Avui com ahir, les dones decidim desobeir. Les menors també tenen dret a decidir. Avortament lliure i gratuït

NI UN PAS ENRERE:
AVUI COM AHIR LES DONES DECIDIM DESOBEIR.
LES MENORS TAMBÉ TENEN DRET A DECIDIR.
AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT!

Des de la Campanya per l’Avortament Lliure i Gratuït volem manifestar el total rebuig a la Contrareforma de la Llei de l’Avortament que suposa una vulneració dels drets de les joves i que el Partit Popular imposa des de l’electoralisme i l’integrisme religiós.

Avui, com ahir, afirmem que les dones decidim sobre la nostra sexualitat, la nostra reproducció i el nostre cos. Sense límits ni en opcions ni en edats.

Recordem que milers de dones moren al món, 47.000 l’any segons l’OMS, per avortaments clandestins, que encara moltes dones són empresonades per decidir avortar, que a l’Estat Espanyol es nega l’atenció sanitària a dones embarassades “sense papers”, que milers de dones avortem cada any, dins i fora de la legalitat.

I ara, aquest Govern repressiu, com a contrapartida de no haver aconseguit la Contrareforma de la Llei de SSiR i d’IVE promesa al seu electorat, manté la decisió de seguir endavant per anul·lar la capacitat de decidir sobre el seu cos de les dones de 16 i 17 anys que estan en situació de risc i màxima vulnerabilitat al nostre Estat.

Malgrat que els estudis més recents confirmen que les joves de 16 i 17 anys que avorten són només un 3,6% del total i que més del 87% d’aquestes joves informen als seus tutors i tutores legals per voluntat pròpia, el Govern del PP vol acontentar els sectors ultraconservadors posant en risc la vida de les joves que, per diverses qüestions, no poden informar les seves famílies. Com s’ha demostra aquestes dones joves viuen situacions de violència, desestructuració i desemparament familiar i així ho acrediten els i les professionals que les atenen. Per tant, VOLEN DESPROTEGIR un col·lectiu que pateix el màxim risc de vulnerabilitat social actualment.

NO PERMETREM QUE LES JOVES HAGIN DE POSAR EN RISC LA SEVA VIDA PER PODER EXERCIR ELS SEUS DRETS SEXUALS I REPRODUCTIUS.

Aquest Govern del PP, torna a posar els drets de les dones com a moneda de canvi per a mantenir el seu poder i, nosaltres, continuarem donant resposta a l’ofensiva retrògrada, masclista i patriarcal, d’abast internacional, sobre la vida i els cossos de les dones de totes les edats.

Refermem la nostra força, reivindiquem la nostra lluita i exigim que es garanteixi el dret de les

dones a decidir sobre el propi cos, a fer-ho de forma lliure i segura, i per tant, exigint la
DESPENALITZACIÓ total de l’avortament, d’accés a la xarxa pública i voluntari.

Els atacs masclistes del govern i del PP s’expressen en múltiples manifestacions i accions contra les dones. La lluita feminista no desistirà, no defallirà fins garantir els drets i llibertats de les dones, mantenint la pressió i mobilització feminista i social, com hem fet fins ara. Perquè no acceptarem cap ingerència (ni de l’estat, ni de l’església, ni de cap tribunal), ni cap pas enrere.
Perquè la lluita continua. Exigim al govern del PP que retiri per sempre més aquest nou atac a les dones, siguin joves o no.

Recordem al Govern de la Generalitat que les dones volem decidir sobre tot, i, evidentment, també sobre el nostre cos, sexualitat i maternitat, i que les lleis i xarxes públiques ho han de garantir. Exigim al Govern de Catalunya i al Parlament de Catalunya que desenvolupi i concreti la resolució de disposar d’una llei catalana que garanteixi els drets sexuals per a tota la població, i l’avortament lliure i gratuït per a les dones a Catalunya, tinguin l’edat que tinguin.

Recordem també que l’actual llei, vigent des de 2010, de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs va suposar un avenç important respecte a la situació prèvia, però continuem exigint i denunciant els incompliments de les institucions públiques sobre els nostres drets reconeguts.

No ens cansem d’exigir:
– Educació afectiva i sexual a tots els nivells escolars
– Mètodes anticonceptius gratuïts a l’abast de tothom
– Salut sexual plaent per una vida plena
– Avortament gratuït i garantit per la xarxa pública

Avui, defensem la lluita que any rere any han dut a terme les nostres avantpassades, defensem el camí cap a la despenalització total de l’avortament: les dones sabem quan, com i perquè avortem. No necessitem terminis, supòsits ni tuteles, sinó suport i acompanyament! Les dones decidim, la societat recolza, l’estat garanteix. No tolerarem cap retrocés en el reconeixement de l’autodeterminació sobre els nostres cossos.

LES DONES DECIDIM, LA SOCIETAT RECOLZA I L’ESTAT GARANTEIX!

