permetre el creixement del projecte d’Unitat Popular. Si la força militant s’expandeix sobretot en la pràctica a les lluites, el suport popular s’agrega sobretot per una identificació positiva amb els objectius polítics.
- Clarificar les diferències tàctiques i estratègiques amb els actuals projectes majoritaris que sota la bandera del canvi el que proposen són bàsicament reformes al sistema actual.
- Ajudar a superar els encotillaments de la tendència a l’identitarisme polític, situant com a element principal un programa reivindicatiu i no pas una identitat política prèviament existent.
- Comprometre amb el programa tant el moviment popular com les seves expressions institucionals, essent una eina que permet el control de les dinàmiques institucionals no només a través de mecanismes estrictament burocràtics.
***
Tot plantejament estratègic ha de respondre a tasques a realitzar des de ja, però també a objectius que ara mateix no figuren en el curt termini però que serveixen per enfocar correctament el treball més immediat. La construcció de la Unitat Popular no provocarà la ruptura amb l’estat per si sola. Cal situar els elements necessaris per aquesta ruptura per tal de saber perquè s’està construint Unitat Popular des d’ara mateix.
Organitzar la resistència
Tot moviment d’alliberament nacional, a mesura que avança en els seus objectius, força l’estat a adoptar obertament el seu paper d’ocupant, liquidant la màscara de consens democràtic que fins aleshores l’havia legitimat. En contrapartida, el moviment d’alliberament nacional es veu empès a adoptar una forma de poder alternatiu que li vagi disputant la legitimitat a aquest estat.
En els contextos d’independència per dissolució de l’estat, com els de Iugoslàvia o la URSS, va ser vàlid el mecanisme de transformar les repúbliques federades en repúbliques independents. En contextos en què la independència es guanya contra un estat en crisi però resilient, com a Irlanda o Algèria, aquesta s’ha aconseguit sacrificant les institucions autonòmiques prèviament existents.
En el cas dels Països Catalans el primer intent d’autodeterminació parcial s’ha produït contra un estat en crisi però resilient, i tanmateix s’ha volgut transitar per la via de conservar com a bé suprem les institucions autonòmiques i convertir-les en una república a partir d’un trànsit legal, com si estiguéssim davant d’un estat en liquidació. En el context d’aplicació del 155 i exili i empresonament dels dirigents autonòmics, l’independentisme tenia la possibilitat d’optar per passar a una etapa de resistència i disputar-li la legitimitat a l’estat des de la construcció d’un contrapoder. Però l’opció escollida pel sobiranisme governamental va ser la de preservar l’autonomia tot i saber que això significava curtcircuitar el procés d’autodeterminació.
Aquest dilema tornarà a aparèixer cada vegada que es plantegi una nova ofensiva per a desbordar l’estat. Per a poder fer aquest pas necessari amb suficient suport popular, a banda d’avaluar correctament la correlació de forces, haurà estat necessari haver fet una tasca propagandística prèvia que ho justifiqui, un treball de contrapoder que neutralitzi l’acció de les institucions autonòmiques i haver abordat la projecció d’institucions alternatives que disputin la legitimitat a les de l’Estat.
La insurrecció democràtica: un horitzó de ruptura amb l’estat
Dèiem més amunt que l’autodeterminació és el motor del canvi polític i que només es pot exercir a través d’una revolució política. L’estat espanyol ja ha deixat clar que no habilitarà cap mecanisme per resoldre a través d’un joc democràtic arbitrat la qüestió de l’autodeterminació dels Països Catalans. La seva essència ideològica li ho fa indigerible i, d’altra banda, les democràcies liberals deixen de ser democràcia quan posen en qüestió la continuïtat de pilars fonamentals del sistema. I la unitat d’Espanya és el pilar fonamental de l’estat espanyol i la seva defensa se situa com un bé superior a qualsevol altre ordenament jurídic internacional o dret democràtic.
Per tant, com sempre que una majoria social s’ha mostrat decidida a efectuar un canvi polític en profunditat, caldrà que el poble mobilitzat habiliti un mecanisme propi en forma d’insurrecció democràtica.
Les condicions per dur a terme una revolució política serien: una mobilització massiva i sostinguda, una pràctica de resistència al poder i que les organitzacions del moviment de resistència preguin un caràcter institucional per substituir les antigues institucions.
La insurrecció democràtica és la culminació d’aquest procés amb les úniques eines de què el poble disposa en les nostres circumstàncies històriques: l’impacte de la seva mobilització massiva, permanent i sostinguda. Aquesta mobilització pot combinar diferents formes: referèndum d’autodeterminació, desobediència massiva a les lleis de l’Estat, vaga general, construcció d’institucions pròpies, etc.
Només a través d’una mobilització d’aquest tipus es podrà garantir l’exercici de l’autodeterminació i poder donar peu a un procés democràtic de construcció d’una República per als Països Catalans.