Any Fuster, punt i seguit

Conferències i xerrades, exposicions i actes lúdics… amb el 2022 ha clos un Any Fuster ple d’activitats tant al País Valencià com als Països Catalans. Però més enllà de l’efemèride, el record o la nostàlgia, per a nosaltres, Endavant (OSAN), l’Any Fuster recomença ara: la publicació del llibre amb l’editorial Tanyada és la mostra més fefaent que no recordem, sinó que reconstruïm; que no homenatgem en clau teòrica o abstracte, sinó que apliquem a la materialitat concreta, real, palpable. I com que tot recomença, la millor manera de tancar aquest Any Fuster és recuperar el que en deien en el seminari d’obertura companyes d’Endavant (OSAN) al País Valencià, el març passat.

Josep Villarroya situava les principals tesis fusterianes i les ubicava en una realitat pública i notòria: en primer lloc, que no hi havia futur ni reconstrucció possible al País Valencià si no passava per uns Països Catalans conseqüents; així mateix, que per entendre la realitat dels Països Catalans cal analitzar realitats fortament materials; que la llengua era i és el vehicle de cohesió i, alhora, d’un desenvolupament històric comú, producte d’un conflicte encara no resolt; que l’anhel de llibertat del nostre poble, en absència d’una burgesia nacional, només pot ser coronat per les classes populars dels Països Catalans; i finalment, que aquesta lluita per l’alliberament només admetia dos destins contraposats: o la plena autodeterminació dels Països Catalans o la desaparició del nostre poble. Més vigent, impossible.

Irene Mira-Navarro afirmava que encara hem de trobar manera de definir-nos com a país i com a poble mentre que Aure Silvestre contextualitzava que la proposta política de Joan Fuster va respondre a la situació d’emergència nacional del País Valencià que es va trobar.

Borja Garcia posava en qüestió dos elements: d’una banda, que Fuster contradiu aquells que neguen la catalanitat dels valencians, i els contradiu dient-los “el que esteu fent és negant la valencianitat dels mateixos valencians”; de l’altra, que el de Sueca impugna la tesi que diu que els Països Catalans és una formulació annexionadora principatina: situa una formulació, un projecte de país, que no té un centre i una perifèria. En aquest sentit, destaca que Fuster rescata tres elements centrals en l’anàlisi material concreta del País Valencià: en primer lloc, Fuster utilitza el materialisme històric com a element conceptual que explica com avança la història al País Valencià; permanentment explica el fenomen nacional com una conseqüència de com es relacionen les classes al País Valencià i com s’hi relacionen els poders. En segon lloc, identifica que el bloc social dominant, burgès, és heterogeni. I per últim, i en absència d’aquesta burgesia, detecta que tampoc no s’ha conformat un proletariat industrial a l’ús, recupera el concepte gramscià de classes populars i atorga el protagonisme de la recuperació del País Valencià a l’element popular, a les classes populars.

Així mateix, defineix que tot nacionalisme s’articula en oposició a un altre i situa que el conflicte nacional al País Valencià és la forma com s’està articulant el conflicte de classe: aquesta és la tesi que l’Esquerra Independentista portem fins a l’actualitat. No debades, parlem de projectes nacionals, però en el fons parlem de projectes polítics que serveixen a uns interessos de classe o a uns altres.

Sintetitzant això, Isabel Vallet conclou que l’enfrontament nacional és un enfrontament de classe i que és impossible deslligar aquests dos aspectes. Finalment, el capitalisme es desenvolupa millor en condicions d’homogeneïtzació cultural: per això la independència dels Països Catalans té un component d’anticapitalisme, on la llengua ha de ser mitjà i objectiu.

Realitat material, Països Catalans, classes populars a l’avantguarda i la llengua com a estendard. Fuster ens va donar unes eines que són ben vives i cal saber conjugar per a l’alliberament i emancipació totals. L’Ara o mai! del savi de Sueca només té una resposta possible i que com a Endavant (OSAN) sintetitzem, de fa temps, tot afirmant que la lluita és l’únic camí!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al Sant Andreu de Cap a Peus.

Treballadores dels Països Catalans, unim-nos! [8M Programa de lluita]

Aquest 8 de març, la classe treballadora dels Països Catalans estem cridades a la vaga general.

Cada cop costa més omplir la nevera, pagar el lloguer o la hipoteca, la llum i el gas. Els sous i les pensions fa dècades que estan estancats, i els preus no han parat de pujar. La classe treballadora ens empobrim mentre els de dalt s’omplen les butxaques. I les dones ens emportem la pitjor part, assumint les feines més precaritzades, carregant amb les tasques de cures que es deixen de cobrir per la desinversió en serveis públics, etc. En paral·lel, augmenta també la violència masclista i els feminicidis, sense que el govern hi posi remei.

I no és una cosa puntual. Si cada cop vivim en una societat més injusta i desigual, no és per una guerra o una crisi: és el funcionament normal d’un sistema econòmic consagrat a la lògica del màxim benefici.

Hem de dir prou, ens hem de plantar per canviar les coses, i per això cridem a la vaga general. Aquesta jornada serà encapçalada per les dones treballadores, perquè la nostra lluita assenyala el camí per la defensa dels drets de tota la classe treballadora.

Sabem que unes millores reals de les nostres condicions de vida no vindran de les reformes i dels pactes. Cal que tinguem la força per transformar nosaltres mateixes la realitat i prendre allò que necessitem per tenir vides dignes. De la nostra unió naixerà l’alternativa, i cal que la comencem a dibuixar des d’ara mateix.

Presentem el programa de lluita per a aquest 8 de març. Un programa per unir les treballadores dels Països Catalans amb l’objectiu de canviar-ho tot:

  1. Salaris i pensions adequats al cost de la vida (1593,60 €/mes per 32 h). Suprimir la bretxa salarial de gènere i derogar les reformes laborals.
    Treballem menys, treballem totes!
  2. Nacionalitzar les empreses de subministraments: llum, aigua i gas públics i a preus socials. Controlar els preus d’elements bàsics. Caminem cap a l’economia planificada.
    Prou d’especular amb les necessitats bàsiques!
  3. Expropiar els pisos buits i les propietats de grans tenidors i fons voltors. Garantir un habitatge segur a totes les dones que pateixen violències masclistes.
    L’habitatge ha de ser un dret i no un negoci!
  4. Pla de xoc contra la violència masclista i LGTBIfòbica. Avortament lliure, gratuït i segur. Garantir els drets sexuals i reproductius de totes les persones.
    Contra la violència i la reacció masclista, autodefensa feminista!
  5. Per una salut i educació 100% públiques, laiques i amb perspectiva feminista.
    Fora les empreses de les escoles i centres de salut!
  6. Regularitzar totes les persones migrades i refugiades, tancar els CIEs i derogar la llei d’estrangeria.
    Papers i drets per a tothom!
  7. Derogar la llei mordassa i la reforma de desordres públics del Codi Penal. Prou abusos, infiltracions i seguiments policials, prou de criminalitzar el moviment popular.
    Aturem tota forma de repressió!
  8. Congelar la despesa militar, aturar l’enviament d’armes a Ucraïna i sortir de l’OTAN.
    Els impostos per millorar la vida, no per generar mort!
  9. Aturar els macroprojectes que destrueixen el territori i precaritzen les condicions de vida de les treballadores.
    Qui estima la terra, no la destrueix!
  10. Exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans i sortida de la UE.
    Independència per canviar-ho tot!

