La manifestació per a commemorar el 25 d’abril va aplegar ahir milers de persones a València. La convocatòria de l’esquerra independentista, sota el lema “Als Països Catalans desobeïm per canviar-ho tot”, volgué posar a debat un seguit d’elements que mica en mica van aflorant en el panorama polític valencià. El principal element és la dicotomia entre una alternança de govern i un canvi real. L’actual proposta d’alternança es basa en una simple acció electoral que substitueixi la cara dura del règim per la via de rehabilitar-ne la cara amamble, el PSPV, amb el suport d’EU i Compromís. El missatge de la manifestació de l’esquerra independentista era radicalment oposat a aquest: un canvi total. Això significa que, més enllà de l’evolució electoral, un canvi real passa per a conquerir una hegemonia social partidària de la fi del règim i d’un canvi polític d’arrel.
Com cada any, el final de la manifestació del bloc de l’esquerra independentista ha estat diferenciat del d’altres organitzacions convocants. Enguany, aquest distanciament ha estat més marcat perquè de cap manera preteníem sumar el nostre capital polític a una demanda de canvi -és a dir, d’alternança política- davant de la Generalitat. De cap manera l’esquerra independentista ha de ser una comparsa d’una simple operació política de rehabilitació de la cara amable del règim. La nostra feina ha de ser bastir des del carrer l’autoorganització popular i la dinàmica mobilitzadora que permeti conquerir una nova hegemonia. Només des d’aquest canvi i mobilització social es podrà avançar cap a un canvi total que, en darrera instància, porte el nostre poble a la seva emancipació nacional i social. D’altra manera, estaríem essent comparses d’un model polític d’alternança entre dues cares del mateix sistema, amb una agenda política centrada en els paràmetres espanyolitzadors i recentralitzadors de la darrera dècada.
Des d’Endavant OSAN seguirem treballant per a bastir, comarca a comarca, aquesta nova hegemonia de canvi total. Des de les mobilitzacions del proper 1 de maig fins al treball diari en plataformes pels drets socials, en la xarxa associativa i en defensa dels drets nacionals. Només així podrem evitar que una vegada més els somnis i les aspiracions d’un ampli sector de la societat valenciana acaben en una nova frustració.
Manifest i cartell unitari per l'1 de Maig a Barcelona
Contra la misèria de la Unió Europea, Som Classe Treballadora!
En ple segle XXI, les cadenes del capitalisme segueixen ofegant a la classe treballadora. Nosaltres, que ens reconeixem com a treballadors i treballadores en actiu o a l’atur, com a estudiants, com a pensionistes, com a precàries, com a dones treballadores del sistema reproductiu mai reconegut pel capitalisme però imprescindible per al seu funcionament, veiem com la soga s’estreny i la dicotomia és inevitable: o ells o nosaltres.
Avui, el deute esdevé la clau de volta de la condemna de les treballadores. Després de dècades de destrucció del teixit productiu i de les mínimes condicions de feina i vida, el deute se’ns presenta com l’excusa perfecta per seguir-hi aprofundint. Si les lluitadores d’abans cridaven “la terra per qui la treballa”, avui dia hauríem de dir “la vida per qui la viu!”. Perquè ens roben la vida d’avui amb els crèdits d’ahir que mai no pagarem. Perquè són insostenibles, perquè no són nostres, perquè són una condemna en vida.
Han hipotecat les nostres vides en tots els seus aspectes. De la mateixa manera que la bombolla immobiliària va posar damunt la taula la insostenibilitat d’un mercat que viu completament a crèdit, el deute ha evidenciat que és tot el sistema que viu a costa d’uns beneficis futurs que mai no arriben. I perquè arribin, ens estrenyen cada cop més, avui, al present. La brutal regressió en les condicions laborals i de vida, així com la repressió contra qui lluita no fa més que palesar aquesta situació.
Així, mentre la corrupció sistèmica amb la impunitat sistemàtica són el pa podrit de cada dia als governs espanyols i catalans, a nosaltres ens colpegen amb el pal de les retallades en sanitat i educació i la resta de serveis públics, ens colpegen amb la pujada de preus del transport públic o de l’energia, elements necessaris per viure. No hi ha pastanaga per qui vol una vida digna. Hi ha cada cop més pals contra qui gosa alçar la veu, com les encausades per l’acció d’ “Aturem el Parlament”, on totes hi érem i totes hi tornaríem a ser per evitar uns altres pressupostos antisocials dictats per la Unió Europea i la troika i aplicats pels governs titelles del capital.
Avui, com fa 80 anys, el feixisme s’esdevé, de nou, com l’as a la màniga que juga el capitalisme per poder mantenir i augmentar l’explotació contra els i les treballadores. Ho veiem a Grècia i ho veiem a Ucraïna. Però també ho veiem arreu dels Països Catalans i l’Estat espanyol, quan els drets de les persones migrants són retallats amb la mateixa virulència que les seves vides: a cop de tanques amb fulles que seguen pells i esperances, a cop de bales de goma que enfonsen cossos i anhels. La frontera assassina de l’Europa fortalesa. I qui combat el feixisme espanyolista és criminalitzat i empresonat.
