Setmana segona de la Revolta: Del foc a les brases.

Fa ara una setmana, fèiem un primer comunicat de valoració del que nosaltres pensàvem que estava passant al barri, amb Can Vies. Llavors ja vam posar sobre la taula el context en el qual es va ocupar fa 17 anys, el procés viscut al llarg d’aquest i el context en el qual es desallotja. Ara, uns dies després, la pausa ens deixa reflexionar fer autocrítica i mirar si això que ha passat al barri és pot extrapolar a altres conflictes, a altres barris, centres de treball,…

 

Primer, la part autocrítica. En el darrer comunicat, afirmàvem que la lluita al carrer no ens tornaria Can Vies, però que era necessària per a aturar altres processos, tal i com en el seu dia la lluita al carrer després del desallotjament de la Morada, va aturar l’ofensiva sobre Can Vies. Vam calcular malament. La lluita al carrer no només ha portat a l’Ajuntament a negociar l’Harmonia per als veïns i veïnes de Sant Andreu, i aturar o impulsar tants d’altres plans que desconeixem, sinó que a més a més, l’organització popular i de barri ha aconseguit recuperar i començar a reconstruir Can Vies.

Poc més d’una setmana després del desallotjament, hem vist i sentit opinions, informacions i desinformacions de tots gustos i colors, els tertulians dels mitjans de comunicació de masses s’han afanyat a apropar una mica més la seva poltrona al barri, tots han trucat a la tieta, cunyat o amic que fa tres anys que no visiten per saber que ha passat a Sants, o fins i tot, alguns d’ells i elles, han recordat els dies en que ells estudiaven al barri, moments estel·lars de ràdio, televisió i premsa que justifiquen un sou a final de mes, i poc hi té a veure la veritat.

No serem nosaltres els qui posem en dubte que hi ha gent molesta amb Can Vies, no serem nosaltres qui posi en dubte que les escenes de violència han estat motiu de queixa per alguns veïns. Al barri hi ha de tot, abans del desallotjament ja hi eren de la mateixa manera que hi eren els que es queixaven dels avalots quan el 12 d’octubre els antifeixistes combatien carrer a carrer les mobilitzacions espanyolistes i nazis. Avui no hi ha actes feixistes al barri, hem recuperat Can Vies per la mobilització massiva, continuada i determinada d’un ampli sector social del barri, de la ciutat i d’arreu que en els darrers anys ha vist créixer el projecte de Can Vies.

Davant d’aquesta lluita, l’odre ha enviat els seus agents, a restablir-lo. A tal efecte, ha fet el desplegament policial més gran, desproporcionat i continuat mai vist al barri. Per a sufocar la revolta ha fet més de 200 ferits i ferides, dits trencats, mans i cames colpejades quan no trencades, orelles partides, caps oberts, etc… Han fet falta més de 60 detencions, s’han suspès drets de manifestació a aquests detinguts, i fins i tot s’ha enviat a presó a dues persones. I tot això per… tornar al punt inicial, Can Vies reocupat i reconstruint-se gràcies a l’organització popular i de barri i la solidaritat dels barris en lluita.

Es fa evident doncs, que algú de l’administració no ha gestionat bé tot el procés, bé no ha sabut calcular les conseqüències dels seus actes i decisions o bé s’ha deixat dur per assessors famèlics de medalles, davant d’un regidor de barri que viu fora del districte i desconeix la realitat de cada dia. Segurament en coneix moltes dades, sap que al barri falten equipaments per a joves, però són els joves a qui els els falten, sap que a la Zona Franca no hi ha metro però ell hi va en cotxe oficial mentre les veïns pugen a peu fins a la seu del districte a reclamar autobusos, sap moltes coses però en viu poques. Al barri li cal un regidor que visqui al barri, perquè viu del barri. Aquesta desconnexió entre polítics i societat és la que fa que cada cop més gent s’allunyi de les institucions i trobi en espais com Can Vies, refugi a les seves necessitats. A hores d’ara, ningú dubta que part de la solució passa per la dimissió d’en Jordi Martí, i els dies que li queden són un compte enrere que Xavier Trias ha de gestionar. El seu possible dofí, ha esdevingut sardineta.