Feminisme és lluitar. Seguim organitzades!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 8 de març, diada internacional de les dones treballadores

Feminisme és lluitar. Seguim organitzades!

Des de les organitzacions de l’Esquerra Independentista fem una crida a seguir mobilitzades i organitzades en aquesta nova vaga general al Principat i al País Valencià i jornada de lluita a la resta del país.

Després d’anys de lluites i avenços feministes als Països Catalans seguim pensant que sobren els motius per tornar a omplir els carrers i buidar els llocs de treball aquest 8M. Ens sobren els motius per seguir exercint les nostres eines per avançar en la conquesta de drets i fer sentir la nostra veu. Perquè la lluita per acabar amb un sistema capitalista i patriarcal que provoca pobresa, desigualtat, violències i desil·lusió no és una qüestió d’un dia o d’un any, és una necessitat permanent amb la qual adquirim el compromís de construir un futur esperançador i més lliure.

Ens trobem en un context de crisi estructural del capitalisme que té una afectació particularment forta en les dones treballadores del nostre país. Creixement de la pobresa, sistemàticament feminitzada. Creixement de les posicions reaccionàries a escala global, que pretenen atemptar contra els nostres drets i que emparen el masclisme i la LGTB-fòbia, de la militarització de les fronteres i el desplegament d’un racisme institucional que afecta especialment a les dones migrants i racialitzades. Polítiques d’austeritat i privatitzacions que impliquen una sobrecàrrega major de qui ja de per si sosté el pes de la reproducció de la vida. Tot i que les dones han passat a ser més del 50% de la població assalariada aquestes continuen patint pitjors salaris, més jornades partides, més temporalitat, etc.

És moment de què activem al màxim les lluites socials, laborals i estudiantils, amb el camí que obren les vagues en sanitat i educació o l’oposició a diversos macroprojectes, que ens permetin obrir un nou escenari de resposta massiva i contundent que constitueixi una alternativa per a les classes populars. Aquest 8M és una oportunitat per continuar en aquest camí, en què el feminisme ha estat un far en l’última dècada, en una jornada de lluita que torni a ser un èxit en tots els sentits.

És important que aquesta jornada no es quedi aquí, que seguim construint espais de contrapoder i alternatives, que seguim organitzades en el dia a dia, en les nostres comunitats i els nostres moviments, perquè és possible i necessari que guanyem amb més organització, més lluita, i més feminisme.

Bon Casal nou i pròsperes lluites!

Butlletí andreuenc n. 12 (2a època) – Gener 2023

Bon Casal nou i pròsperes lluites!

Qui dia passa, any empeny. I qui construeix espai, construeix projecte! A Sant Andreu de Palomar, aquest 2023, estem d’enhorabona perquè, després de picar molta pedra, el Casal Independentista El Noi Baliarda obre les portes de manera regular! Per fi, la nova ubicació del c. Malats, 65 pren més força que mai i enguany hi podrem passar per a conèixer l’espai, implicar-nos al projecte i teixir més Esquerra Independentista arrelada al poble.

I això ho farem sense oblidar les activitats regulars que ja s’hi duien a terme o les noves amb les quals en Baliarda ens vol fer participar. I totes amb un gran èxit! Parlem, per exemple, del retorn de la secció excursionista, que a mitjans de mes va fer una caminadeta d’Horta fins a Vallvidrera: un dia esplèndid! O parlem, també, de l’espatarrant primera calçotada que en Baliarda ens va servir a la Sagrera a finals de mes: vam fer curt de tiquets!

I entremig, les activitats del dia a dia que omplen de vida la seu de l’Esquerra Independentista: el SEPC hi va fer una presentació de la campanya per la llengua mentre que la CUP va parlar del model de ciutat i la marca Barcelona. Ah, i segueixen, clar, les classes de català. I tu, encara no n’ets sòcia?

Si el casal ens serveix per a arrelar i teixir poble, l’internacionalisme ens serveix per a teixir i enfortir llaços entre pobles. Per això, aquest mes de gener vam recordar les 3 companyes kurdes assassinades a París ara fa 10 anys. Jin, Jiyan, Azadi!

Per elles i amb elles cridem Dona, Vida, Llibertat. Per elles i per a totes nosaltres, comencem a treballar cap a la vaga general: per trencar l’aïllament social, per recobrar l’esperança i guanyar el futur. Ho fem al crit d’#UnimNos i ho fem amb un feminisme per canviar-ho tot: per això, ens comencem a organitzar als comitès de vaga del 8M. I ho fem tot celebrant que la COS, el sindicat de classe de l’Esquerrra Independentista, hi convoca vaga general!

Vam començar a escalfar-hi motors a finals de mes, amb les vagues de sanitat i educació. Nosaltres ho tenim clar: #UnimNos per una sanitat i educació pública! Lluita, organització i conflicte són l’únic camí cap al socialisme, l’únic camí cap a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora dels Països Catalans. A finals de gener vam sortir als carrers pels serveis públics i drets de les treballadores; dia a dia, lluitem contra l’ofensiva capitalista, preparem un nou cicle de lluita!

I sabem, però, que on hi ha lluita, hi ha repressió. Com per exemple, en el moviment per l’habitatge, amb el qual vam sortir al carrer a denunciar l’escalada repressiva que està patint. I això anirà a més: l’Estat afina les seves eines i mecanismes per a perseguir-nos com més va més. Per això, vam denunciar la reforma del codi penal, aprova també per ERC.

Que l’Estat utilitza tots els instruments legals i il·legals contra la dissidència política ho demostra, un cop més, el que va destapar la Directa: un agent de la policia espanyola s’infiltrà durant tres anys en l’activisme de Sant Andreu mitjançant la construcció de relacions sexeafectives. Tot el nostre suport i escalf a les companyes de La Cinètika i tots els moviments socials del poble!

