Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme
Balanç del cicle polític passat
L’etapa política que ara s’obre
La renovació del règim i del bipartidisme
El procés de reassentament de l’estat no podia completar-se sense la recomposició de la baula més afectada per la crisi: el sistema de partits que sustenta el règim i a través dels quals aquest règim cerca legitimar-se.
Després de la derrota de l’independentisme la tardor de 2017, que comportà també un alt cost polític per a l’estat i especialment per a la monarquia, i després de l’agudització del procés de descomposició del PP, diferents sectors polítics i econòmics van moure fitxa amb la intenció de reconstruir el sistema de partits. La jugada consistia a rearmar un bipartidisme, ara en forma de fronts, que desactivés les opcions de canvi i regenerés les velles forces polítiques del règim. D’una banda, amb el retorn del PSOE al poder i la subordinació a aquest de tots els partits que s’havien oposat al règim; de l’altra, la regeneració d’una dreta que permetés desplaçar el centre de gravetat de l’agenda política cap a posicions més en consonància amb el programa històric del nacionalisme espanyol.
La moció de censura que portà el PSOE al poder fou el primer moviment. Va ser una moció que comptà amb la incomprensible ajuda de partits que mesos abans havien estat víctimes de la repressió o que feia anys que anunciaven la necessitat de destituir el règim del 78.
Retornar el PSOE a la centralitat política suposava enterrar cap opció real no ja de ruptura, sinó també de reforma en profunditat. Tot i que, des de 1995, l’accés al poder del PSOE implica obtenir el suport dels partits que se situen als marges del règim, els termes de pacte sempre s’han mantingut dins els límits constitucionals. Qualsevol vel·leïtat reformadora no ha passat del terreny declaratori. Mentre el PSOE ha obtingut governabilitat, els intents d’introduir reformes substancials per part dels seus aliats han acabat fracassant. Aquest esquema de subordinació ha estat, a més, alimentat per la necessitat d’apuntalar el PSOE al poder a cap preu com a mal menor davant del PP, i ara també davant del trinomi PP-Cs-Vox.
La segona jugada suposava reconfigurar l’espai de la dreta amb l’aparició a escala estatal de nous actors. Aquesta operació, que ja havia començat el 2015 amb Ciutadans, es completava ara amb l’aparició de VOX.
El sorgiment de VOX és causat per la crisi interna del PP, que provoca que el sector més obertament postfranquista advoqui per fer via pròpia seguint l’exemple d’altres moviments europeus com l’RN de Le Pen o la Lliga de Salvini.
VOX ara mateix representa essencialment aquells sectors d’ultradreta que abans votaven el PP. De moment no ha estat capaç de penetrar substancialment al si de la classe treballadora.
A diferència d’altres sectors d’ultradreta europeus, VOX juga també un paper instrumental a favor del reassentament de l’estat. No es configura com un partit que sorgeix per impugnar el règim, sinó com una nova línia de defensa d’aquest règim. És un element nou que ajuda a dretanitzar l’agenda política i situar-la en qüestions de seguretat per damunt de qüestions socials, que afegeix un nou argument a l’immobilisme de l’estat en matèria autonòmica i que serveix de coartada a determinades forces polítiques per virar cap a una aliança amb el PSOE i abandonar qualsevol perspectiva de ruptura amb el règim.
Potencialitats i límits de les mobilitzacions socials per a una vida digna
La moció de censura del PSOE va coincidir cronològicament amb una certa estabilitat econòmica. Allò que per a la propaganda oficial era la superació de la crisi, en realitat era la normalització dels efectes de la crisi sobre les classes populars. És a dir, la interiorització que l’estat normal de les coses eren salaris baixos, costos de vida alts i incertesa laboral i vital. Un augment dels beneficis empresarials partint d’aquest empitjorament de les condicions de vida servia per argumentar la «recuperació» i, de pas, per invertir els seus derivats fiscals en algunes mesures socials.
La política social del PSOE, però, no ha tocat ni un mil·límetre els privilegis i els beneficis de les classes dominants. S’ha basat simplement en la inversió en política social d’un lleu augment de la recaptació fiscal. És per això que, si bé s’ha augmentat el permís de paternitat, no s’ha tocat la reforma laboral ni s’ha intervingut efectivament sobre l’especulació immobiliària en el mercat de lloguer. En el cas de l’augment del salari mínim, si bé afectava els interessos d’una part de la patronal, era alhora una mesura que buscava sobretot un augment dels beneficis empresarials a través del consum que comportés un augment de la recaptació fiscal via impostos indirectes, és a dir, pagats per la classe treballadora.
Aquesta política social no ha afectat problemàtiques estructurals en la vida de les classes treballadores. Això ha fet que aquests darrers anys hi hagi hagut importants mobilitzacions sectorials, tant en l’àmbit laboral com en el de lluita pel dret a l’habitatge, però que aquestes mobilitzacions, a diferència del que passà anys enrere amb la lluita per l’habitatge o contra la pobresa energètica, no es globalitzin.
