Unim-nos contra la pujada de preus

L’economia mundial es troba immersa en un escenari inflacionari. Un fet que no és casual ni recent i que té els seus orígens en la desregulació financera a l’inici dels anys 70. La taxa de guany de les empreses estava en caiguda i els capitalistes van veure en l’especulació financera una font per obtenir més rendiments.

Va ser durant el període de la bombolla immobiliària quan especuladors financers van incrementar notablement les inversions especulatives en matèries primeres com aliments, energia, minerals, etc. D’aleshores ençà, els preus de les matèries primeres han experimentat tendències alcistes i fortes fluctuacions, especialment en períodes de canvis i d’incertesa com els actuals: una pandèmia i una guerra que permeten als especuladors enriquir-se amb la compravenda d’actius financers, alhora que les empreses també ho aprofiten per augmentar els preus i, en conseqüència, obtenir uns beneficis desorbitats.

I com no podia ser d’altra manera,a la cua hi trobem la classe treballadora, que veu com els preus es continuen incrementant mentre sous i pensions segueixen estancats des de fa dècades (inferiors al 2008 en termes reals).

Les conseqüències evidents d’un escenari inflacionari sense compensació per als treballadors ni els pensionistes serà l’esclat d’una nova crisi: descens del consum, disminució de les vendes de les empreses i, finalment, acomiadaments massius. I justament els mateixos que hauran guanyat enormes beneficis durant anys, fins al punt d’acabar provocant una crisi inflacionària, argumentaran que apujar sous i pensions podria generar una espiral inflacionària i que, per tant, els treballadors s’hauran d’estrènyer novament el cinturó.

Les receptes que ens imposaran per superar la crisi seran les de sempre. D’una banda, la classe treballadora patirà acomiadaments massius i precarització dels llocs de feina. I de l’altra, s’iniciaran fortes retallades en els serveis públics, tal i com ja ha anunciat el govern espanyol en el programa d’estabilitat per als pròxims anys que ha enviat a Brussel·les i que preveu retallades en totes les partides pressupostàries, excepte en despesa militar. La història interminable del capitalisme: els beneficis per al capital i les pèrdues per al treball.

Dos fets més poden agreujar la crisi i dificultar la vida per a moltes persones i països sencers. El primer és una nova bombolla immobiliària, fruit de l’especulació, que a hores d’ara ja està dificultat l’accés a l’habitatge per a molta gent i que n’expulsarà a molta més de casa seva a causa de encariment de les hipoteques. El segon és l’augment de preu de les importacions de productes energètics, minerals i alimentaris provocat per l’apreciació del dòlar, que ja s’està traduint en fallides de països sencers que estan sent rescatats per l’FMI a canvi de dures mesures neoliberals que castigaran a la població.

I com ja apuntaven les nostres companyes, a tot això també s’hi afegeix una altra crisi de naturalesa diferent, que ve de fons i que cada cop està agafant més rellevància: el xoc del capitalisme amb els límits físics del planeta. La necessitat d’innovació i expansió tecnològica permanents del capitalisme ha estat possible fins ara gràcies al consum ingent de recursos minerals i energètics; però hi ha uns límits físics que era obvi que s’acabarien sobrepassant, i és l’escenari en què ens trobem actualment. Això comporta que cada cop s’hagi de destinar més energia per extreure i processar la mateixa quantitat de minerals i recursos energètics. Per tant, és d’esperar una tendència creixent dels costos energètics a llarg termini, que tendeixi a empènyer els preus a l’alça.

A això cal afegir-hi la crisi climàtica. Les enormes quantitats de gasos d’efecte d’hivernacle que l’activitat econòmica ha abocat a l’atmosfera comportaran un canvi accelerat del clima de molt difícil adaptació. Serà justament en el moment de més adversitats que menys disponibilitat de recursos tindrem per adaptar-nos al nou clima.

Som, per tant, davant d’una altra crisi capitalista que castigarà com sempre les persones pobres i els països pobres. Una crisi generada pels mateixos límits i contradiccions del capitalisme, que amb la seva ànsia per valoritzar els capitals acaba generant bombolles especulatives i inflacionàries que ofeguen l’economia de milions de persones.

Però som davant, també, de la contradicció insalvable entre l’expansionisme capitalista i els límits físics del planeta. Una contradicció de fons que anirà agreujant i influint en les futures crisis i que a llarg termini podria posar en risc la mateixa humanitat.

L’únic remei a un escenari de crisis i desigualtats creixents passa per entendre que no hi ha un capitalisme ni verd ni de rostre humà i que cal canviar la dinàmica social radicalment, des de l’arrel. El motor de la societat ha de deixar de ser la rendibilitat del capital, per passar a ser la reproducció de la vida.

Un moment com l’actual de crisi i desafecció pot ser una bona oportunitat per iniciar un canvi de rumb. Caldrà la unitat d’acció de les esquerres anticapitalistes per activar mobilitzacions i protestes que aturin les polítiques del capital i comencin a exigir i implementar les transformacions que són tant necessàries. Unim-nos ara contra la pujada de preus i caminem plegats molt més enllà. Ens hi va la vida!

