Fuster, un savi amb classe

“La lluita de classes i l’emancipació́ nacional dels valencians van pel mateix camí́. I serà̀ el camí́ d’uns Països Catalans conseqüents”. Publicada a l’article Països Catalans, 1978, és, possiblement, una de les síntesis més eloqüents de Joan Fuster vers la necessitat de l’alliberament nacional i social.

Al mateix article, Fuster resumeix l’adscripció nacional i de classe així: “I no ens hem pas d’enganyar: els primers a entendre’ns seran els burgesos. Els burgesos no es mamen el dit. No serà̀ una entesa “nacional”: únicament de “classe”. Compraran i vendran bancs, per exemple. Per fer negoci i per explotar-nos. I, en el cas valencià̀, per infamar-nos. La burgesia valenciana, a més de ser idiota, és antivalenciana. Tant els burgesos de raça com els fills dels estraperlistes. “Països Catalans”? Calma, calma! Quan sigui l’ocasió́ d’una autèntica oportunitat “revolucionària”, en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap “revolució́”.

Cal destacar que dins de la concepció nacional ell hi incloïa de manera inseparable l’element lingüístic. Al pròleg d’Idioma i prejudici hi trobem també dos extractes excel·lents. “Per indicar-ho ràpidament: el «conflicte lingüístic» és, en el fons, o més que res, un conflicte intern. ¿De classe? Naturalment. ¿De què, si no? Al País Valencià, el desgavell, o la malícia, ve de l’època dels Trastàmara, prou abans de les Germanies”. I tot i no ser marxista, no tenia cap problema en afirmar “que, entre els valencians, «el problema de la llengua és un epifenomen de la lluita de classes».”

A La lluita de classes, el sabut es lamenta que el proletariat vagi perdent consciència de classe, mentre la burgesia es manté agressiva i en la trinxera. Altre cop a Països Catalans, 1978, veiem com no té problemes en dictar: “Ara com ara, l’eventualitat de federación de comunidades autónomas és una utopia, el que fa als Països Catalans. Les burgesies de cada zona, quan era l’hora oportuna, no van descobrir que podien convertir-se en una “burgesia nacional”, i avui ja és massa tard per a elles: han perdut el tren de la història, com aquell qui diu. Queda l’esperança de les classes populars, en l’accepció gramsciana del terme. I, ¿quina consciència de classe, fins i tot amb la latitud de “classes populars”, tenim, que inclogui la noció nacional, les multituds que poblem subalternament els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? Democràticament, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”.”

En l’entrevista que li va fer Montserrat Roig, el de Sueca explica que ell no es considera marxista, perquè el va conèixer formativament tard. Ara bé, sí que el podríem considerar marxià, atenent l’anàlisi material que feia. Prou més important, doncs, l’anàlisi de classe que ell feia que no pas l’etiqueta que hom es pugui autoatorgar.

En resum: Fuster, en la conceptualització de la nació, definida en termes materials, provoca un trencament respecte del romanticisme vinculat al catalanisme; li atribueix elements materials i, per tant, l’estructura de classe és la que determina en la seva evolució el fenomen nacional. En segon lloc, en absència d’una burgesia nacional i, per tant, d’una classe en ascens que pugui tenir cap interès a liderar un procés d’emancipació nacional als Països Catalans, l’única esperança és que qui faci seva la lluita per la independència i per la unitat del recobrament com a poble siguin les classes populars.

Sens dubte, Fuster era un savi amb classe. I de classe?: “El més temptador de les revolucions és que no se sap mai on poden menar.”

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al Sant Andreu de Cap a Peus.

Sense novetats a Alacant

Feixistes passejant-se per la ciutat amb l’aprovació dels jutges, realitzant activitats d’exaltació del colp d’estat franquista a dependències municipals; Subdelegació del govern espanyol desautoritzant concentracions de protesta; policia identificant, desallotjant les voreres a espentes i agressivitat; el plenari de l’Ajuntament acusant una consellera de corresponsable, en tant que comunista, de la mort de 100 milions de persones, i assegurant que mantindrà els tres monuments franquistes que romanen al municipi. Quatre persones denunciades per Vox i la Fiscalia Provincial d’Alacant per manifestar-se contra el seu discurs supremacista. Les catorze encausades de Pego rebent la notificació del seu judici: serà el 17 d’octubre del 2023 a l’Audiència Provincial d’Alacant. Aquesta és l’estrena de la Llei de Memòria Democràtica a la ciutat d’Alacant. Res nou baix del sol. Tot està com estava. Ni democràcia ni transicions ni lleis ni hòsties. Impunitat per al feixisme, repressió a l’antifeixisme.