En aquest capitalisme sense sentit ni lògica, les persones ja nascudes tenen menys drets que els zigots pendents de néixer. La proposta de contrareforma de llei de l’avortament roba a les dones el poc marge de decisió que ja tenien sobre el seu propi cos. El patriarco-capitalisme necessita mà d’obra barata, precària i submisa, per això ataca un dels subjectes més oprimits: la dona treballadora. Obligada pel sistema a malviure treballant a casa sense sou ni reconeixement, menyspreada a l’espai públic cobrant menys per la mateixa feina, la dona treballadora veu com se li vulneren els drets més elementals de decidir sobre el propi cos.
Ens volen callats/des i submisos/es, ens volen obedients. Ens volen esclaus/ves perquè saben que cada llei, cada reforma laboral, cada retallada, és una agressió directa contra els i les treballadores, volen instaurar l’esclavatge normalitzant la precarietat extrema amb sous de 500€ com al FNAC i volen que ens mantinguem agenollades. És la violència sistèmica del capitalisme que necessita de la repressió per mantenir-se, una repressió que va des dels cops de porra i les bales de goma o d’altres projectils criminals, fins a la llei mordassa: a partir d’ara, és més delictiu gravar un policia assassinant que l’assassinat del policia. Prohibit protestar, prohibit queixar-se, prohibit lluitar. Poder viure dignament és un sorteig macabre digne de les ruletes corruptes i explotadores de BcnWorld.
Desobeïm per negar-nos a aquest no futur de misèria, precarietat i explotació. Desobeïm per oposar-nos frontalment a la Unió Europea per la seva condició d’estructura imperialista, patriarcal, antidemocràtica i vulneradora dels drets de treballadores i migrades. Rebel·lem-nos a l’esclavatge encobert que suposa la precarietat extrema que volen normalitzar. Volem decidir-ho tot, volem la sobirania econòmica i política total sobre el nostre territori. El model de desenvolupament que planteja la Unió Europea és insostenible a nivell social, humà, ecològic i mediambiental.
Seguir dins la UE és seguir els dictats de la Troika i del deute que ens ofega. I mentre així sigui, recordarem una altra vella i actual consigna: al capitalisme no se’l reforma, se’l destrueix. Fer aquest canvi, doncs, només serà possible amb l’organització i la mobilització popular. No es podrà fer dins dels marcs legals. Ens cal la desobediència per forçar la ruptura: legitimitat contra legalitat.
Seguem les cadenes del deute, de la UE i de la troika. Repartim els treballs i la riquesa. Construïm un present de mobilització, organització i desobediència. El contrapoder popular per tots els mitjans és l’única manera de confrontar i eliminar el sistema patriarco-capitalista. Contra tota explotació, pel dret inalienable dels pobles a la rebel·lió, desobediència de classe, combativa i anticapitalista!
MANIFESTACIÓ UNITÀRIA ANTICAPITALISTA DE BARCELONA
1 de Maig 2014
17.30h Arc de Triomf <M> amb Av. Vilanova
[Manifest del 25 d'abril de 2014] Als Països Catalans, desobeïm per canviar-ho TOT!
Un any més, l’Esquerra Independentista dels Països Catalans eixim al carrer per commemorar i recordar que avui fa 307 anys que el nostre Poble es manté segrestat i ocupat per un estat feixista, autoritari, patriarcal i explotador que, encara amb cara i cognoms de Borbons, perpetua els privilegis i la dominació d’unes elits econòmiques i colonials.
Tot i aquest comú denominador en aquests 307 anys, molt han canviat les formes de dominació al nostre maltractat país. Per començar, actualment vivim sota una ofensiva del capitalisme i patriarcat més salvatge i l’espanyolisme més ranci i ultracatòlic.
La situació cada vegada major de misèria i desesperació social col·lectiva ve provocada per una crisi econòmica (i sistèmica) que ja afecta a la major part de la nostra societat i que colpeja als sectors més desafavorits (xiquetes, dones, persones dependents o immigrades…). Aquesta crisi, fruit de la cobdícia d’uns pocs, ens l’estan fent pagar amb guerres, sang, fam i desnonaments mentre ens volen fer creure que totes són víctimes i no hi ha responsables. Amb efectes secundaris a casa nostra: amb desatenció mèdica, privatitzacions, precarietat laboral, atur, violència de gènere, pobresa infantil… Tot això mentre als Països Catalans i arreu del món, el feixisme intenta treure rèdit de la nostra por i la nostra feblesa i amb la complicitat d’unes institucions, valencianes o espanyoles, que ens volen atemorides i callades. Però s’ha acabat! Feixisme mai més, enlloc, contra ningú.
El poble treballador ha començat a dir prou i a dir no. El règim del 78, sorgit del pacte entre franquistes, elits econòmiques i polítiques, es trontolla i sembla prop de la seua caiguda. I això passa única i exclusivament per la capacitat del nostre Poble i la nostra classe, de cadascuna de nosaltres, de prendre el poder i fer valdre la nostra raó. Hem de demostrar que hem perdut la por i que ja no tenim res a perdre. I ho hem de fer juntes.