Campanya pel Dret a l’Avortament @dretpropicos

Mural a Castelló, la Plana Alta

Mural a Castelló, la Plana Alta

[Vallès Occicental] Condolències per la mort del company Víctor Jiménez

Ara que te’n has anat, seguim.
Aquestes línies ni es poden escriure en primera persona ni és fàcil fer-ho en tercera.
Quan un company marxa queda un buit que cal anar omplint amb l’escalfor de les altres companyes, amigues i família. Allò que sí és subjectiu són les emocions que ens genera que en Víctor ja no ens saludarà més. No compartirem més reunions amb ell ni ens esforçarem juntes per millorar.
El que sí farem és seguir millorant, seguir treballant i seguir somniant. I de tant en tant pensarem en ell i en el que hem après juntes. I com que encara dura la vida dura serem tenaces en seguir. I seguirem. Bones vacances Víctor.
I si per cas,
jo no ho crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
segurament, com sempre passa,
els hi diran que som dolents.
De part del bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances

[l'Alcoià] Lluitar contra el TTIP vol dir combatre la UE i construir poder popular

IMG_20150212_113336
Una trentena de persones s’aplegà dissabte passat a la Cantonà de l’Empedrat d’Ibi per escoltar i participar la xarrada sobre el TTIP que organitzava el col•lectiu Saginosa conjuntament amb l’Esquerra Independentista del Sud. Després d’una introducció on ens felicitàvem per l’existència d’aquest nou espai de contrapoder a la comarca de l’Alcoià-Comtat, el nostre company va realitzar un recorregut per la història del sistema capitalista que ens portà finalment a analitzar què suposarà per a les vides de la classe treballadora catalana el TTIP.
Un dels primers punts que es va analitzar fou la progressiva rebaixada de les condicions de vida per a la classe treballadora fruït d’una “harmonització” de les normatives laborals de les treballadores dels estats de la UE amb els EE.UU que afectaria directament a qüestions com el dret a l’organització sindical o a la negociació col•lectiva. A més, la privatització dels serveis com ara l’educació, la sanitat o l’aigua inserides en una dinàmica d’acumulació per despossessió i l’agudització dels seus efectes en termes de feminització de la pobresa i increment de la doble explotació de les dones a les esferes productiva i reproductiva, la pèrdua de sobirania dels pobles i estats davant les multinacionals mitjançant mecanismes com les clàusules d’irrevocabilitat o l’ISDS, i els efectes que a nivell medi-ambiental pot provocar el TTIP, van ser algunes de les previsibles conseqüències de l’acord de lliure comerç i inversions que es tractaren durant la xarrada.
Per concloure es va analitzar què més enllà de la signatura del TTIP la qüestió real és que es tracta d’un moviment de les burgesies europees i estadounidenses fruït d’una nova etapa de reconfiguració del capitalisme a escala global i de la necessitat que a nivell geopolític tenen els EE.UU de recuperar la seua hegemonia. I que per tant, fer front al TTIP vol dir fer front a la UE, l’euro i l’OTAN. Que cap opció socialdemòcrata es pot plantejar com a una alternativa real ni tampoc el fet que un país s’opose al TTIP, perquè la qüestió no és si es pot aturar l’acord en sí, sinó com construir un contrapoder que ens permeta fer front a aquesta nova agressió capitalista i patriarcal. Que tenim l’exemple de la Constitució Europea, que finalment va estar aprovada en forma de Tractat de Lisboa i que per tant cal fugir de debats jurídics i técnis per plantejar-los en termes de correlació de forces.
És a dir, que la qüestió és quin tipus de poder té la capacitat per fer front a aquest monstre anomenat TTIP i aquest és únicament el poder popular, la creació de fórmules d’organització ja siguen sindicals, veïnals, juvenils, de dones, culturals o de defensa del territori que tracen una estratègia comuna cap a la seua emancipació. En definitiva, la Unitat Popular.
IMG_20150212_113334

Trobada nacional de formació i debat [Sabadell, 21 i 22 de febrer]

Els propers 21 i 22 de febrer durem a terme la segona Trobada de Formació i Debat. Una trobada que ha de servir per a posar en comú diversos aspectes ideològics i estratègics de la nostra lluita política, més enllà de les qüestions més conjunturals.
En el programa d’enguany, volem tractar d’una banda aspectes vinculats amb la lluita econòmica des de posicions feministes i de classe, i de l’altra aspectes relacionats amb la cultura com a eina de lluita. Aquests aspectes considerem necessari posar-los en relleu per a incorporar-los de manera plena en el nostre discurs i la nostra praxis política. La necessitat de difondre i treballar una alternativa socialista com a perspectiva sòlida en l’actual moment polític creiem que ha de ser un dels eixos de treball de l’esquerra independentista en els propers temps. Així mateix, el treball en el camp cultural és vital per a construir una hegemonia que ens allunyi de la subsidiarietat respecte la cultura dominant.
El programa
Dissabte, 21 de febrer
12h Economia feminista, el seu paper en la transformació socialista
amb Georgina Monge, Isa Benítez i Carme Díaz Corral.
16h Per una història contemporània dels Països Catalans
amb Manel López, Josep Maria Solé Soldevila i Andreu Ginés.
18h La cultura en el combat de les classes populars per l’hegemonia
amb Feliu Ventura, Maria del Mar Griera i Santi Muñoz.
Diumenge, 22 de febrer
12h Crítica i alternatives a la Unió Europea com a projecte del capital
amb Isabel Vallet, Pau Llonch i Vidal Aragonés.
La trobada es durà a terme a Sabadell, al Casal Independentista Can Capablanca. El casal queda al costat de l’estació de FGC Sabadell Estació.
La trobada està oberta a tothom. Podeu fer les inscripcions al següent formulari:
[contact-form-7 404 "Not Found"]
escola2015

[Sant Andreu] Butlletí n. 40 – Amb la lluita ho podrem tot

Butlletí andreuenc n. 40 – Gener 2015

Amb la lluita ho podrem tot

2015 prometia intensitat i gener n’ha estat una bona mostra. Pedal a baix en l’accelerador de la lluita des del primer dia. Ràbia i tendresa colpejant amb punys closos a la realitat que hem de combatre a diari.

