Sequeres i incendis, el capitalisme ens drena

«Necessitem urgentment una revolució que posi fi a aquest sistema capitalista depredador. Aixafem el capitalisme, salvem el planeta»

Arriba setembre i amb ell, tot i que encara en queden uns dies, el final de l’estiu. Un estiu protagonitzat pels impactes de la crisi climàtica amb les condicions meteorològiques extremes cada cop més habituals. Aquest any, en particular, les sequeres i els incendis han afectat regions repartides per tot el món.

Durant tot l’estiu, els mitjans de comunicació han anat plens de notícies sobre com la sequera ha deixat al descobert restes arqueològiques, vaixells o fins i tot petjades de dinosaures que ha propiciat, un cop més, el turisme. Aquesta situació sense precedents és el resultat d’una greu manca de precipitacions, després de diversos anys consecutius de sequera. L’aigua s’ha tornat escassa i, en algunes zones, molt escassa. Un fet que sembla irreversible, tal com demostren dades de la NASA, que han revelat que 13 de les 37 conques d’aigües subterrànies més importants del món s’estan esgotant molt més ràpidament del que es poden recarregar.

Enguany hi ha hagut tres factors importants pels quals la situació de sequera s’ha extremat al nostre territori. La manca de precipitació al llarg de tot l’any, la poca neu acumulada als Pirineus que no ha omplert les conques com altres anys i l’augment de la temperatura per sobre la mitjana. Els embassaments es troben per sota del 44% a la CAC i al 57% al País Valencià. La major part de rieres secundàries, torrents i embassaments naturals han estat secs molts mesos amb les conseqüències a nivell ecosistèmic que això representa per a tota la microbiologia del sòl, la flora i la fauna.

El model territorial dels Països Catalans s’ha centrat en el turisme de masses. A les Illes Balears, la situació estival cada any és pitjor, la pressió humana es quadruplica i s’hi ha de dur aigua potable amb vaixells al llarg de l’estiu per abastir la demanda fruit del turisme. A molts municipis del Pirineu, on la població es triplica a l’estiu, a mitjans de juliol ja es va prohibir l’ús d’aigua per a regar horts, jardins i omplir piscines. D’altra banda, s’han potenciat les grans indústries càrnies i alimentàries que generen uns consums d’aigua i de territori que no faciliten una bona gestió homogènia del territori, a banda de les condicions laborals precàries.

Més enllà de la manca d’aigua per al consum humà i les restriccions d’aigua potable per regar horts (amb la consegüent pèrdua d’autoabastiment) i jardins, la situació que viu la pagesia en relació amb la sequera ha provocat grans pèrdues tant de cereals, com fruita de pinyol, fruita seca i farratges. Les collites de farratge han estat del 40-50% en comparació amb altres anys i malgrat les primeres pluges que han arribat aquest agost, la situació és greu.

Tant és així que la situació extrema als boscos ha afavorit grans incendis descontrolats al llarg de tots els PPCC, amb els exemples més greus a la Marina Alta i a l’Alt Palància, que han arribat a cremar un total de 32.000 hectàrees. Els boscos del nostre territori s’han expandit, des de mitjans del segle XX, com a resultat de l’abandonament de zones de conreu i la reducció de pastures. En 40 anys, la massa forestal s’ha duplicat als Països Catalans. Aquests canvis han comportat un augment del risc d’incendis violents donat que els camps abandonats es repoblen, de forma natural, amb un gran nombre de peus d’espècies altament combustibles que afavoreixen la gran continuïtat de la massa forestal. Des de sectors socials i científics fa anys que es critica la gestió forestal que es fa dels nostres boscos i que comporta incendis incontrolables i violents, ja que a causa de la globalització i la industrialització ja no surt rentable una gestió integral del bosc. El 2021 es destacava la poca inversió que hi havia per a la prevenció dels incendis: només el 10% del pressupost es destina a la gestió preventiva i, així, es deixa el 90% a l’extinció.

Finalment, també cal situar com s’especula un cop els boscos s’han cremat, com és el cas de Carcaixent amb l’anomenat Campos Salados, on el fons voltor JPMorgan, amb l’empresa italiana Falck Renewables Power SLU al capdavant, vol cobrir amb plaques fotovoltaiques unes 200 hectàrees damunt un sòl que va patir un incendi el 2016 i que afectaria aqüífers i jaciments arqueològics. Accentuant el consum d’aigua, tenim als Països Catalans al voltant d’una seixantena de camps de golf, una vintena de parcs temàtics aquàtics i unes 500.000 piscines privades. A Mallorca i al País Valencià hi ha municipis que arriben a tenir una piscina privada per cada tres veïns censats, piscines que es troben en parcs residencials de luxe i segones residències. Davant d’això, es fa evident que els qui menys tenen pateixen més les conseqüències de la sequera, i qui més té, gaudeix dels privilegis que li atorga el seu capital.

La demanda d’aigua es dispara a l’estiu a tot arreu, però es veu exageradament agreujada degut a la gran turistització del nostre territori, es multiplica exponencialment el malbaratament d’aigua i se’n desajusta la repartició equitativa. Per seguir posant xifres, un turista gasta entre 450 i 800 litres/dia (depenent de l’estació i la zona dels PPCC) i un resident, 132 litres/dia; així mateix, un creuer que té com a base el port de Palma per iniciar o acabar una ruta a la Mediterrània, consumeix de mitjana 628.000 litres per cada amarratge. Davant aquesta situació cal que identifiquem que el sistema capitalista és el responsable de l’emergència climàtica que estem vivint i patint i, en aquest sentit, des d’Endavant tenim propostes que cal que posem sobre la taula.

El model de gestió de l’aigua és un model caduc. Cal entendre l’aigua com un bé de gestió pública i democràtica que sigui capaç de fer una planificació equitativa i redistributiva a llarg termini, que sigui transparent i adequada a les necessitats del territori i es conservin els ecosistemes que en depenen al llarg de tot el territori. Cal denunciar la gestió privada que tenim actualment, amb grans empreses com Agbar, que acumulen contractes fraudulents i molts beneficis, i que posen preu a l’aigua. Seguir reclamant l’expropiació de les centrals hidroelèctriques (d’Endesa, Iberdrola i d’altres) que hi ha al nostre territori ja que, de fet, són les qui al llarg de l’any controlen el cabal dels nostres rius en funció de la producció d’energia i, en conseqüència,  modifiquen les reserves d’aigua dels nostres embassaments per al seu benefici propi. Només cal veure com ha sigut en moments en què el kW/h ha anat més car, que s’han fet treballar més les hidroelèctriques sense tenir en compte l’època de pluges escassa.

