Treballar menys, treballar totes. Unim-nos pel treball i salaris dignes

Que el capitalisme és una màquina de generar crisis fa molts anys que ho sabem, i que aquestes crisis són cada cop més continuades en el temps, també. Des de la crisi de les tulipes del segle XVII fins als nostres dies, en què hi ha múltiples crisis encadenades, sigui per manca de consum, per manca de matèries primeres o bé per especulació i pujada de preus.

Encara no havíem sortit de la crisi financera del 2008 que ja hem tornat a caure en una nova doble crisi que primer ha agafat forma de pandèmia i que, ara, agafa forma de guerra. Tota crisi porta associada una manca de perspectiva per al conjunt de la classe treballadora: alts índexs d’atur, més precarietat, pujada de preus, baixada o estancament de sous, imposició d’hores extraordinàries, arbitrarietats patronals i evidentment, un control social més elevat, un ordre jurídic més repressiu i un reforçament de l’estat policial.

Els darrers dies, les treballadores d’autobusos de Transport Metropolitans de Barcelona estan duent a terme un seguit de protestes per tal de millorar les seves condicions materials de vida i treball. La negociació de la pujada salarial està al centre del conflicte, ja que l’IPC disparat del 8,5% en setembre no s’està compensant amb una pujada de sous de tal magnitud. En conseqüència, al cap de l’any les treballadores de TMB cobrarien un 5% menys de sou real o, dit d’una altra manera, treballarien de franc durant quasi un mes a l’any. A part, l’empresa ha hagut de reconèixer que durant els darrers divuit anys va cometre un petit error de càlcul en les nòmines pel que fa als complements salarials, un petit error de càlcul que, acumulat, esdevenen 25 milions d’euros de deute de l’empresa a les treballadores. Un petit error de càlcul.

Davant d’aquesta situació les treballadores de TMB han plantejat un torcebraç a la direcció de l’ens públic, exigint la pujada salarial per compensar l’IPC. Un torcebraç que els darrers dies ha pres forma de vagues i que els pròxims dies es continuaran reproduint. Però, és clar, percebre un salari adient a la pujada de l’IPC no els garanteix el retorn de la pèrdua de 25 milions d’euros. Per a aquesta segona qüestió, les treballadores de TMB podien apostar per recuperar el valor monetari i particular de cada treballadora, però han preferit buscar noves solucions que instin l’empresa a generar nous llocs de treball. I és que, si se’ls deuen tants diners, vol dir que també se’ls pot compensar amb una proporció igual de dies de descans sense pèrdua de poder adquisitiu. Aquesta fórmula, de facto, generaria nous llocs de treball que haurien d’entrar en joc quan la plantilla actual gaudeixi dels dies de descans.

Al llarg dels darrers anys (i dècades), les treballadores de TMB s’han significat per ser exemple i punta de llança en organització obrera, tot plantejant formes de lluita que superin els sindicats del pacte social i tot garantint via assemblea una força de contrapoder a l’empresa. Altre cop esdevenen exemple i plantegen treballar menys, que treballi tothom i repartir la riquesa, una màxima que en temps de crisi hauria d’estar gravada a foc als manuals de tota negociació amb la patronal, perquè quan totes treballem deixem menys gent a l’atur i reduïm la pressió sobre aquelles que, per necessitat, es veuen obligades a acceptar condicions laborals en frau de llei i imposicions patronals.

És per això que des de l’Esquerra Independentista i els moviments populars hem de fer costat a aquesta lluita i a totes les que des d’ara plantegin millores salarials i de repartiment del treball i la riquesa, perquè, mentre no assaltem el poder, la vida a la terra sigui més habitable. I serà amb els peus a terra –als carrers- i unides que acumularem les forces necessàries per combatre la pujada de preus a la qual ens han abocat l’enèsima crisi de la guerra i el capital.

Article de Marc Garcia, militant d’Endavant (OSAN) Sants, publicat a L’Accent.

Arran i Endavant taquem de roig les estàtues de Gaspar de Portolà a Lleida i Balaguer

Les organitzacions de l’Esquerra Independentista Arran Lleida i Endavant Ponent hem cobert de pintura roja els monuments dedicats a Gaspar de Portolà a Lleida i Balaguer. Coincidint amb el Dia de la Hispanitat, l’assenyalem com a màxim exponent de la colonització espanyola de Califòrnia durant el segle XVIII: “Les nostres ciutats no poden seguir honorant el responsable militar del genocidi contra la població indígena de l’Alta Califòrnia”.

 

L’anomenada Santa Expedición a la Alta California (nom que va rebre la missió encarregada per Carles III per ocupar aquest territori al segle XVIII), va provocar una catàstrofe demogràfica, cultural i social sobre els pobles originaris. La figura de Portolà, àmpliament venerada per institucions, polítics i empresaris de Ponent també ha estat, en els darrers anys, reinvindicada per grupuscles feixistes.

 

Amb aquesta acció, les organitzacions exigim a les Paeries de les dos ciutats que retirin les escultures assenyalades i que deixin d’homenatjar Gaspar de Portolà en els seus nomenclàtors. Concretament, en el cas de Balaguer, també demanem el canvi de nom d’un carrer, de l’escola pública i d’un espai museístic. A Lleida també exigim el canvi del nom d’uns blocs del barri de la Mariola i la retirada de les plaques de l’exterior de l’església de Sant Pere Apòstol.

Balaguer i Lleida, 12 d’octubre de 2022.

La figura a Balaguer.

 

La figura a Lleida.

