[València]: Homenatge a Toni Villaescusa en el 30é aniversari de la seua mort en combat

Hui, 19 de juliol de 2014, militants de l’Assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN) ens hem aplegat a Benimaclet per a recordar i honorar Toni Villaescusa, militant independentista i comunista de Terra Lliure mort ara fa trenta anys en una acció armada. En la seua memòria hem penjat una placa a la plaça de Benimaclet.
En aquesta acció simbòlica també han participat militants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), del qual Villaescusa va ser membre, i a qui també han homenatjat hui amb un acte propi al mateix barri.
Toni Villaescusa representa el compromís, fins a les últimes conseqüències, amb l’alliberament del nostre poble i de la nostra classe. I per això és la nostra obligació com a militants d’una organització socialista i independentista no oblidar el seu exemple.
Si tothom aporta una mica a la lluita, no caldrà que ningú s’ho haja de deixar tot en aquesta, com van fer Toni Villaescusa, Martí Marcó, Quim Sànchez i tants altres. Per aquest motiu l’acte de hui hauria de servir per a refermar-nos en el nostre compromís diari de treballar en la construcció de la independència i el socialisme per als Països Catalans.
Ahir, hui i demà, la lluita és l’únic camí.
“Demà, quan jo mori, no em vingueu a plorar. Mai estaré sota terra, sóc vent de llibertat”

[Sant Andreu] Butlletí n. 34 – 300 anys de borbons, molts més de patriarcat

Butlletí andreuenc n. 34 – Juny 2014

300 anys de borbons, molts més de patriarcat

Canvia el rei, però no el règim. El nét polític de Franco vol reblar el clau per deixar tot lligat i ben lligat en la triple opressió: la nacional, la de classe i la de gènere. Però el poble rebel i desobedient fa temps que ha començat a caminar, superant les més altes de les muntanyes. Seguim fent camí.

El mes de juny començava amb l’abdicació del rei espanyol posat a dit per Franco, en favor del seu fill. Es consumava, doncs, la perpetuació de la dictadura vestida de ‘monarquia parlamentària’, aplaudida per PP i PSOE i amb l’abstenció covarda de CiU. Espontàniament, el mateix dia que es va saber l’abdicació, van ser nombroses les convocatòries a les places dels ajuntaments, també a Sant Andreu, tot deixant clar que els Països Catalans no tenim rei, ni en volem. Missatge clar per CiU, que segueix jugant a dues bandes tot fent veure que encapçala el ‘procés sobiranista’ mentre dia rere dia, es mostra incapaç de desobeir i trencar llaços d’una vegada amb l’Estat espanyol. Una concentració a Barcelona el mateix dia de la coronació i una manifestació el diumenge següent seguien evidenciant que no podem tornar 300 anys enrere; menys, amb un rei que duu per nom el mateix del que va arrasar els Països Catalans a sang i foc, i posteriorment va implantar el Decret de Nova Planta.

La submissió de CiU i la incapacitat que té de desobeir les lleis espanyoles la vam poder constatar, un cop més, a finals de juny. Després de passar-se el curs omplint-se la boca, la consellera d’Educació Irene Rigau s’ha empassat totes les seves declaracions i ha dit que no només aplicarà la llei Wert, sinó que acatan la sentència judicial que obliga cinc escoles a fer classes en castellà per la família que ho ha demanat a cada una d’elles. CiU, reblant el clau de l’espanyolisme a l’escola. I tot i acceptar això pocs dies abans del 14 de juny, dient que començarien les classes en castellà el dilluns 16, Rigau i part de la plana major del govern i CiU van tenir la poca vergonya d’assistir a la massiva manifestació de Som Escola, en defensa, precisament, de l’escola catalana. Desenes de milers de persones hi van participar, i un nombrós grup de l’Assemblea Groga ho va fer amb una consigna clara: desobediència. Ni Lomqe (llei Wert), ni Lec (llei Rigau).

