Article de Loris Campetti, periodista italià. 

Quant es fot la classe obrera (I)  

A la fàbrica Sevel de Val di Sagno un de cada dos obrers consumeix substàncies estupefaents. El mateix succeeix en llocs en els quals l’edat mitjana és molt baixa. S’esnifa per a aguantar “una merda de treball, una merda de vida”, perquè tothom ho fa, perquè la fàbrica ja no és una comunitat. Tripijocs, robatoris, registres de la policia. La pols blanca canvia la relació amb el treball i el sindicat. En la cadena de muntatge s’han donat casos de noies que es prostituïen per a pagar-se la dosi. Ara són menys. Només ho fan quan s’acaba el sou.
“El proletariat no només és una classe que sofreix…, la vergonyosa situació econòmica en la qual es troba l’ empeny irresistiblement cap a davant i l’incita a lluitar per la seva emancipació definitiva”. Ho escrivia Friedrich Engels en 1840 en la seva magistral La situació de la classe obrera a Anglaterra. La idea d’Engels i Marx és tan senzilla com extraordinària; una idea que ha mobilitzat a milions i milions d’homes i dones de tot el món al llarg dels dos últims segles. Una idea que va canviar el món, emancipant a grans masses d’una condició de misèria i subordinació a través de la lluita de classe, “el motor de la història”. En quin moment es troba la història, 170 anys després de la investigació d’Engels? Aquesta pregunta ens va sorgir de manera espontània a l’acabar la nostra investigació sobre consum i difusió de drogues en les fàbriques italianes, i vam anar a revisar els textos clàssics, les memòries de les treballadores tèxtils de Manchester, poc més que nenes, obligades a enverinar-se amb “xerès, oporto i cafè” per a suportar un ritme de treball inhumà durant 15-16 hores al dia. El 2008 hi ha realitats industrials importants en les quals ni més ni menys que el 50% dels treballadors consumeix coca, i en menor proporció, heroïna o qualsevol substància que faci més tolerable una “merda de vida”, o millor, que permeti somiar-hi amb una fugida improbable. Una merda no només de treball sinó de relacions en pobles freturosos de vida social, que concedeixen ben poc a les esperances de futur i de canvi, segons ens conten els treballadors. Es consumeix per a treballar, per a posar-se cec, per a fer l’amor. Es consumeix en la cadena de muntatge, en la discoteca amb els amics, en el llit per a millorar les prestacions sexuals; després arriba la dependència i amb ella el tràfic per a pagar-se les dosis. Obrers i obreres, caps i capatassos, temptats en la fàbrica per altres obrers: una ratlla en els lavabos de la fàbrica per provar, l’exaltació i el cor bategant a mil, l’adrenalina que, al principi, fa fins i tot augmentar la producció, i al final, l’hàbit. Es treballa de nit per a guanyar tres-cents euros més: 1.400 en lloc de 1.100 euros, que et vénen estupendament per a afrontar l’abstinència i la crisi de la quarta setmana. De nit hi ha menys controls, “marques puntes de producció i els caps no et toquen les pilotes”. Alguna noia arriba fins i tot a prostituir-se per a pagar-se la dosi; per sort, són casos esporàdics.
 Del taller a la plaça del poble.
La droga arriba des de la fàbrica als pobles d’origen dels treballadors: una espiral perversa de la qual, pocs se n’ocupen: els assistents socials, els Ser.T. [Serveis de Toxicodependències, N.d.T.], algun òrgan institucional i poca cosa més. Les empreses amaguen mentre poden el fenomen per a salvar la seva imatge; si surt a la llum un cas, posem arran de l’enèsim registre dels carabinieri, opten per la repressió mitjançant l’acomiadament o les “dimissions espontànies”, de vegades ajuden a la recuperació dels toxicòmans. Igualment, els sindicats obliden quelcom, cosa que els delegats no es poden permetre ja que el seu compromís corre el perill de canviar de naturalesa, degut al fet que el treball d’ajuda als nois que han caigut en l’espiral resulta molt absorbent. Uns nois (hi ha membres del “sindicat” i fins i tot delegats) que no viuen el treball com emancipació, com a vehicle per a construir-se un futur, sinó com pura font d’ingressos per a seguir esnifantpunxar-se. Comencem el nostre viatge a Sevel di Atessa, Val di Sagno, a la regió dels Abruzos. Posarem noms inventats a molts entrevistats, nois i noies que consumeixen substàncies estupefaents, delegats sindicals que demanen l’anonimat, membres de les forces de “l’ordre” ocupats en operacions contra la droga. En nombre d’empleats, la Sevel és la principal fàbrica italiana de la FIAT després de la de Mirafiori (Torí). En ella es construeixen les furgonetes Ducato per a la multinacional turinesa i per a la francesa PSA (Peugeot i Citroen), un producte que no està patint la crisi internacional de l’automòbil. Des de la seva creació, el 1980, la Sevel ha anat augmentant la seva capacitat productiva. Avui dóna treball a 6.500 persones en tres torns –matí, tarda i nit- als quals cal afegir uns 2.000 obrers d’empreses externes que operen als voltants de l’establiment i milers de contractes del grup FIAT. Tan sol en Val di Sagno hi ha 10.000 famílies que viuen de la Sevel: entre 10 i 15 milions d’euros al mes que representen la font de renda principal de la vall. No cal dir que al pes econòmic de l’empresa se li suma el polític. Una situació anàloga en molts sentits a la que es va determinar en la regió Basilicata amb l’arribada de la FIAT-SATA. L’empresa contracta de manera massiva –ens explica el nostre guia, el delegat del sindicat FIOM Antonnio Digues Tonno- grans remeses de nois i noies de divuit anys seleccionats a la babalà. Al veure que no són suficients per a satisfer la demanda de la FIAT, cada vegada són més nombrosos els contractes efectuats per tota la zona de Chieti, Pesqués, Molise, Apulia i Campania. Edat mitja baixíssima, alt grau de treballadors que ho deixen, doncs “es treballa dur aquí”: “Els joves viuen amb desafecció la relació amb la fàbrica i el sindicat. Què dir de la política. Pensen en el futbol, la pizza, la discoteca. I en la cocaïna. Hi ha qui fa de tot perquè no li prorroguin el contracte després del període de prova, de manera que els pugui dir als seus pares: “ho he intentat, però no és culpa meva si no m’han agafat”. Tal vegada per aquesta actitud, tal vegada per una difusió sense control de la droga, el cas és que ara la Sevel està contractant a persones una mica més grans, entre els 25 i els 28 anys”.  Tant els delegats com un oficial de l’antidroga que coneix bé la fàbrica a causa dels registres nocturns -gairebé sempre fructuosos- a la recerca de substàncies, sostenen que un de cada dos empleats està involucrat amb major o menor assiduïtat i dependència en el rotllo de la cocaïna. Fins fa poc temps es trobaven dosis enormes de drogues en les taquilles dels obrers. Ens conten que es confiscaven moltes dosis de coca, heroïna i maons de fins a un quilo d’haixix. Havent-ne enxampat a tants, ara tots són més prudents. coca o injectant-se heroïna, o bé fumant-la “com fa un grup de ties del meu torn”, diu Artur, que duu anys intentant desintoxicar-se i torna a recaure, a pesar de la seva cita quotidiana en el Servei de Toxicodependències de Pesqués. Artur, del sindicat (està afiliat al sindicat d’esquerra FIOM), només s’espera “una ajuda per a defensar-me dels caps que em fan xantatge, em persegueixen, em donen dies i dies de suspensió per a guardar-los en el calaix i treure’ls cada vegada que intento aixecar cap”. Artur alterna el treball a la fàbrica, les baixes per malaltia i moltes altres coses per a continuar endavant. Va deixar la universitat després d’un gran trauma, el terratrèmol en el seu poble, Sant Giuliano de Apulia, i va començar a…
El silenci és or
La relació entre forces de “l’ordre” i “seguretat” de les empreses no és sempre ideal, i així ocorre que als controls dintre de les fàbriques s’afegeixen els de fora, a tir fet. Com als drogoaddictes i als camells se’ls pot fer xantatge fàcilment, són ells mateixos els qui acaben xivant-se a la Policia i els carabinieri. I a l’empresa, que, de vegades, fa servir els xivatassos per a posar en evidència als xivatos delatant-los davant els seus companys de treball. Hi ha hagut detencions, però tot passa sense deixar rastre, i la premsa, fins i tot la local, calla. La fiscalia es mou amb peus de plom; en ocasions ni tan sols protegeix el treball dels magistrats que autoritzen escoltes telefòniques amb l’objecte de tenir sota control el fenomen. “En la fàbrica –diu Antonnio- regna el caos. L’empresa, després d’haver treballat amb tenacitat per a neutralitzar al sindicat, ara es queixa de la falta d’interlocutors, en el sentit que ja no som un interlocutor seriós en tant que no tenim un coneixement profund de la fàbrica, els obrers i els seus problemes”. Aquests joves, obreres i obrers, són completament diferents de la classe obrera que coneixem i de la que parlem. Els vells, els que duen vint anys o més treballant per la Sevel, estan furiosos amb les noves generacions de treballadors: “ S’ho estan buscant, no volen fer res, et criden només perquè els donin llocs millors. Són individualistes i no ens respecten, la droga els ha buidat per dintre. En lloc del treball –diuen- només pensen en la cocaïna”. En una cosa sí que semblen estar units joves i vells: voten en la seva majoria a la dreta, a Fini o a Berlusconi, o no voten, inclosos molts dels que van apostar pel govern Prodi i es van desil·lusionar. Hi ha fins i tot afiliats als sindicats, inclòs alguns delegats que poden votar a la dreta: “Amb el carnet defensen el seu salari de l’empresari, amb el vot a la dreta el defensen de l’Estat, que els tortura amb els impostos”. “La fàbrica s’ha convertit en un supermercat, es ven de tot: pots comprar-te un motor Alfa, un remolc de cotxe, un estèreo, tot tipus de droga procedent sobretot de Nàpols a través dels camioners que porten a la fàbrica components i material necessari per a la producció de les furgonetes. El material acaba en mans dels camells interns, i de mà en mà, arriba a totes les seccions, després surt de la fàbrica i arriba als pobles, on tots consumeixen drogues toves i molts, per ventura un 80%, es posa de coca, dels 14 als 40 anys”. Ens explica un que treballa en la repressió externa, i ens ho confirmen els joves amb els quals parlem, a més del secretari del sindicat FIOM dels Abruzos, Marco di Rocco: “Una plaga social”.  Però el procés de transformació cultural afecta abans de res a la fàbrica: la gent es fica en la línia de muntatge, esnifa en els descansos al costat de les taquilles, i en el váter la gent es punxa. Algunes vegades, ens diu un oficial, “hem enxampat a nois col·locats que feien l’amor dintre de les furgonetes que estaven construint”. Els robatoris en les taquilles no es conten, “aconsegueixen deixar buides moltes actuant en equips organitzats”, ens diu un altre delegat. Desapareixen també els sifons en els banys, els miralls. “Tot per quatre duros, per un quartet”. El quartet és una dosi d’un quart de gram de coca; per vint euros te la duus a casa o a la cadena de muntatge. El seu preu, des de Nàpols fins a Atessa, es pot triplicar.
Xantatges i amenaces.
Per què ho fan?. “Perquè són iguals que els nois de la seva edat que estudien i malviuen al poble. Hi ha qui –ens diu qui s’ocupa de droga en el territori de Lanciano- al començament fa servir la coca per a aguantar un treball molt dur, però no és aquest el motiu principal. Ho fan sobretot de nit perquè la vigilància és menor. I si qui passa la droga és xantatgista, els vigilants interns no tenen instruments per a intervenir: els amenacen”. Giulietta i Romeo són dos obrers en tractament des de fa uns anys al Ser.T.. Són heroïnòmans, i ara viuen amb la seva dosi diària de metadona. Juren que estan nets. Giulietta ha heretat una hepatitis C de l’època en la qual es punxava, la van moure de la línia a un lloc una mica més humà només després de quatre desmais. Ara treballa en la secció de pintura, que no és la ideal per a qui té el fetge en males condicions. El nostre delegat FIOM es compromet davant de nosaltres a ajudar-la perquè la traslladin a un lloc compatible amb el seu estat de salut. Això és el que fan als delegats, a qui demanen què “els tirin un cable” davant els caps per a aconseguir torns o llocs millors. “Em vénen a casa –diu Antonnio- pares de nois que han caigut en l’espiral. Em demanen ajuda”. Molts són joves amb contractes atípics. Se suporta el torn de nit pel fet de ser precari o xantatgeable, o s’escull per a guanyar 300 euros més, o perquè “un es pot drogar sense que li toquin molt les pilotes”. Les “ratapinyades” solen viure la nit com “un regal”, i treballen a sac per a defensar-ho. El Servei de Toxicodependències de Lanciano té 220 usuaris: la meitat són obrers de la Sevel. “No es punxen per a aguantar el cansament. Molts arriben a la fàbrica ja enganxats a la coca o l’heroïna. Al començament et pot donar una mica més de marxa, si la controles t’ajuda, però si et passes de la ratlla, ja no aconsegueixes treballar. El cos suporta millor l’heroïna –sosté Romeo- que dóna dependència només psicològica. Amb l’heroïna, passant després a la metadona, aconsegueixes muntar-te una nova vida. Amb la coca és pitjor: 30 euros al dia per a la dosi és l’única cosa que busques. S’escolta per aquí que en muntatge va haver certs casos de noies que es prostituïen per a treure una mica de pasta”. Això és tabú, i fins i tot qui està disposat a explicar-ho com aquell que no sap rés, com si no sapigues de que va la pregunta. Això se sap, “però no es diu, són sol remors que corren”. Que corren de pressa. Repeteixes la pregunta i llavors la resposta és obligada: “Abans passava, ara menys, només a la fi de mes, quan el sou s’acaba”. Oblit o decència? Tal vegada ambdós. Giulietta diu que se sent agraïda a un cap que la va ajudar quan havia caigut molt baix i pesava 38 quilos: “vaig arribar a consumir 80 euros diaris en heroïna; llavors no et queda més remei que punxar-te i passar de com aconsegueixes els diners ”, si de prostitució no vols ni sentir-ne parlar. Què és el treball per a aquests nois? Per a Romeo “és el principal, li dóna un sentit a la meva vida, una identitat”; en canvi, per a Giulietta, “no és possible identificar-se amb aquest treball. Si pogués, em marxaria demà, però no a altra fàbrica; al cap i a la fi la Sevel és el millor lloc de treball de la zona. Voldria dedicar-me a altra cosa en la vida”. I el sindicat? “Tinc bones relacions, el sindicat és important, però –admet Romeo- rares vegades participo en les vagues”. I Giulietta: “Jo no hi tinc contacte, els meus delegats són carn i ungla amb els amos. Només la FIOM se salva. Però em sumo a les vagues, almenys a les de vuit hores, així m’estalvio la molèstia d’anar a la fàbrica”. Per quina raó us punxeu? “Intenta viure en aquests pobles. Prova. Veuràs com ho entens i fins i tot tu mateix ho acabes fent”. A Giulietta no li cap el menor dubte. Ara pot tirar endavant decentment amb el seu company. “Ara estem nets. Però no de la metadona, que et persegueix per a la resta de la teva vida”. Romeo no ha renunciat a la idea de lliurar-se també de la metadona: “Una vegada vaig provar, potser torni a intentar-ho”.  Són dos pacients model. Duen cinc anys sense punxar-se  i aconsegueixen passar les vacances fora, si bé abans passen pel servei de Toxicodependències, agafen les dosis diàries i després se’n van a la recerca d’una vida normal. Parlis amb qui parlis t’explica el mateix: amb la cocaïna no hi ha problema, “pots deixar-ho quan vulguis”. El fet és que no ho fan. Pocs admeten ser toxicòmans. Ens ho expliquen a nosaltres o ho fan a ells mateixos?.
La crisi de la comunitat.
La impressió que es treu d’aquest primer viatge és que la “diferència” obrera ha acabat. Els joves del metall són iguals als de fora perquè la fàbrica ja no és una comunitat, un lloc identitari, d’agregació. Es comparteix la mateixa condició de treball, però és molt més fàcil ajuntar-se per a esnifar que per a lluitar contra els patrons. La fàbrica s’ha tornat un lloc de passada per als joves. Un lloc de consum, de tripijoc. (1/Continua).

