Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de l’11S, Diada Nacional de Catalunya

La realitat que ens toca viure sota la dominació dels estats espanyol i francès és la de pagar els plats trencats de la crisi del sistema. Mentre els beneficis de les grans corporacions i monopolis no paren de créixer, la nostra realitat és una inflació que ens fa cada cop més difícil omplir la nevera, un augment sense fi dels lloguers, uns preus especulatius i abusius pels subministraments bàsics com la llum, una precarietat i inestabilitat laboral creixent. Volen que continuem carregant sobre les nostres espatlles els costos de la seva crisi per seguir mantenint els privilegis d’una minoria. 

Les dones, les persones migrades i el col·lectiu LGTBI són les que ens emportem la pitjor part. Aquest sistema patriarcal i racista necessitat de l’existència d’uns ciutadans de segona, amb menys drets, a qui poder esprémer més. Aquesta realitat porta aparellat un augment del masclisme i de la violència contra les dones. En el que va d’any, ja són 15 les dones que han estat assassinades als PPCC en mans d’homes. Ens volem vives i amb vides dignes!

Malgrat totes les caretes de transició verda, el nostre país està al punt de mira pels qui volen impulsar l’acumulació de beneficis a costa de l’ecosistema, el territori i la nostra sobirania: la candidatura de JJOO als Pirineus, el casino Hard Rock a Tarragona, l’entramat de parcs fotovoltaics al País Valencià, els intents d’ampliacions d’aeroports i ports a Barcelona, València i Palma, etc. El capitalisme és un sistema depredador que porta al col·lapse mediambiental i a la destrucció del territori. No hi ha futur per l’ecosistema i les persones que hi vivim dins aquest sistema irracional.

Per altra banda, vivim i patim també un preocupant ascens de l’extrema dreta, que progressivament està ocupant posicions de poder institucional. Des del primer moment de la constitució dels governs autonòmics del País Valencià i les Illes, l’aliança PP+VOX ha deixat clara la seva agenda anticatalana, centrada en l’atac a la nostra llengua. Aquestes ofensives formen part d’una guerra més global que evidentment també afecta al Principat, on s’està bombardejant judicialment la ja de per si limitada llei de normalització lingüística (davant la passivitat, s’ha de dir, del govern autonòmic). L’estat sempre ha volgut esquarterar, desprestigiar i privar el coneixement de la nostra llengua per dividir i debilitar al poble treballador català. L’Esquerra Independentista respondrem de forma conjunta, a tot el país, a qualsevol atac a qualsevol territori del dels Països Catalans, sota una consigna clara: per la cohesió i la unitat de la classe treballadora, als PPCC en català!

I davant de tots aquests atacs, ens toca posar sobre la taula una proposta política que siga capaç de fer-hi front i superar-los. Com a poble, ens hem de dotar d’un procés de democratització i control social dels mitjans de producció; un procés de transició socialista i feminista que només serà possible trencant amb totes les estructures de dominació (estats espanyol i francès, UE i OTAN) a través de la independència nacional dels Països Catalans.

Mentre ERC i Junts per Catalunya tornen als marcs de negociació amb l’estat, a la política del peix al cove, nosaltres afirmem amb claredat que l’estat espanyol és irreformable. La independència no es negocia, s’exerceix. No és moment de pactes, és moment d’organitzar-se, de plantejar una lluita quotidiana contra totes les ofensives que patim. És moment de rearmar-nos, per tornar a preparar l’ofensiva. Com ens va assenyalar l’1 d’octubre, només una lluita popular, massiva, desobedient i insurreccional pot posar contra les cordes a l’estat i ens pot portar a la independència. I aquesta tasca no la poden liderar els partits liberals, els partits d’ordre. La responsabilitat està a les mans de la classe treballadora, som els únics que no hi tenim res a perdre i tot un futur a guanyar.

Per la independència, el socialisme i el feminisme, som un poble que lluita, som Països Catalans!

