(Opinió) Article de David Prats*
L'any passat se celebraven els 40 anys d'esquerra independentista. 40 anys omplint els carrers dels nostre país amb paraules com Països Catalans, Independència, Socialisme… Conceptes que hui dia la gent coneix (a alguns, fins i tot, els ix urticària de sentir-los!) gràcies a l'esquerra independentista. Però han sigut 40 anys de daltabaixos, que, després de la llarga travessia pel desert que suposaren els anys 90, estem superant de fa uns anys cap ací, creixent significativament en tots els fronts del moviment, qualitativa, i quantitativament. A mesura que hem anat augmentant la nostra incidència (excessivament minsa, encara), sorgia el debat i els dubtes de com aconseguir aquests objectius, de com dur a la pràctica els nostres principis ideològics.
Aquests dubtes han sorgit sobretot després de l'augment relatiu de representació municipal al Principat de Catalunya, i han reaparegut després de la consulta d'Arenys realitzada recentment. La pregunta de la consulta, ja sabeu, feia referència al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), i a l'ingrés d'aquesta a la Unió Europea. No cal dir que el fet que el poble expresse la seua opinió sobre qualsevol afer polític i social és un avanç democràtic, i més si pot servir per posar en entredit la falsa democràcia espanyola o francesa, però no és aquest el debat, o no només és aquest. El debat gira sobretot al voltant de quin ha de ser el treball de l'esquerra independentista a curt termini i cap on l'ha de conduir, els objectius també a curt i llarg termini, partint de l'anàlisi de la situació actual, i quin paper juguen en tot això els últims esdeveniments, en especial la postura de l'esquerra independentista vers aquestes consultes. Ningú no pot negar que determinades preguntes contribueixen a legitimar la divisió dels Països Catalans o la imposició de l'Europa del capital. Davant d'això, no es pot reduir tot el debat a la dicotomia “Països Catalans, independència i socialisme de manifest i pintades” o “Catalunya i Europa del capital de la mà de CiU i ERC, i ja ampliarem el territori i aconseguirem canvis socials més endavant”.
Un únic camí: la construcció nacional
Així, la qüestió que es planteja és evident, i continua sent la mateixa que es van plantejar els fundadors de l'independentisme modern: com aconseguir la independència i el socialisme als Països Catalans, partint d'una realitat en la que la majoria de la població s'identifica amb Espanya i França, o simplement amb la seua comunitat autònoma, i amb els garants del sistema? Hem de tenir en compte que la destrucció nacional a la que hem estat sotmesos durant anys, ens obliga a invertir aquest procés des de la seua arrel, iniciant un procés de construcció nacional, tal i com es reflexa en un dels punts de la declaració de principis de la CUP: cal fer dels municipis el motor de construcció nacional dels Països Catalans. Lògicament, per a que els Països Catalans com a subjecte polític puguem exercir el dret a l'autodeterminació, abans haurem de construir aquest subjecte polític. I això passa, ineludiblement, per deslegitimar les divisions administratives que aprofundeixen en la divisió del nostre poble (estatals, departamentals, autonòmiques i provincials), i dotar-nos d'estructures i espais nacionals; aglutinant la unitat popular als municipis i articulant aquesta unitat popular en el marc de Països Catalans, enfortint sindicats nacionals i de classe, potenciant que la nostra cultura, la música, l'associacionisme en general, tinga com a marc nacional els Països Catalans. Tot això formant un bloc popular als Països Catalans que siga el motor del canvi social. I, com no, la tant nomenada assemblea de regidors (i municipis, afegiria jo si em permeteu) dels Països Catalans, creant així la nostra institució nacional, i dotant-la progressivament de legitimitat i representativitat.
Tot això és una aposta costosa, però que mira al llarg termini. Per contra, l'opció d'apostar per la independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya mitjançant plataformes transversals (on caben projectes polítics ben diferents i contradictoris amb el nostre), i la incorporació posterior (hipotètica) d'altres territoris dels Països Catalans, no es pot dir en cap cas que siga un procés de construcció nacional. En tot cas podríem dir que es tracta de la creació d'un estat, amb la posterior incorporació d'altres territoris, o federació amb altres territoris independitzats, però no és un procés de construcció nacional. Aquesta opció, a més, cau en l'error de pensar que les 4 províncies de la CAC es troben a prop de la independència. Res més lluny de la realitat. No només no hi ha encara un sector majoritari que ho demane, sinó que els partits polítics que se suposa que haurien de traslladar-ho al parlament de les 4 províncies, no tenen voluntat de fer-ho. ERC i CiU es volen rentar la cara amb les consultes: CiU per tornar al poder autonòmic, i ERC per no perdre'l. Malgrat la seua contribució a la consciència popular de la imposició espanyola, les consultes ni tan sols posen en dubte l'estabilitat del govern autonomista del tripartit, i la legalitat espanyola tampoc no es veu desobeïda amb les consultes, quan s'accepten els dictats dels tribunal, d'alcaldes com Hereu o de partits com CiU quan diuen que els ajuntaments no poden implicar-se en absolut amb les consultes. Tot això és important tindre-ho en compte perquè la correlació de forces actual a la CAC, mostra que ERC i CiU tenen capacitat per manegar a la seua voluntat les plataformes àmplies sobiranistes d'aquest territori, i l'esquerra independentista encara té molt de camí per davant per créixer, enfortir-se, i plantejar una ruptura real amb els estats espanyol i francès.