Em contava el meu amic Julio que son pare i son tio, comunistes de llarga trajectòria clandestina i fundadors de les comissions obreres, passaven un temps a la garjola els dies previs al 20N. El franquisme els empresonava, preventivament, perquè les cerimònies en honor a José Antonio que se celebraven a Alacant transcorregueren en ordre. S’apagava l’il·luminat públic i els falangistes desfilaven per la ciutat tètricament. A vegades, eren els propis comunistes els que desapareixien de casa uns dies. Millor dormir en les vivendes de camarades que als calabossos.

Les autoritats ja no empresonen aleatòriament, però continuen intentant enviar a presó, a través de la Fiscalia Provincial, a totes les persones que gosen manifestar-se i oposar-se al feixisme. Els 14 de Pego i els 4 d’Alacant en són un bon exemple. El municipi ja no celebra grandiloqüentment la mort de José Antonio, però continua cedint el cementeri per a les cerimònies d’homenatge i manté el memorial en el cementeri mateix: un forat i una coberta de ferro amb els símbols i els colors de la Falange. A pocs metres dels afusellats i bombardejats pel franquisme. Tan a prop, que l’any passat els feixistes van asclar una làpida en memòria de les víctimes dels 71 bombardejos que va patir Alacant durant la Guerra Civil.

La Subdelegada del Govern a Alacant, la socialista Araceli Poblador, s’ha lluït en la gestió institucional d’aquesta setmana. Primer, prova amb la boca xicoteta de prohibir l’homenatge feixista. Tan tímidament, que els jutges (aquesta casta intocable i rància) li la tomben, la prohibició. S’ho hauria de mirar, si amb l’acabadeta d’estrenar Llei de Memòria Democràtica, de la qual el PSOE està tan satisfet, és incapaç d’impedir que feixistes es manifesten per a honorar el seu fundador, un dels responsables del colp d’estat franquista. Després, desautoritza la concentració de protesta convocada pel moviment antifeixista, i envia la Policia a identificar i desallotjar de les voreres els assistents. Amb l’elevada dotació policial que s’hi va presentar, la seguretat pública estava més que garantida. Però clar, a la subdelegada del Govern li interessa molt més prohibir una concentració antifeixista que garantir els drets de manifestació encara que són aquests els que la sol·liciten en temps i forma.

Alguna persona s’ha sorprès del que ha passat a Alacant aquesta setmana? És molt diferent que a la resta del país? Hi ha res, de nou, baix del sol? Tantes preguntes, tantes qüestions…

Article d’opinió d’Aquil·les Rubio, militant d’Endavant Alacantí, publicat al Diari La Veu.

No ens han tret la mordassa i ara ens volen posar les manilles

Comunicat de la Taula de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans

No ens han tret la mordassa i ara ens volen posar les manilles

La reforma del Codi Penal, pactada i defensada a ultrança per ERC, PSOE i Podemos, ens exposa a una major duresa repressiva de l’Estat. Ha estat acordada per al benefici d’uns pocs i en contra de la immensa majoria de la població. Les lluites populars actives arreu dels Països Catalans són l’objectiu no declarat d’aquesta reforma. Les classes populars de la nostra nació, cridades a participar d’aquestes lluites, percrebran més encara l’alè de la repressió amb el missatge clar: no protestis, no exerceixis els teus drets, resigna’t i calla.

Quan encara reclamem que compleixin les seves promeses de reformar o derogar la Llei Mordassa, ens arriba aquesta clatellada. Ens volien fer creure que no disposaven de majories suficients a les cambres espanyoles però ara ja els cau la careta. No hi ha pressa per disminuir la pressió repressiva, la coacció constant contra l’exercici dels drets cívics i polítics de manifestació i de llibertat d’expressió. Al contrari. El que hi ha és pressa per salvar uns pressupostos, un relat d’unicorns sobre la taula de diàleg i algunes carreres de polítics processats pel referèndum del 1r d’octubre, la majoria d’ells, per cert, ja indultats.

L’Esquerra Independentista, que juntament amb les lluites populars, sortim al carrer per omplir els nostres barris, viles i ciutats de lluita, per defensar i guanyar els nostres drets socials i nacionals, observa amb alarma com els partits, que s’autoqualifiquen d’esquerres, se sumen a l’espiral punitivista de les contrarefomes impulsades els anys precedents pel Partit Popular.

