Manifest d’Endavant OSAN amb motiu del 28J del 2023, dia per l’alliberament sexual i de gènere.

El 28 de juny, com cada any, prenem el relleu de totes les persones que han lluitat per l’alliberament sexual i de gènere. D’aquelles que ens han precedit i han plantat cara a les condicions més difícils. Les que van reivindicar l’orgull de ser qui som: lluitadores lesbianes, gais, trans, bisexuals…

Aquest és l’orgull més gran: la diversitat de la nostra classe, que no està disposada a cedir ni un mil·límetre de llibertat a ningú. Ni en la nostra manera de ser, de relacionar-nos, de viure la nostra sexualitat o de ser sobiranes dels nostres cossos.

L’ascens reaccionari que han constatat les darreres eleccions és profundament preocupant. La dreta i la ultradreta ja governen a diferents institucions autonòmiques i municipals dels Països Catalans, amb representació arreu del país. Situen clarament en el centre de la diana grans capes de la població treballadora: les dones, les dissidències sexuals i de gènere, les persones migrades i racialitzades, i els pobles que disputen conflictes nacionals, com els Països Catalans. La seva violència no tindrà límits més enllà dels que nosaltres, des de l’autoorganització, puguem posar.

De res no ens ha servit que l’esquerra institucional hagi pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí les seves polítiques liberals. Ara que el feixisme  aprofita l’enèsima crisi capitalista per tornar a manifestar-se amb bel·ligerància, i ens assenyala com a cap de turc de la misèria i la pobresa creixent, partits i candidatures progressistes faran servir els nostres cossos i la nostra llibertat com a mercaderia electoral. Ens diran que cal frenar l’extrema dreta a qualsevol preu i s’ompliran la boca amb la defensa dels nostres drets mentre ens fan la vida impossible. Ens parlaran de llibertat, però seguiran treballant al servei de les empreses que ens exploten, que destrueixen el territori, que persegueixen la nostra llengua, o que s’aprofiten del treball esclau de milers de treballadores al sud global.

Tenim clar que cap institució capitalista ens pot oferir la llibertat, que només la lluita col·lectiva i organitzada pot conduir a l’alliberament. No ens podem deixar endur pel maquillatge de les millores superficials ni pel xantatge del mal menor. No només perquè aquestes polítiques poden revertir-se d’un dia a l’altre tal com s’han implementat. No només perquè obvien gran part de les persones dissidents sexuals i de gènere de classe treballadora que ni tan sols se’n beneficien. També perquè instrumentalitzen la nostra lluita, la manipulen i la buiden de radicalitat, per presentar-nos un capitalisme més amable que, tot i quatre reformes, manté l’opressió i la desigualtat.

Sabem que el capitalisme és incompatible amb l’alliberament sexual i de gènere, és incompatible amb l’alliberament de tota la humanitat. Cal combatre l’LGTBI-fòbia cada dia, arreu on siguem. Lliurant batalla ideològica i cultural contra la reacció. Practicant l’autodefensa contra la violència, des de la solidaritat de classe i feminista. Enfortint un feminisme de classe, antiracista i internacionalista, que sigui una força motor per un procés de ruptura independentista amb els estats capitalistes patriarcals espanyol i francès. Construint una lluita conjunta, en què totes ens defensem entre totes de tot allò que ataca qualsevol de nosaltres.

Seguim el llegat de la revolta de Stonewall. Organitzem-nos i fem caure aquest sistema violent. No hi ha dreceres: construïm una alternativa socialista i feminista als Països Catalans.

Com llegim el 28M

Els resultats electorals del 28 de maig suposaran canvis destacats en els governs d’institucions importants dels Països Catalans. En titulars generals i coneguts: la recuperació del PP de les principals institucions del País Valencià i les Illes Balears, que conformarà governs tant a la Generalitat com al Govern Balear, com a les principals ciutats de les dues comunitats i els consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa. Al Principat, el PSC ha guanyat a les principals ciutats, excepte a Barcelona, i el vot independentista i de posicions crítiques respecte al règim del 78 ha baixat amb força, també la CUP.