 Una mica de coca i el torn s’acaba volant. (II)

A la Melfi, la joia de les instal·lacions de la FIAT, la gent es fot de tot per a suportar els ritmes del TMC2. Però la cocaïna també marca els temps de la vida i permet un comerç que per a molts consumidors es converteix en un negoci rodó. Abans hi havia un “prat verd”, camps de blat sense fi en l’extraordinària plana de Sant Nicola. El blat va cedir el seu lloc a l’establiment FIAT-SATA de Melfi i el pujol que grimpa cap al poble mostra la ferida d’una carretera construïda com pas elevat. A l’inaugurar-se la fàbrica el 1994, esperances d’emancipació i retòrica postdemocristiana es van barrejar en una narració inèdita en aquesta terra de la Lucania: arribava el capitalisme seriós, es podia sortir d’una pobresa camperola dominada durant dècades pel paternalisme del democristià Emilio Colombo. Arribava la indústria, arribava el progrés. El vell padrí aplaudia el traspàs als nous padrins: “Romito, saludi de la nostra part a Agnello” [joc de paraules amb els cognoms de Romiti i Agnelli, els llavors conseller delegat i propietari de la FIAT respectivament, N.d.T.], es veia escrit en un cartell filmat per cent càmeres. A la FIAT se li concedia tot, des de la derogació de la prohibició del treball nocturn de les dones fins a una forma renovada de cel·les salarials que condemnaven als futurs obrers a guanyar menys dels seus companys de la fàbrica de Mirafiori (Torí) i a treballar més. A les instal·lacions de Sant Nicola les van anomenar “Prat verd”, doncs naixien del no-res (se sap que el blat no és res), de l’oblit de la indústria i el conflicte laboral. Van haver de passar 10 anys justos perquè els obrers de Melfi explotessin decretant la fi de la pau social: durant 21 dies van bloquejar els reixats d’entrada, van aguantar les càrregues de la policia i van trencar un aïllament que molts, des de la política, els mitjans de comunicació i fins i tot des dels sindicats, havien tractat de maquinar en va al voltant dels nous bandits “de la granota blava”. Van guanyar amb el recolzament gairebé solitari del sindicat FIOM, van arribar a la seva majoria d’edat conquistant drets que uns altres, en altres èpoques, havien conquistat i que ara, tots alhora, corrien el perill de perdre de nou.  Gairebé 15 anys després del seu naixement, Melfi és una de les fàbriques punteres de la FIAT. 5.300 empleats directes, 10.000 considerant tot el grup. Els obrers arriben a Sant Nicola tots els matins, tardes i nits des de tots els pobles de la regió de la Basilicata, des del nord d’Apulia i alguns des de Campania. Hores i hores d’autobús o de cotxe, centenars d’accidents de tràfic amb molts morts i ferits que s’han anat acumulant al llarg de 15 anys d’anar i venir. També aquí, com a Sevel in Val di Sagno, treballa una classe obrera molt jove que sovint no aconsegueix aguantar els ritmes obsessius de la fàbrica model: prova d’això és el canvi freqüent de personal. També aquí, com a Sevel, la cocaïna campa pels seus furs. Mentre deixem enrere la plana i el poble viatjant cap a Potenza, un delegat sindical de la FIOM, anònim, ens explica la “normalitat” del consum i el tràfic en les línies de muntatge (perdó, les UTE, l’acrònim d’Unitats Productives Elementals, que van als ritmes de la famosa mètrica TMC2, causant d’estrés, hèrnies, síndrome del túnel carpià, tendinitis, etc.). “La cocaïna corre per la fàbrica des del començament, però va ser fa poc quan va cobrar dimensions de massa. Un carretillista que treballa en la meva cadena ven una quantitat de dosi increïble als altres obrers, als caps, als vigilants, que li foten al tema com bojos, a les dones. El tràfic és quotidià igual que el consum, però els divendres i abans de les vacances el volum de negoci puja com l’escuma perquè es compren les dosis pel dissabte a la nit en la discoteca o en les vacances. El meu amic carretillista abans de Nadal va guanyar 15.000 euros, i en poc temps es va comprar una casa”. La gent es droga també dintre de la fàbrica? “Els obrers –respon- se’n foten durant els descansos, els reconeixes perquè reprenen el treball excitats, ensumant els mocs; és una mena de tic, i durant mitja hora produeixen com bojos, després es relaxen. Al principi són consumidors ocasionals, però quan agafen el vici es transformen en petits camells per tal de pagar-se les dosis. Els porros s’els fumen directament en la UTE: si oloressis quina aroma…”.
Droga de suport.
Els preus de la cocaïna ronden els 70-100 euros per gram, 20-25 euros pel clàssic quartet. La coca arriba sobretot de Foggia i la porten els típics camioners que aprovisionen  la fàbrica de peces, components, somnis de glòria o de fugida, com es digui. “Hi ha algun que se’n fot –segueix explicant el nostre amic delegat- i sovint rep ajuda de l’empresa per a acudir durant algun període a comunitats de suport per tal d’intentar desenganxar-se”. Per què es droguen? “Treballant anys i anys en aquesta fàbrica acabes desculat. El ritme és estressant, els viatges diaris per a venir i marxar del treball et rematen, i la vida en els pobles és banal, avorrida. Hi ha qui se’n fot  per a aguantar l’estrès, però moltes vegades els motius són altres: per a estar bé amb els amics, per a estar bé amb la dona o el marit. Molts es duen la coca a casa i fan esnifarVol dir que sense un no s’ho passa bé? I que un no es pot divertir a la discoteca o al llit sense recórrer a la cocaïna? El delegat s’encongeix d’espatlles i segueix endavant. Insisteix en el vincle amb el sexe: “Quan es fiquen en la fàbrica, no hi ha qui els pari. Aquí es diu “donar pel cul a la formiga” quan t’agafa un prompte i et sents un Rambo, i sol passar que el teu company de treball, mig de broma mig de debò, et ve i et toca el cul, al no tenir una dona a l’abast de la mà”. Entre els consumidors hi ha gent apuntada al sindicat? “N’hi ha, n’hi han. Fins i tot delegats. A un del sindicat UGL li van donar una pallissa per retardar-se a pagar al camell”. Els delegats del sindicat FIOM? “Algun porro: això tots. Sí, algun pren també coca. La major part dels consumidors –canvia de terç- està casat i amb fills”. Quin percentatge hi ha de cocaïnòmans? “Hi ha qui diu que el 40%, però hi ha qui corregeix la xifra a l’alça: un de cada dos”. Estrès, avorriment, sexe, desig de distingir-se encara que després acabi un sent exactament igual que la resta dels seus col·legues. “De nit hi ha menys control, però s’esnifa en tots els torns. En aquesta fàbrica es pot comprar costo, coca, heroïna, però també tangues, samarretes, electrodomèstics. Tot el món ho sap, però ningú ho diu. Per por, per conveniència, per a viure sense embolics”. En realitat sí que hi ha qui parla: les enganxades de l’antidroga fora de la fàbrica, en els aparcaments de l’establiment solen acabar amb detinguts, de manera que xivatassos no en falten. A qui l’enxampen in fraganti l’empresa l’empeny a dimitir, o bé li baixen la categoria i l`aparten a altra unitat, “acaba de succeir-li a un que treballava a muntatge”.  Des de la lluita victoriosa dels 21 dies, Michele és assessor de Rifondazione Comunista per a assumptes socials de la província de Potenza, desplaçat de la FIAT de Melfi, on treballa d’obrer: “He assistit personalment –ens conta- a la detenció de dos treballadors en l’autobús que ens duia de tornada al poble després del torn de nit: van pujar tres, un de civil per la porta davantera i dos d’uniforme per la del darrere per a bloquejar les sortides i van anar a tir fet a posar-los les esposes directament a dos obrers. Per sort aquesta vegada no duien res i els van deixar anar”. Però en alguns casos, es procedeix a l’acomiadament per diferents motius: “Dos nois –ens explica l’advocada Lina Grosso que està seguint els processos laborals per al sindicat FIOM- van ser acomiadats per absència injustificada, però se sap que es tractava de dos toxicòmans. Nosaltres comencem els tràmits però en aquests casos la FIAT sempre opta per posar-los preu, per oferir diners a qui necessita diners com l’aire, amb la condició de no arribar a una sentència. Per a nosaltres és difícil convèncer a aquests nois que no acceptin l’oferta, i és que no tenim la certesa de guanyar el judici”.  Aquest és un dels molts problemes a Melfi, on els procediments d’urgència duren mesos i mesos i les sentències, de produir-se, rares vegades són a favor del sindicat. “En canvi hi ha un altre cas d’un treballador, que patia d’alcoholisme, al qual l’empresa col·locava sistemàticament en llocs insostenibles per a ell. Una vegada va demanar que el deixessin sortir per a anar a l’hospital perquè es trobava malament. L’hi van impedir diverses vegades fins que va aconseguir escapar donant origen a moments de forta tensió. Va fugir ebri amb cotxe després d’un altercat amb dos caps i va tenir un accident. L’empresa el va acomiadar i nosaltres els duem a judici. Vam perdre en primera instància i apel·lem, doncs en un informe mèdic que presentem s’estableix que no estava en ple ús de les seves facultats mentals. Després, un segon peritatge va confirmar el primer, i la FIAT va proposar la transacció, és a dir, la indemnització per a no arribar a sentència. El nostre client no va acceptar i ara estem a l’espera de la sentència del jutge”. Per fi, a començament d’aquesta setmana ha succeït una cosa que ens ha retornat l’esperança a l’oficina legal de la FIOM: el jutge de Melfi ha acceptat el recurs contra l’acomiadament d’un obrer de la SATA, Michela Passannante, “per motiu improcedent”, després de l’obertura d’una investigació judicial en la qual se li investigava per presumpta pertinença a l’àrea terrorista. Ara la FIAT haurà de tornar a obrir-li les portes de la fàbrica i pagar-li els salaris endarrerits.  també a les seves dones per a cardar millor”.
Una emergència en expansió. 
El govern de la Regió Basilicata s’ocupa de la FIAT de Melfi des del dia de la seva obertura i ho fa amb cert grau d’autonomia respecte al poder excessiu que té en el territori la multinacional turinesa. Ha engegat investigacions (“tant de bo la Fiscalia fora igual d’activa”, ens diuen els advocats que defensen als obrers) sobre el canvi de vida en els pobles en els quals viuen els empleats de la SATA i el seu grup, sobre els accidents de tràfic relacionats amb els desplaçaments a la fàbrica, sobre mobbing.  La Regió s’ha ocupat també de toxicomania a la fàbrica. Concretament hi ha una investigació efectuada per l’equip de la Cooperativa Marcella sobre la percepció de les drogues pels treballadors de l’àrea industrial de Melfi: “Tots estan d’acord a afirmar que l’ús de substàncies és greument nociu per a la salut”, si bé consideren que algunes, com les drogues lleugeres poden augmentar la capacitat laboral i que juntament amb les sintètiques milloren la resistència al cansament, a diferència de l’alcohol i els psicofármacs. Molts pensen que les drogues dures i sintètiques impliquen perills per als consumidors i els seus companys de treball. Estan al corrent del consum creixent de drogues a la fàbrica, o per coneixement directe, o pel tràfic evident, les xeringues abandonades, els robatoris, l’excés de baixes per malaltia, i per algun episodi de violència. Només el 21% dels entrevistats exclou que en la seva empresa es consumeixin substàncies estupefaents. Un de cada dos entrevistats assenyala una dada alarmant que convida a reflexionar: qui pren, sofreix més accidents. L’altre 50% sosté que qui es droga és “una persona normal”. L’altra dada que no ha de sorprendre és que el consumidor “no es considera toxicòman” (44,9%). Finalment, per al 77,3% de la mostra “les empreses haurien de tenir un programa de lluita contra la droga”. Fa alguns mesos en el tercer establiment meridional de la FIAT en importància, el de Cassino, es va rodar un vídeo en el qual sortia un obrer entrevistat d’esquena que explicava com era el consum de droga durant el torn de nit. Deia moltes veritats, assenyalava massa certeses, massa correctes políticament: la gent pren cocaïna només per a resistir un treball d’una altra manera insuportable. Així és, però no només. Parlarem d’això en els pròxims capítols.  Fins ara només hem investigat en grans fàbriques del metall, FIAT per a més detall, doncs resulta més fàcil aconseguir contactes i perquè el percentatge de gent jove és altíssim. Però no s’ha de creure que es tracta d’un fenomen que es limiti a aquest àmbit. En tots els sectors de la indústria i dels serveis el consum de la cocaïna és dramàticament alt i creixent. Ho és en els treballs durs com la construcció, en els treballs repetitius, en els que tenen relació amb el públic. Ho és sobretot entre els joves i els precaris. Hi ha qui pensa que hi ha una relació entre la difusió de les drogues i la reducció dels conflictes laborals. Hipòtesis, naturalment, per comprovar.

Obrers en la cadena: entre el cansament i la coca. (III)

