L’economista egipci, Samir Amin, analitza el sistema social capitalista a l’alba del tercer mil·lenni. 1. El discurs dominant va imposar, des de fa dues dècades, l’ús del terme mundialització (a vegades escrit en «franglès»: «globalització») per a designar de manera general als fenòmens de *interdependència en escala mundial de les societats contemporànies. Mai es posa en relació el terme amb les lògiques d’expansió del capitalisme, encara menys amb les dimensions imperialistes del seu desplegament. Aquesta absència de precisió permet *sobreentendre que es tracta aquí d’una barrera infranquejable, independent de la naturalesa dels sistemes socials. La mundialització s’imposaria de la mateixa manera a tots els països, més enllà de la seva opció inicial (capitalista o socialista) que funciona com una llei de la naturalesa, resultat de l’estrenyiment de l’espai planetari. Em proposo demostrar que es tracta aquí d’un discurs ideològic que es destina a legitimar les estratègies del capital imperialista dominant en la fase actual, i per tant que es poden prendre en consideració constants objectives de la mundialització en la perspectiva de polítiques distintes de les quals es presenten com sense alternativa possible, els continguts de la qual i efectes socials serien aleshores ells mateixos completament diferents.
La forma de la mundialització depèn aleshores, en definitiva, com (tot ) la resta, de la lluita de classes. De fet, la mundialització no és un fenomen nou, i no hi ha dubte que la interacció de les societats és tan antiga com la història de la humanitat. Almenys des de fa dos mil·lennis les «rutes de la seda» vehiculitzaren no només mercaderies sinó també van afavorir transferències de coneixements científics, tècnics i de creences religioses, les quals van transformar almenys en part l’evolució de totes les àrees del món antic, asiàtic, africà i europeu. No obstant això, els mecanismes d’aquestes interaccions i la seva meta eren molt distints del que van anar després en els temps moderns és a dir els del capitalisme. No es pot separar la mundialització de la lògica dels sistemes que sostenen el desplegament. Els sistemes socials anteriors al capitalisme, que vaig nomenar en altres escrits com ‘tributaris’, es basaven en lògiques de submissió de la vida econòmica als imperatius de reproducció de l’ordre polític-ideològic, en oposició a la lògica del capitalisme que va invertir els termes (mentre en els sistemes antics el poder és font de riquesa, en el capitalisme la riquesa funda el poder, vaig esmentar pel que fa a aquest tema). Aquesta caracterització del contrast entre els sistemes socials antics i moderns provoca una gran diferència entre els mecanismes i els efectes de la mundialització en els temps antics i els caracteritzats al capitalisme.
La mundialització dels temps antics oferia realment oportunitats per a les regions menys avançades d’arribar a a les altres. Segons els casos, aquestes oportunitats van ser aprofitades o no. Però això depenia exclusivament de les determinacions internes d’aquestes mateixes societats, en particular de les reaccions dels seus sistemes polítics, ideològics i culturals, davant els desallotjaments que representaven les regions més avançades. La història d’Europa, àrea perifèrica i endarrerida fins molt tard en l’Edat mitjana, en comparança als centres del sistema tributari (Xina, Índia i el món islàmic), és l’exemple més característic de l’èxit excel·lent d’aquest ordre. No obstant això, Europa recupera l’endarreriment en un temps molt curt, entre els anys 1200 i 1500, afirmant-se a partir del Renaixement com un centre de nou tipus, amb potencialitat de ser més poderós i més generador de noves evolucions decisives que tots els seus antecessors. vaig Considerar que aquest avantatge provenia d’una flexibilitat molt gran del sistema feudal europeu, en particular perquè constituïa una forma perifèrica del món tributari.
2. Per contra, la mundialització dels temps moderns, associada al capitalisme, és polaritzadora per naturalesa. Amb això vull dir que la lògica d’expansió mundial del capitalisme produeix en si mateixa una desigualtat creixent entre els socis del sistema. Significa que aquesta forma de mundialització no deixa si més no l’oportunitat d’enlairament, que hagués pogut ser aprofitada o no d’acord amb les condicions internes de les mateixos socis. Els retards impliquen sempre l’aplicació de polítiques voluntaristes. Aquestes entren en conflicte amb les lògiques unilaterals de l’expansió del capitalisme, i d’aquesta manera les podem qualificar com polítiques antisistèmiques de desconnexió. Aquest terme que vaig proposar no és sinònim d’autarquia i d’intents absurds de «sortir de la història». Desconnectar és adaptar les relacions amb l’exterior a les exigències prioritàries del seu propi desenvolupament intern. Aleshores aquest concepte és antinòmic a l’altre pregonat que demana «ajustar-se» a les tendències dominants a nivell mundial, perquè per als més febles resulta d’aquest ajustament un agreujament de la seva periferització. Desconnectar significa transformar-se en un agent actiu que contribueix a modelar la mundialització, forçant-la a ajustar-se a les exigències del desenvolupament propi de la seva societat.
3. La polarització que resulta de la mundialització, es va presentar amb formes associades a les característiques principals de les fases de l’expansió capitalista, que s’expressen en formes adequades a la llei del valor mundialitzat. Són d’una banda, l’articulació de les lleis del mercat truncat (a causa de la persistència de la fragmentació del mercat del treball), i per altra banda, les polítiques d’Estat dominants, que s’assignen la tasca d’organitzar el mercat truncat amb regles adaptades que produeixen aquestes mateixes formes. Separar el polític de l’econòmic no té sentit en aquest cas. No existeix capitalisme sense Estat capitalista excepte en la imaginació dels ideòlegs de l’economia burgesa. Aquestes formes polítiques adequades, vinculen les maneres de dominació social interns, específics a les societats del sistema, amb les maneres d’inserció en el sistema mundial, o com formacions dominants (centres) o com formacions dominades (perifèriques).
Durant la fase mercantilista (1500-1800) que precedeix a la revolució industrial -i que per aquesta raó es pot considerar com una transició del feudalisme cap al capitalisme acabat-, la monarquia absolutista de l’Antic Règim, va estar basada en el compromís social feudalisme/burgesia mercantilista i en polítiques d’establiment de les primeres formes de polarització: la protecció militar i naval dels monopolis del gran mercat, la conquesta de les Amèriques i la seva conformació en perifèries del sistema de l’època (que s’especialitzen en produccions particulars útils per a l’acumulació del capital mercantil) i el tracte negrer que l’acompanya.
Una segona fase de la mundialització capitalista basada en el contrast centres industrialitzats/perifèries, a qui es refusa la industrialització, es desenvolupa des de la revolució industrial fins la fi de la segona guerra mundial (1800-1950). Aquest contrast que presenta una nova forma de la llei del valor mundialitzat, no és el resultat natural de les «avantatges comparatius» invocades per l’economia burgesa. Està aplicat sistemàticament a recursos que abasten tant dimensions econòmiques (el «lliure comerç» imposat als socis de la nova perifèria en formació), com dimensions polítiques (les aliances amb les classes dominants tradicionals de la nova perifèria, la seva inserció en els sistemes de «compradors», la intervenció de les canoneres i després la conquesta colonial). Aquestes formes de mundialització s’articulen amb sistemes polítics específics dels centres industrials, que provenen o de les revolucions burgeses (Anglaterra, França, Estats Units), o de les unificacions nacionals que juguen el mateix paper en la constitució dels mercats nacionals adaptats (Alemanya, Itàlia), o també de les modernitzacions dels «dèspotes il·luminats» (Rússia, Àustria, Hongria, Japó). La diversitat de les aliances socials hegemòniques específiques a aquestes formes no han d’amagar el seu denominador comú: totes aquestes formes tenen l’objectiu d’aïllar a la classe obrera. També determinen les formes i els límits de la democràcia burgesa d’aquesta època.
Aquest sistema complex marca una evolució, destacada abans de res pel pas cap a la dominació dels monopolis en l’economia industrial i financera dels centres -a partir de la fi del segle XIX -i a partir de 1917, per la desconnexió de l’URSS-. l’accentuació dels conflictes intercentres (interimperialistes) i l’acceleració de la colonització de les perifèries -una de les apostes més importants d’aquesta competència reforçada- caracteritzen la d’aquell aleshores. En paral·lel a aquesta evolució, apareixen noves formes polítiques que associen al sistema- almenys en part -als representants polítics de la classe obrera dels centres, encara que aquests sistemes de «socialimperialisme» es queden en estat d’embrió en aquest moment. Fins el New Deal de Roosevelt i el Front Popular francès, a final dels anys 1930, els blocs hegemònics sempre van ser antiobrers.
La segona guerra mundial va trastocar les condicions que encapçalen l’expansió capitalista polaritzadora d’aquest segle i mitjà d’història moderna. La caiguda del feixisme modificava radicalment les correlacions socials de forces, en favor de les classes obreres, que van aconseguir posicions en els centres que mai abans van conèixer en el capitalisme; en favor dels pobles de la perifèria els moviments de la qual d’alliberament reconqueriren la independència política de la seva nació, i en favor del model soviètic del socialisme, nomenat com realment existent, que apareix com la manera més eficaç del projecte de desconnexió i d’acceleració. AL mateix temps, l’afirmació de la prepotència dels Estats Units sobre tots els centres capitalistes modificava les condicions de competència interimperialista.
En altre moment vaig proposar una lectura del mig segle de la postguerra (1945-1990) basada en aquesta articulació nova entre, d’una banda, els sistemes polític-socials de les tres entitats que formen el món d’aquell aleshores i per altra banda de les formes de mundialització que l’acompanyen. A nivell de l’organització interna de les societats concernents es destaca: 1. el gran consens social capital-treball que caracteritza els centres antics (el Welfare State (estat del benestar), les polítiques keynesianes, etc.); 2. els models nacionalistes populistes modernitzants del Tercer Món ; 3. el model soviètic del socialisme (prefereixo dir «del capitalisme sense capitalistes»). Per tant, la mundialització característica d’aquesta tercera fase de la història moderna és negociada (pels Estats), delimitada i controlada pels consensos que aquestes negociacions garanteixen. Ja no és el capital dels centres dominants que dicten de manera unilateral les condicions de la mundialització, com ocorre en les fases anteriors. És el que explica per què el discurs del «desenvolupament» i les pràctiques de desconnexió antisistèmiques més o menys radicals que s’enfronten amb les lògiques unilaterals de desplegament capitalista, dominants en aquesta fase.
