La recent sentència del Tribunal Constitucional d’anul·lar el Decret valencià de Sanitat Universal no és, sinó, la darrera de les demostracions de les limitacions de la Constitució espanyola i de l’estat autonòmic, així com de l’escàs recorregut que poden tenir les demandes de la millora del finançament autonòmic. Un mes i escaig després de la manifestació celebrada a València reclamant-ne la reforma, la resposta de l’Estat no pot ser més clara: 155 a tot drap, impunitat del feixisme, victòria electoral de Ciutadans al Parlament de Catalunya i, en el plànol jurídic, nous recursos d’inconstitucionalitat a la lleis valencianes de pobresa energètica i de la funció social de l´habitatge.

Aquesta és la realitat a dia de hui i ignorar-la en nom d’una “reivindicació justa” o d’un “repartiment solidari i equilibrat” dels recursos de l’Estat no és, sinó, obviar que estem més prop d’una reforma constitucional recentralitzadora que d’un aprofundiment en el sistema autonòmic via nou sistema de finançament. Les intervencions econòmiques per part del Ministeri d’Economia a diverses administracions, el límit constitucional del 3% en el dèficit o la incapacitat de remunicipalitzar els serveis públics anteriorment privatitzats, ens donen la pista de com estan les institucions. Les banderes a les balconades, els incessants “a por ellos”, la normalització del feixisme i l’espanyolisme, ens donen les claus de la legitimació popular d’aquesta recentralització.

Després de negar-se al Pacte Fiscal que el Parlament de Catalunya plantejava l’any 2012, i que suposaven una gestió de 30.000 milions d’euros més per a aquesta Comunitat Autònoma, alguna ànima de cànter continua pensant que l’Estat i l’oligarquia a la qual representa estan disposats a redistribuir d’una forma diferent la recaptació fiscal?

La gestió més ètica del tripartit dins dels límits de l´autonomia ni tan sols està servint per a gestionar les engrunes i pal·liar lleugerament la misèria. No és que siga incapaç de transformar la situació de precarització i pauperització de les classes populars, que també, sinó que ha topat amb l’enèsima reforma estructural del capital. Si la crisi ha servit per a desposseir les classes populars dels seus mínims vitals, gràcies a les successives reformes laborals, reforma de les pensions, retallades en serveis públics, pujada del preu de la llum i del gas, desnonaments, etc, ara és el moment de la reformulació de les estructures administratives. La caducitat del règim del 78 no és només quelcom evident per a les forces de l’esquerra; també n’és conscient l’oligarquia que, des de 1939, i abans, s’ha servit de l’Estat per a lucrar-se. El conflicte amb Catalunya l’ha servit per a consolidar el seu espai nacional en el context de la Unió Europea i per a replantejar el seu marc supraestructural: les autonomies li sobren.

Perquè no podem obviar el caràcter de classe de les ara inconstitucionals lleis valencianes. Com obrir a la població immigrada la sanitat pública? Com evitar els talls de llum en els habitatges de les classes populars? Com evitar els desnonaments? Cal protegir els interessos de la sanitat privada, els de les companyies elèctriques, els de les entitats bancàries. No hi ha més volta de fulla: 40 anys d´autonomisme ens ha deixat 1.000.400 persones per baix del llindar de risc de pobresa al País Valencià, el 20´5% de la població. La pobresa és en 2017 una realitat letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades, sis de cada deu són pobres; i creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada, quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals són pobres. I unes xifres d´atur en un encara elevadíssim 18´7%, on continuen sent les dones qui concentren les nivells més elevats de desocupació (un 21´7%).

Tot i que des de 2016 s´han creat llocs de treball, han estat sobretot de treball temporal -més de la meitat del creixement de l´ocupació de les dones és temporal, 19% entre els homes-. A això, s´hi afegeix la dedicació a temps parcial, que encara que és majoritària en termes globals, afecta també en major mesura a les dones: els contractes a temps parcial de les dones en l´últim any multipliquen en un 2,4 als dels homes. El fet que el treball que es crea és temporal i precari ha fet caure els salaris, la caiguda en termes generals del poder adquisitiu dels salaris és del 9% i és creixent la diferència salarial entre homes i dones, que arriba a un 25%. D´aquesta manera, mentre que els valencians cobren de mitjana 23.900€ anuals, les valencianes no arriben a 17.800€.

Les autonomies s´han demostrat eines inútils per exercir sobirania econòmica i han servit per facilitar l´espoli fiscal al País Valencià i la resta dels Països Catalans. Però sobretot, i també, han servit per traslladar els dogmes del capitalisme patriarcal en la seua versió més crua.

La situació actual fa més necessària que mai la construcció d´una alternativa política que aposte clarament per l´exercici del dret d´autodeterminació i per a la superació del capitalisme patriarcal a partir de la recuperació de la sobirania econòmica. Necessitem aquesta alternativa política centre l´eix del debat en escenaris que qüestionen l´arrel del problema: el sistema de les autonomies, la pertinença a l´estat espanyol i a la Unió Europea. I que aprofite els escenaris d´escletxa, de trencament de costures del règim del 78 i d´involució de drets i llibertats col·lectives per posar sobre la taula la necessitat d´assolir la plena sobirania com a mitjà per garantir-nos unes condicions de vida dignes.

Ara mateix, un sector significatiu de la societat valenciana percep que l´actual arquitectura institucional -espanyola i europea- és un sostre massa baix per a l´objectiu de plenitud nacional i benestar social. Aquesta consciència, però, de moment dóna suport de forma majoritària a l´estratègia de gestionar les engrunes possibles sota aquest sostre. La nostra tasca com a moviment polític ha de ser plantejar una estratègia alternativa que passe per la superació d´aquest sostre. I aquesta superació només és possible a través de la conquesta de sobiranies i drets en el marc d´un procés d´autodeterminació. És a dir, de la construcció d´una República independent dels Països Catalans i d´una societat socialista i feminista.

Aquil·les Rubio, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí.

Article publicat originàriament al Levante-EMV.