 Creix la difusió de les drogues, de Taranto a Maranello. Assumpte sepultat en l’oblit. Les empreses oscil·len entre el silenci i la repressió. El sindicat, en dificultats. Perilla la seguretat en el treball: es devalua el salari, es devalua la vida. 
Seguim amb els treballadors del metall, seguim parlant de drogues. “Has decidit ficar-nos en el tema?”, em pregunta en to de broma però també preocupat un delegat del sindicat FIOM. La veritat és que cal rendir-se davant el valor d’aquesta categoria i el seu sindicat més representatiu: no és fàcil treure a la llum problemes com aquests, que obliguen a posar en discussió tot: la relació amb les noves generacions de treballadors i la d’aquestes amb el treball, el conflicte, el sindicat, el propi paper dels delegats sindicals, les RSU.  No tots estan disposats a obrir aquest llibre dolorós que parla del sofriment dels joves, tant en el treball com en la vida, parla de viure al dia, sense inversions en l’avenir. Parla de sol·lituds obreres, d’aquesta classe que, alliberant-se, havia d’alliberar a la humanitat. No obstant això, “la classe” poques vegades ha semblat estar tan encadenada com avui, primer de tot a la línia de muntatge. I després a una nova pobresa, amb sous que segueixen perdent valor i amb un treball que ja no compta amb reconeixement social. I a més, presonera d’una cultura televisiva dominant, en la qual l’emancipació individual i col·lectiva es substitueix per l’emulació dels comportaments i consums de qui “s’ho ha muntat i ho ha aconseguit”, el guanyador, el patró. I el conflicte, que “naturalment” hauria de dirigir-se contra qui t’explota, l’ acaben pagant els subjectes socialment més febles.
 La cessió d’ una cinquena part del salari. 
Ocupar-se de drogues en el treball ajuda a descobrir millor la materialitat de la condició obrera. De qui s’ha fos ja el 70% de la seva pensió per a afrontar la compra d’una casa, de qui ha cedit una cinquena part del seu salari per a activar un crèdit, tal vegada per a comprar-se un automòbil nou o una televisió de plasma, comenta un vell obrer de Bergamo. I així successivament, de cinquena part en cinquena part fins que no et queda res del salari. A poc a poc la gent ha acabat en mans dels moderns usurers, financeres i  bancs, a qui cal donar-los el 13% en interessos pels préstecs. Això sempre que tinguis un contracte a temps determinat; si ets precari ni tan sols pots tenir el luxe que et xuclin el salari. Heus aquí la nova classe obrera en carn i os.  Al concloure les sessions de la conferència nacional d’organització del sindicat FIOM a Cervia, el secretari general Gianni Rinaldini retrata un país inquietant marcat pels efectes d’una globalització salvatge que empeny als obrers a competir entre ells. La crisi del treball, amplificada per la seva fractura en trossos, provoca l’enrunament d’un model de representació sindical i social malferit. En aquest context actua l’embranzida de les empreses per la progressiva desaparició dels contractes col·lectius, per tal de substituir-los per les relacions ad personam La difusió creixent i massiva de les substàncies estupefaents en les fàbriques, en la construcció, en les drassanes, en els serveis s’emmarca en la individualització de la relació amb el treball i amb la patronal. “Què més ha de passar? Si el problema presenta aquesta grandària –va dir Rinaldini en referència a aquesta investigació de Il Manifesto- hem d’obrir un debat amb els delegats”.  També aquesta és una decisió valenta, doncs la ruptura del silenci desencadena reaccions perilloses per part de les empreses, les quals, o no saben el que succeeix en les seves fàbriques, o el que és més versemblant, fingeixen ignorar-ho. Quan la veritat s’imposa, el pas de l’oblit a la repressió els surt natural als directius de l’empresa, una reacció congènita. Es pretén llavors dels delegats la delació, quan no es passa directament a la violació de la legislació que tutela la vida privada dels treballadors: algunes empreses petites han intentat imposar als empleats o als aspirants anàlisis d’orina per a comprovar el possible consum de substàncies. Es pot entendre el comunicat dels delegats FIOM de la Sevel Val di Sagno, els quals, tot i aferrant-se a una lectura un pel reductiva de la difusió de la cocaïna en el seu centre, admeten l’existència del problema i denuncien que les seves peticions a la direcció de l’empresa perquè afrontessin el problema “amb serietat i transparència, sense criminalitzar a qui està passant per aquesta situació” no s’hagin escoltat tot i la insistència. Un aspecte preocupant, indicat en una investigació encarregada per la Regió Basilicata sobre la qual va informar Il Manifesto divendres passat, té a veure amb el perill que el consum de drogues pugui provocar una caiguda en els nivells de seguretat i, en conseqüència, un augment dels accidents de treball. Em parla sobre això un obrer d’una foneria (entengueu la vaguetat de la referència, més que justificada per la delicadesa de l’assumpte i pel perill que corre qui intenta denunciar-ho): fa algunes setmanes es va produir un accident greu, per sort no mortal, en una màquina. En les butxaques de l’obrer ferit es van trobar algunes paperines de cocaïna”. En una altra fàbrica important, un delegat va sol·licitar una reunió amb el responsable de personal per a denunciar la difusió de la cocaïna, mogut per la preocupació que això comporti un possible augment dels accidents. “L’empresa va fer com si sentís ploure. Una de dues: o no controlen la fàbrica, la qual cosa seria “gravíssim”, o es fan els bojos per tal d’evitar perjudicar la seva imatge”. El consum de drogues (cocaïna especialment) creix a mesura que disminueix l’edat mitjana dels treballadors i a causa de la fragmentació del cicle productiu, acompanyat per la subcontractació de parts de la producció i els serveis i el treball en lloguer, que provoca que convisquin en el mateix lloc de treball empreses i formes contractuals molt diverses. Per als delegats resulta cada vegada més difícil controlar, o fins i tot arribar a comprendre el conjunt, cosa que fa més fràgil la intervenció sindical.  Si els joves de moltes realitats laborals consumeixen coca, el fenomen de l’alcoholisme afecta tradicionalment als treballadors per sobre dels quaranta. Aquest problema està especialment estès del Véneto a Emilia, tal com confirmen alguns delegats.  M’expliquen que a Emilia hi ha casos d’obrers acomiadats per embriaguesa: com el de la ex Landini a Fabbrico, dins la comarca de Reggio, on el consum de cocaïna es limita a alguns casos concentrats en el torn de nit: “Porros a go-go, però material dur, poc”. El problema està bastant contingut i sota control, gràcies a una xarxa eficient de serveis en el territori, producte del model social de la regió Emília-Romanya. Aquí, igual que en altres polígons de la regió, hi ha moltíssims joves del sud d’Itàlia contractats i portats a una àrea geogràfica on la vida és molt cara i una casa de lloguer, si no et costa tot el sou, poc hi falta. Sortir endavant amb mil euros al mes o una mica menys no és fàcil, no permet llaurar-se un futur i la vida es va consumint en la línia de muntatge un dia rere l’altre. En l’antiga fàbrica Landini treballen uns 70 o 80 indis. No n’hi ha prou amb posar menús diferents per a construir una bona convivència entre italians i immigrants extracomunitaris, entre emilianos i meridionals, entre joves i vells.  Fins i tot en el consum de substàncies estupefaents els comportaments són diferents. En una gran foneria com la d’Ilva de Taranto, en la qual treballen, entre contractats directes i indirectes, uns 17.000 obrers – la grandària d’un poble de província- es pot trobar de tot, em diuen, “ és una mena de supermercat en el qual es pot comprar fins i tot cocaïna. S’està convertint en un problema, a la fàbrica resulta perillós fins i tot caminar, per no parlar del treball en l’alt forn. Has d’estar lúcid, atent, si no, et pots fer mal o fer-ne als teus companys. Pensa en l’atenció que ha de mantenir qui treballa en el pont grua i mou un recipient que conté 300 tones de metall líquid”. La persona que ens ho explica està preocupada pels efectes de les drogues consumides en el treball, i ho està sobretot pel perill que suposa tocar aquest assumpte, que pot oferir “una excusa als patrons, sempre disposats a fer servir el fuet: ‘Els accidents? Sempre son per manca d’atenció o descuit dels obrers”. És un parany, doncs les responsabilitats dels morts i ferits en el treball són dels empresaris, dels ritmes insuportables, de la falta d’aplicació de la normativa sobre seguretat, de l’organització del treball”. Dit això -afegeix un altre obrer- “no hem d’ocultar les nostres responsabilitats”. Però la reducció del poder de control de les RSU, sotmeses a l’atac i la marginació per part dels empresaris, el molt que els costa als representants sindicals que se’ls reconegui la seva competència en matèria de seguretat, sovint posada en dubte per la patronal, són obstacles per a construir una manera d’operar menys perillosa. És la història de sempre, “per als patrons només conten la producció i el benefici”. amb els treballadors de forma individual.
Els reconeixes pels canvis d’humor. 
Dels fums i el foc dels alts forns passem a la marca més prestigiosa del made in Italy, la Ferrari de Maranello. El consum de substàncies, que abans es vinculava al daurat món de la Fórmula 1, aquí en la fàbrica “s’intueix, encara que no vegis al teu company ficant-se un àcid o qui sap quina pastilla; també hi ha cocaïna, però menys estesa, almenys en el muntatge. Si puges de nivell, la cosa canvia. L’haixix està difós entre els joves, però es fuma sobretot en els descansos. Als que prenen substàncies els reconeixes per aquest estat d’eufòria que agafen: després del descans te n’adones que el teu company ha canviat d’estat anímic”. Són 2.800 empleats, la majoria treballa en les instal·lacions de Maranello i una petita part en les instal·lacions de la Scaglietti de Mòdena, on es solden els bastidors. A la Ferrari també es construeixen els motors i es pinten els bastidors per a la Maserati. “La secció Carreres, que ocupa a centenars d’empleats, és una altra història. Però a la producció de sèrie, el treball i la seva intensitat, de la fàbrica de Maranello, no es difirencia gaire de la de la Fiat de Mirafiori. El sou base ronda els 1100 euros als quals cal afegir el premi de resultat (un bon contracte integrador) i el plus, si és el cas, per treball nocturn o extraordinari. En algunes àrees com el muntatge on es treballa a tres torns, el 80% és del sud. Aquests nois arriben plens d’entusiasme, abans d’adonar-se’n de com és de dur, el poc que es cobra i com són de cars els lloguers i la vida en general. Ràpidament arriba la desil·lusió, la frustració. En els últims anys l’ús de substàncies ha augmentat en diverses àrees de la producció, sobretot entre les empreses subcontratades i durant el torn de nit. El mercat dels Ferraris va sobre rodes, creix la producció i en un parell d’anys la Ferrari preveu ampliar els tres torns a tota la instal·lació. I augmenta la demanda d’hores extraordinàries. Mentre un de la meva generació es baralla per les vuit hores, veus que els nois fan cua per aconseguir alguna hora extraordinària, fins al punt que els caps es permeten discriminar, tu sí, tu no, segons la dedicació, de manera que les hores de treball te les fan viure com una concessió benèvola i no com una càrrega afegida d’explotació”, diu desesperat un obrer ja gran, que afegeix: “Veig als nois apagats, anul·lada la seva personalitat. Per a ells, el treball només significa diners. Llavors s’entén el per què fan hores extraordinàries o demanen treballar de nit, per a guanyar i poder gastar més. Es difon la droga amb tot el que comporta, tràfic inclòs”. La política dels contractes massius de gent del sud implica inevitablement reduir progressivament la taxa de sindicació, i pot passar que la FIOM, l’organització àmpliament majoritària en la Ferrari resulti derrotada en un referèndum: “Guanya el qui s’ho juga tot en funció dels diners, adéu condició treballadora”. (3 / continua)

 “Sense esperances venç la cocaïna”. (IV) 

El domini de la competitivitat. El psiquiatra Emilio Rebecchi analitza els comportaments a la fàbrica i les causes que fan créixer el consum. Millorar les prestacions és funcional per a la productivitat. La societat és classista: si no ets ric de família, per a pagar-te la dosi, en passes, robes o et prostitueixes.
“Els presos tenen almenys una esperança: la de sortir de la presó perquè s’esgota la pena o intentant la fugida. Sovint fa l’efecte que als joves, als joves obrers, se’ls nega fins i tot l’esperança de fugida. Si a un noi li prens l’esperança de llaurar-se un futur, li has pres un dret fonamental”. El raonament d’Emilio Rebecchi és d’una lògica aclaparadora alhora que desesperant. Psiquiatra, psicoanalista, dedicat als comportaments juvenils i a les dinàmiques socials en els llocs de treball, Rebecchi ha treballat en molts estudis i investigacions. Recorrem a ell per a intentar descodificar les raons amagades de la  difusió de substàncies estupefaents en les fàbriques, oficines, obres, etc. El consum de drogues entre els treballadors no suposa, per descomptat, una novetat, però actualment han canviat els motius, les modalitats de consum, les pròpies substàncies consumides i, sobretot, han canviat les dimensions del fenomen. L’entrevistem al seu estudi de Bolonya.  “M’encantava [el ciclista] Pantani. Em va impressionar com raonava quan encara no havia arribat a ser un gran campió: ‘jo sóc el més fort –deia- però si els altres prenen substàncies, no em quedo enrere. Fora bo que tots deixessin de prendre-les, però com que no és així, em veig obligat a prendre’n també jo”. El raonament és de calaix, però així s’eleva el nivell del conflicte. Conec a un grup de bolonyesos que practica el ciclisme per passió, diguem que fan cicloturisme. Saps que fins i tot ells es droguen? No ho fan per a guanyar, què va, no tenen res que guanyar; ho fan per a competir, per a no fer el ridícul, per a aguantar el ritme de la resta. Per a no donar lloc a comentaris, vol deixar clar que Romano Prodi no formava part d’aquest grup”. La competició i la millora de prestacions són els nusos centrals de la clau interpretativa que ens ofereix Rebecchi. Però anem a pams. “Jo no criminalitzo la química: la química existeix, és útil en mil circumstàncies, però si la uses per a augmentar les teves prestacions sexuals, laborals, fins i tot per a divertir-te, llavors vol dir que hi ha un problema. Entenguem-nos, molts artistes, poetes escriptors han pres drogues per curiositat o per coneixement. El mateix Sigmund Freud. Però estem parlant de l’Edat Mitjana o d’experiències pseudo-cientifiques. Avui els nois es droguen com nosaltres preníem cafè o el pit de la nostre mare. Per a ells, ficar-se una ratlla de coca o una amfetamina és quelcom normal, o fins i tot evident i fàcil d’ entendre. Sense cap motiu sòlid, els joves es converteixen “espontàniament” en consumidors. Hi influeix molt els models culturals (la competició fins a l’exasperació) i intervé també un fet mimètic de voler imitar el que es veu. Igual que els nens volen anar al Burger King o a McDonald’s perquè tots ho fan independentment de la porqueria que et donen per a menjar, anys més tard, amb la mateixa actitud, pot ocórrer que et prenguis cocaïna. Això assenyala la presència d’un buit que se sol intentar satisfer amb la droga. I com la societat és classista, si no ets ric de família, per a pagar-te la dosi, en passes, robes o et prostitueixes”.  Arribem al món del treball. Si bé es comprenen alguns comportaments “desviats” del subproletariat amb les categories interpretatives clàssiques, resulta més difícil fer-se una idea quan es parla de l’obrer de fàbrica. “Criden l’atenció les diferències ètiques. Admetem que a la fàbrica la duresa de les condicions, la fatiga, poden ser la causa que t’empenyi al consum. El cansament en la línia de muntatge, on la durada de les tasques es repeteix sempre igual per sota del minut, provoca efectes negatius en la salut de l’obrer, dolors, lumbàlgies. Partint d’una situació d’aquest tipus, cabria esperar que la substància ideal per a alleugerir la condició de sofriment fora l’heroïna, que és un anestèsic i, per tant, atenua el pes i les conseqüències d’un treball dur. En canvi cada vegada més la droga que corre per les fàbriques és la cocaïna. La cocaïna és un excitant, serveix per a augmentar la producció”. Les paraules de Rebecchi queden confirmades pels testimonis de molts obrers que hem entrevistat: la punta de producció se sol marcar sovint durant el treball nocturn, el tercer torn, que és el de major consum de cocaïna, degut al fet que els controls són més rars.  Pregunto a Rebecchi si d’això es dedueix que la cocaïna és funcional per a la producció i, per tant, és “una droga del sistema”. “En els anys setanta l’ús de substàncies podia tenir alguna connotació antisistema, avui és tota ella interna, i cabria dir funcional per al sistema. I això no val només per als obrers sinó també per als directius, els esportistes”. A la fàbrica hi ha qui sosté que s’arriba a conviure millor amb l’heroïna que amb la cocaïna… “És veritat, amb l’agreujant que la cocaïna actua en les arterioles i pot provocar microinfarts. A la llarga et crema el cervell. Un efecte similar poden provocar-lo les amfetamines, la composició de les quals es desconeix gairebé sempre”. Com es pot intervenir davant aquest fenomen, com es pot ajudar als joves obrers que han acabat en l’espiral del consum, i en molts casos en el tràfic per a poder-se pagar la dosi quotidiana? “El que més complica la intervenció és que no hi ha més motivació social en la decisió de prendre substàncies que la de l’augment de la prestació individual i, per tant, de la producció. Estàs inerme, fins i tot els instruments tradicionals com el psicoanàlisi són inutils. Et pot passar que li preguntis a un pacient jove que faci associacions lliures, després de la qual cosa et preguntes: però què vols que associï aquest pobre home si no té ni una miserable idea al cervell? Dic que et sents desarmat perquè si el consumidor jove, sigui obrer o estudiant, no té cap motivació, quan li dius que ho deixi et respon senzillament ‘per què? A mi m’agrada’ Mira que demà estaràs malament, sofriràs conseqüències greus a la  teva salut, li contestes, però te n’adones que tant se li’n fot. Això vol dir, repeteixo, que en les generacions joves, hi ha un enfonsament, una renúncia a construir-se un futur, una perspectiva de vida”. I la pròpia vida perd valor… “Sense ideals, no únicament polítics o religiosos sinó senzillament civils, un es queda enmig d’una realitat molt dura i molt difícil de suportar. Així s’acaba tornant a la infància, es retrocedeix al període d’oralitat. Vols demostrar que ets més poderós que el qui està al teu costat”.  L’elecció pot ser individual, però un fenomen d’aquestes proporcions adquireix inevitablement un caràcter social. Diu Rebecchi: “El retrocés està unit a la naturalesa de la societat en la qual vivim, i a l’augment de les prestacions individuals; sigui el que sigui el camp, respon al manament de la competitivitat”. Alguns obrers, confirmant el que diu Rebecchi, ens han explicat que un es droga i convenç al seu amant que es fiqui coca abans de tenir relacions sexuals per a millorar les prestacions. “És la lògica masclista clàssica de qui vol demostrar qui la te més grossa, la sexualitat es redueix a l’aspecte penetratiu. Penses que una relació és això i només això el que li importa a la dona. I t’exaltes perquè una ratlla de coca et fa sentir més potent, però no saps, o no t’interessa saber que amb el temps aquesta manera d’actuar et tornarà impotent”. Tornem a la fàbrica. Alguns obrers sostenen que la cocaïna ajuda a la socialització amb altres obrers, a més de millorar les prestacions individuals. “Clar –respon Rebecchi- però és una relació social de culpabilitat; no es tracta, per descomptat, de companyonia. És l’expressió extrema d’una condició de sol·litud. Si abans es drogava a generacions senceres per a manar-les a combatre i morir en la guerra, avui amb la caiguda dels valors, els destrueixes drogant-los per a fer-los produir més en la cadena de muntatge”. Rebecchi conclou el seu raonament tornant al concepte de la falta de motivació e
n l’assumpció de les substàncies “dopants”, de les quals deriva la falta de motivació per a deixar-les: “El general xinès Zhu De tenia una addicció malaltissa per l’opi. Quan va començar la “Llarga Marxa”, abans d’assumir el comandament, va prendre una decisió: tenia un motiu fort per a deixar-ho. L’únic lloc en el qual estava prohibit el consum d’opi era al riu Yangtze. Doncs bé: va muntar en una barca que baixava pel riu, va demanar al seu propietari que no li deixés trepitjar terra durant alguns mesos sota cap motiu. Així, amb un motiu fort, va guanyar les seves dues guerres”. (4 i fi)
Article de Loris Campetti per al periòdic italià d’esquerres Il ManifestoTraducció al català per Josep Arisa (COS – Unió Comarcal del Barcelonès) Àrea de Seguretat i Salut LaboralsÀrea d’Acció Sindical Coordinadora Obrera Sindical – COSSindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans

Aquest text és una traducció elaborada per un militant d’Endavant a partir transcripció d’una intervenció d’Eduardo Galeano en el marc del primer simposium internacional sobre imperialisme celebrat a Barcelona els dies 9, 10 i 11 de maig de l’any 1977. Entre altres, en aquestes jornades intervingueren marxistes com Paul M. Sweezy o Harry Magdoff, apart del mateix Galeano.

