Que el capitalisme és una màquina de generar crisis fa molts anys que ho sabem, i que aquestes crisis són cada cop més continuades en el temps, també. Des de la crisi de les tulipes del segle XVII fins als nostres dies, en què hi ha múltiples crisis encadenades, sigui per manca de consum, per manca de matèries primeres o bé per especulació i pujada de preus.

Encara no havíem sortit de la crisi financera del 2008 que ja hem tornat a caure en una nova doble crisi que primer ha agafat forma de pandèmia i que, ara, agafa forma de guerra. Tota crisi porta associada una manca de perspectiva per al conjunt de la classe treballadora: alts índexs d’atur, més precarietat, pujada de preus, baixada o estancament de sous, imposició d’hores extraordinàries, arbitrarietats patronals i evidentment, un control social més elevat, un ordre jurídic més repressiu i un reforçament de l’estat policial.

Els darrers dies, les treballadores d’autobusos de Transport Metropolitans de Barcelona estan duent a terme un seguit de protestes per tal de millorar les seves condicions materials de vida i treball. La negociació de la pujada salarial està al centre del conflicte, ja que l’IPC disparat del 8,5% en setembre no s’està compensant amb una pujada de sous de tal magnitud. En conseqüència, al cap de l’any les treballadores de TMB cobrarien un 5% menys de sou real o, dit d’una altra manera, treballarien de franc durant quasi un mes a l’any. A part, l’empresa ha hagut de reconèixer que durant els darrers divuit anys va cometre un petit error de càlcul en les nòmines pel que fa als complements salarials, un petit error de càlcul que, acumulat, esdevenen 25 milions d’euros de deute de l’empresa a les treballadores. Un petit error de càlcul.

Davant d’aquesta situació les treballadores de TMB han plantejat un torcebraç a la direcció de l’ens públic, exigint la pujada salarial per compensar l’IPC. Un torcebraç que els darrers dies ha pres forma de vagues i que els pròxims dies es continuaran reproduint. Però, és clar, percebre un salari adient a la pujada de l’IPC no els garanteix el retorn de la pèrdua de 25 milions d’euros. Per a aquesta segona qüestió, les treballadores de TMB podien apostar per recuperar el valor monetari i particular de cada treballadora, però han preferit buscar noves solucions que instin l’empresa a generar nous llocs de treball. I és que, si se’ls deuen tants diners, vol dir que també se’ls pot compensar amb una proporció igual de dies de descans sense pèrdua de poder adquisitiu. Aquesta fórmula, de facto, generaria nous llocs de treball que haurien d’entrar en joc quan la plantilla actual gaudeixi dels dies de descans.

Al llarg dels darrers anys (i dècades), les treballadores de TMB s’han significat per ser exemple i punta de llança en organització obrera, tot plantejant formes de lluita que superin els sindicats del pacte social i tot garantint via assemblea una força de contrapoder a l’empresa. Altre cop esdevenen exemple i plantegen treballar menys, que treballi tothom i repartir la riquesa, una màxima que en temps de crisi hauria d’estar gravada a foc als manuals de tota negociació amb la patronal, perquè quan totes treballem deixem menys gent a l’atur i reduïm la pressió sobre aquelles que, per necessitat, es veuen obligades a acceptar condicions laborals en frau de llei i imposicions patronals.

És per això que des de l’Esquerra Independentista i els moviments populars hem de fer costat a aquesta lluita i a totes les que des d’ara plantegin millores salarials i de repartiment del treball i la riquesa, perquè, mentre no assaltem el poder, la vida a la terra sigui més habitable. I serà amb els peus a terra –als carrers- i unides que acumularem les forces necessàries per combatre la pujada de preus a la qual ens han abocat l’enèsima crisi de la guerra i el capital.

Article de Marc Garcia, militant d’Endavant (OSAN) Sants, publicat a L’Accent.