Cal dir-ho clar: l’Estat és qui ha fomentat i encobert aquestes violacions. L’Estat és un perpetuador més de la violència masclista i misògina que enguany ja suma dues dones assassinades més a ca nostra. Som al 2023 i, un any més, els feminicidis continuen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Gener 2023. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

De la vaga d’educació i sanitat, cap a la vaga general

«Necessitem uns serveis públics de provisió, gestió i titularitat 100% pública, de millor qualitat i que superin les desigualtats d’accés i siguin independents de les empreses privades»

Sovint, quan parlem del sistema capitalista, sembla que ho fem d’un ésser inespecífic, difícil de descriure o d’imaginar, com si fos una mà negra que controla el món al seu parer. Però aquest ésser, en la nostra realitat concreta, en el nostre dia a dia, es materialitza de moltes maneres. I qui paga les conseqüències d’aquestes gestions som les treballadores.

Podríem parlar de molts dels espais on patim les conseqüències del sistema, però ens volem centrar en dos en concret: la sanitat i l’educació. Hem començat un nou any, i ho fem arrossegant les conseqüències d’una crisi inacabada que va començar el 2008, una pandèmia que el dia de hui encara patim, una sanitat i educació públiques que tremolen per no patir noves retallades i acabar sent privatitzades del tot, i un sistema que només posa el centre els seus beneficis econòmics.

El sistema sanitari arreu dels Països Catalans encara pateix les conseqüències de retallades, privatitzacions i manca d’inversions iniciades fa dècades. Les retallades en sanitat no només acaben amb les vides de les persones i enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, sinó que empitjoren encara més la situació ja de per si crítica de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos. Arreu dels Països Catalans les retallades es van iniciar el 2007 i no s’han aturat. El 2015, la despesa sanitària per habitant dels Països Catalans era a la cua de la resta de l’Estat espanyol. El 2018, un informe situava a Catalunya i al País Valencià a la cua de l’Estat en atenció sanitària.

A Catalunya, l’any 2010, la Generalitat va destinar el 30% dels pressupostos a la sanitat, el sou del personal sanitari es va reduir un 5%, a més de la despesa farmacèutica. Convergència i Unió, amb Artur Mas al capdavant, va disminuir en més de 1500 milions d’euros el pressupost sanitari, fet que va provocar el tancament de quiròfans i plantes hospitalàries, l’augment de les llistes d’espera per una operació, la reducció dels horaris als centres d’atenció primària, la no cobertura de baixes, l’augment de les negligències relacionades amb la manca de recursos. El 2018, la despesa en sanitat va ser un 27,5% menor que el 2009; el 2020 el dèficit se situava per sobre dels 3.300 milions d’euros…

Al País Valencià, l’any 2012 el govern del PP va aprovar el decret de retallades salarials i socials que va provocar una rebaixa en el sou del personal del sector públic, una disminució de la despesa destinada a la sanitat pública i una reordenació del sector, i l’aplicació de 300 mesures que aguditzaven encara més el procés de privatització de la sanitat. La retallada va correspondre a uns 1300 milions d’euros. I lluny de revertir aquesta situació i retornar a la sanitat pública allò que se li va extreure, el govern del Botànic s’ha quedat de braços plegats esperant que la concessió dels centres privats acabarà per tal de retornar-los al parc públic.

I en el cas de les Illes, entre 2010 i 2012 els concerts a la sanitat privada es van incrementar més d’un 36%, l’any 2015 la despesa en sanitat va ser del 5,3% i l’any 2017 la despesa en sanitat es trobava a la cua de l’Estat espanyol. Aquesta disminució de la despesa sanitària ha perjudicat els serveis assistencials en tots els seus àmbits, el sou del personal i les inversions en equipaments i infraestructures i en salut pública. Però ha beneficiat als concerts per finançar una provisió privada de serveis i l’augment de la despesa generada pels medicaments hospitalaris; l’any 2017 el pressupost en concerts representava l’11% de la despesa sanitària i els medicaments, el 25%. L’any 2022, el pressupost de sanitat representa el 31,39% del pressupost total, per sota dels nivells previs a la pandèmia.

Tot i haver passat una pandèmia, que ha posat al sistema sanitari al límit, els gestos que s’han fet per millorar la situació s’han quedat en això, simples gestos. En dades recents, Catalunya es situa a la cua de la Unió Europea en inversió pública, fins i tot per sota de la despesa pública global de l’estat espanyol, però líder en despesa privada. La inversió al País Valencià i les Illes ha augmentat, però no prou, situant-se fins i tot el País Valencià per darrere de Catalunya.

El sector de l’educació tampoc es queda enrere pel que fa a retallades i infrainversió. L’escola pública al Principat també es va veure afectada per les retallades de Mas; i el seu pressupost entre l’any 2010 i 2015 va disminuir un 19,44%. El 2018 la partida per educació continuava sent irrisòria i encara estava per sota les xifres del 2010 -l’any d’inici de les retallades en aquest sector-.

El 2021, la inversió pública catalana en educació no arribava al 3% del PIB i arribava a ser de les més baixes d’Europa molt per sota de la mitjana de l’Estat Espanyol i de facto, continuava ometent la Llei d’Educació del 2009 del qual establia que en un període de 8 anys, aquesta fos un 6% del PIB.

A les Illes, la inversió pública en educació va disminuir un 12,87% el 2012. L’any següent, la destinació de partida pressupostària a educació continuava sent més baixa que la mitjana de l’Estat Espanyol. Al País Valencià l’any 2012 veiem com les classes populars responien a les retallades que feia el Partit Popular. Posteriorment, aquestes continuaven i l’any 2015 una tisorada s’emportava un 28% del pressupost en educació i catapultava el País Valencià a la cua en inversió en educació a l’estat espanyol. El 2018, als Països Catalans els pressupostos d’educació continuaven sent encara inferiors als de 2010.

A aquestes dades, cal sumar-li que una part d’aquests pressupostos està destinada a pagar l’escola concertada, un negoci privat subvencionat amb diners públics. De fet, la doble xarxa és una anomalia del nostre sistema educatiu i perpetua l’infrafinançament històric de l’ensenyament públic. Les treballadores de l’educació pública, però, han set les que han hagut de patir més les retallades pel que fa al salari com la càrrega de feina provinent de la manca de recursos i la majoria de retallades en la despesa del Departament d’Educació dels últims anys s’ha fet a costa de les condicions laborals del personal docent. I amb tot això, ens trobem immerses dins un sistema que no busca revertir tot això, sinó que continua buscant el màxim benefici econòmic a costa nostra.

Però ens cal donar-li la volta a tot plegat. Necessitem posar les vides al centre i deixar de banda els interessos empresarials i econòmics; i fer-ho significa que les necessitats de les persones han d’esdevenir prioritàries i passar per damunt dels interessos econòmics d’empreses i lobbies. Les retallades no poden recaure sobre les nostres vides, perquè no són cap negoci.

Necessitem uns serveis públics  de provisió, gestió i titularitat 100% pública, de millor qualitat, on es superin les desigualtats d’accés, que siguin independents de les empreses privades. Cal revertir les retallades, posar fi al finançament de l’ensenyament i la sanitat privada i augmentar les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. Cal transformar els serveis públics  en clau feminista i superar el model heteropatriarcal.