Ara aquesta mateixa fase va acabar amb l’erosió i l’esfondri dels tres models de societat que la fundaven (les esquerdes del Welfare State en l’Occident, la desaparició dels sistemes soviètics, la recompradorització de les perifèries del Sud), i la volta a les correlacions de força favorables per al capital dominant. Tornaré més trigui sobre les noves formes d’alternatives a la mundialització que apareixen en aquest context i els conflictes que sorgeixen d’elles.
En aquesta anàlisi, l’accent que poso sobre la polarització resultant de l’expansió mundial del capitalisme és de primer ordre. No obstant això, aquesta característica permanent de la mundialització és completament ignorada per la ideologia burgesa dominant, que segueix afirmant encara que la mundialització dóna una «chance», que les societats poden o no aprofitar, d’acord amb factors que els concerneixen a ells mateixos. Però el que apareix més greu al meu judici és que el pensament socialista (incloent el del marxisme històric) va participar, almenys en part, de la il·lusió del progrés possible en el marc del capitalisme. La teoria de la mundialització capitalista que proposo, els eixos principals del qual són presentats anteriorment, la plantejo com sinònim d’imperialisme. L’imperialisme no és aleshores una etapa, ni tan sols suprema del capitalisme; constitueix una característica permanent d’ell.
4. Els discursos de la ideologia dominant de les últimes fases del capitalisme, formulen els seus propis conceptes de mundialització. El terme mundialització reemplaça en aquest cas a la paraula imperialisme, prohibida en aquests discursos. De 1880 a 1945, aquest discurs és liberal, nacional, i imperialista. (En el sentit leninista de la paraula). Liberal, en el sentit que es basa en l’afirmació per endavant, que els mercats són autoreguladores, encara que de fet, les polítiques d’Estat controlin el seu funcionament per a posar-los a la disposició de les aliances socials dominants (protegint l’agricultura dels petits camperols per a assegurar-se el seu suport electoral en contra de la classe obrera, per exemple). Nacional, en el sentit que la reproducció del mercat nacional autocentrat, es converteix en el centre de les polítiques d’Estat, en la seva dimensió interior i exterior. Imperialista, en el sentit que en l’època dels monopolis transformats en dominants, aquestes polítiques sofreixen la competència internacional que les converteix en conflictes violents entre Estats.
No obstant això, si el discurs dominant admet molt bé aquestes dos primeres característiques que legitima a l’associar-les a la democràcia parlamentària, no reconeix per altra banda la seva característica imperialista mai esmentada. Per altre costat, el mateix terme mundialització, és desconegut, o més aviat sumit en l’oprobi com «cosmopolitisme antipatriòtic». Aquest discurs dominant comporta un nacionalisme xovinista que té la funció de solidaritzar a la major part per a no dir la totalitat dels ciutadans, amb l’Estat dels monopolis. Aleshores, la mundialització, els termes de la qual de fet van ser determinats per la colonització i el menyspreu dels països no europeus, és la qual domina l’escenari. Però ningú parla d’això, sinó molt poc. La ruptura provocada en 1917 amb la proclamació d’un objectiu de societat socialista és rebutjada: es tracta d’una aberració irracional i salvatge.
En la post Segona Guerra Mundial el discurs dominant es transforma radicalment; es qualifica com social i nacional, que actua en una mundialització controlada. Utilitza social en el sentit que està construït específicament en la base de consensos socials històrics que «integren» (o que es proposen integrar- el que aconsegueixen en bona part) a les classes obreres en el centre, a les classes populars en l’aquest i en el sud. Social no és sinònim de socialista, encara que s’usi el qualificatiu en aquest sentit vàries vegades per a nomenar els projectes societaris ja esmentats. Nacional, en el sentit que els compromissos són definits en el marc dels Estats polítics i aplicats per polítiques sistemàtiques dels poders públics nacionals. El terme mundialització s’insereix en les formes d’aquest discurs, encara que sigui l’exclusivitat del «món lliure», excloent als països comunistes proclamats com «totalitaris». Es legitima aquesta mundialització amb consideracions gairebé naturals molt prop de les quals es troben en el discurs contemporani: l’estrenyiment del planeta. No obstant això, el seu aspecte imperialista s’aparta de la forma colonial anterior, que va ser derrotada per les victòries del moviment d’alliberament dels pobles de la perifèria. Desapareix també el conflicte entre els imperialistes. S’accepta i fins i tot es reivindica el aliniamient darrere dels EUA -convertit en un tipus de super imperialisme- en nom de la defensa comuna contra el comunisme. Fins la unitat europea no posa en tela de judici aquesta jerarquia mundial; accepta articular amb l’OTAN. El capitalisme mundialitzat de la postguerra mundial es distingeix de dues maneres. La primera, perquè està funcionant sobre la base de correlacions socials, el que dóna un espai al treball que no té a veure amb la lògica pròpia del capitalisme, sinó al contrari; expressa un compromís entre aquesta lògica i les lògiques populars i nacionals antisistèmiques. El creixement dels salaris en paral·lel a l’augment de la productivitat, la plena ocupació, la seguretat social, el càrrec de la industrialització per l’estat, la redistribució de l’ingrés pels impostos, sense parlar de les grans reformes agràries o les col·lectivitzacions, no es relacionen amb la lògica del màxim benefici que ordena la manera de producció capitalista, sinó que expressen les ambicions de projectes societaris populars i nacionals. Aquest compromís entre lògiques societàries conflictives obliga al capital a adaptar-se a les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. Paradoxalment, va ser això el que va permetre a aquesta fase tenir un creixement fort, sense comparança, en escala mundial. El model està en l’extrem del que està proposat i imposat avui en dia. Aquest últim es basa en la lògica exclusiva del capital, i en la pretensió que els treballadors i els pobles són qui han d’ajustar-se, el que en última conseqüència tanca a l’economia en l’estancament.
Com complement lògic d’aquests compromissos, socials, la mundialització que acompanya aquest model quieta sota el control dels Estats que ho garanteixen. Aleshores, el període es presenta com una disminució dels efectes polaritzadors de la lògica unilateral de l’expansió capitalista; disminució que revelen els ritmes elevats de la industrialització dels països de l’aquest i del sud. Els models societaris que havien imposat els mateixos compromissos van arribar els seus límits històrics pel fet del seu propi èxit. van Perdre l’alè sense haver creat les condicions que haguessin permès a les forces populars i democràtiques donar un pas més endavant. Encara que els temes fundaven la seva legitimitat (el Welfare State i el progrés material permanent, la construcció del socialisme, l’afirmació de les nacions modernitzades del Tercer Món); van aparèixer com unes il·lusions. Per tant existien condicions per a permetre una nova ofensiva massiva del capital que tractés d’imposar la seva lògica unilateral.
Després del rebuig del projecte del «nou ordre econòmic internacional» que proposaven els països del tercer món en 1975 (un projecte de rejoveniment de la mundialització controlada que hagués permès sortir amb el creixement general) pels països de l’OCDE, es planteja la recompradorització del Tercer Món. Es detecta en els programes de «ajustament estructural», que són en realitat programes de desmantellament de les conquestes del nacionalisme populista de les dècades anteriors. Una vegada que Thatcher i Reagan van proclamar el seu desig de desmantellar el Welfare State a partir de 1980, seguit poc després pels països de l’OCDE, el neoliberalisme es va convertir en la ideologia dominant. I per a tancar, la caiguda dels sistemes soviètics d’Europa i de l’URSS per fi de la dècada de el ’80 va obrir l’espai per a la reconquesta d’aquestes societats per un capitalisme salvatge, molt de moda avui en dia.
5. La lògica unilateral del capital, reestablerta, troba la seva expressió en l’aplicació de polítiques idèntiques a tot arreu: taxes d’interès altes, reducció de les despeses públiques, desmantellament de les polítiques de plena ocupació, i prosecució sistemàtica d’un objectiu de restabliment de l’atur, alleugeriment fiscal en favor dels rics, desregulació, privatitzacions, etc. Aquest conjunt de mesures és el reflex de la tornada dels blocs hegemònics antiobrers, antipopulars. Aquesta lògica serveix només per al benefici del capital dominant i en particular dels seus segments més poderosos -que són els mundialitzats també-, el capital financer. La «financierització» constitueix una de les característiques més importants del sistema actual, tant en les seves dimensions nacionals com en les seves dimensió mundial. Allí, aquesta lògica exclusiva del capital significa la supressió dels controls de transferència de tot tipus, que siguin per a la inversió o per a acumulació especulativa, i l’adopció del principi de canvi lliure i fluctuant.
El restabliment de la llei unilateral del capital no obre una nova fase d’expansió. AL contrari, tanca en un espiral d’estancament la recerca del màxim guany. si no ensopega amb obstacles socials potents, provoca gairebé de manera fatal l’agreujament de les desigualtats en la distribució de l’ingrés (és la llei de pauperització de Marx). Aquesta s’observa realment en tots els països associats del sistema actual de l’Oest, de l’Est i del Sud, així com en el plànol internacional. Aquesta desigualtat produeix al seu torn crisi, és a dir una superproducció creixent de capitals que no troba sortides en l’expansió del sistema productiu. Els poders establitsestablerts es dediquen exclusivament a l’administració d’aquesta crisi, incapaços de resoldre-la. Darrere del discurs neoliberal mundialitzat, s’amaguen polítiques completament coherents de superació de la crisi, que tenen per únic objectivo crear sortides financeres a la superproducció de capitals, per a evitar el més temut: la desvalorització massiva. La financierització és la marca d’aquesta administració tant en el plànol nacional com mundial. Les taxes d’interessos altes, els canvis fluctuants i la llibertat de canvis especulatius, les privatitzacions, i també el dèficit de la balança de pagaments dels Estats Units, el deute extern dels països del Sud tenen aquestes funcions.