Article de Nil Saladich, militant d’Endavant (OSAN) Ponent, publicat a El Temps.

L’Esquerra Independentista davant l’excepcionalitat política i la repressió del passat 9 d’octubre

Comunicat de l’Esquerra Independentista després de la Diada del País Valencià, el 9 d’octubre:

El passat diumenge 9 d’octubre, diada del País Valencià, l’Esquerra Independentista junt amb més d’una vintena d’organitzacions vam fer possible la mobilització unitària de caràcter anticapitalista i antifeixista a València i vam aconseguir novament sumar milers de persones en defensa dels drets i les llibertats socials i nacionals del nostre poble. Tot i l’èxit de la convocatòria, que no és ni més ni menys que el resultat de l’organització popular, no estem disposades a passar per alt la situació d’excepcionalitat que se’ns va imposar per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat sota la direcció de la subdelegació del govern espanyol.

La persecució política cap a l’Esquerra Independentista i el conjunt del moviment popular contrasta amb la impunitat del feixisme i evidencia, una vegada més, que aquest és part constitutiva de l’Estat i s’alimenta ideològicament de l’espanyolisme. No és cap casualitat, per tant, que la mateixa setmana de la diada del País Valencià el líder de la formació feixista España 2.000 rebera una condecoració per part de la Policia Nacional per la seua “contribució a la seguretat ciutadana”. Com tampoc no ho és que durant el matí grupuscles d’extrema dreta pogueren exhibir amb total impunitat simbologia feixista mentre que, a la vesprada, nosaltres patíem el robatori d’estelades i banderes del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans per part de les mateixes forces policials.

La denúncia pública que hui presentem no espera res d’un Estat que és en definitiva un instrument jurídic, polític i institucional al servei de les classes dominants. La denúncia pública que hui presentem pretén fer una crida a l’organització i alertar a la classe treballadora dels Països Catalans davant el retrocés en els drets conquerits amb la nostra lluita. El robatori i confiscació de propaganda política, la criminalització amb un desplegament policial massiu, els escorcolls, les identificacions arbitràries, la persecució i les amenaces de sanció per delicte de desobediència tenen com a objectiu generar por i desmobilització. I no ho anem a permetre. Com no vam permetre, gràcies a la força col·lectiva de totes les qui ens vam aturar a la manifestació, l’intent per part de la policia de trencar amb la  mobilització unitària, encara que ens haja costat diferents amenaces de sanció.

Perquè quan el nostre poble pren consciència de classe i nacional esdevé una autèntica amenaça per a l’Estat. Així ho demostra la repressió i la violència policial i feixista de l’octubre del 2017 arreu dels Països Catalans. I així es ratifica a l’octubre del 2022 amb el recent cas destapat d’espionatge polític que hem patit l’Esquerra Independentista i la persecució política i la repressió viscudes el passat diumenge. En paraules de la Brigada d’Informació de la Policia, l’Esquerra Independentista es perfila com a “una amenaça real per a l’estabilitat de l’Estat i la pau social com a moviment de contrapoder que és”. I així seguirà sent.

És per això que fem una crida a donar continuïtat als espais unitaris construïts per a organitzar la manifestació del 9 d’octubre. Per tal que d’aquesta confluència puga néixer la resposta no només a la repressió que vam patir, sinó també a la contínua degradació en les nostres condicions materials de vida. Davant la repressió, però també davant la guerra, l’empobriment massiu i la pujada de preus estem obligades a unir-nos i construir una alternativa popular als governs actuals que trenque alhora amb l’avenç del feixisme. Passem de ser una amenaça, a ser una alternativa real per la classe treballadora dels Països Catalans.

Unim-nos contra la repressió! Unim-nos contra l’Estat!
Construïm l’alternativa. Construïm Unitat Popular!

 

Memòria històrica a prova de bombes

Quan diem que Joan Fuster és clau en la construcció dels Països Catalans no és només per la seva obra política i literària. És, també, perquè la seva vida sintetitza gran part de les dificultats que el nostre poble ha tingut i té sota la dominació espanyola: així com volen eliminar les nostres llengua i cultura, així mateix van voler-lo eliminar a ell. Físicament. Fuster va ser un trist protagonista passiu -és a dir, víctima- de l’anomenada batalla de València, l’intent de l’extrema dreta per evitar l’articulació dels Països Catalans durant els anys posteriors a la mort del dictador Franco.

Ben sovint, ens ressonen les paraules del discurs que va pronunciar Fuster l’abril del 1982 a Castelló de la Plana: “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”. Aquell discurs, el savi de Sueca el començava fent-se ressò de la mort del seu amic i també intel·lectual Manel Sanchis Guarner. El Casal Independentista El Noi Baliarda el va projectar en el tret de sortida de l’Any Fuster. I fou en aquest acte on Jan Bruguera, editor de 3i4 Edicions, va fer esment que la mort de Sanchis Guarner es produïa poc temps després d’haver patit diversos atacs, inclosos un atemptat amb bomba el 1978 i un paquet bomba, l’any següent, que va saber desactivar, a part de pintades amenaçants. El que fet que ningú no investigués aquells atacs va anar deteriorant la seva salut, fins a morir el desembre de 1981.