Començàvem l’any celebrant una petita victòria laboral: la secció sindical de COS a Cinesa publicava un comunicat on exposava algunes de les millores aconseguides gràcies a aquesta lluita sindical arrelada al territori. La COS Cinesa mencionava directament alguns col·lectius implicats, entre ells el PTAC.

El mateix dia que coneixíem aquesta bona notícia, divendres 2 de gener, les Festes Feministes de Sant Andreu i el col·lectiu feminista Acció Clitoriana convocaven una concentració a Pl. Orfila exigint “Ni un feminicidi més!”. Tot recordant les més de 60 dones assassinades per la violència masclista l’any 2014 a l’Estat espanyol, la concentració, emotiva i contundent, aplegava més de 100 persones. Es van penjar els noms de les dones assassinades a l’arbre de nadal present a la plaça, en el que podríem anomenar metàfora poètica: és el sistema capitalista patriarcal, que té en el consumisme nadalenc una de les seves cares més visibles, el generador d’aquesta violència contra les dones.

I una altra que rep a diari la violència capitalista és la classe obrera. Una setmana després, el jove de Vallecas ‘Alfon’ era condemnat a 4 anys de presó per la seva participació a la vaga del 14N. En un muntatge policíac que no s’aguanta per enlloc, la judicatura reblava el clau de la condemna, enviant missatge per a navegants, especialment les encausades del 29M.

Una concentració a delegació del govern responia a la condemna contra l’Alfon, mentre que pocs dies després una altra concentració denunciava l’operació repressiva contra les advocades de l’esquerra abertzale pocs minuts abans de començar un judici on n’eren defensa. La deriva autoritària de l’Estat espanyol no coneix límits, i menys quan és contra qui anomena “terroristes”.

Precisament, per denunciar que aquesta ‘croada antiterrorista’ també s’aplica a casa nostra, als Països Catalans, divendres 16 va tenir lloc una concentració a Pl. Orfila exigint la llibertat per les empresonades en l’operació Pandora. Dues setmanes més tard, es feia realitat aquest clam i, tot contradient els Mossos, el jutge deixava en llibertat sota fiança de 3000€ per cap les set empresonades, que tornaven a casa el 30 de gener, un mes i mig després d’aquella fatídica matinada del 16 de desembre.

Entremig, gener se’ns va omplir de debats previs en la lluita institucional, agafant impuls per la carrera electoral d’aquest 2015. Així, el 10 de gener, a la Flor de Maig, Endavant organitzava un debat sobre com encarar aquest front de lluita, mentre que a la tarda, al Casino del mateix Poblenou tenia lloc la presentació de la candidatura ‘Per la ruptura‘ a les autonòmiques. El cap de setmana següent, el barri de Les Corts acollia la Conferència municipalista de la CUP. I encara el següent cap de setmana, assemblees obertes per partida doble: dissabte 24 a El Noi Baliarda per parlar de municipals i autonòmiques a nivell de Sant Andreu, i diumenge 25 al Casinet d’Hostafrancs per parlar d’autonòmiques a nivell de Barcelona. El dia 17 encara vam tenir temps de projectar, al mateix casal El Noi Baliarda, el documental Ciutat Morta, tot aplegant una quarantena de persones.

I com que sabem que les institucions del capitalisme patriarcal ni les seves polítiques no són neutres, la nostra assemblea ha organitzat el cicle de xerrades “Capitalisme és espoli social”. Posant de relleu quatre dels àmbits imprescindibles per viure i amb els que l’Estat cada cop en facilita més el mercadeig, vam voler començar aquest cicle denunciant l’espoli social en sanitat. Una quinzena de persones van assistir a una interessantíssima exposició i posterior debat que va comptar amb la presència de na Laia Estrada, activista en defensa de la sanitat pública, na Carme Borrell, doctora en salut pública, i en Bernat Fabregat, activista contra l’exclusió sanitària. Durant el debat es va posar de relleu la necessitat de fer front a les polítiques neoliberals i de fer lluita conjunta entre usuàries i personal mèdic i treballador de la sanitat.

Recordant que venim del carrer i que les lluites es guanyen posant-hi la cara, vam acabar el mes amb una vetllada solidària antifeixista. A un any de la seva sortida de comissaria, seguim exigint l’absolució per totes les antifeixistes encausades, perquè avui, com ahir, el feixisme avança si no se’l combat.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Gener 2015. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstandreu@gmail.com | http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

[Sant Andreu] La lluita conjunta entre usuàries i treballadores com a peça clau en defensa de la sanitat

La destrucció del sistema públic de sanitat inicia els debats sobre la despossessió a través dels serveis

El passat 30 de gener va tenir lloc la primera de les quatre xerrades previstes dins el cicle ‘Capitalisme és espoli social’, organitzat per la nostra assemblea. Centrant-nos en l’espoli social en sanitat, una quinzena de persones van assistir a la xerrada, que va originar un ric i viu debat posterior.