Retornem al 9 d’Octubre el que és seu

El 9 d’Octubre és una de les fites marcades al calendari polític valencià. Malauradament, correm el perill d’oblidar la significació històrica que la celebració de la diada ha tingut no només per al valencianisme i l’independentisme, sinó també per al conjunt de l’esquerra valenciana. Enguany, quan es compleixen cinc anys de les agressions feixistes del 2017 a la plaça de Sant Agustí, és moment de fer memòria i recordar tant per què l’espanyolisme va fer una aposta tan forta per expulsar-nos del carrer, com per què va ser necessari dotar d’un significat nou aquesta diada.

Tot i que els episodis de violència ultra contra el valencianisme que es manifesta cada 9 d’Octubre als carrers de València han estat un fet habitual des de la transició, els de fa cinc anys marcaren un abans i un després per la seua virulència. L’agressió, a cara descoberta, al caliu de la passivitat policial i amb retransmissió televisiva en directe inclosa, va sorprendre molts. Per a molta gent, de fet, les agressions d’aquell dia van suposar un canvi en la manera de concebre i viure la diada i feren que moltes persones obriren els ulls i prengueren consciència de l’evidència que aquest atac no era sinó un graó afegit més a l’escalada repressiva atiada per les diferents institucions de l’estat durant les setmanes prèvies. El paper dels grupuscles feixistes aquell dia, al cap i a la fi, no va ser més que el de complementar el treball que des de la policia i fins a l’aparell judicial, passant pels mitjans de comunicació, estaven fent per a tapar qualsevol escletxa per on es poguera filtrar el qüestionament de l’ordenament jurídic i del model d’estat que havia obert el procés independentista al Principat. Per a ells, escombrar-nos del carrer era una necessitat de primer ordre només huit dies després de l’1 d’octubre.

A la desorientació i perplexitat dels primers dies va seguir una resposta molt àgil, amb la celebració d’assemblees multitudinàries i molt representatives en les quals participaren col·lectius i entitats de pràcticament tota l’esquerra valenciana. En aquelles reunions es va decidir tornar el colp en forma de manifestació multitudinària. La marxa, que va recórrer el centre de València poques setmanes després sota el lema «Contra el feixisme i les llibertats. No passaran», va ser exitosa en dos sentits: en primer lloc perquè aconseguí generar una recuperació de la confiança en les pròpies forces, però també perquè va suposar una acumulació de força per a fer front a un feixisme que havia passat d’amenaça a realitat. De fet, moltes de les anàlisis col·lectives que isqueren d’aquelles trobades anaven en la mateixa direcció: el perill que les agressions provocaren l’efecte d’una desmobilització generalitzada per als 9 d’Octubre vinents, el que justament pretenien els ultres.

D’aquesta manera, i responent a un consens col·lectiu, el 9 d’Octubre es va transformar d’un any a altre en una diada marcadament antifeixista. La decisió, tot i ser arriscada i trencar la línia tradicional discursiva d’aquesta diada, molt centrada històricament en reivindicar qüestions vinculades amb la identitat, es va demostrar encertada. L’èxit de les mobilitzacions durant els anys següents no només va aconseguir que les manifestacions de la vesprada no deixaren de fer-se, sinó que fins i tot foren més multitudinàries que les d’anys anteriors i amb la participació de moltes persones, per primera vegada en una diada.

Aplicar un canvi tan dràstic, tot i l’èxit demostrat, també va suposar haver d’afrontar un risc evident per a la mateixa mobilització. Al cap i a la fi, la història de les mobilitzacions vespertines del 9 d’Octubre, els discursos polítics i les organitzacions que tradicionalment les havien impulsat i organitzat, tot i compartir els objectius i molts dels seus plantejaments, no s’ajusten exclusivament a les dinàmiques pròpies de l’espai de l’antifeixisme. Aquest model, en què gairebé tot el discurs ha recaigut en la lluita antifeixista, a més d’invisibilitzar altres lluites socials, difícilment pot sostindre’s indefinidament en el temps.

Potser per aquests motius, cal que ens preparem. Ara, en el cicle de reconstrucció dels moviments populars i d’augment de mobilitzacions que haurem d’afrontar en els pròxims anys és el moment per a les i els independentistes, no només de València sinó també de la resta dels Països Catalans, de tornar a significar la diada amb els seus valors històrics. Perquè tinguem presents que els i les independentistes ja hi érem abans del 2017, construint una jornada de lluita, plena de contingut i alternativa a la diada segrestada pel regionalisme, així com que també continuarem sent presents en el futur per a seguir commemorant un fet històric, com és el de la incorporació del País Valencià a la catalanitat, que només ha tingut sentit quan ha servit per a reivindicar un altre model de país, diferent, lliure, més just, democràtic i d’iguals. Un país, en definitiva, lliure de feixisme i intolerància.

Però per a fer-lo cal que ens posem a treballar en la construcció del moviment, que tornem a ocupar els carrers i les places; i això comença, també, en la participació d’aquest 9 d’Octubre. Perquè, recordem-ho, com més n’hem sigut al carrer, menys espai hem deixat als feixistes.

Article d’Aure Silvestre, militant d’Endavant (OSAN), publicat al Diari La Veu.

Per avançar: Unitat Popular

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada Nacional del 9 d’Octubre del 2022

PER AVANÇAR: UNITAT POPULAR

Unim-nos contra el feixisme, enterrem l’espanyolisme

Este any l’Esquerra Independentista i el conjunt del Moviment Popular tornem a eixir al carrer per celebrar i reivindicar la diada del 9 d’octubre. Cada any ens retrobem al carrer per assenyalar els atacs al nostre poble i la nostra classe i, en aquest, hem de posar èmfasi en el procés d’empobriment que estem vivint. Les mesures impulsades pel govern de l’Estat espanyol i recolzades pel govern del Botànic tenen dues vessants: la primera és que protegeixen, com sempre, els interessos de les classes econòmiques dominants rics. Per a nosaltres els preus no paren de pujar, alhora que els sous es mantenen congelats, fent que siga impossible arribar a final de mes. Ells, en canvi, segueixen augmentant els seus beneficis. En el darrer any, només el 9% dels arrendaments de la ciutat de València són inferiors als 750€ mensuals, quan fa un any eren el 54%, més de la meitat de l’oferta, que juntament amb l’increment del cost de la vida i la precarització laboral, la gentrificació dels barris i municipis, el consum massiu del turisme, entre altres, fan d’aquesta situació un panorama insostenible. Les mesures del governs no persegueixen pal·liar cap efecte del capitalisme, estan plenament alineades amb les imposicions de la Unió Europea.