També el 1978, Fuster va patir el primer atemptat. I aquell mateix 1982, tot just 7 mesos després del discurs a Castelló, en patiria el segon i més bèstia. Dues bombes a ca seva que farien explosió a quarts de cinc de la matinada. La primera, més fluixa, havia de servir d’esquer per a generar l’atracció de Fuster i dels seus contertulians: era públic i notori que el savi de Sueca es reunia amb amics, cada nit, fins a altes hores de la matinada, tot compartint anàlisis i visions polítiques literàries. La segona bomba, molt més potent, havia d’explotar un cop les potencials víctimes s’haguessin atansat a veure els estralls de la primera.

Per a les bombes d’aquest segon atemptat, la matinada del 10 a l’11 de setembre de 1982, van utilitzar Goma2, material explosiu que feien servir algunes unitats militars. No hi va haver cap detingut ni cap judici. El pes de la modèlica transició necessitava d’esborrar no només els Països Catalans sinó també tots els atacs, legals o paramilitars, que ajudaven a eliminar la consciència i construcció nacionals, lingüístiques i culturals.

I per això, també, la censura que ja es va aplicar aleshores per a negar o minimitzar l’atemptat ha arribat fins als nostres dies. «No està tot. M’ha estranyat no veure imatges de l’interior de l’habitació on Fuster tenia els llibres. Era molt impressionant, tot mig cremat i per terra», com es veu en la foto d’Ana Torralva; això es pot llegir en aquest article recent del Diari La Veu, on expliquen “la que hauria pogut ser la major massacre terrorista de tota la Transició al País Valencià”.

La tasca d’esborrar els fets és ingent per part de l’Estat espanyol. També fa poc, elDiario.es se’n feia ressò en aquest altre article, on podíem llegir: “La Conselleria de Justícia del Govern valencià assegura que el març de 2015 es van destruir els suport de les investigacions sobre la bomba col·locada al costat de la casa de l’escriptor de Sueca i que en desconeix el destí”. Fa pocs dies, coincidint amb els 41 anys de la trista efemèride, TVE va recuperar imatges inèdites que no s’emeteren perquè foren censurades en aquella època.

I tanmateix, la remor persisteix. Perquè si avui podem parlar del savi de Sueca i reivindicar-lo és perquè tenim encara un poble per (re)construir, tant al País Valencià com als Països Catalans. I perquè en un poble sotmès nacionalment des de fa més de 350 anys per dos estats centralistes, no només la memòria històrica és a prova de bombes, sinó que ens reafirmem que no venç el temps sinó la voluntat; i que nosaltres tenim clar que no som res si no som poble.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

Treballar menys, treballar totes. Unim-nos pel treball i salaris dignes

Que el capitalisme és una màquina de generar crisis fa molts anys que ho sabem, i que aquestes crisis són cada cop més continuades en el temps, també. Des de la crisi de les tulipes del segle XVII fins als nostres dies, en què hi ha múltiples crisis encadenades, sigui per manca de consum, per manca de matèries primeres o bé per especulació i pujada de preus.

Encara no havíem sortit de la crisi financera del 2008 que ja hem tornat a caure en una nova doble crisi que primer ha agafat forma de pandèmia i que, ara, agafa forma de guerra. Tota crisi porta associada una manca de perspectiva per al conjunt de la classe treballadora: alts índexs d’atur, més precarietat, pujada de preus, baixada o estancament de sous, imposició d’hores extraordinàries, arbitrarietats patronals i evidentment, un control social més elevat, un ordre jurídic més repressiu i un reforçament de l’estat policial.

Els darrers dies, les treballadores d’autobusos de Transport Metropolitans de Barcelona estan duent a terme un seguit de protestes per tal de millorar les seves condicions materials de vida i treball. La negociació de la pujada salarial està al centre del conflicte, ja que l’IPC disparat del 8,5% en setembre no s’està compensant amb una pujada de sous de tal magnitud. En conseqüència, al cap de l’any les treballadores de TMB cobrarien un 5% menys de sou real o, dit d’una altra manera, treballarien de franc durant quasi un mes a l’any. A part, l’empresa ha hagut de reconèixer que durant els darrers divuit anys va cometre un petit error de càlcul en les nòmines pel que fa als complements salarials, un petit error de càlcul que, acumulat, esdevenen 25 milions d’euros de deute de l’empresa a les treballadores. Un petit error de càlcul.

Davant d’aquesta situació les treballadores de TMB han plantejat un torcebraç a la direcció de l’ens públic, exigint la pujada salarial per compensar l’IPC. Un torcebraç que els darrers dies ha pres forma de vagues i que els pròxims dies es continuaran reproduint. Però, és clar, percebre un salari adient a la pujada de l’IPC no els garanteix el retorn de la pèrdua de 25 milions d’euros. Per a aquesta segona qüestió, les treballadores de TMB podien apostar per recuperar el valor monetari i particular de cada treballadora, però han preferit buscar noves solucions que instin l’empresa a generar nous llocs de treball. I és que, si se’ls deuen tants diners, vol dir que també se’ls pot compensar amb una proporció igual de dies de descans sense pèrdua de poder adquisitiu. Aquesta fórmula, de facto, generaria nous llocs de treball que haurien d’entrar en joc quan la plantilla actual gaudeixi dels dies de descans.