Apostem per un model de serveis públics que integrin perspectiva de gènere i sobre els problemes de salut que afecten exclusivament a les dones, que faci una aposta real per la detecció i prevenció de la violència masclista. Necessitem un model de garantia per la millora de la salut afectiva, sexual i reproductiva.

Cal acabar amb l’acumulació del capital i el drenatge públic cap a empreses privades. La salut i l’educació no són un joc on es guanyen diners, cal posar a disposició pública tots els recursos que es troben en mans de la sanitat i l’educació privada. Necessitem sobirania per poder fer front els problemes de salut i millorar la qualitat del nostre sistema sanitari i educatiu.

Però si nosaltres no estem convençudes que les nostres vides han d’estar al centre, el sistema no canviarà per art de màgia. Si nosaltres no eixim al carrer i ens mobilitzem, el sistema no canviarà cap dels seus mecanismes. Però sobretot si nosaltres no lluitem, ningú ho farà per nosaltres. I ara més que mai, ens toca lluitar colze a colze, treballadores de la sanitat, pacients, professorat, alumnat, famílies; no es tracta d’una problemàtica que afecta uns pocs, la sanitat i l’educació ens afecten a totes. Hem d’utilitzar tots els instruments que tenim al nostre abast per fer-hi front; i el millor instrument de lluita del qual ens podem dotar les treballadores per intervenir en aquesta conjuntura és una vaga general; una vaga general com a forma de convergir els interessos de totes les treballadores, per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous, per accelerar els processos d’organització de classe, com a palanca de canvi per activar la mobilització popular i posar les condicions d’un nou taulell més favorable cap als nostres interessos, els de les treballadores. Comencem amb la vaga convocada a la sanitat i l’educació al Principat, caminem cap a la vaga general als Països Catalans.

Article d’opinió d’Ainhoa Hernàndez i Mireia Barés, membres de l’Executiva Nacional d’Endavant (OSAN), publicat el 20/01/2023 a Nació Digital

A Sant Andreu i arreu, festa sí, lluita també!

Butlletí andreuenc n. 11 (2a època) – Desembre 2022

A Sant Andreu i arreu, festa sí, lluita també!

Per un cop, vam seguir l’ordre habitual de la frase: desembre va començar amb festa i va seguir amb lluita. I és que 18 anys de Festa Major Reivindicativa no es fan cada dia! El que sí que fem cada dia, emperò, és la lluita i la militància. I fins a la victòria!

Una victòria que van assaborir tots els equips participants de la patxanga que va organitzar el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu. Aquells dies de Festa Major també La Crema va organitzar-hi una presentació. Nosaltres també vam muntar un acte propi, posant la solidaritat antirepressiva i la lluita feminista al centre polític.

I qui va acollir o organitzar un munt d’actes de la FM Reivindicativa va ser El Noi Baliarda. Així, un sopar popular al mateix local i una ruta històrica pels carrers del poble van ser les propostes que el Casal Independentista va oferir a Sant Andreu. Dies després, el Casal seguiria amb el seu funcionament democràtic organitzatiu amb la celebració de l’assemblea general anual: repàs i aprovació de la feina feta, projeccions de futur en clau política i organitzativa i consolidació del projecte polític. Fem i som poble!

Com dèiem, però, la lluita continua i cada dia, fins i tot, de vegades, amb celebracions i amb una lluita tant de primera línia com de l’habitatge digne i contra l’especulació. D’una banda, l’aniversari del Jardí de la Julieta: i per molts anys més! I de l’altra, tot just acabar la Festa Major, el Sindicat aturava un desnonament.

Ara, que sí que hem de parlar d’anys i celebracions, cal destacar que aquest desembre Arran va celebrar els 10 anys d’organització! El referent juvenil de l’Esquerra Independentista segueix forta i a Sant Andreu també han nascut per a vèncer!

Parlant de guanyar, dues persones es van endur el quinto cap a casa! Un any més, El Noi Baliarda es va omplir la tarda de Sant Esteve per acollir un quinto ben popular. Ara bé, el que no és un quinto sinó una ruleta russa macabra de la repressió és la reforma del codi penal pactada entre el PSOE i ERC. Caldrà tornar a sortir al carrer i plantar-li cara: no ens van treure la mordassa i ens hi han afegit les manilles!

Per tot això i molt més, nosaltres ho tenim clar: per avançar en la lluita de classes, cal caminar cap a la vaga general! Fem una crida a totes les treballadores i al moviment popular a unir-nos i organitzar-nos, per avançar cap a la vaga general, per trencar l’aïllament social, per recobrar l’esperança i guanyar el futur. I proposem de fer-ho amb un programa clar: Autodeterminació i presa del poder; Control popular i planificació de l’economia; Feminisme per canviar-ho tot.

Cal no oblidar que aquest mes de desembre, a part d’altres desagradables i constants violències masclistes, com la de discoteca Waka de Sabadell, hi ha hagut tres feminicidis a ca nostra, a Lleida, Benidorm i Santa Perpètua de Mogoda. Ens fem ressò de la denúncia recull de les companyes de Justa Revolta: 99 feminicidis a l’Estat espanyol durant aquest el 2022, i 27 feminicidis als Països Catalans; 1359 feminicidis a l’Estat espanyol des de 2010, és a dir, des que les institucions comencen a comptar les dones assassinades; 263 feminicidis als països catalans des de 2015. Any rere any, els feminicidis continuen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

Aquest 2022 l’acabem, com sempre, amb les companyes de Mallorca en la diada nacional del 31 de desembre. I aquest 2023 el comencem, com sempre, amb una crida a l’organització i la lluita, fins a la victòria sempre!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Desembre 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

De Sueca als Països Catalans: el fuster d’un país

Deia Joan Fuster que «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!». I diu la dita popular catalana que «val més tard que mai». Doncs amb les arrels ben profundes a les classes obreres i populars del nostre país i amb l’horitzó de creixement a l’altura d’un savi com el de Sueca, la Tanyada edita i publica Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans. La fita és clara: que la cosa sigui més que un brot, que esdevingui una revifalla!

I en la unitat del poble, la unitat popular, la Tanyada hi treballa en diversos sentits. D’una banda, en la de les seves plomes: fusterians i fusterianes de diverses generacions, amb diversos accents i dialectes, amb una complementarietat de formacions i trajectòries. De l’altra, en el del negre sobre blanc que han plasmat aquestes plomes: la versatilitat del savi de Sueca, és a dir, del Fuster pensador, escriptor, creador, educador, agitador i activista polític, cultural i lingüístic.