Alhora, els recursos energètics estan privatitzats, provocant que no puguem tenir accés a allò més bàsic​​​​​​: la llum és impagable, el gas també, els combustibles són inassumibles. La crisi climàtica s’accelera i patim els efectes ben a prop i al nostre territori: aquest estiu diversos incendis, com els de l’Alcalatén, l’Alt Palància, la Marina o el Comtat,  han arrasat gran part de la biodiversitat, convertint en cendra milers d’hectàrees, mentre mantenen la precarietat laboral als bombers forestals del País Valencià i part de la història dels nostres avantpassats.

Però sembla que, per als que ocupen cadires al govern, no hi ha suficient amb aquesta terra cremada. Ells necessiten seguir omplint-se les butxaques a costa de destrossar el nostre territori. Ho fan baix el rentat de cara ecocapitalista, canviant els camps de cultiu per camps de plaques solars a les comarques com la Ribera, la Costera i la Vall d’Albaida, o promovent macroprojectes com les línies de Molta Alta Tensió (MAT), l’ampliació del Port de València o el PAI de Benimaclet. Tot propostes que, lluny de tindre en compte la voluntat i necessitats del poble, només els beneficien a les classes dominants.

Reprenent les paraules de Fuster en el centenari del seu naixement, “les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català”, doncs no és casualitat que siga la mateixa burgesia la que imposa una pujada desfermada del preu de vida mentre retalla hores de valencià a l’escola a cop de sentència de tribunal i connivència del govern del canvi.

Tampoc no és cap casualitat que les imposicions de percentatges de castellà a l’escola i l’anomenada autonomia de centres siguen els pilars sobre els quals s’està obrint camí la voluntat espanyolista i liberal a les nostres escoles. Són les sentències dels tribunals espanyols les que modulen els límits des d’on poden operar els governs autonomistes, siga per la via de la Llei del Plurilingüisme al País Valencià, amb la llei March a les Illes o a través dels acords per atacar als centres de la immersió lingüística al Principat.

I són aquests límits els que estem obligades a trencar si volem garantir la nostra existència com a poble, doncs una llengua no pot subsistir, viva, dins la societat que li és pròpia, si no és la llengua de tothom i practicada per tothom a tothora.  La defensa del català té a veure amb la defensa d’un dret polític vital que entra en xoc directe amb els Estats espanyol i francès. I per això l’ofensiva contra la nostra llengua serà permanent mentre que no  ens recobrem en la nostra unitat, mentre no deixem d’operar  ​​​​​​​dins dels límits que ens imposa l’estat​​​​​​​.

En tot aquest context, a més, el govern espanyol alimenta els blaverismes i el feixisme al País Valencià, mitjançant el blanqueig i la impunitat de la seua violència i atacs anticatalanistes, masclistes, homòfobs, trànsfobs i racistes. Ho vam viure amb Guillem Agulló, amb els companys de Pego, les de La Cosa Nostra i les Subversives de Castelló.

L’extrema dreta busca situar el conflicte on no hi és. Però com pot ser que formem part del problema, si el malestar el genera qui té la propietat d’allò més bàsic? Si és Juan Roig, propietari de Mercadona, qui puja els preus dels productes per treure’n profit? Si és Endesa, en mans privades, qui augmenta el cost de la llum per mantenir els beneficis? I tot i això, hem viscut un estiu on les punxades a les festes han estat a l’ordre del dia. A l’última setmana han hagut 3 feminicidis als Països Catalans. 2 agressions lgbtfòbiques al País Valencià durant el mes de setembre.

Davant el projecte nacional de l’espanyolisme, basat en la repressió cap al moviment popular i la negació de la sobirania i dels drets nacionals i socials del nostre poble; davant la misèria, la precarietat i l’augment del cost de la vida, davant la destrucció del territori i la impunitat del feixisme, hem de seguir organitzant-nos, enfortir els nostres projectes i unir les lluites, treballant colze a colze per teixir una gran xarxa de solidaritat antirepressiva i suport mutu i amb el convenciment que hi ha una altra manera de fer les coses, que requerirà tot l’entusiasme, la intel·ligència col·lectiva i la unitat per fer-ho possibles: uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.

Necessitem tot l’entusiasme, la intel•ligència col•lectiva i la unitat de totes per a fer-ho possible!

Un mes d’arrencada en roig i lila

Butlletí andreuenc n. 08 (2a època) – Setembre 2022

Un mes d’arrencada en roig i lila

Nou curs escolar, noves floracions en la lluita. Nou curs de collir i recollir allò que hem anat sembrant i regant amb la paciència de la militància sostenible, l’única possible, la vital.

Ja el primer dia de mes, el Noi Baliarda ens acollia en un nou club de lectura. Anant més enllà dels dos anteriors, dedicats a Joan Fuster, aquest cop ens endinsàvem en L’hora violeta de la gran Montserrat Roig. Aprofitem per recuperar aquesta entrevista de la periodista al de Sueca. Parlant de fulls, papers i d’altres: aquestes llavors que hem anat plantant com a organització van donant els seus fruits. En clau local, en un nou article publicat a la revista veïnal Sant Andreu de Cap a Peus que, de fet, també uneix la Roig i el savi de Sueca: Som Països Fusterians. I en clau nacional, perquè ha vist la llum el n. 2 de la Tanyada, l’òrgan d’expressió d’Endavant (OSAN).