Ens fem ressò de les crítiques aportades per nombroses veus del món del dret, especialment per les advocades d’Alerta Solidària, que millor que ningú coneixen la translació pràctica del text penal en relació amb els delcites associats a la protesta, en concret els delictes de desordres públics. Més subjectivitat amb l’ús de termes imprecisos per encabir més accions en el tipus penal i, alhora, una més alta forquilla penològica, per resumir el que s’amaga rere una reforma que pretèn, finalment, incidir negativament en l’exercici del dret fonamental de reunió, de manifestació i de lliure expressió.

L’Esquerra Independentista, compromesa amb els moviments populars, fem una crida a la nostra militància, i a la població dels Països Catalans en general, per rebutjar aquesta reforma del delicte de desordres públics. És necessari que participem activament en la denúncia d’aquesta darrera adequació del marc legal repressiu i que assenyalem els culpables que ens volen fer passar gat per llebre, tenien raó quan deien que l’Estat era reformable: però per anar enrere!

Més drets, més lluita! Més lluita, més drets!

SORTIM AL CARRER!!!

També al Barcelonès, a cada atac, més feminisme!

Aquest 25N tornem als carrers per plantar cara als atacs que patim les dones de classe treballadora dia rere dia en tots els àmbits de la nostra vida. Perquè les violències tenen moltes cares que no volem normalitzar. No volem cedir ni un centímetre a aquest Estat capitalista, patriarcal i racista, que, juntament amb l’extrema dreta, intenta blanquejar els diferents tipus de violència de gènere.

Perquè violència és que el 68% de les dones hagin canviat la forma de moure’s per por i un 40% hagin patit una situació d’assetjament mentre es desplaçaven per Barcelona. L’urbanisme no és neutre sinó que les nostres ciutats i barris s’han configurat seguint els valors d’una societat patriarcal i que la forma física dels espais ha contribuït i contribueix a perpetuar i reproduir aquests valors. També és violència que 9 de cada 10 dones procurin anar acompanyades quan tornen a casa de nit i que moltes optin per caminar per carrers il·luminats i transitats. Els elements dels entorns que les dones identifiquen com a no-segurs són poca il·luminació, manca d’activitat, voreres estretes, passadissos, escales o la falta de mobiliari urbà són elements decisius per escollir el camí de tornada a casa. Per això és tan important començar a tenir perspectiva feminista en l’urbanisme de la nostra ciutat i en tots els moviments que s’hi fan. I és que el transport públic tampoc és absent de violències. No és un espai segur en el moment que el 57% de les usuàries han patit assetjament, almenys una vegada els darrers dos anys. Les invasions d’espai, acostaments excessius, xiulades o comentaris sobre el cos o vestuari són les formes de violència que més es reprodueixen.

Els àmbits on es reprodueix violència masclista no acaben aquí. Sota el discurs de la salut es validen estereotips i grassofòbia. L’atenció dins el sistema sanitari presenta un biaix de gènere també existent en la ciència. A més, la grassofòbia i el no reconeixement de la presència d’estereotips, porta a l’infradiagnòstic de malalties en persones amb cossos no normatius sota l’argument que aprimant-se guanyaran en salut. Seguint el fil d’un patró establert, veiem que entre la indústria dietètica, cosmètica i plàstica, l’any 2020 es van generar més de 64 mil milions d’euros. Sota aquests beneficis s’amaga una violència patriarcal centrada en un discurs d’estereotips i grassofòbia, jugant amb la salut física i mental de les persones. La pressió estètica, la cultura de la dieta i la grassofòbia també són violències.

Volem posar de manifest que les violències que patim les dones en espais privats no són irrisòries: el 12% de les agressions masclistes passen a bars i discoteques. Representen un dels punts on s’acumulen les agressions masclistes. Un 7% de les violacions o els intents de violació i un 17% de les violències normalitzades passen en aquests espais. De fet, de nit és quan tenen lloc la majoria de violències i agressions.

I parlant de violència sexual, volem remarcar que a Catalunya es denuncia una violació cada 12 hores. En els últims anys el nombre de denúncies per violacions s’ha doblat, passant d’1 a 2 violacions denunciades cada dia. L’àrea metropolitana de Barcelona, acumula el 60% de les denúncies presentades per violacions.

Tot i aquestes dades, només un 15,6% de les denúncies per violència masclista arriben a condemna. De totes les denúncies que es fan per violència sexual un 60% arriben a judici, i només un 15% acaben en condemna. Malgrat tot, el nombre d’agressions no fa més que augmentar any rere any i la majoria d’aquestes no són denunciades. Algunes perquè fan la lectura que el sistema judicial on també es reprodueixen violències no garanteix la seguretat, comoditat i no revictimització de les denunciants. Moltes altres, perquè no es detecten com a tal o es tendeixen a relativitzar per l’educació rebuda i les maneres de fer imposades.