Al llarg dels darrers anys (i dècades), les treballadores de TMB s’han significat per ser exemple i punta de llança en organització obrera, tot plantejant formes de lluita que superin els sindicats del pacte social i tot garantint via assemblea una força de contrapoder a l’empresa. Altre cop esdevenen exemple i plantegen treballar menys, que treballi tothom i repartir la riquesa, una màxima que en temps de crisi hauria d’estar gravada a foc als manuals de tota negociació amb la patronal, perquè quan totes treballem deixem menys gent a l’atur i reduïm la pressió sobre aquelles que, per necessitat, es veuen obligades a acceptar condicions laborals en frau de llei i imposicions patronals.

És per això que des de l’Esquerra Independentista i els moviments populars hem de fer costat a aquesta lluita i a totes les que des d’ara plantegin millores salarials i de repartiment del treball i la riquesa, perquè, mentre no assaltem el poder, la vida a la terra sigui més habitable. I serà amb els peus a terra –als carrers- i unides que acumularem les forces necessàries per combatre la pujada de preus a la qual ens han abocat l’enèsima crisi de la guerra i el capital.

Article de Marc Garcia, militant d’Endavant (OSAN) Sants, publicat a L’Accent.

Arran i Endavant taquem de roig les estàtues de Gaspar de Portolà a Lleida i Balaguer

Les organitzacions de l’Esquerra Independentista Arran Lleida i Endavant Ponent hem cobert de pintura roja els monuments dedicats a Gaspar de Portolà a Lleida i Balaguer. Coincidint amb el Dia de la Hispanitat, l’assenyalem com a màxim exponent de la colonització espanyola de Califòrnia durant el segle XVIII: “Les nostres ciutats no poden seguir honorant el responsable militar del genocidi contra la població indígena de l’Alta Califòrnia”.

 

L’anomenada Santa Expedición a la Alta California (nom que va rebre la missió encarregada per Carles III per ocupar aquest territori al segle XVIII), va provocar una catàstrofe demogràfica, cultural i social sobre els pobles originaris. La figura de Portolà, àmpliament venerada per institucions, polítics i empresaris de Ponent també ha estat, en els darrers anys, reinvindicada per grupuscles feixistes.

 

Amb aquesta acció, les organitzacions exigim a les Paeries de les dos ciutats que retirin les escultures assenyalades i que deixin d’homenatjar Gaspar de Portolà en els seus nomenclàtors. Concretament, en el cas de Balaguer, també demanem el canvi de nom d’un carrer, de l’escola pública i d’un espai museístic. A Lleida també exigim el canvi del nom d’uns blocs del barri de la Mariola i la retirada de les plaques de l’exterior de l’església de Sant Pere Apòstol.

Balaguer i Lleida, 12 d’octubre de 2022.

La figura a Balaguer.

 

La figura a Lleida.

Retornem al 9 d’Octubre el que és seu

El 9 d’Octubre és una de les fites marcades al calendari polític valencià. Malauradament, correm el perill d’oblidar la significació històrica que la celebració de la diada ha tingut no només per al valencianisme i l’independentisme, sinó també per al conjunt de l’esquerra valenciana. Enguany, quan es compleixen cinc anys de les agressions feixistes del 2017 a la plaça de Sant Agustí, és moment de fer memòria i recordar tant per què l’espanyolisme va fer una aposta tan forta per expulsar-nos del carrer, com per què va ser necessari dotar d’un significat nou aquesta diada.

Tot i que els episodis de violència ultra contra el valencianisme que es manifesta cada 9 d’Octubre als carrers de València han estat un fet habitual des de la transició, els de fa cinc anys marcaren un abans i un després per la seua virulència. L’agressió, a cara descoberta, al caliu de la passivitat policial i amb retransmissió televisiva en directe inclosa, va sorprendre molts. Per a molta gent, de fet, les agressions d’aquell dia van suposar un canvi en la manera de concebre i viure la diada i feren que moltes persones obriren els ulls i prengueren consciència de l’evidència que aquest atac no era sinó un graó afegit més a l’escalada repressiva atiada per les diferents institucions de l’estat durant les setmanes prèvies. El paper dels grupuscles feixistes aquell dia, al cap i a la fi, no va ser més que el de complementar el treball que des de la policia i fins a l’aparell judicial, passant pels mitjans de comunicació, estaven fent per a tapar qualsevol escletxa per on es poguera filtrar el qüestionament de l’ordenament jurídic i del model d’estat que havia obert el procés independentista al Principat. Per a ells, escombrar-nos del carrer era una necessitat de primer ordre només huit dies després de l’1 d’octubre.