Parlant de nacional, setembre és un mes marcat per la diada de l’Onze de Setembre, al Principat. I enguany, era evident que el savi de Sueca hi havia de ser ben present. Així, el divendres 9 de setembre, la comarca del Barcelonès acollíem l’acte nacional de l’Any Fuster, a ca nostra, després del tret de sortida del mes de març a València.

L’acte inaugurava tot un cap de setmana d’actes tant arreu de la comarca com del Principat i al poble, clar, també en vam tenir. A la tarda i vespre de dissabte 10, la pl. Palmeres va ser l’escenari de l’acte de l’Esquerra Independentista de Sant Andreu, que va tenir el seu punt central polític en el discurs d’uns dels nostres portaveus nacionals. Un bingo musical, un sopar i un concert van posar el punt més lúdic i festiu a la diada.

A l’endemà, la mobilització es va traslladar a Barcelona, com no podia ser d’altra manera. Tota una jornada de convocatòries de l’Esquerra Independentista per a subratllar els eixos estratètics pels quals lluitem, d’Independència, Socialisme, Feminisme i Països Catalans, i reforçar que som aquí Fins a vèncer. Unitat Popular, organització i lluita. Hereves de les lluites de les oprimides dels Països Catalans i d’arreu del món, som l’Esquerra Independentista i seguirem lluitant fins a vèncer i per a canviar-ho tot!

I sí, la lluita és a diari, i és cada dia que ens enfrontem també a la repressió. Pocs dies després, la dignitat que planta cara a un sistema inhumà ens obligava a posar el cos altre cop per evitar que una veïna fos desnonada. Altre cop, la brutalitat del sistema va deixar una veïna sense sostre i, altre cop, una militant nostra va ser identificada per intentar evitar-ho.

Ara bé, cada cop som més gent lluitant i organitzada. Aquest mes, hem estat molt contentes de donar la benvinguda a un nou nucli d’Endavant al Berguedà! Parlant d’alegries i benvingudes, ens emocionem en saber que tornem a poder abraçar la nostra companya Anna Gabriel!

Com que la lluita és arreu, també vam assistir a l’assemblea de la CUP Barcelona, on van triar les persones que encapçalaran la llista a les properes municipals. Fou el mateix cap de setmana en què nosaltres vam realitzar un debat intern per analitzar el curs passat i encarar el nou.

I si començàvem el mes en Roig, l’acabàvem en lila, perquè estem determinades a fer dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius. Ho vam escriure a les parets del poble i ho vam reivindicar als carrers de Barcelona. La prohibició de la interrupció voluntària de l’embaràs és una de les múltiples violències contra les dones, una violència que, aquest mes, ha estat especialment tràgica amb 3 dones assassinades a les nostres comarques. Els feminicidis segueixen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Setembre 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Combats per escrit

Altre cop, les efemèrides ens van resultar casuals. El segon club de lectura del Noi Baliarda va tenir lloc el 22 de juny d’enguany, just l’endemà que es complissin 30 anys de la mort de Joan Fuster. I vam comprovar, emperò, que els seus Escrits de combat segueixen més vius que mai.

En clau general, vam tornar a compartir la facilitat amb què escrivia i com de fàcil en feia la lectura. Així mateix, Fuster no estalviava en contundència i en deixar els conceptes molt clars, com per exemple, en contra del sucursalisme i el provincianisme. En aquest sentit, detectàvem un intel·lectual centrat en la batalla dels conceptes, on ell assenta unes bases per a clarificar qüestions relacionades amb la llengua, la nació o la senyera, entre d’altres. Defineix des de la base conceptual per a poder construir.

A Qüestió de noms, intenta definir dos conceptes, llengua i territori. Sintetitza els Països Catalans en clau d’unitat i de diversitat, mentre situa el problema en la confusió dels mots derivats de la ciutat de València, com per exemple el gentilici, obrint la porta a l’anàlisi de les particularitats i els particularismes que en sorgeixen. A l’invent del llemosí hi contraposa 400 anys de vivència catalana pel que fa a la llengua, però no s’està de criticar que el Principat també s’intenta apropiar de cert particularisme.

A El blau en la senyera observem un Fuster que immers en el context polític en el qual malda per a influir-hi. Després de fer una trajectòria per a cenyir el blau només en les banderes de València i Borriana, situa la qüestió del blau imposant en la senyera del País Valencià com un problema afegit a la construcció de la normalització de la societat. La imposició de la bandera d’una ciutat concreta és un obstacle a l’hora de construir una societat cohesionada. Així, en la ‘transició’, veu intents de manipular símbols i trets identitaris: qui té el poder imposa els símbols. Denuncia que s’usa la bandera per crear divisió perquè ell té clar que no és que siguin iguals, sinó que la bandera és la mateixa al Principat i al País Valencià.

El moment històric també és palpable a Ara o mai, on ens queda el dubte de si considera que anem perdent, respecte de la llengua. En aquest sentit, hi apunta qüestions ben vigents i assumim que ni hem guanyat ni hem perdut en algunes de les observacions que feia; així mateix, hem de lamentar algun retrocés lingüístic que ell no s’esperava. Tanmateix, és ben encertada la importància que dóna als mitjans de comunicació, ja que ara en canviaríem els formats —internet, en lloc de les seves ràdio i TV— però no la centralitat que ocupen. Així, mentre ho discutíem, vam ressenyar la importància que va tenir el tall de TV3 al País Valencià i en va sorgir un debat sobre la reciprocitat i el paper de la CCMA en general.

