«És de mínims exigir que els serveis siguin de titularitat, gestió i provisió públiques per garantir així condicions laborals dignes, transparència i qualitat»

Aquests dies, estem vivint una nova ofensiva per la privatització dels serveis públics de la mà del govern de la Generalitat amb el que s’ha anomenat la Llei Aragonès. Aquesta Llei pretén apuntalar la privatització de la gestió de serveis de titularitat pública de tal manera que siguin empreses privades que els gestionin.

Aquest fet no és una novetat en la gestió dels serveis del nostre territori; de fet, a Barcelona veiem com una gran majoria dels serveis d’atenció a les persones -també els que tenen relació amb la gestió de les diferents infraestructures i serveis de la ciutat- es troben externalitzats des de fa massa anys. Aquesta situació parteix de la doctrina neoliberal promoguda, entre altres, per Tatcher els anys 80, que situa, entre moltes més qüestions, la gestió privada dels serveis com una mesura que garanteix la seva eficàcia i eficiència; tanmateix, la realitat ens mostra com l’entrada d’empreses privades a gestionar serveis de titularitat pública provoca un empitjorament de les condicions laborals de les treballadores, una disminució de la qualitat del servei, una manca de control real dels recursos públics i tampoc assegura que sigui més econòmic per a l’administració; ans al contrari.
 
Un exemple que ens serveix per situar el que estem exposant és en el cas de Barcelona amb el Servei d’Atenció Domiciliària; el servei es divideix en quatre zones; una gestionada per SUARA Cooperativa, dues per Valoriza i una altra per CLECE S.A, l’empresa de Florentino Pérez. I aquí hem de fer especial atenció en dues qüestions: d’una banda, que aquest servei és un dels més importants pel que fa a nombre de treballadores -fins a 4.000- i també que aquest és fonamental per moltes veïnes de la ciutat, ja que és un servei adreçat a les persones que per raó d’edat, dependència o discapacitat tenen limitada l’autonomia per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent o a distància. Doncs les seves treballadores amb prou feines arriben als 1.000 euros mensuals, estan en lluita des de fa anys per la millora de les seves condicions i denuncien que no poden prestar un servei de qualitat a causa les retallades que pateixen de material i logística necessàries per a poder fer la seva feina. Això és el que passa quan s’externalitzen els serveis d’atenció a les persones, això és el que apuntala la Llei Aragonès.

I cal fer especial èmfasi al fet que en l’àrea d’atenció a les persones, sobretot són dones les que hi treballen. Això és fruit de la socialització de gènere, que ens ensenya -entre moltes altres qüestions- que les dones hem de ser aquelles que cuidem a la resta de persones. I quan entrem en el mercat laboral això es tradueix també en l’assumpció d’aquestes tasques. Aquestes feines sovint tenen uns convenis laborals absolutament precaris. No és casualitat, sinó que és conseqüència del poc valor que tradicionalment s’ha donat a aquestes feines i tasques, malgrat ser imprescindibles pel sosteniment i reproducció de la vida. Aquest fet també és una de les causes principals de la feminització de la pobresa.
 
Així doncs, aquesta externalització de serveis el que provoca és que l’administració deixi de tenir el control real dels serveis, bàsicament perquè actualment no hi ha cap mecanisme que permeti tenir-lo un cop la gestió passa a ser de grans empreses. I aquest és l’altre punt imprescindible que cal posar sobre la taula; en base la llei actual de contractació ja són les grans empreses les que tenen més possibilitats de guanyar els concursos públics dels serveis que fins ara es podien externalitzar -ja que el preu d’aquest condiciona l’atorgament d’aquestes licitacions; i de fet, fins ara es podia reduir que condicionés només en un 20%- tanmateix, amb la nova llei, el preu és un 40% de la valoració que es pugui fer de la licitació.

Per tant, aquelles empreses que poden oferir un preu més competitiu seran les que tindran més possibilitats de guanyar la concessió de la gestió del servei. Com és evident, les empreses busquen obtenir els màxims beneficis, per tant, per ser més competitives busquen abaratir costos necessàriament. I això, com dèiem a l’inici, es pot produir només a partir d’empitjorar les condicions laborals, la qualitat del servei i dels materials utilitzats per la prestació d’aquests així com reduint les hores de prestació d’aquest. Es produeix, doncs, a costa de les treballadores i de les usuàries.
 
Per tot això és imprescindible que ens oposem a una llei que apuntala la gestió per part de grans empreses de serveis fonamentals com són l’educació, la salut i la cura de les persones. És de mínims que exigim que els serveis siguin de titularitat, gestió i provisió públiques per garantir així condicions laborals dignes, la transparència dels serveis, com també la qualitat d’aquests i assegurar que grans multinacionals no es lucren a costa d’una qüestió tan bàsica com és l’atenció que necessitem per a poder viure dignament.

I encara volem anar un pas més enllà, estem convençudes que només d’aquesta manera també podrem avançar en la construcció d’espais on administració, usuàries i treballadores decidim com han de ser els serveis entre totes; construint espais de sobirania. Perquè al final, això també va de sobirania; de sobirania sobre les nostres pròpies vides.

Article d’opinió de na Maria Rovira, militant d’Endavant Eixample, publicat al Nació Digital el 02/07/2019