Una proposta per als Països Catalans amb una òptica fusteriana, en plena commemoració del centenari del seu naixement, havia de ser, per força, polifacètica: no podia ser d’una altra manera. I ajustada a la realitat. I pensada, escrita i dissenyada des de les classes populars i per al seu conjunt; les úniques capaces de construir país i països, les úniques objectivament interessades en l’emancipació social i nacional. Per qüestió de llengua i d’història, per qüestió de vida i futur, per qüestió de dignitat i d’enteresa. De sobirania, de construir hegemonia i de materialitzar-la en uns Països Catalans conseqüents, l’única via possible.

I només pot ser així perquè alcem la bandera per reivindicar el Fuster més incòmode per al poder: l’activista i compromès amb els Països Catalans, però també amb les seves classes populars. Aquest és el seu llegat i aquesta és la nostra viva i fèrria defensa de la seva vigència —i la urgència de la seva aplicació material. Us convidem i ens convidem, doncs a (re)llegir Fuster, que vol dir, sens dubte, reflexionar-hi; però us convidem i ens convidem, sobretot, a passar a l’acció.

Per això, el llibre s’enfoca a repensar sobre l’ara i l’aquí, sobre tot allò que ens cal fer per teixir, articular i implementar un programa no només de reconstrucció, sinó de supervivència nacional. Un programa, per descomptat, que serà d’esquerres o no serà. I, si amb Fuster situem la capitalitat al sud —que guia al nord—, és a dir, d’un País Valencià que es construeix a mesura que construïm els Països Catalans, la coordinació del llibre no podia ser sinó de dues persones que, si es miren de les respectives poblacions estant, troben Sueca al mig: l’Aure Silvestre, de València, i la Irene Mira-Navarro, d’Alacant. Per a la redacció dels 8 diferents capítols han comptat amb escrits de persones d’arreu dels Països Catalans. El llibre va dirigir a tots els públics, més o menys coneixedors o no de l’obra de Fuster. Per això, el seguit de capítols cobreix diferents aspectes del pensament, la vida i l’obra del savi de Sueca.

L’obra comença fent un repàs dels aspectes biogràfics que ens poden fer entendre l’evolució política i activista de Fuster, i el seu compromís amb el projecte de construcció nacional dels Països Catalans. Tot seguit, s’analitza la transversalitat i influència de la qüestió social en l’obra fusteriana. A continuació, es revela la importància i la utilització de l’anàlisi històrica en el bastiment del pensament i la proposta intel·lectual fusteriana.

Més endavant, s’hi apunten els lligams indestriables entre la dimensió cultural i la política dels Països Catalans, i, tot seguit, s’aporta un repàs molt aclaridor i emotiu a la producció literària de Fuster. Seguim reclamant la vigència del pensament fusterià a 100 anys del seu naixement i disseccionant com s’han produït les revisions tant de les seves propostes com del mateix personatge.

A continuació, l’obra s’insereix en la qüestió lingüística com a pal de paller de la proposta fusteriana de construcció nacional, com a projecte real i tangible. I per últim, s’apropa al Fuster més íntim de la mà d’una entrevista a Jaume Pérez Muntaner, amic del savi de Sueca.

Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans és, en resum, una obra col·lectiva. I ho és un el seu doble vessant: qui l’ha feta possible i per a qui s’ha fet possible, d’una banda, i també per a què s’ha fet, de l’altra. Les diferents perspectives generacionals, territorials, polítiques i culturals s’han conjugat per poder oferir una reconstrucció de la vida i l’obra de Joan Fuster des de la perspectiva d’avui.

Podríem dir que el de Sueca va ser l’ideòleg d’un país, d’uns països: ens en va assenyalar els elements clau i els seus punts dèbils i forts, i en va traçar una proposta de (re)construcció. Ens va apuntar quines eines ens anirien millor i quina era l’objectiu final al qual havíem d’arribar. La decisió ara és a la nostra teulada.

Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans no és un llibre recopilatori, sinó més aviat un manual d’instruccions. No és un llibre d’homenatge, sinó una invitació a la lluita. No és un llibre nostàlgic, sinó un llibre d’acció. Al cap i a la fi, el millor tribut que li podem retre al savi de Sueca és recobrar-nos en aquesta unitat popular arreu dels Països Catalans i enfilar el camí de la victòria, és a dir, el camí de l’emancipació nacional i social completa. «O ara o mai!», i nosaltres diem Ara, Fuster!

Article d’opinió de Queralt Badia, militant d’Endavant (OSAN) Horta-Guinardó i coautora del llibre Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans, publicat a L’Escletxa #49, revista de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, de 22/12/2022

Per avançar en la lluita de classes, cap a la Vaga General

Tot i l’ofensiva capitalista que patim la classe treballadora, les respostes que fins ara s’han donat són aïllades i sectorials. Cal intervenir sobre la  pujada de preus que patim, projectant un escenari de confrontació i disputa amb l’estat.
Una vaga general és l’eina idònia per fer passos endavant en l’organització de base i la cooperació entre forces socials i populars favorables a una ruptura amb l’estat, el capitalisme i el patriarcat; per començar a construir una nova ofensiva.

1. La conjuntura actual: crisi capitalista i replegament autoritari de l’estat

Des de fa mesos estem analitzant la crisi econòmica a la qual ens està endinsant el capitalisme. Aquesta crisi té, ara mateix, unes conseqüències molt visuals, com la inflació disparada o les guerres imperialistes. Però de fons l’acompanyen elements que encara han d’arribar o s’han d’accelerar: els canvis estructurals dels marcs laborals i de les pensions, les polítiques d’austeritat i privatitzacions, i una feminització de la pobresa creixent.

Mentre que els preus pugen especialment en les necessitats més bàsiques per sostenir les nostres vides, com l’alimentació o l’energia, els nostres salaris reals cauen de manera dràstica. I aquesta situació no respon a cap fet casual ni natural. Ens trobem en un escenari en què la voluntat política de la classe dominant s’imposa per damunt dels nostres interessos com a treballadores. Dos clars exemples són la pujada dels tipus d’interès o el fet que el 83% de la inflació estigui directament vinculada a beneficis empresarials. Hi ha lluita de classes i guanyar-la és la condició per garantir-nos una vida digna.

Les institucions estan sent els mecanismes de control, però no contra la pobresa creixent, sinó a favor, garantint la vehiculació de l’explotació del capitalisme, garantint-li un mercat on continuar-se expandint. Els estats espanyol i francès, la UE i l’OTAN són els garants dels interessos de la burgesia.

Aquesta regressió en les condicions de vida de la classe treballadora avança en paral·lel a un rearmament de la reacció anticomunista, masclista, LGTBIfòbica i xenòfoba que troba en els nacionalismes espanyol i francès els seus principals projectes catalitzadors. Alhora, els estats estan blindant els seus interessos contra una possible resposta de la classe treballadora. L’acceleració de la repressió i el refinament dels seus mètodes i legislacions tenen la finalitat de posar límits a la protesta perquè les expressions populars puguin ser assumibles per l’estat. El règim està delimitant quines seran les protestes legítimes i quines hauran de ser liquidades, en un context en què avui l’independentisme revolucionari continua sent la principal amenaça contra l’estat i el capitalisme.