La seva coherència i ser conseqüent es palpen a País Valencià, per què?, on en subratlla la necessitat d’una entitat pròpia i de no subordinar-se a l’Estat espanyol. Observa plantejaments derrotistes, que fan anar enrere: es tergiversa la nomenclatura i el nom de País Valencià passar a ser el marcat, quan abans era el normal per a tothom. Aquí vam destacar, un cop, com d’autocentrat estava el savi de Sueca, molt més que moltes de nosaltres avui en dia.

Finalment, a Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans, Fuster planteja una dicotomia clara: o construïm, fem i vivim una cultura de Països Catalans o tota la resta és regionalisme. I el de Sueca ho tenia clar: hem de construir, fer i viure una cultura nacional.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

Fem dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 28S, dia internacional per la despenalització de l’avortament

Fem dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius
A cada atac… més feminisme!

Davant de l’ofensiva global contra els drets sexuals i reproductius volem fer dels Països Catalans un referent en la seva defensa. Davant de cada atac, no només resistim, sinó que decidim avançar en drets. A cada atac més feminisme.

Aquest 28S volem anar més enllà de la defensa del dret a l’avortament. Perquè el dret a l’avortament és un element indispensable en la defensa dels drets sexuals i reproductius de les dones, com a garantia de la nostra autonomia a l’hora de prendre decisions amb relació a la nostra sexualitat i cos. La defensa a interrompre voluntàriament el nostre embaràs de manera universal, gratuïta i lliure és també la defensa d’una proposta feminista transformadora que confronti el sistema capitalista patriarcal.

Noticies actuals com la negativa dels jutges de la Cort Suprema dels Estats Units al dret constitucional a un avortament segur i legal suposa un atac flagrant a l’autonomia corporal i la sexualitat de les dones. Un exemple més de la creixent presència de forces i discursos explícitament reaccionaris i masclistes a nivell internacional. A l’Estat espanyol l’amenaça latent d’un govern d’extrema dreta i l’expansió dels seus posicionaments antifeministes difosos des de tots els seus mitjans suposen un perill real contra els drets sexuals i reproductius de les dones dels Països Catalans. I no és només l’amenaça de l’extrema dreta la que confronta amb els nostres drets; sense anar més lluny la Generalitat de Catalunya continua finançant la Fundació Pro-Vida de Catalunya, una de les entitats de referència a Catalunya en el lobby que s’oposa al dret a l’avortament. El col·lectiu forma part del Foro Español de la Família, que a l’Estat espanyol ha liderat mobilitzacions per exigir la derogació de la llei que regula la interrupció voluntària de l’embaràs i que també és contrària a la llei de l’eutanàsia.

En el cas de l’avortament tot i ser un dret legalment garantit aquest no es garanteix de manera real i equitativa. Als Països Catalans no s’ha integrat la totalitat de la pràctica de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE) als centres sanitaris públics. No s’ha acabat amb la dinàmica de realitzar-les a la sanitat privada i una part important de les IVE s’estan externalitzant a centres privats.

Durant tots aquests anys als territoris rurals les dones es veuen obligades a fer molts quilòmetres per poder exercir el seu dret a interrompre el seu embaràs. Tot plegat ha generat greus desequilibris territorials, ha permès un negoci encobert a la sanitat privada, ha possibilitat un pervers greuge classista i ha vulnerat el dret de les dones a ser ateses a la xarxa sanitària pública. Una problemàtica que s’ha aguditzat amb l’objecció de consciència de moltes professionals, avalada, si no fomentada, pels patronats dels centres sanitaris on, en la majoria de casos, hi és present l’església.

Tal com plantejàvem però la defensa dels drets sexuals i reproductius va més enllà de la defensa del dret a l’avortament. Volem que els Països Catalans siguin la punta de llança també en la defensa del accés a una educació sexual que ens permeti prendre decisions informades sobre allò que ens afecta, així com l’accés als diferents mètodes anticonceptius i als productes menstruals.

Sabem que a través de l’organització i la mobilització, les lluites per garantir el dret a l’avortament també avancen allà on avança el moviment feminista, sent exemples recents Argentina o Colòmbia. Sense anar més lluny, a partir de la denúncia de les mancances en el sistema públic català per part del moviment feminista i l’Esquerra Independentista, s’ha aconseguit garantir l’accés a aquest dret a més territoris. Aquest és el camí. Ho farem com vam fer-ho oposant-nos a la Llei Gallardón que volia limitar la nostra capacitat d’avortar lliurement o aconseguint victòries com a Manresa o a les Terres de l’Ebre.

Per això, i davant d’aquesta ofensiva contra l’avortament, i els drets sexuals i reproductius, és urgent construir un horitzó que faci dels Països Catalans un referent en la seva garantia. Això passa per anar més enllà de defensar-nos contra la reacció conservadora per no retrocedir. Passa per introduir el feminisme a les aules, a la xarxa de sanitat pública, a les llars, a les nostres relacions i als carrers. Passa per treure les nostres vides i els nostres cossos del control d’empreses i institucions reaccionàries. Passa per acabar amb el capitalisme patriarcal i construir el socialisme i el feminisme als Països Catalans.

A cada atac respondrem amb més feminisme.

Sequeres i incendis, el capitalisme ens drena

«Necessitem urgentment una revolució que posi fi a aquest sistema capitalista depredador. Aixafem el capitalisme, salvem el planeta»

Arriba setembre i amb ell, tot i que encara en queden uns dies, el final de l’estiu. Un estiu protagonitzat pels impactes de la crisi climàtica amb les condicions meteorològiques extremes cada cop més habituals. Aquest any, en particular, les sequeres i els incendis han afectat regions repartides per tot el món.

