Avui en dia, reivindicar els Països Catalans és fer un exercici de memòria col·lectiva: recordar una història marcada per la resistència, la dignitat i el coratge de totes i cadascunes de les persones del nostre país.
Fa ja 355 anys de l’esquarterament del nostre territori amb la signatura del Tractat dels Pirineus; que duplicava el jou que reposa sobre les nostres espatlles des de llavors. Són dos els Estats que ens oprimeixen i neguen la nostra identitat col·lectiva. D’un costat, el francès, amb les seves polítiques genocides de marginalització del fet català a les comarques de la Catalunya Nord. De l’altre, l’espanyol, que davant de la fallida de l’autonomisme com a mesura per frenar la voluntat del poble català de ser i existir aguditza les ofensives estatals i proposa mesures centífruges i recentralitzadores per silenciar-nos.
Parlar de la Catalunya Nord és parlar de resistència. De totes i cadascuna de les famílies que decideixen matricular les seves filles a La Bressola com a única opció d’escolarització en llengua catalana. De la Fundació Arrels, del Casal de Perpinyà, de’n Josep de Calassanç. De la mancança d’una oferta d’educació pública en la nostra llengua a una part del nostre país.
Parlar del País Valencià és fer un reconeixement a totes i cadascuna de les lluitadores del Sud, que incansablement batallen per la dignitat del valencià, el català de totes. D’Escola Valenciana, dels centenars de famílies tancades de fa mesos en centres d’educació secundària per defensar les Línies en valencià que el Govern autonòmic vol eliminar sota pretextos de manca de liquiditat pública.
Parlar de les Illes Balears i Pitiüses és parlar de dignitat. D’un exemple sense precedents: d’una societat que s’ha volcat en la defensa del seu sistema educatiu de manera aferrissada. És reconèixer la tasca de l’Assemblea de Docents, de l’heroic docent en vaga de fam Jaume Sastre; de tothom qui està conformant una marea verda imparable contra el Decret de Trilingüisme i la prepotència del Govern de Bauzá.
Parlar del Principat de Catalunya és no oblidar l’aberrant invenció del LAPAO a la Franja d’Aragó. És posar contra la paret tot governant que acatarà sentències injustes del TSJC contra la immersió lingüística, el model de cohesió social més fort i de consens que existeix al nostre país. Que no desobeirà totes aquelles lleis injustes perquè el seu servilisme, els seus interessos i privilegis són molt més forts que qualssevol demanda del poble. És recordar que aquest mateix Govern és el qui lloa la LEC, clara precursora de la Llei Wert, aprova el Decret de Plantilles o reprimeix les estudiants que desobeeixen les Competències Bàsiques.
Parlar de Països Catalans és parlar d’un projecte de país basat en les persones, en la justícia social, en la igualtat de gènere, d’una educació del i per al poble. Són molts els atacs que patim per part dels Estats opressors i el gran capital. Malgrat aquestes ganes d’esborrar el nostre poble, les seves habitants ens hem mantingut fermes en el què creiem: en els drets i llibertats que mereixem tots i cadascun de les ciutadanes dels Països Catalans. No van poder eliminar la nostra llengua durant el Franquisme ni ho podran fer ara si ens mantenim actives i organitzades, si mantenim viva la nostra llengua. Els Països Catalans i la llengua catalana sols tenen un destí que tard o d’hora esdevindrà realitat: la llibertat.
És per això que totes les organitzacions que conformen l’Esquerra Independentista donem el nostre ple suport a la plataforma Som Escola i a la mobilització unitària del 14 de juny. Reafirmem el nostre compromís amb les docents en lluita, famílies en peu de guerra, estudiants organitzades i treballadores del món educatiu que han demostrat reiteradament que no pensen renunciar a un dels pilars de la nostra societat: l’educació en català.
Continuarem treballant perquè aquesta mobilització es tradueixi en coordinació i organització de tots els col·lectius en lluita dels Països Catalans. Perquè la lluita contra la LOMQE és comuna, com ho fou la lluita contra la LEC, el TIL, contra els tancaments de línies en valencià, la inversió dels governs autonòmics en escoles gestionades per fundacions religioses com l’Opus Dei o la denúncia de la constant precarització de la situació laboral del professorat i treballadores del món educatiu… i només així, responent sempre com a classe i com a poble, farem passos cap a la construcció de l’educació que el nostre país i les seves habitants necessiten.
CONSTRUÏM L’EDUCACIÓ QUE VOLEM! #somescola14j
Als Països Catalans, 14 de juny de 2014
Alerta Solidària
ARRAN
Candidatura d’Unitat Popular (CUP)
Coordinadora Obrera Sindical (COS)
Endavant
Moviment en Defensa de la Terra (MDT)
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)
 

