Com a apunt previ, volem aclarir que aquest comunicat no busca debatre, qüestionar ni aportar quina ha de ser la gestió medica ni hospitalària, ni tan sols quines mesures de contenció pública s’haurien de prendre, ja que entenem que aquesta és una tasca que pertoca a les professionals del sector, en qui dipositem tota la nostra confiança.

La crisi del Coronavirus ha posat en relleu els interessos contraposats entre les classes populars, que som la majoria de la població, i els interessos particulars dels poderosos.

La patronal, en l’enèsim intent d’aplicació de la doctrina del xoc, està intentant que el cost d’aquesta crisi el pague la classe treballadora i, de pas, obrir la porta a retallar encara més els drets laborals. Els governs estan intentant gestionar la crisi sense tocar cap dels interessos del sector empresarial privat i amb un enorme temor a aplicar mesures que ara apareixen plenes de sentit comú. La capacitat d’intervenir determinats sectors productius en favor de l’interès general és el fantasma que defugen tots els governs.

Pensem que la classe treballadora dels Països Catalans té davant seu dos reptes. D’una banda, ser un mur infranquejable dels intents de la patronal i de l’estat per gestionar la crisi carregant-ne bona part dels costos sobre les espatlles de les classes populars. De l’altra, té el repte de forçar els governs a aplicar mesures dràstiques que, en aquest context incert i preocupant, situen la salut i les condicions de vida de la població treballadora per damunt dels interessos privats de les classes altes.

Per això, fem un seguit de propostes d’urgència que considerem que són imprescindibles per enfocar la gestió de la crisi sense lesionar els interessos de la població treballadora:

• Intervenir i posar sota control públic, sense cap indemnització, les instal·lacions i recursos humans i materials de la sanitat privada necessaris per afrontar la demanda hospitalària que el virus genere. També cal preveure el mateix tipus d’intervenció en els casos dels recursos sociosanitaris privats. Així mateix, cal posar sota control públic la distribució del material mèdic necessari per combatre la crisi.
• En els casos de confinaments totals de població, cal garantir a través de la intervenció pública el dret de les persones confinades a poder accedir als aliments i altres productes bàsics necessaris. Això implica posar sota supervisió i control públic la gestió dels estocs alimentaris i de productes bàsics de les grans cadenes de distribució. Així mateix, és imprescindible que en aquests casos l’estat intervinga la comercialització de gas i electricitat i en regule el preu per tal que el major consum derivat d’estar tancats a casa no repercuteixi en les precàries economies familiars de milions de persones. El confinament també requereix unes condicions d’habitatge concretes que no estan a l’abast de totes. Cal donar-hi sortida amb alternatives que no suposi cap cost per a la població afectada.
• En el cas de tancament de serveis d’atenció a persones dependents o escoles, els governs han de garantir permisos de treball remunerats al 100% i manteniment de les cotitzacions socials a familiars per tal que es puguen ocupar d’aquestes persones. La immensa majoria dels treballs de cures estan fets per dones, que, alhora, són les que cobren sous més baixos i són el 80% de les famílies monoparentals. Si la remuneració és només d’un 75%, com en el cas de les baixes, les dones veuran molt més reduït encara el seu poder adquisitiu. Així mateix, cal habilitar l’atenció individualitzada d’aquelles persones dependents que no compten amb cap familiar. També cal garantir el manteniment de les beques-menjador per tal que s’assegure l’alimentació en aquelles llars que necessiten aquesta prestació.
• Una acció sistemàtica d’Inspecció de Treball per controlar que les mesures de flexibilització laboral i de teletreball no suposen una lesió a les condicions laborals.
• Oposició absoluta a destinar diners públics a «rescatar» sectors empresarials que addueixin greus pèrdues econòmiques a causa de la crisi. L’augment molt més accelerat de beneficis empresarials en els anys respecte a l’estancament del poder adquisitiu de la classe treballadora ha de permetre als diversos sectors empresarials absorbir les possibles pèrdues derivades de la crisi. I encara menys es pot pretendre que l’estat cobreixi amb diners públics expectatives de beneficis no acomplertes en camps com el sector turístic.
• Cal garantir la qualitat de l’atenció sanitària cap als usuaris i blindar unes condicions dignes de treball del personal sanitari. Després de les retallades, aquesta crisi posa en evidència l’infrafinançament que es destina a la sanitat pública, com per exemple, la carència de material específic de prevenció que garanteix la seguretat de les treballadores, o l’oferiment de l’augment de la jornada laboral per cobrir les necessitats, creant així una sobrecàrrega.

Així mateix, proposem a totes les organitzacions socials i polítiques que defensen la preeminència d’allò públic per damunt dels interessos privats a constituir, al País Valencià, a Catalunya i a cadascuna de les Illes Balears i Pitiüses, plataformes de seguiment de les mesures aplicades en l’àmbit social pels diferents governs. Aquestes plataformes haurien de ser eines de mobilització contundent i massiva si les mesures suposessin un retrocés en els ja migrats drets socials i laborals.

Països Catalans, 12 de març de 2020

Consulta també Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!