Durant tot l’estiu, els mitjans de comunicació han anat plens de notícies sobre com la sequera ha deixat al descobert restes arqueològiques, vaixells o fins i tot petjades de dinosaures que ha propiciat, un cop més, el turisme. Aquesta situació sense precedents és el resultat d’una greu manca de precipitacions, després de diversos anys consecutius de sequera. L’aigua s’ha tornat escassa i, en algunes zones, molt escassa. Un fet que sembla irreversible, tal com demostren dades de la NASA, que han revelat que 13 de les 37 conques d’aigües subterrànies més importants del món s’estan esgotant molt més ràpidament del que es poden recarregar.

Enguany hi ha hagut tres factors importants pels quals la situació de sequera s’ha extremat al nostre territori. La manca de precipitació al llarg de tot l’any, la poca neu acumulada als Pirineus que no ha omplert les conques com altres anys i l’augment de la temperatura per sobre la mitjana. Els embassaments es troben per sota del 44% a la CAC i al 57% al País Valencià. La major part de rieres secundàries, torrents i embassaments naturals han estat secs molts mesos amb les conseqüències a nivell ecosistèmic que això representa per a tota la microbiologia del sòl, la flora i la fauna.

El model territorial dels Països Catalans s’ha centrat en el turisme de masses. A les Illes Balears, la situació estival cada any és pitjor, la pressió humana es quadruplica i s’hi ha de dur aigua potable amb vaixells al llarg de l’estiu per abastir la demanda fruit del turisme. A molts municipis del Pirineu, on la població es triplica a l’estiu, a mitjans de juliol ja es va prohibir l’ús d’aigua per a regar horts, jardins i omplir piscines. D’altra banda, s’han potenciat les grans indústries càrnies i alimentàries que generen uns consums d’aigua i de territori que no faciliten una bona gestió homogènia del territori, a banda de les condicions laborals precàries.

Més enllà de la manca d’aigua per al consum humà i les restriccions d’aigua potable per regar horts (amb la consegüent pèrdua d’autoabastiment) i jardins, la situació que viu la pagesia en relació amb la sequera ha provocat grans pèrdues tant de cereals, com fruita de pinyol, fruita seca i farratges. Les collites de farratge han estat del 40-50% en comparació amb altres anys i malgrat les primeres pluges que han arribat aquest agost, la situació és greu.

Tant és així que la situació extrema als boscos ha afavorit grans incendis descontrolats al llarg de tots els PPCC, amb els exemples més greus a la Marina Alta i a l’Alt Palància, que han arribat a cremar un total de 32.000 hectàrees. Els boscos del nostre territori s’han expandit, des de mitjans del segle XX, com a resultat de l’abandonament de zones de conreu i la reducció de pastures. En 40 anys, la massa forestal s’ha duplicat als Països Catalans. Aquests canvis han comportat un augment del risc d’incendis violents donat que els camps abandonats es repoblen, de forma natural, amb un gran nombre de peus d’espècies altament combustibles que afavoreixen la gran continuïtat de la massa forestal. Des de sectors socials i científics fa anys que es critica la gestió forestal que es fa dels nostres boscos i que comporta incendis incontrolables i violents, ja que a causa de la globalització i la industrialització ja no surt rentable una gestió integral del bosc. El 2021 es destacava la poca inversió que hi havia per a la prevenció dels incendis: només el 10% del pressupost es destina a la gestió preventiva i, així, es deixa el 90% a l’extinció.

Finalment, també cal situar com s’especula un cop els boscos s’han cremat, com és el cas de Carcaixent amb l’anomenat Campos Salados, on el fons voltor JPMorgan, amb l’empresa italiana Falck Renewables Power SLU al capdavant, vol cobrir amb plaques fotovoltaiques unes 200 hectàrees damunt un sòl que va patir un incendi el 2016 i que afectaria aqüífers i jaciments arqueològics. Accentuant el consum d’aigua, tenim als Països Catalans al voltant d’una seixantena de camps de golf, una vintena de parcs temàtics aquàtics i unes 500.000 piscines privades. A Mallorca i al País Valencià hi ha municipis que arriben a tenir una piscina privada per cada tres veïns censats, piscines que es troben en parcs residencials de luxe i segones residències. Davant d’això, es fa evident que els qui menys tenen pateixen més les conseqüències de la sequera, i qui més té, gaudeix dels privilegis que li atorga el seu capital.

La demanda d’aigua es dispara a l’estiu a tot arreu, però es veu exageradament agreujada degut a la gran turistització del nostre territori, es multiplica exponencialment el malbaratament d’aigua i se’n desajusta la repartició equitativa. Per seguir posant xifres, un turista gasta entre 450 i 800 litres/dia (depenent de l’estació i la zona dels PPCC) i un resident, 132 litres/dia; així mateix, un creuer que té com a base el port de Palma per iniciar o acabar una ruta a la Mediterrània, consumeix de mitjana 628.000 litres per cada amarratge. Davant aquesta situació cal que identifiquem que el sistema capitalista és el responsable de l’emergència climàtica que estem vivint i patint i, en aquest sentit, des d’Endavant tenim propostes que cal que posem sobre la taula.

El model de gestió de l’aigua és un model caduc. Cal entendre l’aigua com un bé de gestió pública i democràtica que sigui capaç de fer una planificació equitativa i redistributiva a llarg termini, que sigui transparent i adequada a les necessitats del territori i es conservin els ecosistemes que en depenen al llarg de tot el territori. Cal denunciar la gestió privada que tenim actualment, amb grans empreses com Agbar, que acumulen contractes fraudulents i molts beneficis, i que posen preu a l’aigua. Seguir reclamant l’expropiació de les centrals hidroelèctriques (d’Endesa, Iberdrola i d’altres) que hi ha al nostre territori ja que, de fet, són les qui al llarg de l’any controlen el cabal dels nostres rius en funció de la producció d’energia i, en conseqüència,  modifiquen les reserves d’aigua dels nostres embassaments per al seu benefici propi. Només cal veure com ha sigut en moments en què el kW/h ha anat més car, que s’han fet treballar més les hidroelèctriques sense tenir en compte l’època de pluges escassa.