L’Esquerra Independentista rebutgem l’amenaça d’intervenció militar de l’estat francès al Níger i les sancions econòmiques imposades per la UE. Des de la solidaritat internacionalista i el rebuig a l’imperialisme volem expressar les següents consideracions:

La intervenció militar francesa dins de l’ofensiva militar de l’OTAN a escala global no té cap altre interès a part de derrocar el nou govern del Níger, que seguint els passos de Burkina Faso (2021) i Mali (2022) ha decidit situar-se fora de l’òrbita de l’imperialisme ianqui i europeu i trencar amb la CEDEAO, el seu instrument econòmic i polític a la regió. El fet que Níger siga actualment el tercer país del món en reserves d’urani i França obtinga més del 70% de la seua producció energètica de l’energia nuclear donen fe dels interessos subjacents a la guerra declarada a un país on el 80% de la població no té accés a l’energia i un 40% viu sota el llindar de la pobresa.

La lluita dels pobles del Níger, Burkina Faso i Mali formen part de la lluita dels pobles d’Àfrica per acabar amb la política Franco CFA i en favor de la unió i la plena sobirania dels pobles d’Àfrica, tot recuperant el control sobre els recursos naturals i la capacitat econòmica dels països afectats a la zona de la Françafrique. El despertar anticolonial del Sahel posa en dubte els interessos imperialistes en una regió del continent africà vital per a l’acumulació de capital. A través de l’espoli, el saqueig dels recursos – des de les mines de cobalt, d’urani i també d’or per omplir les reserves franceses –  o la imposició del franc com a moneda, l’estat francès perpetua unes relacions de dominació amb origen en els processos de colonització del continent. Unes relacions que fan possible el desenvolupament del capitalisme al món a través de l’apropiació per part de les potències occidentals de tot el valor generat als països del sud global. Va ser precisament en nom d’aquests interessos que l’any 2011 l’OTAN (amb l’inici de la guerra marcat per bombardejos de l’aviació francesa) va començar la guerra per destruir Líbia i acabar amb la seua sobirania nacional, amb el finançament al terrorisme gihadista i l’assassinat de Gaddafi, igual com abans havien acabat amb altres governs i líders panafricanistes – com Thomas Sankara a Burkina Faso o Patrice Lumumba al Congo – sent substituïts després per governs titella al servei dels interessos d’Occident. La voluntat del Níger d’exercir la seua sobirania nacional xoca de nou de manera frontal amb el desplegament militar de França (més de 1.500 soldats) i els EUA (més de 1.000 soldats i la base militar d’avions no tripulats –drons– més gran del país), i conseqüentment amb els seus interessos polítics.

L’esquerra independentista com a moviment socialista i d’alliberament nacional crida a l’organització per aprofundir en el debilitament polític de l’estat francès, que a la Catalunya Nord es concreta en la lluita per disputar el poder polític a l’estat a través de la lluita independentista com a via al socialisme. L’estat francès i la seua burgesia són enemics del poble treballador català i basen la seua sobirania nacional en la destrucció de pobles fronteres endins (Països Catalans, Euskal Herria, Bretanya o Còrsega) i el domini de les colònies fronteres enfora. L’agitació, la mobilització, el boicot i el combat contra la guerra mediàtica i cultural dels grans mitjans de comunicació són tasques que cal fer des d’aquest precís moment.

Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna hem observat com bona part de l’esquerra europea s’ha alineat de manera tàcita, quan no directament, entorn de posicions atlantistes, defensant la política criminal i genocida de l’OTAN i armant el feixisme a Europa. És urgent la reconstrucció d’aliances que, sota principis nítidament antiimperialistes, ens ajuden a traçar estratègies comunes i construir dinàmiques de lluita internacionalista als Països Catalans.