Precisament, a l’endemà, el Casal donava el tret de sortida a una quinzena ben activa. El diumenge 15 de juny, la secció excursionista feia la seva segona sortida de juny, aquest cop, emmarcada en la campanya Som Cims llançada per segon any consecutiu des de Som Països Catalans. Una setmana després, el Casal organitzava un sopar per la revetlla de Sant Joan, amb una alta participació, també de part del veïnat. Es va recuperar el carrer, tallant-lo per muntar-hi les taules i la festa. I el mateix dissabte d’aquella setmana, tenia lloc al Casal la 1a Trobada de Centre Socials de Sant Andreu, amb activitats durant tot el dia.

Fou aquell mateix dia, dissabte 28 de juny, que van succeir-se les convocatòries i les mobilitzacions. Al migdia, i seguint la convocatòria llançada per la COS del Barcelonès, una quinzena de persones, entre elles membres del PTAC, es concentraven al McDonald’s de la Maquinista per denunciar l’acomiadament d’un treballador que, precisament, havia denunciat les males condicions laborals i les pèssimes d’higiene i salubritat alimentària. Durant la concentració, es van repartir centenar d’octavetes, cridar consignes i explicar, megàfon en mà, la precària situació que pateixen els i les treballadores de la franquícia. La terrassa es va anar buidant durant l’hora i mitja que va durar l’acció.

A primera hora de la tarda, diversos grups de suport d’encausades per la vaga general del 29M havien recollit la crida a la solidaritat internacional llançada des de Granada. Allà, igual que a Bilbo, dues vaguistes han estat condemnades a 3 anys de presó per fer un piquet; a Bilbo, dos vaguistes han estat condemnats a dos anys i mig de presó per fer una pintada. L’entrada a presó de totes quatre és imminent, i és per això que dies abans ja s’havien penjat pancartes i fet grans pintades cridant a aturar-ne l’ingrés, mentre que el dia 28 es va fer una concentració davant la delegació del govern espanyol sota el lema “Stop Presó 29M”.

Just després d’aquesta concentració, va tenir lloc la manifestació per l’alliberament LGBT. Coincidint exactament el dia internacional d’aquesta reivindicació, el 28 de juny, nombroses col·lectius i plataformes van manifestar-se per Barcelona denunciant, no només l’heteropatriarcat que oprimeix les persones LGBT, sinó la manifestació del “capitalisme rosa”, aquells empresaris que intenten fer negoci amb un oci gai-lèsbic consumista i de nul·la confrontació amb el capitalisme. I és que 45 anys després d’Stonewall, la revolta per l’alliberament sexual i de gènere segueix més viva que mai.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Juny 2014. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstap9b@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

[Comunicat] Només hi ha una via: autodeterminació

Davant de les declaracions cada vegada més freqüents anunciant “plans B” o alternatives per a esquivar i descafeïnar la confrontació de legitimitats que suposarà la prohibició de la consulta, i intentant legitimar aquestes opcions des d’organitzacions de l’independentisme “transversal”, Endavant OSAN volem manifestar el següent:
1-Entenem aquestes declaracions com un episodi més dins l’estratègia de certs sectors del regionalisme de tota la vida de reconduir l’anomenat “procés sobiranista” cap a un pacte amb l’Estat Espanyol que no passi per l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquesta estratègia és possible perquè, des de l’anomenada “societat civil” s’ha estès la idea que sense la direcció tàcita i les condicions imposades per l’autonomisme, no hi ha procés d’independència. L’acceptació d’una pregunta que, de fet, és ja una trampa, és un altre episodi rellevant en aquesta deriva.
2-La sobirania emana del poble, no del Parlament de Catalunya, que és una institució espanyola atorgada per l’Estat Espanyol. Qualsevol camí que no passi per la convocatòria, celebració i reconeixement del caràcter vinculant d’un referèndum d’autodeterminació significa esclafar la democràcia des del Parlament i és, per tant, inacceptable. No combatre-ho és ser-ne còmplice.
3-Si les organitzacions i partits que actualment lideren el procés traeixen l’esperit de la reivindicació popular expressada repetidament en els darrers anys caldrà construir, des del poble, els instruments necessaris per la ruptura. Aquesta ruptura cal plantejar-la en clau nacional, pel conjunt dels Països Catalans i superant, per tant, les fronteres institucionals, i en clau de confrontació amb aquells sectors de la burgesia que bloquegen o boicotegen l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Països Catalans, 2 de juliol de 2014