Una de les cantarelles que hem sentit, i mil cops repetida és que no ho podem solucionar tot amb violència, que en temps de crisi hi ha molta gent afectada, que hi ha problemes a Panrico i ells no cremen containers, que hi ha problemes a la Sanitat i ells no trenquen vidres, i que allò fàcil és ocupar i causar aldarulls mentre la gent normal, s’alça a les 6 del matí per anar a treballar, pagar impostos amb els que comprar contenidors, etc… Davant d’aquestes afirmacions tant sols cal tenir present algunes coses. Can Vies va néixer fa 17 anys en estratègia de contrapoder, de gent polititzada que també treballa i paga impostos, de gent que en l’opulència de fa 15 anys ja analitzava, pensava i repensava el present i el que passaria anys desprès. Segurament si a la majoria de sectors del món del treball, s’hagués fet una aposta determinada per un sindicalisme combatiu, potser avui la major part de les retallades que ens han imposat les haguéssim pogut aturar, potser amb foc i vidres trencats, potser amb mesures més contundents, la història de la lluita de classes n’és plena d’aquests episodis que avui ens fa normal la jornada de 8 hores o la seguretat social. El dia que trobem un conflicte polític i social als nostres carrers on 200 persones estiguin disposades a ser ferides, on trobem 60 persones disposades a ser detingudes i on trobem dos persones disposades a anar a presó, no ho dubteu, tindrem davant una altre victòria popular. L’individualisme en el que el sistema ens ha educat, és el que fa que molts no siguin capaços de veure més enllà i pensar que qualsevol persona que no és del barri, és per definició un violent professional que creua la ciutat, el país o el Món amb l’únic al·licient de la violència.

És aquí on entronca el discurs de la negociació i la violència. Cal aturar la violència per a negociar, ens diuen. Però ells no apliquen moratòries als desnonaments mentre debatem eternament sobre si hem d’aplicar la dació. Cal aturar la violència per negociar, però ells amenacen amb acomiadar centenars de persones a Panrico, i tants altres conflictes mentre ofereixen rebaixes salarials. El xantatge patronal i d’estat ha estat legalitzat mentre les classes populars som acusades de terroristes quan hi ha una revolta de classe als nostres carrers. Cal aturar la violència, però ells segueixen retallant a Sanitat, Educació, en llei de dependència i incrementen en policia i exèrcits. Aquesta és l’autèntica violència d’un sistema que viu del xantatge continuat a les classes populars.

Seran per tant els conflictes que porten més anys latents, aquells que han acumulat més massa critica al darrera, aquells que han esdevingut referencials per a amples capes socials, aquells que esdevindran #Efecte. No serà la defensa individual de casos aïllats, fora de context i sense xarxa social els que faran esclatar una i mil vegades la revolta.

En aquest sentit, no serà casualitat que el bloc de la PAH de Sabadell, l’empresonament d’antifeixistes compromesos, els atacs a mitjans de comunicació que fan investigació, les agressions a estudiants combatius d’institut a València, o les vagues indefinides de mestres a les illes rebran sempre majors mostres de solidaritat i esdevindran #PrimaveraValenciana, #NoAlTil o cada nova etiqueta. Qui pensi que aquestes revoltes son només conseqüència d’una injustícia, és que no ha vist que d’injustícia n’hi ha arreu, però que de gent organitzada, capaç de tenir accions determinades només els trobem en determinats casos. Casos on hi ha gent organitzada, gent polititzada, gent mobilitzada.

Al barri, seguirem amb l’alerta roja, mantenint el caliu de la brasa, per quan calgui encendre el foc.

Comitè local de Sants d’Endavant OSAN

3 de juny de 2014