Per últim, cal assenyalar que tant la divisió internacional del treball, com les relacions de dependència dels països del sud a través del deute o la producció de matèries primeres i la sobreexplotació de la classe treballadora i els camperols, són processos que només es podran trencar definitivament quan destruïm el model de societat capitalista. L’espoli neocolonial és una necessitat per sostenir els nivells de consum i producció de les potències imperialistes i, com a tal, només podrem posar-hi fi a través de la construcció de la nostra via al socialisme. Des dels Països Catalans, necessitem construir aliances amb els pobles en lluita arreu del món, i en particular amb els moviments que, des del panafricanisme socialista, lluiten contra els governs titella imposats des d’occident i per la unió dels pobles africans. Només des del socialisme garantirem una pau digna entre els pobles de la humanitat. Només des del socialisme regirem les relacions internacionals per principis de cooperació entre iguals. Només des del socialisme la classe treballadora internacional tindrem una vida digna i lliure del jou de cap classe dominant.

És l’hora de respondre. Cal que ens oposem als atacs imperialistes i a l’ofensiva capitalista mundial, mobilitzades i organitzades. Cal que unim forces des de totes les lluites, des de tots els pobles i unir la classe treballadora contra l’enemic comú. Lluitem per l’emancipació de tota la humanitat, lluitem pel socialisme.

Anàlisi dels resultats

El proppassat 23 de juliol les eleccions a l’estat espanyol van tenir com a resultat una clara victòria del PP, però amb una majoria insuficient amb Vox per assegurar la investidura de Feijóo i la formació de govern. Per la seva banda, el PSOE manté les possibilitats de reeditar un bloc d’investidura per al qual necessitarà més suport que el 2019, i ara tot sembla dependre d’una negociació amb Junts, de resultat incert. Segueix obert l’escenari d’una repetició electoral així com el d’un «pacte d’estat» a darrera hora en què un dels dos grans partits electorals faciliti la investidura de l’altre per tancar aquest període d’incertesa política i assegurar una major estabilitat de l’estat durant la presidència de la UE.

Una de les primeres conclusions polítiques que podem extreure d’aquests resultats és que el bipartidisme que ha estructurat el sistema polític espanyol post-Transició en surt reforçat en comparació amb el cicle electoral anterior. El retrocés electoral de Vox indica que bona part de l’electorat d’extrema dreta ha retornat al seu lloc d’origen, el Partit Popular. L’oligarquia espanyola ja ha amortitzat la seva aposta per desplaçar cap a la dreta l’agenda política fins a aconseguir que les forces polítiques que en l’anterior cicle polític defensaven tombar el Règim del 78 ara es fixessin com a objectiu «aturar el feixisme» mitjançant una gran aliança amb el PSOE. Tanmateix, no podem considerar que l’amortització relativa d’aquesta aposta signifiqui necessàriament l’inici d’un declivi de Vox com el que ha experimentat C’s, ni obviar que la seva capacitat d’incidència social i política en termes feixistitzants és encara avui molt important i funcional per a les classes dominants de l’estat espanyol, i pot fer molt mal als territoris dels Països Catalans on ha accedit al govern autonòmic o en pot condicionar les polítiques.

En el bloc del progressisme espanyol hem pogut veure que el soci incòmode que representava Podemos per al PSOE s’ha vist engolit en una nova plataforma política, Sumar, que des d’una clara moderació programàtica i ideològica serà un aliat molt més fiable i dòcil per al projecte socioliberal que lidera el PSOE. Per la seva banda, els sobiranismes d’esquerres català, basc i gallec que van sostenir el govern de Sánchez la passada legislatura seguiran apostant per aquesta estratègia, ja sigui com a via de creixement electoral al presentar-se com un fre fiable contra la dreta, o per seguir tenint un interlocutor a Madrid que els permeti cert marge de participació en la governabilitat de l’estat i negociar algunes concessions en matèria autonòmica i de finançament. Pel que fa als resultats de la negociació amb Junts, tant el PSOE com Sumar han deixat clar que el reconeixement del dret a l’autodeterminació és una línia vermella que no pensen traspassar, i avui el dubte és si Junts assumeix una repetició electoral o acaba plegant-se a un acord polític dintre dels límits constitucionals i autonòmics.

