Article de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant OSAN.
L’opressió del poble treballador català s’exerceix des dels estats nacionals espanyol i francès i un entremat internacional d’institucions polítiques i financeres encapçalades per la Unió Europea. Històricament el catalanisme i les forces progressistes han vist en Europa una promesa del progrés que l’Estat Espanyol feia impossible.
La República Francesa, tot i l’explotació, l’autoritarisme i el nacionalisme centralista, no deixava de mostrar la possibilitat de nivells superiors de desenvolupament econòmic, social i polític. Durant la Transició els objectius, majoritàriament compartits, de sufragi universal, llibertats de premsa, opinió i associació i Estat del Benestar, podien veure Europa com un objectiu a perseguir. La realitat ha estat molt diferent. La Transició va ser un procés de reforma i/o substitució de l’estructura institucional del franquisme però també un procés d’integració en l’economia globalitzada. L’entrada a Europa n’era l’eix principal. La política econòmica a partir de 1977 va seguir  les directrius de l’FMI i existia un fort interès dels països industrialitzats en el procés de liberalització de l’economia espanyola, amb l’objectiu d’aprofitar-ne les possibilitats d’inversió. Contra pronòstic, les polítiques socials i econòmiques des d’aquell moment han estat agressivament antiobreres. Això no era novetat. La dura repressió política de la dictadura tenia com a principal objectiu l’explotació a cor que vols dels treballadors. Però mentre la dictadura franquista, en els darrers anys, es va trobar amb l’oposició d’un gran moviment vaguístic, el nou règim ha pogut aplicar les polítiques neoliberals amb la connivència de la socialdemocràcia, els sindicats majoritaris i els partits comunistes. Aquest escenari es va donar pel fet que la integració de l’Estat Espanyol a l’economia globalitzada es produeix en el moment de l’ensulsiada del pacte Capital/Treball posterior a la Segona Guerra Mundial.
La integració a Europa de l’Estat Espanyol no ha acomplert les expectatives que tant el catalanisme com els sectors progressistes hi havien dipositat a causa del canvi d’hegemonia ideòlogica dins la UE mateixa i el paper reservat als Països Catalans dins la divisió del treball a escala europea. El primer motiu va vinculat a la necessitat del capitalisme global de redreçar la tendència decreixent de les taxes de benefici mitjançant l’obertura de nous mercats. No és, per tant, un canvi reversible mitjançant la lluita ideològica dins el propi sistema. El segon ha implicat el desmantellament de l’estructura industrial i agrària i la substitució per un model centrat en el turisme i els serveis, la construcció i l’especulació immobiliària. L’Estat Espanyol, amb una estructura industrial i agrària tradicionalment dèbil executa aquestes polítiques amb gust, però les conseqüències pel model productiu dels Països Catalans (tradicionalment més industrialitzats i amb una estructura agrària més eficient) han estat catastròfics. La independència ha esdevingut la única opció per trencar amb aquest model de desenvolupament econòmic. La pretensió, típica del nacionalisme burgès, que el simple fet de deixar de tributar a Espanya pot redreçar la davallada dels salaris reals i la degradació de l’Estat del Benestar naïf o malintencionada. És la UE qui, davant la crisi ha receptat duríssimes polítiques d’ajustament i ha establert com a doctrina econòmica ineludible les polítiques fiscals regressives, la privatització de serveis públics, la precarització del mercat de treball, etc.
Sortir de la UE és una necessitat del mateix tipus que alliberar-se de la dictadura de l’FMI, el BM i l’OMC, les polítiques d’ajustament i el pagament del deute il·legítim. En tenim la certesa per una llarga experiència internacional que comença els anys 80 a la perifèria del capitalisme (Amèrica Llatina i Àfrica, principalment). L’experiència d’aquests països demostra que si acceptem aquestes receptes el futur té una sola direcció: més atur, menys salaris, pitjors condicions de treball i serveis públics desmantellats. L’experiència de països com Veneçuela, Bolívia o Equador, per esmentar només els casos més recents, demostra que la ruptura és la única via de sortida davant d’un drenatge constant dels recursos del país en forma de pagament dels interessos del deute.
La crisi econòmica i les receptes que la UE proposa han trencat el consens europeista. Aquesta conjuntura ens obliga a iniciar una ofensiva propagandística continuada que hauria de tenir com a horitzó tàctic immediat una campanya de denúncia de les polítiques de la UE i de promoció de la idea que la sortida de la UE és imprescindible si es pretén oferir una alternativa a l’espoli social massiu en el marc de la propera campanya electoral pel Parlament Europeu. Però no ens hem d’aturar aquí, i hem de convertir aquest eix en una constant en els propers anys si volem convertir aquest antieuropeisme sociològic en un fenomen polític real.

Article d’opinió de Santi Fortuny, militant d’Endavant i del Casal Popular Sageta de Foc de Tarragona. Publicat a pobleviu.cat.
Una vegada més ens trobem davant la hipocresia, hipocresia de classe, dels mitjans periodístics burgesos, hipocresia per part dels polítics burgesos i hipocresia per part de les institucions burgeses.
Ara, com no, és quan alguna encara tindrà la barra de dir-me que sóc un antiquat, que el meu discurs està desfasat, que no sé ni en quin món visc, blablabla. Verborrea liberal. I a més quan únicament m’ho diran perquè faig us de la paraula burgés, com si al SXXI no hi hagués classes, com si això fos de fan 100 anys, etc, etc. Però, una vegada més em reafirmo en tot el que he dit fins ara, molt ben exemplificat pel lema de l’esquerra independentista enguany a la manifestació del 1er de maig: som classe treballadora.