La primera en prendre la paraula fou na Laia Estrada, militant de la CUP i membre del Grup en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona. Estrada va fer un repàs de les diferents lluites i mobilitzacions dutes a terme els darrers anys, i que recentment havien tingut un cas molt visible amb la victòria per aconseguir el servei d’hemodinàmica 24 hores. Tanmateix, Estrada va posar damunt la taula com les mobilitzacions havien estat d’allò més diverses, des d’escarnis fins a ocupacions d’espai, passant per manifestacions o d’altres accions més visuals, i sempre buscant la connivència i col·laboració del personal sanitari.

Carme Borrell, doctora en salut pública, es va centrar en els determinants socials de la salut. En aquest sentit, va fer especial èmfasi en els aspectes estructurals i intermedis que condicionen la nostra salut, entre els que destaquen la classe social o el gènere, per exemple. Així, per a Borrell, “quan arribem a l’hospital ja hem perdut la salut”. Entén que la salut no és absència de malaltia, sinó la capacitat de viure autonòmament, dignament, etc, amb qualitat, de manera que això no es podrà aconseguir “fins que no canviem les condicions en què vivim”, fins que no acabem amb el sistema capitalista. Per a Borrell, “cal que la salut sigui un eix transversal de totes les polítiques d’un govern” i per això considera que “cal fer salut en totes les polítiques”.

Finalment, en Bernat Fabregat va explicar la campanya Jo Sí Sanitat Universal, de la que n’és membre, que lluita contra l’exclusió sanitària. Va exposar-ne l’origen i els motius, tot relligant-ho amb un cas real que va tenir lloc a Sant Andreu el novembre de 2014 i que va suposar un seguit de denúncies i mobilitzacions a càrrec del PTAC.

Tot seguit, es va obrir un intens i profitós debat entre les persones assistents. Aquest va posar de relleu la necessitat de lluitar conjuntament entre usuàries i personal mèdic, sanitari i treballador per tal de fer front a les retallades i desmantellament de la sanitat pública, fomentada per polítics ‘de portes giratòries’ que busquen beneficiar la sanitat privada.

IMG-20150130-WA0002
IMG-20150130-WA0003

Debat ampli i anàlisi crítica de la praxi per seguir endavant

Sovint, resulta difícil aturar-se un moment enmig de la voràgine de la lluita diària i posar-se a reflexionar. La dificultat, però, va directament relacionada amb la necessitat imperiosa de fer-ho: sense teoria no hi ha praxis revolucionària, que va dir aquell.

I precisament per això, per analitzar críticament la praxis de lluita, Endavant (OSAN) vam organitzar trobades nacionals centrades en diferents àrees de debat Foren trobades obertes també a gent de fora de l’organització, amb qui treballem colze a colze, i amb participació de militants d’arreu dels Països Catalans. Del setembre de 2014 al gener de 2015, centenars de persones hem debatut sobre la construcció nacional, la lluita antipatriarcal, la lluita sociolaboral i l’àmbit institucional, traçant eixos de prioritat i propostes de lluita.

La casualitat va fer que la primera d’aquestes trobades fos el 27 de setembre de 2014 a Valls. Mentre se signava el decret de convocatòria de consulta, el debat sobre construcció nacional analitzava com el procés sobiranista no havia ajudat a reforçar el projecte nacional complet aquestes darrers anys i que fins i tot havia suposat un retrocés en quant a la referencialitat nacional del propi independentisme. Es posava damunt la taula la necessitat que l’Esquerra Independentista plantegi i es doti d’un full de ruta que encare la construcció nacional de manera unitària per tots els Països Catalans, defugint propostes fragmentaristes. Hi ha necessitat de treballar per redefinir els Països Catalans com el veritable subjecte polític per al canvi social.

En aquest sentit, es va fer èmfasi en la dicotomia entre la construcció nacional i el procés sobiranista. L’Esquerra Independentista ha de potenciar una cultura nacional plural i on tots els Països Catalans s’hi senten reconeguts. Cal apostar-hi perquè, de per si, la unificació dels Països Catalans és un projecte transgressor.

La tercera i última de les taules va girar entorn el projecte de l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans, tot apostant per anar configurant aquesta eina, estratègica per a la construcció nacional, que ha de ser quelcom més que una suma de regidors que tingueren els Països Catalans com a marc referencial. Cal anar molt més enllà, convertint-se en una veritable eina d’intervenció nacional, capaç de reforçar i lligar la construcció nacional amb la línia de desplegament de la unitat popular.

Poc després del 25N, dia internacional contra la violència cap a les dones i les nenes, desenes de dones de l’Esquerra Independentista més membres de col·lectius feministes dels Països Catalans es donaven cita a Tarragona, el 29 de novembre. Era una proposta sorgida de la TEI antipatriarcal, molt ben rebuda per la nostra organització. Aquest va ser un espai de debat i reflexió sobre la Vaga de Totes per tal de posar en comú les impressions que en teníem d’arreu del territori i pensar conjuntament quin paper hauria de tenir l’Esquerra Independentista al respecte. Enteníem que, per parlar d’una campanya com la Vaga de Totes, que posa sobre la taula el paper de la dona en la societat en què vivim i el seu paper com a mantenidora de la vida i sostenidora del sistema de producció capitalista, havien de ser les dones de les organitzacions qui prenguessin el lideratge polític al respecte.