Des d’Endavant OSAN analitzem que el procés de dretanització no pot interpretar-se només en termes de victòries electorals del PP i Vox, sinó en el desplaçament cap a la dreta d’uns marcs ideològics que afecten el conjunt de l’escenari polític. No podem parlar de victòria contra la dreta quan pràcticament totes les forces polítiques representades al Congrés ballen al so dels tambors de guerra de l’OTAN, quan les criminals polítiques racistes a les fronteres de l’estat segueixen cobrant-se vides migrades, quan la violència masclista continua expressant-se sota les formes més crues, quan els tribunals espanyols pretenen sentenciar la llengua catalana a l’ensenyament públic, quan la classe treballadora es troba pagant de nou una crisi capitalista i quan la transició a una «economia verda» finançada per la UE és, en essència, un pla de finançament empresarial amb diner públic que no altera el model econòmic que ens porta al col·lapse ecològic.

És el conjunt del projecte històric de l’estat espanyol el que incorpora en la seva gènesi constitutiva els elements que donen forma avui a un règim opressor i explotador que no permet cap reforma democratitzadora. La revolució política que representa el procés de construcció nacional i d’autodeterminació dels Països Catalans que defensem des d’Endavant i des de l’Esquerra Independentista no pot desenvolupar-se en taules de negociació ni en acords de despatxos, sinó que necessita articular-se com un contrapoder popular antagonista als estats espanyol i francès i les seves classes dominants.

Resultats de la CUP i procés de debat

Les condicions en les quals fer avançar avui aquest procés revolucionari d’alliberament nacional són objectivament difícils. Com ja hem exposat amb anterioritat, el tancament del cicle polític iniciat durant la crisi econòmica de 2008, que va obrir les portes d’un cicle de mobilització i d’impugnació del Règim del 78 amb expectatives de ruptura independentista a Catalunya, ha desplaçat un gruix important les actituds polítiques contestatàries al nostre país o bé a la frustració, o bé al pragmatisme. En aquest context de reflux, l’opció electoral rupturista que representa la CUP ha viscut dos importants retrocessos electorals a les municipals del 28 de maig i a les generals del 23 de juliol. En aquest sentit, cal assumir (que no vol dir resignar-se) que no pot haver-hi processos de creixement electorals continus quan les condicions de lluita fora de les institucions ens són desfavorables; però en tot cas, ni la CUP ni l’Esquerra Independentista no hem sabut oferir les línies de treball adequades al poble treballador davant d’un escenari de reculada de la lluita popular.

A més, en el cas concret del 23J, el marc d’extrema polarització i gairebé plebiscitari de les eleccions, amb l’alarma anti-Vox al centre del debat i arrenglerant bona part de l’electorat en opcions polítiques compromeses amb la investidura de Sánchez, feia molt difícil obrir una escletxa electoral rupturista que mantingués la representació de la CUP al Congrés.

Creiem també que és molt important analitzar l’increment del 7% d’abstenció a Catalunya, tot considerant-ne la heterogeneïtat social i ideològica. Dintre d’una proposta de batalla de les idees, pensem que és erroni responsabilitzar els sectors abstencionistes d’una hipotètica victòria del bloc PP-Vox, o fins i tot acusar-los de desitjar o de ser-los indiferent les conseqüències d’un govern de l’extrema dreta. Valorem que en aquesta alta abstenció hi ha un important sector de la classe treballadora i classes populars enormement frustrades per la gestió política postprocés, i que caldrà interpel·lar i organitzar de nou aquest sector amb una proposta política creïble i honesta de lluita contra els estats espanyol i francès.

