Pàgina 227 – Endavant

Cap a la Unitat Popular

Document on s’exposa l’aposta estratègica d’Endavant (OSAN) per enforntar-se als reptes de futur del poble treballador català. Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) – Castelló de Rugat, Països Catalans – 12 de maig de 2001
Índex
1 Breu anàlisi de conjuntura
1.1 Marc global: el procés de Reforma política
1.2 Esgotament de l’autonomisme
1.3 El procés de construcció europea
1.4 Manca de legitimitat del sistema de democràcia burgesa
1.5 Revifalla de la societat civil catalana
2 Els reptes de la Unitat Popular
2.1 La globalització neoliberal, la nova organització del sistema capitalista, les noves formes de la lluita de classes, la necessitat d’un projecte socialista d’emancipació de classe
2.2 El fracàs de l’autonomisme i la necessitat d’una alternativa de ruptura amb l’estat espanyol
2.3 Les lluites populars, els moviments socials i l’alternativa política de transformació i alliberament nacional
3 Començant a construir la Unitat Popular
3.1 El Marc de Vinaròs
3.2 La Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista
3.3 Les Assemblees Populars Comarcals
3.4 La temporalitat
1 Breu anàlisi de conjuntura
En el marc de la globalització neoliberal, fase actual de desenvolupament del capitalisme, els Països Catalans es troben immersos en un procés de construcció europea oposat clarament als interessos de les classes populars. Les principals conseqüències d’aquest procés són la precarització de les classes populars catalanes, la seva desnacionalització a partir d’una onada homogeneïtzadora impulsada pels estats espanyol i francès, la destrucció del territori i la progressiva substitució dels sectors econòmics productius (agrícoles i industrials) pel sector terciari de serveis.
Aquest marc estructural es veu consolidat per el debilitament de les minses conquestes democràtiques arrabassades per les classes populars als estats burgesos que s’ha produït després de la segona guerra mundial. El desmantellament de l’estat del benestar amb la privatització d’importants serveis públics, l’allunyament de la ciutadania dels centres de decisió, l’augment de la repressió de qualsevol forma de protesta que qüestioni algun aspecte de l’ordre realment existent i la feixistització de la societat espanyola són elements que, en la part dels Països Catalans que es troba sota domini espanyol, es desenvolupen en un marc jurídicopolític (la Constitució espanyola) l’origen del qual cal cercar-lo en el procés de Reforma política.
1.1 Marc global: el procés de Reforma política
Aquest procés, conegut erròniament amb el nom de Transició democràtica, fou el procés de canvi de l’estat franquista a l’actual democràcia burgesa. Però aquest canvi només fou formal, ja que les principals estructures de poder (econòmic i repressiu) del franquisme varen mantenir-se intactes. La legitimitat d’aquest canvi formal descansa sobre la integració en el procés de reforma de les forces polítiques pretesament rupturistes a través del procés d’elaboració de la Constitució del “consens”.
Aquest consens es realitzà a través de les pressions de l’exèrcit davant els avanços dels moviments basc, català i gallec d’alliberament nacional, els xantatges de la burgesia en un moment de crisi econòmica i de preparació per a un procés de reconversió industrial amb els Pactes de la Moncloa i la més salvatge repressió a les lluites populars que exigien la ruptura (i no la reforma) respecte de la dictadura feixista.
Les bases del consens constitucional sorgit d’aquest procés són: en primer lloc, la negació de la legitimitat republicana i el reconeixement implícit de la continuïtat franquista amb la successió de Franco per Juan Carlos I; en segon lloc, el silenci que havia de permetre la impunitat de tots els crims de la Guerra d’Espanya, de la dictadura franquista i del procés de reforma; en tercer lloc, la instauració d’un estat d’excepció permanent (a través de l’article 8 de la Constitució) que estableix que l’exèrcit espanyol (el cap suprem del qual és Juan Carlos I) és el garant de la unitat territorial espanyola; i ﬁnalment, la consagració del mode de producció capitalista en un marc d’adaptació i integració al procés de construcció europea.
L’anomenat Estat de les autonomies, la resultant d’aquest procés, és producte de la conﬂuència d’interessos de les classes dominants de l’estat (inclosa la catalana). Un estat descentralitzat administrativament que, no tan sols nega el dret a l’autodeterminació al poble català, sinó que el fragmenta en comunitats autònomes que tenen prohibit federar-se entre elles.
1.2 Esgotament de l’autonomisme
Avui, a principis del segle XXI, podem parlar d’esgotament de l’autonomisme, perquè s’ha demostrat que és un camí que no condueix a l’alliberament social i nacional del poble català sinó al reforçament de l’Estat espanyol i de la seva Constitució. En el seu moment, els diferents Estatuts d’Autonomia foren l’aposta de les burgesies regionals catalanes per obtenir unes quotes de poder dins el nou marc institucional que es conﬁgurava dins l’Estat espanyol. Per legitimar això, les forces polítiques suposadament representants del catalanisme (PSC, PSUC, CiU, ERC, PSPV, etc.) defensaren que els Estatuts eren les eines jurídiques que permetien accedir a l’autogovern.
Però la Constitució és molt clara en aquest punt. Les Comunitats Autònomes són marcs de descentralització administrativa, en cap cas, d’autogovern o d’autodeterminació, com alguns han volgut arribar a fer-nos creure, i els Estatuts d’Autonomia són lleis sotmeses a la Constitució espanyola i que han de ser aprovades en el Parlament espanyol.
Unes de les principals conseqüències de la fragmentació de la nació catalana en comunitats autònomes (Comunitat Autònoma de Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears i Aragó) i en tres estats (l’espanyol, el francès i l’andorrà) són els impediments objectius que s’oposen a la vertebració d’estructures d’àmbit nacional. Com a conseqüència d’aquest fet, una de les característiques principals de les forces polítiques autonomistes és el seu àmbit d’actuació regional.
Al Principat, la credibilitat des del punt de vista nacional de la coalició que ha governat en els darrers 20 anys, CiU, està essent soscavada per les contradiccions que sempre ha mantingut a nivell de projecte polític. Pesen més els plantejaments de classe, uns plantejaments que la porten a prioritzar un pacte amb la gran burgesia espanyolista (representada pel PP) que no pas els de caràcter regional que li havia permès ﬁns ara mantenir la seva quota de poder. Pel què fa a ERC, amb la seva voluntat d’esdevenir un partit de govern que pugui prendre a CiU l’hegemonia del vot nacionalista, es veu amb la necessitat de substituir el seu discurs independentista per el de l’autonomisme crític, despullat de qualsevol aspecte rupturista. En aquest marc, el discurs més radical de les JERC, té la funció de canalitzar l’independentisme cap a les ﬁles del projecte polític d’ERC.
Al Principat, l’inevitable ﬁnal del pujolisme signiﬁca la conﬁguració d’un nou escenari polític en el qual s’hauran de situar totes les forces polítiques. Aquest fet obre la possibilitat a què una força política sobiranista i rupturista pugui obrir-se lloc com a alternativa a les forces autonomistes. El fracàs de Pujol és el fracàs de l’autonomisme, basat en el possibilisme i en la defensa de la Constitució i l’Estatut d’autonomia, i anuncia el fracàs d’altres opcions autonomistes, tant al País Valencià com a Ses Illes.
Al País Valencià, sobre la base del model autonomista i regionalista del Principat, el BNV i el Front intenten construir una força política capaç d’obtenir una representació en el parlament valencià. Per fer-ho, compten amb el suport dels seus referents al Principat, CiU i ERC respectivament. Mentre el BNV explota el discurs de la tercera via, consistent en aﬁrmar que el País Valencià és una nació, el Front, sense sortir-se del mateix regionalisme que caracteritza el BNV, intenta explotar una mica més la idea de Països Catalans.
A les Illes, l’autonomisme està representat per partits petits com el PSM, UM o ERC. La seva incapacitat per construir un projecte nacional i d’esquerres es veu reﬂectida en la seva participació en l’anomenat Pacte de Progrés, un pacte construït al voltant del PSOE, que tot i representar un petit avanç en una regió del país que mai no havia deixat de ser governada pels franquistes (primer UCD, després AP i ﬁnalment PP), no condueix al redreçament nacional i social de Ses Illes perquè no qüestiona el marc jurídico-polític vigent.
Al nord de la nostra nació, mentrestant, Unitat Catalana (el referent de la qual és CiU) i el Partit per Catalunya (sorgit del Partit per la Independència) són organitzacions polítiques que, des de la dreta de l’espectre polític, s’emmotllen al marc jurídic francès. Encara avui no s’ha pogut articular una força política catalana i d’esquerres que pugui fer front a les polítiques descatalanitzadores i colonialistes de l’administració francesa.
L’autonomisme ha demostrat la seva incapacitat estructural per endegar un procés de construcció nacional per els Països Catalans, perquè reforça el marc jurídico-polític vigent i perquè contribueix a la fragmentació de la nació catalana. Ens cal, doncs, una força política nacionalista en el sentit fabrià del terme, és a dir, una força política que lluiti per la independència i la unitat de la seva nació.
1.3 El procés de construcció europea
Un altre factor fonamental que conﬁgura la realitat social dels Països Catalans és el procés de construcció europea i les seves conseqüències sobre les seves classes populars, sobre la seva estructura econòmica i sobre el seu entorn natural. Cal situar aquest procés en el marc de la conﬁguració de la nova fase de desenvolupament del capitalisme, la globalització neoliberal. La ﬂexibilització del mercat laboral, lluny de ser una eina per distribuir de forma més igualitària el treball i la riquesa, ha contribuït a la fragmentació i la precarització de les classes populars catalanes. Els mecanismes concrets d’aquesta ﬂexibilització són els que caracteritzen les darreres reformes laborals de l’Estat espanyol: augment del període de cotització, reducció dels subsidis d’atur, reducció dels costos d’acomiadament i enfortiment del treball temporal i a temps parcial.
Juntament amb aquesta evolució precaritzadora del mercat de treball, i amb el suport de tota la intel⋅lectualitat neoliberal, s’està desenvolupant un procés de desmantellament de l’Estat del benestar. Sota la lògica de privatitzar els beneﬁcis i socialitzar els costos, la burgesia espanyola està impulsant un seguit de retallades socials en els serveis assistencials estatals (educació, sanitat, pensions, subsidis d’atur,…) i una redeﬁnició pràctica de la funció de l’estat a través de les privatitzacions, cosa que suposa la seva retirada de l’esfera econòmica.
D’altra banda, els Països Catalans s’estan convertint en una regió de turisme i serveis en el marc de la Unió Europea i de la divisió internacional del treball que es deriva del procés de construcció europea. D’aquesta manera s’està portant a la pràctica una substitució dels sectors econòmics productius (agrícoles o industrials) pel sector terciari de serveis.
Tota aquesta reestructuració econòmica s’agreuja pel conjunt d’agressions al medi natural que l’acompanya. Aquestes agressions es concreten en la destrucció del territori per la construcció de grans infrastructures de comunicacions (autopistes, carreteres, trens d’alta velocitat,…), de tipus energètic (energia nuclear, eòlica, etc.) i de cara al turisme, tant de masses, com elitista (parcs temàtics, camps de golf, etc.).
És evident la incapacitat de l’esquerra institucional de fer front a aquesta onada d’agressions a les classes populars i al territori. Ni les forces polítiques d’abast estatal — com Izquierda Unida i els seus respectius referents regionals (EUPV, EuiA i EUIB) —, ni les d’àmbit regional (PSM, ERC, IC), ni els sindicats majoritaris — CCOO (CONC al Principat) i UGT — han estat capaços d’articular una estratègia social que s’oposi al procés de construcció europea i a les seves conseqüències nefastes per a les classes populars.
1.4 Manca de legitimitat del sistema de democràcia burgesa
El model neoliberal d’Estat reprèn la teoria liberal del primer capitalisme i defensa un estat mínim a nivell de funcions, però amb el màxim de força coactiva per crear les condicions polítiques i socials que permetin el seu funcionament econòmic. Amb l’excusa de la “governabilitat” utilitza tots els mitjans de què disposa per a reprimir el descontentament social que neix de les polítiques antisocials del capitalisme, tot tractant de mantenir la legitimitat democràtica de les seves institucions. L’essència del que alguns teòrics anomenen la “democràcia autoritària” consisteix en el seu autoritarisme disfressat d’un talant suposadament democràtic. Podem trobar aquestes característiques en els Estats espanyol i francès.
D’entre aquestes caldria destacar el seu caràcter representatiu en contraposició amb qualsevol experiència de democràcia directa. La principal conseqüència d’aquest sistema és que la ciutadania s’allunya dels seus propis problemes, considerant que és feina de la classe política resoldre’ls. Amb aquest ampli marge d’autonomia els autoanomenats representants del poble es dediquen a la tasca de la fabricació del “consens” (concepte clau en la gènesi de l’actual marc polític), tasca que realitzen recolzats en els cada vegada més poderosos mitjans de comunicació. El consens, construït a través de la propaganda, és un dels elements claus del sistema, ja que és una eina que permet integrar aquelles posicions que li són directament inassimilables. La repressió policial i mediàtica, cada vegada més utilitzades, són els darrers mitjans que té el poder per deslegitimar les opcions polítiques i socials que li són crítiques.
Aquest allunyament de la ciutadania respecte de la resolució dels seus propis problemes es veu reﬂectit també en el paper que les grans institucions del sistema estan assumint: així, cada vegada tenen menys poders de decisió els representants més propers al poble i agafen més poder les institucions que li són més llunyanes. És el que s’anomena la pèrdua de sobirania dels estats en favor d’institucions supra-estatals amb dubtosa legitimitat democràtica com, per exemple, les institucions comunitàries, l’OTAN, l’Organització Mundial del Comerç (OMC) o el Fons Monetari Internacional (FMI). En el cas dels Països Catalans (Catalunya) aquest fet no fa sinó agreujar la manca d’institucions pròpies de sobirania nacional.
Aquesta incapacitat estructural del sistema representatiu burgès de donar eines a les classes populars per a què s’impliquin en la resolució dels problemes col⋅lectius (essència de la democràcia), es tradueix en una manca de conﬁança d’aquestes en aquest sistema i en els seus representants. Aquesta és una de les causes que expliquen el constant augment de l’abstenció i el descens de la participació que s’observa al nostre país elecció rera elecció.
1.5 Revifalla de la societat civil catalana
Cal entendre el lent, però real revifament de la capacitat d’autoorganització i resistència de les classes populars catalanes en aquest marc d’agudització de les agressions al poble treballador català i d’esgotament de la legitimitat de l’actual marc jurídico-polític. Aquest revifament es demostra en la gran quantitat de campanyes (amb importants nivells de combativitat) realitzades durant els darrers anys des de diversos sectors socials.
Un repàs gens exhaustiu d’aquestes campanyes arreu de la geograﬁa catalana podria incloure el moviment veïnal i la campanya contra el rebut de l’aigua; el moviment antimilitarista i la campanya contra la ocupació militar de maig del 2000; el moviment antifeixista i les respostes a les agressions feixistes arreu del país; el moviment estudiantil i la constant denúncia contra les polítiques privatitzadores i espanyolitzadores del PP; la lluita contra la precarietat laboral i les ETT; la lluita contra les agressions sexistes; el revifament de la solidaritat internacionalista, com per exemple la campanya contra el deute extern; les campanyes de defensa de la terra a l’Horta de València, a l’Ebre, a Ses Illes, o les d’arreu del país contra el TAV; la defensa de la unitat territorial amb les mobilitzacions a València (9 d’octubre i 25 d’abril), a Mallorca (31 de desembre) i a Perpinyà (7 de novembre).
El teixit associatiu català demostra una vitalitat i una combativitat en constant creixement, però es troba orfe d’una organització política que li permeti oferir una alternativa global a l’actual sistema polític. Sense aquesta alternativa, la majoria de reivindicacions dels moviments socials són fàcilment assimilades per les forces polítiques integrades en el sistema parlamentari. Podem dir, per tant, que existeixen les condicions econòmiques, socials i polítiques que permeten l’aparició d’una alternativa política i social rupturista basada en una política d’esquerres, en la sobirania, i en la territorialitat que permeti avançar en el procés de construcció del Contrapoder Popular Català.
2 Els reptes de la Unitat Popular
La Unitat Popular que Endavant defensem ha de poder articular tot el potencial revolucionari i antisistèmic d’aquests tres grans corrents, sovint inconnexos, que són el catalanisme independentista, el moviment obrer i els diferents moviments socials sorgits durant el darrer terç del s. XX.
Per això el nostre projecte d’Unitat Popular ha d’enfrontar-se a reptes que es planteja l’esquerra i els moviments d’alliberament nacional d’arreu del món, i al mateix temps als problemes propis del nostre país.
2.1 La globalització neoliberal, la nova organització del sistema capitalista, les noves formes de la lluita de classes, la necessitat d’un projecte socialista d’emancipació de classe
El principal repte de tota l’esquerra que veritablement aspira a una superació del sistema capitalista, avui, és la necessitat de saber-se adaptar a les condicions actuals i plantejar una nova alternativa al sistema actual. El sistema capitalista dels nostres dies es troba marcat per profundes transformacions, sorgides a partir dels anys 70, amb la superació parcial del model fordista, el col⋅lapse de l’estat del benestar i el naixement d’aquest nou paradigma productiu que podríem anomenar informacional. Els darrers 20 anys, la nova organització de la producció i el canvi de la conﬁguració de la classe treballadora han posat en crisi les anàlisis i plantejaments de l’esquerra, que ha observat com es desmembrava la classe treballadora homogènia per a la qual havia creat les seves formes organitzatives i estratègies de lluita. Cal afegir-hi també la caiguda del bloc de l’est i el canvi a una correlació de forces enormement desfavorable als pobles oprimits i a les classes explotades, tant a nivell militar, com polític i ideològic.
No ens trobem al ﬁnal de la història, no ha desaparegut la divisió de la societat en classes socials enfrontades irreconciliablement, sinó que la burgesia es troba en un moment d’absoluta hegemonia, que s’expressa també en el terreny ideològic amb la proscripció de tot plantejament crític.