En aquest sentit, l’espai va ser bàsicament deliberatiu però les reflexions que se’n van extreure d’aquests debats serviran de brúixola perquè la TEI (Taula de l’Esquerra Independentista) hi pugui traçar una proposta de treball concreta per a les organitzacions de l’EI. En general, es va valorar la vaga de totes com un leitmotiv, un crit de guerra que ens permet, d’una banda, estructurar internament la lluita feminista dins el moviment (local i nacional), i de l’altra, estendre territorialment allà on l’EI té presència la campanya de la vaga de totes, posant sobre l’escenari polític i social un seguit de demandes que formen part de la lluita feminista històricament. En aquest sentit, la campanya per a nosaltres no s’acabaria amb el dia de vaga sinó que va molt més enllà.

Es va debatre sobre l’amplitud de les demandes que inclou la vaga de totes i es va proposar centrar-nos discursivament com a moviment en un dels eixos, el del treball, entès aquest en totes les seves dimensions, productiva i reproductiva, i posar damunt la taula les contradiccions i desigualtats en clau de gènere i de classe que s’hi manifesten. En aquest sentit, es va valorar la possibilitat generar material formatiu a escala interna.

A més a més, es va proposar visualitzar lluites concretes vinculades a aquesta praxis discursiva i combativa, imbricant-se amb les lluites arrelades al territori que impulsa la COS. També es va veure idoni aprofitar una estructura com la xarxa de casals i ateneus a les vagues de totes, en tant que ajuden a bastir i dibuixar els Països Catalans, amb l’objectiu d’implicar la xarxa per tal que la vaga de totes arreli fortament arreu del país i el feminisme combatiu sigui transversal a tota l’Esquerra Independentista.

Preicsament, la vaga de totes continuava sent present en la trobada sociolaboral. Celebrada a la mateixa ciutat només dues setmanes després, el 13 de desembre, ens vam centrar en una crítica al capitalisme patriarcal com a sistema generador de totes les explotacions i opressions, assumint com a importants les aportacions de l’economia feminista i la lluita per la visibilització, reconeixement i socialització del treball de cures a través de la vaga de totes.

La jornada havia engegat amb el debat sobre els reptes de l’anticapitalisme i quines han de ser les prioritats en la lluita anticapitalista en el context d’una desmobilització progressiva dels col·lectius i organitzacions de defensa dels drets de la classe treballadora als Països Catalans. S’incidia en la recuperació de la consciència de classe treballadora com a pas inicial, amb la necessitat de reivindicar la vigència de les formes de lluita com ara les vagues i la lluita a través de la desobediència, la solidaritat i el suport mutu.

A més, es va acordar treballar en la consolidació d’espais de la lluita de la classe treballadora com el sindicalisme d’alliberament i combatiu dels Països Catalans i dels espais de lluita obrera no estrictament sindical, com ara xarxes de suport mutu i de defensa dels drets socials. Cal crear aquests espais de contrapoder popular, institucions que necessita la classe treballadora, així com concretar un programa d’Unitat Popular per la presa del poder per part de la classe treballadora, basat en la sobirania econòmica i la necessitat de ruptura amb els estats espanyol i francès i la Unió Europea. La jornada va cloure amb el debat sobre la importància de bastir un programa polític propi i concret de cara a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans.

Un mes després, el 10 de gener de 2015, i coincidint amb la presentació de la candidatura Per la ruptura, el debat sobre la lluita institucional i el seu paper en el procés d’alliberament dels Països Catalans tenia lloc al mateix barri del Poblenou de Barcelona. L’Ateneu la Flor de Maig acollia una intensa i completa jornada de debat, on el 2015 apareix com un any intensament electoral als Països Catalans sota dominació espanyola, amb eleccions municipals, totes les eleccions autonòmiques possibles, i amb les eleccions generals espanyoles com a colofó.

La jornada s’estructurà a partir de tres ponències i cadascuna d’elles fou seguida per llargs i intensos debats. La primera fou sobre el paper del municipalisme en el camí de la construcció nacional i social dels Països Catalans, posant l’accent en la necessitat de treballar als municipis per bastir eines concretes que orientin el trànsit envers una societat lliure del capitalisme, a través de la construcció i articulació de sobiranies concretes arran de territori. Aprofitant eines que ja existeixen, com les Trobades per la Unitat Popular, i començant a concretar també l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans -enllaçant així amb la primera de les trobades-, però entenent-les més enllà de la lluita institucional.

La segona ponència plantejà una discussió al voltant del qüestionament de l’actual marc polític i social i de les alternatives que es presenten com a aspirants a construir una alternativa al voltant del seu projecte: per un costat els regeneracionistes d’esquerres, i per l’altre les diferents variants sobiranistes al conjunt dels Països Catalans. Se subratllà els elements en comú d’ambdós blocs: que es plantegen els Països Catalans com un problema; que no plantegen una impugnació global del sistema, sinó que plantegen mesures de reforma o d’apuntalament; que fonamenten els seus projectes de canvi en el respecte a les institucions i a la legalitat vigent; i que en conseqüència, treballen per la regeneració de les “institucions democràtiques”.