Això, precisament, és allò que més tem l’estat i els seus sicaris (jutges, policia, polítics del sistema…). I és per això que dia rere dia llancen les seues lleis contra nosaltres. Parlem d’una contrareforma de l’avortament que incrementa les sancions i dificulta extremadament la possibilitat de les dones per decidir sobre el seu propi cos (implica reduir els supòsits legals de l’avortament i endurir el codi penal contra metges i professionals que el practiquen. Les dones ens podem trobar de nou que ens obliguen a avortar de manera clandestina, fins i tot en pràctiques altament perilloses per a la nostra salut); Parlem també d’una llei mordassa (de Seguretat Ciutadana) que persegueix totes les formes de lluita, d’autoorganització i mobilització popular amb la voluntat de domesticar-les i controlar-les. Grans víctimes d’aquestes lleis són les joves i les seues formes d’expressió juvenil, motor de la transformació i, per això, víctimes de la persecució. Joves que també estan patint, junt a les dones, les conseqüències d’unes continuades reformes i retallades laborals que aprofundeixen en la cada vegada major precarietat i explotació social i laboral; Parlem també d’unes lleis d’estrangeria racistes i criminals que tracten de fer-nos oblidar que els veritables culpables d’aquesta situació no són les altres treballadores que, com nosaltres, busquen fora un lloc millor on viure i guanyar-se la vida, si no aquelles que, segudes a despatxos de moqueta gris, provoquen les situacions de misèria i fam a l’Àfrica o, ara ja si, també al nostre “paradisíac” sud d’Europa; Parlem, com no, de la LOMCE que pretén atacar l’ensenyament públic, introduir de nou l’església a les nostres escoles o acabar amb les poques eines de supervivència del català a la societat, és a dir, l’ensenyament.
Però on hi ha lluita hi ha vida i hi ha resposta. Als darrers temps hem vist com la nostra societat s’està organitzant. I ho està fent no per resistir, si no que ho està fent per guanyar. Des de baix i contra els de dalt. Amb l’aparició d’assemblees obertes de dones, d’assemblees d’aturades, de grups de consum, de cooperatives d’habitatge o energia, de centres socials autogestionats, de xarxes de suport mutu i comunitari, de campanyes antirepressives, de plataformes contra els CIEs i per la dignificació de les persones immigrades, d’iniciatives pel Dret a l’Autodeterminació, d’assemblees d’estudiants combatives i autònomes, d’AMPAs combatives que estan fent front a Conselleries de la vergonya… Aquest és el camí. El de la Unitat Popular per canviar-ho tot. Eixa és hui l’aposta de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans.
Canviar-ho tot. Eixe és l’objectiu. Però alertem que, a l’igual que a l’inici d’aquest règim del 78, ara que s’albira la seua fi, la mort de la Transició (o transacció) del franquisme, una amenaça cau sobre nosaltres: les elits polítiques i econòmiques, temeroses de perdre la seua hegemonia, plantegen un cop més un nou Pacte de la Traïció, una 2a transició en la que tornen a deixar-ho tot “atado y bien atado”. Alertem del paper que puguen jugar eixa suposada “esquerra” domesticada de partits del sistema i sindicats grocs o d’eixa burgesia autoanomenada sobiranista que, amb l’argument del retorn a l’estat del benestar o del manteniment d’una pau social que ja mai més podrà tornar, s’aferren a les seues quotes de poder per damunt del patiment de totes nosaltres. Denunciem ara i ací aquests pactes (diguem-lis tripartits o diguem-lis pactes socials o pactes fiscals) que les classes populars no perdonaràn. El canvi ja no té volta enrere, ni amb fórmules o reformes del sistema ni amb un autonomisme que ja no satisfà les nostres ànsies de llibertat. Ja no ens alimenten molles, ja sabem que democràcia no és votar cada 4 anys i volem tindre el dret a decidir, sempre i de tot.
Per això, hui sabem que tenim un present de lluita i d’alternatives, sense oblidar un passat de resistència, per desafiar el nostre destí amb un futur de construcció de poder popular. Construït amb les mans de la Unitat Popular, de l’Esquerra Independentista i els moviments i col·lectius socials d’arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un futur que només ens arribarà exercint la mostra més ferma de rebel·lia i empoderament col·lectiu que hui tenim al nostre abast: la desobediència. Desobediència a les seues lleis, al seu poder, a la seua por, a les seues institucions, al seu estat i al seu sistema assassí. Exercim-la, practiquem-la, exigim-la. Recuperem i ocupem els nostres carrers, els nostres ajuntaments, les nostres escoles, les nostres vides.
Destituïm el seu règim capitalista, patriarcal i criminal. Aturem-ho tot com ens ensenyaren les nostres àvies, de forma indefinida i insurreccional. I encetem des de ja eixe Procés Constituent dels Països Catalans que ens portarà a l’alliberament com a persones, com a catalanes i com a treballadores.