Concentració contra l'empresonament de vaguistes del 29M

El passat dissabte 28 de juny, a Barcelona, va tenir lloc una concentració per mostrar el rebuig a la imminent entrada a presó de quatre vaguistes del 29M, dos de Granada (Andalusia) i dos de Bilbo (Euskal Herria). Precisament, la convocatòria havia estat impulsada des d’Andalusia, des d’on van fer una crida a la solidaritat internacional. Nombroses convocatòries arreu de l’Estat espanyol, però també a alguns llocs d’Europa, van secundar la crida solidària.

A Barcelona, la convocatòria s’havia impulsat des de diferents Grups de Suport a vaguistes del 29M. Una cinquantena de persones van respondre a la crida, tot concentrant-se davant la delegació del govern espanyola Barcelona. Dies abans, diverses accions, com pancartes o grans pintades en lloc ben visibles, a Sant Andreu o a Poblenou, havien servit també de crida. A la concentració s’hi van llegir diversos manifests de suport. En acabat, es va convidar la gent a assistir a la manifestació per l’alliberament LGBT.

La lluita social no és delicte. Cap lluitador/a a la presó!

La vaga general que va tenir lloc a l’Estat espanyol el 29 de març de 2012 va suposar un punt d’inflexió en la lluita social pels drets laborals i contra la precarització de les condicions de vida de la classe treballadora. A aquesta lluita social que va desbordar els sindicats grocs, l’Estat hi va respondre amb nombroses detencions: només als Països Catalans, entre el mateix dia 29 i mesos després, van ser més de 100 les persones detingudes.

Més de dos anys després, moltes d’aquelles detingudes o empresonades preventivament han estat absoltes. Desenes encara esperen data de judici. I pel camí, d’altres persones esdevenen caps de turc per pagar per tothom, per pagar pel que vam fer tothom: lluitar.

A Andalusia, el Carlos i la Carmen, de Granada, han estat condemnats a tres anys de presó cadascú per haver participat en un piquet. És a dir, per haver fet vaga. A Euskal Herria, n’Urtzi i en Telle, de Bilbo, han estat condemnats a dos anys i mig de presó per haver fet una pintada. És a dir, per haver fet vaga. L’entrada a presó d’aquestes quatre persones és imminent. Mentrestant, evasors fiscals i corruptes segueixen embutxacant-se diners públics a plena llum del dia sense que els passi res.

Després de deixar-nos sense drets ni condicions de vida mínimament dignes, reforma rere reforma, l’Estat ens condemna per fer vaga, per lluitar, per defensar-nos. El seu paper com a garant del sistema capitalista; el nostre, com a anticapitalistes, és enfrontar-nos-hi amb tots els mitjans al nostre abast.

Per tot això, avui, dissabte 28 de juny, recollim el crit a la solidaritat internacional llençat des d’Andalusia, passant per Euskal Herria, perquè als Països Catalans també ho tenim clar: ni ens van tocar aïlladament, ni respondrem aïlladament. La lluita social no és delicte perquè és l’únic camí per una vida digna!

STOP PRESÓ 29M!!