Com a dones de classe treballadora patim una doble opressió: la de classe i la de gènere. I l’àmbit laboral és un ambient hostil on un 13% de les agressions masclistes succeeixen en aquest espai. L’àmbit laboral és un dels principals focus d’agressions masclistes. L’assetjament acostuma a ser principalment per part de superiors (45%) i de companys (40%). La por a perdre la feina, la vergonya o la por a no ser creguda fa que no es denunciï la gran majoria dels casos.

La realitat que vivim les dones de classe treballadora, i sobretot les més castigades per aquest sistema capitalista, patriarcal, racista i classista, ens condemna a una precarització i empobriment de les nostres vides. El 63% de les persones ateses a serveis socials a Barcelona eren dones. La crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia té un clar impacte de gènere. La feminització de la pobresa, només a Barcelona, es reflecteix en les més de 60.000 dones ateses per Serveis Socials el 2021, un 20% més que els anys anteriors. i això entenent de nou les limitacions de la mateixa estructura i totes aquelles persones que queden fora d’aquesta atenció.

L’avenç del discurs de l’extrema dreta ens afecta en molts àmbits de les nostres vides, però sobretot en els últims anys hi ha un discurs en contra de les decisions sobre els nostres cossos. Referent als nostres drets sexuals i reproductius, i posant un exemple entre molts, l’Hospital de Sant Pau no practica avortaments per motius religiosos, però sí que accepta que el 98% dels seus ingressos siguin públics. En resum, tot i rebre entre un 85 i un 98% d’ingressos de la Generalitat, els Hospitals de Sant Pau i Sant Joan de Déu no practiquen avortaments per causes mèdiques passades les nou setmanes de gestació. La mateixa situació es repeteix a 11 centres hospitalaris més de la xarxa pública.

Veiem també com fundacions com la de Pro Vida reben fons públics de la Generalitat per part de Drets socials. 269.000 euros des de 2010 perquè aquesta entitat utilitzi els seus centres per a l’atenció de dones embarassades en situació de vulnerabilitat per difondre un ideari antiavortista i atemptar contra els drets sexuals i reproductius de les dones a partir d’un discurs masclista, reaccionari i de control sobre els nostres cossos i capacitat reproductiva. Tot i que el 2019 el Parlament de Catalunya es va comprometre a «deixar d’atorgar subvencions a qualsevol entitat, col·lectiu religiós que negui el dret a les dones a decidir sobre el propi cos» encara se segueixen atorgant subvencions a entitats antiavortistes com la Fundació Pro Vida.

I l’estat espanyol segueix el mateix camí pel que fa a drets reproductius. Tot i que des de 2014 es prohibeix per llei la gestació subrogada, l’estat permet a agències com Gestlife explotar els cossos de dones d’altres estats. En els processos de gestació subrogada es mercantilitza el cos de les dones explotant i comprant la capacitat de gestació de les dones. A l’estat espanyol, tot i no ser un procediment legal, es permet el registre de nadons nascuts per gestació subrogada a altres països, on les dones gestants només reben un 0,9% del total.

I és davant de tot això, davant de veure com l’ofensiva reaccionària i antifeminista creix, davant l’auge i la normalització dels discursos d’extremadreta, quan veiem que la resposta a tots aquests embats no pot ser cap altra que aquella que neixi de l’autodefensa i l’autoorganització feminista.

És per tot això i molt més, que diem ben alt que, a cada atac que rebem, respondrem amb més feminisme! Perquè ens volem vives i amb vides dignes!

Fuster, mesura d’un segle (IV): Irene Mira

EL TEMPS ha demanat a onze veus no expertes en Joan Fuster —escriptors, historiadores i crítics— quina és la vigència del seu pensament, els seus assaigs, la seua poesia i el seu articulisme. Des de Perpinyà a Novelda i de Sa Pobla a La Sénia. Parlem amb Irene Mira (Castalla, Alcoià, 1992), doctora en Filologia Catalana i curadora dels darrers volums de l’Obra Completa Revisada de Vicent Andrés Estellés (Tres i Quatre).