I no oblidem mai, això si, qui som i d’on venim. Perquè… Som la memòria. Som les hereves d’aquelles bruixes. Som les revolucionàries que col·lectivitzaren terra i treball. Som les maquis del segle XXI. Som aquelles que si van comprendre el significat de la paraula Dignitat i no van renunciar mai a la Ruptura. Som un Poble rebel que sempre parlarà català i ensenyarà a les seues filles a les escoles lliures d’un país lliure en un món lliure. Som Guillem Agulló i la resta de les caigudes per un futur per a totes i de totes. Som Països Catalans desobedients i dignes.
València, 25 d’abril de 2014
Alerta Solidària-SEPC-COS-Arran-MDT-Endavant-CUP
El 26 d'abril omplim els carrers de València
Enguany, des d’Endavant OSAN i l’esquerra independentista ens plantegem el repte de dotar d’un contingut clarament independentista les mobilitzacions de la diada del 25 d’abril al País Valencià. Davant les agressions cada vegada més agudes que està vivint el nostre poble, no ens podem quedar de braços plegats i encara menys podem fer el joc a aquells que plantegen que el que cal és abocar tot el capital mobilitzador al servei del PSPV i de la seva alternança que no és més que la cara amable del model hegemònic que porta dècades destruint el País Valencià. L’únic canvi possible, l’únic canvi que pot revertir la situació que estem vivint, és la independència. Una independència que ho ha de canviar tot, capgirar les estructures de poder i posar el govern al servei del poble.
Per tot això us animem a assistir i a difondre les mobilitzacions que aquest dissabte 26 d’abril tindran lloc a València.
Actes centrals
Actes arreu del País Valencià
MANIFEST NACIONAL
Als Països Catalans, desobeïm per canviar-ho TOT!
Un any més, l’Esquerra Independentista dels Països Catalans eixim al carrer per commemorar i recordar que avui fa 307 anys que el nostre Poble es manté segrestat i ocupat per un estat feixista, autoritari, patriarcal i explotador que, encara amb cara i cognoms de Borbons, perpetua els privilegis i la dominació d’unes elits econòmiques i colonials.
Tot i aquest comú denominador en aquests 307 anys, molt han canviat les formes de dominació al nostre maltractat país. Per començar, actualment vivim sota una ofensiva del capitalisme i patriarcat més salvatge i l’espanyolisme més ranci i ultracatòlic.
La situació cada vegada major de misèria i desesperació social col·lectiva ve provocada per una crisi econòmica (i sistèmica) que ja afecta a la major part de la nostra societat i que colpeja als sectors més desafavorits (xiquetes, dones, persones dependents o immigrades…). Aquesta crisi, fruit de la cobdícia d’uns pocs, ens l’estan fent pagar amb guerres, sang, fam i desnonaments mentre ens volen fer creure que totes són víctimes i no hi ha responsables. Amb efectes secundaris a casa nostra: amb desatenció mèdica, privatitzacions, precarietat laboral, atur, violència de gènere, pobresa infantil… Tot això mentre als Països Catalans i arreu del món, el feixisme intenta treure rèdit de la nostra por i la nostra feblesa i amb la complicitat d’unes institucions, valencianes o espanyoles, que ens volen atemorides i callades. Però s’ha acabat! Feixisme mai més, enlloc, contra ningú.
El poble treballador ha començat a dir prou i a dir no. El règim del 78, sorgit del pacte entre franquistes, elits econòmiques i polítiques, es trontolla i sembla prop de la seua caiguda. I això passa única i exclusivament per la capacitat del nostre Poble i la nostra classe, de cadascuna de nosaltres, de prendre el poder i fer valdre la nostra raó. Hem de demostrar que hem perdut la por i que ja no tenim res a perdre. I ho hem de fer juntes.
Això, precisament, és allò que més tem l’estat i els seus sicaris (jutges, policia, polítics del sistema…). I és per això que dia rere dia llancen les seues lleis contra nosaltres. Parlem d’una contrareforma de l’avortament que incrementa les sancions i dificulta extremadament la possibilitat de les dones per decidir sobre el seu propi cos (implica reduir els supòsits legals de l’avortament i endurir el codi penal contra metges i professionals que el practiquen. Les dones ens podem trobar de nou que ens obliguen a avortar de manera clandestina, fins i tot en pràctiques altament perilloses per a la nostra salut); Parlem també d’una llei mordassa (de Seguretat Ciutadana) que persegueix totes les formes de lluita, d’autoorganització i mobilització popular amb la voluntat de domesticar-les i controlar-les. Grans víctimes d’aquestes lleis són les joves i les seues formes d’expressió juvenil, motor de la transformació i, per això, víctimes de la persecució. Joves que també estan patint, junt a les dones, les conseqüències d’unes continuades reformes i retallades laborals que aprofundeixen en la cada vegada major precarietat i explotació social i laboral; Parlem també d’unes lleis d’estrangeria racistes i criminals que tracten de fer-nos oblidar que els veritables culpables d’aquesta situació no són les altres treballadores que, com nosaltres, busquen fora un lloc millor on viure i guanyar-se la vida, si no aquelles que, segudes a despatxos de moqueta gris, provoquen les situacions de misèria i fam a l’Àfrica o, ara ja si, també al nostre “paradisíac” sud d’Europa; Parlem, com no, de la LOMCE que pretén atacar l’ensenyament públic, introduir de nou l’església a les nostres escoles o acabar amb les poques eines de supervivència del català a la societat, és a dir, l’ensenyament.
