«Els diferents individus només formen una classe quan es veuen obligats a sostenir una lluita comuna contra una altra classe, ja que d’altre mode ells mateixos s’enfronten uns contra els altres, hostilment, en el pla de la competència. I, d’altra banda, la classe se substantiva al seu torn enfront dels individus que la formen, de manera que aquests es troben ja amb les seves condicions de vida predestinades.» (Marx, 1846).
*Aquest article està inclòs en el Número 3 de Tanyada que es publicarà aquest març en paper.
Aquesta afirmació de Marx, recollida a La ideologia alemanya, serveix com a punt de partida per a la comprensió dels desafiaments polítics que enfrontarem com a organització i moviment durant el pròxim cicle polític. La primera constatació és que no hi ha procés d’organització i formació de la classe treballadora que es puga destriar de la lluita i el conflicte polític contra una altra classe antagònica. No és la consciència la que determina la realitat, sinó la realitat la que modula la consciència. I això ens inclou a nosaltres, les militants revolucionàries, que aspirem a fer que la teoria revolucionària ens convertisca en forjadores de praxi de lluita, i no pas en divulgadores d’idees no materialitzables. La segona és que aquesta lluita de classes –una lluita política que és expressió del conflicte entre capital i treball- no és sempre, ni necessàriament, una batalla pel salari, tot i que aquesta puga ser una de les expressions parcials en què es manifeste.
A partir d’aquestes afirmacions, entenem la vaga com a una de les eines mitjançant la qual les treballadores constituïm el nostre poder de classe, a través d’una experiència pràctica de lluita que ens situa en conflicte directe amb la classe antagònica que ostenta el poder. Així com el desenllaç de l’onada de mobilització i lluita feminista a partir del 2015 s’acabava materialitzant amb el fenomen de la vaga de totes, les aspiracions del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017 es volien fer efectives amb la vaga general del 3 d’octubre.
Des de les kellys als estibadors, passant per la sanitat, Panrico, Coca-Cola, les càrnies, la Nissan, els riders, les encaixadores de taronges, els taxistes o l’educació… En qualsevol aspiració col·lectiva de millora salarial o de les condicions de vida, les treballadores sabem que si nosaltres ens aturem, els beneficis s’aturen. I com que l’existència de la nostra classe està indestriablement vinculada a una altra d’explotadora, amb aquesta amenaça n’hi ha prou a vegades perquè la burgesia faça les concessions pertinents o aplique la repressió que siga necessària (esquirols, policia, jutges, feixistes o reacció masclista). El desenllaç, en tot cas, és sempre el resultat de la correlació de forces existent, i les victòries de les treballadores de la nostra capacitat organitzativa i del grau de consciència de classe.
Algunes lliçons del darrer cicle de lluites
De la mateixa manera que aprenem de l’experiència de les derrotes històriques del comunisme, ho podem fer amb les derrotes que com a poble treballador hem patit d’ençà de la crisi capitalista del 2008. En síntesi, podem destacar dues grans lliçons. La primera és que alguns dels consensos polítics que forjaven el sentit comú del poble treballador català des de la transició han estat trencats: l’autoregulació dels mercats enfront de la necessitat d’un control de l’economia; i la unitat de l’estat espanyol com a garant de l’estabilitat i espai des d’on es podien adquirir petites quotes de poder autonòmic; el paper del sindicalisme de concertació i els consensos dels Pactes de Toledo enfront de la descomposició d’una classe mitjana amb aspiracions; o la imposició d’un programa de despossessió de les treballadores a través del seu empobriment i explotació que elimina drets polítics i socials conquerits amb la lluita. Aquests són només alguns dels exemples. El trencament d’aquests consensos és el que ha obligat l’estat a activar els mecanismes de coerció ideològics i polítics necessaris per a garantir la seua hegemonia, això és, el seu domini de classe: repressió, espanyolisme, violència masclista, feixisme, reacció o criminalització de les formes de lluita.
La segona lliçó és que quan aquestes aspiracions s’expressen de manera fragmentada i parcial –dominades per l’espontaneisme o per l’autoreproducció mecànica d’espais de lluita sense cap horitzó més que la seua pròpia supervivència i que aspiren només a reformes parcials– les demandes de les treballadores no poden culminar en res que no siga una perpetuació de les seues condicions estructurals d’explotació a través d’altres mecanismes. No és un fracàs de les eines de lluita, sinó una major capacitat de les forces de la socialdemocràcia enfront de les revolucionàries per a absorbir-les i reintegrar-les dins del sistema. S’imposa així, enfront de la voluntat de les treballadores i la constitució del seu propi programa polític, la voluntat de la socialdemocràcia i el seu tarannà profundament liberal. O dit d’una altra manera, enfront de la pugna per canviar radicalment de base l’organització de la societat i construir un nou món, acaba imperant la idea que no hi ha alternativa al capitalisme i es dibuixa com a única realitat possible.
És per això que la vaga general ha de ser entesa alhora com a eina i com a procés, com a ferramenta de lluita i com a mecanisme per a conquerir i fer avançar les demandes parcials de les diferents expressions de la lluita de classes cap a un programa comú de superació del capitalisme. És evident que la idea d’una vaga general revolucionària, que hauria de ser de caràcter total i presumiblement indefinida, no correspon a la fase actual de la lluita de classes, però considerem que, d’acord amb la realitat històrica concreta dels Països Catalans, la vaga general feminista del passat 8 de març ha de pensar-se com una passa important cap a l’acumulació de forces i la unitat de les treballadores.
la vaga general feminista del passat 8 de març ha de pensar-se com una passa important cap a l’acumulació de forces i la unitat de les treballadores.
