Governe qui governe als diferents territoris dels Països Catalans, el socioliberalisme del PSC, la coalició de la dreta i extrema dreta de PP-VOX o la dreta liberal a l’estat francès, hi ha un element comú: es comparteix una agenda recentralitzadora on la persecució del valencià juga un paper central. Uns actuen més defermats i sense complexos, uns altres més “per la porta del darrere”.

Al País Valencià, la majoria institucional actual de PP i VOX permet que els atacs a la llengua siguen una constant i un dels elements centrals de l’executiu. Tenen clar que la llengua té un paper d’unificació nacional i de classe, vinga d’on vinga, i pot permetre mantindre un combat contra l’estat espanyol que fa de sucursal al capitalisme global. 

La consulta Rovira és la materialització d’aquest atac. No és cap exercici democràtic ni una consulta real, sinó una trampa dissenyada per justificar la imposició del castellà i consolidar la minorització del valencià. La consulta s’està venent amb una façana de participació, però la intenció real busca legitimar una política lingüística que expulsa el valencià dels espais públics i de les aules per a reduir-lo a un paper residual. És una estratègia calculada per desposseir-nos de viure en la nostra llengua, disfressant d’elecció allò que és una imposició d’una llengua majoritària sobre una llengua minoritzada. 

Davant d’aquesta ofensiva no podem resignar-nos, cal respondre amb un sí al valencià, no per legitimar la consulta, sinó com a acte de defensa explícit de la llengua. Però la veritable defensa del valencià va més enllà d’un vot, passa per l’organització popular, la confrontació amb les estructures de poder, la capacitat de generar conflicte, desobeir, teixir xarxes i enfortir les xarxes comunitàries. 

Així doncs, aquesta falsa consulta incideix en un conflicte lingüístic que va més enllà d’un vot i que és una expressió més del conflicte polític del poble treballador català amb els estats espanyol i francès. Els atacs a la llengua no són nous ni seran els últims i tampoc són noves les iniciatives que es construeixen contra aquesta imposició del castellà i el francès, sobretot en l’educació. El 83% de les famílies a les Illes Balears han escollit la vehicularitat del català. Al Principat, la comunitat educativa i moviments socials s’han organitzat contra la sentència, encara per sortir, del 25% de castellà a les aules. A la Catalunya Nord, davant la folklorització per les polítiques de l’estat francès, la defensa de la llengua és font de nombroses dinàmiques d’organització i mobilització, com hem vist recentment amb la Bressola.  Tenim els precedents a casa nostra: és només des d’aquestes eines col·lectives, des de la mobilització i l’organització, que podrem revertir aquest procés d’assimilació i construir un País Valencià lliure on el valencià siga una llengua plena i de futur. Un País Valencià on la llengua pròpia no siga minoritzada i uns Països Catalans on no siga anomalia exercir els drets lingüístics. Del 25 de febrer al 4 de març diem sí al valencià, malgrat sigue en una consulta imposada, però sobretot, organitzem-nos cada dia per aconseguir uns Països Catalans independents, socialistes i feministes: l’única garantia per la nostra llengua!