Actualment, observem com el resultat d’aquesta pujada de preus és l’esclat simultani de conflictes fragmentats en forma de lluites obreres i populars als barris, contra els desnonaments o als centres de treball per exigir una pujada salarial que atenuï els efectes de la inflació. Qualsevol conquesta parcial producte de la lluita és una victòria que, si no se situa dins d’un embat global contra el capitalisme, serà reduïda a l’aplicació de pal·liatius insuficients que perpetuaran les condicions d’explotació inherents a la nostra classe. L’única via per a revertir la situació és, per tant, avançar en la unitat d’acció de la classe treballadora que, sota un programa comú de superació del capitalisme, ens permeti deixar de demanar a l’estat el que només podem conquerir lluitant contra aquest.

2. On som? Com avancem?

El reflux i l’esgotament del cicle de lluites de 2008-2017, sumat a la crisi pandèmica i les polítiques de restricció social, han deixat un escenari on s’han trobat grans dificultats per dinamitzar i impulsar espais de protesta i de contestació social. Tot i això, cal valorar la vitalitat i la potència d’algunes lluites, com per exemple, determinades lluites laborals en diferents parts del país, el moviment de lluita per l’habitatge o les respostes antirepressives, com per exemple la resposta a les sentències del “procés” o contra l’empresonament de Pablo Hasél.

Ens trobem en un moment d’atomització de les lluites, en una dinàmica de resposta immediata i de reivindicacions sectorials. Per avançar en la conformació d’un bloc polític i social de ruptura és necessari aglutinar totes aquestes experiències, dotar tots els fronts de lluita i totes les dinàmiques de protesta d’un projecte comú de canvi polític global que pugui anar construint una vertadera alternativa. Necessitem construir un moviment unitari que agrupi i sigui capaç de desplegar les forces de tots els sectors socials i espais populars organitzats que estan disposats a activar-se en una lluita revolucionària contra l’estat.

Malgrat les dificultats (objectives i subjectives) del context actual, sense triomfalismes i amb consciència de la correlació de forces reals, pensem que s’ha de fer un plantejament ambiciós i de mirada llarga, perquè existeixen les condicions per definir els passos polítics i organitzatius que ens permeten avançar en la construcció d’aquesta força popular alternativa.

Així doncs, la nostra proposta per tal d’avançar en aquest procés es concreta en tres passos centrals:

– Activar, des d’ara mateix, el màxim de conflictes laborals i socials a partir de les pujades de preus, com a forma d’incidir en la realitat material de les treballadores, des de la resposta col·lectiva i l’organització popular, al lloc de feina o al barri.

– Iniciar el procés cap a una vaga general com a forma de ruptura amb l’atomització de les lluites i com a palanca cap a un nou cicle de confrontació amb l’estat.

– Potenciar el treball cap a un programa polític revolucionari com a principal articulador d’un bloc polític de ruptura. És des d’un nou cicle de lluita i confrontació des d’on podem construir una alternativa política anticapitalista, i el programa n’ha de ser el catalitzador.

3. La perspectiva d’alliberament per al poble treballador català

Davant d’aquesta situació, la solució no es pot limitar a posar pedaços a aquest sistema decrèpit, i tampoc no es trobarà una solució reduint el problema a situar un o altre partit (més o menys benintencionat) al capdavant de la gestió de les engrunes que es deixen per a les institucions (cada cop menys) pretesament democràtiques existents. L’única sortida per garantir un futur de dignitat és la superació del sistema capitalista patriarcal per construir una alternativa basada en el control social dels principals recursos econòmics i productius, i la planificació de l’economia d’acord amb els interessos i les necessitats de la majoria treballadora: el socialisme.

Aquesta transformació social necessària no serà possible sense derrotar tots els instruments de poder de la classe dominant: la Unió Europea i els estats capitalistes espanyol i francès. És necessari, per tant, disputar el poder polític a partir de la construcció d’un bloc social de contrapoder liderat per la classe treballadora. Ni la UE, ni l’estat espanyol ni l’estat francès són reformables, ja que la seva estructura política i jurídica es fonamenta en la salvaguarda dels interessos de l’elit econòmica. Només un procés d’autodeterminació i d’independència pot fer possible el trencament amb aquestes estructures de dominació capitalista per construir una república que representi els interessos del poble treballador català.

La construcció nacional dels Països Catalans és una qüestió política estratègica per aquest procés de ruptura. No és un objectiu accessori a un alliberament de Catalunya, o de cap altre territori per separat, ni una qüestió només simbòlica o cultural: és una qüestió estratègica, no només perquè és el projecte que pot garantir els drets nacionals del nostre poble, sinó també perquè és el marc que ens permet generar una correlació de forces més potent que pot desestabilitzar l’estat. Cal treballar per anar construint, des d’ara mateix, a través de la pràctica quotidiana, una consciència de classe veritablement nacional (de Països Catalans) a partir d’una dinàmica política que relligui les lluites d’arreu del país amb una única estratègia nacional, de tal manera que quan s’esdevingui un nou pols contra l’estat, aquest pols pugui desbordar els límits de les autonomies i obrir una crisi més profunda, una esquerda irreparable.

El projecte de Països Catalans qüestiona l’ordenament jurídic i territorial dels estats espanyol i francès, és a dir, la forma concreta de constitució del poder capitalista al nostre país. A més a més, també confronta directament els principis del sobiranisme liberal dels diferents territoris i de l’esquerra reformista de l’estat i, per tant, no pot ser reconduït ni assimilat per vies de pactes des de dalt ni de reformes. El projecte de Països Catalans és un projecte autènticament revolucionari.

4. Treballar cap a una vaga general com un punt de partida

L’escenari social i econòmic que tenim al davant només mostra un empobriment significatiu de la classe treballadora, amb l’augment de l’IPC, la inflació i l’increment acumulat dels preus dels lloguers i dels preus de l’energia. Les minses pujades salarials no es poden comparar amb aquest encariment i, per tant, durant l’any que ve, l’encariment de la vida i les demandes d’increments salarials continuaran sent a l’ordre del dia.

Als Països Catalans, especialment els que estan sota dominació espanyola, encara no s’ha desenvolupat una resposta social important a aquesta penosa realitat. Les esquerres anticapitalistes no han elaborat cap aposta per facilitar un esclat social i l’esquerra socialdemòcrata està al poder o falcant-lo. Per tant, no ha existit una oposició real a les conseqüències de l’ofensiva capitalista que estem vivint.