Avui dia ens trobem, en el marc de les societats capitalistes occidentals, amb una classe treballadora fragmentada, amb una creixent ﬂexibilitat i inseguretat, que deixen sense capacitat de resposta davant la progressiva agudització de l’explotació i el desmantellament de totes les concessions que s’havien obtingut el segle passat. Els models d’organització basats en la producció en sèrie en grans centres de treball, els sindicats, han perdut una part important de la seva eﬁcàcia en vehicular els interessos de classe, ﬁns al punt que la majoria s’han convertit en un engranatge més del nou model productiu. I l’esquerra majoritària, que ja havia renunciat a qualsevol opció revolucionària, ha anat acceptant ﬁns i tot les mesures econòmiques neoliberals sense oposar-hi cap alternativa, mentre creixien els nous explotats, els sectors socials sotmesos a l’exclusió i la marginació, treballadors precaris, temporals i aturats, sectors compostos en la seva majoria per joves, dones i immigrants, deslligats de les estructures organitzatives i aliens als programes i a la cultura política del moviment obrer tradicional.
I són aquests sectors, de manera espontània i desorganitzada, els que més han començat a plantejar lluites veritablement rupturistes, amb una forta combativitat, al marge de l’esquerra reformista en crisi, però sense plantejar cap programa polític ni estratègia emancipatòria.
Ens trobem en una situació semblant a la dels inicis de la revolució industrial, quan la resposta a les condicions immediates d’opressió i explotació salvatges es reduïa a esclats espontanis i aïllats, una lluita sense una organització i direcció que tinguessin en compte el caràcter estructural d’aquesta opressió i la necessitat de lluitar com a classe oprimida per l’enderrocament de l’ordre social burgès i la construcció d’una societat alternativa, i és per tant, una lluita abocada a la frustració, a una derrota rere l’altra.
Cal doncs elaborar i portar a la pràctica una nova estratègia d’alliberament basada en l’aliança estratègica de totes les classes populars del país per tal de construir un contrapoder popular català. Aquest s’ha de materialitzar en diverses estructures de lluita i d’organització popular que acabin abastant tots els àmbits de la societat catalana, es tracta doncs de diversiﬁcar les estructures organitzatives antisistèmiques però sempre des de la coincidència estratègica i la complementarietat de totes les formes de lluita. En aquest marc, la Unitat Popular ha de ser l’expressió política d’aquest contrapoder popular.
Només així ens podrem enfrontar, amb possibilitats reals de vèncer, a les classes dominants dels estats espanyol i francès, i a les estructures jurídiques que n’asseguren la seva hegemonia. Aquestes són les garants de la subordinació del nostre poble als interessos imperialistes del Capital transnacional. El nostre objectiu ha de ser conﬁgurar l’economia, la política i la cultura en funció dels interessos socials i ecològics de les classes populars del país per tal de que la nostra petita nació no acabi sent devorada per la voràgine salvatge de la globalització capitalista.
Així doncs, cal reivindicar la vigència del socialisme, la necessitat de plantejar una alternativa de superació de l’actual mode de producció, i de la independència, com l’únic camí viable per tal d’aconseguir-ho. La Unitat Popular ha de saber encarar aquest repte, saber plantejar una nova alternativa política per als nous temps, adaptada a la realitat catalana actual i que, al mateix temps que entronqui amb la llarga tradició de lluita obrera i popular d’aquest país, s’identiﬁqui amb els interessos de tots aquests nous sectors socials exclosos, dipositaris del major potencial revolucionari i de lluita. Ha de saber superar els errors i les desviacions dels models que han existit arreu, entenent el socialisme no com un objectiu estàtic, com un model rígid que cal aplicar el dia que s’arribi a conquerir el poder polític, el ﬁnal del camí, sinó com un procés constant de transformació, un procés dinàmic de construcció d’una societat basada en els interessos de la majoria, en una veritable democràcia.
2.2 El fracàs de l’autonomisme i la necessitat d’una alternativa de ruptura amb l’estat espanyol
Després de 20 anys d’estat de les autonomies, que només comptà amb la contestació de l’independentisme ﬁns a ﬁnals dels 80, els drets nacionals dels Països Catalans segueixen essent negats per l’estat espanyol. L’autonomisme, sorgit per desactivar el gran cabdal de consciència nacional catalana de ﬁnals dels 70, i per conjurar el perill d’una ruptura democràtica amb el franquisme que reconegués el dret democràtic a l’autodeterminació, que plantegés la possibilitat d’una reconstrucció dels Països Catalans, ja no fa cap servei a l’estat.
L’autonomisme, com a projecte nacional de la burgesia ha aconseguit desmobilitzar la reivindicació nacional catalana, i -subordinat als interessos del bloc de classes dominants- és incapaç d’enfrontar-se amb la ofensiva uniformitzadora de l’estat espanyol. Un estat que, en la nova conjuntura europea i global veu amenaçat el seu projecte mai assolit de vertebrar un estat- nació espanyol, i reprèn amb virulència la tendència espanyolitzadora i uniformista contra les nacions catalana, basca i gallega, amb una ofensiva repressiva contra tota alternativa política que plantegi una ruptura real amb l’estat, una ofensiva contra la llengua catalana, per imposar un model i uns continguts educatius neofranquistes, per criminalitzar qualsevol idea discrepant del seu model d’estat unitarista.
I davant aquesta bel⋅ligerància de l’espanyolisme, com a ideologia única dels dos grans partits espanyols, no només les opcions regionalistes (CiU, BNV o PSM) són incapaces de respondre, sinó que ERC, havent ja renunciat descaradament a qualsevol posicionament independentista o de reuniﬁcació nacional, malda per integrar-se en el marc jurídic i polític espanyol i, a mig termini, prendre el lloc a CiU en l’administració de la minsa autonomia del Principat.
És doncs, una conjuntura que permet l’eclosió d’un projecte com la Unitat Popular, que defensi la necessitat de la independència com a única sortida per a la nostra supervivència com a poble, que defensi la plena integritat dels Països Catalans, la nostra llengua i cultura. Un projecte d’alliberament nacional sense renúncies ni claudicacions. La Unitat Popular ha de plantejar no només la necessitat, sinó també una estratègia viable vers la independència, vers l’assoliment d’un estat propi per a la nació catalana.
Per tant, hem de veure que no podem esperar a la independència per començar a construir el país que volem, la Unitat Popular haurà de promoure un ampli moviment de desobediència civil, de deslegitimació de les estructures estatals imposades i de construcció de les pròpies, basades en el model de societat que defensem i on la participació popular esdevingui protagonista. Ha d’impulsar d’aquesta manera, en el marc de l’estratègia del contrapoder popular, la construcció nacional dels Països Catalans com un procés dinàmic, democràtic i popular, on s’oposi clarament el caràcter popular del projecte nacional català enfront de la imposició espanyola de les classes dominants.
2.3 Les lluites populars, els moviments socials i l’alternativa política de transformació i alliberament nacional
En els darrers anys, coincidint amb la crisi teòrica i organitzativa de l’esquerra, i en un moment en què aquesta perdia gran part de la seva capacitat de mobilització, han sorgit en les societats capitalistes occidentals amb força els anomenats nous moviments socials, al voltant de problemàtiques concretes com l’antimilitarisme, l’ecologisme, la lluita feminista, l’okupació de cases o la defensa dels drets dels treballadors immigrants. Aquests moviments han demostrat sovint una major activitat antagonista que l’esquerra organitzada, ja sigui pel reformisme i la integració progressiva de l’esquerra majoritària, com per la situació de marginalitat de l’esquerra revolucionària. Els nous moviments socials han sabut mobilitzar amb un discurs que ha obtingut un ressò important, i han creat espais de desobediència i de resistència davant la forta ofensiva ideològica neoliberal.
Si és evident el caràcter clarament rupturista dels moviments socials, i l’enorme vàlua del seu funcionament participatiu de cara a mobilitzar amplis sectors populars i de posar les bases d’una nova societat veritablement democràtica. Cal ser també conscients del seu caràcter sectorial i de la resistència que presenten a les organitzacions polítiques (justiﬁcada pels errors de dirigisme i instrumentalització en què sovint ha caigut l’esquerra revolucionària en la seva relació amb els moviments socials), i això els fa sovint oblidar que cal plantejar una alternativa global i política al sistema, doncs totes les lluites estan lligades.
Els nous moviments socials poden tenir la temptació de plantejar de les reivindicacions sectorials com a lluites separades i inconnexes, desvinculades d’un projecte polític clar d’enfrontament amb les estructures de dominació en tots els seus fronts, deslligades d’un projecte que plantegi la superació de les causa última de les problemàtiques que combaten.
Al mateix temps, en alguns casos, mantenen una posició ambigua respecte a l’opressió nacional que pateixen els Països Catalans, i limiten la seva actuació a l’àmbit regional o local, menystenint la necessitat d’una acció estesa a l’àmbit nacional. La por a la instrumentalització i a esdevenir corretges de transmissió de les forces polítiques organitzades, els condueix en molts casos a forçar un distanciament i a voltes ﬁns i tot enfrontament amb les organitzacions, i aquesta descoordinació i manca de visió global de la lluita en últim terme beneﬁcien objectivament els interessos de les classes dominants, evitant l’enorme sinèrgia que poden tenir els moviments populars en la mesura que participin en un procés d’alliberament fort, sense relacions de subordinació ni instrumentalització, i vertebrin així un ampli espai de contrapoder que pugui esdevenir l’embrió de societat socialista, participativa i veritablement democràtica.
L’experiència dels darrers anys demostra també que l’estat espanyol és conscient d’aquest perill, i utilitza la repressió selectivament, clarament enfocada a evitar aquesta possible entesa, criminalitzant els plantejaments més polítics i promovent la vessant menys crítica i més integrable dels moviments socials.
Per tant, la Unitat Popular ha de saber constituir-se en referent de tots els sectors que es mobilitzen al voltant dels moviments socials, participant en les seves lluites sense afanys d’absorció, aportant el treball militant i una visió d’esquerres i independentista. Ha de saber actuar amb una relació de respecte a les pròpies dinàmiques i formes organitzatives dels moviments socials, i treballar per una progressiva conﬂuència dels diferents moviments socials en les lluites i en un procés comú d’alliberament.
A aquest problema, que sens dubte afecta al conjunt de l’esquerra revolucionària arreu del món, cal afegir-hi la incapacitat crònica de l’esquerra independentista catalana de saber fer arribar als sectors populars tots els aspectes del nostre projecte, i no només la vessant independentista.
Si l’esquerra independentista és certament l’única que ha sabut ja fa anys plantejar un projecte polític que defensa els interessos històrics d’emancipació nacional i de classe del poble català, només ha sabut socialitzar-ne una part, sense ser percebuda com una opció pròpia per amplis sectors de la classe treballadora i les classes populars del nostre país. Així doncs, la Unitat Popular ha de saber treballar per esdevenir referent no només de l’ampli espai independentista, dels sectors populars amb una clara consciència nacional, sinó també estar al capdavant de les lluites obreres, inscriure’s decididament en les lluites ecologistes, antipatriarcals o veïnals. Per a això cal que la Unitat Popular s’estengui més enllà del què avui és l’esquerra independentista, sàpiga establir una línia tàctica d’entesa i aliances amb tots els sectors populars, encara que en un principi no es plantegin els nostres objectius estratègics.
3 Començant a construir la Unitat Popular
És evident que la Unitat Popular és només un projecte de futur. La situació actual de l’Esquerra Independentista es caracteritza per la desorientació, la fragmentació i per la manca d’un projecte polític deﬁnit. Per tant, cal posar-nos a treballar des d’ara mateix perquè el projecte sigui viable en el futur immediat. Hem de començar a bastir els fonaments de la Unitat Popular, però partint d’una anàlisi realista de les forces amb què comptem. És imprescindible tocar de peus a terra per no generar expectatives inassolibles, ja que això pot provocar la frustració de la militància independentista, i és precisament en la militància on rau la nostra força.
Cal doncs un bon diagnòstic de la situació social, política i econòmica del país per tal d’adequar el nou projecte a aquesta realitat. Que el nostre projecte polític sigui realista és una necessitat bàsica per aconseguir transformar la realitat. Així doncs cal que ens ﬁxem en les contradiccions i els problemes de les classes populars per tal d’oferir una alternativa real a l’ordre establert. En aquest sentit és imprescindible tenir en compte les lluites socials i polítiques que es donen actualment, i els seus protagonistes.
Hem d’assumir que l’independentisme organitzat (el conjunt d’organitzacions polítiques, sectorials, projectes municipals, casals i col⋅lectius) unit i tot no deixa de ser minoritari i políticament marginal. Però és aquest el nostre punt de partida i hem d’aconseguir conﬁgurar-lo com el nucli de l’aliança estratègica que dóna sentit a la Unitat Popular, i a partir del qual puguem aglutinar a amplis sectors socials i a diversos moviments populars per tal de que el nou projecte esdevingui l’eina de lluita de totes les persones veritablement d’esquerres i independentistes dels Països Catalans.
Hem de ser conscients que si aconseguim una entesa estratègica i organitzativa de tot l’independentisme organitzat però no aconseguim aglutinar i inserir-nos en les lluites socials i polítiques del país continuarem sent políticament marginals. Però és evident que per poder arribar a ser un subjecte actiu, i no espectadors, d’aquestes lluites cal un projecte polític deﬁnit i coherent i una estructura organitzativa dinàmica, participativa i amb capacitat d’incidència real, que sigui el referent de l’esquerra independentista.
Així doncs la tasca prioritària que hem d’afrontar és impulsar el procés de conﬂuència de l’Esquerra Independentista amb l’objectiu d’aconseguir una entesa organitzativa i estratègica. Aquesta entesa és el nucli de l’aliança estratègica que ha de donar vida a la Unitat Popular i, com a tal, és un dels pilars sobre el qual descansarà el futur projecte. Per tant, és imprescindible que sigui sòlid i adequat a la realitat. En aquest sentit, hem de vetllar pel contingut d’aquesta entesa ja que no podem renunciar a certs principis estratègics i organitzatius si volem aconseguir quelcom.
3.1 El Marc de Vinaròs
En l’últim any s’han fet avanços signiﬁcatius per a superar l’etapa de ruptura i atomització en la qual estava immersa l’Esquerra Independentista. El Marc de Vinaròs ha sigut la materialització d’aquest canvi, però hem de ser conscients de les mancances que cal superar si volem aconseguir aquesta entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista.
Les mancances són, al nostre parer, la poca deﬁnició dels actors i del paper que han de desenvolupar en el procés de conﬂuència. La poca implicació de bona part de l’independentisme organitzat i l’extensió d’un sentiment d’escepticisme entre la militància independentista. La sobrerepresentació de certs col⋅lectius i persones que entorpeixen el desenvolupament del debat i que no tenen un treball polític pràctic. La manca d’un projecte polític deﬁnit i la diﬁcultat de canalitzar el debat cap a la seva construcció. Per últim, i potser el més important, l’excessiu èmfasi en els àmbits de treball en detriment del projecte global, el qual queda en un discret segon pla.
Tot i això, entenem que el Marc de Vinaròs és vàlid per a afrontar el procés de conﬂuència estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista i, per tant, entenem que és imprescindible superar entre tots i totes aquestes mancances per avançar en la construcció de la Unitat Popular. La superació d’aquestes mancances exigeix buscar solucions i no culpables, en aquest sentit creiem que cal adoptar dues línies d’actuació complementàries. Per una banda, posar al centre del debat el projecte global (això és el contingut de l’entesa: els paràmetres ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius que han de guiar l’Esquerra Independentista) sense deixar de treballar en els àmbits i, per altra banda, que els diferents agents polítics i socials de l’esquerra Independentista ens comprometem a aplicar una política de conﬂuència, materialitzada en mobilitzacions i convocatòries de diades nacionals conjuntes (sempre respectant la independència dels diferents agents) i en cohesionar la tàctica i el discurs polític. Aquesta política de conﬂuència és imprescindible per a donar solidesa i credibilitat al procés i al projecte de la Unitat Popular, ja que ningú, ni la pròpia militància independentista, es creurà el nou projecte si hi ha divisió en les mobilitzacions o si el discurs polític no és coherent.
Això no vol dir que haguem de deixar de treballar en els àmbits de treball sectorial establerts des del Marc de Vinaròs. Però si que cal, al nostre entendre, un replantejament més realista, acotant-los i establint prioritats. Des d’Endavant entenem que s’han de prioritzar sobretot tres àmbits: l’AMEI i les CUP, en tant que representants institucionals de l’Esquerra Independentista i com a part de la futura Unitat Popular; la xarxa de casals, com a teixit associatiu bàsic de l’Esquerra Independentista i, per últim, l’àmbit antirepressiu, amb la perspectiva de constituir una organització antirepressiva unitària a curt termini per poder fer front units a la repressió i la criminalització a les quals estem sotmesos.
3.2 La Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista
La política de conﬂuència s’ha de basar en l’entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista. Aquesta s’ha de materialitzar en la Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista: una declaració pública consensuada entre el conjunt d’organitzacions polítiques, sectorials , projectes municipals, casals i col⋅lectius que formem l’Esquerra Independentista per, posteriorment, obrir l’adhesió a tothom qui ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col⋅lectiu. La CNEI hauria de recollir les bases de l’entesa estratègica i organitzativa en forma de manifest, que estableixi els paràmetres ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius de la futura Unitat Popular, que contingui explícitament un compromís amb la política de conﬂuència i, per últim, que proposi una formula organitzativa concreta per vehicular el procés que ens ha de portar a la constitució de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa ha de partir del Marc de Vinaròs.
Des d’Endavant entenem que hi ha uns mínims ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius als quals no podem renunciar si volem vertebrar un ampli moviment polític, social i cultural irreconciliablement enfrontat als estats espanyol i francès.