Pel que fa a la prevenció dels incendis, cal posar fi a la gran agroindústria i fomentar la gestió silvícola com a aposta de futur. La petita pagesia i la ramaderia extensiva seran la manera de frenar el despoblament, mantenir el territori viu, tenir uns boscos nets i recuperar les zones agrícoles abandonades, generant xarxes de producció i consum de circuits curts i resilients a les situacions extremes futures. Res d’això es pot resoldre sota el capitalisme. Aquest és el punt. Per tant, hem de tenir un sentit d’urgència per enderrocar-lo i abordar les múltiples catàstrofes ambientals que ens està deixant com a llegat.

La classe treballadora podrem introduir un sistema racional, en què compartim els coneixement i la tecnologia que tenim per gestionar l’aigua de manera sostenible. Tenim els mitjans per canviar aquesta situació, però no podem canviar una cosa que no podem controlar, ni podem controlar allò que no tenim. La nacionalització de l’agroempresa, la mineria i altres indústries intensives en aigua, sota un pla de producció democràtic, és la condició principal per resoldre la crisi de l’aigua. El capitalisme està trinxant greument el planeta, però un canvi de model suposarà començar a abordar immediatament qüestions com les sequeres. Cada dia que perdura aquest sistema, la crisi es fa més severa. Necessitem urgentment una revolució que posi fi a aquest sistema capitalista depredador! Aixafem el capitalisme, salvem el planeta!

Article d’opinió d’Emma Rojas i Gemma Tomàs, militants d’Endavant (OSAN) Bages, publicat a Nació Digital.

Som Països Fusterians

Llegir Joan Fuster és llegir la concepció d’uns Països Catalans autocentrats. I és fer-ho, sobretot, com ho feia ell, o més ben dit, des d’on ho feia ell: des del País Valencià. Al ja debatut Nosaltres, els valencians, Fuster sintetitza: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. […] Els Països Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat.» I aquí trobem ja el nus gordià de la proposta fusteriana: que els Països Catalans no només compartim una llengua, sinó una realitat material comuna, amb una fenomenologia social històrica i present que és compartida més enllà del desenvolupament o l’evolució asimètrica a cada territori.

Però si bé a l’opera prima d’Edicions 62 se centra en el País Valencià, el recull fet per Edicions 3i4 Escrits de combat és una síntesi del desplegament argumentatiu del savi de Sueca tant pel que fa a la llengua, com pel que fa al nom o als símbols, entre d’altres. En el proper article ja exposarem el més destacat del club de lectura que el Casal va fer al voltant d’aquest llibre, però en fem un petit avenç.

Així, Fuster agafa el lector de la mà i l’acompanya en un viatge en el temps històric, geogràfic i polític per entendre l’origen de la concepció unitària de català, la seva posterior disgregació —lingüística, per dialectal, i política— i la necessària aposta per la reunificació. A Qüestió de noms, per exemple, resumeix: «La ‘unitat’ que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.»

El savi de Sueca és meridianament clar quan fa una formulació, un projecte de país, que no té un centre i una perifèria: des de la seva Ribera natal, Fuster trenca amb la idea d’uns Països Catalans com a extensió del Principat i els construeix des de la diversitat unitària, des de la unitat diversa. I ho fa analitzant realitats fortament materials del conjunt de la nació. Situa la llengua com a vehicle de cohesió, passat i present, i també com a resultat d’un desenvolupament històric comú, producte d’un conflicte encara no resolt.

En aquest sentit, a la seva peculiar manera gramsciana, Fuster conclou que l’anhel de llibertat del nostre poble, en absència d’una burgesia nacional, només pot ser coronat per les classes populars dels Països Catalans. I que, per tant, aquesta lluita per l’alliberament només admetia dos destins contraposats: o la plena autodeterminació del conjunt de la nació o la desaparició del nostre poble. Així doncs, entendre la nació a la manera fusteriana és comprendre en la màxima esplendor la diversitat d’aquests països en la unitat d’aquesta catalanitat; és, en definitiva, comprendre la unitat d’uns Països Catalans diversos que només tenen sentit si són, és a dir, si existeixen unitàriament i lliure, per mor que, d’altra banda, no podrien ser —no poden ni podran ser.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

L’Esquerra Independentista del Camp presenta els actes per l’Onze de Setembre

Amb el lema nacional #FinsAVèncer, l’EIC exposarà arguments i motius perquè la Diada sigui un repunt d’inici de lluites per a una vida digna

L’Esquerra Independentista del Camp fa una crida a tornar omplir els carrers de Reus el proper Onze de Setembre. L’EIC vol que aquest Onze de Setembre sigui un espai de trobada que promogui un espai de lluita sota el lema nacional «Fins a vèncer! Unitat popular, organització i lluita».

«Cinc anys després del 1r d’octubre, ens reafirmem: no hi ha receptes màgiques, no hi ha transicions de la llei a la llei possibles, no queden més orelles per parar a discursos plens de retòrica però buits de contingut. Front a qualsevol desencant, hi tenim precisament un aprenentatge que no pot deixar espai a recloure’ns, tot al contrari», ha expressat Laia Muntas, militant d’Endavant (OSAN) al Baix Camp. Muntas ha denunciat que «la mascareta de la fal·laç majoria independentista al govern ja no tapa més que ERC i Junts estan participant activament en l’estabilització de l’estat espanyol, la submissió i la renuncia del conflicte». En aquest sentit, ha posat d’exemples els Jocs Olímpics d’Hivern, el suport als pressupostos de l’Estat o la renúncia a plantar batalla per la defensa del català.

Així mateix, ha denunciat que l’Estat busca reconstruir la seva legitimitat intentant neutralitzar el moviment independentista a través del reencaix autonòmic, context comú als Països Catalans i que fa que a la classe treballadora «ens hi vagi la vida: la precarietat, l’encariment del cost de la vida —carburants, el preu del menjar—, etc., en definitiva, aquest sistema capitalista de qui el règim del 78 posa al centre la indestriabilitat de l’alliberament social i nacional dels Països Catalans». Muntas ha impugnat la recomposició del capitalisme, orquestrada per la UE i una adhesió al bel·licisme pro-OTAN, «un procés que només respon a la salvaguarda dels interessos de la classe dominant i els centres de poder econòmic».

També ha posat en el punt de mira les «suposades ajudes europees, que en algun moment hauran de ser retornades amb una recepta que ja coneixem, a còpia de retallades». Per això, i després d’un intens cicle de fortes lluites socials, d’impugnació independentista de l’Estat i de gestió capitalista de la pandèmia, l’EIC crida a «sortir a reprendre la iniciativa política i sumar forces al projecte de la unitat popular».

«Tot plegat té una traducció real per la classe treballadora: l’augment del cost de la vida, la precarització laboral, la repressió, l’auge de la violència masclista i de l’extrema dreta, també al nostre territori», ha complementat Mariona Montalà, membre de la CUP de Valls. Per això, ha afegit, «al Camp, l’Esquerra Independentista movem fitxa i fem una aposta en aquestes coordenades aprofitant la diada per donar-li tota la força també en clau territorial».