Cap a la vaga general als Països Catalans
L’acceleració de la crisi capitalista ha generat un nou escenari polític, en el qual es fa previsible un augment de la conflictivitat i un increment les lluites per fer front a la pujada general de preus i l’empobriment que patim de forma massiva i generalitzada. La reorganització del capitalisme a escala global és un fenomen que ja ens avançaven els fons Next Generation, concretament amb 3 efectes: una reordenació de l’activitat econòmica destinada a satisfer les noves necessitats energètiques fruit de la crisi climàtica, uns ajuts econòmics als estats membres de la UE que tindrien contrapartides en forma de privatitzacions i retallades de drets socials i polítics i, finalment, una major transferència de poder a les empreses, a través de l’assignació de projectes i directament de diners públics.
La guerra imperialista ha estat alhora un leitmotiv excel·lent per justificar aquest procés massiu d’empobriment de les treballadores, tot apel·lant un enemic comú amb el consens social-xovinista de totes les forces polítiques institucionals, des de la socialdemocràcia fins a l’extrema dreta. Mentre la inflació o pujades de tipus d’interés provoquen una crisi que genera una pèrdua de salaris reals i una gran pauperització, les grans empreses maximitzen beneficis i baten rècords històrics a un món on l’1% de la població acumula un 63% de la riquesa. Les treballadores haurem d’autoorganitzar-nos per transformar un escenari de vagues i lluites parcials per les millores salarials que facen front a la pujada dels preus de la vida i a les retallades de drets i serveis bàsics i a altres efectes de l’ofensiva del capital, en una lluita total contra el sistema econòmic i les seves institucions.
En aquest embat, qualsevol experiència d’èxit en l’organització de les treballadores provoca una reacció en la classe amb interessos antagònics. És per això que l’onada massiva de la lluita feminista del darrer cicle ha provocat, d’una banda, un increment de la violència masclista i un acarnissament de la classe dominant contra les dones treballadores; i, de l’altra, un intent per assimilar el potencial de lluita i transformar-lo amb les eines pròpies de la socialdemocràcia, reduïdes les demandes a una batalla institucional i simbòlica. La lluita feminista que situa al centre les demandes de les dones treballadores té, per tant, un paper determinant als Països Catalans en el cicle d’acumulació de forces i en el procés de constitució d’una voluntat col·lectiva de poble, com s’ha demostrat amb la capacitat per imposar una agenda que desbordava el sindicalisme pactista i agitava les organitzacions de l’esquerra revolucionària o reformista. I és en aquesta clau que pensem que cal interpretar la vaga general feminista del passat 8 de març.
I és en aquesta clau que pensem que cal interpretar la vaga general feminista del passat 8 de març.
Una vaga general que vam treballar a nivell de Països Catalans (vaga general al País Valencià i a Catalunya, Jornada de Lluita a la resta de territoris) com a marc històric concret de desenvolupament de la lluita de classes, no només per les condicions objectives d’explotació i dominació nacional, sinó perquè l’exercici de l’autodeterminació nacional pot actuar com a motor per unificar les demandes parcials sota un projecte comú de lluita pel poder. Existeixen unes condicions objectives –realitat nacional i socioeconòmica, territori amb més creixement de vagues parcials l’any 2022, terciarització de l’economia amb domini del sector serveis, l’especulació immobiliària a les grans ciutats i el domini dins la indústria, de la manufacturera, motor turístic d’Europa– i subjectives –capacitat de trencament amb les estructures capitalistes que s’executen a través de la dominació nacional i territorial– que així ho justifiquen.
L’organització d’una vaga general feminista ens ha d’haver permès, doncs, acumular experiència organitzativa
L’organització d’una vaga general feminista ens ha d’haver permès, doncs, acumular experiència organitzativa, incrementant les nostres forces en el mateix procés que es justifica per les condicions objectives anteriorment descrites. L’organització de caixes de resistència, la vinculació entre el moviment popular i l’obrer sota una dinàmica comuna de classe que arreplega les expressions parcials –habitatge, feminisme, treball assalariat–, la participació de la classe treballadora amb tota la seua diversitat –treballs parcials, assalariades de petites i mitjanes empreses, temporalitat, aturades que organitzen piquets, pensionistes, joves a l’atur i empobrits, etc. Ara cal seguir treballant, amb l’organització i la lluita, contra la fragmentació de la nostra classe i construir un sentit comú de lluita que dibuixe, de mica en mica en la consciència de totes nosaltres i a través del disseny d’un programa propi, l’existència d’una alternativa socialista i feminista a un capitalisme que tenim l’obligació històrica de destruir. O ells, o nosaltres.
Ara cal seguir treballant, amb l’organització i la lluita, contra la fragmentació de la nostra classe i construir un sentit comú de lluita que dibuixe, de mica en mica en la consciència de totes nosaltres i a través del disseny d’un programa propi, l’existència d’una alternativa socialista i feminista a un capitalisme que tenim l’obligació històrica de destruir. O ells, o nosaltres.
Executiva Nacional d’Endavant OSAN