Més info: Carlos y Carmen absolución | Grebalariak aske

Confluència de lluites a la diada per l’Alliberament LGBTI

La lluita per una sanitat pública i universal i la lluita contra l’estigma de les persones que conviuen amb el VIH han estat protagonistes de la manifestació pels drets LGBTI que organitza cada any la Comissió Unitària 28 de Juny. Amb el lema “Visc en positiu, i tu? Trenca l’estigma del VIH-sida: sanitat sense discriminacions” s’ha volgut posar sobre la taula la vinculació entre la discriminació per motius sexuals i de gènere i els obstacles en la lluita contra el virus de la sida.
Prop de 5.000 persones, segons la Comissió Unitària, van assistir a la convocatòria a plaça Universitat, que malgrat tenir, igual que l’any passat, la competència directa de la paradeta comercial del Pride Barcelona, va tornar a aplegar tots els sectors del moviment LGBTI més polititzats i combatius. Des de l’històric FAGC fins a les diverses associacions de lluita contra el VIH, passant pel bloc feminista o el del Brot Bord, l’heterogeneïtat va ser un dels trets més definitoris de la mobilització.
El bloc de l’Esquerra Independentista, amb pancarta pròpia que clama contra les retallades ideològiques, dissenyades per afeblir la comunitat LGBTI, es va fer visible al llarg de tot el recorregut de la manifestació, fins a la plaça de Sant Jaume. Entre altres mesures, es denuncia el desmantellament del sistema sanitari (que nega la cobertura a multitud de col·lectius, com ara la gent migrada, i posa obstacles a molts d’altres, com ara les malaltes cròniques o les aturades), la voluntat de vetar l’accés a la reproducció assistida a parelles lesbianes i mares solteres o la patologització de la transsexualitats.
El record de Juan Andrés Benítez, l’empresari del Raval mort a mans dels mossos d’esquadra el passat mes d’octubre, va estar molt present al llarg de tota la diada. De fet, l’atac seròfob que va protagonitzar el Sindicat de Policies de Catalunya (SPC) per intentar desprestigiar la víctima i justificar la brutal actuació dels Mossos d’Esquadra ha estat una de les raons per centrar enguany les reivindicacions de la manifestació —que cada any posa l’accent en un aspecte concret de les reivindicacions LGBTI— en la lluita contra el VIH-sida. Durant la lectura del manifest es van sentir crits de rebuig envers el cos policial, com ara “La policia tortura i assassina”, “Mossos d’Esquadra torturadors” i “Juan Andrés, ni oblit ni perdó”, al temps que el text denunciava que “les declaracions públiques estigmatitzant i jutjant persones amb VIH són absolutament inadmissibles”.
La lluita contra el VIH va ser la reclamació principal de la manifestació, però no l’única. En un manifest caracteritzat per la pluralitat i la contundència de les seves exigències, es reclama també el dret a reassignació de gènere de les persones trans, la no-privatització del sistema sanitari, l’oposició frontal a la nova Llei de l’avortament i l’aprovació de la llei contra la LGBTIfòbia, impulsada des del moviment associatiu i en tràmit al Parlament de Catalunya. També la visibilitat de les lesbianes ha tingut un lloc destacat en la manifestació, ja que a la confluència entre la Rambla i el carrer Ferran s’ha impulsat una acció col·lectiva de petonejada entre dones per denunciar la invisibilització d’aquest col·lectiu, sovint fins i tot dins de la mateixa comunitat LGBTI.
El 28 de Juny torna a posar sobre la taula l’aposta per la confluència de lluites que des de fa anys està impulsant el moviment LGBTI català. L’Esquerra Independentista no pot quedar al marge d’aquestes reivindiccions i ha de ser un actor que faciliti la vinculació d’aquest sector en lluita amb la resta de moviments socials dels Països Catalans. Més encara quan la Comissió Unitària ha optat clarament per l’autoorganització i la solidaritat com a principals armes en la lluita contra el patriarcat i la defensa dels drets de les persones LGBTI i seropositives.
28j_2014_ei