Brillant exposició històrica del fet nacional català de la mà d’un dels més destacats historiadors del segle XX.
(…) Catalunya se’ns apareix dins el marc complex de l’Europa contemporània, com un veritable «cas». Si sóc interrogat sobre aquest «cas», acostumo a proposar d’entrada una primera resposta: el cas correspon, em sembla a mi, a tot un fet. Vull dir amb això que l’assoliment polític d’una consciència de grup no és mai explicable en un moment de la història sense uns fonaments objectius. Cap cosa no pot ésser edificada sobre el no res. És evident que, com a realitat etnolingüística de llarga durada, el fet català existeix innegablement, que constitueix la condició necessària del «cas» polític de la Catalunya d’avui, per bé que no en fos, amb tot, la condició suficient.
Les dificultats comencen de fet quan hom constata que ni en 1’espai ni en el temps hi ha coincidències entre l’existència del fet català multisecular i la seva traducció política dins la durada històrica mitjana o curta. Aquest és el problema que avui es planteja: la diversitat política i psicològica entre els «Països Catalans»; el nom de «Catalunya» s’ha anat circumscrivint cada vegada més, actualment, al territori més clarament afectat pel fenomen de reivindicació «nacional»: es tracta del Principat posterior a 1669, dividit per la reforma administrativa espanyola de 1833 en quatre «províncies» (Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida), tornat a reunir dins un esbós d’autonomia (limitada a uns pocs dominis) com la «Mancomunitat» catalana de 1912, després dins la «Generalitat» de 1931, ressuscitada el 1977, i dotat el 1932 i & 1979 duns «Estatuts» dautonomia relativament amplis.
Uns altres «Països Catalans» -València, les «Illes»- preparen també avui el seu Estatut, per bé que amb independència de la Generalitat. No hi ha en canvi probabilitat d’Estatut per a la «Catalunya Nord», unida al reialme de Franca l’any 1669. S’adverteix que aquestes divergències actuals corresponen a certs esdeveniments concrets registrats en els destins històrics. Al llindar de l’obra present, convindrà així una reflexió prèvia sobre aquest joc entre una realitat catalana no gens «transhistòrica», sinó de durada molt llarga, i, d’altra banda, les successives formacions polítiques nascudes de la història.
EL «FET»: UN TERRITORI, UNA LLENGUA, UN FONS CULTURAL I UNA SÈRIE DE CONJUNTS HISTÒRICS
El «fet català» neix d’unes determinades relacions existents entre un territori, una llengua, un fons cultural comú, i tota una sèrie de conjunts històrics més amplis i més clàssicament estudiats: 1) els petits estats feudals i les repúbliques urbanes que s’establiren sobre el contorn de la Mediterrània medieval; 2) els primers grans estats territorials moderns en lluita per la seva constitució (Espanya i Franca); 3) 1′ Europa de la revolució industrial 1 del capitalisme, tan desigualment desenvolupada.
El fet català sinsereix dins cadascuna d’aquestes fases i dins cadascun d’aquests conjunts amb diversos graus de cohesió, de força, encara que sense deixar-se absorbir mai totalment ni integrar-se passivament en altres òrbites, malgrat els esforços de domini i de dispersió exercits des de l’exterior sobre el seu territori, però tampoc sense haver aconseguit mai dimplantar els fonaments d’un «estat-nació» únic sobre el conjunt d’aquest territori.
En què consisteix, de fet, el susdit territori? Poca importància tenen, en els seus límits, alguns litigis menors sobre la pertinença de tal cantó, ni fins i tot les dues curioses anomalies representades per una Vall d’Aran purament gascona, secularment vinculada al «Principat» històric, i per una Andorra, minúscul vestigi dels temps feudals i única zona que ha pogut mantenir el català com a llengua oficial a través de tota la història. Allò que realment importa és la conservació, per bé que, igualment, a nivells molt diversos de vitalitat, dunes fronteres lingüístiques populars ben definides just al bell mig de dos grans estats que, tanmateix, han fet els impossibles per a tractar deliminar-les.
Al nord del Pirineu resulta explicable la naturalesa tan definida, gairebé lineal, de la separació entre català i occità -llengües subjacents al francès oficial- per l’existència i la tan mantinguda estabilitat (1258-1659) d’una frontera entre dos regnes. Però per què, originàriament, dues llengües juxtaposades? El caràcter català de València de les Balears pot ser l’herència d’una reconquesta i d’un repoblament organitzats per catalans. Però per què entre Catalunya i Aragó (tant de temps sota una mateixa sobirania) dues reconquestes paral·leles han restat lingüísticament distintes? Aquest fet excita el desig d’explorar més enllà, d’arribar fins els «substrats», fins les realitats preromanes que hagin pogut establir als orígens una divisió lingüística.
És amb tot ben possible que aquests «substrats» i aquells fets de tan llarga durada derivin per la seva banda d’unes circumstàncies encara més decisives. Si establim uns mapes demogràfics esglaonats en el temps, ens Sorprendrà la comparació entre la geografia i la distribució del poblament. Veurem com unes zones de poblament precari, com uns veritables deserts-fronteres, semblen encerclar el fet etnolingüístic català: espadats àrids del Pals Valencià, fragilitat demogràfica al baix Ebre, «deserts» (així els va batejar el llenguatge popular) de Calanda dels Monegres als limita aragonesos, altes valls pirinenques encaixonades canalitzadores dels moviments de població, i, al nord de l’eix pirinenc, successió d’«erm» i daiguamolls des de les Corberes a Leucata, tot això sense oblidar l’aïllament insular de les Balears. Un tipus de món no precisament tancat a les invasions, però que, periòdicament, sembla recollir-se en si mateix.
I, a l’interior d’aquest món, un poblament de caire «mediterrani» format per nuclis a la vegada isolats i complementaris, fonament d’un mosaic de tribus, de pagi, de «comtats» i avui de «comarques»: un complex de solidaritats l’atracció principal de les quals és en definitiva la mar, fet que fa viure una mica d’esquena a la Península. Observem que succeeix exactament igual per la banda de loceà, de manera que els grans eixos lingüístics i polítics de la Reconquesta eix portuguès, eix castellà i eix català- corresponen a unes indicacions geohistòriques ben evidents.
Menys evidents són, en canvi, els factors geogràfics d’unitat interna al si de la zona catalana, on trobarem a la vegada les muntanyes més humides les terres baixes més àrides de la Ibèria, a part que el relleu de la Catalunya central és del tot laberíntic, tal com ens mostraria un mapa on figuressin les línies geològiques i els eixos orogràfics de la regió. Apuntalada sobre aquest relleu, la reconquesta cristiana s’hagué d’estendre a batzegades, cosa que ajuda ben poc a instaurar una unitat política. El fet converteix així en més impressionant la constatació de com la unitat lingüística i cultural pogué arribar primer a implantar-se i després a mantenir-se, enfrontada simultàniament amb Aragó, amb Castella i amb Franca.
El gran factor d’aquesta solidaritat és la Mediterrània: durant molt de temps, el cabotatge marítima va garantir les millors i més profitoses comunicacions. 1, a desgrat de les divisions feudals establertes entre les diverses reconquestes, tres grans ports -Barcelona, València i Ciutat de Mallorca- varen constituir unes flotes marítimes i implantaren un actiu comerç que tot el Mediterrani reconegué com a «catalans». També ajudà a això la intervenció d’un altre fenomen mediterrani clàssic: la solidaritat entre la mar i terra endins, entre «muntanya» i «marina». El gran poeta Joan Maragall ha simbolitzat el fet amb un idil·li esdevingut famós: l’amor entre el «pastor» pirinenc i la «sirena» de les platges empordaneses.
No podem però, reduir a aquesta graciosa imatge la complexitat de les relacions entre la muntanya catalana -austeritat, solidesa, tradició- i la regió litoral -enriquiments i fallides, aglomeracions i barreges d’homes, innovacions i sovint revolucions: els conflictes no foren cosa desconeguda. Però tampoc impediren les complementaritats i els intercanvis. Abans fins i tot d’haver rebut aquest nom, el fet català fou conegut per la gent de la Mediterrània com el «fet pirinenc». Els antics textos pisans denominen comes piraeneus el comte de Barcelona.
I és que els Pirineus, amb llurs altes valls i llurs depressions interiors -Pallars i Urgell, Capcir, Conflent i Cerdanya- foren tot sovint lloc de refugi. Diverses vegades durant la prehistòria, sobretot quan es produí la invasió musulmana. Durant el segle X s’hi arribà a acollir una població anormalment densa, de la qual sorgiren reconquestes i repoblaments.
Contràriament, nombroses migracions, invasions i més tard exèrcits passaren i repassaren repetides vegades, en ambdós sentits, els «passadissos» interiors que, paral·lels a la línia del litoral, permeten el trànsit entre el Llevant ibèric i la Narbonesa; el «Camp» de Tarragona, el Penedès, el Vallès, la Selva, l’Empordà, el coll del Portus, el Rosselló. Entre Espanya i França, entre Ibèria i la Gàl·lia, entre Àfrica i Europa, Catalunya ha canalitzat per aquests passadissos uns corrents humans a vegades destructors, sovint fixats i assimilats Aquella Catalunya-refugi i aquesta Catalunya-passadís han interpretat alternativament papers principals.
Sobre un espai territorial ben definit per les seves proteccions terrestres per la seva orientació marítima, ha pogut així perpetuar-se, malgrat les anades i vingudes de les invasions, una unitat lingüística recolzada en la permanència de les relacions concretes i capaç d’aconseguir a llarg termini, la instauració d’un patrimoni cultural comú. És d’aquesta manera com es funda, històricament, una comunitat estable.

POLÈMICA ENTRE HISTORIADORS
Quan es tracta d’uns fets d’una durada molt llarga («antropològics», «etnològics»), la reflexió de l’historiador experimenta la temptació de remuntarse a la prehistòria i corre llavors el risc de topar amb la decepció en enfrontar-se amb unes interpretacions tot sovint variables. Amb tot, pel que fa als orígens del fet català, sembla existir una mena de consens entre els prehistoriadors: a desgrat de certes coincidències entre límits lingüístics i límits antropològics als marges nord del seu territori, no es dóna de fet l’existència d’un «home català». I, en cas d’existir, fóra de tota manera clar producte d’un perllongat mestissatge, terme amb el qual ja se’l definia, segons sembla, d’ençà de l’antiguitat.
És ben cert que, d’aquest fet, els historiadors n’han extret unes conclusions divergents. Claudio Sánchez Albornoz l’ha utilitzat per a distingir els catalans contra tota originalitat i contra tot «fet diferencial», mentre que, contràriament, Jaume Vicens i Vives ha considerat el propi «mestissatge» com un dels fonaments de les particularitats del grup humà que duu aquest nom. Però si pensem en la proporció d’immigrants establerts sobre el litoral català del segle XVI o a l’aglomeració barcelonina d’avui mateix, ens haurem de dir que allò que importa sens dubte bastant més que un «mestissatge» prehistòric és tota una repetida seqüència d’immigracions, sempre seguides, a qualsevol època, de ràpides assimilacions.
Allò que certament més impressiona és la capacitat de resistència i d’integració manifestades per les antigues estructures del poblament a través dels canvis de les formacions històriques. Pere Bosch i Gimpera ha fet notar fins a quin punt, dins la futura zona catalana, los superestructures colonials romanes s’arribaren a demostrar fràgils i destinades a una extinció precoç, mentre que les antigues divisions tribals aconseguiren de sobreviure dins els «comtats» i els bisbats medievals fins els límits nord de la diòcesi d’Elna.
Això no vol pas dir que la influència de les civilitzacions mediterrànies antigues -grega, fenícia, púnica i finalment romana- no hagin influït d’una manera molt brillant sobre la totalitat del Llevant ibèric, des d’Elx fins a Empúries, sense oblidar les Balears. La Tarraconense, primera província romanitzada de la Hispània, presenta fins tot alguns aspectes econòmics curiosament anunciadors dels de la futura Catalunya, on àdhuc l’arquitectura rural conserva clars vestigis romans.
Però ens consta avui la fragilitat de les aparences colonials. Si hem d’admetre el criteri de Ramon Menéndez Pidal, segons el qual el «mapa cultural» de la Hispània prefigura davant els millors temps de l’Imperi aquell altre que hauria de ser el del Segle d’Or, és a dir, si hom de concedir una superioritat manifesta a la part interior meridional de la península sobre la part mediterrània, podem preguntar-nos si cal veure en això, tal com el susdit autor ens suggereix, un fet estructural vàlid a través dels temps, o bé si es tracta potser d’un desequilibri conjuntural entre una Tarraconense molt precoçment colonitzada i ja en camí del despoblament i de la decadència, i unes altres regions explotades més recentment i, per tant, en plena activitat expansiva. Ens inclina en aquesta consideració el fet que aquesta mena de desfasaments no deixen de ser observables més tard entre algunes regions espanyoles, amb curioses inversions.
Vegem en primer lloc com, l’Edat Mitjana, el sud musulmà oposava la fastuositat de les seves ciutats a un nord peninsular bel·licós i pobre; durant el segle XIII, la zona mediterrània adquiria després un sensible avantatge sobre una Castella lliurada als desordres interns, però perdia més tard les seves forces, homes i riqueses just en el moment en què Castella i Andalusia trobaven els mitjans capaços de convertir-les en mestresses de tot un món. Finalment, l’Espanya contemporània ha suggerit massa vegades als observadors la idea que el pes d’una zona central buida i pobre gravitant sobre una perifèria atractiva creadora venia a ésser una mena d’aspecte o tret «natural» de l’estructura peninsular. Així que, tot al llarg de la història, els desequilibris no s’han constatat sempre en el mateix sentit.
I això no ens ha de suggerir tampoc que, durant certs períodes, tal regió o tal altra hagi recolzat la seva prosperitat sobre la misèria d’unes altres. Aquest joc causal -de fet possible, ja que existeixen a vegades algunes «colonitzacions interiors»- no ens sembla pas confirmat per l’anàlisi històrica; I, en tot cas, si s’arribà a produir, també hauria canviat algunes vegades de sentit. Succeeix amb tot que el fet sigui invocat (o bé, sobreentès) en alguna controvèrsia, És així com la incoherència de les conjuntures peninsulars ha perjudicat, tot reforçant la consciència de les solidaritats regionals i agreujant les rancúnies filles de les comparacions, els esforços destinats a constituir en estat-nació el conjunt ibèric. Pensem només en el cas de Portugal. I recordem també que, al mateix si dels Països Catalans, s’evidenciaren uns altres desfasaments: durant la decadència de la baixa Edat Mitjana, Mallorca va entrar en crisi abans que el Principat, i aquest abans que València; la part més baixa de la corba demogràfica se situa per València a principis del segle XVII, a mitjan segle pel que fa al Rosselló. Amb tot, només es tracta aquí de diferències a termini mitjà dins un llarg termini comú. Entre els «Països Catalans» i la «Corona de Castella», els destins històrics han divergit en un contrast repetit de les tendències seculars.
No crec en canvi en la indispensable consideració, als orígens de la Catalunya medieval, d’un «fet diferencial» durant molt de temps admès per les escoles històriques més oposades, particularment tant per Sánchez Albornoz com per Soldevila: la futura Catalunya hauria degut les seves particularitats al fet d’haver estat «marca franca», és a dir, avançada cristiana guiada des de lluny organitzada segons un model feudal «clàssic», «francès», contràriament als altres nuclis reconqueridors del nord d’Espanya (Aragó, Navarra, Lleó, Castella), més «independents» o més «espanyols», on la reconquesta hauria afavorit l’autoritat dels reis-cabdills de guerra i en els quals el repoblament hauria fomentat una relativa llibertat camperola i una major força dels municipis
Els treballs de Ramon d’Abadal i de Pierre Bonnassie obliguen avui a considerar el fet que, als orígens, els nuclis pirinencs nord-orientals de la reconquesta no varen diferir de llurs veïns espanyols: llibertat de les persones, propietat i herència de les terres, autoritat dels cabdills de guerra en evolució vers la monarquia, independència de fet (malgrat el senyoratge reconegut durant tant de temps) envers els reis francs.
Fou sobretot a cavall dels Pirineus partint dels seus vessants com es desenvolupà, en una expansió irradiant que vacil·là durant un llarg període entre el nord i el sud, una mena d’embrió de potència feudal que, pels volts de l’any 1100 i tant per part de l’estranger com també sens dubte de la pròpia consciència popular, experimentà la diguem-ne necessitat de rebre un nom. Observem que aquest nom designa més aviat un grup humà que no pas una formació política Cap «comtat» ni cap «reialme» no l’arribà a posseir. Catalonia era, simplement, la terra dels catalans.
I allò que, dins aquell nucli primitiu, ni «francès» ni «espanyol», més ens impressiona, no és potser, efectivament, un cert estil de vida, una peculiar «cultura»? Dels segles X al XII, la «Catalunya romànica» és la terra dels alts campanars, de les pintures al fresc, dels claustres, dels grans monestirs, dels castells. Com no evocar aquí la imatge de Ripoll, precoç centre intel·lectual on es refugia un dux, on s’educa un papa? Sòlidament enquadrada dins una xarxa dirigent (i dinàstica) de comtes, de bisbes, d’abats i d’abadesses, aquella societat sorgida del refugi pirinenc és també, a l’ensems, una societat de gent muntanyenca, de camperols lliures, d’homes emprenedors instal·lats des de temps «immemorials» o bé «arribats de tot arreu» a reocupar les terres cultivables devastades i més tard alliberades.
És cert que aquestes característiques originals es modifiquen de pressa. Abans fins i tot que una «Catalunya» autènticament representativa d’aital denominació hagués succeït a allò que Ramon d’Abadal ha designat com a «Precatalunya», l’estructura «prefeudal» dels segles IX i X havia donat pas a una societat acusadament feudalitzada, obra del segle XI (Bonnassie). És així ben evident que qualsevol recerca de «fets diferencials» ha de tenir molt en compte les comparacions estrictament cronològiques. La Catalunya moderna no comptarà mai amb més d’un noble per cada cent habitants, llavors que la regió de Burgos en posseirà trenta. I, tanmateix, a desgrat de la seva victòria final en una lluita social de cent anys de durada contra els senyors de la terra, la pagesia catalana conserva uns hàbits jurídics i unes actituds psicològiques de clar regust «feudal», ben bé a dos passos de la Franca en revolució. No és certament il·lícit cercar dins les estructures socials i mentals uns elements de diferenciació entre regions «espanyoles»; però cal no remuntar-se massa en el temps, i és preferible moure’s pas a pas.