Hem de situar el discurs sobre la mundialització en el marc de l’administració de la crisi. S’afegeixen a les dimensions econòmiques aquestes estratègies polítiques complementàries, que qualifica com mitjans de gestió de la crisi. L’objectiu actual d’aquestes polítiques és el desmantellament de les capacitats de resistència que podrien representar els Estats, de tal manera que es faci impossible la constitució de forces socials populars eficaços. En aquest sentit s’utilitza l’etnicisme, per a legitimar l’esclat dels Estats. Quantes més Eslovènia i Txetxènia possibles, tal és l’objectiu desenvolupat aquí de bon tros cinisme, amagat darrere d’un discurs pseudo-democràtic de reconeixement dels «¡drets dels pobles!» Es mobilitzen altres recursos que poden ser l’alè de fonamentalismes religiosos, fins les múltiples manipulacions de l’opinió. De fet, vam constatar que les intervencions en favor de la «democràcia» i dels drets humans estan sotmeses als objectius estratègics dels poders imperialistes. «Dos pesos, dues mesures» serveix aquí com regla. De manera general, aquestes polítiques lleven tot el contingut de les aspiracions democràtiques dels pobles i preparen l’administració del caos, al que crido una «democràcia de baixa intensitat», que s’acompanya d’intervencions -incloses militars de «baixa intensitat»- incentivant les guerres civils.
6. Ni la utopia reaccionària de la mundialització desbocada i del neoliberalisme generalitzat, ni les pràctiques de la gestió política del caos (i no de qualsevol ordre mundial nou) que aquesta utopia arrossega, són sostenibles. Per a atenuar els efectes destructors i contenir el perill d’expressió violentes, els sistemes de poder intenten aleshores ordenar un mínim el caos. Les regionalitzacions concebudes en aquest àmbit tenen aquest objectiu, quan uneixen les diferents regions de les perifèries a cadascun dels tres centres dominants. El NAFTA sotmet a tot Mèxic (i en perspectiva a tota Amèrica Llatina) a la locomotora nord-americana; amb l’associació ACP-CEE els països africans se sotmeten igualment a l’Europa Comunitària i la nova ENDRECEN podria facilitar la instal·lació d’una zona de dominació japonesa a Àsia del Sud-est. La mateixa unitat europea està en la tempesta de la reorganització neo-imperialista, associada al desplegament de la utopia neoliberal. La submissió del projecte europeu als imperialistes neoliberals, expressada en el tractat de Maastricht amb la prioritat donada a la creació d’una moneda comuna (l’euro), la gestió del qual justament es basa en els principis neoliberals, deixant de costat la progressió d’un projecte polític i social comú progressista, afebleix el propi projecte europeu, i ho afeblirà cada vegada més, quan es desenvolupin els moviments socials de protesta i de rebot de les polítiques neoliberals en pràctica. Per tant, les contradiccions del sistema de la mundialització actual són gegantesques, i destinades a agreujar-se, tant per la resistència dels pobles -en el centre i en la perifèria- com per l’accentuació de les diferències en el bloc imperialista dominant, que el desenvolupament d’aquestes resistències reforçarà. Es troba la principal contradicció en el contrast destacat que oposa a les dos noves meitats del sistema mundial. Així vam constatar que tot el continent americà, l’Europa de l’Oest i el seu annex africà, els països d’Europa Oriental i de la ex-URSS, el Mitjà Orienti i Japó, pateixen totes les crisis que provenen de l’aplicació del projecte neoliberal mundialitzat. AL contrari, Àsia de l’Est, Xina, Corea, Taiwan, Àsia del Sud-est, escapa en gran part del procés, justament perquè en realitat els poders que la governen refusen sotmetre’s als imperatius de la mundialització desbocada que va imposar el seu marc en altre costat. Índia se situa a mitjan camí entre aquest «oest» i aquest «aquest» nous. Aquesta opció asiàtica -la discussió de la qual sobre les arrels històriques ens duria fora de tema- explica l’origen de l’èxit de la regió, que té una acceleració del seu creixement econòmic quan la resta del món s’estanca. Estats Units desenvolupa tota la seva estratègia amb el desig de trencar aquesta autonomia que Àsia de l’Est va conquerir en les seves relacions amb el sistema mundial. Per tant es malden a continuar el projecte de desmantellar Xina, que podria veure cristal·litzar-se al voltant d’ella paulatinament la regió completa d’Àsia de l’Est. Aposten en aquest cas a la dependència de Japó, que necessita el suport de Washington per a no només enfrontar a Xina, sinó també a Corea i fins i tot a Àsia del Sud-est. Per a aconseguir aquest objectiu, proposen reemplaçar la regionalització informal d’Àsia de l’Est que existeix, per una regió Àsia-Pacífic (el APEC).
Europa es presenta com una segona regió destinada a patir turbulències previsibles. La tossuderia neoliberal de les classes dirigents de la Unió Europea i la protesta progressiva previsible de les classes populars amenacen l’avenir del seu projecte. Però aquest projecte també és amenaçat pel caos en l’Est. Perquè la lògica a curt termini del neoliberalisme va dur A Europa de l’Est i als països de l’ex-URSS a la solució de «latinoamericanització» de la zona. Però aquesta periferització pesa en favor d’una evolució global cap a una «Europa alemanya». A mitjà termini, aquesta opció afavoreix la permanència de l’hegemonia americana a nivell mundial; Alemanya i Japó decideixen pel seu costat quedar-se en el camí de Washington. Però, a llarg termini, té el risc de despertar les rivalitats intraeuropees adormides.
En les altres àrees del món, encara no és tant clar. A l’Amèrica Llatina, el NAFTA coincideix, sense que sigui un atzar, amb la rebel·lió de Xiapas a Mèxic. I el projecte d’extensió del model proposat pel NAFTA a tot el continent, ja s’enfronta a una crítica de l’opció en favor de la mundialització desbocada, en les capitals del sud del continent. Encara que a l’origen el projecte MERCOSUR (Brasil, Argentina, Uruguai, estès a Xile, Paraguai i Bolívia), va ser concebut en una perspectiva neoliberal sense crítica, gens ens permet dir que no va a evolucionar cap a una autonomització -encara que relativa- de la regió.
Fins ara la gestió de les contradiccions de la mundialització va donar una nova oportunitat a la permanència de l’hegemonia americana. El «menys Estat» significa «menys Estat pertot, llevat de Estats Units que, amb el doble monopoli del dòlar i la potència de la intervenció militar, donat suport per Alemanya i Japó, que es presenten com els brillants segons, conserva la seva posició hegemònica a nivell general; enfront d’Àsia de l’Est, a la qual Washington tracta de privar d’aliances possibles amb Europa i Rússia.
7. L’avenir del sistema mundial, així com les formes de la mundialització en les quals s’expressaran les correlacions de força i les lògiques que determinaran l’estabilitat eventual són, en gran part, desconegudes. En la mesura que tot pot ser imaginat, aquesta incertesa permet -per a qui ho vol- deixar-se dur pel joc gratis dels «guions». En contrapartida, em proposo concloure l’anàlisi de la mundialització exposada aquí amb l’examen d’unes tendències de l’evolució d’acord amb la lògica interna del capitalisme i, finalment, dels objectius antisistèmics que les lluites populars podrien donar-se en les condicions del món contemporani. En altres escrits vaig suggerir que les tendències de l’evolució del capitalisme contemporani s’articulaven amb el reforçament del que vaig cridar els «monopolis», que modelen la mundialització polaritzadora de l’imperialisme contemporani: 1. el monopoli de les noves tecnologies; 2. el monopoli del control del fluix financer en escala mundial; 3. el control de l’accés als recursos naturals del planeta; 4. el control dels mitjans de comunicació; 5. el monopoli de les armes de destrucció massiva. De l’acció conjunta, complementària i també a vegades conflictiva del gran capital de les multinacionals industrials i financeres i dels Estats al seu servei (el que explica la importància dels monopolis de naturalesa no econòmica citats aquí) sorgeix l’activitat dels monopolis. El conjunt d’aquests monopolis defineixen noves formes de la llei del valor mundialitzada, que permeten una centralizació al benefici d’aquest gran capital de guanys i superguanys provenint de l’explotació dels treballadors, una explotació diferenciada basada en la segmentació del mercat del treball. Aquesta nova etapa de desplegament de la llei del valor mundializada no permet aleshores l’enlairament per la industrialització de les perifèries dinàmiques. Però crea una nova divisió internacional desigual del treball en la qual les activitats de producció localitzades en les perifèries subalternitzades, tenen la funció de subsidiàries del capital dominant (un sistema que recorda el «putting out» del capitalisme primitiu).
Es pot imaginar sense problemes el quadre d’una mundialització futura, en adequació a aquesta forma de la llei del valor. Els centres dominants tradicionals mantindrien els seus avantatges, reproduint les jerarquies que ja apareixen: els Estats Units conservarien l’hegemonia mundial (amb les seves posicions dominants en la investigació-desenvolupament, el monopoli del dòlar, i el de la gestió militar del sistema), acompanyat pels segons (Japó amb la seva contribució a la investigació-desenvolupament, Gran Bretanya com soci financer, Alemanya amb el seu control sobre Europa). Les perifèries actives d’Àsia de l’Est, d’Europa Oriental i de Rússia, Índia, Amèrica Llatina constituirien les àrees perifèriques principals del sistema, mentre Àfrica i els mons àrab i islàmic, marginalitzados, serien deixats a les seves pròpies convulsions, que no amenacen sols que a ells mateixos. Fins i tot en els centres, la intensificació de les activitats determinades pels cinc monopolis citats implicaria la gestió d’una societat «amb dues velocitats» com ja se sol dir. és a dir marginalitzar parts importants de la població amb la misèria, la subocupació i l’atur. Aquesta mundialització, que es veu a través de les opcions elegides i que el neoliberalisme intenta legitimar presentant-la com «una transició cap a la felicitat universal», no és inevitable. AL contrari, la fragilitat del model és òbvia. Per a garantir la seva estabilitat se suposa que els pobles van a acceptar sempre les condicions inhumanes que se’ls dóna, o que les seves rebel·lies romandran esporàdiques, aïllades entre elles, alimentant-se d’il·lusions (ètniques, religioses, etc.) i entrant en un carreró sense sortida. Per descomptat la gestió política del sistema, reunint la mobilització dels mitjans de comunicació, amb els recursos militars, intentarà perpetuar aquesta situació, que encara domina l’escena avui en dia. En oposició a això, les estratègies per a contestar de manera eficaç al desafiament d’aquesta mundialització imperialista haurien de posar com objectiu la reducció de la potència dels cinc monopolis, i definir a partir d’això les noves opcions de desconnexió. Sense parlar de manera específica d’aquestes estratègies, que només poden ser concretes i basades en la mobilització real de les forces polítiques i socials populars i democràtiques, distintes d’acord amb cada país, podem enumerar els grans principis que permetrien a les lluites populars antisistèmiques organitzar-se.