Però on hi ha lluita hi ha vida i hi ha resposta. Als darrers temps hem vist com la nostra societat s’està organitzant. I ho està fent no per resistir, si no que ho està fent per guanyar. Des de baix i contra els de dalt. Amb l’aparició d’assemblees obertes de dones, d’assemblees d’aturades, de grups de consum, de cooperatives d’habitatge o energia, de centres socials autogestionats, de xarxes de suport mutu i comunitari, de campanyes antirepressives, de plataformes contra els CIEs i per la dignificació de les persones immigrades, d’iniciatives pel Dret a l’Autodeterminació, d’assemblees d’estudiants combatives i autònomes, d’AMPAs combatives que estan fent front a Conselleries de la vergonya… Aquest és el camí. El de la Unitat Popular per canviar-ho tot. Eixa és hui l’aposta de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans.
Canviar-ho tot. Eixe és l’objectiu. Però alertem que, a l’igual que a l’inici d’aquest règim del 78, ara que s’albira la seua fi, la mort de la Transició (o transacció) del franquisme, una amenaça cau sobre nosaltres: les elits polítiques i econòmiques, temeroses de perdre la seua hegemonia, plantegen un cop més un nou Pacte de la Traïció, una 2a transició en la que tornen a deixar-ho tot “atado y bien atado”. Alertem del paper que puguen jugar eixa suposada “esquerra” domesticada de partits del sistema i sindicats grocs o d’eixa burgesia autoanomenada sobiranista que, amb l’argument del retorn a l’estat del benestar o del manteniment d’una pau social que ja mai més podrà tornar, s’aferren a les seues quotes de poder per damunt del patiment de totes nosaltres. Denunciem ara i ací aquests pactes (diguem-lis tripartits o diguem-lis pactes socials o pactes fiscals) que les classes populars no perdonaràn. El canvi ja no té volta enrere, ni amb fórmules o reformes del sistema ni amb un autonomisme que ja no satisfà les nostres ànsies de llibertat. Ja no ens alimenten molles, ja sabem que democràcia no és votar cada 4 anys i volem tindre el dret a decidir, sempre i de tot.
Per això, hui sabem que tenim un present de lluita i d’alternatives, sense oblidar un passat de resistència, per desafiar el nostre destí amb un futur de construcció de poder popular. Construït amb les mans de la Unitat Popular, de l’Esquerra Independentista i els moviments i col·lectius socials d’arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un futur que només ens arribarà exercint la mostra més ferma de rebel·lia i empoderament col·lectiu que hui tenim al nostre abast: la desobediència. Desobediència a les seues lleis, al seu poder, a la seua por, a les seues institucions, al seu estat i al seu sistema assassí. Exercim-la, practiquem-la, exigim-la. Recuperem i ocupem els nostres carrers, els nostres ajuntaments, les nostres escoles, les nostres vides.
Destituïm el seu règim capitalista, patriarcal i criminal. Aturem-ho tot com ens ensenyaren les nostres àvies, de forma indefinida i insurreccional. I encetem des de ja eixe Procés Constituent dels Països Catalans que ens portarà a l’alliberament com a persones, com a catalanes i com a treballadores.
I no oblidem mai, això si, qui som i d’on venim. Perquè… Som la memòria. Som les hereves d’aquelles bruixes. Som les revolucionàries que col·lectivitzaren terra i treball. Som les maquis del segle XXI. Som aquelles que si van comprendre el significat de la paraula Dignitat i no van renunciar mai a la Ruptura. Som un Poble rebel que sempre parlarà català i ensenyarà a les seues filles a les escoles lliures d’un país lliure en un món lliure. Som Guillem Agulló i la resta de les caigudes per un futur per a totes i de totes. Som Països Catalans desobedients i dignes.
València, 25 d’abril de 2014
Alerta Solidària-SEPC-COS-Arran-MDT-Endavant-CUP
[Alacant] Privatitzar és furtar. Celebrades xarrades sobre la reforma de les pensions
La Plataforma de Lluita Contra les Retallades, on participa l’Esquerra Independentista del Sud, va celebrar els passats 7 i 8 d’abril dues xarrades sobre la reforma de les pensions a l’EPA Giner de los Ríos, situada al popular barri del Pla d’Alacant. Amb la intenció de traslladar a les treballadores les reflexions d’aquesta plataforma de classe sobre el nou atac a un dels drets més bàsics com ara les pensions, els militants anticapitalistes realitzaren un exitòs esforç de convocatòria i coordinació; més de 100 persones acudiren a les dues xarrades. Així, a les dues xarrades els membres de l’Assemblea de Treballadores per la Vaga General contextualitzaren la nova reforma de les pensions com una passa més en la privatització dels recursos públics per a convertir-los en beneficis privats. Per la seua banda, els CJC explicaren la incidència de la reforma de les pensions sobre la joventut, per a acabar les xarrades amb la intervenció de les militants d’Endavant, que se centraren en les repercusions de la reforma sobre les dones, posant de rellevància la desigualtat existent tant en el camp productiu (amb menors salaris, major precarietat i temporalitat) com en el reproductiu (amb el no reconeixement de les tasques de cura i atenció que majoritàriament realitzen les dones).
