[Dona, Maresme]

Envellir i morir és una inquietud universal que ens condueix a la inexorable recerca de l’eterna joventut. A l’antiguitat, valerosos cavallers eren capaços d’emprendre viatges llargs i arduosos per trobar fonts i marmites, o homes de fe s’atrevien a indagar en la química inorgànica, aka alquímia, aspirant a destil·lar l’elixir de la vida. Benvolgudes camarades, mai havíem tingut tan a prop la clau de l’eterna joventut: la precarietat sociolaboral.

La precarietat ens manté joves obligant-nos a posposar els nostres plans de formar una família, de comprometre’ns amb noves responsabilitats, d’emprendre projectes. Ens extirpa la possibilitat d’avançar i cremar etapes relegant-nos a ciutadans de segona tractats amb un paternalisme insultant.

Ens arracona amb la inexperiència sense deixar-nos les oportunitats de superar-la i ens estafa fent-nos pagar per obtenir-la. “Els 40 són els nous 30”, i amb gairebé 30 encara ets un efebus laboral, amb la cotització d’un zigot però amb milers d’hores decomissades.

Però darrere d’aquest frívol retrat sobre la dilatació de la nostra joventut, hi trobem el talent que posseeix la precarietat per a deteriorar la nostra salut física i mental, arrabassant-nos anys de benestar. A més, amb traïdoria, ha aconseguit frenar la prosperitat dels nens de les boles (la de cristal i la de drac), una generació amenaçadora per la nostra fraudulenta pseudodemocràcia nascuda de la pols entre l’indult feixista i la mutació neoliberal.

Recuperar l’autoestima que la precarietat extermina és decisiu per explotar la nostra capacitat transformadora.