Un any sense RTVV

Demà, 29 de novembre de 2014, es complirà un any del tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). El Consell d’Alberto Fabra posava fi a 24 anys de ràdio i televisions públiques al País Valencià, amb la qual cosa la llengua catalana pràcticament desapareixia de l’espectre audiovisual al sud del Sénia. El cessament de les emissions d’RTVV va provocar la mobilització d’una part de la societat valenciana, que reclamava i reclama el dret a tenir uns mitjans de comunicació plurals, de qualitat, públics i en català, unes condicions que no acomplien ni Canal 9 ni Ràdio 9. Passat un any de la fi d’RTVV, l’assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN) vol fer públiques aquestes consideracions:

  • El tancament d’RTVV va ser una nova acció antidemocràtica, autoritària i antivalenciana del Partit Popular. El president Fabra va fer la seua particular aportació al procés de recentralització de l’Estat espanyol que impulsa el govern central i va esdevenir el primer president autonòmic que tanca uns mitjà de comunicació públic. El moviment, però, s’ha girat moltes voltes en contra de Fabra, ja que el Partit Popular s’ha quedat sense el seu principal mitjà de propaganda;
  • La desaparició de Canal 9 i Ràdio 9, unida al tancament forçat dels repetidors de TV3 i Catalunya Ràdio han sigut un colp dur a la normalització lingüística al País Valencià. Ara bé, hom no pot oblidar que en RTVV la programació mai no va ser completament en català, i el model de llengua emprat fou dialectitzant i fins i tot vulgar, tot incloent-hi paraules prohibides per ser massa “catalanes”. La tasca de normalització del valencià exercida per RTVV al llarg dels seus 24 anys d’existència ha sigut clarament insuficient;
  • RTVV podria haver sigut una eina de vertebració del País Valencià, però mai no ho va ser; ans al contrari, amb la seua creació es va voler contrarestar la influència de TV3 i la seua programació ha ajudat a difondre una identitat valenciana oposada al Principat i submisa a Espanya, a la qual sempre s’hi van ofrenar glòries;
  • Perquè el principal tret identitari de la televisió i la ràdio públiques al País Valencià ha sigut la submissió més absoluta al poder polític autonòmic, una submissió que es va materialitzar en un dels majors nivells de manipulació informativa que s’hagen vist mai en un mitjà presumptament democràtic, en l’ocultació sistemàtica d’aquelles persones, entitats o lluites que no combregaven amb les polítiques de la Generalitat Valenciana, en la defensa de valors reaccionaris i ultraespanyolistes, en el foment de l’enfrontament amb el Principat, un llarg etcètera de males pràctiques. RTVV va ser una arma contra les valencianes i el valencians;
  • El trist paper jugat per RTVV al llarg de la seua trajectòria no hauria sigut possible sense la col·laboració activa i passiva de tants i tants dels seus treballadors que van permetre que allò passara o que fins i tot van ajudar-hi, esdevenint-ne còmplices. Malauradament, foren poques les veus que dins la casa s’alçaren, dignes i discordants, contra la usurpació del que havien de ser una televisió i una ràdio de les valencianes i els valencians, malgrat que aquesta era l’obligació de tots els membres de l’ens com a servidors públics. Aquelles persones que van contribuir a fer d’RTVV un instrument al servei del PP, no són les més indicades per a reivindicar uns nous mitjans de comunicació públics, plurals, de qualitat i en valencià.

Per tot això ens sumem a la denúncia pel tancament d’RTVV i a la reivindicació d’uns mitjans de comunicació públics que han de ser necessàriament de qualitat, en català i al servei de les classes populars, amb un marc lingüístic i cultural complet, amb un vertader control democràtic i amb voluntat de servei públic.
 