La darrera ponència era basada en 20 tesis sintètiques sobre el paper de les actuals institucions polítiques, enteses com a àmbits de lluita i de disputa, i no pas de compromís, pacte, participació i col·laboració i sobre el full de ruta institucional de l’esquerra independentista de cara a la construcció nacional, el socialisme i els Països Catalans, defensant la lluita municipal i la construcció d’institucions nacionals alternatives com els àmbits principals de lluita. L’exposició fou seguida per una valoració a tall de balanç de la participació de l’esquerra independentista en l’àmbit municipal i en l’àmbit autonòmic parlamentari.

D’aquesta manera, Endavant (OSAN) hem posat fil a l’agulla als compromisos i eixos de treball prioritari sorgits de la darrera Assemblea Nacional, celebrar en dues parts l’any 2013 entre València i Tarragona. Així mateix, els debats, vius i concrets, sobre el treball pràctic realitzat i futur, esbossen també les línies de treball dels propers mesos, tot encarant el futur més immediat i la propera Assemblea Nacional, que ha tenir lloc el present any 2015.

Els debats han posat damunt la taula, també, com tots aquests eixos s’entrellacen en una constant que dibuixa les diferents facetes de la lluita de classes. L’aposta per la construcció nacional dels Països Catalans des d’una perspectiva del socialisme feminista cal fer-la tot confrontant les institucions burgeses i creant les pròpies de la classe treballadora, des del contrapoder popular, de classe i de gènere.

La lluita és l’únic camí.

Endavant (OSAN), febrer de 2015.

 

De silencis i oblits. 70 anys de l’alliberament d’Auschwitz

Article publicat pel militant d’Endavant (OSAN) Aquil·les Rubio a L’Accent
i entrevistat també a Ona Mediterrània

El 14 de juny de 1941, 728 presoners polítics polonesos provinents del presidi de Tarnów, arribaven a unes antigues casernes militars situades al poble d’Oswiecim; s’inaugurava, d’aquesta manera, el Konzentrationslager Auschwitz, i amb ell una de les pàgines més tètriques de la història de la humanitat. Aquest 27 de gener se n’ha celebrat el setantè aniversari del seu alliberament per les tropes de l’Exèrcit Roig; un aniversari que novament ha posat l’accent en la barbàrie de la mort planificada, industrial, que consumí 10.000.000 de vides, en la inhumana lògica de la destrucció premeditada de dos pobles, el jueu i el gitano, i en la desaparició física de tots aquells que s’oposaven al feixisme (comunistes, socialistes, intel·lectuals) o que, simplement, no servien en la nova societat ària (homosexuals, Testimonis de Jehovà, discapacitats). Ben fet. Es passa per damunt, també, minimitzant-la, l’extraordinària aportació del poble soviètic en la derrota del feixisme, i s’obvien alguns elements més que discutibles sobre la passivitat dels governs occidentals davant les evidències sobre l’existència dels camps de concentració.

Els camps de concentració com a fenomen de la lògica del capital

Auschwitz era quelcom més que una fàbrica de mort. Suposà, també, la plena adaptació del fenomen concentracionari a la lògica del capital i de l’economia de guerra: els presoners seleccionats a l’arribada dels trens (entre el 10% i el 25% de combois formats de 2000 a 3000 persones) eren enviats a treballar. En la dessecació dels pantans pròxims, en la gestió i ampliació del propi camp, en el complex industrial que la IG Farbenindustrie instal·là a Monowice, a 8 kilòmetres d’Oswiecim i que acabà conformant-se com un altre camp de concentració (Auschwitz III o KL Monowitz), així com en les mines, fundicions, explotacions agropecuàries i plantes industrials de tota l’Alta Silèsia.

Els camps de concentració permeteren al capital alemany utilitzar mà d’obra esclava (pagaven 4 marcs per presoner a les SS) i acumular fabulosos beneficis els quals, després de la guerra, ningú reclamà com a il·legítims i que constituïren una peça més en l’acumulació primària de capital que permeté la reconstrucció econòmica d’Alemanya Federal. L’empresa química Degesch, per exemple, segona subministradora en volum del gas utilitzat a les cambres (el Zyklon B) facturà 300.000 marcs entre 1941 i 1944 per la venda d’aquest producte. L’Exèrcit Roig trobà 7000 kilos de cabells humans preparats per a ser enviats a Alemanya, utilitzats per a fabricar feltre. Els propis ossos dels humans cremats eren reduïts a pols i utilitzats en l’elaboració de superfosfats.

Del coneixement a la inacció

El 20 gener de 1942 els alts jerarques nazis van decidir implementar la Solució Final; mans a l’obra, ràpidament començaren a funcionar els camps d’extermini: Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek… Auschwitz també va ser elegit per a traslladar milers de jueus per al seu assassinat. La passivitat occidental, però, no es devia al desconeixement.

En el mateix 1942 Jan Karski, agent del govern polonès a l’exili, es va infiltrar per dues vegades al Gueto de Varsòvia i, vestit amb l’uniforme de les tropes auxiliars ucraïneses, va poder introduir-se en el camp de concentració de Belzec. Els informes que elaborà per al govern polonès, el britànic i l’estatunidenc, en els quals descrivia la sistemàtica política d’aniquilació nazi, no suposaren un canvi en les prioritats i objectius militars dels aliats, els únics que disposaven dels avions capaços de bombardejar objectius situats a gran distància, com demostraven diàriament atacant la població civil alemanya i destruint Hamburg, Bremen, Berlin, o Praga.