En aquest sentit, Montalà ha destacat que les problemàtiques que pateix la classe treballadora al Camp són compartides nacionalment i peculiars al territori. Així, ha destacat la precarietat associada al turisme o al sector serveis en general, la macroconstrucció d’infraestructures que destrossen el territori o la problemàtica de l’habitatge on el despoblament i els pisos turístics són dues cares de la mateixa moneda al Camp. «L’EIC entenem que la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany pot i ha de ser un punt d’inflexió en positiu. Mitjançant la programació d’actes que hem preparat, proposem recuperar una organització coordinada, descentralitzada i unitària de l’Onze de Setembre del Camp que s’estengui durant el proper curs», ha reblat Monatalà.

L’EIC vol que aquesta Diada, a l’inici del curs, pugui convertir-se en l’inici d’un cercle virtuós de lluites, acumulació de forces i augment de l’organització i la mobilització en les coordenades que dibuixa l’Esquerra Independentista: independència, socialisme, feminisme, Països Catalans. «Cridem sumar forces al projecte de la Unitat Popular, ja que volem ser l’alternativa que respongui a la paràlisi independentista, el reassentament del Règim i l’encariment de la vida», han conclòs les portaveus.

La roda de premsa ha tingut lloc a mig matí del dijous, 1 de setembre, al Fossar Vell de Reus, amb representació de diverses organitzacions i militants de l’Esquerra Independentista del Camp. La capital del Baix Camp serà l’escenari de la manifestació i l’acte polític final amb motiu de la Diada. Dels actes previs, en destaca la importància d’una taula rodona central, el dissabte 10, a Valls.

ACTES PREVIS AMB MOTIU DE L’ONZE DE SETEMBRE 2022 – FINS A VÈNCER – ESQUERRA INDEPENDENTISTA DEL CAMP

Dimarts, 6 de setembre | El català, llengua de cohesió social i construcció nacional
19.30 h, Pl. del Teatre, Reus. Amb Marina Massaguer (sociolingüista), Pau Francesc (Endavant (OSAN) Tarragonès) i Mariona Quadrada (filòloga).

Dimecres, 7 de setembre | Defensar la terra i la vida és lluita de classes
19 h, Casal El Rebotim, c. Verge de la Pineda, 45, Vila-seca. Amb Eloi Redon (Plataforma Stop BCN World), Miquel Perelló (CUP Priorat), Laia Muntas (Endavant Baix Camp) i David Martí (nucli de suport CUP Salou).

Dijous, 8 de setembre | Antifeixisme: ni honor ni glòria
19 h, Cal Cabaler, c. Sant Jaume, 1, Creixell. Amb Jordi Martí (CGT) i Vicent Gómez (CUP Creixell) i una militant de Cau de Llunes.

Divendres, 9 de setembre | Del front de guerra a la nevera: crisis econòmiques actuals
19 h, Casal Popular Sageta de Foc, c. Sant Domènec, 18, Tarragona. Amb Eva Miguel (CUP Tarragona) i Arnau Carné (Ítaca i Endavant (OSAN) Bages).

Dissabte, 10 de setembre | Acte polític central ‘Fins a vèncer!’
11.30 h, Pl. del Museu Casteller, Valls. Representants de diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista (CUP, Arran, Endavant IOSAN) debatran en una taula rodona sobre el futur i el rol de l’Esquerra Independentista als Països Catalans. Tot seguit, hi haurà el I Vermut Antirepressiu, i tots els beneficis de la barra aniran destinats a la Marató Antirepressiva, una iniciativa que presentarà Eva Pous, advocada d’Alerta Solidària.

Diumenge, Onze de Setembre
10 h, Vandellòs. Acte polític a l’actual pl. Gil-Vernet, de la qual se’n vol canviar el nom pel de Josepa Figueres, dona del Carrasclet. S’hi durà a terme una xerrada feminista.
12 h, Capçanes. Celebració de l’acte d’homenatge al Carrasclet.
15 h, Reus. Dinar popular davant del Casal Despertaferro (c. Martí Napolità).
Paral·lelament, a Tarragona l’EIT participarà dels actes de la coordinadora de l’Onze de Setembre a Tarragona.
19.30 h, Reus. Manifestació amb inici al Mercat Central i finalització al Fossar Vell (Peixateries Velles), on s’hi farà l’acte polític final (ca. 20.30 h).

Fins a vèncer. Unitat Popular, organització i lluita

Diada nacional de l’Onze de Setembre de 2022 | Manifest de l’Esquerra Independentista

Fins a vèncer. Unitat Popular, organització i lluita.
Independència-Socialisme-Feminisme-Països Catalans

Vivim immerses en una crisi social que ataca de forma directa i sense complexos les condicions de vida de la classe treballadora i el conjunt de les classes populars. Sense que hi hagi hagut la més mínima treva des de la pandèmia de la covid, que ja va carregar el cost econòmic a l’esquena de les treballadores, ara, amb la crisi de subministraments, de matèries primeres, ecològica, la guerra imperialista i el gran augment dels preus d’elements indispensables per a les nostres vides, pretenen que sigui la classe treballadora i la resta de classes populars les que paguem el cost d’aquesta crisi, també. Aquesta és la situació a la qual s’enfronta la gran majoria de la població dels Països Catalans, a una burgesia que, tot i tenir immensos guanys a costa del nostre treball, només busca com incrementar encara més aquests beneficis, a costa de la nostra vida. Aquesta és la lluita de classes viva el 2022 als Països Catalans, aquesta és la realitat que hem d’afrontar dia a dia.

Davant d’aquesta situació cada vegada més extrema entre dues classes amb interessos nítidament contraposats, els governs progressistes que són al capdavant de les principals institucions dels Països Catalans, i també el govern de l’estat, fan tot el possible per mantenir la pacificació social, valent-se de dos elements principals. Les mesures socials aplicades durant els últims anys no han tingut un impacte real sobre la classe treballadora, que es troba cada vegada en pitjors condicions de vida: ni la reforma laboral, ni les diferents iniciatives en matèria d’habitatge, ni els increments de l’SMI han fet variar la dinàmica de guanys del capital. El segon element és l’amenaça de l’arribada de l’extrema dreta a diferents governs, però, tot i que l’amenaça és real, ja que sabem perfectament la batalla reaccionària que pot desenvolupar l’extrema dreta i com ataca de manera virulenta les dones, les migrants i els col·lectius LGTB, la nostra no pot ser una proposta que eviti el conflicte, sinó que necessàriament l’ha d’incrementar.

Les dones de classe treballadora són, una vegada més, les que més pateixen la violència d’aquest sistema criminal, les primeres a patir l’augment dels preus, la precarietat laboral, l’estancament dels serveis públics i una força pel seu retorn a la llar o per haver d’assumir tasques de cures que l’administració pública ja no assumeix. Aquestes conseqüències del sistema no venen soles, sinó que són acompanyades d’una disciplinarització a través de la violència constant contra les dones pel simple fet de ser-ho.