Països Catalans, 28 de novembre de 2014

[Gràcia] I Jornada per l'educació pública a la Vila

El proper 29 de novembre a les 10 h. del matí el Grup d’Educació de l’AVdG/Assemblea Groga de Gràcia (https://assembleagrogadegracia.wordpress.com) convoquen a la comunitat educativa i a totes les veïnes i veïns en general interessades en la defensa de l’escola pública  i de qualitat; democràtica i participativa; justa i equitativa; inclusiva; en català i laica; a la I Jornada per l’Educació Pública a Gràcia.
Per a més informació consulteu: http://assembleadegracia.com/blog/i-jornada-per-leducacio-publica-a-gracia/
I: https://assembleagrogadegracia.wordpress.com/2014/11/18/i-jornada-per-leducacio-publica-a-gracia/
B3dkkbIIEAA_qkM

Piquet contra la liberalització dels horaris al centre comercial El Saler de València

Aquest matí, diumenge 23 de novembre, un grup de militants d’Endavant-OSAN han estat repartint tríptics i han enganxat adhesius al centre comercial Saler de València. Aquesta acció, que s’ha dut a terme a llarg d’una hora, està emmarcada dins de la campanya contra la liberalització del Bloc Unitari Anticapitalista (BUA).
Durant els mesos de novembre i desembre el BUA ha plantejat una campanya contra la liberalització dels horaris. Les darreres dècades hem vist com la classe treballadora ha anat perdent drets socials i laboral mentre una minoria s’enriquia. Aquest és l’enèsim atac als nostres drets, en aquest cas, s’ha materialitzat en la liberalització dels horaris comercials, que no respecten el dret al descans ni unes condicions dignes de treball en el sector del comerç.
Les empreses que més pressionen per liberalitzar els horaris són les que formen part de l’Asociacion Nacional de Grandes Empresas de Distribución (ANGED). Estem parlant de Carrefour, El Corte Inglés, IKEA, Leroy Merlin, C&A, Cortefiel, Alcampo, Inditext, Decathlon… Aquestes grans empreses i multinacionals promouen l’ampliació d’horaris i l’empitjorament de les nostres condicions laborals. Mentre augmenta la nostra misèria, ells continuen obtenint beneficis astronòmics. Privatitzen els beneficis, socialitzen les pèrdues i generen misèria.
Davant d’això, des d’Endavant i el BUA apostem per: el dret al treball o a cobrar una renda social, el dret a descansar, el dret a conciliar la vida laboral i familiar. I per prendre mesures que haurien de reduir l’atur i millorar les nostres condicions de treball. Per tot això us convidem als piquets que organitzarem les properes setmanes als diferents centres comercials, així com a les accions que hi durem a terme.
Ara, més que mai, cal la unitat d’acció, i cal construir-la dia a dia, lluitant al carrer i als llocs de treball, amb la solidaritat, el respecte mutu i la generositat revolucionària.


 
 
 
 
 

El masclisme mata, les dones diem prou! [25 de novembre – Dia internacional contra la violència masclista]