El poble català planta cara davant la coronació de Felip VI

Una manifestació contra el règim monàrquic espanyol va recórrer els carrers de Barcelona dies després de la coronació de Felipe de Borbón, el passat diumenge 22 de juny. Sota el lema “Cap pacte, cap rei. El poble català decideix”, milers de persones (entre 1.000 i 4.000 segons les fonts) es van congregar a plaça Universitat per mostrar el rebuig al nou monarca espanyol. La campanya, que comptava amb nombrosos suports de diversa índole i que ha estat impulsada des de l’Esquerra Independentista i des d’Independència per Canviar-ho Tot, vol visibilitzar l’oposició frontal del poble català envers tot el que representa la monarquia espanyola i ja havia engegat les primeres accions el mateix vespre de la coronació de Felip, convocant concentracions de rebuig davant dels diversos ajuntaments dels Països Catalans.
La manifestació, que es va desplaçar des de la plaça de la Universitat fins a la plaça de Sant Jaume, va aglutinar sectors de sensibilitats polítiques diverses, però va destacar l’elevada presència d’estelades i els crits d’independència, a més d’algunes consignes de marcat caràcter anticapitalista i en defensa de la unitat dels Països Catalans. Tampoc hi va faltar el clàssic càntic antimonàrquic “Si el rei vol corona”, que es va alternar amb la resta de lemes i consignes polítiques.
La mobilització es va desconvocar cap a dos quarts de dues de la tarda a plaça Sant Jaume, on es va desplegar la pancarta de la capçalera amb les representants de les diferents organitzacions que hi donaven suport. La bona resposta per part de la ciutadania torna a posar de manifest el desgast de les institucions espanyoles representatives del règim del 78, simbolitzades per una monarquia decadent i deslegitimada. La crisi del capitalisme i del model de l’Estat espanyol posen sobre la taula la necessitat de superar el règim imposat fins ara i una aposta clara per la independència dels Països Catalans i la construcció d’un nou model al marge del capitalisme.
22j_cap_pacte_cap_rei1

Parir és un dret, no una imposició! Avortament lliure i gratuït – Campanya de l'esquerra independentista contra la contrareforma de la llei de l'avortament

Arran de la voluntat del govern espanyol de fer una contrarreforma del dret a l’avortament, que és un atac als drets més elementals de les dones, les organitzacions de l’esquerra independentista impulsem una campanya per a portar al carrer, als llocs de treball, a les associacions, a les escoles i universitats, informació sobre què significa aquesta contrarreforma i un posicionament clar de l’esquerra independentista en favor dels drets de les dones.
 
cartell_web
 
MANIFEST DE CAMPANYA
El Consell de Ministres va fer públic el passat 22 de desembre de 2013 l’avantprojecte de la “Ley de Protección de la Vida del Concebido y de los Derechos de la Mujer Embarazada”. Amb el Ministre Alberto Ruiz Gallardón al capdavant i pendent de ser aprovada al Congrés de Diputats, aquesta nova llei absolutament regressiva i amb  marcat caràcter ultraconservador modifica dràsticament el limitat marc legal actualment vigent sobre la regulació de l’avortament i, de passada, tira per terra dècades de lluita de les dones a favor del dret a decidir sobre els nostres propis cossos.
La contrareforma de Gallardón ha despertat la indignació als carrers des del moment que es va fer pública. L’oposició a la llei s’ha materialitzat en moltes i multitudinàries mobilitzacions arreu de l’Estat Espanyol i fins i tot en les mateixes files del Partit Popular (PP) han arribat a qüestionar-ne el contingut. Als Països Catalans, l’Esquerra Independentista ha estat un dels protagonistes principals d’aquestes mobilitzacions amb la campanya “Parir és un dret, no una imposició”, llançada al setembre com a declaració de guerra a la dreta ultracatòlica i l’ofensiva ultraconservadora. Les organitzacions sotasignades reafirmem avui el nostre compromís en la lluita per aturar aquesta llei i contra totes les formes de violència institucional de l’Estat en contra de les dones.
El PP pretén establir un marc normatiu encara més limitat que el que fixava la llei de 1985. La nova llei de l’avortament permetrà interrompre l’embaràs únicament sota dos supòsits: en cas de violació i en cas que existeixi perill greu per a la salut física o psíquica de la dona “acreditat” per dos especialistes aliens a la clínica on tingui lloc l’avortament. En tot cas, aquests dos supòsits hauran d’anar a acompanyats d’un “procés de reflexió” previ de set dies. Encara més, es redueixen de 14 a 12 les setmanes per a sol·licitar la interrupció de l’embaràs en els casos de violació i se suprimeix la possibilitat d’avortar a les dones d’entre 16 i 18 anys, que a partir d’ara hauran de comptar amb l’autorització del seu tutor legal. Es despenalitzen legalment la dones que opten per avortar però es mantenen les penes per a qui pràctica l’avortament. Finalment, el supòsit de discapacitat i malformacions contemplat a la llei de 1985 tampoc queda recollit en la nova llei.
Més enllà de les conseqüències concretes – encara incertes – el que es desprèn de la nova llei de l’avortament és un atac gravíssim contra els drets fonamentals de les dones. Legislen sobre els nostres cossos amb la voluntat d’infantilitzar-nos i criminalitzar les nostres decisions. Qüestionen en tot moment la nostra capacitat de judici fent-nos passar pel calvari d’un procés de reflexió. Ens despenalitzen per convertir-nos en víctimes, però blinden tota possibilitat d’avortar imposant-nos, de facto, la maternitat obligatòria. A tot això cal sumar-hi l’ofensiva desplegada per la dreta i els sectors més rancis de l’Església catòlica a través del seu aparell de propaganda mediàtic, amb el qual estigmatitzen repetidament les dones que decideixen avortar, fent-nos passar per criminals i fent una defensa absolutament fal·laç del “dret a la vida”.
Sigui com sigui, les dones seguirem avortant. Ho hem fet al llarg de tota la història independentment de lleis i imposicions. A partir d’ara, però, només podran fer-ho aquelles qui es puguin permetre viatjar a països on la interrupció de l’embaràs no estigui penalitzada. Cal situar, a més, aquest aspecte en el context socioeconòmic actual d’empobriment progressiu de les classes populars. La contrareforma del ministre Gallardón és manifestament classista, ja que aquelles dones amb recursos limitats o no podran accedir-hi o bé hauran de sotmetre’s a procediments il·legals i insegurs en clíniques clandestines, tot posant en perill la seva salut i, en el pitjor dels casos, les seves vides.
Des de l’Esquerra Independentista reivindiquem una vegada més la lluita feminista com l’eina que ens ha de permetre deslliurar-nos de totes les formes de violència que exerceix sobre nosaltres el patriarcat a través de l’Església i l’Estat. Així mateix veiem en la desobediència l’única via per subvertir la nova llei de l’avortament. Treballarem per l’autogestió de l’avortament alhora que ens mantindrem fermes en la lluita a favor pel dret a l’avortament lliure i gratuït.
Parir és un dret, no una imposició.
Avortament lliure i gratuït!