La primera exigència és la constitució de fronts populars i democràtics antimonopolis (antimperialista/anticomprador); sense la qual cosa cap canvi seria possible. Revertir les correlacions de força en favor de les classes treballadores i populars constitueix la primer condició per a derrotar a les estratègies del capital dominant. Els fronts no només han de definir objectius econòmics i socials per etapes realistes així com la manera de complir-los, sinó també considerar la necessitat de posar en tela de judici les jerarquies en el sistema mundial. No han de subestimar la importància de les dimensions nacionals. En aquest sentit es tracta d’un concepte progressista de la nació i del nacionalisme, lluny de les formulacions obscurantistes, etnicistes, religioses fonamentalistes i xovinistes que es presenten primer i que les estratègies del capital donen suport. Aquest nacionalisme progressista no subestima la cooperació regional. Pel contrari podria incitar a la constitució de grans àrees, com condició per a lluitar amb eficàcia contra els cinc monopolis ja esmentats. Es tractarà de models de regionalització molt diferents dels quals promouen els poders dominants. Aquests estan concebuts com corretges de transmissió de la mundialització imperialista. AL nivell d’Amèrica Llatina, Àfrica, del món àrab, d’Àsia del Sud-est, al costat dels països-continents (Xina, Índia) i també Europa (de l’Atlàntic fins Vladivostock), la integració que es basada en aliances socials populars i democràtiques, imposant al cabdal adaptar-se a les seves exigències, forma el que crido el projecte d’un món policèntric autèntic, altra manera de mundialització.
Dintre d’aquest marc, podríem imaginar les modalitats «tècniques» d’organització de les interdependencies intra i interregionals, tant a nivell dels «mercats» de capitals (els objectius dels quals serien incitar a comprometre’s en l’expansió dels sistemes productius) com al nivell dels sistemes monetaris o els acords de comerç. Tots aquests programes reemplaçarien les ambicions de democratització de les societats nacionals i de l’organització mundial. Per tant, des de la perspectiva de la llarga transició del capitalisme mundial cap al socialisme mundial, els considero com una etapa d’aquesta transició.

Conferència magistral en el XX Congrés de l’Associació Llatinoamericana de Sociologia, Mèxic, 2 al 6 d’octubre de 1995. Celebrem el XX Congrés d’ALES i discutim les perspectives de la reconstrucció de l’Amèrica Llatina i del Carib. No és un tema nou. Es discuteix a Amèrica Llatina des de 1945, si no des del segle XVIII. Què podem dir ara que sigui diferent del que ja s’ha dit?
Crec que ens trobem en un moment de bifurcació fonamental en el desenvolupament del sistema-món. Penso que, no obstant això, ho discutim com si es tractés d’una transició ordinària a la via d’una evolució cuasi-predestinada. El que hem de fer és “impensar” no sols el desarrollisme neoclàssic tradicional, sinó també el desarrollisme dels seus crítics d’esquerra, les tesis dels quals ressorgeixen regularment malgrat tots els seus rebutjos, però que en realitat comparteixen la mateixa epistemologia.
Jo elaboraré dues tesis principals en aquesta ponència.
Tesi No. 1: És absolutament impossible que l’Amèrica Llatina es desenvolupi siguin quines siguin les polítiques governamentals, perquè el què es desenvolupa no són els països. Allò què es desenvolupa és únicament l’economia capitalista i aquesta economia-món és de naturalesa polaritzadora.
Tesi No. 2: L’economia capitalista es desenvolupa amb tant d’èxit que s’està destruint i per la qual cosa ens trobem enfront d’una bifurcació històrica que assenyala la desintegració d’aquest sistema-món, sense que se’ns ofereixi cap garantia de millorament de la nostra existència social.
A pesar de tot, penso que els porto a vostès un missatge d’esperança . Vegem.
Comencem amb la Tesi No. 1.
Les forces dominants del sistema-món han sostingut, des d’almenys els començaments del segle XIX, que el desenvolupament econòmic va ser un procés molt natural, que tot el que es requereix per a realitzar-lo és alliberar les forces i permetre als elements capitalistes créixer ràpidament, sense impediments. Evidentment, també va ser essencial la voluntat. Quan l’estat francès començava a reconstruir la vida econòmica de les seves colònies a principis del segle XX, es deia a aquesta política “la mise en valeur dónes territoires” (“la valoració dels territoris”). Això ho diu tot. Abans els territoris no valien res, i després (amb el desenvolupament imposat pels francesos) valen quelcom.
Des de 1945, la situació geopolítica canviava fonamentalment amb l’abast polític del món no-“europeu” o no-occidental. Políticament el món no-occidental es dividia en dos sectors, el bloc comunista (dit socialista) i l’altre denominat el Tercer món. Des del punt de vista de l’Occident, i evidentment sobretot dels Estats Units, el bloc comunista va ser deixat al seu propi compte, perquè sobrevisqués econòmicament com pogués. I aquest bloc va elegir un programa estatal d’industrialització ràpida amb l’objectiu de “superar” a l’Occident. Krushev prometia “soterrar” als Estats Units l’any 2000.
La situació en el Tercer món va ser prou diferent. En els primers anys després de 1945, els Estats Units va concentrar tots els seus esforços a ajudar a Europa occidental i al Japó a “reconstruir-se”. Al principi, va ignorar llargament al Tercer món, amb l’excepció parcial de l’Amèrica Llatina, camp de preferència per als Estats Units des de llarg temps abans. El que predicaven els Estats Units a Amèrica Llatina era la tradicional cançó neoclàssica: obrir les fronteres econòmiques, permetre la inversió estrangera, crear la infrastructura necessària per a fomentar el desenvolupament, concentrar-se en les activitats per a les quals tenen aquests països una “avantatge comparatiu.” Una nova literatura científica començava a aparèixer als Estats Units sobre el “problema” del desenvolupament dels països subdesenvolupats.
Els intel·lectuals d’Amèrica Llatina van ser molt recalcitrants a aquesta prèdica. Van reaccionar prou feroçment. La primera reacció important va ser la de la nova entitat internacional, la CEPAL, presidida per Raúl Pérez, la creació mateixa de la qual va ser contestada enèrgicament pel Govern nord-americà. La CEPAL negava els beneficis d’una política econòmica de fronteres obertes i afirmava en contra un rol regulador dels governs a fi de reestructurar les economies nacionals. La recomanació principal va ser la de promoure la substitució d’importacions per la protecció de les indústries naixents, una política àmpliament adoptada. Quan resumim les accions suggerides per la CEPAL, veiem que l’essencial va ser que si l’estat seguia una política sàvia podria assegurar el desenvolupament nacional i, en conseqüència, un augment seriós en el producte nacional brut per càpita.
Fins a cert punt, les recomanacions de CEPAL van ser seguides pels governs llatinoamericans i efectivament hi va haver una millora econòmica, encara que limitada, als anys cinquanta i seixanta. Sabem ara que aquesta millora no va perdurar i va ser, en primer terme, conseqüència de la tendència general de les activitats econòmiques a nivell mundial en un període kondratieff-A. En tot cas, la millora de la situació mitja a Amèrica Llatina pareixia insignificant per a la majoria dels intel·lectuals llatinoamericans que van decidir radicalitzar el llenguatge i les anàlisis de la CEPAL. Hem arribat a l’època dels dependentistes, primera versió (entre altres Dos Santos, Marini, Caputo, Cardoso dels anys 60, i Frank, el mateix que Amin fora d’Amèrica Llatina).
Els dependentistes pensaven que tant les anàlisis com els remeis preconitzats per la CEPAL eren molt tímids. D’un costat, pensaven que per a desenvolupar-se, els governs dels països perifèrics haurien d’anar molt més enllà d’una simple substitució d’importacions; deurien, en les paraules d’Amin, desconnectar-se definitivament de l’economia capitalista (segons, implícitament, el model dels països comunistes). D’un altre costat, les anàlisis dels dependentistes van ser molt més polítiques. Van incorporar als seus raonaments les situacions polítiques presents en cada país i en el sistema-món. Consideraven en conseqüència les aliances existents i potencials i en fi els obstacles efectius a una reestructuració econòmica. Per descomptat, acceptaven que el rol de les societats transnacionals, dels governs occidentals, del FMI, del Banc Mundial i tots els altres esforços imperialistes, eren negatius i nefastos.
Però, al mateix temps, i amb una passió igual, si no més vigorosa, atacaven els partits comunistes llatinoamericans i darrere d’ells a la Unió Soviètica. Van dir que la política advocada per aquests partits, una aliança entre els partits socialistes i els elements progressistes de la burgesia, equivalia al cap i a la fi a les recomanacions dels imperialistes, d’un reforç del rol polític i social de les classes mitges, i una tal política no podria aconseguir una revolució popular. En suma, això no era ni revolucionari, ni eficaç, si l’objectiu era una transformació social profunda.