A la desorientació i perplexitat dels primers dies va seguir una resposta molt àgil, amb la celebració d’assemblees multitudinàries i molt representatives en les quals participaren col·lectius i entitats de pràcticament tota l’esquerra valenciana. En aquelles reunions es va decidir tornar el colp en forma de manifestació multitudinària. La marxa, que va recórrer el centre de València poques setmanes després sota el lema «Contra el feixisme i les llibertats. No passaran», va ser exitosa en dos sentits: en primer lloc perquè aconseguí generar una recuperació de la confiança en les pròpies forces, però també perquè va suposar una acumulació de força per a fer front a un feixisme que havia passat d’amenaça a realitat. De fet, moltes de les anàlisis col·lectives que isqueren d’aquelles trobades anaven en la mateixa direcció: el perill que les agressions provocaren l’efecte d’una desmobilització generalitzada per als 9 d’Octubre vinents, el que justament pretenien els ultres.

D’aquesta manera, i responent a un consens col·lectiu, el 9 d’Octubre es va transformar d’un any a altre en una diada marcadament antifeixista. La decisió, tot i ser arriscada i trencar la línia tradicional discursiva d’aquesta diada, molt centrada històricament en reivindicar qüestions vinculades amb la identitat, es va demostrar encertada. L’èxit de les mobilitzacions durant els anys següents no només va aconseguir que les manifestacions de la vesprada no deixaren de fer-se, sinó que fins i tot foren més multitudinàries que les d’anys anteriors i amb la participació de moltes persones, per primera vegada en una diada.

Aplicar un canvi tan dràstic, tot i l’èxit demostrat, també va suposar haver d’afrontar un risc evident per a la mateixa mobilització. Al cap i a la fi, la història de les mobilitzacions vespertines del 9 d’Octubre, els discursos polítics i les organitzacions que tradicionalment les havien impulsat i organitzat, tot i compartir els objectius i molts dels seus plantejaments, no s’ajusten exclusivament a les dinàmiques pròpies de l’espai de l’antifeixisme. Aquest model, en què gairebé tot el discurs ha recaigut en la lluita antifeixista, a més d’invisibilitzar altres lluites socials, difícilment pot sostindre’s indefinidament en el temps.

Potser per aquests motius, cal que ens preparem. Ara, en el cicle de reconstrucció dels moviments populars i d’augment de mobilitzacions que haurem d’afrontar en els pròxims anys és el moment per a les i els independentistes, no només de València sinó també de la resta dels Països Catalans, de tornar a significar la diada amb els seus valors històrics. Perquè tinguem presents que els i les independentistes ja hi érem abans del 2017, construint una jornada de lluita, plena de contingut i alternativa a la diada segrestada pel regionalisme, així com que també continuarem sent presents en el futur per a seguir commemorant un fet històric, com és el de la incorporació del País Valencià a la catalanitat, que només ha tingut sentit quan ha servit per a reivindicar un altre model de país, diferent, lliure, més just, democràtic i d’iguals. Un país, en definitiva, lliure de feixisme i intolerància.

Però per a fer-lo cal que ens posem a treballar en la construcció del moviment, que tornem a ocupar els carrers i les places; i això comença, també, en la participació d’aquest 9 d’Octubre. Perquè, recordem-ho, com més n’hem sigut al carrer, menys espai hem deixat als feixistes.

Article d’Aure Silvestre, militant d’Endavant (OSAN), publicat al Diari La Veu.

Per avançar: Unitat Popular

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada Nacional del 9 d’Octubre del 2022

PER AVANÇAR: UNITAT POPULAR

Unim-nos contra el feixisme, enterrem l’espanyolisme

Este any l’Esquerra Independentista i el conjunt del Moviment Popular tornem a eixir al carrer per celebrar i reivindicar la diada del 9 d’octubre. Cada any ens retrobem al carrer per assenyalar els atacs al nostre poble i la nostra classe i, en aquest, hem de posar èmfasi en el procés d’empobriment que estem vivint. Les mesures impulsades pel govern de l’Estat espanyol i recolzades pel govern del Botànic tenen dues vessants: la primera és que protegeixen, com sempre, els interessos de les classes econòmiques dominants rics. Per a nosaltres els preus no paren de pujar, alhora que els sous es mantenen congelats, fent que siga impossible arribar a final de mes. Ells, en canvi, segueixen augmentant els seus beneficis. En el darrer any, només el 9% dels arrendaments de la ciutat de València són inferiors als 750€ mensuals, quan fa un any eren el 54%, més de la meitat de l’oferta, que juntament amb l’increment del cost de la vida i la precarització laboral, la gentrificació dels barris i municipis, el consum massiu del turisme, entre altres, fan d’aquesta situació un panorama insostenible. Les mesures del governs no persegueixen pal·liar cap efecte del capitalisme, estan plenament alineades amb les imposicions de la Unió Europea.

Alhora, els recursos energètics estan privatitzats, provocant que no puguem tenir accés a allò més bàsic​​​​​​: la llum és impagable, el gas també, els combustibles són inassumibles. La crisi climàtica s’accelera i patim els efectes ben a prop i al nostre territori: aquest estiu diversos incendis, com els de l’Alcalatén, l’Alt Palància, la Marina o el Comtat,  han arrasat gran part de la biodiversitat, convertint en cendra milers d’hectàrees, mentre mantenen la precarietat laboral als bombers forestals del País Valencià i part de la història dels nostres avantpassats.