[28J Dia per l'alliberament LGBTI] Prou retallades ideològiques, sanitat sense discriminacions

Manifest de l’esquerra independentista || 28 de juny de 2014
Davant la política de retallades sistemàtiques a la sanitat pública als Països Catalans i la imposició d’un model sanitari que afavoreix la sanitat privada a base de privatitzacions de la gestió, lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex estem patint també retallades de caire ideològic que afecten la nostra salut.
S’estan violant els nostres drets fonamentals quan es prohibeix a lesbianes i dones solteres accedir a la reproducció assistida en la sanitat pública. Mesures contra la crisi? No, retallades lesbòfobes i masclistes al nostre accés a la sanitat pública! La situació econòmica s’està fent servir d’excusa per a imposar un model de família determinat i per excloure de certs serveis bàsics a aquelles persones que no encaixem en la norma heterosexual i de gènere. Accions, a més, del tot classistes que només s’entenen en un model sanitari en vies de privatització.
La LGBTIfòbia en l’àmbit sanitari no només precaritza les nostres vides sinó que ens imposa tot tipus de violències sobre els nostres cossos: intervencions quirúgiques a nadons intersexuals, diagnòstics de disfòria de gènere a trans… Se’ns patologitza quan no estem malaltes i no tenim accés a la sanitat pública quan sí que ho necessitem. Ni amb la reproducció assistida, ni amb l’avortament. La infecció per VIH, tot i els avenços científics, continua sent una malaltia sense cura que afecta especialment a homes gais i bisexuals i dones trans. Les retallades en la inversió pública per a combatre la malatia són una amenaça a la nostra salut. Retallar en prevenció, en l’accés als tractaments curatius i en la lluita contra l’estigma ens exclou a nosaltres i representa un problema per a tota la societat.
No volem només que s’aturin les retallades en sanitat, volem que els serveis de salut garanteixin el nostre dret a rebre l’atenció que necessitem. Exigim que es respecti la diversitat d’identitats sexuals i de gènere, que s’adaptin els protocols mèdics en ginecologia i urologia, que no se’ns patologitzi, que s’esborrin els esbiaixos que ens fan invisibles.
Aquest 28 de Juny ens volem manifestar contra les privatitzacions, llistes d’espera i exclusions a la sanitat pública del model sanitari actual i contra el mateix model que ens discrimina per la nostra sexualitat o identitat de gènere, ens exclou i precaritza la nostra salut, les nostres vides.
Volem una sanitat pública, universal i de qualitat sense discriminacions!
Prou retallades ideològiques a lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex!
 