25nov2014Un any més, continuem eixint als carrers el 25 de novembre. I ho hem fem perquè les violències masclistes continuen presents en el nostre dia a dia. I enguany, aquest 25 de novembre, dia internacional contra les violències vers les dones i les nenes, ho tornarem a fer.
Núria, Maria, Anna…
Tres noms que potser no diuen res, però que ho diuen tot. Arreu de l’estat espanyol, 51 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles; un total de 500 dones assassinades en 8 anys. Al món, cada 15 segons una dona rep una pallissa. Cada 4 minuts una dona es violada. Cada any, 2 milions i mig de dones i nenes son traficades dins el mercat de la prostitució. No sols són xifres, és la realitat a la que les dones ens enfrontem cada dia.
Rosa, Isabel, MªDolores, Yolanda…
Les violències masclistes són un problema estructural d’origen sociocultural; el trobem a l’escola, al treball, al carrer, als mitjans de comunicació, dins de les nostres llars i també dins dels nostres moviments polítics i socials, i per tant, és necessari un canvi de mentalitat i de conducta per eradicar-lo, i no només avui, sinó cada dia de l’any. La violència física suposa la màxima expressió de la violència masclista vers les dones, però no és més que la punta del iceberg d’una piràmide de diferents formes d’opressió. A sota, tota una sèrie de diferents mecanismes de les violències masclistes, que prenen un caràcter més subtil i invisible, ens coaccionen dia a dia a la feina, al carrer, a casa…Mecanismes que estan totalment normalitzats i, per tant, socialment tolerats: mirades, insults, menyspreu, control, espiar, fer callar, expressions com “estàs boja, histèrica, exagerada”, desautoritzar, desvalorar, la culpabilització.
Les violències, en el seu sentit més ampli, vers les dones són una estratègia clau del sistema capitalista per mantenir el control sobre les dones. L’extrema feminització de la pobresa n’és un clar exemple: retallades en mesures i ajuts socials, en recursos d’ajudes a la diversitat funcional, en sanitat i educació…Tot recau en sobrecarregar a les dones les tasques reproductives i de cures; i ho fa a través de l’estat, que per tal de preservar la seva estructura capitalista i els seus privilegis masclistes i classistes, ens torna a ficar en casa per a que ens encarreguem d’elles.
Esperanza, Gisela, Gregoria…
10 noms d’una llista que arriba fins a 20. 20 dones han estat assassinades en el que portem d’any als Països Catalans. I no acaba ací. Lamentablement, el 70% de les denúncies per violència de gènere queden sense cap ordre de protecció als Països Catalans. I més lamentablement, són les centenars de dones que dia a dia pateixen aquestes violències sense oportunitat de denunciar-ho enlloc. Les lleis promulgades des de l’estat espanyol, tant de partits feixistes com de l’església catòlica, que afecten directament a les nostres vides perpetuen el masclisme essent la màxima expressió de la violència masclista tolerada per l’estat espanyol. No volem funerals d’estat per recordar la xacra social que suposa el masclisme, el que volem és una societat on aquestes pràctiques no hi tinguen cap mena de cabuda.
Les persones de les classes populars catalanes han de tenir present que no poden perpetuar ni posar en pràctica la violència masclista, en cap de les seves vessants, ni en espais públics ni en els nostres espais de participació política. Només amb la lluita feminista i adoptant postulats feministes i pràctiques conseqüents amb elles, podrem eradicar la violència masclista. I els moviments socials i polítics tenim una gran responsabilitat en això. No podem girar l’esquena a les violències que ocorren en els nostres espais, les hem de combatre dins i fora.
Prou violència masclista, prou víctimes del patriarcat. Tornarem a prendre els carrers, avui i cada cop que sigui necessari, i cridarem ben fort que no tolerarem més atacs a les nostres vides en cap de les expressions de l’opressió patriarcal. Perquè som plenament conscients de que el masclisme mata, i per tant, les dones diem prou! Visca l’autodefensa feminista!

Mentre nosaltres tenim dificultats per arribar a finals de mes… les tres majors fortunes dels Països Catalans acumulen 12.750 milions!

Any rere any, la publicació de la llista de les majors fortunes de la revista Forbes ens mostra la cara més salvatge del capitalisme. I és que mentre la classe treballadora dels Països Catalans patim les misèries de la crisi capitalista a casa nostra, se’ns mostra com les grans famílies catalanes segueixen acumulant enormes beneficis.
Aquest any, les tres fortunes que lideren el rànquing català són:
Juan Roig Alfonso (president de Mercadona), amb una fortuna de 6.000 milions d’euros. Vinculat al finançament de fundacions del PP i del PSOE. Els multimilionaris beneficis empresarials li provenen de la deslocalització i escanyament de les productores, l’explotació laboral i la política antisindical mafiosa. Provocant greus danys tan al teixit productiu català com al medi ambient.
Isak Andic (propietari de Mango), amb una fortuna de 4.250 milions d’euros provinent de l’explotació internacional del treball, amb empreses proveïdores subcontractades en països amb la mà d’obra barata i en condicions d’esclavitud i de l’especulació financera a través de les accions de Banc de Sabadell.
Juan i Carlos March (propietaris de la Banca March), amb una fortuna de 2.500 milions d’euros. L’imperi familiar ja prové del contraban de tabac, el finançament del cop d’estat franquista i els favors tornats del règim. Actualment amplien els beneficis a través de l’especulació financera amb la gestió de SICAV i inversions en multinacionals.
És la lògica del capitalisme la que ens porta a aquests extrems. Aquests són tres exemples tan de fortunes heretades com de models “d’emprenedoria”, tan de fortunes vinculades a l’explotació laboral com d’acumulades a través de l’especulació financera. I són tres exemples que des dels mitjans de comunicació s’han presentat com a models a seguir, premiats per diferents organismes empresarials i governamentals. Han sabut jugar el paper que els tocava: generar i acumular beneficis a costa d’explotar i competir amb els del seu voltant.
I tot això ha estat permès pel poder polític, cada cop més sotmès a la lògica liberal. Des dels governs central i autonòmics, sota la tutela de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, i amb l’aplaudiment de la patronal, apliquen reformes que precaritzen i aguditzen l’explotació laboral, retallen els serveis públics per destinar els pressupostos a salvar bancs i pagar el deute, permeten el frau fiscal de les grans empreses i liberalitzen el mercat desprotegint el teixit productiu i la sobirania del país. Dit d’una altra manera, s’afavoreix la despossessió a marxes forçades de la classe treballadora dels Països Catalans i de la classe treballadora internacional, que és el que permet que les grans fortunes catalanes, espanyoles, franceses i internacionals segueixin acumulant beneficis a costa de la misèria i l’explotació.
Des d’Endavant, remarquem la necessitat de la construcció del socialisme feminista per trencar amb la lògica del capitalisme patriarcal, de l’explotació i el benefici empresarial. Perquè necessitem un model socioeconòmic que ens permeti un repartiment just i equitatiu del treball i la riquesa, i aquest model no el podrem construir mentre ens regim per les lleis del mercat, per la competitivitat empresarial, mentre seguim deixant els recursos i les empreses en mans privades i depenent nosaltres del treball assalariat.
Pel repartiment del treball i la riquesa…
Construïm el socialisme feminista als Països Catalans!
 