LES HISTÒRIES GENERALS
Sotragada amb tot per les lluites internes i profundament transformada, la «Catalunya Vella» havia experimentat entre els segles XI i XII tot allò exigible com a prova de capacitats humanes: creixement demogràfic, intensitat de la producció agrícola i àdhuc artesanal, apogeu de les creacions culturals i religioses, atracció sobre els tresors musulmans, primers esguards vers les Illes mediterrànies.
És ben probable que aquest poder d’expansió no fos inferior en res al demostrat per altres focus de reconquesta cristiana: Aragó, Castella, Navarra. Però aquests nuclis s’autotitulaven com a «reialmes», i així ho féu també Portugal l’any 1143. En canvi, encara que haguessin adquirit, tant mitjançant la força com fent ús de la diplomàcia, una evident preponderància sobre el territori català, i per més que haguessin treballat, fins la derrota de Muret l’any 1213, en pro de la constitució d’un gran domini feudal catalano-occità des del Bearn fins la Provença, els comtes de Barcelona no reivindicarien mai, malgrat la magnitud d’aquella ofensiva, el títol de reis.
Aquesta és sens dubte la darrera conseqüència -aviat formal, però no mancada de repercussions- de l’original senyoratge franc. Amb tot, l’any 1137, i en territori hispànic, un comte de Barcelona obté per matrimoni el control polític d’Aragó, on els seus descendents seran «reis». A partir de llavors, el poder de la casa comtal de Barcelona pren el nom de «Regne d’Aragó» o «Corona d’Aragó». Aquesta mena d’equívoc sobre els comtes-reis ha derivat dins la historiografia d’abans i d’ara en unes polèmiques aparentment ingènues, però la importància de les quals convé, potser, no subestimar.
Cal tenir present, en efecte, que aquestes matisacions depenen a la vegada de la justa apreciació de les mentalitats polítiques medievals i també dels trets ideològics del «catalanisme» del nostre temps. Les clàssiques «històries de Catalunya», particularment la de Ferran Soldevila, han deplorat -a vegades ingènuament- el fet que el nom de «Catalunya» no hagi estat mai directament vinculat a un títol reial, ni tampoc, més senzillament, a un títol polític, ja que la designació de «Principat de Catalunya» no substituí la de «Comtat de Barcelona» fins molt tard i encara de manera força ambigua. I és ben cert que la història general ha retingut molt més els mots de «Reialme d’Aragó», «Reialme de València», «Reialme de Mallorca»… Jaume Vicens i Vives ha qualificat de «puerils» aquestes recances, tot fent observar, amb raó, que els diversos cabdills de la Reconquesta s’afanyaren a guarnir les seves conquestes amb tota mena de títols escollits bastant a l’atzar; ho podrem comprovar, si ens en volem convèncer, consultant la inacabable llista de títols que, durant el segle XVI, s’adjudicaren els reis d’Espanya, i que van des de «rei de Jerusalem» a «senyor de Molina».
Aquesta prevenció contra l’anacronisme i contra les susceptibilitats nacionals retrospectives diu molt a favor de l’esperit històric de Vicens i Vives, sense que això signifiqui, per altra banda, que una actitud semblant liquidi realment el problema plantejat per Soldevila: cal preguntar-se encara fins a quin punt la no-coincidència entre la personalitat d’un grup humà i la designació amb què el distingeix la història no arriba a provocar febleses en la pròpia consciència del grup, en la seva cristal·lització política i en el seu reconeixement per part de l’exterior. Pensem que, en definitiva, la constitució de la mateixa França en nació-estat deu molt al prestigi de la institució reial. I també que, de tota manera, la utilització del mot «aragonès» en detriment del mot «català» per part de la historiografia de lEdat Mitjana espanyola (tant si es tracta de Giménez Soler, d’Américo Castro o de Menéndez Pidal) no ha estat gairebé més innocent que la preferència el inversa. No és inútil recordar-ho.

L’EPISODI MEDIEVAL: UNA POTÈNCIA DE DOS SEGLES
Cal decidir, amb tot, amb quins matisos i amb quines precisions específiques i útils hem de qualificar el gloriós episodi medieval que, dins la consciència catalana contemporània, ocupa el mateix lloc a la vegada justificat i mitificat que, pel que la a Castella, representa el seu «Segle d’Or» o que, amb referència a França, significa el seu «Segle de Lluís XIV».
Queda fora de tot dubte el fet que amb Jaume I, dit «el Conqueridor» (1213-1276), la reconquesta i la repoblació de les Balears i de València arribaren a implantar la realitat d’una potència considerable en ple Mediterrani; una potència els hereus de la qual, sorgits de l’antiga dinastia comtal catalana, aconseguiren durant prop de dos segles de mantenir uns tractes d’absoluta igualtat tant pel que feia al combat, com a l’aliança o al matrimoni envers els sobirans hispànics i europeus, envers els cabdills musulmans del nord d’Àfrica, envers les repúbliques marítimes de Gènova, Pisa o Venècia, i fins i tot envers les potències (cristianes o musulmanes) de l’Orient, una potència els dominis de la qual s’estengueren a Sicília i a Sardenya, adquiriren drets sobre Còrsega i arribaren fins i tot a ocupar una part de Grècia. La historiografia de la «Renaixença» es complau a recordar que els catalans tenien oficines a lErectèon que convertiren el Partenó en una «Seu de Santa Maria». El reialme de Nàpols fou adquirit més tard, després de l’extinció de la dinastia comtal catalana. Però tot això relaciona lepisodi d’una Mediterrània occidental, mena de «llac català», amb els títols i també amb les pretensions per part de la Corona espanyola durant els temps moderns sobre certs entorns de l’antic mar interior, malgrat la nova atracció oferta pels oceans.
A desgrat de tot, l’«imperi» medieval de la dinastia comtal catalana mantingué en l’aspecte polític un caire patrimonial, feudal i bastant sovint dividit i disputat pels plets successoris, motiu pel qual aquest aspecte cedí en importància -encara que en fos a l’ensems el fet resultant i al sou recolzament- davant la magnitud del gran complex marítim i comercial creat durant el segle XIII entorn dels tres grans ports de Barcelona, València i Palma, sense oblidar, des de Dènia a Cotlliure, tot un rosari de ports secundaris molt dinàmics, i al decisiu suport d’unes terres interiors intensament poblades, actives productores, des de Perpinyà a Vic, a Manresa o a Lleida.
El conjunt de tot aquest sistema exportava productes locals, agrícoles o manufacturats, i importava blats de Sicília, productes valuosos de Llevant i esclaus. També llogava navilis a daltres països mediterranis: les seves naus, els seus bucs i les seves galeres, construïdes a les drassanes catalanes, eren armades i defensades per potents flotes de guerra posades sota el comanament de l’oligarquia urbana barcelonina, la qual tenia igualment cura de nomenar, en prop de seixanta localitats estrangeres durant les èpoques més favorables, uns «cònsols» de la «nació catalana» que s’ocupaven de protegir els interessos de qualsevol mariner o mercader «que parlés el català».
Observem que fou durant al segle XVIII, llavors que es produí la reaparició d’una potent burgesia mercantil barcelonina, quan, a petició d’aquesta, tot aquell aspecte de la potència catalana medieval seria admirablement descrita i analitzada pal gran historiador Antoni de Capmany, i, pel que fa a daltres aspectes menys coneguts, com per exemple la població i la producció, per tota una estela d’erudits que treballaren sota la direcció de Caresmar.
Es així com, de fet, l’apogeu medieval i el seu caràcter netament català no han estat mai simplement imaginats, ni tan sols sobreestimats, por la historiografia nacionalista d’ahir. Cal només una certa precaució, en analitzar-la, respecte a una tendència possiblement anacrònica sobre lús d’uns termes com els de «nació» i «democràcia».
Pel que fa a aquest punt, jo mateix m’he vist implicat, recentment i involuntàriament, en una mena de debat -i crec en la utilitat de qualsevol controvèrsia- respecte als recursos a determinat vocabulari. M’ha estat adjudicada la fórmula (agafem-nos fort!) següent: «Catalunya fou la primera nació del món». Aquesta proposta cronològica va aixecar un núvol de protestes.
Però jo m’havia limitat a escriure en certa ocasió que, entre els anys 1250 i 1350, l’ús del terme «estat-nació» resultava probablement menys inexacte i menys anacrònic si l’aplicàvem al complex català d’aquell període que si el volíem atribuir a la majoria dels països de l’Europa del mateix temps. Jo volia simplement posar en relleu el fet que, entre aquelles dues dates i en una Europa i entorn d’una Mediterrània on existien, per una banda, uns estats feudals més o menys coherents entorn d’un senyoratge i, per l’altra, unes ciutats mercantils més o menys organitzades en forma de repúbliques oligàrquiques, ben poc es veia apuntar encara per enlloc la imatge d’un estat-nació; i que, en canvi, dins el mateix marc geogràfic, les originalitats precoçment anunciadores de l’antic comtat de Barcelona venien justament a constituir una combinació de trets en altres llocs isolats: desenvolupament econòmic precoç, esbós ja ben avançat d’aparell estatal, monarquia sòlidament implantada, potent burgesia darmadors i de mercaders ben capaç, a l’ensems, de servir aquesta monarquia i de servir-se’n. La reconquesta de les Balears i de València fou sens dubte el primer fruit d’aquella combinació. I la dinastia catalana, tan rica en personalitats de vàlua, manifesta una i altra vegada (ocasionalment contra els criteris feudals) la seva predilecció pels medis dirigents dels ports i de les ciutats. També institucionalitzà la representació política daquests medis al si de les «Corts» i de la seva delegació permanent, la «Generalitat». Les cròniques (oficials, certament) insisteixen sobre l’interès popular envers la dinastia i les empreses comunes. Ramon Muntaner, cronista, poeta, militar i alt funcionari, expressa duna manera sovint molt moderna aquesta ideologia d’un bloc de poder que es vol, se sap o es creu políticament responsable d’un nucli humà caracteritzat i conscient d’un nom distintiu. Queda tot això tan lluny de la idea d’un estat-nació?
Afegirem amb tot a aquestes constatacions de «modernitat», a aquest anunci de models ulteriors dels quals Portugal donaria un segle més tard un nou exemple- la conveniència d’admetre més d’un matís:

1. El «patriotisme lingüístic» de Ramon Muntaner, considerat per Nicolau d’Olwer com un tret «modern», és també un tret força medieval. Nationes sive linguae, deia sant Tomàs. A tots els ports medievals, les representacions de les «nacions» no tenien altra base que la lingüística. No resulta menys important la constatació del fet que els naturals del «rei d’Aragó» hi eren considerats com a «catalans».
2. Contràriament, des del punt de vista polític (i és per això que la prioritat política s’ajusta tan malament a determinades «històries de Catalunya»), la mentalitat patrimonial i feudal va dominar massa sovint en els reis catalans, els quals tractaren d’obtenir senyoratges, crearen uns «reialmes» i els repartiren després entre els seus hereus, sense preveure que aquests no trigarien gaire a disputar-se’ls. La noció de «Confederació catalano-aragonesa» fou forjada posteriorment, però només era plenament vàlida quan el rei era únic reunia unes «Corts generals»: de manera que cada formació tenia la seva pròpia administració i la seva representació exclusiva, cosa que implicava unes lleis, unes monedes i unes duanes diferents. Si existeixen avui (sens dubte en majoria) uns «estats multinacionals», sentirem la temptació de dir que, dins l’accepció medieval del terme, la «nació catalana« era una «nació multiestatal». I, dins 1’evolució moderna, les qüestions fiscals, duaneres, monetàries, judicials i religioses tindrien a «Espanya» una importància fonamental, cosa que establiria distincions no solament entre la «Corona d’Aragó» i la «Corona de Castella», sinó també entre els propis «Països Catalans».
3. Finalment -i una observació com aquesta resulta vàlida per a qualsevol història- fóra tan ingenu com il·lusori acceptar sense un esperit crític les fórmules recollides a través de les cròniques i creure en la realitat d’una comunitat total d’interessos que abastés des del rei fins al darrer dels seus súbdits entorn de les patriae leges ett libertate. El «pacte» del qual s’ha parlat era de fet un pacte entre classes dirigents. L’esplendor dels moments gloriosos no ha d’amagar mai el fet que aquest correspon sovint a una accentuació de les desigualtats socials. Quan els homes es multipliquen, la terra a disposició de cadascun d’ells esdevé més petita, els enriquiments d’uns pocs impliquen fatalment l’empobriment de la majoria; la Catalunya triomfant de mitjans del segle XIII i de principis del XIV veié afirmar-se la reacció jurídica i repressiva dels senyors de la terra contra els pagesos: recordem el dret de «remença», els «mals usos», el dret de «maltractar», la tendència a incloure un nombre sempre creixent de persones dins la condició servil. El fenomen queda limitat en l’espai i la reacció s’estén amb retard al llarg dels temps, mentre unes altres «qüestions socials» (rurals, urbanes) commouen de manera diversa cadascun dels «Països Catalans». Era important de fer-ho constar aquí, tant per a posar en relleu el caràcter complex de les evolucions profundes com per a recordar el fet que, al mateix si de les estructures contradictòries i sota aparences glorioses, es poden amagar les raons capaces d’explicar futures catàstrofes.