En trets generals, crec que la figura de Joan Fuster té vigència a hores d’ara perquè continua sent un element clau per a pensar la situació actual del País Valencià. El que va fer Fuster va ser ajudar a qüestionar-nos si el País Valencià ha avançat i millorat respecte de les qüestions que se’ns demanaven i ens demanàvem especialment a finals del franquisme i durant la Transició. Per exemple, sobre qüestions de vertebració del territori, la vitalitat de la llengua, l’estructuració econòmica o la relació amb els altres territoris dels Països Catalans. Llegir Fuster ara mateix té vigència, perquè ens permet comparar què és el que ell proposava aquells anys i quina situació tenim avui dia.

En aquest sentit, Fuster fa una mica de revulsiu, perquè podem dir que ens obliga a viure i a estar en cert estat d’alerta, perquè no vivim en un context de normalitat, ni cultural ni nacional, i aleshores la vigència del pensament de Fuster està ben present en aquest punt, sobretot en la qüestió lingüística. I és que ell ens fa evident, cada dia, que no vivim en un territori en què la llengua catalana estiga normalitzada. Crec que els seus textos ens serveixen per a alertar-nos dels perills del regionalisme i dels perills, també, de despolititzar la llengua i d’amagar el conflicte, perquè, en realitat, el conflicte hi és, i fa mal a la situació de la llengua i del país.

El conflicte no és sobre si és valencià o català. És un conflicte de substitució lingüística. No és el conflicte del blaverisme de la Transició: és el conflicte per la pervivència de la llengua, pel procés d’anihilació lingüística que pateix el territori. En aquest sentit, els textos de Fuster ens donen molta llum per no adormir-nos, i per no pensar que, com que tenim una Llei d’ús i ensenyament del valencià i com que el valencià està a l’escola i a la televisió, tenim una llengua normal. Perquè no la tenim. I, per desgràcia, si les estructures polítiques no canvien, no la tindrem mai.

Article d’opinió d’Irene Mira-Navarro, militant d’Endavant Alacantí, publicat a El Temps.

A CADA ATAC, MÉS FEMINISME | Ens volem vives i amb vides dignes!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional contra les violències masclistes | 25N2022

A CADA ATAC, MÉS FEMINISME

Ens volem vives i amb vides dignes!

Cada dia que passa, l’ofensiva reaccionària i antifeminista creix.  Ho constatem dia rere dia, amb l’auge i la normalització de discursos d’extrema dreta que banalitzen la violència masclista i ataquen els nostres drets sexuals i reproductius, amb la connivència dels mitjans de comunicació i institucions que els legitimen. Així doncs, cada dia que passa és un dia més en el qual moltes de nosaltres no podem avortar de manera lliure, segura i gratuïta o ho hem de fer enriquint clíniques privades. És un dia més llevant-nos amb notícies d’agressions homòfobes i transfòbiques o, directament, d’un feminicidi. És un dia més anant a treballar sense contracte i cobrant salaris de misèria, mentre la pujada de preus sembla indeturable.

És en aquesta situació que hem d’entendre l’increment de les violències masclistes: en un context d’embat contra els drets sexuals i reproductius de les dones, d’embat contra les persones LGBT, d’embat contra els nostres drets laborals, d’empobriment de la classe treballadora i en conseqüencia, de feminització de la pobresa. En definitiva, en el context d’un capitalisme patriarcal que pot seguir perpetuant-se gràcies al creixement de l’extrema dreta, però especialment gràcies a la legitimació dels seus discursos masclistes, misògins, lgbt-fòbics, racistes i classistes.​​​​​​​

Així, doncs, si volem abordar l’augment de les violències masclistes, cal que posem el focus en la permissivitat social d’aquests discursos, en la seva promoció mediàtica i en l’escassa resposta institucional al respecte. I sobretot, cal que posem el focus en la manca de voluntat dels governs de fer front al caràcter estructural de les violències, en la seva incapacitat de millorar les nostres condicions de vida perquè puguem defensar-nos de les violències masclistes i del conjunt de violències que rebem. Els partits i institucions, amb els mitjans de comunicació al seu servei, presenten com a única opció la via securitària de l’augment del control social i policial o de peticions d’enduriment de mesures punitivistes penals. O senzillament es dediquen a maquillar la realitat i a emetre discursos d’alarma que alimenten un imaginari de terror que té efectes coercitius sobre el dia a dia de les dones, persones LGBT o migrades i racialitzades. Així, segueixen utilitzant el feminisme per maquillar les seves polítiques contra aquelles que més patiran la deriva del control social, policial i judicial: la classe treballadora.