Els dependentistes escrivien en un moment d’eufòria de l’esquerra mundial: l’època del Che i del guevarisme , de la revolució mundial de 1968, de la victòria dels vietnamites, d’un maoisme furiós que s’expandia de pressa a través del món. Però l’Orient no era ja tan roig com es proclamava. Tot això no prenia en consideració els començaments d’una fase kondratieff-B. O més ben dit, l’esquerra llatinoamericana i mundial pensava que l’impacte d’un estancament de l’economia afectaria en primer lloc les institucions polítiques i econòmiques que sostenen el sistema capitalista. En realitat, l’impacte més immediat va ser sobre els governs anomenats revolucionaris en el Tercer món i en el bloc comunista. Des dels anys setanta, tots aquests governs es van trobar en dificultats econòmiques i pressupostàries enormes que no podien resoldre, ni parcialment, sense comprometre les seves polítiques estatals tan publicitades i les seves retòriques tan acariciades. Començava el replegament generalitzat.
A nivell intel·lectual va ser introduït el tema del desenvolupament dependent (Cardoso dels anys 70 i altres). És a dir, una mica de paciència, companys; una mica de saviesa en la manipulació del sistema existent, i podrem trobar algunes possibilitats intermèdies que són almenys un pas en la bona direcció. El món científic i periodístic iniciava el concepte dels NICs (New Industrial Countries). I els NICs eren proposats com els models a imitar.
Amb l’estancament mundial, la derrota dels guevarismes, i el replegament dels intel·lectuals llatinoamericans, els poderosos no necessitaven més les dictadures militars, no molt més en tot cas, per a frenar els entusiasmes esquerrans. Oh!, ve la democratització. Sens dubte, viure en un país post-dictadura militar era immensament més agradable que viure a les presons o a l’exili. Però, vist amb més atenció, les “visques” per a la democratització a Amèrica Llatina van ser una mica exagerades. Amb aquesta democratització parcial (incloses les amnisties per als botxins) venien els ajustos , el FMI i la necessitat per als pobres d’estrenye’s els cinturons encara més. I hem de notar que si als anys 70 la llista dels NICs principals incloïa normalment Mèxic i Brasil, al costat de Corea i Taiwan, als anys 80 Mèxic i Brasil desapareixien d’aquestes llistes, deixant sols als quatre dracs d’Àsia Oriental.
Vingué després el xoc de la caiguda dels comunismes. El replegament dels anys 70 i 80 passa a ser la fuga desordenada dels anys 90. Una gran part dels esquerrans d’ahir es convertien en heralds del mercat i els que no seguien aquest camí buscaven ansiosament camins alternatius. Rebutjaven, sens dubte, els camins lluminosos, però no volien renunciar a la possibilitat d’alguna lluminositat. Desgraciadament, no va ser fàcil trobar-la.
Per a no enfonsar-se enfront de l’entusiasme d’una dreta mundial ressuscitada, que es felicita de la confusió de les forces populars a tot arreu, hem d’analitzar amb ulls nous, o almenys novament oberts, la història del sistema-món capitalista dels últims segles. Quin és el problema principal dels capitalistes en un sistema capitalista? La resposta és clara: individualment, optimitzar els seus beneficis i, col·lectivament, assegurar l’acumulació contínua i incessant de capital. Hi ha certes contradiccions entre aquests dos objectius, l’individual i el col·lectiu, però no vaig discutir això ací!. Vaig a limitar-me a l’objectiu col·lectiu. Com fer-ho? És menys obvi del que es pensa sovint. Els beneficis són la diferència entre els ingressos per als productors i els costos de producció. Evidentment, si s’amplia la fossa entre els dos, augmenten els beneficis. Després, si es redueixen els costos, augmenten els beneficis? Ho pareix, a condició que no afecti la quantitat de vendes. Però, sens dubte, si es redueixen els costos, és possible que es redueixin els ingressos dels compradors potencials. D’una altra part, si s’augmenta els preus de venda, augmenten els beneficis? Ho pareix, a condició que no afecte la quantitat de vendes. Però, si s’augmenta els preus, els compradors potencials poden buscar altres venedors menys cars, si existeixen. !Clar que les decisions són delicades!
No són, a més a més, els únics dilemes. Hi ha dues varietats principals de costos per als capitalistes: els costos de la força de treball (fins i tot la força de treball per a tots els insumos) i els costos de transaccions. Però el que redueix els costos de força de treball podria acréixer els costos de transaccions i viceversa. Essencialment, és una qüestió d’ubicació. Per a minimitzar els costos de transaccions, és menester concentrar els activitats geogràficament, és a dir, en zones d’alts costos de força de treball. Per a reduir els costos de força de treball, és útil dispersar les activitats productives, però inevitablement això afecta negativament els costos de transaccions. Per tant, des de fa almenys 500 anys, els capitalistes reubiquen els seus centres de producció d’ací cap enllà, cada 25 anys més o menys, en correlació essencial amb els cicles de Kondratieff. En els fases A, primen els costos de transaccions i hi ha centralització, i en els fases B, primen els costos de força de treball i hi ha la fuga de fabriques.
El problema es complica encara més. No és suficient guanyar els beneficis. Ha de fer-se el necessari per a guardar-los. Són els costos de protecció. Protecció contra qui i contra què? Contra els bandits, per descomptat. Però també, i sens dubte més important, contra els governs. No és tan obvi com protegir-se contra els governs si s’és capitalista d’un nivell un poc interessant, perquè necessàriament un cert capitalista tracta amb múltiples governs. Podria defendre’s contra un govern dèbil (on s’ubiquen forces de treball barats) per la renda (col·lectiva, és a dir els impostos; i individual, és a dir el suborn) i/o per la forta influència dels governs centrals sobre els governs dèbils, però per ella els capitalistes han de pagar una altra renda. És a dir, a fi de reduir la renda perifèrica, han de pagar una certa renda central. Per a protegir-se contra el robatori dels governs, han de sostenir financerament els governs.
Finalment, per a fer guanys majors i no menors, els capitalistes necessiten monopolis, almenys monopolis relatius, almenys monopolis en certs racons de la vida econòmica, per algunes dècades. I com obtenir aquests monopolis? Clar que tota monopolització exigeix un rol fonamental dels governs, sigui legislant o decretant, sigui impedint a altres governs legislar o decretar. D’un altre costat, els capitalistes han de crear els canals culturals que afavoreixin tals xarxes monopolísticas, i per a això necessiten el suport dels creadors i mantenidors de patrons culturals. Tot açò resulta en costos addicionals per a les capitalistes.
A pesar de tot açò (o tal vegada a causa de tot açò), és possible guanyar magníficament, com pot veure’s estudiant la història del sistema-món capitalista des dels seus principis. No obstant això, en el segle XIX apareixia una amenaça a aquesta estructuració, que podia fer caure el sistema. Amb una centralització de producció acrescuda, emergia l’amenaça de “les classes perilloses,” sobretot a Europa Occidental i en la primera Meitat del segle XIX. En el llenguatge de l’antiguitat, que va ser introduït en la nostra armadura intel·lectual per la Revolució Francesa, parlem del problema del proletariat.
Els proletariats de l’Europa Occidental van començar a ser militants en la primera meitat del segle XIX i la reacció inicial dels governs va ser de reprimir-los. En aquest època el món polític es dividia, principalment, entre conservadors i liberals, entre els quals denegaven per complet els valors de la Revolució Francesa i els que tractaven, en el sí d’un ambient hostil, de recuperar la seva empenta per a continuar la construcció d’un estat constitucional, laic i reformista. Els intel·lectuals d’esquerra, denominats demòcrates, o republicans, o radicals, o jacobins, o algunes vegades socialistes, no eren més que una petita banda.
Va ser la revolució “mundial” de 1848 el que va servir com a xoc per a les estructures del sistema-món. Va mostrar dues coses. La classe obrera era vertaderament perillosa i podia desbaratar el funcionament del sistema. En conseqüència, no era savi ignorar totes les seves reivindicacions. D’un altre costat, la classe obrera no era prou forta per a fer caure el sistema amb sublevacions quasi espontànies. És a dir, el programa dels reaccionaris fou autodestructor, però el mateix era el programa dels partidaris de conspiracions esquerrans. La conclusió a dreta i a esquerra va ser essencialment centrista. La dreta es deia que sens dubte algunes concessions haurien de fer-se enfront de les reclamacions populars. I l’esquerra naixent es deia que hauria d’organitzar-se per a una lluita política llarga i difícil a fi d’arribar al poder. Entraven en escena el conservadorisme modern i el socialisme científic. Siguem clars: el conservadorisme modern i el socialisme científic són o van arribar a ser dues ales, dos avatars del liberalisme reformista, intel·lectualment ja triomfant.
La construcció de l’estat liberal “europeu” (europeu en sentit ampli) va ser el fet polític principal del segle XIX i la contrapartida essencial de la ja consumada conquista europea del món sencer i basada sobre el racisme teoritzat. Anomeno a açò la institucionalització de la ideologia liberal com geocultura de l’economia capitalista. El programa liberal per als estats del centre, estats en els quals l’amenaça de les classes perilloses apareixia com imminent, sobretot en el període 1848-1914, va ser triple. Primer, donar progressivament el sufragi a tothom. La lògica era que el vot satisfaria el desig de participació, creant per als pobres un sentit de pertinença a la “societat” i, d’aquesta manera, no exigirien molt més. Segon, augmentar progressivament els ingressos reals de les classes inferiors a través del benestar estatal. La lògica era que els pobres estarien tan contents de cessar de viure en la indigència, que acceptarien quedar més pobres que les classes superiors. Els costos d’aqueixes transferències de plusvalua serien menors que els costos d’insurreccions i en tot cas serien pagats pel Tercer món. I tercer, crear la identitat nacional i també transnacional blanc-europea. La lògica era que les lluites de classes serien substituïdes per les lluites nacionals i globals racials i d’aqueixa manera les classes perilloses dels països del centre s’ubicarien en el mateix costat que les seves elits.