L’impacte més destacat d’aquest 28M és una forta dretanització de l’espai electoral, amb la forta representació de VOX a ajuntaments i institucions autonòmiques i el retorn del PP als governs autonòmics. Aquest fet, lluny de la sorpresa, és el resultat de dos elements principals. Per una banda, la capacitat de la dreta espanyola, amb complicitats regionalistes, de situar el centre polític en un espai molt més reaccionari que en cicles electorals anteriors. Les campanyes de màrqueting, la presència als mitjans de comunicació i la desmobilització de l’esquerra han estat eines enormement efectives per introduir visions racistes i masclistes, per aprofitar la por als canvis, per vendre una gran sensació d’inseguretat i de canalitzar també el debilitament de la cohesió social entre les classes populars que ha ocasionat la covid. Aquesta dretanització ha tingut impacte més enllà de Vox, ja que ha reforçat altres propostes polítiques feixistes com els identitaris sorgits de l’espai de l’antiga Plataforma per Catalunya o els independentistes de Front Nacional de Catalunya i Aliança Catalana.

L’altre element principal és el canvi de cicle polític engegat a partir de la crisi econòmica del 2008. El cicle que iniciava les crisis econòmica, institucional i territorial a l’estat espanyol, que va obrir les portes a forts moviments socials, grans mobilitzacions i moviments socials, a canvis institucionals i noves forces polítiques i el moviment independentista al Principat, ha derivat en la seva última expressió en governs autoanomenats progressistes a les tres comunitats autònomes i a les principals ciutats que han acabat apostant pel pactisme amb l’estat, l’estabilització i en últim terme, el reforçament del PSOE, el partit del règim. La incapacitat de l’aposta de canvi des de les institucions ha generat una enorme frustració política que ha donat camp a les forces més reaccionàries i els ha permès apropiar-se del discurs de transgressió. Una frustració que les propostes revolucionàries tampoc hem sabut canalitzar.

La sortida del PSOE d’aquesta situació ha estat la convocatòria avançada d’eleccions per aquest 23 de juliol amb la voluntat d’atreure el màxim de vots mitjançant la por a l’entrada de la dreta i extrema dreta al govern de l’estat i la defensa del dèbil coixí social que han construït el govern de PSOE i UP. El PSOE cerca recuperar el màxim de vot útil entre les votants d’esquerres i les abstencionistes mitjançant la por que suposa el retorn de la dreta i unes polítiques desacomplexadament antisocials en moments de crisi econòmica.

L’acceleració del calendari electoral de l’estat ha propiciat propostes possibilistes a partir de l’amenaça d’un govern de PP i VOX a Madrid. Propostes materialitzades en diverses crides a les aliances democràtiques per defensar les institucions autonòmiques o la submissió del valencianisme i el mallorquinisme a l’agenda política de la socialdemocràcia espanyola: els primers llocs de les llistes a canvi de ser la crossa del PSOE.

Els reptes que suposa per a nosaltres, l’Esquerra Independentista, i per la resta de propostes polítiques revolucionàries dels Països Catalans l’actual escenari polític són de màxima complexitat. Intentar sortir de manera immediata amb un pla determinat sobre com intervenir en la societat seria precipitar-se i córrer riscos excessius d’equivocar-nos. Però el que podem fer és compartir reflexions sobre el moment en els diferents espais militants que compartim, no donar forces al desànim i fer el possible per trencar amb la desmobilització, que ha estat la nostra principal enemiga des de fa uns anys.

L’estat de la lluita de classes

Cal analitzar bé el moment polític en el qual ens trobem. La covid-19 ha afavorit la destrucció d’estructures i llaços col·lectius i solidaris i ha potenciat enormement l’individualisme. Ens trobem a l’inici d’una crisi econòmica, on els estats espanyol i francès i la UE, lluny de defensar els interessos de la classe treballadora, són el vehicle per garantir els màxims beneficis a la burgesia a costa de la nostra classe, governi qui governi. A més, la desintegració de les esperances posades en el reformisme socialdemòcrata i federal o en una independència del Principat a curt termini i com a sinònim de bonança econòmica, han donat pas al desànim i la desmobilització.

Els resultats electorals són una representació de la correlació de forces en la lluita de classes actual, sobretot de l’estat d’ànim d’aquesta lluita de classes. Per això podem parlar de la dretanització generalitzada de l’electorat, l’enorme desencís respecte a les propostes polítiques més reformistes de l’estat amb Unides Podem i Comuns al capdavant, però també d’un retrocés important d’ERC, Compromís i Més. També de les grans dificultats dels governs socialdemòcrates i reformistes d’instaurar una cultura política des de l’esquerra i des dels interessos de les classes populars. I és que ha estat la dreta qui ha sigut capaç de situar els marges de la discussió política: el racisme i el classisme han estat una constant durant mesos, amb els temes de la delinqüència i l’okupació.