A nivell ideològic (aprofundint en la línia esbossada en la declaració de principis aprovada en el Marc de Vinaròs),

Cal assumir que el procés de construcció nacional ha de passar per la creació d’un estat propi que sigui la materialització jurídica del Contrapoder Popular, i que, per tant, fundi la seva legitimitat en la lluita prèvia i posterior de les classes populars catalanes. En aquest procés, la plena territorialitat i la reuniﬁcació són elements irrenunciables.
Cal apostar per la superació de l’actual sistema capitalista, en la perspectiva de construir una societat socialista, però entenent-ho com un procés de construcció nou i autòcton, no pas l’aplicació de cap model preestablert. Aquest procés s’ha de basar, per una banda, en els principis de subordinació de l’economia i la tecnologia a les necessitats socials de les persones i a la protecció del medi ambient. I per l’altra banda, en que les classes populars siguin les dipositàries del poder real i no el deleguin a elits burocràtiques. Per tant, no podem renunciar, sota cap pretext, a l’autorganització popular i a la democràcia participativa en el procés de transformació socialista.
Hem de ser conscients que el Patriarcat és un dels puntals sobre els quals s’erigeix el Capitalisme. El Patriarcat contribueix a la reproducció de l’actual sistema de dominació a partir de la socialització de certs valors (autoritarisme, repressió sexual, acriticisme, ? ) i discriminant, per una banda, a les dones (explotant-les econòmicament i subordinant-les políticament i social) i, per altra banda, als qui no s’adapten al model sexual hegemònic (l’heterosexual monogàmic). És només abolint el patriarcat que podrem construir una societat de persones lliures, en la qual no existeixi l’opressió entre pobles i en la qual l’economia estigui subordinada a les necessitats de les persones. Cal assumir, doncs, la lluita antipatriarcal com un dels tres eixos bàsics de l’alliberament, posant-lo al mateix nivell que la lluita per l’alliberament nacional i social.

A nivell estratègic,

Cal seguir una línia política rupturista respecte l’actual marc juridicopolític, amb l’objectiu de cimentar un contrapoder popular que representi els interessos del Poble Treballador Català enfront dels poders espanyol i francès que defensen els interessos de les classes dominants i del Capital monopolista mundial.
Cal assumir el patrimoni polític del catalanisme insurreccional, dels partits obrers d’esquerres i dels nous i els vells moviments socials. Així com apostar per una nova formula organitzativa que sintetitzi la capacitat d’incidència dels partits polítics amb el dinamisme i la participació popular dels moviments socials.
Cal consolidar un espai polític nacional propi, per començar a donar forma a la vessant política del contrapoder popular català.
Hem de ser conscients que en el procés de construcció nacional i de transformació social que pretenem impulsar ens haurem d’enfrontar a les classes dominants, als estats opressors i als poders fàctics, els quals utilitzaran tots els mitjans al seu abast, inclosa la força, per tal de que fracassem en l’intent. Per tant, cal assumir la necessitat de legitimar totes les formes de lluita, adequades a cada conjuntura, i la defensa política de les persones represaliades.
Cal incorporar a amplis sectors socials i moviments populars a l’aliança estratègica que és la base de la Unitat Popular.

A nivell tàctic,

Cal prioritzar la desobediència popular i la mobilització de masses per sobre de la lluita institucional, però assumint la necessitat de desenvolupar aquesta darrera com a corretja de transmissió de les lluites socials i polítiques.
Cal dirigir-nos als sectors socials i moviments populars més propers. Per tenir credibilitat, hem de participar i aglutinar les múltiples lluites socials i polítiques del país, per tant, ens hem de centrar en les contradiccions i problemes reals que pateixen les classes populars catalanes.