Aquesta ruptura, junt amb la construcció del socialisme, molt probablement no arriben a curt termini i de la nit al matí, però això no implica haver de fer renúncies parcials ni temporals. Haurem de recórrer, pas a pas, un llarg camí. I l'haurem de fer tots junts, i de la mà, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, evitant que cadascú vaja per camins diferents, sense saber si ens trobarem en alguna cruïlla, o si alguns ens veurem obligats a agafar un camí cap el precipici.
El difícil equilibri entre la marginalitat i la integració
En aquest llarg camí, de ben segur ens veurem forçats a posicionar-nos amb un “si o no” davant propostes alienes amb renúncies socials i nacionals. Aleshores haurem d'analitzar si ens fa avançar o no en els nostres objectius, en quin sentit canvia la situació política i social del moment, si ens reforça, i si contribueix a legitimar el nostre discurs o el d'altres. Però això no implica haver d'assumir els plantejaments decidits en plataformes controlades per ERC i CiU, amb totes les seues renúncies, i limitar els nostres plantejaments a la silueta dels Països Catalans en uns quants cartells i demanar drets socials en uns quants tríptics. No assumir el que diu aquesta gent no té res a veure amb una suposada marginalitat política. Marginalitat política no és no aparèixer a la foto, sinó no tenir base social que recolze els objectius estratègics propis. No hem de tenir por a no aparèixer a la foto junt amb els que es volen penjar les medalles, a l'estil Aznar a les Açores. Hem de ser conseqüents, i fer arribar i entendre poc a poc el nostre missatge, diferenciat del d'altres. Només així evitarem passar de ser l'alternativa necessària a l'apèndix prescindible.
No hi ha prou, doncs, amb campanyes que parlen de Països Catalans
als seus manifests o amb la silueta dels Països Catalans als cartells. S'ha d'anar més enllà, i això implica molta feina durant molt de temps. La desconeixença per part dels propis catalans (inclosa gran part de l'esquerra independentista) de la realitat de les comarques dels diferents territoris històrics dels Països Catalans és un fet. Per això hem de fer un esforç per conèixer aquesta realitat que no ens pot arribar a través dels mitjans de comunicació de masses, i dur a terme polítiques al respecte, donant a conèixer aquesta realitat entre el teixit social. Només així serem capaços de dotar-nos de tàctiques i estratègies nacionals vàlides a qualsevol comarca dels Països Catalans, per poder-les aplicar a nivell local. Per a què volem dotar-nos d'organitzacions nacionals, si no?
En el mateix sentit, ens podem trobar amb la fal·làcia dels “diferents ritmes” en el camí cap a la independència. Afirmar que el Principat de Catalunya té un ritme, i el País Valencià, les Illes, Catalunya Nord i la Franja un altre, i treballar en funció de cada suposat ritme, és aprofundir en la divisió del nostre poble, per l'acceptació de l'existència de diferents subjectes polítics que això suposa. Als Països Catalans podem trobar tants ritmes com realitats i subjectes polítics vulguem definir, i això ho marca la nostra voluntat i projecte polític. No tenen el mateix ritme i realitat el Berguedà que el Barcelonès, ni la Marina que l'Alacantí. Tenim una realitat i ritme als Països Catalans, que és heterogènia segons el barri, municipi o comarca, i sobre aquesta hem de treballar. És evident que les divisions administratives han potenciat la personalitat diferenciada de diferents territoris, pel fet mateix de tindre espais diferenciats de decisió, però per això mateix, no podem legitimar cap parlament autonòmic com a braç executor final del dret a decidir. Malgrat que, quan ens convinga, els puguem utilitzar en favor de la nostra lluita.
Així doncs, ara ens cal continuar treballant a llarg termini, des dels pobles i comarques, per uns Països Catalans lliures nacional i socialment.
*David Prats i Fornés, militant d'Endavant-OSAN de La Marina