Però sembla que, per als que ocupen cadires al govern, no hi ha suficient amb aquesta terra cremada. Ells necessiten seguir omplint-se les butxaques a costa de destrossar el nostre territori. Ho fan baix el rentat de cara ecocapitalista, canviant els camps de cultiu per camps de plaques solars a les comarques com la Ribera, la Costera i la Vall d’Albaida, o promovent macroprojectes com les línies de Molta Alta Tensió (MAT), l’ampliació del Port de València o el PAI de Benimaclet. Tot propostes que, lluny de tindre en compte la voluntat i necessitats del poble, només els beneficien a les classes dominants.

Reprenent les paraules de Fuster en el centenari del seu naixement, “les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català”, doncs no és casualitat que siga la mateixa burgesia la que imposa una pujada desfermada del preu de vida mentre retalla hores de valencià a l’escola a cop de sentència de tribunal i connivència del govern del canvi.

Tampoc no és cap casualitat que les imposicions de percentatges de castellà a l’escola i l’anomenada autonomia de centres siguen els pilars sobre els quals s’està obrint camí la voluntat espanyolista i liberal a les nostres escoles. Són les sentències dels tribunals espanyols les que modulen els límits des d’on poden operar els governs autonomistes, siga per la via de la Llei del Plurilingüisme al País Valencià, amb la llei March a les Illes o a través dels acords per atacar als centres de la immersió lingüística al Principat.

I són aquests límits els que estem obligades a trencar si volem garantir la nostra existència com a poble, doncs una llengua no pot subsistir, viva, dins la societat que li és pròpia, si no és la llengua de tothom i practicada per tothom a tothora.  La defensa del català té a veure amb la defensa d’un dret polític vital que entra en xoc directe amb els Estats espanyol i francès. I per això l’ofensiva contra la nostra llengua serà permanent mentre que no  ens recobrem en la nostra unitat, mentre no deixem d’operar  ​​​​​​​dins dels límits que ens imposa l’estat​​​​​​​.

En tot aquest context, a més, el govern espanyol alimenta els blaverismes i el feixisme al País Valencià, mitjançant el blanqueig i la impunitat de la seua violència i atacs anticatalanistes, masclistes, homòfobs, trànsfobs i racistes. Ho vam viure amb Guillem Agulló, amb els companys de Pego, les de La Cosa Nostra i les Subversives de Castelló.

L’extrema dreta busca situar el conflicte on no hi és. Però com pot ser que formem part del problema, si el malestar el genera qui té la propietat d’allò més bàsic? Si és Juan Roig, propietari de Mercadona, qui puja els preus dels productes per treure’n profit? Si és Endesa, en mans privades, qui augmenta el cost de la llum per mantenir els beneficis? I tot i això, hem viscut un estiu on les punxades a les festes han estat a l’ordre del dia. A l’última setmana han hagut 3 feminicidis als Països Catalans. 2 agressions lgbtfòbiques al País Valencià durant el mes de setembre.

Davant el projecte nacional de l’espanyolisme, basat en la repressió cap al moviment popular i la negació de la sobirania i dels drets nacionals i socials del nostre poble; davant la misèria, la precarietat i l’augment del cost de la vida, davant la destrucció del territori i la impunitat del feixisme, hem de seguir organitzant-nos, enfortir els nostres projectes i unir les lluites, treballant colze a colze per teixir una gran xarxa de solidaritat antirepressiva i suport mutu i amb el convenciment que hi ha una altra manera de fer les coses, que requerirà tot l’entusiasme, la intel·ligència col·lectiva i la unitat per fer-ho possibles: uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.

Necessitem tot l’entusiasme, la intel•ligència col•lectiva i la unitat de totes per a fer-ho possible!

Un mes d’arrencada en roig i lila

Butlletí andreuenc n. 08 (2a època) – Setembre 2022

Un mes d’arrencada en roig i lila

Nou curs escolar, noves floracions en la lluita. Nou curs de collir i recollir allò que hem anat sembrant i regant amb la paciència de la militància sostenible, l’única possible, la vital.

Ja el primer dia de mes, el Noi Baliarda ens acollia en un nou club de lectura. Anant més enllà dels dos anteriors, dedicats a Joan Fuster, aquest cop ens endinsàvem en L’hora violeta de la gran Montserrat Roig. Aprofitem per recuperar aquesta entrevista de la periodista al de Sueca. Parlant de fulls, papers i d’altres: aquestes llavors que hem anat plantant com a organització van donant els seus fruits. En clau local, en un nou article publicat a la revista veïnal Sant Andreu de Cap a Peus que, de fet, també uneix la Roig i el savi de Sueca: Som Països Fusterians. I en clau nacional, perquè ha vist la llum el n. 2 de la Tanyada, l’òrgan d’expressió d’Endavant (OSAN).

Parlant de nacional, setembre és un mes marcat per la diada de l’Onze de Setembre, al Principat. I enguany, era evident que el savi de Sueca hi havia de ser ben present. Així, el divendres 9 de setembre, la comarca del Barcelonès acollíem l’acte nacional de l’Any Fuster, a ca nostra, després del tret de sortida del mes de març a València.