BARCELONA DEPOSA EL SEU CEPTRE: XIV-XVI
Perquè Catalunya no es lliuraria de les catàstrofes, i la «decadència» seguiria la «grandesa». O bé, més modestament, un declivi reiterant, complex a la vegada en les seves manifestacions en les seves causes, seguiria els temps de «creixença» i de prosperitat. És ben possible que aquest procés pugui ésser reduït a un senzill problema de dimensions relatives: llavors que Castella i Portugal començaven a obrir-se les portes d’un món, «Barcelona deposava, el seu ceptre», tal com deia un antic historiador català.
Jo crec que hi hagué més. Les forces catalanes internes patien evident desgast d’ençà de les fams i de les pestes del segle XIV: caiguda demogràfica no recuperada (ja que les catàstrofes es repetien), empobriment de les produccions interiors, dificultats fiscals i monetàries entorn de 1392, reducció lenta però progressiva del gran comerç català, a desgrat d’esporàdics i brillants intents de redreçament; així fou el llarg procés que enllaça el «mal any primer» -1333, any de fam- amb la crisi política de 1462, quan esclata la guerra civil.
S’ha pogut posar en dubte l’impacte concret de les pestes (ja que la plaga fou present pertot arreu). Claude Carrère i Mario del Troppo han matisat la cronologia del declivi comercial. I, durant molt de temps, s’ha insistit sobretot en la decadència política: extinció l’any 1410 de la dinastia comtal catalana i elecció dos anys després per al tron d’Aragó, mitjançant la «Sentència de Casp», d’un príncep d’estirp castellana.
És ben cert que, a partir de llavors, l’harmonia deixa de regnar entre la monarquia i els òrgans representatius de les classes dirigents catalanes: Corts, Generalitat i «Consell de Cent» barceloní. La presència dels reis a Barcelona esdevingué cada vegada més infreqüent i fou sovint motiu d’enfrontaments. Quan Alfons el Magnànim traslladà la cort a Nàpols, Catalunya no se sentí gens engrandida, sinó més aviat abandonada. Ja no hi hagué coincidència ni afinitats entre l’imperialisme polític i els interessos mercantils. Particularment en el gran conflicte agrari, que, després de les pestes, oposà els pagesos amb els senyors de la terra entorn de la reorganització de la vida rural, el rei invocà uns drets propis i tractà de buscar un compromís, mentre que la noblesa, aliada en aquest punt amb l’oligarquia urbana, defensà aferrissadament la totalitat dels antics drets (remença, «mals usos», etc.).
Tot plegat desembocà l’any 1462, en una guerra civil que durà deu anys. Els òrgans representatius catalans buscaren un altre rei, inclòs ocasionalment el rei de Castella, la lluita armada acabà en un compromís, en el qual el rei Joan II, gran polític, féu com si tot fos oblidat. Però la crisi interna i la minva d’activitats es perllongaren sota el regnat del seu fill, Ferran II (el «rei Catòlic», ja maridat amb Isabel de Castella). Una ironia de la història situà a Barcelona el retorn triomfal de Colom, fet que venia a consagrar l’orientació oceànica del món hispànic, i a manllevar a la Mediterrània la seva antiga prioritat. És possible que, durant encara molt de temps i entorn d’aquest «declivi català», es continuï discutint sobre l’ordre causal i cronològic dels factors que el provocaren: demogràfics, econòmics, polítics. Queda però fora de dubte la considerable durada del procés i la complexitat de les interaccions en joc. L’inici de la decadència ja no es pot datar arran del «Compromís de Casp», ni podem tampoc tancar-la amb la mort d’Isabel. Si bé la conjuntura tornà a millorar pels volts de l’any 1500, els Països Catalans -i sobretot el Principat- havien perdut el seu lloc eminent dins el complex ibèric.
El segle XVI fou així per a Catalunya un període de recuperació material i de recolliment polític, tot a un nivell modest.
Els nuclis camperols havien esdevingut la forca més sòlida del Principat. La «sentència de Guadalupe», compromís imposat l’any 1486 per Ferran II, resolgué el gran conflicte social i agrari, no precisament a favor de tots els pagesos ni amb la desaparició de tots els lligams feudals, però si suprimint els «mals usos» i la remença i contribuint així a la creació d’una de les pagesies més lliures i més pròsperes d’Europa tot entorn dels «masos» reagrupats a la «Catalunya Vella» oriental. Guichardin posà en relleu l’any 1511 el fet que aquella prosperitat era deguda justament a la raresa i a la dispersió dels masos. Hi havia cap a l’oest alguns buits menys favorables, però s’estava iniciant una recuperació demogràfica general. I, gràcies al sistema de l’hereu únic i de la legítima atorgada als fadristerns, l’emigració interna pogué poblar sense proletarització les ciutats i localitats importants. Una considerable immigració francesa s’afegí a aquest moviment humà.
Als nivells més alts de la societat, la gran noblesa es castellanitzà progressivament a través dels càrrecs a la cort i dels matrimonis, encara que sense deixar per això de controlar, a vegades ben durament, les seves terres de Catalunya. Una petita noblesa no posseïdora de grans recursos es dividí entre la temptació de l’aventura (al si de les bandosítats) i la fusió a ciutat amb els hereus de l’antiga burgesia, aquella classe dels ciutadans honrats convertida en quasi-noblesa i esdevinguda més rendista que creadora.
Amb tot, ni el comerç ni la indústria no havien desaparegut. Jurídicament estrangers respecte a Castella, els Països Catalans van fer com d’altres no ibèrics i tragueren profit de l’atracció indirecta del mercat colonial, encara que sense patir els efectes totals de la inflació primerament metàl·lica i després escriptuària que va malmetre l’empresa castellana. Els «paraires» de Catalunya (encapçalats a vegades pels de Perpinyà) venien fàcilment els seus teixits a les fires de Castella. La petita metal·lúrgia aprofità també aquella atracció. Més d’una corporació artesana barcelonina (els gremis) conegué durant el segle XVI la seva màxima prosperitat. Quan a Castella es produí la revolta dels Comuneros, Barcelona evità escoltar els seus enviats; però també s’abstingué de lliurar-los a Carles V, temorosa de possibles represàlies contra els comerciants catalans llavors presents a Villalón o a Medina.
És en aquest fet on se situa justament el gran canvi. Catalunya havia deixat d’organitzar els seus mercats, l’eix principal dels quals no era ja la Mediterrània, on la pirateria dominava fins i tot al llarg de les costes. I Sevilla, seu del monopoli colonial, refusava de fer reviure l’antic «consolat» català. Calia així descobrir i implantar una xarxa de comunicacions terrestres centrada sobre les fires castellanes, cosa que venia a representar l’inici d’un mercat «nacional» espanyol. Eren de fet els preus colonials allò que atreia inversions i esforços, tant envers les possessions portugueses com envers les espanyoles, i els catalans no participaren pas menys en aquest joc del que ho feren els alemanys o els flamencs. Els beneficis es repatriaven en bona moneda de les Índies.
En realitat, aquella acumulació no va passar de modesta. I fins i tot quan, després de 1566, la guerra de Flandes va obligar a reorientar vers la Mediterrània les grans transferències monetàries, Barcelona només se’n beneficià com a simple etapa, i la gran guanyadora fou Gènova. Aquell final del segle XVI esdevingué el «segle dels genovesos» en lloc del dels catalans; Barcelona ho sabia prou bé i n’estava tan engelosida que, pretextant qualsevol fotesa, va arribar fins i tot a bombardejar la flota dels Dòria!
Políticament, a desgrat dels seus drets encara respectats, els catalans no podien fer gran cosa. Mal acollit pels castellans a principis de segle, Carles V es mostrà inicialment cortès i àdhuc afalagador envers el seu «Comtat de Barcelona»; però l’idil·li durà molt poc. I Felip II es mantingué llunyà, despectiu. L’un i l’altre apreciaren en canvi els avantatges de les bases marítimes i de les drassanes catalanes; durant el segle XVI, l’ocupació manual depengué àmpliament a Barcelona de l’activitat als arsenals. Però les decisions relatives a aquest domini havien passat a ser proeses a Brussel·les, a Innsbruck o a l’Escorial, i l’oligarquia local havia de dissimular els seus rancors limitant-se a discutir conflictes menors i no s’entenia gens bé amb els «virreis» representants de la monarquia.
Es feia retret al virrei per la falta de protecció de les costes contra la pirateria, llavors que Catalunya es veia mancada dels mitjans per a defensar-les ella mateixa.
I el flagell sestenia igualment pel que fa a linterior. Tot el Principat (i no ja solament les seves muntanyes) havia esdevingut aquell segle XVI terra de bandolers. Caverel, ambaixador de 1abat de Saint Vaast prop de Felip II, preferí l’itinerari interior per travessar Catalunya perquè, «encara que pel camí de terra hom pugui perdre fàcilment la bossa, pel de mar difícilment salvarà res». Entre Figueres i Girona, el personatge albirà alguns habitacles fortificats «ben capaços de ser refugi de gentilhomes no gens desitjosos de companyia». I fins i tot els pagesos veia armats: «No trobo gairebé cap cristià que, anant pels camps, no vagi carregat amb armes més aviat ofensives que defensives». Un pedrenyal a cada llar! Lestat de guerra privat era legal, admès, àdhuc entre la gent no noble.
Es així com aquell temps de redreçament posava en evidència a Catalunya un excedent de forces desaprofitades, quelcom que recordava la Castella dels segles XIV i XV. I aquell període de timidesa política amagava un orgull de grup que endevinava qualsevol viatger. El rei d’Espanya, deia i repetia tothom, només és respectat pels catalans en la seva exclusiva qualitat de Comte de Barcelona. I Caverel pogué sorprendre’s per la severitat dels controls monetaris catalans, «igual que si els reialmes i províncies tinguessin encara els seus prínceps particulars». «Lestat-nació» català no havia certament mantingut les seves aspiracions medievals; però «lestat-nació» espanyol, en construcció des del regnat dels Reis Catòlics, no tenia tampoc, per la seva banda, la solidesa daquell altre que preparaven els reis de França.
XVII: ELS SEGADORS COM A CONCLUSIO
A desgrat de tot, la força vital interna del particularisme íntim dels catalans aconseguí ràpidament de convertir Catalunya en objecte d’enveja i de desconfiança por part dels governants de Madrid, obligats a admetre l’evidència de la pròpia feblesa d’ençà de la mort de Felip II.
És impressionant de constatar com el Principat, considerat a principis del segle XVI com una «terra buida», passà a ser en iniciar-se el XVII i pel que fa a les mateixes regions una mena de «ciutat ininterrompuda». Olivares arribà a atribuir-li un milió d’habitants (probablement el doble de la realitat). I, encara que conscient de lamenaça centralista, Catalunya no amagava el seu orgull pel fet de tornar a ésser «rica i plena», tal com es deia1 durant la revolta de 1640, en la cançó dels segadors i en la «Proclamació catòlica» del Consell de Cent barceloní.
L’Espanya central, en canvi, d’ençà de les pestes i de les fams dels anys 1600-1610, coneixia (i denunciava sovint amb lucidesa) els perills de la seva pròpia despoblació i d’un empobriment real que s’intentava d’amagar mitjançant la inflació monetària i la piràmide dels deutes. L’any 1609, amb l’expulsió dels moriscos, fou València la que rebé un greu cop en el seu poblament. Contràriament, pels volts de 1620, el Principat assolí l’estabilització de la seva moneda. I, durant les negociacions amb Madrid entorn d’aquest tema monetari, els experts barcelonins es mostraren durs en la seva correspondència envers la Cort, els ministres i la burocràcia centralista. «Aquests senyors -venien a dir en substància- no entenen res en els negocis. I queda ben clar que no ens estimen gens». Aquest és ja el to de les futures controvèrsies dels segles XIX i XX: es repetirà cada vegada que els catalans se sentiran forts a casa seva i que toparan amb la incomprensió i amb lhostilitat de Madrid. La constant del fet procedeix dels propis temperaments, i els refrecs sorgeixen d’unes conjuntures oposades.
Entre 1600 i 1620 es retreia a Catalunya la plaga del bandolerisme i el fet que les seves conseqüències regnessin a «les mateixes portes de Barcelona». El virrei Almazán considerava que «la llibertat» era aquell ordre que permetia circular sense armes pels deserts de Castella, mentre que «les llibertats» catalanes introduïen el «desordre» per tots els camins del Principat. Es tractava més aviat d’una mena de rebel·lió latent. Els fracassos de la repressió demostren almenys l’existència d’algunes complicitats passives. El fet d’atacar els combois que exportaven l’or i l’argent -la «saca de la moneda»- o bé de rampinyar alguns viatgers molt opulents no era pas cosa tan mal vista. En la segona part del seu Quixot (1615), el mateix Cervantes idealitza (por bé que partint de trets existents) la figura del bandit «Roque Guinart», i descriu a l’ensems una Barcelona refinada i «archivo de cortesía»… el poble de la qual, però (tant segons una altra obra de Cervantes com segons los cròniques municipals) ataca sistemàticament a ma armada els mariners del rei! Existien de fet dues ofensives actives contra l’ordre imperant: una a nivell dels poders i una altra a nivell popular. La revolta es veia venir.
Durant la guerra contra França (efectiva o latent) Catalunya esdevenia novament marca fronterera. Les anades i vingudes constants de mercenaris hi introduïen una atmosfera d’ocupació, però d’ocupació estrangera, ja que els mercenaris enviats des de Castella eren gairebé tots d’origen flamenc, való o irlandès, i els seus oficials espanyols semblaven encoratjar-los a comportar-se com si es trobessin en un país conquerit. La revolta que culminà l’any 1640 començà així per una protesta camperola que s’ha pogut comparar amb certs moviments populars «d’alliberament». L’episodi èpic dels Segadors (bracers temporers que refusaren l’enrolament forçat i amotinaren Barcelona la diada de Corpus de 1640, amb la mort del virrei com a primera víctima) fou potser més aviat una conclusió que un començament. Però la importància d’aquell episodi radica en el fet que, en lloc de ser severament reprimit segons era habitual, fou secundat pels òrgans autònoms del Principat. Les autoritats catalanes feien seu el clam popular, a l’ensems nacional i polític: Visca la terra i mori el mal govern! El fet adquireix tot el seu significat si pensem que coincideix amb les revoltes de Nàpols i de Portugal. Es tractava en realitat, aquesta vegada, de la «crisi general» de l’Imperi de Felip II, de la fragmentació de les seves possessions perifèriques, de l’evidència escandalosa d’una «decadència espanyola» que cada vegada es feia més manifesta a tots els nivells.
Foren amb tot diverses les circumstàncies que impediren que aquell moviment català -«nacional» en el sentit que incidia totes les classes de la societat- pogués ésser dut fins a l’extrem final, com a Portugal. En primer lloc, el Principat es trobava sol, ja que Mallorca, València i les terres rosselloneses estaven esgotades, i Perpinyà desconfiava de Barcelona. De manera que la Generalitat es veié obligada a recórrer a França. Com a «república protegida»? L’esperit de l’època no trigà a imposar la necessitat d’oferir al rei de França el títol de Comte de Barcelona. El fet equivalia a voler lliurar-se d’Olivares… i caure en mans de Richelieu! Els diplomàtics francesos s’afanyaren a mostrar-se menys preocupats per la conservació del senyoratge sobre un país considerat rebel que no pas per annexionar a França, segons la política dita de les «fronteres naturals», els territoris de la Cerdanya, el Conflent i el Rosselló, Per la seva banda, el rei d’Espanya accedí a mantenir pel Principat aquells privilegis tan cars a les classes dirigents catalanes. Finalment, entre 1650 i 1653, una terrible rebrotada de pesta manllevà a Catalunya una bona part del progrés demogràfic i material recentment adquirit. Calgué resignar-se al compromís.
Podem representar-nos aquestes vel·leïtats i aquestes dissorts de la Catalunya del segle XVII amb els nostres criteris d’avui? És que la partició dels Comtats entre dos estats fou interpretada, segons descriuen alguns historiadors, com una «amputació nacional»? Aquell Visca la terra! popular i defensiu fou novament cridat al Rosselló d’ençà de les primeres manifestacions del centralisme francès, tant fiscals com militars. Però, en conjunt, les relacions entre estatut polític i comunitat de llenguatge i d’història no es recolzaven encara sobre uns conceptes com els nostres actuals, sinó que simbolitzaven més aviat «llibertats» i «privilegis». La idea de «nació» no se separava encara del seu sentir medieval. L’any 1674, en ocasió d’un dret consular que es pretenia obtenir de Cadis sobre els vaixells catalans, els representants dels mariners catalans escrivien a la Reina:
«Tener cónsul en una parte y tierra es por las naciones, que son propiamente naciones, pero no por aquellas que son inmediatas vasallas de una Corona, como lo son las cathalanas de la Real Corona de S. M. (q.D.g.), los quales como a propios vasallos son y se nombran españoles, siendo como es indubitable que Cathaluña es España» (…) «No ha sido ni es de quitar a los cathalanes al ser tenidos por españoles, como lo son, y no por naciones.»
El document afegeix amb tot que, si es tractava de llengua, els catalans tindrien dret a llurs propis cònsols, com en altres temps, però nomenats llavors no ja pel rei, sinó per Barcelona. Així era de complexa la interpretació: antic significat del terme «nació», persistència del record històric, dependència personal al vassallatge, pertinença a una «Corona», abast esdevingut universal del mot «espanyol». Era llavors Catalunya menys nació que no pas durant el segle XIII? indubtablement. Però Espanya -Imperi precoç, burocràcia ineficaç- era de fet un veritable estat? En la construcció del món modern, el vocabulari triga tant a definir-se com els mateixos fets. En definitiva, àdhuc pel que fa a la Constitució espanyola de 1978, continua essent vacil·lant i contradictori…
EL RECORD D’UN PASSAT I L’ANUNCI D’UNA RENAIXENÇA
Tanmateix, al mot de «Catalunya» no havia deixat mai d’evocar, fins poc abans de l’any 1700, l’existència d’un grup etno-històric la solidaritat del qual semblava inextingible. El 1683, deu anys després del text que acabem de reproduir, apareixia el Fénix de Cataluña (Compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas). Aquell títol recordava un passat, admetia una decadència, anunciava una renaixença. Però… renaixença de què? Ja des de la seva primera pàgina, el llibre descrivia amb tendresa i orgull tota una imatge geogràfica, tal com tindrien tanta cura de fer les consciències nacionals dels segles següents:
«El Principado de Cataluña, Condados de Rosellón y Cerdaña en una sola Provincia componen un Bello Mapa, pequeño mundo y admiración del mundo».