Aquesta fase de tancament de cicle polític ens obliga a Endavant i a les organitzacions de l’Esquerra Independentista a debatre sobre la nostra estratègia, també com a moviment, per refer les bases sobre les quals obrir un nou cicle de lluita i mobilització des de posicions sòlides en el terreny ideològic i organitzatiu.

Recentment, la CUP ha anunciat un procés de debat estratègic i de «refundació de la Unitat Popular». El moviment de l’Esquerra Independentista sempre s’ha caracteritzat per debatre de forma crítica i en profunditat les seves estratègies i tàctiques d’intervenció política, i aquest és un valor que hem de preservar. També considerem que un debat estratègic de la transcendència que ha anunciat la CUP no hauria de limitar-se a explorar quines fórmules electorals li permeten, teòricament, «competir» millor amb els altres partits, ni buscar els problemes i les solucions del moment polític actual en clau estrictament electoral. En un moment de reflux i desmobilització, valorem que poden prendre força tesis possibilistes que defensin la moderació programàtica amb l’argument d’una excessiva «ideologització», i l’assumpció de responsabilitats en la governabilitat de les institucions com a única forma útil d’intervenir políticament.

Entenem que el procés de debat que la CUP ha anunciat s’hauria d’inscriure en un procés de debat més ampli que, més enllà de qüestions electorals, abordi la necessària actualització estratègica, organitzativa i comunicativa dels projectes de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular, aprofundint en els seus vincles amb les experiències actuals d’autoorganització i lluita del poble treballador català.

Els reptes que té al davant el moviment revolucionari de l’Esquerra Independentista són de molta complexitat i no poden abordar-se només des d’unes institucions dissenyades per contenir o cooptar els projectes de transformació. La pandèmia de la covid-19 ha reforçat la pulsió inherent al capitalisme de destrucció dels llaços col·lectius i solidaris i ha potenciat enormement l’individualisme, cosa que ha aprofitat l’extrema dreta per difondre els missatges d’odi contra qui més pateix l’opressió i l’explotació. Des del conjunt de l’Esquerra Independentista haurem d’impulsar formes d’organització i resposta popular que rearmin valors contrahegemònics i siguin llavor de lluites en tots els fronts, llavor de programa independentista, socialista i feminista, llavor de construcció nacional dels Països Catalans, i llavor d’un cicle de combat que haurà de ser defensat també des de la lluita institucional.

Aquest és el repte i el debat, endavant!

Manifest d’Endavant OSAN amb motiu del 28J del 2023, dia per l’alliberament sexual i de gènere.

El 28 de juny, com cada any, prenem el relleu de totes les persones que han lluitat per l’alliberament sexual i de gènere. D’aquelles que ens han precedit i han plantat cara a les condicions més difícils. Les que van reivindicar l’orgull de ser qui som: lluitadores lesbianes, gais, trans, bisexuals…

Aquest és l’orgull més gran: la diversitat de la nostra classe, que no està disposada a cedir ni un mil·límetre de llibertat a ningú. Ni en la nostra manera de ser, de relacionar-nos, de viure la nostra sexualitat o de ser sobiranes dels nostres cossos.

L’ascens reaccionari que han constatat les darreres eleccions és profundament preocupant. La dreta i la ultradreta ja governen a diferents institucions autonòmiques i municipals dels Països Catalans, amb representació arreu del país. Situen clarament en el centre de la diana grans capes de la població treballadora: les dones, les dissidències sexuals i de gènere, les persones migrades i racialitzades, i els pobles que disputen conflictes nacionals, com els Països Catalans. La seva violència no tindrà límits més enllà dels que nosaltres, des de l’autoorganització, puguem posar.