Tampoc ocasionà cap trasbals el testimoni del SS Kurt Gerstein, qui després de visitar en agost de 1942 els camps de Belzec i Treblinka contactà amb la delegació diplomàtica sueca i amb la resistència holandesa (que fluïren la informació cap a la resta dels aliats), així com als representants del Vaticà en Alemanya, per a explicar amb ets i uts la barbàrie feixista. Cap camp de concentració va ser bombardejat pels aliats, malgrat conèixer el seu emplaçament i els assassinats massius que s’hi cometien. Els trens amb deportats podien travessar Europa de nord a sud; de París, de Salònica, de Milà, de Budapest, fins a Auschwitz. Milers de kilòmetres de via de tren travessats diàriament pels combois de la mort. Cap ni una d’aquestes vies va ser inutilitzada.

El cine i la televisió

La cultura popular del segle XX, a través de la televisió i el cine, ha lloat el sacrifici dels combatents ianquis que desembarcaren a França o lluitaren al Pacífic. Aquest relat de la II Guerra Mundial, dominat per la potent indústria cinematogràfica dels EEUU, ha silenciat el període resistent comprès entre 1939 i 1945, ha infravalorat la decisiva victòria soviètica del gener de 1943 a Stalingrad, i, en la part que ens toca, ha negat el paper dels republicans en la resistència a França, en l’alliberament d’una gran quantitat de ciutats (entre elles París), o la seua presència com a presoners en el camps de concentració: 9000 hi foren enviats pels nazis, la majoria a l’austríac de Mauthausen i als seus annexos.

En la construcció de la memòria col·lectiva de la II Guerra Mundial semblen més significatius el bombardeig sobre Pearl Harbour que la derrota nazi a Stalingrad, el desembarc de Normandia que la presa de Berlin. Hollywood, l’espectacle i les taquilles manen, però sobretot l’escenificació d’una realitat convertida en faula, tocant en sordina el relat històric verídic i ajustat al veritable protagonisme que tingueren uns i altres. Els 20.000.000 de soviètics morts entre 1939 i 1945 clamen encara en silenci a Occident.

 