A nivell organitzatiu,

Cal que la futura composició dels òrgans nacionals de la Unitat Popular no estigui subjecte a pactes entre organitzacions, l’elecció ha de ser totalment democràtica i transparent sota la màxima d’una persona un vot.
Cal apostar per un nou model organitzatiu que sintetitzi l’eﬁcàcia i la capacitat de transformació dels partits polítics amb el dinamisme i la participació popular dels moviments socials. En aquesta línia, el funcionament intern de la futura Unitat Popular s’ha de basar en un equilibri entre la democràcia participativa i el funcionament efectiu de la futura organització.
Cal assumir que la militància ha de ser el pilar fonamental de la Unitat Popular, ja que en no disposar de recursos econòmics suﬁcients ni de difusió en els mitjans de comunicació de masses, el component humà serà la única avantatge que tindrem sobre altres projectes polítics. En aquesta línia cal redeﬁnir el concepte de militància per poder-lo adaptar a les possibilitats que imposen els horaris laborals, les responsabilitats personals,…
La democràcia interna ha de ser l’eix principal que regeixi la futura Unitat Popular. En aquest sentit, és molt important evitar personalismes i establir mecanismes de control polític efectius ( òrgans executius col⋅legiats, rotació de càrrecs i disciplina militant).

Aquests són, al nostre entendre, els continguts mínims que ha de tenir l’entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista, la qual s’ha de materialitzar en el contingut de la Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista.
3.3 Les Assemblees Populars Comarcals
Com dèiem més amunt, en el text de la CNEI també hi ha d’haver una proposta organitzativa per a vehicular el procés que ens ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa, al nostre entendre, ha d’establir una línia molt clara de continuïtat amb el Marc de Vinaròs. Per tant, cal debatre-la a dos nivells: per una banda entre els signants de la CNEI, i per l’altra banda, dins les plenàries del Marc de Vinaròs. La proposta que fem està inspirada en els intents de çomarcalització”del procés de Vinaròs, i en l’experiència dels companys gallecs que, com nosaltres, també afronten la construcció del Moviment d’Alliberament Nacional del seu país.
La proposta organitzativa consisteix en la constitució d’Assemblees Populars Comarcals. Aquestes han d’aglutinar a totes les persones independentistes i realment d’esquerres, independentment de la seva militància en altres organitzacions, i que assumeixin els principis estratègics i tàctics que marcarà la CNEI. És molt important que la composició de les APC no es limiti a la suma dels militants de les organitzacions independentistes que ﬁns aleshores treballaven a la comarca; cal aglutinar a sectors socials en lluita ( pagesos, immigrants i obrers ) identiﬁcats amb el nostre projecte i a persones que treballen activament en lluites populars i moviments socials ( ecologistes, okupes, lluites veïnals, d’alliberament sexual, feministes,?). Hem de ser conscients que segurament molta gent que pot simpatitzar amb el nostre projecte no s’aventurarà a participar-hi des de bon començament. Per tant hem de demostrar, a partir dels fets i la pràctica diària, que l’Esquerra Independentista obre una nova etapa i hem d’engrescar a amplis sectors de les classes populars a participar en el procés de construcció de la Unitat Popular. En aquesta línia, la tasca prioritària de les APC serà treballar les problemàtiques de cada comarca d’acord amb els principis de l’esquerra independentista.
Tots els agents polítics i socials que s’adhereixin a la CNEI s’hauran de comprometre a impulsar i participar en les APC. Un cop estiguin mínimament consolidades, estarem en condicions d’establir uns criteris de representació nacional de les APC per tal de constituir la Çoordinadora Nacional d’Assemblees Populars Comarcals”, el qual seria un òrgan de representació nacional que tindria com a tasca principal vehicular el procés que ens ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. D’aquesta manera, en establir uns criteris de representació territorial basats en la pràctica política, aconseguirem donar solidesa al procés de conﬂuència i al projecte de la Unitat Popular. Al nostre entendre, les plenàries del Marc de Vinaròs són complementàries amb aquest nou òrgan ja que són un marc de debat en el qual hi pot participar tothom que ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col⋅lectiu. Això permetrà donar transparència i assegurar la participació de totes les sensibilitats polítiques de l’Esquerra Independentista en el procés de construcció de la Unitat Popular.
Aquesta proposta organitzativa, per Endavant, té el gran avantatge que suposa la participació en un mateix marc organitzatiu de persones que, tot i compartir un mateix projecte polític, hem treballat durant molt temps per separat. D’aquesta manera aconseguirem anar superant les diferències generacionals i els enfrontaments intestins que ha patit l’Esquerra Independentista. Aquesta és la millor manera, al nostre entendre, de cimentar les persones que hauran de formar part de la futura Unitat Popular per anar llimant diferències i sincronitzant dinàmiques de treball.
3.4 La temporalitat
Un aspecte clau, que no podem tractar en profunditat en aquest document, és la temporalitat de totes aquestes propostes. Des d’Endavant entenem que han de ser les plenàries del Marc de Vinaròs actualment i en un futur la Çoordinadora Nacional d’Assemblees Populars Comarcalsl . les que han d’establir la temporalitat, sempre tenint en compte l’opinió dels diferents agents polítics i socials que formem l’Esquerra Independentista. Però creiem que la tasca de debat i redacció del text de la CNEI s’ha de començar a treballar des d’ara mateix amb la perspectiva de tenir-lo enllestit abans de dos anys. Al nostre parer, el procés de redacció s’ha de fer a partir d’un debat sobre els continguts de l’entesa estratègica i organitzativa (al qual nosaltres aportem les reﬂexions fetes més amunt) i creiem que hi han de participar els agents polítics i socials que l’hauran de signar i també les plenàries del Marc de Vinaròs. Pel que fa a la redacció deﬁnitiva es podria crear una comissió de redacció en la que hi fossin representats els agents polítics i socials de l’Esquerra Independentista que ho desitgin i algú de la Comissió de seguiment del Marc de Vinaròs.
Per últim, i a tall de conclusió, volem remarcar la importància del moment històric en què ens toca viure. Sobre les nostres espatlles recau la responsabilitat d’aproﬁtar una oportunitat històrica d’esmenar els errors que va cometre el conjunt de l’Esquerra Independentista durant les dècades passades i poder engegar amb èxit un procés de construcció nacional i de transformació social. Cal aprendre del passat per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, però amb la convicció que se’ns plantejaran problemes nous que requeriran solucions noves i innovadores. Aquest repte no només és nostre, és de tota l’esquerra a nivell mundial, que en una època de canvis profunds a una velocitat vertiginosa es veu relegada a una posició d’espectadora impotent davant les atrocitats i la injustícia que genera la mundialització capitalista. Per tant, cal començar des d’ara mateix a treballar per crear eines de lluita adequades a la realitat de la societat catalana del segle XXI, que permetin a les classes populars catalanes esdevenir un subjecte actiu agafant les regnes del futur col⋅lectiu del nostre poble.

I Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) – Documents fundacionals

Declaració de principis i ponència tactico-estratègica de la I Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) i IV Assemblea Nacional de la PUA. Vilafranca del Penedès 23 de Juliol de 2000.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS

1- L’anàlisi marxista de la realitat
2- El subjecte revolucionari: el Poble Treballador Català
3- La triple naturalesa de l’opressió: els tres eixos de l’alliberament
3.1 Alliberament nacional.
3.2 Emancipació social.
3.3 Lluita antipatriarcal.
4- Els objectius finals: Independència i Socialisme.
5- La construcció del contrapoder popular català.

1- L’anàlisi marxista de la realitat

L’organització parteix d’una anàlisi marxista de la societat aplicada a la realitat catalana. Entenem el marxisme com a una concepció del món de base científica, que no accepti explicacions trascendents de la realitat ( materialista ), que admeti la complexitat de la realitat i la parcialitat del coneixement científic, i la necessitat d’integrar-los dialècticament en una síntesi concreta per prosseguir en la lluita per l’emancipació humana .
La configuració actual de la societat capitalista és la resultant d’una banda, de la contradicció entre l’evolució de les forces productives i les actuals relacions de producció; i de l’altra, de la lluita de classes com a conseqüència de la contradicció capital-treball inherent a la societat capitalista.
La dimensió política de la lluita de classes s’expressa per un costat, en la presa de consciència de la classe treballadora i les altres classes populars i en l’ascens de la lluita revolucionària contra l’ordre establert, i per l’altre en la planificació, gestió i utilització dels mecanismes de dominació, en mans de les classes dominants, que garanteixin la perpetuació del sistema establert.
Al llarg de la seva història, el marxisme ha sofert un procés de dogmificació i esterilització a causa de la claudicació socialdemòcrata i de l’estalinisme que van realitzar una sacralització del marxisme per justificar les seves polítiques contrarevolucionàries. En contraposició a aquestes opcions, entenem el marxisme com a un mètode científic d’anàlisi de la realitat que esdevé alhora instrument per a la seva transformació. Aquesta realitat no és estàtica i singular, sinó dinàmica i plural. Així doncs, cal adaptar els instruments teòrics del marxisme a la nostra època històrica i a la nostra realitat nacional.

2- El subjecte revolucionari: el Poble Treballador Català

Considerem que el Poble Treballador Català ha de ser el subjecte revolucionari que porti a terme la revolució socialista als Països Catalans ( Catalunya ). Aquest està format pel conjunt de la classe treballadora i les altres classes populars del nostre país. Descriurem breument la composició d’aquestes:
La classe treballadora: està formada pel conjunt dels treballadors manuals i no manuals, que es veuen obligats a vendre la seva força de treball (manual i intel·lectual) i no tenen accés la gestió del procés productiu ni a la propietat dels béns de producció i que per tant no participen en la presa de decisions que orienta la marxa del sistema. Formen també part de la classes treballadora els sectors socials desmercantilitzats, entesos com el conjunt de persones que no estan sota règim assalariat però realitzen un treball no remunerat o estan excloses, temporal o definitivament, del procés productiu (treballadors/es domèstics/ques, treballadors/es jubilats/des i estudiants de les classes populars, aturats/des).
Altres classes populars: Són un conjunt més heterogeni i, a grans trets, estan formades per:

Treballadors qualificats estiguin o no vinculats al procés productiu que no comparteixen els interessos de les classes dominants.
Petits propietaris i treballadors autònoms.
Petita pagesia.

Fora del poble treballador català queden els membres de les forces d’ocupació espanyoles i franceses, dels aparells repressius, els gestors del procés productiu i els grans propietaris del mitjans de producció, enemics objectius dels interessos del poble treballador català.
Entenem que és catalana tota persona, immigrant o no, que vol nacionalitzar-se com a catalana, és a dir, aprendre i respectar la nostra llengua, reconèixer la nostra cultura i no oposar-se a la construcció nacional del nostre país. Per tant, la catalanitat és independent del lloc de naixement, de la religió i de l’origen ètnic de les persones.
A causa de la crisi de la composició social i política en què es troba el Poble Treballador Català, aquest no actua en funció dels seus interessos històrics i polítics. Des de l’organització, considerem que únicament a partir d’un procés de vertebració d’aquest com a bloc històric revolucionari és possible la supervivència de la nació catalana i l’avenç en la lluita cap al socialisme.

