Comunicat d’Endavant (OSAN) a un any del 27O i la fallida declaració republicana al Principat

“Allò fonamental per exercir l’autodeterminació, tal i com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències per a determinar lliurement el seu estatus polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. “Només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans amb un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i l’ordenament fixat per la Unió Europea, amb un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives”. “Qualsevol moviment assumit pel govern de Junts pel Sí que passi per no anar fins al final en allò que ha anunciat, la realització d’un referèndum vinculant, convertirà també a aquest en un obstacle en l’exercici de l’autodeterminació dels catalans i catalanes”. Extractes del document L’autodeterminació és una revolució política.

Tot això ho dèiem el juliol del 2017 i els fets posteriors han corroborat aquestes afirmacions. Ara, un any després de la ‘Declaració d’independència’ del Principat, és moment de fer balanç crític per assentar les bases del camí a fer.

D’entrada, caldria assenyalar què va fallar en les dates anteriors i immediatament posteriors a l’1 d’octubre:

• la direcció del sobiranisme transversal no va plantejar mai el referèndum com una ruptura popular i democràtica per l’autodeterminació sinó com una acumulació de forces per negociar amb l’Estat una redefinició de l’encaix autonòmic amb algunes prebendes fiscals
• en consonància amb això, mai no va crear ni articular cap ‘estructura d’Estat’ o similar: la institucionalitat i la legalitat existents eren només espanyoles, sense voluntat de ruptura
• les lectures naïfs o directament ignorants de la naturalesa de l’Estat capitalista en general i de l’espanyol en particular van conduir a una nul·la preparació de l’embat repressiu tant en la seva forma policíaca com jurídica
• la carta de la mediació internacional era també un brindis al sol que partia de la manca d’anàlisi tot just mencionada: més enllà de qüestions jurídiques que es puguin guanyar temporalment a Europa, la comunitat internacional ha fet cas omís de casos molt més flagrants i brutals de violació de drets humans com per preocupar-se d’un conflicte plantejat, ara mateix, com a merament administratiu, des del seu punt de vista

El procés de ruptura imprescindible per a l’autodeterminació s’assemblarà molt més al 20S, a l’1O i al 3O, de forma sostinguda, que no pas al 6 i 7 de setembre. Dit d’una altra manera, la independència té molt més a veure amb el poble, el carrer, la determinació i la desobediència, que no pas amb la tramitació parlamentària d’una llei. No debades, ni els partits sobiranistes es van creure allò que havien aprovat però el poble sí, i així ho va demostrar en les dates posteriors mencionades. En aquest sentit, cal que assumim que el procés d’independència serà dur i costós, a diferència del mantra de la ‘independència tranquil·la’ de qui defensava un trànsit pacífic i indolor ‘de la llei a la llei’.

També aviat farà un any de la convocatòria d’eleccions imposades mitjançant la intervenció de l’article 155 de la Constitució espanyola, cosa que permetria convocar-ne de noves. Malgrat el que reclamen algunes veus, unes noves eleccions al Principat no són cap solució: pensar-ho seria defensar, de nou i encara, l’acció institucional com a via factible per a la independència. Tant el govern actual com els partits que el conformen han demostrat la seva incapacitat i falta de voluntat política per materialitzar cap ruptura. Així ho afirmàvem en la valoració d’aquelles eleccions: “Malgrat que hi hagi una majoria social contrastada partidària del projecte independentista, no hi ha la suficient correlació de forces, ni respecte l’estat ni en el si de l’independentisme, per a poder transformar aquestes victòries electorals i aquesta majoria social en una república independent.”

Des d’Endavant, tal com vam analitzar el mes de maig d’enguany, donem per acabada la fase d’anar a reclamar al parlament autonòmic la implementació de la república. “Ara bé, l’independentisme d’arrel popular té encara la capacitat de mantenir oberta la confrontació democràtica amb l’Estat i sotmetre’l a un desgast i a unes contradiccions que mostrin la seva veritable cara”. I hi afegíem que “hi ha les condicions per a construir un nou escenari encara més potent que el del passat octubre, i no circumscrit exclusivament a les fronteres autonòmiques del Principat de Catalunya.”

És per això que situem els eixos principals en les propostes següents:

• Cal una estratègia nacional de Països Catalans. La limitació territorial del Principat ja no té sentit un cop l’acció parlamentària ha quedat completament desmuntada.
• Hem de superar l’institucionalisme. La maquinària administrativa i jurídico-legal ha demostrat el seu sostre i ha quedat desbordada per a qualsevol acció popular mínimament rupturista per garantir-nos una vida digna a la classe treballadora i les classes populars.
• Necessitem que hi hagi un lideratge popular per l’autodeterminació. Qui té el cul llogat no seu on vol o, com deien aquells, no tenim res a perdre, més que les cadenes. Un procés d’autodeterminació només el pot liderar qui té més a guanyar-hi que a perdre-hi i això ens obliga a buscar aquest lideratge entre la classe treballadora i les classes populars del nostre poble, no pas entre partits o entitats amb interessos materials i objectius diferents.
• Feminisme de classe com a pal de paller. Les dones treballadores som més de la meitat de la classe treballadora i el grup poblacional més atacat per les retallades i sotmès, per definició, dins del sistema capitalista patriarcal. L’apoderament i mobilitzacions de la vaga general del 8 de març passat ens mostren que hem de situar les dones treballadores al centre de la nostra lluita.

Per tot plegat, fem una clara aposta per treballar en una alternativa independentista nacional sobre la base d’un programa feminista d’unitat popular. La força i la mobilització popular hi són com per plantejar aquest embat i mantenir el conflicte viu amb l’Estat, cal estendre-ho a tots els ressorts, a totes les lluites i arreu dels Països Catalans.