Així, els comtats del nord no eren oblidats. Se’ls distingia del Principat, però hi eren units en «una sola provincia». Els països limítrofs rebien la denominació de Gàl·lia, Narbonesa, València, Reialme d’Aragó, Gascunya. No es parlava en canvi de França ni d’Espanya, talment com si es visqués l’època que Lucien Febvre anomenava de «les nacionalitats provincials». I l’obra s’adreçava al «Rey de las Españas», pluralització ben significativa. Era justament al monarca a qui es demanava que «renovés les grandeses» de l’antiga Catalunya, i aquest monarca era Carles II el Hechizado, personatge que simbolitzà la «Decadència» i que, paradoxalment, fou considerat pels catalans (o almenys per l’autor del Fénix) com «el millor rei que mai hagué tingut Espanya».
No ens estranyem massa. Ens trobem davant d’un exemple clàssic «d’imputació al fet polític» (en aquest cas als mèrits del sobirà) d’una prosperitat conjuntural -1657-80 a 1705-1O- innegable a Catalunya i evident a nivell mundial. La població, l’agricultura, la comercialització dels productes i fins i tot la indústria s’estaven reactivant, i es constituïen companyies pel desenvolupament del comerç llunyà. El Fénix ultrapassava els àmbits del seu propi país i del medi dels mercaders, i la seva redacció era confiada a Narcís Feliu de la Penya, personatge procedent d’una família de ciutadans honrats, advocat de les corporacions, ocasionalment emprenedor industrial, bon analista de lempresa catalana tradicional… i també autor dels «Anales de Cataluña y epilogo… de los hechos de la nación catalana desde la primera población de España hasta el presente año (3 volums in-folio, 1709). Una mena de garbuix erudit que, tanmateix, entre els anys 1680-1709, aconseguí sovint de situar la història al dia i d’esdevenir testimoni. Tampoc no és gaire freqüent de veure com un «historiador nacional» participa en qualitat d’home d’acció en una campanya de renovació econòmica. El personatge representava un grup que era gairebé un «partit». I aquell «partit» assumí l’any 1705 una gran responsabilitat política, sobretot quan contribuí a situar el Principat, sota la direcció dels seus organismes autònoms, junt als rengles de la coalició internacional que oposà a Felip V, nét de Lluís XIV, un altre candidat al tron d’Espanya, l’arxiduc Carles dÀustria. Aquest s’instal·là a Barcelona, on fou el rei «Carles III» i on celebrà el seu matrimoni; per dues vegades, en campanya militar i protegit per «miquelets» catalans, arribà fins a les mateixes portes de Madrid.
Aquest episodi no recorda en res 1640. Ni actitud defensiva ni caire popular. El problema no és de secessió, sinó de successió. S’havia fet una opció en nom de tot Espanya, i es participava en un gran intent al costat d’Anglaterra i de Portugal. I era aquesta vegada tota la Corona d’Aragó la que es veia implicada en el determini. Es tractava de trobar un nou equilibrí.
Però l’aventura sortia malament. València, la primera en ser vençuda, sofria durament l’incendi de Xàtiva i la pèrdua de tot «privilegi». Fins l’any 1710, Barcelona pogué beneficiar-se encara de la presència de la Cort, d’una influència d’homes i de diner. Però l’Arxiduc abandonà la ciutat el 1711, i el parlament britànic es va dividir sobre «el cas dels catalans»: els whigs consideraren els seus drets com a legítims, però Bolingbroke va titllar-los de «poble turbulent» i jutjà que la gent de Catalunya hauria de sentir-se feliç si encara es podia sotmetre a les mateixes lleis que els castellans, súbdits predilectes del rei d’Espanya. Però aquest no era pas el criteri ni dels «Tres Braços» -estats representatius del Principat- ni de la ciutat de Barcelona, motiu pel qual es decidí de continuar la lluita a ultrança, una lluita esdevinguda llavors eminentment defensiva i, per tant, més unànime i més popular. L’heroisme del setge final sorprengué Europa. L’11 de setembre de 1714 es produí l’assalt definitiu i el «conseller en cap», Rafael Casanova, queia ferit sota els plecs de la senyera de Santa Eulàlia. Aquest trànsit dolorós de la història catalana es commemora encara l’onze de setembre de cada any, amb tota mena de perills quan l’estat espanyol és de signe autoritari, i triomfalment durant els més aviat rars períodes de llibertat: l’11 de setembre de 1977 foren un milió els catalans que participaren a Barcelona en aquesta simbòlica commemoració.
REORGANITZACIÓ I SUCCESSIÓ AL TRON ESPANYOL
Semblaria així que el record més capaç de mobilitzar l’esperit català fóra, segons un títol esdevingut famós, la «fi de la nació catalana». Misteris del vocabulari! Perquè una «nació» no mor mai per causa d’una derrota, ni tampoc per culpa dun decret! Aquell «Decret de Nova Planta» (1716) reorganitzà profundament el Principat, però es limità de fet a destruir només els vestigis d’una estructura medieval que únicament s’havia demostrat eficaç (i mai totalment) durant les grans crisis del sistema imperial espanyol.
Considerada des d’una perspectiva àmplia i llunyana, la Guerra de Successió consistí de fet en una lluita entre aquelles antigues estructures i un estat modern que pugnava per implantar-se.
L’any 1708, quan Sardenya fou ocupada pels aliats antifelipistes, Feliu de la Penya celebrava la «reintegració dels sards dins la seva pàtria catalana».
Un projecte diplomàtic (aviat rebutjat) va proposar la reconstitució íntegra -sense exceptuar el Rosselló- de la Corona dAragó sota protecció anglo-austríaca; els catalans volien incloure-hi també Nàpols i Sicília. Mallorca va resistir contra Felip V més enllà de la caiguda de Barcelona la qual no es resignava a veure com Mallorca passava a mans angleses. Fou així com la lluita deseperada que decidiren rany 1713 els representants de la petita noblesa i de la nova burgesia catalanes no es limitava solament a la defensa d’un estatut particular (privilegis o mort), sinó a la de la mateixa i antiga potència espanyola, sacrificada als interessos dinàstics de Felip V. Aquest centrava de fet sobre un territori massiu, administrativament més unificat, els mitjans dun nou aparell destat. I a desgrat d’algunes concessions a Anglaterra conservava limperi dultramar com a terreny dexplotació econòmica incrementada. Espanya semblava seguir llavors els mateixos camins que Anglaterra o França, en els quals ni Alemanya ni Itàlia sintegraven encara. Què podien fer els Països Catalans, inclosos de tal manera en el si d’un modern cos polític?
S’ATURA LA MODESTA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL: NAPOLEÓ
La historiografia nacionalista catalana ha estat sempre engavanyada pel segle XVIII. La centúria sobre amb la supressió de tota autonomia catalana i es clou arnb una decidida participació dels catalans en la defensa d’Espanya contra Napoleó, mentre l’interval es caracteritza per un rotund desenvolupament demogràfic i econòmic al Principat i també, no gens desdenyable, a València i a Mallorca. És que les tendències de la historiografia clássica- «imputacioris al fet polític» o «prioritat política»- suggereixen una relació de causa a efecte entre el «centralisme borbònic» i aquesta prosperitat dun segle; alguns autors francesos no han deixat de veure-ho així. Però sabem avui que el segle XVIII fou a tot arreu una centúria demogràficament dinàmica i econòmicament creadora i que ho fou sobretot a la perifèria d’«Espanya». Es tractà segurament d’un ritme reconstitutiu.
La Catalunya de l’any 1720 arrencava d’un punt molt baix. Barcelona comptava amb uns 35000 habitants. Un viatger holandès s’arribava a preguntar si a Catalunya es coneixia realment la mateixa existèrncia dels mercaders. Però l’oest català es repoblava ràpidament. Les terres eren desbrossades i prosperaven les vinyes. Quan sorgia l’amenaça duna sobrepoblació, lintercanvi exterior permetia de resoldre el problema malthusià. La iniciativa treia profit duns salaris molt baixos. Agents d’empreses catalanes exploraven el mercat espanyol, i vaixells catalans temptejaven el mercat americà a través de Cadis, fins que, passat 1778, sels autoritzà el comerç directe. S’iniciava una revolució industrial potser modesta, però que permeté ben aviat que Catalunya fos comparada amb una «petita Anglaterra» i que el carbó importat de Newcastle ennuvolés el cel d’una Barcelona ocupada per 110.000 habitants.
L’impuls no era ignorat a Madrid, on l’exemple de Catalunya s’exposava com a model. Carles III (1759-1789) afa voria la marina i les colònies. El despotisme il·lustrat, desigualment afortunat en les seves creacions escoltava en tot cas les burgesies ascendents de la perifèria. És millor que no ens precipitem a parlar d’una «revolució burgesa», també és preferible que no ens preguntem «què hauria passat» si aquell camí hagués estat seguit fins al final. Hauria perdut Catalunya la seva identitat dins una Espanya modernitzada? És ben cert que les minories actives catalanes es veien cada vegada més induïdes a usar la llengua castellana; però no així el poble, que s’entestava a mantenir la seva parla de sempre. La «desnacionalització» apunta des de dalt. A partir de quin punt es fa irreversible? Els fets diran que potser mai.
De tota manera aquell procés modernitzador es va aturar: crisis deIs anys 1790, invasió napoleònica, esfondrament de l’Imperi…
Contra Napoleó, Espanya va reaccionar d’una manera nacional. Hi hagué amb tot «afrancesats», i, tant a les «guerrilles» com a Cadis, gent que lluitava a favor de la tradició, altres de la revolució. A Girona, un Tomás Puig es posava al servei d’Augereau, peró el seu diari en català desenvolupava exactament tots els temes del «catalanisme» futur. I el gran Capmany, prodigiós historiador de les glòries medievals barcelonines i autor -referint-se als catalans- de la frase: reunidos en pueblo, en comunidad nacional, es convertia a Cadis en teòric dels conceptes de «pàtria» (en sentit immediat, carnal, de terra a defensar), de «nació» (en sentit francés de conjunt de ciutadans decidint sobre llurs interessos comuns) i de «comunió» (en el sentit místic del mot, gairebé equivalent a la «Gemeinschaft», o bé al «Volksgeist»). Aquella «nació» era evidentment Espanya, pero Capmany estimava també Catalunya, i la representava a Cadis en la seva fesomia i en la seva història. El personatge detestava el centralisme francès uniformitzant, fins al punt dinventar implícitament la fórmula que floriria enmig del segle: España es la nación; Cataluña es la patria. Perillosa distinció per a una nació-estat! En menys de cent anys, la fórmula esdevindria: España es el estado; Cataluña es la nación. L’explicació del trànsit és complexa: es relaciona amb els repetits fracassos d’Espanya en tots els seus intents de revolució.
S. XIX, NACIONALISME I ESTAT MODERN
A les Corts liberals de 1820, el diputat catalá Batlle va precisar la postura duna burgesia hereva del segle XVIII: «La libertad interior es lo que nos conviene. Y la libertad del comercio exterior seria un golpe fatal para nuestras fábricas (…). Ahora bien: la pobreza de Cataluña sería la ruina de Espana.»
Però la llibertat política no va triomfar a Madrid. I el partit liberal, incapaç d’imposar-la, fou en canvi lliurecanvista. La burgesia catalana no comptà mai a Madrid amb un govern a la seva mida, de manera que la fórmula de Batlle acabà essent invertida: la pobresa d’Espanya limità l’enriquiment català, aquest fou acusat d’ésser la causa daquella (àdhuc entre l’opinió popular): les tarifes duaneres obligaven «la nació» a excessives despeses en el vestir. Desenvolupament desigual, diferents estructures de classe; heus ací allò que, durant molt temps, minaria l’estat-nació espanyol.
Sabem que la seva fragilitat provenia del passat. Les velles consciències de grup oferien un fonament a totes les formes d’oposició. I, en primer lloc, d’oposició popular. Això ha fet dir, amb raó, que el sentiment català fou primordialment cosa del poble, més que no pas l’expressió d’una opció intel·lectual o dun interès de classe. El fet és cert, per bé que no mancat d’algunes contradiccions: la gent de muntanya, tant a Catalunya com a València o al País Basc, era més aviat antiliberal, antiindividualísta i propensa a escoltar les directrius de l’Església: solia representar el populisme «apostòlic», més tard «carlista», anticentralista per damunt de tot. Però fou per altra banda el moviment obrer naixent allò que, durant els aldarulls de Barcelona, reclamà per primera vegada un «estat català». I, en aquestes ocasions, la burgesia industrial barcelonina actuà de la manera segúent: 1) denuncià amb violència la «facció» obscurantista; 2) jugà la carta del «progressísme» envers els seus obrers; i 3) féu saber a aquests que existien uns «interessos catalans» (els de la indústria) que calia defensar a Madrid d’una manera conjunta: una classe dirigent semblava reunir el «seu poble».
I tot això confluí en els orígens del «nacionalisme cataà»: tradicionalisme mantingut pel clergat, «federalisme» republicà dAlmirall o proudhonià de Pi i Margall, proclames apassionades dels defensors del «treball nacional» (calia entendre espanyol però es pensava català).
Que ningú cregui que oblido la Renaixença intel·lectual datada tradicionalment de l’any 1833 amb l’Oda a la Pàtria dAribau i que inspira a mitjans de segle una colla d’historiadors i Poetes.
Qualsevol moviment «nacional» sol comencar d’aquesta manera. Però no tots els felibritges deriven cap al nacionalisme. ¿Per quin motiu, llavors que Alemanya i Itàlia es cristal·litzaven, la vella Espanya assistia al replantejament de la seva unitat com els imperis de l’Europa central i oriental? Potser amb menys gravetat, és cert, però això no autoritza pas a reduir el problema català, segons un Estasen, a una ingènua barreja de nostàlgies històriques i de rancúnies fiscals: lectura de Muntaner + odi al recaptador d’impostos = catalanisme… Creiem que el fenomen era més profund.
Fou arran de 1898 quan les diferències s’accentuaren, i justament entre classes dirigents. Fa de mal mesurar, en els nostres temps de «descolonització», el cop que representà per a Espanya la pèrdua de Cuba. Llavors que Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia i els Estats Units es disputaven la menor parcel·la del món, l’obligada renúncia per part d’Espanya a la darrera «perla» del seu antic imperi vingué a confirmar les severes acusacions d’incapacitat sovint formulades a Barcelona contra Madrid. «Nosaltres ho fèiem millor durant el segle XIII», es deien els catalans. I Prat de la Riba justificà l’any 1906 el seu tránsit del regionalisme al nacionalisme mitjançant una veritable teoria burgesa de la nació, de les seves funcions internes i exteriors; el polític català disposava llavors dun partit, d’una premsa, d’un estat major intel·lectual i fins i tot, amb la «Mancomunitat» de 1912, dun esbós dinstitucions pròpies. L’episodi és prou conegut.
Però és evocat a vegades amb una mena de recel. La massa democràtica que inspira avui la idea catalana jutja sense indulgència aquella etapa del «nacionalisme burgès». En primer lloc, perquè els hereus polítics de Prat de la Riba cediren davant les temptacions del poder o enfront dels perills revolucionaris i acabaren per «trair» (és el mot corrent) la causa catalana una vegada i altra: els anys 1918, 1923, 1931, 1934 i 1936. Les contradiccions demostraren no ser tan antagòniques entre aquell tipus de nacionalisme i els dirigents de Madrid, ja que qualsevol crisi els apropava. D’un any a l’altre, Cambó era capaç de recomanar a catalans i bascos la necessitat de reunir-se per damunt de les fronteres, i de participar en un govern presidit per Maura. Alcalá Zamora ja ho havia previst: «Ningú no pot ser a la vegada el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya» Bona definició duna il·lusió de grandesa! Tanmateix, l’etapa burgesa va aconseguir uns resultats positius: restituí el català com a llengua per a totes les classes i creà una xarxa de relacions, de difusió i de centres de cultura, condicions indispensables per a una nova mobilització dels ideals catalans.
Però fou tot desempallegant-se d’aquests primers mobilitzadors com el fet català demostrà justament lamplitud dels seus fonaments. La catalanitat esdevingué un element consubstancial a lànima del pagès, del botiguer, de l’empleat, del capellà, de l’intel·lectual. I el catalanisme captà fàcilment les classes mitjanes i populars i arribà fins i tot al proletari, el qual oblidava antigues reticències i participava en la protesta nacional cada vegada que es patia dictadura o persecució. Aquest rellevament de classes socials, clàssic en qualsevol moviment nacional, quedà clarament expressat pel crit unànime que jo mateir vaig poder sentir com les multituds repetien i rimaven el 14 dabril de 1931: Mori Cambó, visca Macià!
Un poble experimenta sovint el desig didentificar-se en un home. Aquell 14 dabril, lhome la gairebé mística devoció del qual a la causa de Catalunya havia convertit en un veritable símbol proclamà la «República catalana». El temor a comprometre la naixent República també instaurada a Madrid lobligà a conformar-se amb una renovada «Generalitat». La referència a la història podia semblar irònica: 1713, 1640, 1462… Fou tot vivint aquell present com vaig poder descobrir tot el pes d’un passat, el dramatisme del qual es confirmà uns pocs anys després, el 1934 i el 1936, en els entrellaçaments de les lluites dels grups i de les lluites de les classes.
LA HISTÒRIA PALESA ELS CANVIS
Uns darrers mots, encara. ¿És possible que tots aquests esdeveniments ens hagin pogut induir a excedir-nos i a definir «Catalunya» com a l’exclusiu territori de la «Generalitat», de l’antic «Principat»? Jo mateix he cedit a la temptació dexplicar l’essencial del fenomen català contemporani cenyint-me a les particularitats estructurals econòmiques d’aquest territori, el 47% de la població activa del qual socupava per exemple en la indústria vers 1950, quan aquest percentatge per al conjunt de tot lEstat era només el 22%. Continuo creient, ben entès, que aquest contrast és fonamental.
Perquè em semblava explicar sobretot els motius pels quals unes regions com València (país agrícola exportador), les Balears durant tant de temps somnolents i la Catalunya del nord de l’Albera (íntimament emparentada amb el Llenguadoc vitícola), havien participat relativament tan poc en el moviment polític català i fins i tot li havien mostrat a vegades certes reticències o hostilitats. I em feia creure també que una història comparada de les dues Catalunyes -la «francesa» i l’«espanyola», com hom deia abans- posava en relleu dençà de 1789 la força d’atracció d’un estat-nació democràtic dotat d’alt component camperol i, per altra banda, les febleses d’un estat espanyol caracteritzat per la subordinació de la pagesia i pels fracassos de la burgesia.
Però, per definició, la història evidencia els canvis. L’esclat dels autonomismes en l’actual reconstrucció d’«Espanya» i el rebrotament a França de les reivindicacions etnolingüístiques suggereixen el fet que l’Europa de demà no tindrà necessàriament les mateixes estructures de grups que la d’ahir. Les pròpies antigues certeses de l’estat-nació es veuen avui minades per l’aspiració «supranacional». El problema dels Països Catalans es troba encara dins la fase de les preses de consciència intel·lectual i de les passions de joventut. Però obliga amb tot, reconsiderant tota una història la complexitat de la qual és innegable, a unes reflexions noves.