Hi ha una menor difusió d’aquestes lluites sectorials, fet que implica una menor solidaritat efectiva i una menor capacitat de condicionar la política institucional. Això és causat pel fet que, a diferència de 2012, s’ha mitigat la sensació que qualsevol persona de les classes populars es podria trobar abocada a una situació d’atur de llarga durada o a un desnonament, fet que generava una onada de solidaritat important que obligà els governs a aplicar-se a fons per preservar els privilegis del poder econòmic. Ara, aquestes lluites tenen més dificultats per sortir dels cercles d’afectats i mobilitzats, i el seu impacte polític i la seva capacitat de contagi són menors.
Amb tot, sí que observem com l’augment de consciència crítica en aquests anys de crisi és perdurable. Un exemple d’això el trobem en la dificultat major de l’estat i la patronal per criminalitzar els moviments vaguístics.
Aquesta bretxa de percepció al si de les classes populars entre qui ha estabilitzat la seva situació vital i qui està absolutament precaritzat és un dels principals riscos per on es poden escolar discursos d’extrema dreta destinats a destruir la solidaritat de classe.
El desplaçament del discurs periodístic i de l’agenda política cap a qüestions de seguretat, entre les quals hi inclouen la immigració i, de retruc, el qüestionament de les ajudes socials, és un dels principals instruments del poder per desarticular la solidaritat de classe i, de retruc, la formulació d’un programa reivindicatiu que posi en dificultat els gestors governamentals.
Continuïtat de la recentralització
En l’àmbit territorial, i malgrat que practiqui una retòrica molt més amable que la del PP, el PSOE no té intenció d’obrir el debat autonòmic fins que no tingui garantit el fet que aquest es limitarà als actuals marcs estatutaris. En global, és previsible una continuïtat de la recentralització perquè així ho marca la dinàmica del nacionalisme espanyol i la derrota de qualsevol plantejament alternatiu i perquè aquesta recentralització és necessària per al procés de reducció de les potes socials de l’estat i d’una política econòmica al dictat de la UE.
Les sucursals del PSOE als Països Catalans tenen ben apresa la lliçó amarga del maragallisme que dugué a la crisi del PSC. La no reformabilitat de l’estat quedà acreditada amb el cop de porta a la proposta federalitzadora de Maragall. Per això les actuals propostes polítiques del PSPV i del PSIB beuen més del model pujolista de reclamar aspectes materials concrets que no pas del model maragallià de voler modificar la concepció de sobirania centralitzada inherent al projecte nacional espanyol.
Paral·lelament, tota la dreta nacionalista espanyola planteja un projecte d’enduriment dels postulats del nacionalisme espanyol i d’estrenyiment del marc constitucional. Aquests plantejaments durs en matèria territorial són instrumentals a l’estratègia del PSOE de no traspassar cap límit estatutari en una negociació que de moment no té data.
Aquesta dinàmica i els resultats electorals han convertit Compromís i Més en uns partits totalment subordinats al PSOE en matèria de pactes. En l’actual situació de recentralització, aquests pactes no permeten al PSOE arrancar cap concessió significativa i, alhora, no permeten negar el suport al PSOE davant l’amenaça de retorn del PP i els seus adlàters al govern. L’únic rol que poden jugar Compromís i Més és el de garantir que es compleixi el programa del PSOE.
Així s’apaivaguen les perspectives de canvi a través d’una victòria electoral que porti Compromís o Més a la presidència autonòmica, i el marc de la hipotètica futura negociació esdevé cada vegada més favorable als interessos del nacionalisme espanyol. Només cal prendre com a exemple la legislació en matèria lingüística o en matèria d’afectació als interessos turístics a les diferents autonomies per veure com actua aquest procés.
Un procés sobiranista curtcircuitat
El plantejament de «govern efectiu» al Principat ha estat un fracàs clamorós i evident. Els seus pressupòsits eren els de continuar el fil de lluita de l’1 d’octubre tot recuperant els ressorts de poder autonòmic també per a aquesta finalitat. A la pràctica s’ha demostrat que l’única opció de continuar el fil de lluita de l’1 d’octubre és la d’entrar en una resistència oberta contra l’estat. L’estratègia de «govern efectiu» simplement ha permès reassentar dues estructures de partit al govern autonòmic que tenen com a marc d’acció un terreny de joc encara més acotat que abans del 155. El «govern efectiu» és el govern amb menys autonomia de tots els governs autonòmics de Catalunya des de 1931.