No generalitzem amb la policia

Article publicat pel militant d’Endavant (OSAN) Marc Garcia a L’Accent
La lògica antisistema ens diu que tots els policies són dolents, i jo no ho crec; algun n’hi deu haver, de bo. Com aquell cepat uniformat de quaranta i escaig anys, que a quarts de nou del matí saluda la mainada, amb cotxes en impune doble filera a la porta de  l’escola, mentre mares i pares fan petons i reparteixen entrepans pocs minuts abans que el timbre faci entrar la classe del dofins. Però encara que jo cregui en la bondat dels serveis públics, no podem generalitzar.
La gent de Media.cat ens posava sobre la taula la quotidianitat de les altres ciutats mortes, aquelles que, els darrers anys, s’han pogut denunciar i documentar gràcies als entorns socials compromesos de cadascuna d’aquestes víctimes, que han fet d’altaveu després de cada agressió. La majoria d’aquests casos, però, no han sigut objecte d’un documental, ni un rebombori mediàtic, ni aleshores, ni nou anys després.
Cansades estem de veure any rere any el pare de Pedro Álvarez reclamar la justícia que mai li tornarà el seu fill, assassinat per un policia després d’una trivial discussió de trànsit als carrers de l’Hospitalet. L’hem vist acampat a jutjats, en mil i una protestes i centenars de xerrades, un cas que, passat a documental, desgraciadament poc tindria a envejar de Ciutat morta.
Personalment, però, aquest cas em queda lluny, ja que per a mi, la meva primera ciutat morta, es remunta al final de la dècada dels ’90: octubre de 1997. Cada setmana sortíem al carrer, en petits grups, anàvem a l’ETT del barri o del poble del costat, hi entràvem, escampàvem pasquins mentre altres companyes pintaven o enganxaven cartells a les vidrieres. Perquè enganyar-nos, eren èpoques en les que quan les ETT ens explotaven, explotaven ETT´s.
Aquesta combativitat, però, es va cobrar una víctima a Cornellà del Llobregat, el Jorge Bolancel. El Bolan, per aquells que el van conèixer i tractar, era un d’aquells joves compromesos del RAK de Korneyà (amb K i Y), que durant aquells anys tant va fer per denunciar les pràctiques abusives que la nova reforma laboral permetria a les ETT. En Bolan va ser detingut dos cops en tres dies per la policia espanyola a Cornellà; al cap de poques hores de la seva darrera detenció, abatut pels duríssims interrogatoris, es va llençar a les vies d’un tren, emportant-se per davant una joventut plena de rebel·lia. Cap de les ETT o seus bancàries que van rebentar en dies posteriors no ens tornaran mai en Bolan, però van esdevenir el testimoni d’un altre documental que mai no va ser filmat.
Un altre cas, no tant greu, però sí viscut en primera persona, i del que Media.cat en parla al seu article, és el cas de la Mireia Comas. Un cas que em va tocar de prop. La nit que van detenir la Mireia, en tornar de l’Autònoma, vam sortir a pintar pels carrers de Sants, contra la tortura, contra les ETT, i Fora la llei antite… i un cotxe patrulla ens va aturar; emmanillat i cap a comissaria. La Mireia i altres companys van ser víctimes d’un muntatge policial que mai acabaria en judici, ja que posava en evidència que qui havia participat d’alguns sabotatges al Vallès eren alguns elements parapolicials. I això, ja ho sabem tots, pocs documentals va omplir.
Media.cat, parla dels casos més sonats, però en van ser molts més; els maltractaments (i en algun cas tortura) eren la tònica habitual del grup 6 de la Brigada d’Informació de la policia espanyola, un grup que van patir també els detinguts del 23 d’abril de 1997 després la combativa manifestació de la PUA, o els companys detinguts el setembre de 2002, maltractats a comissaria i negats d’assistència mèdica (insulina) fins arrencar una confessió inculpatòria. Era el mateix grup que s’inventava el cas dels Tres de Gràcia i els portava a l’Audiència Nacional espanyola. Eren temps en què, a Torà, els Mossos administraven drogues al·lucinògenes a un detingut acusat de sabotatges; a Russafa els antifeixistes eren detinguts en grups de 10 i 12; la caserna dels Monjos al Penedès s’omplia de contusionats per cops; en Carles perdia un ull durant el primer desallotjament de la Kasa de la Muntanya, i cap d’aquests casos omplia portades ni quedava recollit en cap documental. Temps en què la pertinença a grup terrorista era argumentada pel fet de tenir una llibreta, i dir-se Núria Pòrtulas: ser anarquista i tenir companyes preses, cas massa semblant a la recent operació contra les anarquistes de Barcelona i Manresa.
L’arribada d’Orwell a cada telèfon ha estat eina de doble tall, seguiment per GPS i control de comunicacions en el dia a dia, però també un Ken Loach a cada cantonada i a cada plaça. El 15M vam patir cops de porra indiscriminats a les places, i les vam filmar i penjar a la xarxa al cap de pocs minuts. La mort de Juan Andrés Benítez als carrers del Raval, rebentat a hòsties pels Mossos, va sacsejar altre cop el circ mediàtic. Caldrà veure fins a quin punt la ‘llei Mordassa’ podrà evitar que els abusos quedin documentats.
El cas del 4F ha desvetllat consciències i ha posat casos antics sobre la taula; ens han fet recordar que fa 10 anys també la Guàrdia Urbana apallissava tres joves graciencs; ens fa recordar que no només la presó provoca suïcidis, ja que l’empresa pública de transports TMB acomiadava fa 11 anys Pablo Díaz, conductor d’autobús, acusat de robar l’equivalent a un bitllet de transport. La depressió el va portar al suïcidi…pel preu d’un bitllet. Lladres, els que ens fan pagar preus abusius pel dret a la mobilitat; violents, els que indueixen al suïcidi. I desenganyem-nos-en: igual de “demòcrates” que els que assalten els despatxos de GISA, Itziar Gonzalez, i ICV a Sabadell i en roben els ordinadors quan les inspeccions internes i la fiscalia són a punt de picar a la porta. I tants altres casos que queden sense denúncia, maltractes en dotzenes de detencions, CIE´s, FIES i batudes racistes a parcs i carrers.
No generalitzem, el panxut que pentina el cavall de la Guàrdia Urbana al Saló de la Infància és cada cop més excepció i menys norma. Massa anys d’impunitat no són fruit d’un o dos elements que se sobrepassen o tenen una “escalfada”, fruit d’una nit d’avalots. És una impunitat edificada amb el consentiment tant dels comandaments policíacs com dels responsables polítics que, amb governs del PP i PSOE a l’Estat, Tripartits a banda i banda de plaça Sant Jaume i ara amb convergents, han tolerat enfonsant el cap sota terra com els estruços. Si ells no ho veuen és que no ha passat.

[Alacant i Alcoi] La solidaritat de classe és l'instrument per fer front a la repressió

Dues activitats solidàries i antirrepressives es van desenvolupar els passats 23 i 24 de gener a l’Alacantí i l’Alcoià. El divendres 23, més de seixanta persones van secundar la convocatòria impulsada pel Col·lectiu Antifeixista d’Alacant i Arran, a la qual es va adherir el Moviment de Resistència Global, en solidaritat amb el jove de Vallecas Alfon, recentment condemnat a 4 anys de presó per participar en la Vaga General del 14N, i després d’un evident muntatge policial. La denúncia de la persecució política al jovent combatiu es feu resó al popular barri alacantí del Pla al llarg de l’hora que durà la concentració, on també es van repartir centenars de pamflets informatius.
alacantalfonEl dissabte 24 de gener la denúncia de la repressió es traslladà a Alcoi, on la Coordinadora Antifeixista de l’Alcoià havia convidat a Endavant a realitzar una xarrada sobre la Llei Mordassa, en el marc d’unes jornades antirrepressives que també van comptar amb la projecció de la pel·lícula La Haine. A més d’explicar amb profunditat els aspectes més rellevants de la Llei Mordassa i del nou Codi Penal reformat, el nostre company contextualitzà la Llei Mordassa com a conseqüència de la crisi capitalista i de la implementació de nous instruments de dominació burgesa per a mantenir la seua hegemonia de classe, readecuant el marc jurídic i institucional vigent; així, la Llei Mordassa seria un element més en aquesta reestraucturació burgesa, com les successives refromes laborals, de les pensions o les noves lleis educatives, i que responen a la lògica del capital per a assegurar-se la seua posició preeminent i afrontar eficaçment, també, la resposta popular.
IMG_20150125_212809_297501149 IMG_20150125_212813_-1513815118