[Clot – Camp de l'Arpa] Crònica de la jornada de presentació i assemblea oberta del Grup Promotor del Casal Popular i Independentista
El passat dissabte 5 d’abril va tenir lloc a la plaça del mercat del Clot el primer acte públic del Grup Promotor per un Casal Popular i Independentista al Clot-Camp de l’Arpa. L’acte consistí en la presentació d’altres experiències locals dels casals de Sant Andreu i Eixample, així com dels motius que ens havien portat a un grup de veïns i veïnes del barri a impulsar aquest projecte.
Posteriorment, la vintena d’assistents vam debatre en diversos grups sobre quin espai voldríem, com el voldríem, quin marc ideològic tindria, etc. L’acte va finalitzar amb la posada en comú de les diverses conclusions dels grups i amb la incorporació de noves persones al projecte d’un nou espai al barri.
Més informació a:
http://casaldelclot.wordpress.com/
https://twitter.com/casaldelclot
https://www.facebook.com/casalpopular.independentistaclot
Mural contra el fracking al Maestrat
Mural contra el fracking realitzat a Sant Mateu:
Més informació sobre el fracking al Maestrat:
El fracking amenaça 200.000 hectàrees al nord de Castelló
Multinacionals del petroli promouen l’extracció per fracking a les comarques de Castelló
Davant la negativa del Congrés espanyol a admetre una consulta acordada amb la Generalitat del Principat
Davant la discussió al Congrés espanyol sobre la cessió temporal a la Generalitat de Catalunya de la competència per a convocar referèndums, des d’Endavant-OSAN volem fer les següents reflexions:
- L’estat espanyol ha tornat a demostrar, una vegada més, allò que només l’esquerra independentista ha estat dient des de l’any 1978: que és un estat antidemocràtic i una presó de pobles.
- La maniobra política del parlament del Principat ha estat una maniobra pròpia del vell autonomisme. Més enllà de l’èpica amb què s’ha volgut envoltar des d’alguns mitjans de comunicació, la jugada era de molt curta volada i pròpia d’uns representants polítics que no s’han cregut el significat que té la declaració de sobirania que ells mateixos van aprovar. Cal recordar que la proposta del parlament del Principat al Congrés era la convocatòria d’una consulta no vinculant el resultat de la qual després s’havia de materialitzar a través del procediment de reforma de la Constitució.
- Avui ha quedat tancada qualsevol porta a l’exercici del dret d’autodeterminació dins les regles de joc del sistema. Punt i final. Ara, la pregunta pertinent és: Està disposat el poder polític al Principat a desobeir aquestes regles del joc per materialitzar la voluntat popular, sí o no? Només hi ha dues sortides: el referèndum unilateral o la negociació d’un nou pacte amb l’estat.
- Cal rebutjar qualsevol escenari-trampa que es vulgui vendre com la materialització dels efectes d’un referèndum però sense aquest referèndum. Cal posar llum a la lletra petita de totes les jugades polítiques que ens estan insinuant. Les eleccions plebiscitàries són, segons els seus propis propagandistes, per a constituir un govern fort que pugui afrontar una negociació amb Madrid. Quina negociació es vol afrontar amb Madrid? No ho van ser, de plebiscitàries, les eleccions del 25N, on va guanyar una majoria a favor d’un referèndum? Si no hi ha hagut coratge polític per a desobeir i materialitzar el referèndum, què pot fer pensar que sí que hi serà per a fer una declaració parlamentària independentista?
Des del convenciment que les elits polítiques i econòmiques del Principat o no volen o seran incapaces de materialitzar la ruptura amb l’estat, cal que l’esquerra independentista actuï amb determinació política en aquesta tardor calenta que se’ns albira:
- L’única via possible és la convocatòria d’un referèndum desobeint qualsevol prohibició de l’estat. Cal negar-se en rodó a avalar qualsevol operació política substitutòria d’aquest referèndum i denunciar-la com un escenari que ens aboca a un carreró sense sortida. És a dir, a un nou pacte amb l’estat.
- Cal abandonar des d’ara qualsevol tàctica seguidista del joc de CiU. Només des de l’autonomia del moviment popular serà possible materialitzar el referèndum. Només posant fora de joc l’antic sistema de partits serà possible el canvi.
- Cal articular políticament aquest pol rupturista sota un programa d’independència per canviar-ho tot. Un programa que garanteixi la recuperació de la sobirania política però també econòmica, que suposi unes bases polítiques d’una nova república on els drets de les classes populars siguin l’eix central de la seva raó de ser, que obri les portes al desplegament del poder popular com a veritable garant de la democràcia efectiva. Només amb esperances reals de canvi podrem mantenir alta la bandera de la independència.