Davant l’anunci de l’abdicació de l’actual monarca espanyol Juan Carlos I en el seu fill, des d’Endavant OSAN fem una primera valoració:
L’abdicació de l’actual Borbó és alhora un símptoma més de la debilitat del règim establert el 1978 i també una resposta als desafiaments a què aquest règim s’enfronta.
La pèrdua de suport i de legitimitat de gairebé totes les institucions en què es sustenta l’actual estat, ha estat generalitzada i amb una especial incidència als Països Catalans.
Els desafiaments arreu dels Països Catalans són una major consciència social sobre la il·legitimitat democràtica del règim i una major percepció del capitalisme i del patriarcat com a sistemes injustos que cal combatre. Pel que fa a la qüestió nacional, aquests desafiaments es centren en la resistència a la recentralització arreu de la nació i en la mobilització per la independència al Principat.
El procés d’abdicació que estem vivint avui, però, no l’hem de llegir com una victòria popular -tot i que la mobilització al carrer hi hagi tingut molt a veure-, sinó com una maniobra de recomposició de les forces del règim.
Els partits polítics que han estat pilars del règim del 78 gaudeixen del que probablement sigui el darrer any d’hegemonia a les institucions. Per tant, durant aquest any és molt possible que vegem tot tipus de maniobra per a canviar algunes coses en l’àmbit institucional amb l’objectiu que res no canviï.No podem obviar, i no és cap casualitat en aquest context, les declaracions realitzades per Rajoy fa un parell de dies, el proppassat dissabte 31 de maig, quan va declarar que era possible una reforma de la constitució espanyola.
D’altra banda, aquesta maniobra també ens fa témer que formi part de l’estratègia per a preparar el terreny per a un nou pacte entre l’oligarquia estatal i les elits econòmiques i polítiques del Principat. Un nou pacte que, amb la benedicció de la Unió Europea, pugui enterrar amb certa legitimació les aspiracions d’autodeterminació.
L’única sortida realment democràtica és la lliure voluntat del nostre poble. A nivell nacional,  l’autodeterminació dels Països Catalans, sense límits ni condicions ni partits polítics que la mediatitzin. A nivell popular, aquesta autodeterminació també s’ha de plasmar en la recuperació del poder de decisió sobre aquelles qüestions que afecten de manera fonamental la nostra vida social, ja sigui en l’esfera econòmica, en l’esfera de les relacions de gènere o en l’esfera territorial i ecològica.
No podem fer el joc a l’ambigüitat ni abonar cap espai per a nous pactes. Les falses sortides, com una tercera república espanyola maquillada de progressisme o la subordinació de l’exercici del dret a l’autodeterminació per part de CiU, no són una sortida a llarg termini per al poble treballador dels Països Catalans. Alguns dels silencis i inhibicions d’avui comencen a dibuixar de manera clara què hi ha en el fons d’alguns projectes polítics.
La fermesa ha de ser la nostra gran aliada en aquest proper any. No només de la nostra organització, ni del nostre moviment, sinó també de les classes populars mobilitzades. Només des de la fermesa podrem evitar que es perpetuï l’actual règim. Només des de la fermesa podrem evitar les falses sortides. Només des de la fermesa podrem neutralitzar les crides a l’ordre dels portaveus del sistema.
 
La lluita és l’únic camí!
Independència i socialisme
 
Països Catalans, 2 de juny de 2014