L’estratègia d’ERC i del món postconvergent, malgrat els conflictes derivats de la lluita per l’hegemonia, apunten en la mateixa direcció: conservar les posicions institucionals per a aprofitar una possible oportunitat de negociació amb l’estat que es pugui plantejar a mitjà termini. Eixamplar la base o restituir el govern legítim, i tots els debats adjacents sobre majories, referèndums pactats o implementacions de la república, no són estratègies per exercir l’autodeterminació a curt termini, sinó per guanyar l’hegemonia política dins el camp sobiranista. Cap d’aquestes dues estratègies no donen resposta a les contradiccions que van dur al col·lapse del procés sobiranista, sinó que pretenen construir un relat a la defensiva capaç d’atraure la major part de vot sobiranista.
Aquest abandonament dels objectius polítics que s’ha dit que es defensaven durant els darrers anys no esborrarà la crisi de legitimitat que l’estat espanyol ha viscut al Principat, ni molt possiblement restarà suport electoral global als partits del sobiranisme governamental. Com més factible sigui una alternativa de govern encapçalada per Ciutadans o en què hi participi aquesta formació, més s’activarà el vot defensiu cap a ERC o JxCAT. En definitiva, es tracta del mateix mecanisme que a escala estatal ha acabat situant el PSOE de nou al poder malgrat la seva crisi interna.
La repressió i els seus efectes polítics
L’estratègia repressiva que l’estat articulà la tardor de 2017 contra l’independentisme català ha funcionat. Empresonar una part del govern autonòmic i els líders d’Òmnium Cultural i de l’ANC i forçar l’exili d’una altra part d’aquest govern autonòmic i d’una diputada de la CUP tenia com a objectiu, a banda de satisfer les ànsies de venjança d’un estat humiliat per l’1 d’octubre, atemorir el gruix de la població.
En les darreres dècades la repressió contra l’independentisme buscava com a objectiu destruir les organitzacions independentistes i allunyar-les del suport social a través de la criminalització: «són gent perillosa i qui s’hi adhereixi pot acabar com ells».
La repressió derivada de l’1 d’octubre, a més, sumava directament l’amenaça contra tota la població: «si s’atreveixen a empresonar tot un govern autonòmic, és que són capaços de qualsevol cosa per mantenir la unitat d’Espanya».
L’impacte i el relleu polític d’aquests empresonaments no ens pot fer oblidar, però, que la repressió té un abast molt més ampli i ha afectat de forma directa centenars de càrrecs públics però també centenars de represaliats a les vagues generals i jornades de lluita. Una repressió que normalment és executada pels Mossos d’Esquadra, demostrant així la manca total d’operativitat dels plantejaments del «govern efectiu».
La repressió continua afectant les organitzacions de l’independentisme revolucionari amb l’objectiu d’afeblir la seva força i aïllar-les del conjunt de la població. Endavant també hem estat i som objectiu d’aquesta repressió, no només amb l’exili de l’Anna Gabriel o amb la inhabilitació de la Montse Venturós, sinó també amb desenes de militants imputades per desobediència i delictes similars en les diferents jornades de lluita dels darrers dos anys. I moltes altres organitzacions independentistes estan pagant costos semblants.
La repressió també té un cost per a l’estat. L’existència de preses polítiques i exiliades i la gestió de la sentència li suposen un cost negatiu que l’independentisme pot rendibilitzar en la mesura en què ho faci amb objectius clars. Aquest cost negatiu també ho serà per al govern autonòmic en la mesura que la repressió contra l’independentisme de base no quedi invisibilitzada.
Els nous moviments emergents: feminisme i lluita contra el canvi climàtic
Aquests darrers anys hem assistit a l’emergència de dos moviments socials que marcaran la batalla política de la propera dècada: el feminisme i l’ecologisme, en la seva forma de lluita contra el canvi climàtic. Tots dos moviments tenen les seves arrels en posicions polítiques de ruptura amb el sistema actual, i han aconseguit connectar amb amplis sectors socials, especialment de les classes populars.
El potencial transformador de tots dos moviments, i en especial del feminisme, fan d’ells unes armes d’intervenció política estratègiques i necessàriament transversals a qualsevol programa polític revolucionari.
Aquest potencial d’ambdós moviments també els converteixen en un nou espai de batalla entre les posicions rupturistes i les posicions reformadores.
Els sectors progressistes també estan intentant executar la seva estratègia de reconducció d’aquests moviments cap a propostes digeribles i inofensives per als interessos del sistema. Aquesta reconducció es basa en intentar fixar propostes que no suposin afectar els privilegis de les classes dominants i intentar situar el focus de lluita exclusivament en les actituds individuals, defugint d’associar-los a aspectes estructurals lligats a la lluita de classes. Alhora, pretenen que aquestes propostes els serveixin de bandera per a iniciar una guerra cultural amb els sectors conservadors que retroalimenti totes dues potes del bipartidisme.
La batalla real per a l’avenç de tots dos moviments se situarà molt probablement en els propers anys entre una perspectiva d’un programa progressista de canvis limitats i la perspectiva d’un programa de canvis reals que afectin interessos de les classes dominants.