Hem de reconèixer que aquest programa liberal va ser un èxit enorme. L’estat liberal va aconseguir domar les classes perilloses al centre, és a dir, dels proletariats urbans (fins i tot si aquests estaven ben organitzats, sindicalitzats i polititzats). El cèlebre consentiment d’aquests a les polítiques nacionals de guerra en 1914, és la més evident prova de la fi de l’amenaça interna per a les classes dominants.
No obstant això, en el moment mateix en què es resolia aqueix problema, per als poderosos sorgia una altra amenaça d’altres classes perilloses, les classes populars del Tercer món. La revolució mexicana de 1910 fou un senyal important, però segurament no l’única. Pensem en les revoluciones a Afganistan, Pèrsia i Xina. I pensem en la revolució d’alliberament nacional rus, que va ser essencialment una revolució per pa, per terra, però primer que res, per la pau, és a dir, amb el fi de no seguir una política nacional que servia principalment els interessos de les grans potències d’Occident.
Se’m dirà que totes aquestes revolucions, fins i tot la mexicana, van ser ambigües? Cert, però no existeixen revolucions no ambigües. Se’m dirà que totes aquestes revolucions, fins i tot la mexicana, van ser finalment recuperades? Cert, però no existeix revolucions nacionals que no fossin recuperades al si d’aquest sistema-món capitalista. No és aquesta la qüestió interessant. Des del punt de vista dels poderosos del món, la possible sublevació global dels pobles periferitzats i descuidats constituïa una greu amenaça per a l’estabilitat del sistema, almenys tan greu com la possible sublevació europea dels proletaris. Havien de prendre compte d’això i decidir com fer-li front. En especial, perquè els bolxevics a Rússia es presentaven, per a l’esquerra mundial, com un moviment de tornada cap a una posició vertaderament antisistèmica. Els bolxevics afirmaven que la política de “centrificació” dels socialdemòcrates hauria de ser descartada. Volien encapçalar una sublevació global renovada.
El debat dreta-centre sobre el mètode de combatre les classes perilloses es repetia. Com ho van fer en el cas dels proletaris europeus en la primera meitat del segle XIX, la dreta de nou afavoria la repressió, però aquesta vegada en forma racista-popular (és a dir, el feixisme). El centre afavoria la reforma recuperadora. El centre va ser encarnat per dos líders successius en els Estats Units, Woodrow Wilson i Franklin Delano Rossevelt, que van adaptar les tàctiques decimonòniques del liberalisme a la nova escena mundial. Woodrow Wilson va proclamar el principi de l’autodeterminació dels pobles. Aquest principi va ser l’equivalent global del sufragi nacional. Una persona, un vot; un poble, un país sobirà. Com en el cas del sufragi, no es pensava donar tot a tots immediatament. Per a Wilson, aqueixa va ser, més o menys, l’eixida per a la desintegració dels imperis derrotats austrohongarés, otomà i rus. No va intentar aplicar-ho al Tercer món, com és obvi, perquè el mateix Wilson va ser qui va intervenir a Mèxic per a vèncer a Pancho Villa. Però en 1933, amb la Política del Bon Veí, Roosevelt va incloure, almenys teòricament, l’Amèrica Llatina. I en la Segona Guerra Mundial, va estendre la doctrina als imperis oest-europeus en desintegració, aplicant-ho primerament a l’Àsia i més tard a l’Àfrica i al Carib.
A més a més, quan Roosevelt incloïa en els seus Quatre Llibertats “la llibertat de la necessitat” (“freedom from want”), parlava de la redistribució de la plusvalua. Però no va ser molt específic. Uns anys després, el seu successor Truman va proclamar en el seu Discurs Inaugural quatre prioritats nacionals. L’únic que recordem va ser el cèlebre Punt Quatre, que va dir que els Estats Units ha de “llançar-se en un programa nou i audaç” d’ajudar als països “subdesenvolupats.” va començar el que era l’equivalent de l’estat de benestar a nivell nacional, açò és, el desenvolupament del Tercer món a través d’un keyneasisme mundial.
Aquest programa liberal mundial patrocinat pels Estats Units, poder hegemònic, va ser també un enorme èxit. Les seves raons es remunten a 1920, al Congrés de Bakú, convocat pels bolxevics. En el moment en què Lenin i els altres van veure que era impossible impulsar els proletariats europeus cap a una vertadera tornada a l’esquerra, van decidir no esperar a Godot. Van girar cap a l’Orient, cap als moviments d’alliberament nacional del Tercer món com a aliats per a la supervivència del règim soviètic. A les revoluciones proletàries les substituïen efectivament les revoluciones antiimperialistes. Però amb això van acceptar l’essencial de l’estratègia liberal-wilsoniana. L’antiimperialisme va ser un vocabulari fanfarronejat i més impacient que la mateixa autodeterminació dels pobles. Des d’aquest moment, els bolxevics es van transformar a l’ala esquerra del liberalisme global. Amb la Segona Guerra Mundial, Stalin va prosseguir aquest camí més enllà. A Yalta va acceptar un rol limitat i consagrat en el si del sistema que els Estats Units pensava crear en el període de postguerra. I quan als anys cinquanta i després, els soviètics predicaven la “construcció socialista” d’aqueixos països, en el fons utilitzaven un vocabulari més fanfarronejat i més impacient per al mateix concepte de desenvolupament dels països subdesenvolupats, predicat pels Estats Units. I quan, a Àsia i Àfrica, una colònia després d’una altra podia obtenir la seua independència, amb lluites d’una facilitat variable, va ser amb el consentiment tal vegada ocult i encara prudent, però no obstant això important, dels Estats Units.
Quan dic que l’estratègia liberal mundial va ser un gran èxit, penso en dues coses. Primer, entre 1945 i 1970, en la gran majoria de països del món, els moviments hereus dels temes de la Vella Esquerra del segle XIX van arribar al poder, utilitzant diverses etiquetes: comunista, al voltant de la Unió Soviètica; moviments d’alliberament nacional, a Àfrica i Àsia; socialdemòcrata, a Europa occidental; populista, a Amèrica Llatina.
Segon, el resultat del fet que tants moviments de la Vella Esquerra hagin arribat al poder estatal, va ser una eufòria debilitant i, al mateix temps, també l’entrada de tots aquests moviments en la maquinària del sistema històric capitalista. Van cessar de ser antisistèmics i van passar a ser pilars del sistema sense deixar de gargaritzar un llenguatge esquerrà, aquesta vegada amb llengua de fusta (langue de bois).
Aqueix èxit, per tant, va ser més fràgil del que pensaven els poderosos, i en tot cas no va ser tan destacat com la recuperació de la classe obrera blanca-occidental. Hi va haver dues diferències fonamentals entre les situacions nacionals dels països del centre i la del sistema-món globalment. El cost d’una distribució nacional ampliada de la plusvalua als obrers occidentals no va ser enorme com a percentatge del total mundial i va poder ser pagat en gran part per les classes populars del Tercer món. Fer una redistribució significativa cap a les poblacions del Tercer món, al contrari hauria hagut de ser pagat necessàriament pels poderosos i això hauria limitat greument les possibilitats d’una acumulació de capital en el futur.
D’una altra part, va ser impossible utilitzar la carta del racisme per a integrar els pobles de color en el sistema-món. Si tot el món era considerat com “nosaltres” qui anava a ser l’altre a denegar i menysprear? El menyspreu racial cap a fora havia sigut un element crucial en la construcció de la lleialtat dels obrers de sang privilegiada cap a les seves nacions. Però aquesta vegada, no existia un Tercer món per al Tercer món.
L’any 1968 va marcar el començament d’un enfonsament ràpid de tot el que els poderosos han erigit en el sistema-món amb la geocultura liberal després de 1945. Dos elements concorrien. L’alça fenomenal de l’economia va aconseguir els seus límits e anàvem a entrar en la fase-b del nostre cicle Kondratieff actual. Políticament, havíem arribat al cim dels esforços antisistèmics mundials: Vietnam, Cuba, el comunisme amb rostre humà a Txecoslovàquia, el moviment de poder negre als Estats Units, els inicis de la revolució cultural a Xina, i tants altres moviments no previstos als anys cinquanta. Això culminava amb les revoluciones de 1968, revolucions sobretot estudiantils, però no exclusivament, en molts països.
Vam viure després les conseqüències de la ruptura històrica generada per aquesta segona revolució mundial, una ruptura que ha tingut sobre les estratègies polítiques un impacte tan gran com l’impacte de la primera revolució mundial, que va ser aqueixa de 1848. Clar que els revolucionaris han perdut en l’immediat. Els múltiples incendis impressionants a través del món durant tres anys, es van extingir per a acabar en la creació de diverses petites sectes maoizantes que van morir prompte. No obstant això, 1968 va deixar ferides i agonitzants dues víctimes: la ideologia liberal i els moviments de la Vella Esquerra.
Per a la ideologia liberal, el cop més seriós va ser la pèrdua del seu rol com l’única ideologia imaginable de la modernitat racional. Entre 1789 e 1848, el liberalisme existia ja, però només com una ideologia possible, confrontat per un conservadorisme dur i un radicalisme naixent. Entre 1848 e 1968, al meu entendre, com vinc d’afirmar, el liberalisme va arribar a ser la geocultura del sistema-món capitalista. Els conservadors i els socialistes (o radicals) s’han convertit en avatars del liberalisme. Després de 1968, els conservadors i els radicals han retrocedit a les seves actituds anteriors a 1848, negant la validesa moral del liberalisme. La Vella Esquerra, compromesa amb el liberalisme, va fer esforços valents per a canviar de pell, adoptant un vernís de Nova Esquerra, però no ho va aconseguir en realitat. Més aviat, ha corromput els petits moviments de la Nova Esquerra, molt més del que ells mateixos poguessin realment convertir la Vella Esquerra. Seguia inevitablement el declivi global dels moviments de la Vella Esquerra.