El govern de Pere Aragonès va començar prometent suposades revolucions amb les seves polítiques ecològiques, feministes, democràtiques i socials; però ja s’ha demostrat que aquestes promeses no eren ni tan sols una il·lusió, sinó una autèntica farsa. Aquest govern està completament doblegat als interessos del capitalisme patriarcal, que cerca una vegada i una altra complir les expectatives dels empresaris i ser el pal de paller de l’autonomisme a través de la gestió administrativa de l’estat al Principat, la Generalitat. No s’han mostrat capaços ni de plantar cara a la imposició del 25% de castellà a les escoles, sinó que han estat el botxí de la immersió lingüística. Estan entestats a vendre la marca Barcelona o Catalunya a còpia de Jocs Olímpics d’Hivern, avions i creuers, hòldings, hubs i Hard Rock Cafes, Midcat, etc.

Davant la situació general, l’Esquerra Independentista tenim cada vegada més clar que la ruptura política amb l’estat i el sistema imperant comporta una revolució política, i la Unitat Popular és l’únic espai polític capaç de liderar-la. Per això ens mantenim fidels, no només a aquest poble, sinó també als principis de solidaritat i internacionalisme imprescindibles per a ser realment revolucionàries. Seguim convençudes que el socialisme feminista al segle XXI no és una il·lusió, és una necessitat. I que els Països Catalans no són un somni romàntic, sinó una realitat palpable amb les lluites populars.

Convençudes que només tenim un camí, que és el de la lluita, i que aquest camí no s’acaba fins que es venç.

Recull de totes les convocatòries de l’Esquerra Independentista, a L’Accent

A poc a poc i amb bona lletra

Butlletí andreuenc n. 07 (2a època) – Juliol 2022

A poc a poc i amb bona lletra

Sovint confonem l’activisme amb l’acció, la quantitat amb la qualitat, el ritme frenètic amb la incidència real. Però cada cosa té el seu temps i n’hi ha que es couen a foc lent.

Una d’aquestes coses, per exemple, podria ser l’acte central de l’Any Joan Fuster a Sant Andreu. Va tenir lloc aquest mes de juliol, però vam tirar-ne la primera pedra el mes de març, és a dir, 4 mesos enrere. Una feina de formigueta entre diverses entitats i col·lectius de Sant Andreu a qui Endavant havíem reunit al Noi Baliarda quan aquest presentava el seu Any Fuster.

La comissió unitària de l’Any Fuster a Sant Andreu va realitzar un exitós acte a la plaça Comerç del poble. Amb música des de primera, a càrrec del cantautor Jordi Montañez, vam poder degustar orxata i fartons per esmorzar. Tot seguit, un acte polític tocant diferents vessants del savi de Sueca —lingüística, política, cultural, etc.—; precisament, fou una companya militant de la nostra organització qui es va encarregar d’aterrar la proposta política de Fuster a l’actualitat i com de vigent és encara per a la construcció nacional dels Països Catalans. A continuació, diverses persones van llegir fragments de l’intel·lectual de Sueca. I per acabar, el duet Subversions va cloure la jornada amb un acompanyament musical variat i amb referències, clar, al País Valencià.

I si això passava portes al carrer, portes endins del Casal també hi havia coses que avançaven a foc lent. D’una banda, s’anunciava el nou club de lectura: després de dedicar-ne dues edicions a llibres del savi de Sueca, el Baliarda ens proposa de llegir un altre clàssic, L’hora violeta, de na Montserrat Roig. Val a dir que, qui hi vagi, es trobarà un Baliarda renovat: les obres del Casal van progressant i les millores a l’interior són notòries! Si vols col·laborar-hi, no dubtis a fer-te’n sòcia!

Enmig de tota aquesta feina, encara hem tret temps per a l’estudi. I més que en traurem! Hem assistit a alguna de les sessions de l’escola de formació d’estiu que les companyes d’Endavant Nou Barris han organitzat durant tot aquest mes. I és que aquesta és una altra de les coses que requereixen temps, dedicació i poc lluïment.

Per això, les companyes dones de la nostra assemblea assistiran, aquest tombant de mes, a l’Escola Nacional de Formació d’Endavant que, per primer cop, se celebra en format no mixt. Del 30 de juliol al 3 d’agost, les dones militants d’Endavant estem cridades a esmolar les eines: “Aquesta escola té l’objectiu de fomentar la iniciativa política de les dones militants, incentivar la nostra convicció, combatre el desànim i la frustració. Només sota el lideratge de les dones treballadores podrem construir un autèntic subjecte revolucionari”. Som filles d’Engels, quan deia que “Un gram d’acció pesa que una tona de teoria”, però també de Lenin quan afirmava que “No hi ha teoria revolucionària sense praxi revolucionària i viceversa”.

I amb aquesta mirada llarga i treball invisible encarem l’estiu, perquè, com deia aquell, “la revolució no fa vacances”. Així, amb d’altres entitats i col·lectius, estem treballant ja en les Jornades per la Llengua. Enguany, tindran lloc a la tardor i aniran dedicades, com el Correllengua 2022, a la figura de Joan Fuster. Abans, però, començarà el curs amb un altre acte en què estem treballant: la commemoració de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre al poble. Amb l’Esquerra Independentista de Sant Andreu estem treballant braç a braç per a poder presentar la proposta política que oferim a la classe treballadora dels Països Catalans, la unitat popular, camí dels nostres objectius últims: la independència, el socialisme i el feminisme.

Per això, volem denunciar un cop més la violència masclista continua actuant, de múltiples maneres. Els feminicidis segueixen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Juliol 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Receptes fusterianes per a una llengua saludable

«Quan tracten d’inculcar-nos la sospita que la llengua és una “qüestió secundària” ens volen induir a creure que una de les llengües en col·lisió és essencialment subalterna: no “la” llengua ―la “qüestió”―, doncs, sinó, “una” llengua concreta». Fuster escrivia això l’any 1971, i, com moltes de les seves reflexions, és d’una vigència indiscutible. Aquesta consideració de la llengua, en el cas del català, és un dels grans mals que en compromet el futur: en el millor dels casos, quan se la considera una qüestió secundària, deslligada d’altres temes «polítics» de primer ordre ―i, en conseqüència, amb uns drets que n’emanen i que, sovint, són concebuts amb un rang d’inferioritat respecte a altres drets considerats preeminents―, o, fins i tot, quan se la defineix com un mer vehicle que facilita la comunicació entre persones, buidada de qualsevol funció social, com serien la integració i cohesió d’una comunitat.