De res no ens ha servit que l’esquerra institucional hagi pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí les seves polítiques liberals. Ara que el feixisme  aprofita l’enèsima crisi capitalista per tornar a manifestar-se amb bel·ligerància, i ens assenyala com a cap de turc de la misèria i la pobresa creixent, partits i candidatures progressistes faran servir els nostres cossos i la nostra llibertat com a mercaderia electoral. Ens diran que cal frenar l’extrema dreta a qualsevol preu i s’ompliran la boca amb la defensa dels nostres drets mentre ens fan la vida impossible. Ens parlaran de llibertat, però seguiran treballant al servei de les empreses que ens exploten, que destrueixen el territori, que persegueixen la nostra llengua, o que s’aprofiten del treball esclau de milers de treballadores al sud global.

Tenim clar que cap institució capitalista ens pot oferir la llibertat, que només la lluita col·lectiva i organitzada pot conduir a l’alliberament. No ens podem deixar endur pel maquillatge de les millores superficials ni pel xantatge del mal menor. No només perquè aquestes polítiques poden revertir-se d’un dia a l’altre tal com s’han implementat. No només perquè obvien gran part de les persones dissidents sexuals i de gènere de classe treballadora que ni tan sols se’n beneficien. També perquè instrumentalitzen la nostra lluita, la manipulen i la buiden de radicalitat, per presentar-nos un capitalisme més amable que, tot i quatre reformes, manté l’opressió i la desigualtat.

Sabem que el capitalisme és incompatible amb l’alliberament sexual i de gènere, és incompatible amb l’alliberament de tota la humanitat. Cal combatre l’LGTBI-fòbia cada dia, arreu on siguem. Lliurant batalla ideològica i cultural contra la reacció. Practicant l’autodefensa contra la violència, des de la solidaritat de classe i feminista. Enfortint un feminisme de classe, antiracista i internacionalista, que sigui una força motor per un procés de ruptura independentista amb els estats capitalistes patriarcals espanyol i francès. Construint una lluita conjunta, en què totes ens defensem entre totes de tot allò que ataca qualsevol de nosaltres.

Seguim el llegat de la revolta de Stonewall. Organitzem-nos i fem caure aquest sistema violent. No hi ha dreceres: construïm una alternativa socialista i feminista als Països Catalans.

Com llegim el 28M

Els resultats electorals del 28 de maig suposaran canvis destacats en els governs d’institucions importants dels Països Catalans. En titulars generals i coneguts: la recuperació del PP de les principals institucions del País Valencià i les Illes Balears, que conformarà governs tant a la Generalitat com al Govern Balear, com a les principals ciutats de les dues comunitats i els consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa. Al Principat, el PSC ha guanyat a les principals ciutats, excepte a Barcelona, i el vot independentista i de posicions crítiques respecte al règim del 78 ha baixat amb força, també la CUP.

L’impacte més destacat d’aquest 28M és una forta dretanització de l’espai electoral, amb la forta representació de VOX a ajuntaments i institucions autonòmiques i el retorn del PP als governs autonòmics. Aquest fet, lluny de la sorpresa, és el resultat de dos elements principals. Per una banda, la capacitat de la dreta espanyola, amb complicitats regionalistes, de situar el centre polític en un espai molt més reaccionari que en cicles electorals anteriors. Les campanyes de màrqueting, la presència als mitjans de comunicació i la desmobilització de l’esquerra han estat eines enormement efectives per introduir visions racistes i masclistes, per aprofitar la por als canvis, per vendre una gran sensació d’inseguretat i de canalitzar també el debilitament de la cohesió social entre les classes populars que ha ocasionat la covid. Aquesta dretanització ha tingut impacte més enllà de Vox, ja que ha reforçat altres propostes polítiques feixistes com els identitaris sorgits de l’espai de l’antiga Plataforma per Catalunya o els independentistes de Front Nacional de Catalunya i Aliança Catalana.