Pel que fa a la prevenció dels incendis, cal posar fi a la gran agroindústria i fomentar la gestió silvícola com a aposta de futur. La petita pagesia i la ramaderia extensiva seran la manera de frenar el despoblament, mantenir el territori viu, tenir uns boscos nets i recuperar les zones agrícoles abandonades, generant xarxes de producció i consum de circuits curts i resilients a les situacions extremes futures. Res d’això es pot resoldre sota el capitalisme. Aquest és el punt. Per tant, hem de tenir un sentit d’urgència per enderrocar-lo i abordar les múltiples catàstrofes ambientals que ens està deixant com a llegat.

La classe treballadora podrem introduir un sistema racional, en què compartim els coneixement i la tecnologia que tenim per gestionar l’aigua de manera sostenible. Tenim els mitjans per canviar aquesta situació, però no podem canviar una cosa que no podem controlar, ni podem controlar allò que no tenim. La nacionalització de l’agroempresa, la mineria i altres indústries intensives en aigua, sota un pla de producció democràtic, és la condició principal per resoldre la crisi de l’aigua. El capitalisme està trinxant greument el planeta, però un canvi de model suposarà començar a abordar immediatament qüestions com les sequeres. Cada dia que perdura aquest sistema, la crisi es fa més severa. Necessitem urgentment una revolució que posi fi a aquest sistema capitalista depredador! Aixafem el capitalisme, salvem el planeta!

Article d’opinió d’Emma Rojas i Gemma Tomàs, militants d’Endavant (OSAN) Bages, publicat a Nació Digital.

Som Països Fusterians

Llegir Joan Fuster és llegir la concepció d’uns Països Catalans autocentrats. I és fer-ho, sobretot, com ho feia ell, o més ben dit, des d’on ho feia ell: des del País Valencià. Al ja debatut Nosaltres, els valencians, Fuster sintetitza: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. […] Els Països Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat.» I aquí trobem ja el nus gordià de la proposta fusteriana: que els Països Catalans no només compartim una llengua, sinó una realitat material comuna, amb una fenomenologia social històrica i present que és compartida més enllà del desenvolupament o l’evolució asimètrica a cada territori.

Però si bé a l’opera prima d’Edicions 62 se centra en el País Valencià, el recull fet per Edicions 3i4 Escrits de combat és una síntesi del desplegament argumentatiu del savi de Sueca tant pel que fa a la llengua, com pel que fa al nom o als símbols, entre d’altres. En el proper article ja exposarem el més destacat del club de lectura que el Casal va fer al voltant d’aquest llibre, però en fem un petit avenç.

Així, Fuster agafa el lector de la mà i l’acompanya en un viatge en el temps històric, geogràfic i polític per entendre l’origen de la concepció unitària de català, la seva posterior disgregació —lingüística, per dialectal, i política— i la necessària aposta per la reunificació. A Qüestió de noms, per exemple, resumeix: «La ‘unitat’ que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.»

El savi de Sueca és meridianament clar quan fa una formulació, un projecte de país, que no té un centre i una perifèria: des de la seva Ribera natal, Fuster trenca amb la idea d’uns Països Catalans com a extensió del Principat i els construeix des de la diversitat unitària, des de la unitat diversa. I ho fa analitzant realitats fortament materials del conjunt de la nació. Situa la llengua com a vehicle de cohesió, passat i present, i també com a resultat d’un desenvolupament històric comú, producte d’un conflicte encara no resolt.

En aquest sentit, a la seva peculiar manera gramsciana, Fuster conclou que l’anhel de llibertat del nostre poble, en absència d’una burgesia nacional, només pot ser coronat per les classes populars dels Països Catalans. I que, per tant, aquesta lluita per l’alliberament només admetia dos destins contraposats: o la plena autodeterminació del conjunt de la nació o la desaparició del nostre poble. Així doncs, entendre la nació a la manera fusteriana és comprendre en la màxima esplendor la diversitat d’aquests països en la unitat d’aquesta catalanitat; és, en definitiva, comprendre la unitat d’uns Països Catalans diversos que només tenen sentit si són, és a dir, si existeixen unitàriament i lliure, per mor que, d’altra banda, no podrien ser —no poden ni podran ser.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

L’Esquerra Independentista del Camp presenta els actes per l’Onze de Setembre

Amb el lema nacional #FinsAVèncer, l’EIC exposarà arguments i motius perquè la Diada sigui un repunt d’inici de lluites per a una vida digna

L’Esquerra Independentista del Camp fa una crida a tornar omplir els carrers de Reus el proper Onze de Setembre. L’EIC vol que aquest Onze de Setembre sigui un espai de trobada que promogui un espai de lluita sota el lema nacional «Fins a vèncer! Unitat popular, organització i lluita».

«Cinc anys després del 1r d’octubre, ens reafirmem: no hi ha receptes màgiques, no hi ha transicions de la llei a la llei possibles, no queden més orelles per parar a discursos plens de retòrica però buits de contingut. Front a qualsevol desencant, hi tenim precisament un aprenentatge que no pot deixar espai a recloure’ns, tot al contrari», ha expressat Laia Muntas, militant d’Endavant (OSAN) al Baix Camp. Muntas ha denunciat que «la mascareta de la fal·laç majoria independentista al govern ja no tapa més que ERC i Junts estan participant activament en l’estabilització de l’estat espanyol, la submissió i la renuncia del conflicte». En aquest sentit, ha posat d’exemples els Jocs Olímpics d’Hivern, el suport als pressupostos de l’Estat o la renúncia a plantar batalla per la defensa del català.