Volen que augmenti la por, volen que acceptem i normalitzem les violències masclistes i, sobretot, volen augmentar el control social per tal de mantenir l’ordre imperant a través de la perpetuació de la divisió sexual del treball.​​​​​​​

És per això que l’ofensiva que patim les dones de classe treballadora i el detriment de les nostres condicions de vida és imprescindible per la reproducció d’un sistema capitalista-patriarcal que travessa una crisi en tots els sentits. Però també és per això que sabem que la resposta a aquests embats només pot partir de l’autodefensa i l’autoorganització feminista.

És per tot això i molt més, que diem ben alt que, a cada atac que rebem, respondrem amb més feminisme! Perquè ens volem vives i amb vides dignes, que visqui la lluita feminista!

Informe: Estratègies per a la feminització d’Endavant

Des d’Endavant OSAN fem públic l’informe Estratègies per a la feminització d’Endavant. Aquest segueix el fil iniciat el desembre de 2020 amb el primer document.

Aquest segon document és per una banda, una actualització a novembre de 2022 del primer document, on avaluem el procés de feminització de l’organització i les iniciatives dutes a terme durant aquests dos últims anys. I per altra banda analitzem el moment actual que vivim els Països Catalans, amb una ofensiva capitalista i masclista i abordem els reptes que com a organització feminista i socialista haurem de fer front els propers mesos.

Així conclou l’informe:
<< Des d’Endavant continuarem treballant en la convicció que aquest esforç i treball polític és el més efectiu per transformar les nostres organitzacions i la nostra militància. Sabem que és complex, i és un procés contradictori amb els seus encerts i errors. Així i tot, no defallirem en el nostre esforç de construir, des de tots els àmbits, uns Països Catalans feministes i socialistes.>>

Document: Estratègies per a la feminització d’Endavant, novembre 2022.

I Fuster va treure la llengua!

Després de 2 anys sense, Sant Andreu va tornar a tenir Jornades per la Llengua! Van ser les 12es i per primer cop van estar organitzades per una munió diferent de col·lectius. Hi érem Endavant (OSAN), el Casal Independentista El Noi Baliarda, la Plataforma per la Llengua, l’ANC, la CUP i Arran. L’origen d’aquesta feina conjunta cal situar-lo en l’acte central de la comissió Any Fuster a Sant Andreu, el juliol passat.

Enguany, doncs, les Jornades per la llengua recuperaven el format tardorenc, més propi del Correllengua, iniciativa que duu la flama per la llengua de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, de Sant Joan ençà i fins la Diada nacional del 7 de novembre, data en què commemorem la partició de la Catalunya Nord i la seva submissió a l’actual Estat francès. Enguany, la manifestació a Perpinyà tindrà lloc el dissabte 5 de novembre.

Tornant a Sant Andreu, les Jornades per la Llengua tenien com a figura principal Joan Fuster, així com ho havia enfocat el Correllengua per enguany. Les activitats del divendres 21 d’octubre van tenir lloc al Casal Independentista El Noi Baliarda. Tot i un contratemps de darrera hora, amb l’absència forçada d’un ponent, vam donar el tret de sortida a les jornades amb la projecció de l’entrevista de Montserrat Roig al savi de Sueca. Vam poder constatar-hi interessants reflexions sobre la seva vida i pensament polític de Fuster i que van donar peu a comentaris posteriors entre el públic assistent.

Tot seguit, en Pere Ros ens va llegir unes reflexions sobre l’estat de la llengua i algunes paraules en desús. El monòleg va agradar d’allò més i també va propiciar que tothom comentés paraules d’aquí i d’allà que trobaven a faltar. En acabat, uns pintxos boníssims van ser un sopar de luxe que va fer petar la xerrada i allargar l’estona fins tard; els pintxos van acabar-se abans que una agradable nit posés punt i final a la primera de les jornades.

L’endemà, dissabte 22, el centre neuràlgic de les activitats es traslladava als Jardinets de Can Fabra. Paradetes amb material de les entitats vestien un espai que aviat es convertiria en zona infantil: la matinal infantil, dinamitzada per l’AEiG Gregal, va aplegar canalla que jugava pel parc. A continuació, una interessant xerrada sobre el català com a llengua de l’educació aportava actualitat i proposta política al context que estem vivint.

Al migdia, més de 30 persones van poder gaudir de l’amanida i d’una excel·lent paella vegana! Tot seguit, recuperàvem una activitat que ja havia tingut molt d’èxit en les darreres Jornades per la Llengua, les 11es, el juliol del 2019: els Jocs de paraules! N’Anna Serra ens va fer gaudir i divertir tot jugant amb la llengua… on vam comptar amb especialistes de luxe: un equip de la llibreria La Tribu!