Però tornem a Fuster. De l’assagista i poeta de Sueca se n’han escrit un grapat d’articles, ressenyes i obres, i ha estat protagonista d’homenatges, presentacions, xerrades i taules rodones; especialment enguany, que commemorem 100 anys del seu naixement i 30 de la seva mort. Se n’ha destacat, especialment, la seva vasta contribució a la concepció del projecte dels Països Catalans com una realitat dinàmica i en construcció, un projecte de passat i present, però, sobretot, de futur, en el qual la llengua constitueix un element fonamental.

Són força compartides i conegudes les seves anàlisis pel que fa a l’ús de la llengua i les consideracions sobre l’estatus que hauria d’adoptar arreu del territori que conforma el domini lingüístic. Afirmava que, per poder sobreviure, la llengua catalana havia de ser entesa i parlada per tothom a tot arreu i sempre. Aquí és on assenyalava la trampa del bilingüisme, que és clarament perceptible en la interferència quotidiana d’una altra llengua, hegemònica «per raons de classe, de prepotència administrativa».

Aquesta prepotència es fa evident dia rere dia amb els atacs i les amenaces constants que rep el català a tot el territori ―que omplen reculls i llistats de casos de denúncia―, i també amb la manca d’estructures, compartides arreu dels Països Catalans, cabdals per a l’aprenentatge i la propagació de la llengua: l’escola, el cine, la ràdio i els diaris. No hem tingut ni tenim una escola per a tot el territori, o uns diaris que arribin d’una punta a l’altra, i ni el cinema ni la ràdio no han tingut una funció uniformadora. Fuster ja apuntava a aquestes mancances com a causes de la situació de relegació que patia la llengua catalana, en gran mesura.

També va contribuir a desmuntar el mite que el català és una llengua de la burgesia: és el castellà l’idioma que compta amb un estat al darrere, amb tot un entramat de dominació centralista i amb estructura d’assimilació lingüística i cultural i, en definitiva, ideològica. Això, de fet, explica el mimetisme existent de les classes populars respecte a les elits i també l’espanyolisme lingüístic que s’imposa per autoodi, que aquest país ha patit i pateix de manera desacomplexada.

La recepta per recuperar la llengua a la vida col·lectiva, i intrínsecament lligada a la unitat del país, dels Països, no és senzilla ni ràpida. D’entrada, Fuster ja reclamava la necessitat de solucions polítiques, que han de recollir les reclamacions de les classes populars: catalanoparlants i neoparlants units sota una mateixa concepció nacional. Convé recordar-ho i insistir-hi de manera recurrent, perquè, més enllà de generar i reforçar la consciència lingüística, i de la tasca lloable i valenta de docents, entitats, col·lectius i organitzacions, la defensa de la llengua no pot quedar en mans del voluntarisme. No pertoca ara aquí fer una proposta exhaustiva d’aquestes «solucions polítiques», que alguns experts en la matèria ja han exposat ben encertadament els darrers temps, però sí que cal insistir en la responsabilitat indefugible que tenen els qui governen a l’hora de salvaguardar la llengua dels atacs en l’àmbit públic, i de posar totes les eines a l’abast per garantir l’aprenentatge del català a totes les esferes, i especialment allà on manquen més recursos o en entorns on hi ha més dificultats d’accés. I això s’ha de fer, si cal, desobeint lleis i sentències.

Així doncs, fem que les paraules del mestre de Sueca prenguin un sentit pràctic i no omplin només díptics, pancartes i discursos: «Una llengua com la nostra, afligida per una depauperació secular i per l’hostilitat oficia d’uns règims centralistes, només pot salvar-se a través d’un intent dignificador radicalment assumit per la societat. I en això no podem fer concessions».

Queralt Badia, correctora i assessora lingüística, militant d’Endavant Horta-Guinardó. Article publicat a Frontissa.

A foc contra el capital, encenem la flama per la llengua

Butlletí andreuenc n. 06 (2a època) – Juny 2022

A foc contra el capital, encenem la flama per la llengua

Aquest mes de juny, a part de la falç, hem tingut el cor en un puny: per les nostres veïnes amb la vida en risc per tenir un sostre, per les nostres companyes represaliades, per les persones migrades assassinades a les fronteres de l’Europa fortalesa. I tanquem el puny ben fort per lluitar contra aquestes i totes les violències del sistema capitalista als Països Catalans.

Hem començat i acabat el mes concentrant-nos per denunciar assassinats capitalistes disfressats de desgràcies personals o tragèdies inevitables. Als nostres carrers, denunciàvem que un suïcidi previ a un desnonament és un assassinat immobiliari. I a Barcelona, ens mobilitzàvem per denunciar que l’Estat espanyol i la Unió Europea són tan responsables com l’Estat marroquí de l’assassinat de desenes de persones i les pallisses contra d’altres centenars més. L’Europa fortalesa és una estructura criminal i assassina al servei del capital, amb l’OTAN com a braç armat. Precisament, per entendre “L’alliberament nacional davant l’ofensiva capitalista”, amb les companyes d’Endavant Barcelonès vam organitzar una xerrada entre el camarada Arnau Carné, d’Ítaca, i el marxista abertzale basc Iñaki Gil de San Vicente. Tot això, sense perdre de vista com ens afectaran les recents eleccions a l’Estat que ocupa i domina el nord del nostre país.

Per enfortir i estendre la consciència de classe, a principis de mes vam assistir a l’XI Congrés de la COS, el sindicat referent de l’Esquerra Independentista. També als llocs de feina ens cal organitzar-nos i sindicar-nos i desplegar lluites per evidenciar el conflicte de classe que patim.

I perquè on hi ha lluita, hi ha repressió, i on hi ha repressió, hi ha solidaritat, aquest mes de juny, l’Esquerra Independentista vam presentar la Marató Antirepressiva. Tothom hem d’aportar-hi perquè ens toca a tothom! Sense anar més lluny, a la nostra assemblea, un company ha rebut una multa de l’Ajuntament per concentrar-se donant suport a una okupació, mentre que l’Agència Tributària de Catalunya l’embargarà 720€ per una identificació ja prescrita a Meridiana Resisteix. Malgrat tot, hi ha notícies de celebració: les quatre companyes i camarades d’Endavant encausades pel cas del Holi Festival van sortir del judici com hi havien entrat: amb el cap ben alt, la dignitat per bandera i lliures, perquè les van absoldre allà mateix! Victòria antifeixista!

El judici va tenir lloc enmig d’un gran desplegament a Sant Andreu en la defensa de la nostra llengua. Així, el 19 de juny fèiem l’acte final de la campanya Per Sant Jordi, #LlegimEnCatalà; consulta si te n’ha tocat cap premi! El dia 22, el Casal acollia un altre club de lectura sobre Joan Fuster; aquest cop, Escrits de combat. A l’endemà, el mateix Casal celebrava la revetlla del 24 de juny, Diada nacional dels Països Catalans. Un Casal, per cert, que ha estat d’enhorabona: a principis de mes, el projecte del Noi Baliarda va celebrar el seu aniversari: per 9 anys i molts més! I enmig de tot plegat, encara vam tenir temps d’escriure sobre parets i fulls en blanc: en defensa de la nostra llengua i a l’entorn del primer club de lectura del Casal, Nosaltres, els valencians.