Així mateix, ha denunciat que l’Estat busca reconstruir la seva legitimitat intentant neutralitzar el moviment independentista a través del reencaix autonòmic, context comú als Països Catalans i que fa que a la classe treballadora «ens hi vagi la vida: la precarietat, l’encariment del cost de la vida —carburants, el preu del menjar—, etc., en definitiva, aquest sistema capitalista de qui el règim del 78 posa al centre la indestriabilitat de l’alliberament social i nacional dels Països Catalans». Muntas ha impugnat la recomposició del capitalisme, orquestrada per la UE i una adhesió al bel·licisme pro-OTAN, «un procés que només respon a la salvaguarda dels interessos de la classe dominant i els centres de poder econòmic».

També ha posat en el punt de mira les «suposades ajudes europees, que en algun moment hauran de ser retornades amb una recepta que ja coneixem, a còpia de retallades». Per això, i després d’un intens cicle de fortes lluites socials, d’impugnació independentista de l’Estat i de gestió capitalista de la pandèmia, l’EIC crida a «sortir a reprendre la iniciativa política i sumar forces al projecte de la unitat popular».

«Tot plegat té una traducció real per la classe treballadora: l’augment del cost de la vida, la precarització laboral, la repressió, l’auge de la violència masclista i de l’extrema dreta, també al nostre territori», ha complementat Mariona Montalà, membre de la CUP de Valls. Per això, ha afegit, «al Camp, l’Esquerra Independentista movem fitxa i fem una aposta en aquestes coordenades aprofitant la diada per donar-li tota la força també en clau territorial».

En aquest sentit, Montalà ha destacat que les problemàtiques que pateix la classe treballadora al Camp són compartides nacionalment i peculiars al territori. Així, ha destacat la precarietat associada al turisme o al sector serveis en general, la macroconstrucció d’infraestructures que destrossen el territori o la problemàtica de l’habitatge on el despoblament i els pisos turístics són dues cares de la mateixa moneda al Camp. «L’EIC entenem que la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany pot i ha de ser un punt d’inflexió en positiu. Mitjançant la programació d’actes que hem preparat, proposem recuperar una organització coordinada, descentralitzada i unitària de l’Onze de Setembre del Camp que s’estengui durant el proper curs», ha reblat Monatalà.

L’EIC vol que aquesta Diada, a l’inici del curs, pugui convertir-se en l’inici d’un cercle virtuós de lluites, acumulació de forces i augment de l’organització i la mobilització en les coordenades que dibuixa l’Esquerra Independentista: independència, socialisme, feminisme, Països Catalans. «Cridem sumar forces al projecte de la Unitat Popular, ja que volem ser l’alternativa que respongui a la paràlisi independentista, el reassentament del Règim i l’encariment de la vida», han conclòs les portaveus.

La roda de premsa ha tingut lloc a mig matí del dijous, 1 de setembre, al Fossar Vell de Reus, amb representació de diverses organitzacions i militants de l’Esquerra Independentista del Camp. La capital del Baix Camp serà l’escenari de la manifestació i l’acte polític final amb motiu de la Diada. Dels actes previs, en destaca la importància d’una taula rodona central, el dissabte 10, a Valls.

ACTES PREVIS AMB MOTIU DE L’ONZE DE SETEMBRE 2022 – FINS A VÈNCER – ESQUERRA INDEPENDENTISTA DEL CAMP

Dimarts, 6 de setembre | El català, llengua de cohesió social i construcció nacional
19.30 h, Pl. del Teatre, Reus. Amb Marina Massaguer (sociolingüista), Pau Francesc (Endavant (OSAN) Tarragonès) i Mariona Quadrada (filòloga).

Dimecres, 7 de setembre | Defensar la terra i la vida és lluita de classes
19 h, Casal El Rebotim, c. Verge de la Pineda, 45, Vila-seca. Amb Eloi Redon (Plataforma Stop BCN World), Miquel Perelló (CUP Priorat), Laia Muntas (Endavant Baix Camp) i David Martí (nucli de suport CUP Salou).

Dijous, 8 de setembre | Antifeixisme: ni honor ni glòria
19 h, Cal Cabaler, c. Sant Jaume, 1, Creixell. Amb Jordi Martí (CGT) i Vicent Gómez (CUP Creixell) i una militant de Cau de Llunes.

Divendres, 9 de setembre | Del front de guerra a la nevera: crisis econòmiques actuals
19 h, Casal Popular Sageta de Foc, c. Sant Domènec, 18, Tarragona. Amb Eva Miguel (CUP Tarragona) i Arnau Carné (Ítaca i Endavant (OSAN) Bages).

Dissabte, 10 de setembre | Acte polític central ‘Fins a vèncer!’
11.30 h, Pl. del Museu Casteller, Valls. Representants de diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista (CUP, Arran, Endavant IOSAN) debatran en una taula rodona sobre el futur i el rol de l’Esquerra Independentista als Països Catalans. Tot seguit, hi haurà el I Vermut Antirepressiu, i tots els beneficis de la barra aniran destinats a la Marató Antirepressiva, una iniciativa que presentarà Eva Pous, advocada d’Alerta Solidària.

Diumenge, Onze de Setembre
10 h, Vandellòs. Acte polític a l’actual pl. Gil-Vernet, de la qual se’n vol canviar el nom pel de Josepa Figueres, dona del Carrasclet. S’hi durà a terme una xerrada feminista.
12 h, Capçanes. Celebració de l’acte d’homenatge al Carrasclet.
15 h, Reus. Dinar popular davant del Casal Despertaferro (c. Martí Napolità).
Paral·lelament, a Tarragona l’EIT participarà dels actes de la coordinadora de l’Onze de Setembre a Tarragona.
19.30 h, Reus. Manifestació amb inici al Mercat Central i finalització al Fossar Vell (Peixateries Velles), on s’hi farà l’acte polític final (ca. 20.30 h).