Article de Jordi Aldeguer i Fenoll, militant de la COS i Endavant OSAN.
Publicat a llibertat.cat

Arran de les eleccions a Grècia i les càbales posteriors al voltant de qui podria formar govern, i si el KKE entraria en un govern de coalició amb Syriza, s'ha produït un alt número d'articles intentant analitzar el panorama polític grec, i intentant fent similituds amb els Països Catalans.

Ací voldria exposar les meues impressions, i com sempre, intentar apuntar dades o tendències que ens puguen ser de profit a l'Esquerra Independentista.

Indegudes comparacions Grècia-PPCC

En primer lloc crec que caldria deixar d'intentar fer símils entre els partits catalans i els grecs -si més no, els que s'auto-anomenen anticapitalistes-. Primerament per què és el mateix KKE qui reconeix com el seu referent a l'estat espanyol al PCPE -PCPC al Principat-. Eixa és la part fàcil, però què és Syriza? Pel que podem saber, és una coalició de diversos partits, essent el més gran i el que aporta el candidat Synaspismos. El seu ideari comú seria un anticapitalisme de tall socialdemòcrata radicalitzat, presentant-se a les darreres eleccions amb un programa que incloïa la renegociació del memoràndum amb la U.E., tot i que sense declarar-se favorables a eixir de l'Euro.

Desprès de les eleccions del 6 de Maig ja s'escoltaven veus reclamant una “Syriza catalana” que ajuntara CUP, ERC, ICV, Iniciativa-PV, PSM, EU i Revolta Global, com l'article d'en Roger Palà a naciodigital.cat. També en Francesc Miralles s'apuntava a la nova moda de reclamar una Syriza catalana a l'article publicat en llibertat.cat “Syriza i el rellotge s'aigua” (llegiu-lo a http://www.llibertat.cat/2012/05/syriza-i-el-rellotge-d-aigua-17831). I és què clar, sempre és atractiu intentar copiar d'allò que té èxit, ja ho vam veure quan diferents opinadors invocaven a la “maduresa”, al “seny” i la “generositat” quan es reclamava una “Bildu catalana” i poc desprès un “Amaiur català”.

L'èxit de Syriza i l'estancament del KKE

Els espectaculars resultats de Syriza les darreres eleccions (augmentant 12,18% respecte les darreres eleccions generals) han desfermat unes lectures massa optimismes -al meu entendre- sobre el paper que un possible govern encapçalat per Alexis Tsipras pot fer davant la U.E amb la seua proposta de renegociar el memoràndum. Però d'on ix aquest vot massiu cap a Syriza? És possible que una part substancial dels vots perduts del PASOK (-30,74%) haja anat a parar a Syriza i DIMAR (escissió de Synaspismos creada el 2010), doncs el vot del KKE és un vot fidel i militant, amb un lleu augment en aquestes eleccions del 0,94%.

Per què, doncs, ha capitalitzat el descontentament Syriza i no el KKE? A primera vista, els resultats aconseguits pel KKE són decebedors, més quan tenim en compte que el seu sindicat de referència, el PAME, és un sindicat amb una gran força dins el moviment obrer.

Els experts apunten a que Syriza ha capitalitzat el vot crític i juvenil. És evident, també, que la gran massa de votants encara no veuen l'eixida de l'euro i la U.E com quelcom desitjable, essent aquests dos punts els bàsics en el programa del KKE.

És una evidència que Syriza ha atret el descontent popular davant les polítiques “d'austeritat”, però és el seu programa de govern anticapitalista? Quines són les senyals que poden fer pensar que la U.E -el que vol dir Alemanya,bàsicament- vulguen renegociar el memoràndum? Què farà un hipotètic govern de coalició liderat per Syriza si Alemanya es nega a renegociar el memoràndum? Com aconseguirà aqueix hipotètic govern la cancel·lació del deute sense eixir de l'Euro i la U.E?

Aquestes incògnites hauran de resoldre's, esperem, abans de les properes eleccions de Juny.

Per la seua banda, el KKE continua defensant l'eixida grega de l'Euro i la U.E i engegar la construcció del socialisme. Es nega a participar en governs de coalició que no tinguen aquests punts en el seu programa, cosa que exclou, de facto, qualsevol participació del KKE en els governs.

Continuen apostant per una estratègia d'acumulació de forces en la lluita obrera, tot esperant la possible incapacitat del nou govern de redreçar la situació econòmica i social grega.

I ací s'obri la caixa dels trons, amb retrets entre ambdues organitzacions i els seus partidaris. Mentre uns esgrimeixen la necessitat de la unitat de l'esquerra, els altres responen que la unitat s'ha de basar en cercar la superació del capitalisme, i que aquesta superació no és possible proposant renegociar rés a la U.E.

El debat està servit.

Estratègia i línia ideològica

I en aquest debat és on, crec, hi podem treure profit l'Esquerra Independentista. El present de la lluita revolucionària a Grècia, al menys els debats estratègics que s'hi estan donant, ens han de portar a un debat intern per aclarir el nostre posicionament davant alguns interrogants bàsics per tal de poder incidir amb més eficàcia allà on hi treballem amb altres moviments i plataformes:

-és la “unitat” una finalitat de l'esquerra o un mitjà?