L’altre element principal és el canvi de cicle polític engegat a partir de la crisi econòmica del 2008. El cicle que iniciava les crisis econòmica, institucional i territorial a l’estat espanyol, que va obrir les portes a forts moviments socials, grans mobilitzacions i moviments socials, a canvis institucionals i noves forces polítiques i el moviment independentista al Principat, ha derivat en la seva última expressió en governs autoanomenats progressistes a les tres comunitats autònomes i a les principals ciutats que han acabat apostant pel pactisme amb l’estat, l’estabilització i en últim terme, el reforçament del PSOE, el partit del règim. La incapacitat de l’aposta de canvi des de les institucions ha generat una enorme frustració política que ha donat camp a les forces més reaccionàries i els ha permès apropiar-se del discurs de transgressió. Una frustració que les propostes revolucionàries tampoc hem sabut canalitzar.

La sortida del PSOE d’aquesta situació ha estat la convocatòria avançada d’eleccions per aquest 23 de juliol amb la voluntat d’atreure el màxim de vots mitjançant la por a l’entrada de la dreta i extrema dreta al govern de l’estat i la defensa del dèbil coixí social que han construït el govern de PSOE i UP. El PSOE cerca recuperar el màxim de vot útil entre les votants d’esquerres i les abstencionistes mitjançant la por que suposa el retorn de la dreta i unes polítiques desacomplexadament antisocials en moments de crisi econòmica.

L’acceleració del calendari electoral de l’estat ha propiciat propostes possibilistes a partir de l’amenaça d’un govern de PP i VOX a Madrid. Propostes materialitzades en diverses crides a les aliances democràtiques per defensar les institucions autonòmiques o la submissió del valencianisme i el mallorquinisme a l’agenda política de la socialdemocràcia espanyola: els primers llocs de les llistes a canvi de ser la crossa del PSOE.

Els reptes que suposa per a nosaltres, l’Esquerra Independentista, i per la resta de propostes polítiques revolucionàries dels Països Catalans l’actual escenari polític són de màxima complexitat. Intentar sortir de manera immediata amb un pla determinat sobre com intervenir en la societat seria precipitar-se i córrer riscos excessius d’equivocar-nos. Però el que podem fer és compartir reflexions sobre el moment en els diferents espais militants que compartim, no donar forces al desànim i fer el possible per trencar amb la desmobilització, que ha estat la nostra principal enemiga des de fa uns anys.

L’estat de la lluita de classes

Cal analitzar bé el moment polític en el qual ens trobem. La covid-19 ha afavorit la destrucció d’estructures i llaços col·lectius i solidaris i ha potenciat enormement l’individualisme. Ens trobem a l’inici d’una crisi econòmica, on els estats espanyol i francès i la UE, lluny de defensar els interessos de la classe treballadora, són el vehicle per garantir els màxims beneficis a la burgesia a costa de la nostra classe, governi qui governi. A més, la desintegració de les esperances posades en el reformisme socialdemòcrata i federal o en una independència del Principat a curt termini i com a sinònim de bonança econòmica, han donat pas al desànim i la desmobilització.

Els resultats electorals són una representació de la correlació de forces en la lluita de classes actual, sobretot de l’estat d’ànim d’aquesta lluita de classes. Per això podem parlar de la dretanització generalitzada de l’electorat, l’enorme desencís respecte a les propostes polítiques més reformistes de l’estat amb Unides Podem i Comuns al capdavant, però també d’un retrocés important d’ERC, Compromís i Més. També de les grans dificultats dels governs socialdemòcrates i reformistes d’instaurar una cultura política des de l’esquerra i des dels interessos de les classes populars. I és que ha estat la dreta qui ha sigut capaç de situar els marges de la discussió política: el racisme i el classisme han estat una constant durant mesos, amb els temes de la delinqüència i l’okupació.

Pel que fa a les propostes polítiques rupturistes i revolucionàries, entenem que amb les institucions soles no podrem fer possibles els canvis necessaris per capgirar el sistema i acabar amb el capitalisme patriarcal. Sabem que els resultats electorals no són, per si sols, el baròmetre per determinar si les nostres apostes polítiques són vàlides o no.