I és que el 1er de Maig, commemorem, reivindiquem, i lluitem; pel que ja fa 115 anys unes camarades nord americanes van sortir al carrer, van cremar els carrers i van sobretot organitzar una vaga per tal d’exigir les 8h de jornada laboral. I és que ara més que mai, 115 anys després ens veiem obligades a seguir sortint al carrer tal i com ho vam fer el 1er de maig passat. Només cal pensar que 115 anys després, les jornades laborals encara són de més 8h en una gran part del món, però també aquí, a la UE, a l’Estat Espanyol, i als Països Catalans, i això que hi ha màquines per a tot. Però és que 115 anys després encara hi ha treball infantil, les dones encara cobren menys que els homes, el treball reproductiu no està reconegut, les jubilacions no estan garantides, els pisos són expropiats pel capital, és talen boscos a “tutti pleni” per a fer grans zones residencials, s’envaeixen països a cop de metralleta i bomba i és prohibeixen llengües a cop de decret (sí decret com el nova planta).
Sí tot això passava fa 115 anys i ara també passa, i que algú m’ho desmenteixi si és capaç, en quina part del discurs estic antiquat? No seran elles les antiquades que 115 anys després només han canviat l’embolcall d’un sistema, però que aquest segueix sent igual de genocida i depredador? Qui és aquí l’antiquada? La que defensa el de fa 200 anys (neoliberalisme o 2000 en el cas del cures) o les que defensem el canvi de sistema? Eh? Eh? Vull arguments i vull arguments sòlids, no els que llegiu a La Vanguardia, o veieu per TV3. Argumenteu per favor. I que quedi clar, no m’agrada aquest joc, ja que jo no penso que defensar cap filosofia, en sí mateix sigui antiquat o modern, m’agrada més dir que defensar una o altre filosofia, és revolucionari o reaccionari.
I encara diré molt més, la cosa no s’acaba aquí, si fa 115 anys l’explotació capitalista era tant salvatge com ara, i els sindicats i les organitzacions obreres estaven cent per cent preparades per combatre’l, perquè ara no ho hem d’estar i no ens hem d’organitzar per estar-ho, o no hem de crear les condicions objectives i subjectives per combatre’l? Ho hem d’estar i tenim aquest deure, i precisament és per això que muntem casals; muntem barraques; organitzem manifestacions; organitzem accions; parem si s’escau, la galta; ocupem places, pengem cartells a plena llum de dia; pintem bancs i sí; tirem, si s’escau, pedres. I ho diem ben alt, si cal, si és necessari, no perdonem i ataquem amb els nostres mitjans els nostres enemics, que no són només els nostres, sinó que són els de classe treballadora.
I és que avui en dia s’està suïcidant gent perquè aquestes entitats depredadores els hi expropien el pis, la seva casa, la seva llar, el seu racó construït a poc a poc, els hi prenen a la cara, després de treballar un fart d’anys, i no és delicte! Ni tampoc ho és, com va fer el senyor Rato quan era ministre legalitzar les preferents, per després al capdavant de Bankia, vendre-les i estafar a milers de persones, algunes d’elles ja jubilades. No senyors, davant d’aquestes tragèdies, davant d’aquestes barbaritats, poc espai queda per al diàleg i el consens, tot i així, amb molta dignitat molta gent ho ha intentat, i algunes se n’han sortit, però poques, perquè quan sí que se n’han sortit és quan s’ha organitzat, han pintat bancs, han atacat bancs, han ocupat bancs i han fet pressió, perquè si hem de respondre a la força amb força ho farem. Ja fa temps que hem perdut la por, i ja fa temps que tenim clar que anem a per totes.
I és que a més a més, quan els feixistes (entrenats per l’OTAN) ocupaven Maidan, i el govern corrupte ucraïnès els feia fora i ells tiraven pedres, aquelles pedres, aquelles manifestants eren legítimes, era bones, eren una generació digne d’admiració, però lluny! Quan s’envoltava el parlament, no! Bandals! Quan s’ocupava la plaça Catalunya o la Plaça de la Font, noooo! Antisistemes! Quan fèiem piquets el 29M, nooooooooo! Radicals encaputxats! Al Gamonal o el 22M, noooooooo! Violents itinerants. El 1er de maig quan es tiraven pedres, noooooooo! Fora caputxes bàndals! No ho veieu? No cola. No cola per enlloc. I és el problema, senyors, és que mirem el dit i no la lluna. El problema no és tirar una pedra, o rebentar un banc o una seu d’un partit; el problema és: quin partit?, Quin banc?, Per a que? Contra qui? Equiliquà! Si les pedres van dirigides contra les seves institucions i els seus privilegis, que no deixen de ser les que a nosaltres ens perjudiquen diàriament, és violència; quan va en la seva direcció i, per exemple, s’obre el cap a un nen, és un descuit, un dany colateral! Va home va, aneu a fer la mà, vosaltres seguireu amb les vostres pilotes de goma, els vostres desnonaments, els vostres cops de porra, les vostres preferents, les vostres negacions al dret a decidir sobre tot, en definitiva la nostra misèria; que, com a recció genuïna de la lluita de classes, nosaltres seguirem amb les nostres assembles, els nostre debats, les nostres lectures, les nostres accions combatives, les nostres candidatures, els nostres casals, les nostres festes, les nostres alegries i la nostra lluita, la nostra lluita fent us de tots els mitjans que pensem que són necessaris (les pedres també però no només), lluita per tal d’acabar amb les nostres misèries, tant i tant necessàries per tal de mantenir els seus privilegis.
Sí algú és pensa que fet una exaltació o incitació a la violència contra els bancs o persones en concret li dic que: a) qualsevol coincidència amb la realitat no és casualitat i b) no he exaltat res que ja no estigues exaltat, la lluita de classes hi és, ens agradi o no, hi és.