3- La triple naturalesa de l’opressió: els tres eixos de l’alliberament

3.1 Alliberament nacional

La societat catalana és una societat nacional estructurada paral·lelament a les altres societats nacionals europees, a través del procés d’ascens de les classes burgeses urbanes, capdavanteres de les classes populars, dins el marc de la societat feudal. Tot seguint aquest procés, l’àmbit territorial pràcticament definitiu de la nació catalana quedà configurat al segle XIII ( amb la conquesta i repoblació del País Valencià i les Illes ), i durant els segles XIV i XV va ser una nació clarament diferenciada dins d’Europa.
Aquest procés d’estructuració nacional ha estat mediatitzat per dos poders polítics estrangers a partir del segle XVI (espanyol i francès). L’aristocràcia, en el que va suposar el primer procés de deserció nacional, es va aliar amb l’oligarquia castellana per fer front a les classes burgeses i les altres classes populars, les quals foren successivament derrotades ( Germanies, Guerra dels Segadors,… ). A conseqüència de la derrota en la Guerra dels Segadors, les comarques del nord del Pirineu foren annexionades a l’estat francès. El procés d’estructuració nacional va ser brutalment estroncat a principis del segle XVIII, amb una nova derrota de les classes burgeses i populars en la Guerra de Successió, per l’ocupació militar i la dominació política, econòmica i cultural espanyola exercida per un poder de caràcter feudal aristocràtic.
L’ascens de les classes burgeses es va produir sota aquesta situació d’opressió, la qual cosa provocà l’aliança de la burgesia catalana amb les classes dominants espanyoles. Aquest fet impossibilità l’acompliment de la revolució democratico-burgesa dins la societat catalana i, per tant, la seva consolidació política com a estat-nació modern. Entenem que aquesta aliança de la burgesia amb les classes dominants espanyoles fou la deserció nacional per part de la burgesia. Durant els segles XIX i XX la transformació burgesa de la nostra societat ha estat realitzada i organitzada en el marc de l’Estat espanyol. Així doncs, l’establiment de la burgesia com a classe dominant a l’Estat espanyol ha significat l’intent continuat d’uniformització de tots els pobles sotmesos a aquest estat, i així, l’opressió nacional ha esdevingut un aspecte necessari i fonamental de la dominació burgesa.
L’actitud catalanista d’una part de la burgesia del Principat, especialment durant els primers anys del segle XX, responia bàsicament a la necessitat d’aquests sectors burgesos d’incrementar, arrossegant al seu voltant una gran part del poble català, llur pes polític dins l’Estat espanyol. Aquests sectors burgesos han estat sempre políticament partícips i partidaris de l’aparell estatal espanyol, la unitat del qual han defensat en diferents moments històrics claus del segle XX, des del suport prestat al feixisme espanyol, en els successius cops d’estat de 1923 i 1936, per esclafar la classe treballadora i les altres classes populars en el procés revolucionari que estaven protagonitzant, fins a la participació i aval de la reforma que transformà la dictadura franquista en una monarquia parlamentària homologable pel capital europeu, conservant totes les estructures de poder polític, econòmic i militar arrabassades al poble pel cop d’estat feixista. Enfront d’aquesta situació, des de finals de la Guerra de Successió (1715) fins a la Guerra d’Espanya (1936-39) tota temptativa d’alliberament nacional ha sorgit de les classes populars catalanes, autèntiques dipositàries del programa catalanista, en contradicció amb el catalanisme burgès que malgrat el seu caràcter hegemònic, mai fou rupturista i sempre ha apostat per una política d’encaix amb Espanya. Nogensmenys, cal remarcar el caràcter principatí d’aquest catalanisme, donada la diferent estratificació social de la resta de la nació catalana.
Actualment, els Països Catalans ( Catalunya ) són una nació perquè els seus habitants constitueixen una comunitat estable formada històricament al voltant de quatre caràcters principals: la llengua, el territori, la vida econòmica i la cultura. El territori de la nació catalana està format pel País Valencià (amb el Carxe), el Principat de Catalunya (amb la Franja de Ponent ), les Illes Balears i Pitiüses, Andorra i la Catalunya Nord. Aquest està dividit per tres estats ( espanyol, francès i andorrà ) i, dins el primer, en diverses regions administratives.
La nació catalana es troba, doncs, dominada políticament, oprimida socialment i explotada econòmicament pels estats capitalistes espanyol i francès, com a expressió, el primer, d’una confluència d’interessos de les classes dominants de totes les nacions de l’estat (les catalanes incloses), i el segon, com a expressió del capitalisme francès, i tots dos com a instrument del capitalisme monopolista mundial.
Com ja hem dit, la burgesia catalana, que forma part de l’oligarquia econòmica espanyola, té els seus interessos nacionals fora de la nació catalana, ja que l’eina de dominació política que li assegura l’acumulació de capital és l’aparell estatal espanyol. Aquesta burgesia forma part de l’aliança de classes que històricament ha impossibilitat la sobirania política de la nació catalana.
Així doncs, en una nació oprimida, com la catalana, l’única via que té la classe dominant per mantenir-se com a tal és pactar amb, i com a conseqüència, incorporar-se a, la classe dominant de la nació hegemònica. Per tant, l’opressió nacional és conseqüència de l’opressió de classe i per això la lluita d’alliberament de classe, als Països Catalans (Catalunya), és alhora una lluita d’alliberament nacional, que implica la conquesta de successius objectius de poder polític català (i el corresponent trencament dels estats capitalistes opressors) fins la consecució de la independència política.
Per tant, la independència és un objectiu polític irrenunciable pel poble treballador català, en el camí de construcció de la societat socialista. Tenim present que, a llarg termini, la independència és l’única via per continuar existint com a nació, cal doncs que la nació catalana, com a nació cultural, es consolidi com a nació política, en la que el Poble Treballador Català hi tingui un paper hegemònic, per poder esdevenir nació jurídica, amb la creació de la República Socialista Catalana.
Considerem que, en aquest procés, la plena territorialitat és un element indispensable i irrenunciable per poder exercir la nostra sobirania. Així doncs, tant l’estructura organitzativa de l’Organització com l’estratègia d’alliberament, prendran com a marc la totalitat de la nació catalana.

3.2 Emancipació social

El Capitalisme és un mode de producció, sorgit del desenvolupament de les forces productives, que es caracteritza per l’aplicació de la tecnologia i l’automatització a la producció, per la propietat privada dels mitjans de producció i per la recerca del màxim benefici, que fa de motor del sistema. Així mateix, es basa en el caràcter jurídicament lliure de la mà d’obra, el control, per part dels propietaris, del capital i de la producció de l’empresa i pel paper del mercat com a orientador de les decisions econòmiques i com a distribuïdor de recursos.
La producció social capitalista divideix la societat, fonamentalment, entre els propietaris dels mitjans de producció i els que, al no ser propietaris, es veuen obligats a vendre la seva força de treball. Aquests, són convertits en una mercaderia, passant a ser un simple factor productiu, i es veuen obligats a produir a canvi d’una petita part del valor que han generat amb el seu treball, expropiant-los la plusvàlua. Així doncs, els que no són propietaris, es troben que les eines amb què treballen i els productes i serveis que generen amb el seu treball no els pertanyen, pertanyen al capitalista. Per tant, no tenen cap control sobre el seu treball ni sobre els seus mitjans de vida, la qual cosa provoca que estiguin alienats.
Aquest sistema de producció social té contradiccions internes, la fonamental és la que oposa la natura social del desenvolupament de les forces productives a l’encotillament a que estan sotmeses per part de les relacions de producció capitalistes. Aquestes contradiccions provoquen crisis i reorganitzacions del sistema. Són precisament les solucions que adopta el sistema per subsistir a curt termini les que agreugen les contradiccions i n’asseguren el col·lapse a llarg termini. Per tant, el sistema capitalista engendra dins seu les situacions i subjectes socials que acabaran per destruir el seu ordre.
El desenvolupament del mode de producció capitalista ha determinat, en bona part, l’evolució de l’estructura social, dels mecanismes de dominació polítics i dels sistemes culturals, en primer terme, de les societats occidentals i, posteriorment, de totes les societats del planeta. Durant aquesta llarga evolució, el capitalisme ha passat per diverses etapes. Els factors que han fet de motor d’aquesta evolució són, per una part, el desenvolupament de les forces productives i, per l’altra, la lluita de classes.
La formació del capitalisme s’inicia amb la colonització d’Amèrica, l’esclavatge d’Àfrica i el comerç amb orient que permeteren l’acumulació originària de capital que es troba en la base de la Revolució Industrial iniciada a mitjans del segle XVIII amb la producció manufacturera i que es consolida durant el segle XIX amb la societat fabril. Aquest desenvolupament del capitalisme entra en conflicte amb la societat feudal, les seves lleis, institucions, cultura i moral, i la nova classe emergent, la burgesia, esdevingué la capdavantera de les classes populars en la lluita per enderrocar l’Antic Règim i implantar una estructura política favorable als seus interessos de classe i al desenvolupament del capitalisme. Aquest procés va culminar durant l’últim terç del segle XVIII amb la consolidació de la burgesia com a classe hegemònica. Així durant el segle XIX, el centre de gravetat de la lluita de classes es va determinar fins a assentar-se entre la burgesia i la classe treballadora i la resta de classes populars. El conflicte entre aquestes classes, des de llavors i fins als nostres dies, ha marcat el desenvolupament del sistema capitalista.
La societat sorgida de la Revolució Industrial decimonònica permeté un desenvolupament intentéssim del capitalisme, i una concentració i acumulació de capital en mans de grans empreses monopolístiques. Com a conseqüència de la superproducció, la necessitat d’incrementar el rendiment d’aquests excedents de capital i de controlar i expoliar les matèries primes, s’engegà l’expansió imperialista dels principals estats occidentals responent als interessos del capital monopolista.
Fou al primer terç del s. XX que aquest model entrà en crisi: l’esclat de la I Guerra Mundial a conseqüència de la pugna interimperialista; la creixent força revolucionària de la classe treballadora, amb la revolució russa com a màxim exponent; els grans desajustos del sistema econòmic, que van provocar el crac del 29 i la posterior depressió econòmica; la crisi de l’estat liberal amb les noves tensions revolucionàries i l’ascens del feixisme als anys 30. Aquesta crisi es traduí en primer lloc en una reorganització de l’economia capitalista. Aquesta tasca la van assumir els estats capitalistes, que regits pel model econòmic keynesià, van regular i participar en els processos de producció i reproducció del capital (en aquest context cal emmarcar la concessió del sufragi universal masculí, de limitats drets civils i socials a la classe treballadora i la creació de serveis assistencials estatals), aquest fou el naixement de l’anomenat Estat del Benestar. En segon lloc, després de la Segona Guerra Mundial, es va establir un nou equilibri geopolític del planeta amb la consolidació de dos blocs, abanderats, respectivament, pels EUA i la URSS, aquesta divisió geopolítica va marcar profundament les polítiques econòmiques i de defensa dels estats més poderosos del planeta i les estratègies de l’esquerra revolucionària occidental i mundial. Amb aquest teló de fons, les lluites per l’alliberament de les nacions colonitzades pels estats occidentals foren un dels elements revolucionaris més importants de l’època. Posaren de manifest, amb la seva lluita, l’explotació imperialista, especialment en l’àrea controlada pel bloc capitalista, i aportaren valuosos elements teòrics i pràctics a la lluita revolucionària.
L’època daurada de l’Estat del Benestar va des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada dels setanta. Durant aquesta època, els objectius de creixement econòmic sense límits i d’arribar a la plena ocupació eren la bandera de la majoria de governs capitalistes. Aquestes pretensions van quedar definitivament descartades per la crisi de l’Estat del Benestar. Els detonants de la crisi van ser la crisi energètica de 1973 i la decisió dels EUA de desenganxar la seva moneda, el dòlar, del patró or. Les causes profundes van ser el decreixement dels beneficis privats com a resultat de la forta competència del sector públic, les millores laborals aconseguides per la classe treballadora i les altres classes populars i la crisi de sobreproducció, endèmica del sistema capitalista.
En el darrer quart del segle XX s’ha modificat l’equilibri geopolític del món, amb la desintegració de la URSS, i com a conseqüència d’això, el capitalisme neoliberal, ara hegemònic, es presenta, a si mateix, com l’únic sistema viable. Per altra banda, s’ha consumat el fracàs del model d’Estat del Benestar, la qual cosa suposa la confirmació que les tesis reformistes keynesianes són obsoletes, i els intents per fer un capitalisme de rostre humà han estat, sinó estèrils, infructuosos. Actualment la nova estratègia imperialista del capitalisme, el neoliberalisme, torna als principis d’explotació salvatge que caracteritzaren el segle XIX. Breument podem caracteritzar aquesta nova etapa per:

Mundialització: Actualment, tot el planeta està subordinat al procés productiu i a la lògica comercial capitalista, organitzat i dirigit per les empreses transnacionals i pels organismes mundials (OTAN, FMI, BM, OMC) controlats per les potències del centre. Així, la dialèctica centre-perifèria esdevé un element clau en el capitalisme madur. Aquesta dialèctica es materialitza en la subordinació econòmica dels països perifèrics als imperatius del capitalisme transnacional i en la divisió internacional del treball, que ha concentrat al centre els processos productius intensius en capital, regionalitzant-los per àrees geogràfiques i ha traslladat a la perifèria els intensius en treball. Tot aquest procés ha suposat la consolidació de centres de decisió econòmics i polítics, a nivell mundial, controlats per les potències del centre i pel capital transnacional, sobre els quals no existeix cap control polític.
Reorganització del procés productiu: Sobre la base de la revolució de les tecnologies de la comunicació i de la informació, s’han produït modificacions importants en el cicle acumulatiu del capitalisme actual. Per una banda, aquesta revolució tecnològica ha permès connectar, en temps real, tots els mercats del món, i això ha permès que el capital financer pugui fluir al marge de les fronteres nacionals possibilitant la creació d’un mercat mundial com a marc d’operació del capital transnacional. Per altra banda, es modifica la composició del procés productiu, passant del fordisme basat en la cadena de muntatge i la concentració dels treballadors en grans plantes industrials, al treball en xarxa, l’exemple més preclar del qual seria el toyotisme, on es dispersen geogràficament les unitats de producció en un procés continu de subdivisió i, per contra, es centralitzen, a nivell mundial, els centres de decisió. En aquest context és on hem d’emmarcar la precarització i la temporalitat del mercat laboral. que afecta a importants sectors de la nostra societat.
Desmantellament de l’Estat del Benestar: Impulsió de les retallades socials en els serveis assistencials estatals (educació, sanitat, pensions, subsidis d’atur,…) i retirada progressiva de l’estat de l’esfera economia (privatitzacions). Així, sota la lògica de privatitzar els beneficis i socialitzar els costos, el poder econòmic capitalista concep l’estat com un gendarme, que amb la pretensió d’administrar drets i llibertats, a la pràctica, només fa de suport a l’acumulació privada. Aquesta nova situació accentua la no democràcia en el mercat de capital, potenciant l’acumulació de capital en poques mans, que ja de per sí genera el capitalisme, i exercint així, una capacitat d’influència total sobre els càrrecs públics i organismes internacionals. Així, ens trobem en una situació totalment antidemocràtica en la que els tres poders -executiu, legislatiu i judicial- resten subjectes a grups no tan sols no escollits per sufragi, sinó a més a més, havent-se erigit com a màxim beneficiaris del capitalisme, volent per tant, continuar el procés d’acumulació de capital, sense tenir en compte les classes populars.