- Cal articular des d’ara l’espai nacional de Països Catalans a nivell polític i social. Un espai que roman invisibilitzat quan es juga en el camp de la legalitat espanyola i autonòmica, però que rebrota amb tota la seva força quan es juga en el camp de la legitimitat social. Enterrada la via legalista, és l’hora de generar una dinàmica nacional de protesta, mobilització i construcció d’una nova legitimitat política. Només mobilitzant les forces a nivell nacional serà possible forçar la ruptura.
Si la voluntat majoritària de ruptura es converteix en estratègia de ruptura, el règim de 1978 té els dies comptats. Per contra, si continuem delegant el canvi de règim a aquells que han gestionat l’antic règim i volen gestionar-ne el nou, estarem permetent que res no canviï i que els sistema muti sobre les mateixes bases corruptes i antidemocràtiques que l’han portat a la crisi.
Per uns Països Catalans independents i socialistes!
La lluita és l’únic camí!
Països Catalans, 8 d’abril de 2014
Comunicat conjunt de les organitzacions de l’esquerra independentista (Arran, SEPC, MDT, Alerta Solidària, CUP i Endavant)
L’esquerra independentista davant l’immobilisme del Congrés espanyolDavant la negativa del Congrés dels diputats Espanyol al traspàs de Competències a la Generalitat per tal de realitzar la consulta sobiranista del 9 de novembre, l’Esquerra Independentista volem expressar, un cop més i amb més èmfasi que mai, la nostra ferma voluntat i compromís amb el poble català per tal de decidir sobre el futur d’una part del nostre territori. |
Xicotet retaule alacantí sobre la lluita de classes
Article escrit pel militant d’Endavant (OSAN) d’Alacant Aquil·les Rubio.
Si estàs en l’atur, o eres una treballadora precària, o malvius amb una prestació miserable, o amb una pensió cada vegada més reduïda, i no pots pagar la hipoteca del teu pis a Carolines, al Pla, a la Verge del Remei, a la Florida, a Ciutat d’Assís, el teu futur és ben negre. El banc et voldrà fer fora de la vivenda que et protegeix, a tu i a la teua família; de la vivenda en la qual cada nit et seus amb les teues filles a sopar un arròs, unes llentilles, unes llonganisses amb puré de creïlles, comprades al Mercadona calculant els preus fins el cèntim i buscant les ofertes.
Si estàs en l’atur, o eres una treballadora precària, o malvius amb una prestació miserable, o amb una pensió cada vegada més reduïda, i no pots pagar la hipoteca del teu pis a Carolines, al Pla, a la Verge del Remei, a la Florida, a Ciutat d’Assís, el teu futur és ben negre. El banc et voldrà fer fora de la vivenda que et protegeix, a tu i a la teua família; de la vivenda en la qual cada nit et seus amb les teues filles a sopar un arròs, unes llentilles, unes llonganisses amb puré de creïlles, comprades al Mercadona calculant els preus fins el cèntim i buscant les ofertes.
De la vivenda en la que cada nit et gites pensant que et depararà el demà, que li ficaràs a l’entrepà de l’esmorzar de la teua filla quan vaja a l’escola. El banc enviarà a la policia, que apallissarà els de la PAH que t’acompanyen, a qui vas conèixer un diumenge a la Muntanyeta, buscant desesperadament una solució, una ajuda, un poc de calor humà. Una policia que t’humiliarà, et parlarà de males maneres, t’espentarà quan faces l’últim i desesperat intent per aferrar-te a la teua casa. L’”imperio de la ley”, el fastigós “imperio de la ley” que només s’aplica contra els treballadors i els “terroristes”, caurà sobre tu.En canvi, si has tingut el milió d’euros necessari per a comprar-te un suntuós xalet a la urbanització Penya Cerrada, al costat del McDonalds de la carretera de València, o un bungalow a Tabarca, o un “precioso pareado” en la urbanització Azalea Golf, en la Condomina, al costat de la Torre Plàcia, pots dormir ben tranquil. No patisques. Les tres urbanitzacions són il·legals, els Tribunals així ho han decretat; que es construïren contravenint les lleis urbanístiques; que l’Ajuntament d’Alacant va concedir la llicència d’urbanització sense respectar les seues pròpies lleis; que cal enderrocar les tres urbanitzacions. Però no patisques, repetisc. A banda de poder pagar uns bons advocats, els millors, l’Ajuntament, la Policia, la Generalitat, seran comprensives amb la teua situació. Buscaran solucions. Legalitzaran de sota mà la urbanització, canviaran la llei, interposaran recursos, o mouran la Torre Plàcia de lloc per a que la teua bonica i il·legal urbanització no estiga a 3 metres d’un Bé d’Interès Cultural sinó als 150 metres que marca la llei que ells mateixos van redactar i aprovar. Trasllats d’una torre, més judicis, més al·legacions, més tràmits, més informes, no els pagaran els regidors i consellers amb els seus salaris. Les seues negligències, els seus incompliments legals, els pagarem jo i la meua veïna a la qual acaben de fer fora de sa casa els mateixos polítics, els mateixos policies i els mateixos bancs que ara perden el cul per a protegir-te a tu i al teu luxós nivell de vida.