L’acte inaugurava tot un cap de setmana d’actes tant arreu de la comarca com del Principat i al poble, clar, també en vam tenir. A la tarda i vespre de dissabte 10, la pl. Palmeres va ser l’escenari de l’acte de l’Esquerra Independentista de Sant Andreu, que va tenir el seu punt central polític en el discurs d’uns dels nostres portaveus nacionals. Un bingo musical, un sopar i un concert van posar el punt més lúdic i festiu a la diada.

A l’endemà, la mobilització es va traslladar a Barcelona, com no podia ser d’altra manera. Tota una jornada de convocatòries de l’Esquerra Independentista per a subratllar els eixos estratètics pels quals lluitem, d’Independència, Socialisme, Feminisme i Països Catalans, i reforçar que som aquí Fins a vèncer. Unitat Popular, organització i lluita. Hereves de les lluites de les oprimides dels Països Catalans i d’arreu del món, som l’Esquerra Independentista i seguirem lluitant fins a vèncer i per a canviar-ho tot!

I sí, la lluita és a diari, i és cada dia que ens enfrontem també a la repressió. Pocs dies després, la dignitat que planta cara a un sistema inhumà ens obligava a posar el cos altre cop per evitar que una veïna fos desnonada. Altre cop, la brutalitat del sistema va deixar una veïna sense sostre i, altre cop, una militant nostra va ser identificada per intentar evitar-ho.

Ara bé, cada cop som més gent lluitant i organitzada. Aquest mes, hem estat molt contentes de donar la benvinguda a un nou nucli d’Endavant al Berguedà! Parlant d’alegries i benvingudes, ens emocionem en saber que tornem a poder abraçar la nostra companya Anna Gabriel!

Com que la lluita és arreu, també vam assistir a l’assemblea de la CUP Barcelona, on van triar les persones que encapçalaran la llista a les properes municipals. Fou el mateix cap de setmana en què nosaltres vam realitzar un debat intern per analitzar el curs passat i encarar el nou.

I si començàvem el mes en Roig, l’acabàvem en lila, perquè estem determinades a fer dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius. Ho vam escriure a les parets del poble i ho vam reivindicar als carrers de Barcelona. La prohibició de la interrupció voluntària de l’embaràs és una de les múltiples violències contra les dones, una violència que, aquest mes, ha estat especialment tràgica amb 3 dones assassinades a les nostres comarques. Els feminicidis segueixen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Setembre 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Combats per escrit

Altre cop, les efemèrides ens van resultar casuals. El segon club de lectura del Noi Baliarda va tenir lloc el 22 de juny d’enguany, just l’endemà que es complissin 30 anys de la mort de Joan Fuster. I vam comprovar, emperò, que els seus Escrits de combat segueixen més vius que mai.

En clau general, vam tornar a compartir la facilitat amb què escrivia i com de fàcil en feia la lectura. Així mateix, Fuster no estalviava en contundència i en deixar els conceptes molt clars, com per exemple, en contra del sucursalisme i el provincianisme. En aquest sentit, detectàvem un intel·lectual centrat en la batalla dels conceptes, on ell assenta unes bases per a clarificar qüestions relacionades amb la llengua, la nació o la senyera, entre d’altres. Defineix des de la base conceptual per a poder construir.

A Qüestió de noms, intenta definir dos conceptes, llengua i territori. Sintetitza els Països Catalans en clau d’unitat i de diversitat, mentre situa el problema en la confusió dels mots derivats de la ciutat de València, com per exemple el gentilici, obrint la porta a l’anàlisi de les particularitats i els particularismes que en sorgeixen. A l’invent del llemosí hi contraposa 400 anys de vivència catalana pel que fa a la llengua, però no s’està de criticar que el Principat també s’intenta apropiar de cert particularisme.

A El blau en la senyera observem un Fuster que immers en el context polític en el qual malda per a influir-hi. Després de fer una trajectòria per a cenyir el blau només en les banderes de València i Borriana, situa la qüestió del blau imposant en la senyera del País Valencià com un problema afegit a la construcció de la normalització de la societat. La imposició de la bandera d’una ciutat concreta és un obstacle a l’hora de construir una societat cohesionada. Així, en la ‘transició’, veu intents de manipular símbols i trets identitaris: qui té el poder imposa els símbols. Denuncia que s’usa la bandera per crear divisió perquè ell té clar que no és que siguin iguals, sinó que la bandera és la mateixa al Principat i al País Valencià.

El moment històric també és palpable a Ara o mai, on ens queda el dubte de si considera que anem perdent, respecte de la llengua. En aquest sentit, hi apunta qüestions ben vigents i assumim que ni hem guanyat ni hem perdut en algunes de les observacions que feia; així mateix, hem de lamentar algun retrocés lingüístic que ell no s’esperava. Tanmateix, és ben encertada la importància que dóna als mitjans de comunicació, ja que ara en canviaríem els formats —internet, en lloc de les seves ràdio i TV— però no la centralitat que ocupen. Així, mentre ho discutíem, vam ressenyar la importància que va tenir el tall de TV3 al País Valencià i en va sorgir un debat sobre la reciprocitat i el paper de la CCMA en general.