Més informació:
Les 15 fortunes més grans dels Països Catalans superen tota la despesa social de 2014 (L’ACCENT)
El que Forbes oblida de les 10 fortunes més grans dels Països Catalans (CRÍTIC)

9N: un punt i seguit en la lluita cap a la independència dels Països Catalans

La mobilització del passat 9 de novembre, amb 2,3 milions de vots desobeint les amenaces de l’estat i totes les traves provocades per la renúncia del govern de la Generalitat a dur fins al final la consulta pactada, és un triomf popular inapel·lable. Els 1,8 milions de vots favorables a la independència són un excel·lent resultat -fet que creiem que no ha de fer perdre de vista l’obligació d’ampliar-lo-.
Creiem que cal treballar perquè aquests vots es materialitzin en una direcció de ruptura amb l’estat espanyol i amb els altres elements que coarten la nostra llibertat com a poble i com a classe. Ara més que mai cal estar atents als intents de pacte entre elits. Com més augmenta el poble la seva pressió cap a la llibertat, més important és per a les elits la necessitat de pacte per a mantenir el seu poder intacte.
Nosaltres no oblidem que Artur Mas i el seu govern han dut a terme una política absolutament erràtica pel que fa a la celebració de la consulta. No oblidem que fent xantatge amb la consulta ha pogut dur a terme una de les polítiques més antisocials del sud d’Europa. No oblidem que a la reunió de partits del 3 d’octubre, un cop prohibida la consulta pel TC, va trencat tot compromís de fer-la igualment i va dir que fins allà havia arribat. No oblidem que durant els darrers mesos ha estat pressionant per transformar el 9N en una convocatòria electoral amb una llista única encapçalada per ell però sense la proclamació d’independència al programa. No oblidem l’operació Rigol per a intentar “domesticar” els ritmes del procés.
Només la mobilització de la gent va fer possible que el 9 de novembre una part dels Països Catalans poguessin votar. Només això. No podem deixar que aquest govern gestioni políticament el resultat d’aquesta consulta.
Proposem a l’esquerra independentista refixar la vista en els nostres objectius estratègics: uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Això creiem que passa per dos elements clau. El primer, començar a treballar seriosament i de forma prioritària la construcció nacional. El segon, continuar teixint, més intensament que mai, la Unitat Popular.
Aquesta serà la nostra tasca, a la qual hem abocat i seguirem abocant tots els nostres esforços. En aquest sentit, considerem plenament vàlides les reflexions que fèiem pocs dies abans del 9N.
Pas a pas, cap a la victòria, pel camí de la lluita. Perquè la lluita és l’únic camí.
Països Catalans, 15 de novembre de 2014
 

