Article dopinió
Cek Freixas, publicat al seu bloc.

Tanquen els repetidors del sud del país i, a la majoria de cases, se segueix parlant del Barça. En aquests moments l'equip descansa. La mitja part és com el descans dels lluitadors. Però quina manera de veure el món, al bar, amb la cervesa, tot el dia parlant de futbol. La mitja part és anar al lavabo, sortir al carrer i fumar un cigarret. Com d'ideal que arriba a ser aquesta vida. Una mica més enllà, darrere de les portes i d'esquenes a tots nosaltres, la mitja part serveix per defecar matèria inerta a sobre dels nostres caps.

En nom de la Generalitat, sigui quina sigui la regió que l'acompanyi, la indiferència i l'aniquilació del nostre poble va prenent la forma, de mica en mica, d'una trista i desmotivadora incapacitat d'actuar. No som res, ni ningú, si no defensem allò que ens defineix com a país. TV3 no és el país, i quina sort que sigui així. Ni tan sols és, segurament, la televisió que voldríem tenir. Però, com a mínim, i remarco el 'com a mínim' malgrat em pesi i m'avorreixi, tenim la sort de sentir-hi parlar la nostra llengua, encara que només acceptem una petita dosi de satisfacció quan surt un mapa del país sencer a l'espai d'El Temps. Malgrat això, malgrat aquesta quota baixíssima de dignitat nacional, no podem permetre que una de les nostres televisions públiques sigui vetada i censurada.

Però això és, tan sols, culpa nostra. No hem sabut reaccionar i canviar la història. L'espanyolisme i la dreta han guanyat la batalla. ¿Quan agafarem el relleu i capgirarem una realitat que ho és tot menys nostra? ¿Tindrem el valor suficient per fer-ho? Som un poble covard. Potser ja ha arribat el moment de deixar de ser-ho.