La seva coherència i ser conseqüent es palpen a País Valencià, per què?, on en subratlla la necessitat d’una entitat pròpia i de no subordinar-se a l’Estat espanyol. Observa plantejaments derrotistes, que fan anar enrere: es tergiversa la nomenclatura i el nom de País Valencià passar a ser el marcat, quan abans era el normal per a tothom. Aquí vam destacar, un cop, com d’autocentrat estava el savi de Sueca, molt més que moltes de nosaltres avui en dia.

Finalment, a Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans, Fuster planteja una dicotomia clara: o construïm, fem i vivim una cultura de Països Catalans o tota la resta és regionalisme. I el de Sueca ho tenia clar: hem de construir, fer i viure una cultura nacional.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

Fem dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 28S, dia internacional per la despenalització de l’avortament

Fem dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius
A cada atac… més feminisme!

Davant de l’ofensiva global contra els drets sexuals i reproductius volem fer dels Països Catalans un referent en la seva defensa. Davant de cada atac, no només resistim, sinó que decidim avançar en drets. A cada atac més feminisme.

Aquest 28S volem anar més enllà de la defensa del dret a l’avortament. Perquè el dret a l’avortament és un element indispensable en la defensa dels drets sexuals i reproductius de les dones, com a garantia de la nostra autonomia a l’hora de prendre decisions amb relació a la nostra sexualitat i cos. La defensa a interrompre voluntàriament el nostre embaràs de manera universal, gratuïta i lliure és també la defensa d’una proposta feminista transformadora que confronti el sistema capitalista patriarcal.

Noticies actuals com la negativa dels jutges de la Cort Suprema dels Estats Units al dret constitucional a un avortament segur i legal suposa un atac flagrant a l’autonomia corporal i la sexualitat de les dones. Un exemple més de la creixent presència de forces i discursos explícitament reaccionaris i masclistes a nivell internacional. A l’Estat espanyol l’amenaça latent d’un govern d’extrema dreta i l’expansió dels seus posicionaments antifeministes difosos des de tots els seus mitjans suposen un perill real contra els drets sexuals i reproductius de les dones dels Països Catalans. I no és només l’amenaça de l’extrema dreta la que confronta amb els nostres drets; sense anar més lluny la Generalitat de Catalunya continua finançant la Fundació Pro-Vida de Catalunya, una de les entitats de referència a Catalunya en el lobby que s’oposa al dret a l’avortament. El col·lectiu forma part del Foro Español de la Família, que a l’Estat espanyol ha liderat mobilitzacions per exigir la derogació de la llei que regula la interrupció voluntària de l’embaràs i que també és contrària a la llei de l’eutanàsia.

En el cas de l’avortament tot i ser un dret legalment garantit aquest no es garanteix de manera real i equitativa. Als Països Catalans no s’ha integrat la totalitat de la pràctica de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE) als centres sanitaris públics. No s’ha acabat amb la dinàmica de realitzar-les a la sanitat privada i una part important de les IVE s’estan externalitzant a centres privats.

Durant tots aquests anys als territoris rurals les dones es veuen obligades a fer molts quilòmetres per poder exercir el seu dret a interrompre el seu embaràs. Tot plegat ha generat greus desequilibris territorials, ha permès un negoci encobert a la sanitat privada, ha possibilitat un pervers greuge classista i ha vulnerat el dret de les dones a ser ateses a la xarxa sanitària pública. Una problemàtica que s’ha aguditzat amb l’objecció de consciència de moltes professionals, avalada, si no fomentada, pels patronats dels centres sanitaris on, en la majoria de casos, hi és present l’església.

Tal com plantejàvem però la defensa dels drets sexuals i reproductius va més enllà de la defensa del dret a l’avortament. Volem que els Països Catalans siguin la punta de llança també en la defensa del accés a una educació sexual que ens permeti prendre decisions informades sobre allò que ens afecta, així com l’accés als diferents mètodes anticonceptius i als productes menstruals.

Sabem que a través de l’organització i la mobilització, les lluites per garantir el dret a l’avortament també avancen allà on avança el moviment feminista, sent exemples recents Argentina o Colòmbia. Sense anar més lluny, a partir de la denúncia de les mancances en el sistema públic català per part del moviment feminista i l’Esquerra Independentista, s’ha aconseguit garantir l’accés a aquest dret a més territoris. Aquest és el camí. Ho farem com vam fer-ho oposant-nos a la Llei Gallardón que volia limitar la nostra capacitat d’avortar lliurement o aconseguint victòries com a Manresa o a les Terres de l’Ebre.

Per això, i davant d’aquesta ofensiva contra l’avortament, i els drets sexuals i reproductius, és urgent construir un horitzó que faci dels Països Catalans un referent en la seva garantia. Això passa per anar més enllà de defensar-nos contra la reacció conservadora per no retrocedir. Passa per introduir el feminisme a les aules, a la xarxa de sanitat pública, a les llars, a les nostres relacions i als carrers. Passa per treure les nostres vides i els nostres cossos del control d’empreses i institucions reaccionàries. Passa per acabar amb el capitalisme patriarcal i construir el socialisme i el feminisme als Països Catalans.

A cada atac respondrem amb més feminisme.