La glosa de Cor de carxofa va fer que es parés molta gent de la plaça a escoltar i uns i altres ens ho passéssim d’allò més bé. Ja al vespre, el concert de Nel·lo C i de les Pd.G van animar la festa, que es va anar animant a mesura que s’omplia la plaça.

Educació, cultura, música, jocs, gastronomia, debat… amb les Jornades per la Llengua vam demostrar, un cop més, que es pot viure plenament en català. I vam palesar, un cop més, que volem fer-ho i que hi tenim tot el dret. I a qui ens ho vulgui negar, li plantarem cara i li traurem la llengua!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

L’Esquerra Independentista del Camp fa arribar La Marató Antirepressiva a Montblanc

Conjuntament amb Concaries, Sas Absolució i l’Alt Camp no yé por, fan una crida a plantar cara a la repressió amb més lluita i organització.

Aquest diumenge 6 de desembre, la Marató Antirepressiva ha recalat a Montblanc. Una trentena d’assistents de la comarca i del Camp han debatut sobre el context polític, el paper de la repressió i la necessitat de revertir-la en més organització, acció i lluita. En acabat, han amenitzat el vermut, que també ha facilitat l’Ateneu l’Empelt, per destinar els recursos a la Marató.

La presentació i obertura de l’acte polític ha anat a càrrec de la Teresa de Concaires, un col·lectiu de recent creació i vinculat a l’Esquerra Independentista. La concaire ha posat en context la situació social i política de la comarca i n’ha destacat la necessitat de seguir articulant amb el teixit popular. “Cal ser la pedra a la sabata de qui no planta cara, de qui claudica; hem de reactivar les lluites”, ha afirmat.

Judit i Roger, membres del grup de suport als represaliats de l’Alt Camp no té por, han parlat dels casos repressius que cobreixen. La Judit ha posat de relleu la necessitat de sortir de la resposta antirepressiva reactiva i de fer propostes sostingudes i en positiu, com la mateixa Marató Antirepressiva. En Roger ha exposat que els primers encausats catalans per sedició al s.XXI va ser els de la mobilització Aturem el Parlament, sorgida del 15M, el juny del 2011; van ser acusats per la Generalitat juntament amb una entitat d’extrema dreta. “Són un exemple més que la repressió contra l’independentisme no és exclusiva i que no només l’Estat espanyol reprimeix”, ha sentenciat. En aquest sentit, han destacat que, tot i que la repressió s’ha visibilitzat molt a resultes del procés, aquesta ve de lluny i sempre ha format part de l’engranatge de la repressió en contra la dissidència.

Tot seguit, ha pres la paraula Adrian Sas, represaliat per les mobilitzacions del primer aniversari del Primer d’Octubre, l’any 2018. En primer lloc, ha apostat per crear un moviment antirepressiu fort, una organització solidària que no distingeixi entre culpables i innocents. Així ha plantejat dos punts bàsics: la derogació de la legislació repressiva i l’amnistia per a totes les encausades polítiques.

Pel que fa al seu cas en particular, l’ha ubicat en el fet que la repressió que pateix el poble català no ve només de la policia espanyola sinó també dels Mossos. Ha denunciat que la Generalitat va mentir abans del judici i a més a més va introduir agreujants, cosa que el fa entrar a presó: “No és l’estat feixista espanyol qui m’envia a presó sinó el Govern”, ha reblat. Sas té condemna de 3 anys, 6 mesos i 1 dia i està pendent del recurs presentat al Tribunal Suprem espanyol després que el TSJC el desestimés anteriorment. “No tinc cap confiança en el Tribunal Suprem. Si al final es resol a favor meu, sé que serà per la lluita i l’organització”, ha reblat. Sas ha afirmat que està disposat a complir presó perquè no col·laborarà de cap manera amb aquest règim.

Finalment, Marta Benosa, d’Endavant Baix Camp ha ubicat la repressió com un mecanisme habitual que té l’estat capitalista per actuar de forma sistemàtica contra tota dissidència política. “Cal que ens organitzem, ens solidaritzem amb totes les encausades i lluitem per una vida digna”, ha conclòs.

En acabat, s’ha amenitzat musicalment el vermut que també ha facilitat l’Ateneu l’Empelt per destinar els recursos a la Marató. La Marató Antirepressiva és una empenta col·lectiva d’Alerta Solidària i el conjunt de l’Esquerra Independentista “contra tota la repressió que hem patit els darrers anys. Amb la Marató pretenem impulsar la major batzegada contra la normalització de tota forma de repressió”, en paraules de les seves impulsores. Després de mesos d’actes arreu dels Països Catalans, l’acte final tindrà lloc aquest dissabte, 12 de novembre, a Barcelona.