-és la U.E una estructura amb la que s'ha de renegociar rés?

-és al nostre programa l'eixida de l'Euro i la U.E?

-quines conseqüències hi tindria aquesta hipotètica eixida de l'Euro?

-és la socialdemocràcia radicalitzada una eixida pels PPCC?

-com entenem el mot “socialisme”?

-és Grècia un Estat sobirà? És possible la independència nacional veritable dins la U.E?

D'aquestes i moltes altres preguntes sorgeixen quan parlem sobre el moments actuals entre les companyes, i pense que en aquests temps, precisament, és quan hem de tindre cada vegada més clar què volem ser: socialdemòcrates radicalitzats, o comunistes conseqüents.

A diferència de la socialdemocràcia radicalitzada, els comunistes sabem, i així ho expressem, que la construcció del socialisme serà difícil, i que els primers temps de les revolucions solen ser convulsos i no exempts de contradiccions. Així ho expressava fa pocs dies Aleka Papariga, secretaria general del KKE: “No existeixen solucions indolores. El camí de la ruptura, del conflicte, requereix sacrificis, però aquests sacrificis conduiran a la prosperitat del poble. El camí del compromís que proposen les demés forces requereix d'uns sacrificis sense fí greus i innecessari, sense una perspectiva positiva pel poble.”

És molt important tindre això clar; la construcció del socialisme és un camí tortuós, i és que relats com el del company Miralles al seu escrit no fan més que banalitzar i ridiculitzar la lluita pel Poder.
Diu al seu article “L'èxit de Syriza ha estat en la centralitat: entre el Partit Comunista (KKE) que espera assegut la dictadura del p
roletariat dirigida per ells en exclusiva i “l'esquerra democràtica” DiMar que planteja un “sí crític” a la UE que ningú no sap com es xifra.”

L'èxit de Syriza ha estat oferir-li al malalt de càncer homeopatia i no la dura i inevitable radioteràpia,diria jo.

L'esquerra fa massa anys que ha oblidat que la nostra proposta no és aconseguir un capitalisme amable, ni tan sols nacionalitzar unes poques grans empreses que generen beneficis a l'Estat governat per “les esquerres”. El projecte comunista és eliminar la propietat privada dels mitjans de producció, i amb la incorporació de les masses a l'aparell de l'Estat, fer que aquest “s'extingisca” fins arribar a la societat comunista.

Aquest és el projecte emancipador.

El nostre moviment, dialèctic, es construeix i avança entre contradiccions

Sóc dels que pensa que pensa que cal que afinem el discurs, extraient quin és el model de país que volem construir. Però és evident que les llargues jornades de debat no serveixen si no es veuen reflectides i contrastades en la nostra pràctica. A dia de hui hi han molts partits socialistes minoritaris -maoistes, trotskistes o leninistes- que diuen tindre un full de ruta clar cap al socialisme. I amb la veritat revelada ixen al carrer a portar la bona nova com si de la paraula de Déu es tractara.

Per d'altra banda, companys anarquistes es presenten com l'avantguarda de la lluita al carrer, però amb una clara deficiència a l'hora de socialitzar el seu discurs més enllà dels seus cercles més propers.

Sovint, aquests i d'altres moviments ens acusen de no tindre una ideologia clara: uns ens diuen reformistes, altres patrioteros, fins i tot se'ns ha arribat a acusar de radicals i massa poc flexibles. D'aquestes crítiques, absurdes, extrec una lectura força positiva; l'Esquerra Independentista té sempre un gran debat intern, fet que ens obliga a qüestionar-nos moltes coses moltes vegades, sovint veient contradiccions que es superen gràcies a l'anàlisi, el debat i la pràctica.

Ací és la mare dels ous; enlloc d'un posicionament estàtic que puga mostrar molt debat i una falsa imatge de coherència discursiva, nosaltres prenem un posicionament dialèctic que ens fa avançar superant les contradiccions que ens crea el propi moviment.

I és que, com va dir Mao a “Sobre les contradiccions”: “La causa fonamental del desenvolupament de les coses no és externa si no interna, resideix en el seu caràcter contradictori intern. Totes les coses comporten aquest caràcter contradictori; de ahí el seu moviment, el seu desenvolupament. . El caràcter contradictori intern d'una cosa és la causa fonamental del seu desenvolupament, en tant que la seua interconnexió i la seua interacció amb altres coses són causes secundàries”.

No podem tindre por de les contradiccions, ans al contrari!, les hem de valorar com signe i factor clau de moviment. Cal augmentar el debat ideològic dins l'Esquerra Independentista, però sempre inserit en la pràctica conseqüent.

Això i només això ens portarà a la victòria.

Altres, si volen, que esperen al Bildu català, l'Amaiur català, la Syriza catalana, o al sunsuncorda.