DESOBEDIÈNCIES, vies de victòria
Deien K. Marx i F. Engels que el conflicte de classes és el motor de la història. I diu el saber popular, traduint aquesta frase a un llenguatge més planer, que si no haguéssim desobeït mai, encara seríem esclaves.
Ras i curt, podríem dir que la Humanitat ha avançat, en un sentit de progrés, a mesura que ha trencat les lleis que encorsetaven, respectivament, les societats contemporànies del moment. Dins d’aquestes, grups inicialment reduïts de gent impulsaven accions que es confrontaven directament amb l’ordre establert. Contra ells i elles, contra aquesta gent que no acatava, hi queia tot el pes de la repressió.
Però en tant que la seva era una acció compartida cada cop per més persones, la seva acció esdevenia espurna que encenia la revolta. Una revolta que es materialitzava de mil maneres diferents i que, tot sovint, aconseguia guanyar l’objectiu pel qual havia nascut. L’acció de confrontació, iniciada per poca gent, havia aconseguit guanyar la batalla de la legitimitat, tot trencant la legalitat.
Construir futur des de la il·legalitat. Des de la legitimitat de qui lluita sense obeir, sense por. Sense por, ni a perdre, ni a guanyar. La desobediència com a eina transformadora de la realitat i guanyadora de drets, socials, nacionals, humans. Drets col·lectius.
De tot plegat, en volem parlar amb tres casos que han dut a terme la desobediència per vies ben diferents, però aconseguint totes elles un èxit rotund.
Maig del 1997. Un grup de joves de Sants okupen un edifici abandonat al costat de l’estació de Mercat Nou. Neix el Centre Social Alliberat Can Vies i neix, de fet, ja desobeint: la propietat privada. Amb els anys, creix en espai (la capella del costat) i en gent, creant tot un entorn social al barri de Sants fruit de la seva acció social, política i cultural sempre desobeint. A finals de maig de 2014, després de nombrosos judicis guanyats i un de perdut, s’esdevé el desallotjament i parcial enderrocament, per part dels Mossos. Una revolta al carrer, que encén no només els carrers de Sants sinó de part de Barcelona, obliga l’alcalde a negociar, i el CSA Can Vies recupera l’espai. Victòria.
El 13 de setembre de 2009 va tenir lloc a Arenys de Munt la primera de les consultes per la independència del Principat de Catalunya. La proposta s’havia materialitzat a través de l’impuls de la CUP d’Arenys de Munt, en una idea treballada dins el MAPA (Moviment Arenyenc Per l’Autodeterminació). Aquell dia, ben lluny de saber-se que això seria l’inici de res, la consulta estava amenaçada per la prohibició de l’Estat i la presència d’elements feixistes. El poble hi va plantar cara, conjuntament amb molta gent solidària d’arreu. La consulta es va realitzar. Amb èxit aclaparador. I després d’aquesta, 550 més, en diferents onades arreu del Principat, incloent la de la ciutat de Barcelona, el 10 d’abril de 2011. Victòria.
Any 2011, quart any de la crisi oficial, enèsim de la crisi real patida per la classe treballadora. Un grup de gent s’aplega per crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Ràpidament, la PAHC acull cada cop més famílies amb la problemàtica de l’habitatge. Cultura assembleària, acció col·lectiva i determinada, construint poder popular pas a pas, des de la base. La situació d’emergència habitacional és tal que okupen un edifici per allotjar-hi famílies en situació de risc. Temps després, un segon edifici. I encara un tercer, l’abril de 2013. Aquest, amenaçat de desallotjament, inicia campanya per aturar-ho. El setembre de 2014, la Sareb, propietària de l’edifici, cedeix l’edifici a la Generalitat. Victòria.
Tres històries que són present, tres lluites que són lliçons. I ens reafirmen que la lluita és l’únic camí per guanyar. Desobediències, vies de victòria.
—
En parlarem dijous 4 de desembre, al Casal Independentista El Noi Baliarda, a la xerrada-debat que hem organitzat.