Toca, doncs, activar el conflicte social i nacional als Països Catalans aportant no només des de la crítica a la realitat, sinó també des de la construcció d’una alternativa. El millor instrument de lluita del qual ens podem dotar les treballadores per intervenir en aquesta conjuntura és una vaga general.

Una vaga general com a forma de fer convergir els interessos de tots els segments de la classe treballadora i de totes les lluites atomitzades i espontànies que protagonitzem les treballadores. Per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous.

Una vaga general per accelerar els processos de politització, d’organització i de consciència de la classe treballadora.

Una vaga general no com a finalitat, sinó com a palanca per activar els engranatges de l’organització i la mobilització popular; com a forma d’irrompre a l’escena política de nou i posar les condicions d’un nou taulell més favorable als interessos de la classe treballadora. Com a inici d’un procés per a la construcció d’un bloc polític.

Els objectius de la vaga general són rompre l’atomització de les lluites socials, iniciar un nou cicle de conflicte amb l’estat i articular un bloc polític liderat per la classe treballadora amb una estratègia per la presa del poder.

En l’escenari actual, considerem que aquestes reflexions es poden concretar als Països Catalans en el treball polític i organitzatiu conjunt entre el moviment feminista, els moviments socials i populars, i els sindicats combatius per avançar en la convocatòria d’una vaga general feminista el  pròxim 8 de març. Aquesta oportunitat en l’espai i el temps és l’element que ens pot fer entroncar amb un nou cicle, amb la construcció d’una nova dinàmica general d’ofensiva contra l’estat, per dos motius principals:

  • Perquè el moviment feminista dels Països Catalans ja acumula una trajectòria de lluita en favor de les dones treballadores i un bagatge organitzatiu arrelat, que ha estat protagonista de l’últim cicle de lluita i que té capacitat mobilitzadora, d’incorporar altres lluites i d’arribar a milers de dones treballadores dels Països Catalans.
  • Perquè les reivindicacions feministes de les dones treballadores tenen capacitat totalitzadora del conjunt de la classe treballadora. Un marc reivindicatiu que parteix de les dones de classe treballadora pot esdevenir un marc reivindicatiu no només per al 8 de març o altres diades feministes, sinó com a expressió de totes les lluites alhora; un punt de partida de qualsevol marc reivindicatiu, perquè pot totalitzar la classe treballadora i pot articular un marc organitzatiu i polític arreu dels Països Catalans.

I a més a més, entenem que es donen les condicions per dur a terme aquesta vaga:

  • Perquè en un moment de feminització de la pobresa en augment, i coneixent la centralitat de la lluita feminista en el darrer cicle, el paper de les dones treballadores serà més rellevant que mai els propers anys. Perquè la crisi no caigui sobre les nostres esquenes, hem d’enfortir la nostra organització i les nostres eines de lluita; la vaga ens serveix.
  • Perquè enfront del caràcter reaccionari que acompanya la crisi, el feminisme pot ser un autèntic dic de contenció a l’entorn del qual el conjunt de la classe treballadora i les classes populars aturem la ultradreta.
  • Perquè en un moment en què el feminisme liberal intenta absorbir i domesticar el moviment feminista, pensem que és prioritari definir el nostre espai polític, conjuntament amb sindicats de classe i moviments socials. Ens pot ajudar per contraposar el feminisme de classe a un feminisme buit que no ens serveix, per a res, a la gran majoria de dones.

Perquè la vaga feminista té la capacitat d’interpel·lar a tothom i generar espais on diferents sectors de la classe treballadora es troben fent front comú. Perquè és una eina per construir i enfortir la classe treballadora com a subjecte.

El passat cicle de lluita (2008-2017) va suposar un gran avenç en termes de deslegitimació de l’estat i de conscienciació i organització de la classe treballadora. Malauradament, bona part del capital polític desplegat va ser finalment canalitzat arreu dels Països Catalans per projectes electoralistes de regeneració de l’estat espanyol i, al Principat, també per un sobiranisme governamental d’ordre que va conduir a la desfeta del 2017. Una de les mancances principals d’aquest passat cicle va ser la incapacitat d’acabar de construir un programa de ruptura independentista en clau de transició socialista i unes estructures de poder pròpies de la classe treballadora.

La vaga és un context per avançar en la construcció d’aquest programa, no entès estretament en termes electorals, sinó com la socialització d’aquest projecte de canvi global que reivindiquem, com l’arrelament popular d’unes aspiracions compartides per àmplies capes socials que actuiïn com a articulador i alhora com a guia d’acció d’un bloc social treballador en lluita per derrocar el sistema polític i econòmic vigent.

Aquest programa ha de ser construït a partir d’un procés de debat entre els agents polítics, sindicals i socials que estan alineats amb la necessitat d’obrir una nova etapa de lluita i ofensiva contra l’estat. I, sobretot, el programa ha de ser posat en pràctica i refinat a través d’un diàleg constant amb les experiències reals de lluita, propaganda i organització. El programa, per tant, no són només uns punts reivindicatius que es deixen escrits i tancats d’un sol cop, sinó que és una realitat dinàmica i eminentment pràctica.

Endavant vol participar en aquest procés de debat i construcció pràctica, i aportar-hi una proposta. El programa no es pot quedar només en “plans de xoc” en un pla immediat, ni en demandes a tercers per reformes dins el sistema. Ha d’anar més enllà i apuntar a una impugnació general del sistema i el règim per mitjà d’un camí d’organització i lluita. Ha de connectar amb les necessitats actuals més urgents de la classe treballadora i les ha de projectar cap a les transformacions estructurals que qüestionin els fonaments de l’ordre social existent. Per a nosaltres, la construcció d’un programa ha de girar al voltant de 3 coordenades fonamentals:

  • Autodeterminació i presa del poder
  • Control popular i planificació de l’economia
  • Feminisme per canviar-ho tot

Per tot això, fem una crida a totes les treballadores i al moviment popular a unir-nos i organitzar-nos, per avançar cap a la vaga general, per trencar l’aïllament social, per recobrar l’esperança i guanyar el futur.

Lluitem pel nostre futur: construïm una Mallorca lliure

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada Nacional del 31 de desembre del 2022

Lluitem pel nostre futur: construïm una Mallorca lliure

Estam a punt de tancar un altre any, i el sistema capitalista a nivell mundial es troba immers en un episodi d’agreujament de la seva crisis estructural que arrossega des de 2008. Una crisi general, expressada en forma de crisi energètica, d’inflació i pujada de preus descontrolada, i on la lluita pel control geoestratègic i de recursos es du a terme mitjançant la provocació de guerres imperialistes. Tot això, acompanyat d’un auge del feixisme a nivell internacional, i de l’augment de la violència i l’opressió contra les dones, com a instruments necessaris per assegurar la dominació del sistema capitalista. I aquesta dinàmica, que no canvia des de 2008, té un impacte directe en les condicions de vida de la classe treballadora, que no han fet més que empitjorar. 

