Després de gairebé mig any de la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, s’ha fet del tot evident quina és l’aposta política del govern autonòmic d’ERC-Junts per a aquesta legislatura. Una aposta que consisteix a ser una obedient peça més dins de dos grans engranatges: el del capitalisme europeu que treballa per assegurar la seva reproducció en plena crisi pandèmica, i el de la reforma de l’estat espanyol, que capitaneja el PSOE.

En l’àmbit polític, aquesta aposta es tradueix en una aliança amb el govern espanyol per treballar en un procés de diàleg i acord amb l’estat amb un triple objectiu:

1) Aplicar la proposta econòmica de la UE amb els fons Next Generation, que, conjuntament amb diferents mesures aplicades pel govern espanyol, fan de coixí social davant la crisi econòmica, amb l’objectiu d’apaivagar qualsevol esclat social i de resposta popular als carrers, però que amaguen unes futures reformes estructurals que pretenen que pagui la classe treballadora.

2) Mantenir els fonaments d’un model econòmic neoliberal basat en la terciarització de l’economia, la precarització de les condicions de treball, la massificació turística, la construcció de macroprojectes especulatius i, en termes generals, basat en la protecció dels beneficis del capital privat (banca, fons d’inversió, empreses transnacionals…) a costa de l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora.

3) Generar un escenari polític d’estabilització del conflicte nacional que permeti, a partir d’un marc de diàleg circumscrit als límits constitucionals i autonòmics, desenvolupar aquesta agenda de reformes en un clima de màxima pau social i de desmobilització popular. Una agenda de reformes que té en el repartiment dels fons Next Generation una de les principals peces del tauler.

Al Principat, aquesta política d’entesa reformadora s’ha evidenciat en l’acord d’ERC, juntament amb altres forces sobiranistes de l’estat, per facilitar la tramitació dels pressupostos del govern espanyol, així com en el pacte per al repartiment de cadires a la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC, o en els pactes d’estabilitat pressupostària d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, governat per Comuns i PSC. També és en aquesta lògica que cal entendre determinades concessions en clau autonomista, com la negociació per a la transferència de la gestió ferroviària de Rodalies o la fi dels peatges a Catalunya. En l’àmbit nacional, podem veure com es reprodueix aquest esquema a través dels pactes progressistes del Botànic i del Bellver, que dibuixen un cert mapa polític comú on la socialdemocràcia espanyola cerca, en aliança amb els diferents sobiranismes governamentals, una reestructuració del règim del 78 als Països Catalans.

És en aquest context que cal situar el debat sobre l’aprovació dels pressupostos de la Comunitat Autònoma de Catalunya i la presa de posició de la CUP.

Després de vuit mesos de l’acord d’investidura entre ERC i la CUP, podem constatar que l’acció del govern autonòmic no ha caminat en absolut en la direcció d’acumular forces per generar cap marc en defensa de drets ni cap embat democràtic amb l’estat. Han continuat els desnonaments i la repressió contra el moviment en defensa de l’habitatge, així com les acusacions particulars de la Generalitat contra independentistes amb causes judicials; es manté l’aposta per polítiques agressives contra el territori basades en macroprojectes especulatius (JJOO d’hivern, BCN World, circuit de la F1, ampliació de l’aeroport del Prat, etc.); no s’han revertit les privatitzacions i externalitzacions de serveis essencials com el 061, ni s’ha fet cap pas per a la recuperació pública dels sectors estratègics.

Cap dels elements que van servir perquè la CUP decidís votar a favor de la investidura de Pere Aragonès no s’ha materialitzat en acció legislativa i de govern, ans al contrari: han estat motiu de batalla política al Parlament. La proposta de pressupostos és un pas més en aquesta direcció, perquè, a part de ser del tot insuficients en quasi tots els seus apartats, i ni tan sols aparentar un canvi de model econòmic, faciliten que sigui la classe treballadora la principal perjudicada, en contra de la màxima a defensar, que és que la crisi la paguin els rics.

Pel que fa al conflicte nacional, el govern de Pere Aragonès manté l’aposta per una taula de diàleg que només pot ser útil per legitimar l’operació de reforma de l’estat espanyol i el procés de transacció de competències i finançament en clau de gestió autonòmica. El procés d’autodeterminació del nostre poble avançarà en la mesura que la classe treballadora i el conjunt de classes populars dels Països Catalans avancin en la construcció d’un contrapoder organitzat, la Unitat Popular, que disputi el poder als aparells centrals i autonòmics.

Per tant, entenem que l’única posició possible de la CUP respecte de la proposta de pressupostos del govern ERC-Junts és un no rotund. Però més enllà de la discussió sobre la lletra petita dels pressupostos o la seva funcionalitat en clau programàtica, creiem que aquest debat ha de ser una oportunitat per a una reflexió política de major profunditat.

Des d’Endavant (OSAN) creiem que aquesta reflexió implica assumir que els projectes polítics d’ERC i Junts caminen en una direcció oposada al projecte rupturista de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular, del qual la CUP és representant en el terreny institucional. En aquest sentit, constatem que el marc de l’acord d’investidura amb ERC al Principat és un camí esgotat i sense recorregut a l’hora de dibuixar un hipotètic front de lluita conjunt contra l’estat amb el sobiranisme governamental. Des d’aquesta perspectiva, creiem necessari que les estratègies de lluita institucional no generin més confusió ni falses expectatives. En aquest sentit, creiem que això comporta prendre algunes decisions en el terreny institucional:

– Un no rotund als pressupostos del govern ERC-Junts.

– Donar per finalitzat l’acord d’investidura de Pere Aragonès, i que la CUP se situï com l’oposició d’esquerres i independentista al govern de la Generalitat.

– Defensar amb la màxima claredat comunicativa, i també programàtica, que l’estratègia de la Unitat Popular és una proposta política rupturista, liderada per la classe treballadora i que parteix de la independència dels Països Catalans com a eina per canviar-ho tot.

Els diferents governs progressistes dels Països Catalans aposten per ser uns gestors impecables de l’autonomia, amb l’esperança que aquest esforç els serà recompensat amb reformes i finançament. Cap reforma progressiva i descentralitzada no satisfarà les necessitats de les classes populars, en la mesura que aquestes reformes no subordinaran els interessos de les oligarquies als interessos de la classe treballadora. Tampoc cap via legal ni de diàleg en el marc autonòmic no ens farà avançar cap a la independència. Això només serà possible amb l’articulació d’un poder polític basat en l’organització popular que pugui sostenir un enfrontament amb l’estat fins a desgastar-lo i desbordar-lo.

Cal que des de tots els àmbits, també l’institucional, no perdem de vista els objectius de l’Esquerra Independentista i sapiguem subordinar les diferents apostes tàctiques de cada moment a una estratègia de mirada llarga i amb fonaments sòlids. I aquests fonaments són la construcció d’un projecte de ruptura independentista, socialista i feminista que doti de futur polític el conjunt dels Països Catalans.