Pel que fa a les propostes polítiques rupturistes i revolucionàries, entenem que amb les institucions soles no podrem fer possibles els canvis necessaris per capgirar el sistema i acabar amb el capitalisme patriarcal. Sabem que els resultats electorals no són, per si sols, el baròmetre per determinar si les nostres apostes polítiques són vàlides o no.

Com construïm l’oposició al feixisme?

L’element clau per convertir els canvis espontanis en lluita permanent és l’organització. Cal construir l’oposició al feixisme en un sentit que vagi més enllà de la lluita reactiva. Això no vol dir que aquesta no s’hagi de donar, sinó que cal que pugui ser orientada en un sentit estratègic i d’acord amb els objectius propis i constitutius de l’Esquerra Independentista. Partim a més del fet que aquesta oposició al feixisme no es donarà només en el terreny organitzatiu tradicional de l’antifeixisme popular, amb els col·lectius pròpiament autosignificats com a tal, sinó que s’expressarà també a partir d’aquelles trinxeres de resposta al feixisme institucional. 

Unes trinxeres que vindran determinades per l’ofensiva reaccionària i la guerra cultural, que als Països Catalans probablement se sustenten en un llarg llistat d’elements com ara incrementar l’ofensiva contra el moviment feminista amb l’atac als drets de les dones i persones LGTBI. També, aprofundir en l’espanyolisme des de l’atac a la llengua i cultura catalanes, amb el paper predominant de la primera i amb el que això pot representar pel que fa a la reactivació de col·lectius i espais de lluita de docents i comunitats educatives en defensa del català, desfets durant el darrer cicle polític. Dins d’aquesta ofensiva reaccionària, dos elements principals més pivotaran, per una banda, al voltant del racisme i/o identitarisme davant el procés de proletarització de capes mitjanes de la població. I, per l’altra, al voltant del negacionisme del canvi climàtic i la lògica del creixement etern, que se situa també en la pugna entre dues apostes de la burgesia, la New Green Deal i la del carbó, que aposta per mantenir costi el que costi els combustibles fòssils. 

Això ens ha de fer concloure també que la feixistització social o guerra cultural del feixisme no pot ser combatuda només des de les formes tradicionals d’organització antifeixista. El boicot i l’acció directa han d’anar acompanyats d’altres espais de lluita popular i l’organització que faci confluir tots aquests fronts dins d’una estratègia comuna per transformar d’arrel la societat. També s’ha d’entrendre que socialment VOX ha assolit un creixement qualitatiu, més que quantitatiu, en el seu grau de consolidació i legitimació dins la democràcia burgesa espanyola. Amb això, consolida la seva capacitat repressiva davant el moviment d’oposició que se li pugui generar, ja que no es tracta d’una pugna contra un partit marginal de l’extrema dreta sinó contra una part orgànica del sistema de partits actual. 

El procés d’oposició al feixisme és el procés de construcció de l’organització a partir de l’aposta per una alternativa independentista, socialista i feminista als Països Catalans (com el projecte que confronta directament els fonaments del feixisme: nacionalisme espanyol, propietat privada capitalista i masclisme). Això estratègicament es pot concretar en dos vessants. D’una banda, identificats els elements de la seva batalla ideològica, cal establir les bases per confrontar-los en un sentit discursiu i organitzatiu, preparant en cada cas les eines tàctiques més eficients per a cada front i perseguint l’enquadrament de nova militància dins l’organització. D’altra, cal millorar la capacitat organitzativa del moviment antifeixista per fer front a un dels seus reptes principals com és la repressió, una eina de l’estat utilitzada per trencar els llaços entre camarades i fomentar la desmobilització entre el moviment popular.

Els reptes de les revolucionàries catalanes són immensos i des d’Endavant i el conjunt de l’Esquerra Independentista volem afrontar aquests reptes compartint anàlisis i reflexions com aquests. Dialogar amb altres organitzacions, moviments i espais del moviment popular, i construir la millor estratègia, desenvolupar les tàctiques més eficients i fer possible l’organització per desenvolupar-les haurà de ser un deure de totes les revolucionàries dels Països Catalans. Perquè ja sabem que avançar és l’única manera de no retrocedir!

Països Catalans, 15/06/23

Prenem el que és nostre!
Treballadores dels Països Catalans: Unim-nos!

La crisi econòmica iniciada l’any 2008 no ha acabat, sinó que s’ha vist agreujada especialment en els últims mesos. Les conseqüències són més que evidents: inflació disparada, guerres imperialistes i l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora. Davant d’això les receptes de la Unió Europea són les de sempre, augment de l’austeritat, privatitzacions, retallades al sistema de pensions i empitjorament del marc laboral de les treballadores. Tot això s’intensifica en un context decreixent masclisme, augment de la LGTBIfòbia i feminització de la pobresa. Cada vegada és més evident que aquest sistema no funciona i és irreformable.