L’estat espanyol, al marge del color del govern de torn, és un instrument de les elits econòmiques espanyoles i està el servei del procés d’estabilització del capitalisme occidental davant la seva crisi. En la seva versió social-liberal, la careta-ficció de “l’escut-social” del PSOE desapareixerà en el moment que la UE decideixi apretar l’accelarador de les reformes antipopulars. En la seva versió conservadora-feixisititzant, una eventual dretanització del govern accelerarà els processos (ja actius) d’atac contra la classe treballadora, els pobles i les dones. L’estat espanyol no és reformable, ni ho ha sigut mai, i l’única sortida per la classe treballdora de Mallorca, i d’arreu dels Països Catalans, és el trencament amb totes les estructures de dominació (estats espanyol i francès, UE, OTAN).

A Mallorca, amb el final de la pandèmia ha arribat un reforçament encara major del monocultiu turístic, amb tot el que això implica a nivell de precarietat social i laboral, destrucció del territori i submissió als interessos del capital d’aquest sector. Aquesta expansió i aprofundiment del monocultiu l’han liderat els que van prometre que iniciarien un canvi de model: el govern autonòmic del PSIB-MÉS-Podem. La seva submissió a Madrid i als interessos del lobby hoteler deixen clar que no són cap alternativa, ni per representar els interessos de les classes populars de Mallorca, ni per fer front a l’amenaça cada vegada més perillosa de la dreta i l’extrema dreta espanyolista.

L’Esquerra Independentista tenim clar que només des de la conquesta de la sobirania, en totes les seves vessants, podem construir un futur digne pel poble de Mallorca. Per a fer-ho, seguirem reforçant la proposta política de la Unitat Popular, l’única capaç d’agregar tota la classe treballadora en una sola estratègia i un programa de mesures per garantir una vida que valgui la pena ser viscuda, que posi les dones treballadores de tots els orígens al centre i que garanteixi una via emancipatòria contra totes les opressions. Sense la Unitat Popular no hi haurà independència. Sense una majoria de les classes populars organitzades al voltant d’un programa polític d’independència nacional, sobirania econòmica i poder popular, no hi ha força suficient per doblegar l’estat. Necessitem seguir creixent i incorporant nous agents que l’enriqueixin. Alhora, seguir reivindicant uns Països Catalans independents, socialistes i feministes com l’únic projecte polític que pot fer realitat totes les aspiracions populars.

Seguim apostant per construir trinxeres on el poder popular pugui aflorar i plantar cara, des del municipalisme, el feminisme, la lluita per l’habitatge, el sindicalisme, l’antifeixisme i l’ecologisme. Conscients que el camí serà llarg i ple d’obstacles, fem una crida general a l’organització i a la creació d’alternatives al Moviment Popular: feminista, obrer, ecologista, cultural, etc. Sense estructures populars fortes, arrelades i vinculades a la lluita política, no hi haurà transformació social possible. Amb la consciència clara que només lluitant tenim futur.

Lluitem pel nostre futur, construïm una Mallorca lliure!

I ara, què hi diria —i què faria— el savi de Sueca?

Indubtablement, és la pregunta que tothom ens fem: què diria Joan Fuster si alcés el cap en el centenari del seu naixement? Com analitzaria la situació als Països Catalans a les portes del 2023 des dels múltiples vessants en què ell es fixava a l’hora d’entendre el desenvolupament de la realitat? Del cert no ho sabrem mai, òbviament, però sí que ens hi podem acostar.

L’editorial Tanyada ha fet un esforç i ha ajuntat “plomes fusterianes” de diverses edats, trajectòries i racons dels Països Catalans en una obra col·lectiva on recull l’aportació de persones que, des de diferents perspectives generacionals, territorials, polítiques i culturals han treballat per oferir-nos una reconstrucció de la vida i l’obra de Joan Fuster des de la perspectiva d’avui. El resultat n’és el llibre Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans.

D’una banda, el Fuster pensador, l’escriptor i el creador; i per l’altra, la de l’educador, l’agitador i l’activista polític, cultural i lingüístic. L’editorial Tanyada fa d’aquest llibre la seva principal aportació al centenari del naixement del savi de Sueca. Ara, Joan Fuster és, en definitiva, un assaig coral de defensa de l’actualitat i la urgència del seu llegat.

I està fet de tal manera que no cal ser un docte en Fuster per a poder-la gaudir o apreciar, ans al contrari: és una lectura imprescindible per aquells i aquelles que s’apropen per primera vegada a la figura del savi de Sueca. És una invitació a la lectura, per descomptat també a la reflexió, però, sobretot, vol ser una invitació a l’acció.

El llibre no s’amaga dels seus objectius: vol reivindicar el Fuster més incòmode per al poder. L’activista i compromès amb els Països Catalans, però també amb les seves classes populars. És per això que la publicació està dirigida a totes aquelles persones interessades a conèixer i aprofundir en la vida i l’obra de Joan Fuster des d’uns plantejaments desacomplexats i crítics.

Aure Silvestre i Irene Mira-Navarro, companyes de militància a Endavant (OSAN) a l’Horta i a l’Alacantí, respectivament, són les coordinadores del llibre, que s’estructura en 8 capítols. En primer lloc, trobem un repàs dels aspectes biogràfics que ens poden fer entendre l’evolució política i activista de Fuster, i el seu compromís amb el projecte de construcció nacional dels Països Catalans. Tot seguint, s’analitza la transversalitat i influència de la qüestió social en l’obra fusteriana. A continuació, es revela la importància i la utilització de l’anàlisi històrica en el bastiment del pensament i la proposta intel·lectual fusteriana.

El llibre segueix apuntant els lligams indestriables entre la dimensió cultural i la política dels Països Catalans i continua aportant un repàs molt aclaridor i emotiu a la producció literària de Fuster. Així mateix, el següent capítol reclama la vigència del pensament fusterià a 100 anys del seu naixement i dissecciona com s’han produït les revisions tant de les seves propostes com del mateix personatge. Més endavant, ens inserim en la qüestió lingüística com a pal de paller de la proposta fusteriana de construcció nacional, com a projecte real i tangible. Finalment, el llibre inclou una entrevista a Jaume Pérez Muntaner, amic de Joan Fuster, i que ens permet apropar-nos a un Fuster més íntim.

Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans és, en definitiva, una invitació a pensar sobre l’ara i l’aquí, sobre tot allò que ens cal fer per teixir, articular i implementar un programa ja no de reconstrucció, sinó de supervivència nacional. Un programa, per descomptat, que serà d’esquerres o no serà. Us convidem a llegir-lo i, sobretot, a posar-lo en pràctica!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al Sant Andreu de Cap a Peus.