Ni el seu estat, ni la seua crisi. Construïm la nostra sobirania, fem Catalunya Nord!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada Nacional del 7 de Novembre del 2022

Ni el seu estat, ni la seua crisi.

Construïm la nostra sobirania, fem Catalunya Nord

Enguany que farà 363 anys que Castella i França firmaven un tractat que ens mutilava el territori i la nostra nació, ens trobem immerses en una crisi del capitalisme que ataca de forma directa i sense complexos la vida de la classe treballadora dels Països Catalans i d’arreu del món.

El desenvolupament capitalista i la necessitat continua d’extracció de beneficis de cada esfera de la vida, comporta crisis cícliques que condueixen a la seva permanent recomposició aprofundint en l’explotació  i les desigualtats. Aquestes són fruit de l’especulació, l’espoli de les matèries primeres i la competència imperialista per l’hegemonia econòmica i política. De nou, pretenen que siguem la classe treballadora i les classes populars les que paguem les conseqüències en forma d’encariment de preus, de pèrdua de capacitat adquisitiva, i de l’especulació continua amb les nostres necessitats vitals. Les dones treballadores serem de nou les que més patirem les conseqüències del capitalisme patriarcal. La crisi ve acompanyada d’una reacció conservadora que aprofundirà en la feminització de la pobresa, a més  d’una ofensiva masclista que augmentarà l’ofensiva contra els drets sexuals i reproductius de les dones.

En aquest context general, a l’Estat francès augmenten les contradiccions de classe, ja que en sentir-se amenaçat, la resposta del poder ha estat  aprofundir en el seu caràcter liberal, antipopular i repressiu. La seva decadència i pèrdua d’influència en el context europeu ha tingut com a contrapartida una retallada en drets socials guanyats per l’organització i lluita de la classe treballadora. Alhora, l’estat ha desfermat la seva faceta repressiva, retallant el dret a vaga i reprimint les protestes d’estudiants i treballadores contra la pujada de preus.

I que reserva aquest estat xovinista i liberal per la Catalunya Nord? Doncs empobriment del territori i la classe treballadora, basant-se en la lògica d’un centre ric i unes perifèries tractades com a territoris de conquesta. S’eliminen connexions de transport públic, tanquen vies de comunicació com el Coll de Banyuls, i eliminen serveis públics. El que reserva l’estat francès per aquest territori dels Països Catalans al nord de l’Albera és precarietat i ser un territori d’estiueig i jubilació per l’elitisme centralista.

Davant d’això, l’Esquerra Independentista apostem per la plena sobirania de la Catalunya Nord, dins el marc nacional dels Països Catalans. Una sobirania que només serà possible mitjançant l’autodeterminació, com a procés de presa de decisions continua que es confronti amb el xovinisme i elitisme del centralisme francès. Un projecte popular que respongui als interessos de la classe treballadora i treballi per una alternativa al capitalisme i el centralisme.

La lluita per la sobirania i contra el centralisme francès té en la llengua catalana un element nuclear, una llengua perseguida arreu dels Països Catalans de forma permanent. Una llengua que ha patit el tancament de les fileres bilingües al Voló i Millàs, i que és perseguida judicialment com el cas de l’Ajuntament d’Elna i quinze ajuntaments més que estan en el punt de mira de la Prefectura per permetre parlar català als plens municipals.

A Catalunya Nord, lluitar per la sobirania significa plantar cara a l’ofensiva conservadora i masclista, exigint i possibilitant que el dret a avortament sigui garantit a tot el territori. Lluitar per la sobirania és organitzar la resposta a l’extrema dreta que governa basant-se en discursos securitistes, de persecució de la immigració i del revisionisme del colonialisme francès, amb homenatges a militars o la voluntat de dedicar una plaça a un terrorista d’Estat com Pierre Sergent. Lluitar per la sobirania és lluitar pel territori, que és destrossat a favor dels interessos econòmics d’una minoria i en contra de la vida de la majoria, que dia a dia lluita contra el pont de Ceret, contra la fàbrica de formigó a la Vall d’Algí, contra el desdoblament de la carretera a Conflent, o contra el BarMar.
En definitiva, a Catalunya Nord defensar el projecte dels Països Catalans és construir una alternativa als interessos del capitalisme i fer front a la dominació nacional i cultural de l’estat xovinista. És treballar per una alternativa de vida digna per a la classe treballadora, en contra  la despossessió, el masclisme i el feixisme.

Ni el seu estat, ni la seua crisi. Construïm la nostra sobirania, fem Catalunya Nord