Al mateix temps, sofríem els atzars d’una fase-b d’un cicle Kondratieff. No cal rememorar ara els itineraris en detall. Recordem únicament dos moments. En 1973 l’OPEP va llançar l’alça dels preus del petroli. Observem les diverses conseqüències. Va ser una bonança en renda per als països productors fins i tot a Amèrica Llatina, Mèxic, Veneçuela i Equador. Fou una bonança per a les empreses transnacionals de petroli. Fou una bonança per als bancs transnacionals en els quals va ser depositada la renda no gastada de seguida. Ajudava, per un cert temps, als Estats Units en la seua competència amb l’Europa Occidental i amb el Japó, perquè els Estats Units era menys dependent de la importació de petroli. Va ser un desastre per a tots els països del Tercer món i del bloc comunista que no fossin productors de petroli. Els pressupostos nacionals van caure en dèficits dramàtics. Va complicar les dificultats dels països centrals reduint encara més la demanda global per als seus productes.
Quin va ser el resultat? Hi va haver dues etapes. Primerament, els bancs transnacionals, amb el suport dels governs centrals, van repartir energèticament emprèstits als governs pobres en situacions desesperades, i inclusivament als propis governs productors de petroli. Clar que els governs pobres van agafar aquest salvavides per a mantenir-se contra l’amenaça de tumults populars i els governs productors de petroli es van aprofitar de l’oportunitat de “desenvolupar-se” ràpidament. Al mateix temps, aquests emprèstits van reduir els problemes econòmics dels països centrals augmentant la seua possibilitat de vendre els seus productes al mercat mundial.
L’única petita dificultat amb aquesta bella solució era que calia reembossar els emprèstits. En uns anys, l’interès compost dels deutes va arribar a ser un percentatge enorme dels pressupostos anuals dels països deutors. Va ser impossible controlar aqueix albelló galopant dels recursos nacionals. Polònia deu la seua crisi de 1980 a aquest problema. I el 1982 Mèxic va anunciar que no podia continuar pagant com abans. Tal crisi del deute va perdurar! En la premsa uns anys i després aqueixa premsa la va oblidar. Per als països endeutats, no obstant això, la crisi perdura encara, no només com una càrrega pressupostària, sinó com un càstig en la forma de les exigències draconianes del FMI que van ser impostos sobre aquests estats. El nivell de vida en tots aquests estats ha caigut, sobretot per a l’estrat pobre que és un 85-95% de la població.
Van quedar els dilemes d’una economia-món en estancament. Si no era possible atenuar més aquest estancament mundial amb els emprèstits de països pobres, era necessari trobar als anys vuitanta altres expedients. El món financer-polític n’ha inventat dos. Un nou prestador es va presentar, els Estats Units que, sota Reagan, practicava una política keynesiana ocultada. Com sabem, la política de Reagan ha sostingut certes grans empreses nord-americans i ha limitat la desocupació, però accentuant la polarització interna. Així ha ajudat a sostenir els ingressos a Europa Occidental i Japó. Però evidentment el mateix problema tornava a presentar-se. L’interès sobre el deute començava a ser massa pesat. De nou va sobrevindre una crisi de deute nacional. Els Estats Units es van trobar en una situació tan desconcertant, que per a jugar el rol de líder militar del món en la Guerra del golf en 1991, va ser necessari que Japó, Alemanya, Aràbia Saudita i Kuwait paguessin l’essencial de les despeses. !Sic transit glòria!.
A fi d’impedir un ocàs precipitat que estava en marxa, els Estats Units recorren a la solució FMI, infligint-se el seu propi càstig. S’anomena “El Contracte per a Amèrica.” Exactament com insisteix el FMI per als països pobres, els EE.UU estan reduint el nivell de vida dels pobres, mantenint, i fins i tot augmentant, les possibilitats d’acumulació per a una minoria de la població.
El segon expedient va resultar del fet que un aspecte fonamental de tota fase-b dels cicles Kondratieff és la dificultat accentuada d’obtenir grans beneficis en el sector productiu. O per a ser més precisos, la fase B es caracteritza, s’explica, per la restricció de beneficis. Això no arriba a ser un obstacle per a un gran capitalista. Si no hi ha un marge suficient de beneficis en la producció, es torna cap al sector financer per a traure guanys de l’especulació. En les decisions econòmiques dels anys vuitanta, veiem que açò es traduïa en el fenomen del sobtat control (takeover) de grans corporacions per mitjà dels anomenats “junk bonds” o bons il·lícits. Vist des de l’exterior, el que succeeix és que les grans corporacions s’estan endeutant, amb la mateixa conseqüència, en el curt termini, per a l’economia, una injecció d’activitat econòmica que constitueix una lluita contra l’estancament. Però lluiten amb les mateixes limitacions. Han de pagar els deutes. Quan això es mostra impossible, l’empresa va a la fallida o entra un “FMI privat” que imposa la reestructuració, és a dir, el comiat d’empleats. Això passa moltíssim en aquests dies.
D’aquests esdeveniments tristos, quasi indecents, dels anys 1970-1995, quines conclusions polítiques han tret les masses populars? Em pareix obvi. La primera conclusió que han tret és que la perspectiva de reformes graduals que permetrien l’eliminació del fossa ric-pobre, desenvolupat-subdesenvolupat, no és possible en la situació actual i que tots els que ho havien dit van ser ja sigui mentiders o ja sigui manipuladors. Però, qui van ser aquests?
Primer que res, van ser els moviments de la Vella Esquerra.
La revolució de 1968 ha sacsejat la fe en el reformisme, fins i tot el tipus de reformisme que s’anomenava revolucionari. Els vint-i-cinc anys posteriors d’eliminació de les guanys econòmiques dels anys 1945-1970, van destruir les il·lusions que encara persistien. País rere país, el poble va donar un vot de no-confiança als moviments hereus de la Vella Esquerra, sigui populista, sigui d’alliberament nacional, sigui socialdemòcrata, sigui leninista. L’enfonsament dels comunismes en 1989 va ser la culminació de la revolució de 1968, la caiguda dels moviments que pretenien ser els més forts i els més militants. La seva pèrdua de suport popular va ser ultradramàtic i per a moltes persones, fins i tot evidentment per a molts intel·lectuals de les Amèriques, va ser un desarrelament de tota una vida mental i espiritual.
Els coiots del capitalisme han cantat victòria. Però els defensors més sofisticats del sistema actual sabien millor. La derrota del leninisme, i és una derrota definitiva, és un catàstrofe per als poderosos. Elimina l’últim i millor escut polític, la seva única garantia, com va ser el fet que les masses creguessin en la certesa d’un èxit del reformisme. I en conseqüència, ara aqueixes masses no estan més disposades a ser tan pacients com en el passat. La caiguda dels comunismes és un fenomen molt radicalitzant per al sistema. El que es va enfonsar en 1989 va ser precisament la ideologia liberal.
El que proporcionava el liberalisme a les classes perilloses va ser sobretot l’Esperança, o millor la seguretat del progrés. Va ser una Esperança molt materialista, tot el món finalment tindria un nivell de vida confortable i saludable, una posició honorable per a sí mateix i els seus descendents. Va ser promès si no per a avui, per a en un pròxim demà. L’Esperança justificava les demores, a condició que hi haguera certes reformes governamentals visibles i alguna també visible activitat militant de part de què esperaven. Mentrestant, els pobres van treballar, van votar, i van servir en els exèrcits. És a dir, van fer funcionar el sistema capitalista.
Però, si havien de perdre aquesta Esperança, què farien les classes perilloses? Ho sabem, perquè ho vivim actualment. Renuncien a la seva fe en els estats, no únicament en l’estat en mans dels “altres,” sinó en tot estat. Arriben a ser molt cínics en el que concerneix els polítics, els buròcrates i també respecte dels líders anomenats revolucionaris. Comencen a abraçar un antiestatisme radical. És quasi voler fer desaparèixer els estats que no donen cap confiança. Podem veure aquesta actitud a través del món en el Tercer món, en el món exsocialista, així com també als països centrals. !En els Estats Units el mateix que a Mèxic!
Estan contentes, la gent ordinària, amb aquesta nova postura? Tampoc. Al contrari, tenen molta por. Els estats van ser sens dubte opressiu, poc de fiar, però van ser , al mateix temps, fonts de seguretat quotidiana. En absència de fe en els estats, qui garantirà la vida i la propietat personal? Arriba a ser necessari retornar al sistema premodern: hem de proveir-nos de la nostra pròpia seguretat. Funcionem com la policia, el recaptador d’impostos i el mestre escolar. A més a més, perquè és difícil assumir totes aquestes tasques, ens sotmetem a “grups” construïts de múltiples maneres i amb diverses etiquetes. El nou no és que aquests grups s’organitzen, sinó que comencen a assumir les funcions que abans pertanyien a l’esfera estatal. I al fer això, les poblacions estan menys i menys disposades a acceptar el que els governs els imposen per a aquestes activitats. Després de cinc segles d’enfortiment dels estructures estatals, en el si d’un sistema interestatal també en enfortiment continuat, vivim actualment la primera gran retracció del rol dels estats i necessàriament per tant també del rol del sistema interestatal.
No és quelcom menor. És un terratrèmol en el sistema històric del qual som participants. Aquests grups als quals ens sotmetem representen una cosa molt distinta de les nacions que construíem en els dos últims segles. Els membres no són “ciutadans,” perquè les fronteres dels grups no són definits jurídicament sinó míticament, no per a incloure sinó per a rebutjar.
És açò bo o roí? I per a qui? Des del punt de vista dels poderosos, és un fenomen molt volàtil. Des del punt de vista d’una dreta ressuscitada, dóna la possibilitat d’eradicar l’estat de benestar i permetre el floriment dels egoismes de curta duració (“apres moi li deluge!”). Des del punt de vista de les classes oprimides, és una espasa de doble tall i tampoc no estan segures de si haurien de lluitar contra la dreta perquè les seves proposicions els fan danys immediats greus o recolzar la destrucció d’un estat que els ha defraudat.
Penso que el col·lapse de la fe popular en la inevitabilitat d’una transformació igualitzant és el més seriós cop per als defensors del sistema actual, però segurament no és l’únic. El sistema-món capitalista està desagregant-se a causa d’un conjunt de vectors. Podríem dir que aquesta desagregació és molt sobredeterminada. Vaig a discutir breument alguns d’aquests vectors inquietants per al funcionament del sistema-món.