 
Creiem que els següents textos són interessants per al debat entorn el procés sobiranista al Principat:
El procés sobiranista i l’esquerra independentista (llibret editat per Endavant)
La lluita nacional i social a partir del 10N. Opinions des de la Unitat Popular (article de L’ACCENT)
Després del 9N l’independentisme entra en una nova fase. Avenços i retrocessos (article de D. Escribano i A. Ferrero publicat a Espai Fàbrica)

[Sant Andreu] Desobediències, vies de victòria

DESOBEDIÈNCIES, vies de victòria

Deien K. Marx i F. Engels que el conflicte de classes és el motor de la història. I diu el saber popular, traduint aquesta frase a un llenguatge més planer, que si no haguéssim desobeït mai, encara seríem esclaves.

Ras i curt, podríem dir que la Humanitat ha avançat, en un sentit de progrés, a mesura que ha trencat les lleis que encorsetaven, respectivament, les societats contemporànies del moment. Dins d’aquestes, grups inicialment reduïts de gent impulsaven accions que es confrontaven directament amb l’ordre establert. Contra ells i elles, contra aquesta gent que no acatava, hi queia tot el pes de la repressió.

Però en tant que la seva era una acció compartida cada cop per més persones, la seva acció esdevenia espurna que encenia la revolta. Una revolta que es materialitzava de mil maneres diferents i que, tot sovint, aconseguia guanyar l’objectiu pel qual havia nascut. L’acció de confrontació, iniciada per poca gent, havia aconseguit guanyar la batalla de la legitimitat, tot trencant la legalitat.

Construir futur des de la il·legalitat. Des de la legitimitat de qui lluita sense obeir, sense por. Sense por, ni a perdre, ni a guanyar. La desobediència com a eina transformadora de la realitat i guanyadora de drets, socials, nacionals, humans. Drets col·lectius.

De tot plegat, en volem parlar amb tres casos que han dut a terme la desobediència per vies ben diferents, però aconseguint totes elles un èxit rotund.

Maig del 1997. Un grup de joves de Sants okupen un edifici abandonat al costat de l’estació de Mercat Nou. Neix el Centre Social Alliberat Can Vies i neix, de fet, ja desobeint: la propietat privada. Amb els anys, creix en espai (la capella del costat) i en gent, creant tot un entorn social al barri de Sants fruit de la seva acció social, política i cultural sempre desobeint. A finals de maig de 2014, després de nombrosos judicis guanyats i un de perdut, s’esdevé el desallotjament i parcial enderrocament, per part dels Mossos. Una revolta al carrer, que encén no només els carrers de Sants sinó de part de Barcelona, obliga l’alcalde a negociar, i el CSA Can Vies recupera l’espai. Victòria.

El 13 de setembre de 2009 va tenir lloc a Arenys de Munt la primera de les consultes per la independència del Principat de Catalunya. La proposta s’havia materialitzat a través de l’impuls de la CUP d’Arenys de Munt, en una idea treballada dins el MAPA (Moviment Arenyenc Per l’Autodeterminació). Aquell dia, ben lluny de saber-se que això seria l’inici de res, la consulta estava amenaçada per la prohibició de l’Estat i la presència d’elements feixistes. El poble hi va plantar cara, conjuntament amb molta gent solidària d’arreu. La consulta es va realitzar. Amb èxit aclaparador. I després d’aquesta, 550 més, en diferents onades arreu del Principat, incloent la de la ciutat de Barcelona, el 10 d’abril de 2011. Victòria.

Any 2011, quart any de la crisi oficial, enèsim de la crisi real patida per la classe treballadora. Un grup de gent s’aplega per crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Ràpidament, la PAHC acull cada cop més famílies amb la problemàtica de l’habitatge. Cultura assembleària, acció col·lectiva i determinada, construint poder popular pas a pas, des de la base. La situació d’emergència habitacional és tal que okupen un edifici per allotjar-hi famílies en situació de risc. Temps després, un segon edifici. I encara un tercer, l’abril de 2013. Aquest, amenaçat de desallotjament, inicia campanya per aturar-ho. El setembre de 2014, la Sareb, propietària de l’edifici, cedeix l’edifici a la Generalitat. Victòria.