Davant d’aquesta situació, la classe treballadora dels Països Catalans hem d’articular les lluites sindicals i socials des de la resposta col·lectiva i l’organització popular. Les vagues a educació, la vaga general del 8M i el conflicte contra l’estat francès per la reforma de les pensions són un punt de partida per començar a recuperar el conflicte al carrer. Aquests exemples demostren que el sistema capitalista és incompatible amb unes condicions de vida digna per a la classe treballadora.

Cal construir una alternativa que permeti gestionar els recursos productius en base a les necessitats de les classes popular i no per satisfer els interessos de la burgesia. Aquest canvi polític només serà possible trencant amb el capitalisme, representat pels estats espanyols i francès i la Unió Europea, a través d’una ruptura independentista liderada per la classe treballadora.

Si fa 100 anys la Vaga de la Canadenca va aconseguir la reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals, avui en dia la lluita perdura i pren noves formes: riders, kellys i altres sectors confronten la normalitat imposada en la vigília d’una crisi que ja comencen a patir. L’Esquerra Independentista fem una crida a la unitat i mobilització de la classe treballadora i les seves organitzacions per la construcció d’un Marc de Relacions Laborals dels Països Catalans. Per avançar, necessitem propostes urgents que orientin un procés de transformació social que garanteixi una vida digna per a la nostra classe. 

Aquest primer de maig, dia internacional de la classe treballadora, omplirem els carrers de lluita i dignitat. Prenem el que és nostre! Treballadores del Països Catalans: Unim-nos!

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 25 d’abril Diada del País Valencià.

Des que l’esclat de la crisi de 2008 i la posterior onada de lluita, vagues i mobilitzacions va generar un canvi de cicle amb l’arribada del primer govern del Botànic, l’autonomisme s’ha mostrat com una ferramenta imprescindible per a mantenir la pau social. Les polítiques dels governs autonòmics aplicades dins dels límits de l’autonomisme, lluny de representar cap diferència notable per a les nostres vides, s’han demostrat totalment alineades amb els interessos de l’estat espanyol i la Unió Europea. És a dir, amb el capitalisme. El retrocés del valencià a les aules i els carrers, la destrucció del territori, l’empobriment generalitzat a conseqüència de l’augment del cost de la vida o la manca de transport públic en són només alguns exemples.

Cada vegada és més evident que aquest sistema no funciona i que és irreformable. No es pot pretendre convertir el sistema capitalista en un sistema «verd», quan aquest continua augmentant l’explotació dels recursos naturals i la generació «d’alternatives» econòmiques per a mantenir el creixement dels seus beneficis, lluny de revertir aquesta situació que el propi sistema ha creat. Arreu dels Països Catalans han aparegut desenes d’iniciatives empresarials que sota la màscara de treballar per una economia «més verda» estan destruint el territori. I concretament al País Valencià, amb l’objectiu d’aconseguir el 50% de l’energia «verda» han proliferat centenars de projectes impulsats per empreses energètiques o de la construcció en sòl agrícola i forestal. Uns projectes que no busquen canviar el sistema que ha originat aquestes conseqüències, sinó enriquir-se encara més.

Hereves de les lluites dels maulets en la defensa aferrissada del territori contra el túnel de Bracons, el PHN, o la destrucció de l’Horta al combat constant contra grans projectes especulatius, arreu del País Valencià continua articulant-se la resposta contra aquest model, i es manté viva l’espurna i la lluita contra tots els macroprojectes que es volen imposar arreu del territori, un fet que estén la consciència que no tenen cabuda enlloc i que aquest sistema és irreformable. No es tracta de fer més verd el capitalisme, sinó de destruir-lo i construir un nou model. Un nou model basat en el socialisme, el feminisme i l’ecologisme.

I hui seguim dempeus, mantenint viva la lluita de tots aquells maulets que ens han precedit, mantenint la lluita de Guillem Agulló. Seguim i seguirem avançant per construir un nou model, que ens pose a la classe treballadora al centre. Perquè només si convertim la lluita ecologista en una lluita per la sobirania i el control popular de la producció, avançarem cap a un model que done resposta a les necessitats de pobles, comarques i territori. Per fer possible allò que els maulets i Guillem defensaren fins a les últimes conseqüències.

Visca el poble, visca la terra! Aturem l’ofensiva capitalista i espanyolista.