Els passats 28 i 29 de setembre, i de resultes del debat parlamentari sobre la Qüestió de Confiança que Carles Puigdemont va plantejar al Parlament de Catalunya, el referèndum sobre la independència va ser incorporat al programa de l’actual govern de Junts pel Sí. Un referèndum que haurà de ser organitzat i celebrat durant aquesta mateixa legislatura, independentment que l’estat espanyol s’avingui, o no, a pactar-lo.

Malgrat tot, continua sent imprescindible una clarificació del full de ruta de la legislatura que impedeixi les maniobres de la confusió a què les forces de govern ens tenen acostumades.

Abans de res, cal deixar clar que si avui el referèndum d’autodeterminació amb pregunta binària sobre la independència respecte l’Estat espanyol és clarament el principal objectiu d’aquesta legislatura és, en bona part, gràcies a l’impuls i a la convicció de l’esquerra independentista. La CUP-CC va reivindicar el referèndum unilateral d’independència en el moment de rebutjar definitivament la investidura d’Artur Mas, però no va ser fins el juny, en el moment de rebutjar uns pressupostos de clara factura autonomista, quan va donar un cop de puny sobre la taula d’una legislatura que navegava cap al no-res.

Però el referèndum podria no ser un element de clarificació del full de ruta cap a la ruptura democràtica amb l’estat espanyol si, en el camí de la negociació amb l’estat, és utilitzat de moneda de canvi o serveix d’instrument de pressió per aconseguir propostes de finançament o d’ampliació de l’autonomia que permetin canalitzar o assimilar les voluntats de ruptura i evitar sortides orientades a diluir el conflicte democràtic entre l’estat espanyol i el poble català. No és la primera vegada que a Catalunya es planteja un mecanisme homologable a un referèndum d’autodeterminació, però aquesta vegada el referèndum ha de celebrar-se amb tots els seus ets i uts.

Ningú no dubta que l’Estat espanyol posarà tots els mitjans per evitar-ho. Durant les darreres setmanes, especialment després del Debat de Política General al Parlament de Catalunya, l’Estat no ha deixat d’augmentar la tensió repressiva contra les representants electes compromeses amb l’exercici del dret a l’autodeterminació, i ha apuntat les seves properes passes cap a una espiral judicialitzadora i prohibicionista. Aquesta deriva ha de retroalimentar la via unilateral i evidenciar que, si l’objectiu és l’exercici de l’autodeterminació, qualsevol via negociada i pactada és estèril a curt i mitjà termini.

Davant d’aquesta ofensiva de l’Estat, l’actitud exemplar dels càrrecs electes vinculats a l’esquerra independentista i a la CUP, avantposant l’obediència a la voluntat popular i optant de forma conseqüent per la via desobedient i pel no reconeixement dels tribunals estatals, ens recorda que la mobilització i l’autoorganització són les úniques vies reals per confrontar la imposició i per construir una nova institucionalitat per a les classes populars catalanes. Davant la persecució i la judicialització és imprescindible articular el suport sense fissures de totes les forces polítiques i socials que es vulguin qualificar a sí mateixes de democràtiques. Però per a fer irreversible l’exercici del dret a l’autodeterminació cal també que totes les càrrecs electes i totes les institucions es situïn en el mateix terreny de l’obediència popular i el no reconeixement a les institucions de l’Estat.

Ara mateix, però, lluny d’aprofitar aquest context de confrontació democràtica i de prémer l’accelerador de l’autodeterminació amb la incorporació del Referèndum dins el full de ruta de la legislatura, l’agenda política del govern de Junts pel Sí es manté centrada en el control i l’apaivagament de les tensions partidistes dins la candidatura, i en la governabilitat i en la gestió autonomista. Governabilitat, autonomisme i agenda neoliberal que impedeix construir amplis consensos amb la CUP-CC amb l’objectiu d’organitzar i guanyar el referèndum de independència. I en la mesura en què el govern de coalició posa l’accent en la governabilitat i en la gestió de les seves contradiccions internes, la CUP-CC esdevé un obstacle per a Junts pel Sí, un boc expiatori de les seves limitacions i un enemic a batre.

En les darreres setmanes, el govern de Junts pel Sí ha augmentat la pressió contra la CUP-CC insistint en la mentida interessada segons la qual sense pressupostos no hi pot haver referèndum, i fixant una posició immobilista respecte les propostes de mínims defensades per la CUP-CC. No hi ha dia que passi en què els portaveus del govern, incloent president i vicepresident, no facin declaracions en aquest sentit. De nou s’utilitzen els pressupostos, uns pressupostos autonòmics, per reproduir privilegis i salvaguardar interessos partidistes que s’avantposen a la primera prioritat d’aquesta legislatura: l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Amb aquesta actitud de rebutjar atendre fins i tot el plantejament de mínims de la CUP-CC, el govern de Junts pel Sí està reconeixent, de forma implícita, ben poc interès en consensuar uns pressupostos mínimament orientats a la redistribució de la riquesa i a la reversió de les retallades, ben poc interès en construir una majoria sòlida independentista, i en canvi mostren una clara voluntat d’aconseguir que els pressupostos no siguin assumibles per a l’esquerra independentista, convertint la negociació en una teatralització i un xantatge contra la CUP-CC. Un xantatge que l’esquerra independentista no pot acceptar.

Quasi un mes després de la Qüestió de Confiança i dues setmanes després del Debat de Política General, no s’ha convocat encara la Cimera de Partits i Entitats pel Referèndum, primer pas per passar del compromís verbal a l’execució dels acords; les suspensions de lleis com la Llei d’Igualtat entre Homes i Dones o el Decret de Pobresa Energètica no han estat respostes pel govern amb la determinació d’aplicar-les independentment de les resolucions dels tribunals estatals; i el model de país basat en el mantra neoliberal de la gestió dels drets i dels serveis públics amb criteris mercantils continua sent el pal de paller de la gestió autonòmica. En definitiva, el PDEC i ERC semblen haver acordat no canviar res per poder seguir governant. Mentrestant, persisteixen les conseqüències de les receptes neoliberals aplicades en el context de l’estat autonòmic, generant cada vegada més desigualtat i pobresa al conjunt dels Països Catalans, generant frustració i, en el millor dels casos, escepticisme en els sectors més dinàmics de la nostra societat respecte el projecte independentista.

Així doncs, i constatant l’avenç que ha suposat l’assumpció del referèndum sobre la independència de Catalunya com la principal fita de la legislatura al Parlament de Catalunya, l’esquerra independentista no pot deixar d’assenyalar que l’immobilisme del govern de Junts pel Sí quant a les polítiques econòmiques davant la necessitat de revertir les polítiques neoliberals i autonomistes que s’han impulsat al conjunt dels Països Catalans en els darrers anys, així com l’agudització de la confrontació democràtica amb un estat prohibicionista ens recorden ara més que mai de la necessitat de l’activació popular. Només un poble organitzat a través d’uns moviments populars actius podrà ser capaç de forçar el referèndum, activar les transformacions imprescindibles per a guanyar-lo i obrir les portes als canvis de fons que han de fer possible la independència i omplir-la de contingut.

Països Catalans, 26 d’octubre de 2016