Tres històries que són present, tres lluites que són lliçons. I ens reafirmen que la lluita és l’únic camí per guanyar. Desobediències, vies de victòria.

—

En parlarem dijous 4 de desembre, al Casal Independentista El Noi Baliarda, a la xerrada-debat que hem organitzat.

[Sant Andreu] Butlletí n. 37 – Endavant amb la diària desobediència!

Butlletí andreuenc n. 37 – Octubre 2014

Endavant amb la diària desobediència!

Tardor calenta, mes intens. De lluita, de lluites. En tots els fronts, perquè venim de lluny i hi volem anar encara més, i això es nota en el nostre dia a dia. Un dia a dia que cada cop és més desobedient: no hi ha altra forma de construir futur que confrontar frontalment la legalitat, construint legitimitat popular.

Octubre començava imbricant lluites. Dimecres 1, l’assemblea reunida a la delegació del govern espanyol -blindada pels Mossos del govern principatí- decidia que acamparia l’endemà a Pl. Catalunya. I així ho va fer. Del dijous 2 al dissabte 4, l’#acampada9N va demostrar que l’Esquerra Independentista no acatava ni la decisió del Tribunal Constitucional ni el seguidisme del govern de CiU. Confrontació directa amb l’ordre establert, mitjançant l’ocupació de l’espai públic i la generació de discurs i praxis assembleària, oberta, amb la gent present a la plaça. I acció directa, confrontació amb els Mossos que, un cop més, robaven tendes i colpejaven amb empentes per impedir dormir a la plaça. Resistència i determinació, dormint al ras i omplint la plaça d’activitats per deixar clara una cosa: sense desobediència no hi haurà independència.

I mentrestant, al caliu del Casal El Noi Baliarda, s’esdevenien a Sant Andreu les 10es Jornades per la Llengua. Entre el divendres 3 i el dissabte 4 tenien lloc, per fi, les primeres jornades que se celebraven a la seu física del casal, després de tres anys organitzant-les. Diversitat d’activitats per deixar clar que volem i podem viure plenament en català.

Com deia l’Ovidi, però, “hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. I aquesta gent surt a manifestar-se, cada 12 d’octubre, per fer apologia del genocidi contra els pobles d’Abya YAla, ara l’Amèrica del Sud, la Nostra Amèrica, i el de l’espanyolisme més ranci. Del feixisme i el racisme, vaja. I hi vam plantar cara, hi vam fer front malgrat la protecció que reberen dels Mossos, que només tres dies abans els havien també protegit davant d’una agressió contra antifeixistes, a qui també van colpejar. El seguirem denunciant sempre.

De la mateixa manera que denunciem, i denunciarem fins a tancar-los, els Centres d’Internament d’Estrangers. El racisme nostre de cada dia. El CIE, aquesta vergonya del racisme institucional de l’Europa fortalesa, que és capaç de privar de llibertat, d’empresonar persones, només per una falta administrativa i en funció del seu origen. Insultant. El que la campanya Tanquem els Cies porta temps denunciant, i pel que va organitzar una jornada històrica el dissabte 18 d’octubre tot convocat més d’un miler de persones que gairebé van encerclar el CIE per complet. Per dignitat, per humanitat, per internacionalisme. Per justícia.

I també per això, i perquè venim de lluny, com cada octubre retem homenatge al patriota, comunista i internacionalista català Jordi Martínez de Foix i Llorenç, caigut en combat per una terra lliure. Sempre viu en les nostres lluites. Perquè la seva també fou una vida de desobediència, no acatant la falsa transició.

I per dignitat, humanitat i justícia, també, vam ser colze a colze amb el PTAC i la PAH ocupant durant dos dies les oficines de Catalunya Caixa, que es nega a concedir un lloguer social al Jorge i la María. Del dimecres 22 al matí fins el dijous 23 a la nit, quan els Mossos, sempre lacais al servei del capital, van desallotjar les desenes de solidàries que pensaven passar la segona nit a les seus de la segona entitat bancària que més diners ha rebut de l’Estat. Entitat intervinguda, pública de facto, però que segueix operant com a privada i prioritzant beneficis privats per damunt de vides humanes.