Aquestes transformacions empenyen, cada cop a més sectors socials, a la precarització de les seves condicions de vida, fruit de les pèssimes condicions laborals i la manca de drets socials que pateixen o en quedar exclosos de la dinàmica del sistema. Així doncs, aquest model de producció i distribució no és sostenible ni ecològica ni socialment, ja que, en nom del lucre i l’acumulació, suposa la destrucció de la biodiversitat i de l’ecosistema de la Terra i condemna a la població de la perifèria i a importants sectors de la classe treballadora i les altres classes populars del centre a malviure en un món d’opulència, on existeixen els mitjans materials i intel·lectuals per garantir una vida digna a tota la població mundial respectant l’entorn natural.
L’organització, el funcionament i el paper dels estats, l’espanyol i el francès en el nostre cas, estan determinats pel poder econòmic capitalista, que els utilitza per mantenir i reproduir la seva hegemonia. Per tant, l’objectiu polític del Poble Treballador Català és la construcció d’un contrapoder popular català, que trenqui els marcs orgànics de l’estructura de dominació i les relacions de dependència econòmica, política i cultural a què està sotmès el nostre país.
Un cop consolidat aquest contrapoder popular català es podrà garantir el control social dels mitjans de producció, controlats fins ara per la classe dominant, per poder gestionar col·lectivament i democràtica la producció i els recursos materials i naturals del nostre país. Aquesta gestió es farà en funció de les necessitats del Poble Treballador Català i respectant sempre el medi natural.
Entenem que la condició indispensable per poder construir una societat sense classes i de persones lliures, on no existeixi l’opressió dels pobles, és subordinar el procés de producció i la tecnologia a les necessitats de les persones, això és, posar l’economia al servei de la societat. Sota la lògica capitalista de subordinació del procés de producció, de la tecnologia i dels recursos naturals i materials al lucre i a l’acumulació, el futur de la nostra espècie i del nostre planeta estan hipotecats.
Considerem doncs el socialisme és l’única alternativa real i possible a l’actual sistema capitalista que patim. Partim de la base que la construcció del socialisme s’ha de fer en funció de la realitat específica de cada societat nacional i que això no nega que la construcció del socialisme al nostre país no pot anar deslligada de la lluita internacional contra el poder capitalista i monopolista mundial.

3.3 Lluita antipatriarcal:

La societat patriarcal i la societat dividida en classes antagòniques són dues cares de la mateixa realitat. El paper de la dona dins la societat i dins les relacions familiars ha estat determinat pel desenvolupament de les forces productives que l’han anat configurant en funció de les noves necessitats de les classes dominants derivades dels successius modes de producció. L’origen del patriarcat és doncs, molt anterior al capitalisme, i sorgeix amb la divisió del treball i l’acumulació dels primers excedents, que fan aparèixer la divisió de la societat en classes, és aleshores quan el paper reproductor de la dona (que garantirà l’herència del propietari i la continuïtat de la força de treball) esdevé la causa estructural de l’opressió que pateix. Així doncs, l’alliberament de la dona va lligat a la desaparició de les classes socials que n’esdevé una condició necessària, però no suficient.
La institució fonamental del patriarcat és la família heterosexual monogàmica que fa el paper de transmissió de la propietat, via herència, en la classe dominant i el paper de reproducció de la força de treball i de socialització i reproducció dels valors dominants en el poble treballador. El patriarcat es socialitza també a través de l’escola, l’església, l’exèrcit i els mitjans de comunicació de masses. És per garantir la continuïtat del model de família patriarcal que s’estigmatitzen i persegueixen els comportaments sexuals diferents del que els interessa: l’heterosexual monogàmic, que és alhora homòfob, adultista i misogen. Les dones que pertanyen al poble treballador català pateixen una altra opressió, a més de la nacional i la de classe, que es materialitza en: la imposició de tasques domèstiques, no reconegudes socialment (malgrat siguin imprescindibles), cobren menys per la mateixa feina i tenen l’accés restringit a determinats llocs del procés productiu, se’ls nega la capacitat de decidir sobre el seu cos, especialment pel que fa a la maternitat i se’ls nega la seva sexualitat, reduint-les a una propietat dels marits o a un simple objecte de plaer.
El patriarcat és, doncs, un fèrtil adob pel desenvolupament i la reproducció tant del sistema capitalista que patim com de les actituds acrítiques i conformistes. Considerem la lluita antipatriarcal com la lluita de dones i homes contra l’opressió que suposa. Així, l’alliberament personal és un procés constant, del que cada persona és protagonista, i mitjançant el qual l’individu deixa de ser un subjecte passiu i passa a convertir-se en un element crític amb el seu entorn i amb recursos per esdevenir subjecte actiu del canvi.
No hi pot haver una societat lliure si les persones que la formen no són lliures, i viceversa. Cal doncs, que en front a la repressió de qualsevol expressió, ja sigui de tipus sexual, d’identitat, de comportament o de relació que per les seves característiques surti dels paràmetres establerts i que, en conseqüència, posi en perill l’hegemonia del sistema defensem l’autonomia personal i practiquem l’alliberament personal com a part indispensable del procés d’alliberament global.

4- Els nostres objectius finals: Independència i Socialisme

La nostra alternativa a l’opressió nacional i l’explotació social en què vivim, es resumeix en els objectius globals de realitzar la Revolució Socialista als Països Catalans (Catalunya) i aconseguir-ne la seva independència i reunificació. Es a dir, lluitem per la construcció de la República Socialista Catalana.
Prenem els Països Catalans (Catalunya ) com a marc de lluita, perquè entenem que constitueixen la nostra nació i que, com a tal, tenim dret a disposar del nostre futur sempre i a cada moment, i a exercir lliurement la nostra sobirania col·lectiva amb independència total. Pensem que el nostre objectiu d’Independència recull -i és l’únic que ho pot fer- les necessitats del nostre poble de sobreviure com a tal, d’alliberar-nos en tots els sentits, de construir un nou model de societat i de poder fer la nostra pròpia aportació a l’evolució del món, conjuntament amb els altres pobles treballadors, en la perspectiva d’avançar en la construcció del Socialisme.
Entenem per Revolució Socialista el procés de canvi d’estructures socials i polítiques envers una societat sense classes, on no existeixi l’explotació de les persones ni l’opressió dels pobles. Cal plantejar, sota concepcions completament noves i alliberadores les relacions humanes i col·lectives; les relacions entre homes, dones, joves, treball, natura, medi ecològic, cultura, sexualitat, participació política, organització social, etc., de manera que eliminant el substrat amb el qual es fomenta la dominació burgesa, dificulti la reproducció d’aquest tipus de dominació o de qualsevol altre.
Per a nosaltres, el concepte de Revolució Socialista és indestriable de la reivindicació d’Independència, ja que creiem que el manteniment de l’ocupació i la dominació de la nostra nació respon a la necessitat del capitalisme espanyol i francès d’extreure beneficis de les nostres terres i del nostre treball. Per això ho plantegem com un únic objectiu: la República Socialista Catalana. A més, creiem que l’assoliment de la Independència és l’única forma que tenim els treballadors i les treballadores dels Països Catalans (Catalunya ) de garantir la destrucció total del poder capitalista que ens explota, i, per tant, l’única via per construir el Socialisme.
Considerem igualment indestriables l’objectiu d’Independència i Socialisme i el concepte d’internacionalisme. Pensem que la realització de la Revolució Socialista als Països Catalans ( Catalunya ) és la millor aportació que podem fer a la solidaritat internacionalista, ja que significa un debilitament de l’enemic comú: el capitalisme monopolista mundial. A més, creiem que el procés revolucionari que intentem engegar només arribarà a bon port en la mesura que sapiguem coordinar-nos amb altres processos revolucionaris d’arreu del món, provocant una situació internacional favorable a la presa del poder per part dels pobles treballadors de les nacions del món.

5. El Contrapoder popular català.

L’organització considera que l’estratègia global per a l’assoliment de la Independència i el Socialisme vé definida per la creació, articulació i difusió d’un contrapoder popular català com a vertebració del Poble treballador Català, l’expressió política del qual correspon a una Unitat Popular Catalana.
Entenem per contrapoder popular la creació i articulació en tots els àmbits i nivells (local, municipal, comarcal, nacional, social, econòmic, laboral i institucional) d’espais de participació política i social alternatius als existents, desobedients a la legalitat franco-espanyola, emmarcats dins una estratègia de construcció nacional i expressió dels interessos polítics i històrics del Poble Treballador Català.
L’expansió i vertebració d’aquest contrapoder popular ha de constituir les bases de la futura República Socialista catalana com a autèntica democràcia participativa i popular on s’asseguri la participació política del poble sense mediacions, superant les interpretacions formalistes que limiten únicament l’exercici democràtic al sufragi.
La lluita per la creació i eixamplament d’un contrapoder popular català concebut com a estratègia per a l’alliberament entronca amb la tradició històrica de resistència de les classes populars catalanes. La resistència popular a l’opressió nacional i de classe ha estat una constant de la història de la nació catalana des de la pèrdua de la seva sobirania. Davant la inexistència d’un estat propi, la societat catalana constituí un teixit associatiu de caràcter obrer, popular i horitzontal que ha esdevingut històricament el motor dels aixecaments, revoltes i insurreccions populars en defensa de la pròpia identitat i dels seus interessos de classe. Des de l’ateneisme obrer decimonònic fins a les Associacions de Veïns del postfranquisme passant per sindicats i organitzacions polítiques, la societat catalana s’ha dotat històricament d’instruments de legalitat pròpia que potencialment podrien conformar la base per a la creació d’una democràcia catalana al marge de la legalitat franco-espanyola. Aquesta protodemocràcia ha tingut diferents formes d’expressió que van des de la mobilització popular reivindicativa a la resistència armada. Actualment, i fruit de la política de desmobilització portada a terme per l’esquerra sucursalista espanyola i la burgesia col·laboracionista catalana aquest teixit associatiu es troba desmembrat i neutralitzat.
La construcció i consolidació del contrapoder popular català ha de passar necessàriament per la reactivació d’aquest conglomerat social de manera que recuperi la seva funció històrica d’oposició a l’ocupant francès i espanyol i en defensa dels interessos de les classes populars. Considerem que aquesta ha de ser una de les tasques prioritàries de l’esquerra independentista. La construcció d’una força política independentista i revolucionària ha d’anar paral·lela a la construcció i consolidació d’una àmplia força popular antisitèmica, autònoma en tot moment del moviment polític, però coincident estratègicament amb els seus objectius. Aquesta força popular hauria d’estar constituïda pel moviment obrer, els moviments socials, i el teixit associatiu que mantinguin una posició d’enfrontament a la dominació nacional i social que pateix el Poble Treballador Català. La relació simbiòtica entre ambdues forces, la política i la social, es la base del contrapoder popular català.
Considerem que la construcció des de la base d’aquest contrapoder popular i català es condició necessària i indefugible per a què en funció del seu creixement i dotant-se dels mitjans que es considerin oportuns en funció de la conjuntura política i social del moment, esdevingui poder polític, social i econòmic, constituint així la República Socialista Catalana. Entenem que la legitimitat de la República Socialista Catalana vindrà donada per què el seu assoliment no hagi estat el fruit d’una avantguarda conscient, sinó l’esforç de tot un poble que decideix assumir el govern sobre si mateix trencant les mediacions nacionals i socials. Assumim no obstant això, que la lluita per la Independència i el Socialisme portada a terme pel Poble Treballador Català generarà una situació conflicte amb els estats espanyols i francès, i per extensió amb el capital transnacional europeu i les seves estructures repressives. L’evolució d’aquest conflicte pot assolir diferents dimensions, respecte a les quals el moviment polític i social de l’esquerra independentista caldrà que les analitzi, intervent-hi quan s’escau per afavorir sempre l’avenç en la lluita per l’emancipació nacional i social de la nació catalana.

PONÈNCIA ESTRATÈGICA-TÀCTICA

I. L’ORGANITZACIÓ DINS EL PROCÉS DE VERTEBRACIÓ DEL MOVIMENT INDEPENDENTISTA REVOLUCIONARI

1 L’ORGANITZACIÓ:

1.1 La necessitat de l’Organització:

La primera i indefugible fita que ens hem plantejat és la creació a partir de la Plataforma per la Unitat d’Acció d’una organització política socialista, ja que considerem que no hi pot haver cap projecte viable per a l’articulació d’una alternativa real de l’esquerra independentista en el camí cap a la consecució del nostre objectiu, la República Socialista Catalana, sense una sòlida base organitzativa i ideològica.
L’organització socialista revolucionària d’alliberament nacional resultant ha de servir per garantir una capacitat real d’actuació política consolidada dins i fora del moviment d’esquerra independentista, aconseguir una veritable formació ideològica i pràctica de la militància, així com contribuir a l’elaboració i difusió del nou discurs ideològic que necessita l’esquerra independentista en l’actual conjuntura de crisi teòrica i programàtica en què es troba l’esquerra tant a nivell nacional com mundial. L’estructura i el funcionament de l’organització seran en consonància amb aquesta funció.
Davant la possibilitat real d’encetar un procés de vertebració de l’esquerra independentista en termes de moviment, considerem que si no esdevenim una organització socialista no podem encarar el procés de vertebració amb garanties, ja que una unitat assolida únicament des de pautes voluntaristes podria suposar veure’ns arrossegats cap a un projecte sense control, ja que fóra impossible condicionar tant els mínims ideològics de consens com les bases del plantejament estratègic de futur. La resultant podria ser un projecte feble per enfrontar-se a les estructures de dominació que es veuria abocat a la satel·lització o a la integració.
En els darrers anys, l’esquerra independentista s’ha caracteritzat per la manca d’una organització política marxista que realitzés les tasques d’anàlisi, formació i defensa dels postulats de classe des de dins d’un moviment d’esquerra independentista, i s’ha prioritzat en canvi, la vessant agitativa i els mètodes organitzatius i de treball voluntaristes sense sistematització i sense un plantejament estratègic de fons que servís de base per a la seva planificació i desenvolupament.
Constatant aquesta mancança considerem que és necessari superar el mètode artesanal de treball polític en què s’ha basat l’esquerra independentista en els darrers anys, i que la forma d’aconseguir-ho passa per l’assoliment d’una organització de nou tipus que actualitzi la forma partit, adequant-la als reptes de la societat catalana del segle XXI. Així doncs l’organització haurà de recuperar la solidesa organitzativa i la constància metòdica en els treball polític dels antics partits comunistes, però evitant caure en l’avantguardisme, el teoricisme i l’autoritarisme que afectà a nombroses organitzacions comunistes durant el segle XX i que esdevingué una de les causes dels seus fracassos.
L’organització de nou tipus no serà doncs una partit comunista a l’estil clàssic, però haurà de servir per donar solidesa teòrica i estratègica al servei del moviment d’esquerra independentista, evitant en tot cas qualsevol intent de manipulació o satel·lització del moviment per part de la mateixa organització o d’una organització aliena. Entenem l’organització socialista revolucionària d’alliberament nacional al servei del moviment independentista i no a la inversa, alhora entenem que l’organització conforma únicament una part d’aquest moviment i que aquest ha de ser plural per què hi càpiguen les diferents tendències d’esquerra independentista que puguin sorgir, amb dret a organitzar-se totes elles, sempre i quan aquesta organització no serveixi per restar autonomia al moviment.