Com construïm l’oposició al feixisme?

L’element clau per convertir els canvis espontanis en lluita permanent és l’organització. Cal construir l’oposició al feixisme en un sentit que vagi més enllà de la lluita reactiva. Això no vol dir que aquesta no s’hagi de donar, sinó que cal que pugui ser orientada en un sentit estratègic i d’acord amb els objectius propis i constitutius de l’Esquerra Independentista. Partim a més del fet que aquesta oposició al feixisme no es donarà només en el terreny organitzatiu tradicional de l’antifeixisme popular, amb els col·lectius pròpiament autosignificats com a tal, sinó que s’expressarà també a partir d’aquelles trinxeres de resposta al feixisme institucional. 

Unes trinxeres que vindran determinades per l’ofensiva reaccionària i la guerra cultural, que als Països Catalans probablement se sustenten en un llarg llistat d’elements com ara incrementar l’ofensiva contra el moviment feminista amb l’atac als drets de les dones i persones LGTBI. També, aprofundir en l’espanyolisme des de l’atac a la llengua i cultura catalanes, amb el paper predominant de la primera i amb el que això pot representar pel que fa a la reactivació de col·lectius i espais de lluita de docents i comunitats educatives en defensa del català, desfets durant el darrer cicle polític. Dins d’aquesta ofensiva reaccionària, dos elements principals més pivotaran, per una banda, al voltant del racisme i/o identitarisme davant el procés de proletarització de capes mitjanes de la població. I, per l’altra, al voltant del negacionisme del canvi climàtic i la lògica del creixement etern, que se situa també en la pugna entre dues apostes de la burgesia, la New Green Deal i la del carbó, que aposta per mantenir costi el que costi els combustibles fòssils. 

Això ens ha de fer concloure també que la feixistització social o guerra cultural del feixisme no pot ser combatuda només des de les formes tradicionals d’organització antifeixista. El boicot i l’acció directa han d’anar acompanyats d’altres espais de lluita popular i l’organització que faci confluir tots aquests fronts dins d’una estratègia comuna per transformar d’arrel la societat. També s’ha d’entrendre que socialment VOX ha assolit un creixement qualitatiu, més que quantitatiu, en el seu grau de consolidació i legitimació dins la democràcia burgesa espanyola. Amb això, consolida la seva capacitat repressiva davant el moviment d’oposició que se li pugui generar, ja que no es tracta d’una pugna contra un partit marginal de l’extrema dreta sinó contra una part orgànica del sistema de partits actual. 

El procés d’oposició al feixisme és el procés de construcció de l’organització a partir de l’aposta per una alternativa independentista, socialista i feminista als Països Catalans (com el projecte que confronta directament els fonaments del feixisme: nacionalisme espanyol, propietat privada capitalista i masclisme). Això estratègicament es pot concretar en dos vessants. D’una banda, identificats els elements de la seva batalla ideològica, cal establir les bases per confrontar-los en un sentit discursiu i organitzatiu, preparant en cada cas les eines tàctiques més eficients per a cada front i perseguint l’enquadrament de nova militància dins l’organització. D’altra, cal millorar la capacitat organitzativa del moviment antifeixista per fer front a un dels seus reptes principals com és la repressió, una eina de l’estat utilitzada per trencar els llaços entre camarades i fomentar la desmobilització entre el moviment popular.

Els reptes de les revolucionàries catalanes són immensos i des d’Endavant i el conjunt de l’Esquerra Independentista volem afrontar aquests reptes compartint anàlisis i reflexions com aquests. Dialogar amb altres organitzacions, moviments i espais del moviment popular, i construir la millor estratègia, desenvolupar les tàctiques més eficients i fer possible l’organització per desenvolupar-les haurà de ser un deure de totes les revolucionàries dels Països Catalans. Perquè ja sabem que avançar és l’única manera de no retrocedir!

Països Catalans, 15/06/23