Unes vides, totes, que sense el treball reproductiu que majoritàriament fan les dones dins el sistema patriarco-capitalista, no podrien desenvolupar-se. Això va voler denunciar, i amb molt d’èxit, la jornada de lluita de la vaga de totes el 22 d’octubre. Accions des de primera hora del matí, amb alt seguiment també a Sant Andreu, i amb coordinació amb altres lluites, com Stop Pujades, que ja s’havia mobilitzat feia 15 dies. Tot plegat va posar la primera pedra per una vaga realment general i social que tingui en compte tots els tipus de feines i treballs, remunerats o no, sense excloure’n cap per tipus de contracte o reconeixement.

I és així com durant tot el mes d’octubre hem omplert els carrers de dignitat. Perquè els hem omplert de desobediència. No només denunciant la complicitat del govern de CiU amb les prohibicions de l’Estat, sinó cada cop més en tots els àmbits de la nostra vida, que és la lluita diària.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Octubre 2014. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstap9b@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

[Manresa] No alimentis el racisme

Mai més, contra ningú

Plataforma per Catalunya, en un gir que evoca les pràctiques de l’extrema dreta grega, fa un temps que fa recollides d’aliments per a persones blanques i d’origen espanyol als barris més castigats per la crisi de les nostres ciutats.

El mes de juny en convocà una a Igualada, on les entitats i la societat civil respongueren amb elegància i contundència. Al Bages, la convocà el dimarts 15 de juliol al mercat de la Font dels Capellans i, tant Manresa com el mercat, respongueren amb una concentració i amb nombrosos cartells a les parades del mercat en rebuig de l’acte.

Ara, PxC, en un intent de salvar la derrota de veure’s humiliada als barris populars, ha denunciat a un company que va participar de l’acció titllant-lo d’antisistema violent. La denúncia, que no té cap fonament ni base, és calumniosa i injuriosa, i només pretén atemorir a les persones que, sense cap mena de por, mostren el rebuig a les polítiques i discursos racistes i xenòfobs.

Aquell dia fou el propi cos dels Mossos d’Esquadra qui desplegà un dispositiu que aïllà als quatre membres de PxC, i només es va cometre un intent d’agressió: la de PxC cap als drets de les persones, contra els drets humans i contra la democràcia, sense sortir-se’n perquè els habitants de Manresa els havien dit alt i clar que ni ells ni la seva propaganda feixista tenen cabuda als nostres carrers.

PxC barreja la falta d’accés a serveis i recursos amb els orígens culturals de les persones; utilitzant la pobresa per a justificar la discriminació i dibuixant els veïns i les veïnes diversos com a culpables de la crisi i de la precarietat. Pretendre vestir de racisme un problema de desigualtat és un argument tan antic com les guerres de la vella Europa, que encara avui nega la ciutadania i aixeca murs contra les treballadores d’altres països del món, tan afectats pel capitalisme com els carrers de Barcelona, de Manresa o d’Igualada. No tolerarem més arguments barats que promoguin o justifiquin el racisme i respondrem una vegada i una altra als intents de PxC per normalitzar la xacra del racisme: tornarem a sortir al carrer tants cops com faci falta per deixar clar que la qüestió va més enllà d’una simple recollida d’aliments.

La qüestió és no tolerar que una organització neonazi campi impune pels carrers de les nostres ciutats;
La qüestió és fer memòria i recordar que l’extrema dreta ja va estripar els somnis dels nostres avis;
La qüestió és respondre col·lectivament i demostrar que no ens fan por, que no permetrem que s’omplin els carrers de feixistes.

Per això, instem a les institucions municipals que no donin cap permís administratiu ni cap cobertura política als actes de caire racista i feixista; i també demanem l’adhesió de col·lectius i persones a aquest manifest.

Anunciem que convoquem una concentració en suport al company denunciat, el dia 21 de novembre als Jutjats nous de Manresa, i de la qual ja anirem facilitant més informació.

Al feixisme no se’l tolera, se’l combat!
Si no nosaltres qui? Si no ara quan?

info: #NoAlimentisElRacisme