Alguns en diuen d’això abús, o injustícia. O, simplement, lluita de classes.
Alguns en diuen d’això abús, o injustícia. O, simplement, lluita de classes.
[Sant Andreu] Butlletí n. 31 – De la disfressa a la caputxa
Butlletí andreuenc n. 31 – Març 2014
De la disfressa a la caputxa
Març començava alegrement. El calendari ens oferia, enguany, el carnestoltes com a primer plat del mes. Però el mes, com el teatre, com la vida, ens guardava la màscara de la tristesa de la repressió per acabar març. Malgrat tot, però, ens hi negarem amb el somriure de la solidaritat.
El primer cap de setmana de març, el Grup de Suport 29M aprofitava una data festiva al calendari per seguir difonent el cas. Dissabte a la nit, una boja festa de disfresses al CSO La Gordíssima posava al centre la transgressió i la disbauxa com a forma d’estendre la solidaritat, tot recaptant diners per la campanya. I diumenge, encara amb el record de la nit anterior, una comparsa d’una dotzena de persones difonia el cas enmig de la rua d’una manera ben simpàtica i original. Dues persones disfressades de persianes encapçalaven una desena de solidàries, vestides amb la samarreta del Grup de Suport, banderoles del cas i una bola de pres encadenat, tot repartint fulls volants.
Però són temps de lluites a diari, i especialment el març ens recorda una lluita ben personal, l’antipatriarcal, la lluita feminista. Així, l’Esquerra Independentista de Sant Andreu (Endavant, Arran, CUP) organitzava la segona taula rodona en motiu del 8 de març, dia internacional de la dona treballadora. L’acte, que volia posar de relleu la situació de les dones sindicalistes en la seva doble condició de dones i treballadores, va esdevenir un fructífer intercanvi de visions, vivències i experiències entre lluitadores de la COS, SindiLlar i CGT.
Tot just dos dies després tenia lloc la mobilització del 8 de març a Barcelona, una mobilització que va aplegar milers de persones per plantar cara a l’ofensiva patriarco-capitalista contra les dones treballadores i les seves condicions de vida. I és que al retrocés brutal que suposa la contrareforma de l’avortament, cal sumar-hi totes les lleis i retallades que suposen més precarietat de la dona dins el món laboral i també dins el sistema reproductiu, on sempre se l’ha condemnat a sobreviure. Tot, reblat pel terrorisme masclista dels assassinats que no cessen.
Va ser justament el dia 8 quan va tenir lloc la 8a calçotada organitzada per l’Harmonia. Ja en la recta final del concurs per aconseguir la gestió del casal de barri de la Fabra i Coats, és a dir, l’anhelat Ateneu Popular i Cultural, la calçotada va tornar a aplegar 400 persones en un ambient festiu i de companyonia.
I és que els espais físics, els casals i ateneus, són punts de trobada imprescindibles arreu, però sobretot als pobles com Sant Andreu. Prova d’això en són, per exemple, la vida que ja està prenent el Casal Independentista El Noi Baliarda, amb l’arrencada de diversos tallers o la posada en marxa del grup excursionista. I també, evidentment, el CSO La Gordíssima, que està d’enhorabona en saber que ha aturat el desallotjament. Felicitats! Fet i fet, cal emmarcar aquesta victòria en una setmana de triomfs que van suposar les resistències i arrelaments als barris de l’Ateneu Flor de Maig, al Poblenou, i del CSA Can Vies, a Sants. Després del desallotjament del CSO Otra Carboneria, cal posar defensar els encara amenaçats Banc Expropiat de Gràcia i Ateneu Popular de l’Eixample.
Com constants cal ser, també, en la lluita per un transport realment públic. La lluita per uns preus populars i contra els augments desorbitats segueix incansable, aconseguint que dimecres sigui dia de lluita arreu de l’AMB. I la lluita molesta, com ho demostra que el darrer dimecres de març, tres andreuenques (2 militants nostres) foren identificades al poble acusades d’haver participat al bloqueig dels ferrocarrils de plaça Catalunya. Tanmateix, però, la lluita continuarà. I ho farà des de tots els fronts, també el municipalista. Així, el 29 de març va tenir lloc la primera Trobada Popular Municipalista, impulsada per la CUP de Barcelona de cara a teixit estratègies i aliances per construir una candidatura més àmplia per les municipals de 2015.
Una candidatura que, sens dubte, haurà de provenir del carrer i de la desobediència, com la manifestació que va tenir lloc aquella mateixa tarda, tot plantant cara a la llei mordassa, la reforma del codi penal i la contrareforma de l’avortament. Però sobretot, i també, per solidaritzar-se amb les encausades per voler aturar el Parlament, el 15 de juny de 2011, que van començar a ser jutjades el 31 de març. Perquè nosaltres també hi vam ser i ho tornaríem a fer, solidaritat i desobediència!
La lluita és l’únic camí!
Sant Andreu de Palomar, Març 2014. Assemblea Sant Andreu – Nou Barris d’Endavant (OSAN)
endavantstap9b@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org