1.2. La relació amb la resta de l’Esquerra Independentista:

Respecte a la relació amb altres organitzacions i sectorials de l’esquerra independentista cal remarcar que no plantegem l’organització com un partit de quadres de cara a dirigir un moviment de masses ampli, sinó com una part més, amb capacitat d’incidència política i social pròpia, dins el que haurà de ser un front de forces plural de les organitzacions de l’esquerra independentista.
No és realista ni desitjable, pretendre que la organització pugui esdevenir el referent únic de l’Esquerra Independentista. Tampoc no ens volem proclamar avantguarda ni direcció del moviment. L’objectiu ha de ser, amb una pràctica seriosa i cohesionada, i amb capacitat d’elaborar un discurs polític, contribuir a marcar la línia a seguir per l’Esquerra Independentista, així com enfortir les estructures unitàries que aniran sorgint en el seu procés de vertebració.
Respecte a com s’ha de realitzar el procés de vertebració d’un moviment d’esquerra independentista, considerem que per superar l’actual fase de fragmentació on ens trobem, la vertebració ha de ser gradual i realitzada a partir de les organitzacions polítiques i sectorials representatives que mantenen un treball polític d’abast nacional.
La nostra organització política treballarà des d’un principi amb la resta d’organitzacions, sectorials i col·lectius per encarar l’estratègia política adequada que condueixi a la construcció d’una Unitat Popular Catalana com a expressió política i social de l’esquerra independentista.

2. CAP A LA UNITAT POPULAR:

La situació actual als Països Catalans (Catalunya) presenta unes condicions econòmiques, socials i polítiques favorables a l’aparició d’una alternativa política i social basada en la sobirania política, una política d’esquerres i la territorialitat que serveixi d’escletxa per a l’alliberament. En el marc de globalització econòmica neoliberal el capitalisme incrementa els graus d’explotació i d’uniformització política, cultural i ideològica.
També la imposició espanyola es veu reforçada per l’esgotament de l’autonomisme sense que el regionalisme burgès hegemònic principatí i el regionalisme de la petita burgesia valenciano-balear hagin plantejat alternatives superadores de la situació de creixent descatalanització i progressiu esquarterament dels Països Catalans (Catalunya). Mentrestant, al nord de la nostra nació continua el procés de genocidi cultural i lingüístic practicat per l’administració política francesa sense que s’hagi pogut articular una força política sobiranista, catalana i d’esquerres per fer-li front.
L’ofensiva capitalista-espanyola s’expressa clarament amb l’increment brutal de la repressió a tots els nivells, fins i tot al combatre moviments socials pacífics que només plantegen crítiques possibilistes al sistema. Per contra, el conjunt de l’esquerra que ha existit durant molts anys al nostre país es troba desorientat, en franca retirada i abocat clarament a posicions cada cop més reformistes o totalment integrat al sistema.
A més a més, cal afegir-hi el pseudoindependentisme institucional, per la via del reconeixement de fet del marc estatutari i constitucional espanyol, ha abandonat qualsevol estratègia de confrontació amb l’estat i a la pràctica l’objectiu de la independència i la reunificació nacional, i no representa més que una opció suaument tenyida de socialdemocràcia de les classes mitjanes liberals per assolir un millorament autonòmic de l’autonomia al Principat.
De la mateixa manera tampoc sembla possible que les opcions regionalistes tenyides de nacionalisme que han rebrotat tant a les Illes Balears i Pitiüses com al País Valencià vulguin anar més lluny que imitar el fracassat model burgès regionalista al Principat de Catalunya Cap d’aquestes opcions pot plantar cara a la creixent situació d’opressió nacional i social del nostre poble. Per contra s’observa que cada cop són més els sectors, sobretot joves i no organitzats, que plantegen lluites -de classe i nacionals- clarament rupturistes i amb alts graus de combativitat, però que no tenen cap plasmació política ni social per la manca d’una estratègia i d’un projecte polític.
És en aquest context que plantegem la necessitat estratègica de construcció d’un contrapoder popular, expressió dels interessos de la classe treballadora i les classes populars catalanes, d’un moviment, polític, i alhora social i cultural, enfrontat irreconciliablement amb l’estat capitalista espanyol, expressió dels interessos del capitalisme i de la negació dels nostres drets com a poble. Cerquem un contrapoder creixent, que impulsi dinàmiques de desobediència i de democràcia participativa, embrió del nostre objectiu de República Socialista Catalana.
L’instrument de lluita política de masses i institucional d’aquest contrapoder ha de ser la Unitat Popular Catalana, en què s’hi trobin representades inicialment les organitzacions (polítiques i sectorials) de l’esquerra revolucionària independentista, si bé caldrà ser capaç d’anar-hi integrant molts altres sectors que ens són propers, des de l’ala esquerra del pseudoindependentisme institucional fins als sectors més conscients nacionalment de l’esquerra reformista, passant per infinitat de gent o col·lectius combatius (a nivell nacional o social) que avui es troben aïllats i que es troben macats d’un referent.
Cal ser conscients que l’Esquerra Independentista, unida i tot, no deixa de ser socialment molt minoritària, marginal, i que un projecte sòlid d’Unitat Popular precisa arribar a molta més gent. Cal plantejar-se des d’un principi la necessitat d’ampliar la nostra base social. Per la qual cosa cal abandonar de socarrel certes actituds autistes i endogàmiques pròpies del període agitatiu de l’esquerra independentista, per cercar un contacte estret i permanent amb el conjunt de la societat.
(…)

2.1 La construcció de la Unitat Popular Catalana.

A partir d’aquesta conferència, i de la declaració resultant, es pot iniciar un procés més sòlid cap a la consecució de la Unitat Popular que haurà de ser l’expressió política dels interessos del Poble Treballador Català. Una Unitat Popular que serà producte d’un treball i debat ampli, i que ara no podem definir exhaustivament, però que nosaltres entenem com a aliança estratègica de diferents forces polítiques, que no haurien de desaparèixer per força, però on també hi tindran cabuda totes les persones i sectors que sense pertànyer a cap organització, apostin per l’alliberament nacional i social i reconeguin la legitimitat de totes les formes de lluita adequades a cada conjuntura.
La Unitat Popular tindrà caràcter assembleari i estarà estructurada en assemblees comarcals i locals. Els òrgans de direcció hauran de ser escollits democràticament per les bases en una Assemblea Nacional on tinguin igual representació i poder tots els militants. Tots els organismes sectorials i les organitzacions polítiques de l’esquerra independentista hauran de reconèixer la Unitat Popular com a referent, encara que mantinguin una total autonomia organitzativa, i caldria que aportessin la seva experiència i opinió en els debats i discussions que es donin en la Unitat Popular sobre cada lluita sectorial.
Les organitzacions polítiques que la recolzin no hi seran representades com a tals, per garantir l’autonomia del moviment, tot i que s’admetrà la doble militància. Pel que fa a la nostra organització, es considera que no cal que es dissolgui dins de la Unitat Popular, doncs es mantenen igualment les seves funcions.
A més a més, pel fet que la Unitat Popular serà un front ampli d’esquerra rupturista independentista, l’Organització hi aportarà el seu esforç i treball des d’una perspectiva marxista i independentista, caldrà seguir mantenint una capacitat d’incidència real (amb formació de militància, poder de convocatòria, lluita ideològica…), sense prejudici de treballar en tot moment per enfortir la Unitat Popular com a objectiu estratègic prioritari.
(…)

II. LÍNIA POLÍTICA DE L’ORGANITZACIÓ A NIVELL COMARCAL I LOCAL

El treball de base als pobles i als barris, a les viles i ciutats del país és un element central de la lluita per l’alliberament nacional, social i personal. Creiem que l’organització popular de base des d’una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal, té un paper clau en el procés de construcció nacional i en la consolidació d’una alternativa real a l’ordre establert.
La distribució territorial del país fa que la nostra realitat social no sigui homogènia. Hi ha dos factors essencials de diferenciació territorial. En primer lloc, l’àrea d’influència de les nostres ciutats, al voltant de les quals hi ha una realitat econòmica, política i social diferenciada de la de les zones rurals. En segon lloc, la divisió administrativa imposada sobre la nostra nació per part dels estats espanyol i francès, i les diferents estratègies que històricament han pres, en els diferents territoris del país, les classes dominants autòctones per beneficiar-se de l’opressió nacional.
Cal, però, tenir en compte altres elements com el volum i el grau d’integració de la immigració vinguda d’altres parts de l’estat espanyol. Aquestes diferents realitats, que juntes formen la nostra nació, ens obliguen a adaptar el discurs i la pràctica de l’Organització a la realitat concreta que pateix el poble treballador. Aquesta tasca és responsabilitat dels comitès locals i les assemblees comarcals, cal tenir present que, per sobre les diferències territorials, la pràctica i el discurs de l’Organització han de mantenir, a tot el país, coherència i unitat.
D’aquesta manera aconseguirem bastir, i acumular forces entorn, d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. La tàctica de l’Organització en política local es centrarà, principalment, en respondre a les agressions que pateix el poble treballador català i a proposar alternatives que permetin el creixement i consolidació del contrapoder popular.
Aquestes agressions es materialitzen en la precarietat laboral, en l’exclusió social, en la indefensió davant les estratègies empresarials, en les discriminacions per raons de gènere o opció sexual, en la impossibilitat dels joves per independitzar-se, en la impossibilitat d’adquirir un habitatge digne, en la pujada dels impostos, directes o indirectes, que afecten a la classe treballadora i les altres classes populars i la baixada dels de les empreses i els de les classes dominants, en la destrucció del medi natural del nostre país, en la privatització i elitització de l’ensenyament i en els intents de genocidi cultural conta el nostre poble.
Els sectors socials que més pateixen aquestes agressions són les dones, els joves i els immigrants, i a més, són els sectors socials amb menys capacitat de resposta. Cal doncs, que els comitès locals de l’Organització creïn marcs de treball i línies d’actuació per resistir i respondre a aquestes agressions. Per altra banda, cal donar suport actiu a les reivindicacions locals dels i les treballadores. Així com mantenir relació amb sindicats combatius i amb grups de treballadors organitzats que tinguin implantació local.
Cal, també, impulsar i participar en els moviments socials ( ocupació, veïnals, per la llengua i la cultura catalana ) que denuncien i posen al descobert les injustícies i l’arbitrarietat del sistema econòmic i de l’opressió nacional que patim. Cal doncs, que els comitès locals de l’Organització tinguin un paper actiu en les lluites contra l’especulació, les veïnals i en defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, aportant una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal a cada lluita concreta per emmarcar-la en la lluita global per l’alliberament.
Una altra tasca important dels comitès locals és treballar en defensa del medi natural i per una gestió racional dels recursos naturals del país, ja que sota la lògica capitalista de lucre i acumulació correm el perill que la diversitat i la riquesa natural del país siguin destruïts en nom del màxim benefici. Cal doncs, impulsar les lluites contra les infrastructures que agredeixen el medi natural, perquè els transports públics siguin efectius i gratuïts, pel tancament de les centrals nuclears, per tenir un pla nacional efectiu de tractament de residus i contra la impunitat de les empreses en contaminar els nostres rius i el nostre Mar i per tenir un pla hidrològic que posi fre a la desertització i que reguli i administri l’aigua de forma racional i sostenible.
Cal, també, que els comitès locals de l’Organització tinguin un paper actiu en la lluita contra les agressions racistes i xenòfobes que pateixen els immigrants. Aquests, en fer de mà d’obra barata, precaritzen, involuntàriament, el mercat laboral. Aquest fet és instrumentalitzat per l’extrema dreta, el discurs de la qual argumenta que els immigrants són la causa de tots els problemes dels treballadors del país, així els immigrants fan el paper de cap de turc. Per això cal que els comitès locals s’esforcin per desemmascarar les causes reals dels problemes que pateix el poble treballador català i treballin activament per la integració dels immigrants.
Cal també que els comitès locals de l’Organització impulsin i promoguin una actitud d’insubordinació i rebuig a les forces d’ocupació i els cossos repressius ( Exèrcit espanyol, Guardia Civil, Policia espanyola, Mossos d’Esquadra ), posant al descobert i denunciant les múltiples arbitrarietats i abusos de poder d’aquestes institucions repressives. Així el treball antirrepressiu de denúncia, agitació i mobilització, a nivell local, ens permetrà posar al descobert les causes profundes de la repressió al poble treballador; la necessitat del capital d’explotar les nostres terres i el nostre treball per mitjà de l’ocupació i la dominació política de la nostra nació.
Per últim cal que els comitès locals de l’Organització treballin en els àmbits associativo-cultural i municipal-institucional, fins ara poc treballats, des dels quals poguem crear una base sòlida sobre la qual bastir, i acumular forces entorn, d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal

àmbit associativo-cultural: En aquest àmbit, cal que els comitès locals de l’Organització es relacionin i participin en el teixit associatiu local, dinamitzant les activitats culturals des d’una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal. Cal potenciar la cultura popular catalana com una eina per entendre i transformar la realitat que patim, oposant-la a la cultura americanitzada, consumista i alienant, controlada per les grans empreses de l’oci i per les institucions polítiques. Cal també potenciar l’ús social de la llengua catalana, treballant per una autèntica normalització i fer front a les continues agressions que pateix. Així mateix, cal desemmascarar als grupuscles espanyolistes, que sota el discurs de la tolerància, donen cobertura ideològica al genocidi cultural que, des de fa segles, pateix el nostre poble.Per altra banda, cal potenciar les festes i tradicions populars del nostre poble, sense caure en la folclorització, per aconseguir que les relacions socials de lleure de la classe treballadora i les altres classes populars no tinguin només el marc consumista dels grans centres comercials o les grans discoteques. Així podrem crear marcs de relació, entre joves i grans, entre homes i dones, on el consum i l’aïllament no hi tinguin un paper central. Per tot això, cal potenciar la creació de casals i ateneus populars independentistes i d’esquerres, o participar en la dinamització dels que ja existeixen. Cal que en aquests casals i ateneus populars s’hi incloguin diverses sensibilitats, independentistes i d’esquerres, per consolidar i ampliar la base social de l’esquerra independentista. D’aquesta manera aconseguirem anar acumulant forces entorn d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. Un cop es vagin creant aquests casals i ateneus populars, juntament amb els que ja existeixen, caldria que es coordinessin, independentment de l’Organització, per crear una xarxa nacional de casals i ateneus que siguin el referent del foment de la cultura popular catalana i de la defensa de la llengua.
Àmbit municipal-institucional: La presència de l’esquerra independentista a les institucions, ara com ara, s’ha de cenyir estrictament als ajuntaments i, per extensió, si s’escau, als consells comarcals. En aquest àmbit institucional, el més proper al poble treballador, és on hem de centrar els esforços per començar a conquerir quotes de poder institucional. A molts ajuntaments del país l’amiguisme, el caciquisme i la poca transparència són fets corrents. Aquests fets obren les portes a que una opció rupturista, oberta i participativa, rebi el suport de sectors del poble treballador. Així doncs, aquest àmbit serà també un espai des del qual poguem articular i acumular forces entorn d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. Per això, cal que arreu del país, on sigui possible, els comitès locals de l’Organització impulsin la creació de Candidatures d’Unitat Popular (CUP), dins les quals s’aglutini als sectors independentistes i d’esquerra coherent del municipi. Caldria que les CUP que es creïn, i les que ja existeixen, es coordinessin, independentment de l’Organització, per començar a articular un referent municipal, amb unes mínimes línies d’acció comunes, a nivell nacional. Pel què fa a l’Organització, impulsarà, a nivell nacional, una escola de formació en política municipal, oberta a tothom qui hi estigui interessat. Pel què fa a la política d’aliances, creiem que cal tenir present que la tasca principal de les CUP ha de ser fer oposició activa i que, per tant, no s’ha de prioritzar els pactes. Tot i això, la realitat municipal del país és molt diversa i es poden donar casos en que un pacte suposi un pas endavant per la CUP i que aquest no vagi acompanyat de cap contrapartida política. Així doncs, en última instància, depèn de cada CUP determinar la política d’aliances que cregui més convenient. Per últim, cal dir que el treball local de l’Organització ha de mantenir un equilibri entre els diferents àmbits i coordinar-los tots per aconseguir articular una alternativa local independentista, socialista i antipatriarcal. Així la tasca institucional no ha de monopolitzar el treball, és més, aquesta s’ha de subordinar a la lluita global i fer de corretja de transmissió de les lluites que es porten a terme fora de les institucions.

En parlar de política local, no podem passar per alt la divisió territorial natural del nostre país; la comarca. Aquesta és un territori amb una certa unitat, adquirida per la barreja de condicions naturals (sobretot hidrogràfiques i orogràfiques) i de demarcacions històriques, econòmiques i jurisdiccionals. Així doncs, les comarques són un element cabdal en l’organització territorial del país.
Per tant, la nostra estructura organitzativa s’ha d’ammotllar a la distribució comarcal del país. Pel què fa a la política local, la coordinació i el treball planificat a nivell comarcal és clau per sumar esforços i incrementar la capacitat d’incidència social dels diferents nuclis locals de l’Organització en les respectius municipis.
Cal impulsar la coordinació i el treball conjunt, a nivell comarcal, ja que al formar una realitat territorial específica, les problemàtiques, normalment són compartides per diferents municipis. Per altre banda, treballar a nivell comarcal obre més les perspectives de treball local i proporciona un nivell organitzatiu clau d’interrelació entre les estructures locals i les nacionals de l’Organització.
Així doncs, l’organització comarcal és clau en l’articulació nacional de l’Organització, tant pel què fa a la democràcia interna, ja que és l’àmbit des del qual s’ha de realitzar i canalitzar el debat de les bases sobre els afers nacionals, com pel què fa a l’estructuració organitzativa, per mitjà d’un aparell executiu nacional que tingui responsables a cada comarca.

Resolució Política de la IV Assemblea Nacional de la P.U.A.

Resolució Política de la IV Assemblea Nacional de la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA) i I Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) en virtut de la qual es dissol la PUA i es funda Endavant (OSAN).

Resolució Política

La PUA (Plataforma per la Unitat d’Acció) acorda la seva dissolució en aquesta IV Assemblea Nacional celebrada a Vilafranca del Penedès el 22 i 23 de juliol de 2000. Considerem que durant aquests darrers 4 anys d’existència de la PUA, l’escenari de l’esquerra independentista catalana ha canviat a bastament, fruit d’aquest canvi i de l’evolució política de la mateixa Plataforma, arribem al punt final d’un trajecte engegat fa 4 anys.
La PUA va néixer per donar resposta a 3 problemes que planaven sobre l’esquerra independentista i que qüestionaven la seva pròpia existència:

L’abandonament del vincle de les lluites socials amb les lluites d’alliberament nacional.
La necessitat de la unitat per superar els errors del passat.
L’amenaça que representava la progressiva satel·lització de l’esquerra independentista davant el projecte possibilista d’ERC.

Podríem afirmar que actualment aquestes 3 línies de treball que es va plantejar la PUA en el seu inici han estat, si bé no assolides, almenys afermades i que tots tres discursos s’han socialitzat en el conjunt del moviment. És cert que durant aquest 4 anys hem comès errors. Així, hem vist com dins la nostra organització es reproduïen comportaments i actituds que tot just eren les que preteníem combatre. Això no obstant, l’experiència global de la PUA ha estat positiva, i avui podem afirmar a què la PUA ha tingut un paper important en la represa de l’independentisme de combat, en el soldatge de les lluites socials i nacionals i darrerament en l’inici d’un procés de vertebració de l’esquerra independentista.
Durant aquests quatre anys, no només la conjuntura de l’esquerra independentista ha canviat, sinó que la pròpia PUA ha anat modificant la seva estratègia política i la seva estructura organitzativa en funció dels condicionants tant interns com externs. Venim d’un temps de ruptura, en què l’independentisme després de l’ensulsiada del 92 havia tocat fons, en què hi havia un abisme generacional entre unes organitzacions de joves que maldaven per assolir un espai propi i unes organitzacions teòricament referents, buidades de militants a conseqüència d’anys de divisió i mancades d’una estratègia pròpia, que cercaven salvar les restes del naufragi mitjançant un apropament possibilista a ERC. La PUA nasqué per fer front a aquesta situació, amb una voluntat de revulsiu que servís d’una banda per frenar el procés d’assimilació que estava duent a terme ERC i de l’altra per retornar la combativitat al moviment independentista.
Malauradament, aquest afany de canvi en positiu es veié contradit per la internalització d’errors i actituds als quals la PUA afirmava combatre. Aquests 4 anys no han estat exempts de dirigisme, de sectarisme, d’avantguardisme i d’enfrontaments estèrils contra persones i organitzacions, que han restat forces al procés de construcció d’un nou moviment d’alliberament nacional. Tanmateix, la PUA va saber detectar a temps aquests errors, i en funció dels acords presos a la III Assemblea Nacional de s’inicia un procés d’autocrítica de la pròpia Plataforma, procés paral·lel al debat engegat per a la construcció d’una nova organització dins l’esquerra independentista.
Durant els 4 anys de la seva existència, la PUA s’ha caracteritzat per la seva decidida resolució en revifar la lluita independentista mitjançant el seu apropament a les lluites socials i el retorn al carrer de les opcions de combat. A voltes amb una visió excessivament agitativa, fruit de la nostra immaduresa i manca de formació política, el nom de la PUA està indissociablement vinculat a la revifalla de lluites socials arreu de la nostra nació durant la segona meitat de la dècada dels 90′.
Considerem no obstant això que hem arribat al final d’un camí i que els reptes que ens esperen en un futur requereixen una profunda reestructuració organitzativa i estratègica. Durant aquests últims dos anys, la PUA ja no funcionava com a una plataforma de col·lectius que es coordinen entre ells, sinó que cada cop més esdevenia una organització política. D’altra banda i de forma progressiva també s’ha donat una reorientació estratègica. Actualment ja no estem en un temps de ruptura, sinó de construcció. Ens trobem en una situació òptima per avançar vers la vertebració d’una organització referent del conjunt de l’esquerra independentista, i cal que les persones que fins ara hem portat endavant la lluita de la PUA siguem capaces d’aportar propostes i oferir solucions per què aquest procés acabi reixint. Durant anys, el capital polític que la PUA ha aportat al moviment independentista és la seva vinculació amb les lluites socials, la necessitat de subratllar la indestriabilitat entre els alliberaments. És lògic doncs, que dins el procés de redefinició de l’espai de l’esquerra independentista la PUA decideixi tirar endavant un nou projecte polític engrescador ENDAVANT com a resultat la seva transformació en una nova organització política independentista i socialista.
Ara bé, la proposta política de ENDAVANT no s’adreça únicament al moviment d’esquerra independentista, sinó al conjunt de les classes populars catalanes. Cada dia més s’accentua dins la nació catalana el divorci entre el poble i la classe política que el diu representar, un sector cada cop més ampli de la població es troba exclòs de la representació política i s’obre el camí a que una alternativa rupturista, basada en la contrucció d’un contrapoder popular català esperoni la construcció nacional i social catalana. Davant d’un espai d’esquerra que ha quedat erm a conseqüència de la fugida cap al “centre” de totes les opcions que asseguraven ocupar-lo, l’independentisme de combat té l’opció de recuperar-lo, sempre hi quan sabem estar a l’alçada que les circumstàncies requereixen. Per això, ENDAVANT apostarà fort per enfortir la xarxa associativa i cultural catalana se d’una perspectiva de contrapoder, treballar en la política municipal per començar a bastir les bases d’una democràcia catalana i continuar la nostra presència activa al carrer per què sàpiguen que la nostra nació no pacta amb ocupants i explotadors, sinó que lluita per a la seva llibertat.
Considerem que la funció d’aquesta nova organització política no és la de ser cap avantguarda, sinó la de aportar propostes al moviment des d’una perspectiva marxista, defensant sempre el punt de vista de classe i aprofundint en aquelles lluites o anàlisi on considerem necessari d’intervenir. Som conscients del repte que implica per nosaltres aquesta profunda transformació organitzativa i estratègica, i de les implicacions que això tindrà a nivell intern per elevar la formació i la maduresa política. Però alhora som encara més conscients que la renovació era inevitable i que ara més que mai la nostra nació necessita d’una organització política independentista i socialista inserida en un nou Moviment Català d’Alliberament Nacional, la construcció del qual ara es veu almenys possible. Així doncs, aquesta IV Assemblea Nacional marca la fi de la PUA i el naixement de ENDAVANT, un nou projecte polític que es funda en els principis del marxisme al servei del moviment de l’esquerra independentista.
Reunificació, Independència i Socialisme
Visca la Terra!

Vilafranca del Penedès 23 de Juliol de 2000
Països Catalans

Dl	Dt	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30
« oct.				des. »