Finalment, el mes l’acabàvem, com no podia ser de cap altra manera, lluitant pels drets de tothom, en favor de l’alliberament LGBTI, perquè “Només la garantia de les necessitats materials de la classe treballadora pot permetre un combat real contra la LGBTI-fòbia: la garantia del dret a la salut, al treball, a l’habitatge i l’educació“. Assistíem a la manifestació històrica de Barcelona, a l’acte de la Crida LGBTI i ho imprimíem als carrers de Sant Andreu. Perquè orgull és lluitar!

I és que qui lluita, pot guanyar: hem tombat els JJOO d’Hivern 2030! Enhorabona, companyes!

Així mateix, volem recordar que la violència masclista va matar una dona a Alzira. Aquests assassinats augmenten les víctimes d’aquesta xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Juny 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Immersió lingüística, conflicte i resposta popular davant els cops dels tribunals

La immersió lingüística al Principat viu l’enèsima batalla entre sentències i reformes de llei, retallant drets col·lectius i mostrant una vegada més els límits de l’autonomisme. Per articular una resposta, cal entendre el conflicte lingüístic i social dels tribunals i els governs com un conflicte de l’estat contra el poble català.

Si anem uns anys enrere i preguntem per la immersió lingüística, estarem tots d’acord que és un consens i el model d’escola és d’èxit. Potser alguna veu, amb encert, alertaria d’algunes febleses. I bé, tots no estaríem d’acord: hi ha determinats grups als quals no agrada que es parli català, que són els que no els agrada que es parli. També hi hauria altres veus que preferirien un model diferent, en què la llengua catalana no en fos la base principal; és pel joc d’aquests que s’escolta més als qui volen negar la llengua i per aquests que, avui, el català fa un pas enrere. Perquè n’hi ha uns altres que ara abaixen el cap.

En altres ocasions ja hem dit cap on ens condueix apostar per la igualtat lingüística quan no hi ha una realitat igualitària en l’ús, el coneixement i l’estatus de les llengües en contacte, les dominants i el català -tenint present que als Països Catalans se’n parlen més de tres-centes. Aquesta visió porta a consolidar el procés de substitució lingüística, amb la conseqüent assimilació del català, que, en els millors dels casos, queda com un element folklòric i no com el que és: l’eix vertebrador d’una comunitat històrica amb el potencial de ser la llengua de cohesió i integració per a tots, i fer de pont entre altres llengües i cultures.

Cal entendre l’ofensiva espanyolista contra el català com una dinàmica nacional. No és un fet concret i aïllat: s’aplica de diferents maneres, però respon a una mateixa lògica de disciplinament. No cal mirar gaire enrere. Trobem una dinàmica judicial constant en què es busca augmentar l’ús del castellà i disminuir les competències i drets lingüístics de les comunitats autònomes en matèria educativa allà on hi ha més d’una llengua oficial.

En aquesta situació és on s’emmarca la resolució del TSJC: imposar el 25% com a mínim per a cada llengua, des del criteri judicial i no pedagògic. Res de nou. Abans de l’aprovació de la Llei del Plurilingüisme també via tribunals; s’havien tombat les primeres propostes, i ara la cosa està en percentatges de llengües i autonomia de centres. Es fa retrocedir el català a l’escola amb la mateixa estratègia: ho imposa un tribunal, la dreta genera el marc ideològic propici i ho apliquen els governs autonòmics. La dinàmica és nacional i centralista, i respon a uns interessos concrets. No contraposar-ho és amagar el cap sota l’ala.

Introduir el castellà com a llengua vehicular vol dir trencar amb l’ús central del català. El canvi que suposa la sentència és dins el marc legislatiu i polític, així com de la capacitat d’acció de la normalització del català. Hi ha qui diu que la sentència no diu res de nou i que la realitat als centres ja és així. No. És un canvi jurídic estructural amb un ordenament d’execució. Ras i curt, una imposició directa d’un canvi perquè «els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials.»

És més, introduir el castellà com a llengua vehicular amb una mínim del 25% obre les portes a fer que tingui encara més presència i, sobretot, minoritza el català. Això és el que la proposta de llei d’usos lingüístics acordada per ERC, Junts, PSC i els comuns no evita. Sota declaracions de ser un gran acord i de consens s’amaguen alguns detalls. No té el suport de la comunitat educativa, les principals organitzacions de docents i estudiants des de la plataforma Pública i en Català han mostrat el seu rebuig. Tampoc té el suport Plataforma per la Llengua o la CAL. Més, la portaveu del PSC ha exposat que introduir el castellà com a llengua curricular garanteix que es compleixi la sentència, condició necessària perquè signessin l’acord, i que no serà tractat com a llengua estrangera, per tant, a efectes pràctics, serà vehicular. A banda, el fet que sigui en els projectes educatius de cada centre on es fixaran els usos lingüístics genera una diferenciació que no respon a una política educativa conjunta i facilitarà la segregació per raó de llengua. L’autonomia de centres no tanca la porta a l’aplicació del 25% i, sobretot, no és una reforma que defensi i protegeixi el català en tota la qüestió, sinó que busca esquivar l’embat que des de l’estat es cuina a foc lent i insistentment. Fugir d’estudi.

Tornant a la sentència, el compliment anirà a càrrec de l’estat espanyol, a través de l’alta inspecció educativa, des de Madrid, no fos cas que algú parlés més català del compte. La portaveu del gobierno ha estat clara quan ha dit que «les sentències s’han de complir.»  I des de la conselleria d’Educació també, tot i manifestar que la seva prioritat és protegir la direcció, s’acaba enviant instruccions per complir la sentència i que el castellà sigui llengua curricular i educatiu en el projecte educatiu, la responsabilitat del qual recaurà en la conselleria com dicta el decret llei aprovat dilluns. Però no es protegeix a cap docent per continuar defensant el model d’escola en català. En comptes d’assumir políticament la responsabilitat, el conseller d’Ensenyament el que fa és evadir-la sense cap mena d’oposició a la sentència: s’accepta, es converteix en llei i s’envien instruccions per acatar-la. On queda la protecció dels docents i directius? Qui no accepti la imposició queda desprotegit. La retòrica de les exigències són paraules buides, no es consuma l’acte i de facto la partida de la defensa de la llengua es busca jugar sobre un tauler sense jugadors. 