PIERRE VILAR. 1983.

Text clàssic de Joan Fuster sobre la polèmica del nom del nostre país.
El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos “regnes” a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els “valencians” com els “mallorquins” havien de trobar ben natural el fet de dir-se “catalans”. Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l’etapa fundacional de “regnes” respectius, no eren sinó “catalans” -catalans del Principat- trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d’una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l’arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s’hi instal·laren. En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d’una manera determinant a l’eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l’interior, i la ciutat capital del “regne”, van ser absolutament catanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic-, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. “Són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”, escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia. Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en “Estats” autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en “regnes” a part, no alterava de moment la “realitat ètnica” a que al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se per conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració de gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L’ascendència “catalana” de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l’origen dels “regnes”, amb els episodis diguem-ne èpics de la Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d’homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven 1’estructura catalana d’aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos “regnes” filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuítat -unitat- d’idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d’això, tothom en tenia consciència.
D’altra banda, com a “catalans” érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a lot arreu de l’Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de “regnes”: al capdavall, aquestes variants s’esborraven davant la sobirania única deis reis d’Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de “catalans”. Com a “catalans” eren coneguts, i com a “catalans” es donaven a conèixer. Podríem citar l’exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!” exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s’enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l’Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -“Papa catalanus” es deia-, com un signe més, entre altres, d’un instant gloriós per a la “nació catalana”: “Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris…” De vegades i tot, el gentilici “català” arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d’Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d’estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: “catalans” en definitiva.
Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats “catalans” en el mateix àmbit domèstic. Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d’aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels “regnes” -un “regne” de Mallorca i un “regne” de València, al costat del “principat de Catalunya”-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de “catalans”. Era lògic i necessari: els “regnícoles” del “regne de València” havien de dir-se “valencians”, i els del “regne de Mallorca”, “mallorquins”. Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat “polítiques”, que, d’entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L’existència dels “regnes” comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l’exterior tots podíem passar per “catalans”, en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat deIs catalans es desglossava, així, en tres “ciutadanies”, si puc dir-ho en termes moderns, i cada “ciutadania” descansà en un nom especial.
Des d’aquest angle, per tant, hi hauria “valencians”, “mallorquins” i “catalans”. Hi hauria, de fet, uns catalans, més “catalans” que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l’apel·latiu de “catalans”. I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula “català” esdevenia amfibològica: tant podía servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de consequències incòmodes. Aquell “un sol poble” que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament “innominat”. Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s’hi, i el risc s’agreujà. Valencians i mallorquins Començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions “estatals” distintes ho fomentaven. De més a més, als “regnes” es produïen situacions ben favorables a l’eclosió de sentiments localistes que, per un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l’aventura d’independèncía dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se “mallorquins” o “valencians”, després de tot això, implicava ja una punta d’orgull, de repercussions bastant previsibles.
No la unitat, pero sí la consciència d’unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant. Serà un home de Girona, fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, per cert: 1383~, del particularisme valencià. Eiximenis diu del “poble valencià” que, “com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e u sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià”. La diferenciació entre “valencians”, “mallorquins” i “catalans” es trobava desproveïda d’una instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que “catalans” eren, per antonomasia, els habitants del Principat, resultava fàcil la contraposició de “valencians” i “mallorquins” a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de “Catalunya” i el de “catalans”-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L’època, d’altra banda, no estava madura per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s’esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l’evolució del problema.
Malgrat tot, “valencians” i “mallorquins” continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d’intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no per la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l’ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l’obra-, que “est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques”. Durant la guerra entre “ciutadans” i “forans” en el regnat d’Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels “ciutadans”, Jaume Cadell, diria: “Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d’ésser lleials vassalls a nòstron rei i senyor” Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d’Ausiàs March, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada del llibre fa constar que “el famosíssimo philósofo y poeta” era “cavallero valenciano, de nación catalán”. Al Principat tampoc no s’oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és “de nostra nació”. Insisteixo que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien afegir-s’hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom “català” amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: “Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos”. I afegeix que això durà “hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones (“valencians” i “catalans”) ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes”.
No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, “catalans”, “valencians” i “mallorquins” van ser “tenidos por diferentes”. Abans, la diferència de noms no afectava la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme “català” era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s’enceta aleshores un període de “decadència”, i “cada una de estas naciones”, efectivament “tira por su cabo”. “Valencians”, “mallorquins” i “catalans” es distancien. El nom de “catalans” se’ls fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix l’element unitari més “visible”, provoca l’aparenca d’uns “fets diferencials” idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals. Mai no s’esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: “Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias”. Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara “catalans”, “mallorquins” i “valencians” no voldran reconèixer-se com “un sol poble” -amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres “pobles germans”, o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels “catalans”.
El particularisme regional s’havia esclerosat de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d’això, que examinar les opinins sostingudes pels erudits d’aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d’idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien lendit a anomenar “llengua valenciana” la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l’existència d’una variant local distinta ni menys encara independent, de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reinvindiquen una “llengua valenciana” i els mallorquins una “llengua mallorquina” que no seria ja la “llengua catalana”. Una evidència però, perdurava intacta: l’idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estal idioma únic i comú de “valencians”, “catalans” i “mallorquins”. Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadència van creure -almenys molts d’ells-, que el català antic no era sinó “llemosí”, la mateixa llengua dels trobadors. L’ús del terme “llemosí” per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La “regionalització” del nom “català” era suplida pel nom fals de “llemosí”, quant a l’idioma. En el fons, era una manera encara d’afirmar la unital dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres “llengües” modernes -el “català”, el “mallorquí”, el “valencià”-, eren filles directes del “llemosí”, i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d’Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d’unitat idiomàtica subsistia netament.
Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l’aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d’idioma el que es presentarà als ulls dels “valencians”, dels “mallorquins” i dels “catalans” que continuen l’esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos “un sol poble”, que es planteja com un pressupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi “mallorquins”, “catalans” i “valencians”” que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l’àmbit d’aquesta nota analitzar les causes politico-socials que ho determinen, això. Basta que hi sigui. La qñestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acualitat. La nomenclatura localista era, d’entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge “llemosinista” era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir “llengua catalana”, “literatura catalana”. D’altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l’hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de “català”, que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d’extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.
Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula “català”. D’ençà del XV, “català” vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast “total” que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s’hi aferra. D’un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de “catalans”, que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d’ells. De l’altre cantó, al Principat, també el terme “català” ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme “català” sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda com a titular del gentilici. El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S’ha convertit en una mena d’automatisme mental, per a uns i per als altres.
I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenòmen no és res més que allò que acabo d’insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: “Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent 1’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears”. Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l’origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l’opció que fa, en decantar-se per un nom d’aparença suparregional, “l1emosí”, que “no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua”. Les pressumptes “rivalitats” -els particularismes-, doncs, només incidiren en “lo calificatiu”. També per defugir la denominació “català” un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula “bacavés” per designar 1’idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l’afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d’una afirmació unitària tenen sentit.
Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen a les ja transcrites. “Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota, Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer 1’anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d’on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la Castellana”. El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L’al·legació de Llombart se’n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua “que parlem hui en la pàtria llemosina” no procedeix de “la provençal Limoges”, sinó de Calalunya. Però l’argument és vàlid per això mateix, i les resistències “regionalistes” enfront de la denominació de català per a l’idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, rnallorquins i “catalans”; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.
De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d’aquest nom per a l’idioma no podia deixar d’acomplir-se. Quan mossèn Antoni M. Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne “de la Llengua Catalana” en deia “Català-Valencià-Balear”, obeïa potser a unes pressions d’ambient que avui ja no existeixen. “Català-Valencià-Balear” de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d’un llibre. El mot “bacavès” o llengua “bacava”, mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les sil·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d’èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne “català” de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaida una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: “cabarovès” és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de “Criterion” penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta sil·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l’Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques.
“Llengua catalana” -i “literatura catalana”-: tant si es vol com si no es vol. I tot això de “bacavès” i de “cabarovès” a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d’ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d’aquestes regions, és el d’un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l’actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l’ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d’aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba “xocant” el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l’expressió “llengua catalana” hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d’ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.
Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. “Pàtria llemosina”, havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de “llemosina” la llengua dels catalanoparlants, dir “pàtria llemosina” esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme “pàtria llemosina” quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàic que, a l’hora de donar un “cognom” a la “pàtria”, els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del “llemosinisme” era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: “català”. Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se’n “pancatalanisme”. Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d’una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir “Catalunya” del conjunt del poble catalanoparlant.
És clar que la paraula “Catalunya” oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l’accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va “a València” o “al regne de València”, sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s’adreça a la gent de la serrania valenciana -als “serrans”-, i els recorda que viuen entre “Castella e Catalunya”. Però es tractava de precedents esporadics i remots. Si el gentilici calalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma “Catalunya” no havia pogut competir mai amb les de “regne de València” o “regne de Mallorca”. Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l’abast a què ens referim. D’altra banda, l’amfibologia era ací encara més molesta. “Catalunya” és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” al conjunt dels territoris de llengua catalana. “Catalunya” era el Principat; la “Catalunya Gran” era la totalitat dels pobles catalans.
Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l’ideal fóra adoptar, no ja la forma “Catalunya Gran”, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l’ús de la paraula “Catalunya”. Hauriem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació “el Principat” per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, “Catalunya estricta” justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d’una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d’acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d’una manera metòdica. No ens hem pas d’enganyar: es tracta d’una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment sera veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l’hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d’ una manera sincrònica i amb la més rigurosa eficiència.
Més apta que la forma “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” és la de “Països de Llengua Catalana”. I millor encara, la de “Països Catalans”, que tant s’ha estés en els últims deu anys i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l’avantatge de la concisió i de la “normalitat”. En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins la nostra radical “unitat de poble”, no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un “caràcter” local lleugerament distint. La “unitat” que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Calalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l’únic que, en les nostres circumstancies actuals, pot servir-nos.
“Països Catalans”. I després “Principat” “País Valencià”, “Illes Balears”, “Rosselló”, “Andorra”. És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d’aquestes denominacions. ¿Per què “Illes” i no “regne de Mallorca”? ¿Per què “País Valencià” i no “regne de València” o “València”? ¿Per què “Rosselló” si el Rossoelló “vertader” no és sinó una part de l’anomenada “Catalunya francesa”? ¿I per què mantenir “Principat” quan deixem de banda els “regnes” de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d’altra banda han entrat en l’ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l’angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir “València” per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en “alacantins” i “castellonencs”. Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions… Hem de moure’ns, no hi ha dubte, en l’espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d’elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.
Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm “Principat” en comptes de “Catalunya”: tanmateix, ¿com distingirem els “catalans” del Principat, dels “catalans” de tots els Països Catalans? és el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l’insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d’eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'”inventar” un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l’artificiós “bacavès”, “cabarovès” o “rosalbacavès”. No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de “catalans” per distingir-los dels “valencians”, dels “mallorquins” i dels “rossellonesos”, la dificultat subsistirà. L’historiador, l’economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d’enfrontar-s’hi cada dia. Si vol evitar la “regionalilzació” del terme “català”, ha d’emprar circumloquis o bé ha d’afegir “estricte”. “Català estricte” o “del Principat” és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instancia, tampoc no és un procediment massa penós.
Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir cata1à per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localilzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals “regions” poden esvair-se i només el fel radical de la comarca i el fel general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d’elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els “catalans” que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els “catalans” dependrà que aquest començ de reconstrucció auténtica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.