28JDIGI

Als Països Catalans, ni monarquia, ni república burgesa

[Comunicat de l’Assemblea de l’Horta d’Endavant]

“…tallarem la cua a Felip de Borbó!”

L’abdicació de Joan Carles I i la coronació de Felip VI no suposa cap punt i apart en la història recent del Regne d’Espanya: no és més que un altre episodi d’enginyeria política planificada des de dalt per evitar que la societat s’endinse en canvis més profunds sovint demandats per les classes populars i treballadores. Aquesta formula de “canviar-ho tot perquè res canvie” fou la història de l’anomenada Transició i és també l’objectiu d’aquesta coronació que molts mitjans de comunicació ja han començat a considerar com una segon transició.
Aquesta successió en la corona, però, no pot amagar la profunda crisi que està patint el sistema territorial, institucional i de partits que es va articular a les acaballes del Franquisme, quan Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”. Les recents eleccions europees han deixat en evidència el descrèdit del sistema partidista no només per la baixa participació sinó també per la dràstica pèrdua de vots dels partits majoritaris i centralistes, els seus principals valedors.
A més a més, el descontent popular s’ha manifestat de manera insistent en el creixent suport a les lluites veïnals com s’ha comprovat a Can Vies o, prèviament, a Gamonal; i també a través de les xarxes socials, que han permés trencar el setge meditàtic del discurs únic sobre els diversos temes d’actualitat que ens afecten a tots i totes.
Al País Valencià l’hegemonia blava ha entrat en franca decadència no només a les institucions sinó també al carrer, on el populisme que antany donava tan bons rèdits ha perdut pistonada. La corrupció, les retallades, les privatitzacions, l’antivalencianisme, les divisions internes i l’autoritarisme estan passant factura al PP i res indica que puguen canviar la dinàmica de cara al nou cicle electoral que s’apropa. En vistes a aquesta crisi, un nou front de centre-esquerra s’està presentant com alternativa -municipal i autonòmica- per portar el canvi al País Valencià, i tot indica que podran capitalitzar el descontent social a les properes eleccions.
Però els vertaders canvis no provenen dels canvis a les institucions sinó del poder popular. Ni un tripartit a la Generalitat Valenciana ni una nova República Espanyola al servei de la burgesia i de Madrid són cap solució per als valencians ni per als Països Catalans. Cal, per tant, no repetir errades del passat i no creure en falses eixides. L’única eixida realment democràtica a aquesta crisi econòmica, social i institucional és la lliure voluntat del nostre poble. En l’àmbit nacional, l’autodeterminació dels Països Catalans, sense límits ni condicions ni partits polítics que la mediatitzen; en l’àmbit popular, aquesta autodeterminació també s’ha de plasmar en la recuperació del poder de decisió sobre aquelles qüestions que afecten de manera fonamental la nostra vida social, ja sigui en l’esfera econòmica, en l’esfera de les relacions de gènere o en l’esfera territorial i ecològica.
Potser amb l’arribada de Felip VI s’obri un període de reforma institucional més ampli que intente consolidar de nou els fonaments de l’actual règim. Ho tindran difícil perquè el poble ha perdut la por i ha recuperat la memòria. El règim està trontollant i, aquest cop sí, entre totes i tots el farem caure.
Als Països Catalans, ni monarquia, ni república burgesa: Independència i Socialisme!
La lluita és l’únic camí!