Els plantejaments de “consens” han volgut sempre reduir tot element conflictiu, afirmant que només des de la despolitització de la llengua es poden unir els marcs de convivència, o que judicialitzant-la no es podrà explicar la importància i els avantatges de la centralitat del català. Abans ja hem situat les coordenades de l’embat. No és una mesura arbitrària i desintencionada, sinó que té un recorregut i està lligada a altres resolucions judicials amb una voluntat assimiladora. El conflicte lingüístic té una explicació política i social associada al caràcter de la llengua dominant, la de l’estat. Respon a unes polítiques centralistes, i un dels objectius és l’homogeneïtzació de la llengua i la cultura nacional a tot el territori sota el seu domini; tot, en el marc d’un mercat capitalista a escala global, per mantenir el control productiu i ideològic de la població. La resposta no ha de ser la judicialització de la llengua: cal assenyalar que el conflicte no és entre tribunals i governs, sinó entre l’estat i el poble.

Si el marc de confrontació parteix del pactisme i les limitacions del govern autonòmic, estem abocats a l’abisme. És el terreny de joc de l’estat, les seves normes per executar el seu poder. Les respostes, iniciatives i declaracions al voltant de tota aquesta qüestió evidencien que no hi ha una sobirania per poder desenvolupar estratègies i canvis estructurals enfocats a caminar cap a la normalització del català i també de les altres llengües minoritzades. No hi ha escletxes, no hi ha competències, i per cada victòria aconseguida, una sentència acaba fent retrocedir posicions. Mentrestant, l’extrema dreta encapçalada per VOX continua aprofitant tota oportunitat per imposar-se més. Si continuem operant des dels límits de l’autonomisme, el resultat és la imposició i l’assimilació. La disputa als tribunals a partir de decrets, reformes i lleis no aborda el problema, que rau en les competències autonòmiques i la manca de sobirania pròpia.

A poc a poc s’observa com es va acceptant el domini cultural i nacional espanyol i la posició de subjugació del poble català, cada vegada més lluny dels consensos socials provinents de la lluita antifranquista en favor de la llengua des de la reivindicació de la seva centralitat en la comunitat catalana i com a element de cohesió de la societat. Tornar a aquestes coordenades passa per la mobilització i la desobediència col·lectiva, pel contrapoder popular.

Tot i la necessitat, urgent, de revisar la política lingüística a través del Pacte Nacional per la Llengua, sense una sobirania pròpia tot pot quedar en paper mullat. Com hem dit més amunt, mentre el Pacte es mogui en els límits de l’autonomisme, cada cop més restringits, pot acabar esdevenint un pegat necessari, però insuficient. No només calen mesures estructurals en matèria lingüística, sinó que cal trencar amb els límits actuals si volem desenvolupar-les i això comporta la desobediència i la independència. Perquè les polítiques públiques sobre el paper de les llengües responen al poder, centralista, de l’estat i sota aquest marc no hi ha possibilitat d’avançar.

Els atacs lingüístics no s’han d’entendre des de la qüestió de drets individuals: això va de drets col·lectius. El paper social de la llengua és el de la cohesió i la integració, de generar i articular una comunitat. Va més enllà dels centres educatius, de la comunitat de docents i alumnes; ens afecta i interpel·la al conjunt de la societat. Per tant, el marc per a la defensa de la llengua és obligatòriament col·lectiu, i comença per no sotmetre’s a les imposicions i desobeir. Mantenir-nos en el possibilisme governamental té un recorregut exhaurit. Avui com ahir, la defensa del català recau en les classes populars, veiem com la classe dirigent vetlla només pels interessos de la burgesia dominant i que respon a una lògica regional i provinciana. Per això, pretendre fer els canvis necessaris des del règim autonòmic ens és insuficient com a classe i com a poble.

Les eines col·lectives són l’organització, la mobilització i la lluita per avançar. Situem en el poder de la resposta popular la capacitat de transformar la societat i aplicar amb èxit les mesures necessàries perquè el català sigui la llengua vehicular i recuperi els seus àmbits d’ús. Aturar-ho tot, recuperar els grups de defensa de la llengua, fer caixes de resistència… No demanar ni exigir canvis: provocar-los. Precisament amb respostes així s’és capaç de generar transformacions de matriu estructurals en l’organització social que permetin avançar cap a la restauració de les llengües, cap a la normalització. L’encadenament de les militants del SEPC a la delegació del govern espanyol, l’ocupació de la Universitat Pompeu Fabra d’aquesta setmana, les concentracions de rebuig a les places d’arreu del país dels darrers dies contra la sentència i la proposta de llei de la Generalitat i l’organització en plataformes locals de defensa de la llengua o la crida de la COS amb el suport d’Alerta Solidària per organitzar-se a tots els centres educatius són una primera passa per articular la desobediència col·lectiva i apostar per la força d’una vaga, com la de les Illes Balears del 2013, per aturar els intents d’espanyolització i reafirmar el paper del català a l’escola. Tenim la tasca d’aprofundir dins i fora de les institucions en les contradiccions del paper del govern i oposar-nos, no garantir la pau social acatant renúncies que condueixen a la nostra desaparició com a poble. I l’objectiu final és clar: la ruptura amb l’estat a través de l’autodeterminació.

La immersió lingüística no és només un model pedagògic. És un model inclusiu per trencar amb les diferències per origen de procedència i garantir l’aprenentatge en totes les llengües. Per això, la vigència avui d’una escola pública per a tothom, de qualitat i en català és i ha de ser inqüestionable com una de les pedres angulars de la societat. Només així garantim la cohesió i evitem la segregació, al mateix temps que afavorim el coneixement i ús del català en el seu propi territori. Cal plantar-se i fer una aposta que no només blindi la immersió, sinó que l’actualitzi i la faci avançar, que en millori la implementació. I cal també anar més enllà de l’ensenyament.

Ara la sentència afecta la immersió lingüística al Principat, però l’ofensiva és simultània a tots els territoris dels Països Catalans. Per tant, si volem salvar-la a tots els nivells i territoris, generar una dinàmica nacional de defensa de la llengua és imprescindible. Perquè un atac a la llengua en un dels seus territoris és un atac al conjunt de la nació, i ja són massa anys que ens hem deixat governar i regir per la separació entre autonomies, províncies i països. Ara, més que mai, la defensa de la llengua ha d’implicar la unitat del poble: per la resposta popular, la desobediència i l’autodeterminació.

Article d’opinió deRoger Campdelacreu i Sibina (fisioterapeuta, estudiant de filologia catalana, Endavant Vallès Oriental), militants del grup nacional de Llengua d’Endavant (OSAN), publicat a Catarsi Magazine.

Visita la pàgina principal de la campanya nacional Als Països Catalans, en català!

Nosaltres, els lectors andreuencs

Aquesta primavera, el Noi Baliarda ens va obrir les portes de ca seva per a llegir, comentar i compartir una de les obres magnes del savi de Sueca, Nosaltres, els valencians. Repartides en dues sessions, per a poder aprofundir més tranquil·lament en aquesta obra, la casualitat va fer que la segona d’elles tingués lloc just un dia abans que es complissin 60 anys de la publicació de l’obra, el 12 de maig de 1962. No debades, el llibre va ser l’opera prima de l’editorial que hi naixia: Edicions 62.

Ens ho vam fer venir bé perquè l’espai fos amable, còmode i fàcilment agradable per a tothom. Al cap i a la fi, ningú no neix ensenyat i si ens trobàvem era, precisament, per a compartir i aprendre. En aquest sentit, tot i tenir un guió que analitzava amb profunditat l’obra a través de preguntes ben encertades, les primeres intervencions les vam destinar a coses prou més prosaiques: si havíem llegit Fuster abans, i què ens havia semblat —tant en l’obra en qüestió com en d’altres. La coincidència va ser doble: d’una banda, les lectures anteriors de Fuster havien estat escasses o nul·les, entre les assistents. De l’altra, compartíem la senzillesa i manera planera amb què el savi de Sueca escrivia, de la qual en resultava una lectura ben fàcil i agradable. I això, sense anar en detriment de la qualitat o profunditat del contingut que escrivia.

Entrant en matèria, vam reconèixer que el llibre ens havia descobert tot de coses que desconeixíem i que maleíem no haver conegut o après abans. Destacàvem l’enorme centralitat de València en l’edat mitjana, que es reflectia, per exemple, en el nombre d’autors catalans d’aquella època. Així mateix, també ens adonàvem de la centralitat del País Valencià en la construcció nacional dels Països Catalans.

Fèiem un salt del llibre a les darreries de la vida de Fuster per ubicar-nos en la batalla de València, l’envestida feixista de l’Estat i els seus tentacles que, durant els anys de la suposada transició, van comportar centenars d’agressions —físiques contra persones, culturals contra llengua i identitat, repressives, etc.— al País Valencià. El recompte d’aquells atacs inclouen des dels intents d’aniquilació cultural fins a l’assassinat de Guillem Agulló, passant per les bombes contra la casa del mateix Fuster.

Resseguint el fil que el savi de Sueca proposa al llibre, vam constatar la importància del model productiu —fet ineludible des d’una anàlisi marxista— en la configuració social i nacional del País Valencià. Així, també, veiem les contraposicions entre la proposta blasquista, de matriu castellana, i la del republicanisme valencià, que només es pot entendre dins d’uns Països Catalans conseqüents. Veiem com aquell republicanisme que cada cop tira més cap a l’espanyolisme és cada cop també més reaccionari en allò social.

És així també com veiem un cert autoodi i acomplexament en certs autors de la Renaixença valenciana que, a diferència de la catalana, fan només la poesia en català però la literatura en castellà. Ja aleshores veiem aquest error de pensar-se que només es fa política quan és en català quan, triïs la llengua que triïs, n’estàs fent. És aquest provincianisme i sucursalisme al qual Fuster atribueix curtesa de mires i no estar autocentrat. En aquest sentit, les desigualtats en els sentiments d’identificació provincial respecte de la qüestió nacional són també extrapolables a la qüestió de llengua.

Vam concloure, com es diu, que no es pot obviar l’anàlisi de Fuster: o hi vas en contra o t’hi sumes. Nosaltres hi volem seguir aprofundint i és per això que el proper club de lectura girarà al voltant dels seus Escrits de combat. T’hi esperem!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

 

D’un roig encès, per tots els nostres drets

Butlletí andreuenc n. 05 (2a època) – Maig 2022

D’un roig encès, per tots els nostres drets

Per solidaritat amb companyes antifeixistes. Per defensar la nostra terra. Per protegir i compartir la nostra llengua. Per tenir un sostre. I pels nostres drets laborals, clar. Aquest mes de maig, de cada dia n’hem fet de lluita un raig.

El mes començava denunciant l’essència del sistema capitalista: els seus beneficis són la nostra misèria. Aprofitàvem el Dia Internacional dels i les Treballadores per denunciar que l’encariment continuat de la vida està significant enormes beneficis per les grans empreses, mentre a la classe treballadora cada vegada ens costa més arribar a final de mes. Hem de prendre el poder!

Una setmana després, acompanyàvem en Baliarda a una nova excursió del Casal; aquest cop, vam fer cim al Turó de l’Home i Les Agudes! I ho fem perquè sabem que qui estima la terra, no la destrueix. Per això, una setmana després, ens desplaçàvem fins a Puigcerdà per participar a una manifestació històrica, la més gran que s’han fet al Pirineu. Amb les companyes del territori cridàvem que No als Jocs Olímpics d’hivern perquè volem un Pirineu viu!

Entremig de les mobilitzacions i les sortides, també vam trobar temps per a la lectura i el debat. Així, vam participar de la segona sessió del Club de lectura que organitzava en Baliarda al voltant de Nosaltres, els valencians, i al primer de la Comissió Civica del Centenari Joan Fuster. De fet, no només llegíem i parlàvem sinó que també escrivíem: el Cap a peus ens publicava el segon article sobre la figura de Joan Fuster. I encara uns dies després vam canviar la ploma pel pinzell per a poder immortalitzar la figura de Fuster a les parets del nostre poble: en el marc de les Festes de Primavera, vam pintar un mural amb motiu del centenari de Joan Fuster. I recordant que «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!».

Parlant de llengua, mai més ben dit, aquest mes de maig vam haver de tornar a sortir al carrer a defensar la nostra llengua. Davant de l’ofensiva espanyolista i la inhibició de les institucions, defensem l’escola pública, de qualitat i en català per a tothom. Perquè només així podrem garantir la cohesió social de tot el nostre poble, perquè només així garantim drets per a tothom i evitem la segregació social i l’aniquilació cultural. Ho vam denunciar a diferents escoles del poble. Organitzem-nos i defensem la llengua!

Precisament, l’organització per a defensar i exercir els nostres drets és la clau de volta a tot arreu; i també, clar, en l’accés a un habitatge digne. A mitjans de mes vam ser presents a peu de conflicte per evitar un desnonament a les mans de Càritas: els gossos repressors, com sempre, van actuar com a fidels lacais del capital i el van executar. Però clar que els que ens governen, ens empobreixen i ens desnonen ho tinguin clar: la classe treballadora sabem que hem d’organitzar-nos per prendre el poder i que els quedi clar que així ho farem!

En defensa dels nostres drets, contra la repressió i contra el feixisme, vam acabar el mes mostrant la solidaritat amb les nostres companyes encausades per manifestar-se contra el sindicat policíac feixista Jusapol. I hi serem els cops que faci falta, perquè la lluita antifeixista és prioritària, perquè la solidaritat és imprescindible i perquè a les nostres quatre companyes no les deixarem mai soles ni un moment. I parlant de companyes: benvinguda a les de les Corts!

Així mateix, volem recordar que la violència masclista continua matant: aquest mes, com a mínim, hi ha hagut un feminicidi a Barcelona i de dues dones de Terrassa. Aquests assassinats augmenten les víctimes d’aquesta xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Maig 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org