Conclusió

Abans de fer-ho, he de dir que no es presenta com un problema de tecnologia. Alguns sostenen que el procés continu de mecanització de la producció resultarà en l’eliminació d’ocupacions possibles. No ho crec. Podem encara inventar altres tasques per a la força de treball. Altres declaren que la revolució informàtica ocasionarà un procés de globalització que en sí fa caduc el rol dels estats. No ho crec tampoc, perquè la globalitat ha sigut element essencial de l’economia capitalista des del segle XVI. No és res de nou. Si aquests fossin els únics problemes dels capitalistes en el segle XXI, estic segur que podrien fer el necessari a fi de mantenir l’impuls de l’acumulació incessant de capital. Hi ha coses pitjors.
Primerament, per als empresaris hi ha dos dilemes que són quasi impossibles de resoldre: la desruralització del món i la crisi ecològica. Els dos són bons exemples de processos que van de zero a cent per cent i quan arriben prop de l’asímptota, perden valor com a mecanismes d’ajust. Açò constitueix la fase final d’una contradicció interna.
Com és que el món modern s’ha desruralitzat progressivament? Una explicació tradicional és que la industrialització exigeix la urbanització. Però no és veritat. Encara queden indústries localitzades a les regions rurals i hem ja notat l’oscil·lació cíclica entre la concentració i la dispersió geogràfica de la indústria mundial. L’explicació és diferent. Cada vegada que hi ha estancament cíclic en l’economia, un dels resultats a la fi d’aquests períodes és una mobilització creixent dels proletaris urbans contra la declinació del seu poder de compra. Així es crea una tensió que els capitalistes resisteixen, per descomptat. No obstant això, l’organització obrera augmenta i comença a ser perillosa. Al mateix temps, les reorganitzacions empresarials abasten un moment en què podrien reactivar l’economia sobre la base de nous productes monopolitzats. Però falta un element, la demanda global suficient.
Enfront d’açò, la solució és clàssica: alçar els ingressos dels proletaris, sobretot dels obrers qualificats, fins i tot facilitar per a alguns l’ingrés en aqueixes categories. Del mateix cop, resolen els problemes de la tensió política i de la falta de demanda suficient. Però hi ha una contrapartida. El percentatge de plusvalua que correspon als propietaris ha disminuït. Per a compensar aquesta caiguda de plusvalua relativa, de nou existeix una solució clàssica: transferir alguns sectors d’activitat econòmica que no són ja molt rendibles, cap a zones on hi ha una població rural important, una part de la qual podria ser atreta a noves localitats urbanes de producció, per salaris que representen per a ells un augment de les seves entrades familiars, però que en l’escena mundial representen costos de treball industrial mínims. En efecte, a fi de resoldre les dificultats recurrents dels estancaments cíclics, els capitalistes fomenten cada vegada una desruralització parcial del món.
Però, i si no hi ha més poblacions a desruralitzar? Avui ens acostem a aquesta situació. Les poblacions rurals, encara fa poc fortes en la pròpia Europa, han desaparegut enterament de moltes regions del món i disminueixen a tot arreu. La conseqüència és clara. No hi haurà noves poblacions de baix pagament per a compensar els salaris més elevats dels sectors proletaritzats anteriorment. En efecte, el cost de treball augmentarà mundialment, sense que els capitalistes puguin evitar-ho.
El mateix pansa amb l’ecologia. Per què existeix avui una crisi ecològica? No és complicat explicar-ho. A fi de maximitzar els beneficis, hi ha dos recursos principals per a un capitalista: no pagar massa als obrers i no pagar massa pel procés de producció. Com fer açò? De nou és obvi: fer-ho pagar en gran part per “altres.” S’anomena “l’externalització de costos.” hi ha dos mètodes principals d’externalitzar costos. Un és esperar que l’estat pagui per la infraestructura necessària per la producció i la venda dels productes. La desagregació dels estats representa una amenaça aguda per a açò. Però el segon i més important mètode és no pagar els costos dits ecològics: per exemple, no reemplaçar els boscos tallats o no pagar per la neteja de deixalles tòxiques.
Mentre existien altres boscos, o zones encara no utilitzades, no toxificades, el món i els capitalistes podien ignorar les conseqüències. Però avui toquen els límits de l’externalització de costos. No hi ha molts més boscos. Els efectes negatius d’una toxificació excessivament augmentada de la terra, impliquen impactes seriosos i múltiples que ens anuncien els científics. Per això han sorgit moviments verds.
Des d’un punt de vista global, hi ha únicament dues solucions: fer pagar els costos pels capitalistes; i/o augmentar els impostos. Però açò últim és poc probable, donades les tendències de reduir el rol dels estats. I el primer implica una reducció seriosa en les guanys dels capitalistes.
Hi ha altres vectors que representen dilemes, no per als empresaris, però sí que per als estats. Primer, la polarització socioeconòmica cada dia més aguda del món corre paral·lelament a la polarització demogràfica del món. Cert, hi ha una transformació demogràfica en procés des de 200 anys almenys i ara mateix toca per primera vegada a l’Àfrica que en el període post-1945 tenia la taxa de creixement més alta del món. No obstant això, encara que les taxes en general baixen, el fossa entre el Nord, on les taxes són sovint negatives, i el Tercer món, on encara són altes, encara segueix eixamplant-se. Si hi ha recuperació de l’economia en el primer quart del segle XXI, la fossa econòmica s’engrandirà, perquè la recuperació serà fortament desigual.
La conseqüència és fàcil de preveure. Hi haurà un fort augment de la migració sud-nord, legal o il·legalment. No importa. No hi ha mecanismes possibles per a acabar-ho i encara limitar-ho seriosament. Les persones que voldran venir al Nord són reclutades entre els més capaços del Tercer món i estan determinades a arribar. Hi haurà moltes ocupacions insuficientment pagades per a ells. Per descomptat, hi haurà una oposició política xenòfoba contra ells, però no bastarà per a tancar les portes.
Si al mateix temps el rol dels estats disminueix (i açò servirà també per a permetre l’augment del nombre de migrants), la integració econòmica d’aquests immigrants serà limitada. Si l’oposició política no aconsegueix frenar l’entrada, probablement aconseguirà limitar els drets polítics i socials dels immigrants. En aquest cas, preveig el següent: el nombre vertader d’immigrants “meridionals” i els seus descendents immediats als països del Nord serà entre 10-35% per cent de la població, si no més. I açò no sols a Amèrica del Nord i Europa Occidental, sinó també a Japó. Al mateix temps, aquest 10-35% de la població més jove, molt més pobre, i ubicat en barris urbans segregats de fet, serà una població obrera sense drets polítics o socials. Retornarem a la situació de la Gran Bretanya i la França en la primera meitat del segle XIX, aquella de proletariats que són classes perilloses. Així es desfan dos-cents anys de recuperació liberal i aquesta vegada sense possibilitat de repetir el guió. Preveig que les zones de conflicte social més intenses en el segle XXI, no seran les Somalies i les Bosnies, sinó les Frances i els Estats Units. Les estructures estatals ja debilitades sobreviuran a aqueix tipus de guerra civil?
I si açò no fora prou, hi ha el problema de la democratització. Problema, dic jo? !Sí, problema! La democratització no és una mera qüestió de partits múltiples, sufragi universal i eleccions lliures.
La democratització és una qüestió d’accés igual a les vertaderes decisions polítiques i a un nivell de vida i a una seguretat social raonables. La democràcia no pot coexistir amb una gran polarització socioeconòmica, ni al nivell nacional, ni al nivell mundial. No obstant això, existeix una onada de sentiment democratitzador que s’enforteix enormement aquests dies. Com es tradueix? La premsa i els últims heralds del liberalisme anuncien que la democratització es mostra en la caiguda de diverses dictadures a través del món. Sens dubte, açò representa un esforç de democratitzar aquests països. Però estic un poc desenganyat de l’èxit efectiu d’aquests canvis. El que és més interessant és la pressió contínua, no únicament en el Sud, sinó inclusivament de mode més fort als països del Nord, per a augmentar les despeses per a la salut, l’educació, i la vida dels retardats. Però aquesta pressió aguditza, i moltíssim, els dilemes fiscals dels estats. L’onada de democratització serà l’últim clau al taüt de l’estat liberal. Veiem el que passa aquests dies en els Estats Units.
Per totes aquestes raons, el període enfront de nosaltres, els pròxims 30-40 anys, serà el moment de la desintegració del sistema històric capitalista. No serà un moment agradable de viure. Serà un període negre, ple d’inseguretats personals, incerteses del futur i odis viciosos. Al mateix temps, serà un període de transició massiva cap a alguna cosa diferent, cap a un sistema (o uns sistemes) nou(s). Al dir açò, sens dubte es pregunten vostès perquè els he dit que els porto un missatge d’esperança.
Ens trobem en una situació de bifurcació molt clàssica. Les pertorbacions augmenten en totes direccions. Estan fora de control. Tot pareix caòtic. No podem, ningú no pot, preveure el que resultarà. Però no vol dir que no puguem tenir un impacte sobre el tipus de nou ordre que serà construït a la fi. Tot el contrari. En una situació de bifurcació sintètica, tota acció petita té conseqüències enormes. El tot es construeix de coses infinitesimals. Els poderosos del món ho saben bé. Preparen de múltiples maneres la construcció d’un món post-capitalista, una nova forma de sistema històric desigual a fi de mantenir els seus privilegis. El desafiament per a nosaltres, sociòlegs i altres intel·lectuals i per a totes les persones en pro d’un sistema democràtic i igualitari (els dos adjectius tenen idèntic significat), és mostrar-nos tan imaginatius com els poderosos i tan audaços, però amb la diferència que hem de viure les nostres creences en la democràcia igualitària, la qual cosa no feien mai (o rarament) els moviments de la Vella Esquerra.
Com fer-ho? És açò el que hem de discutir avui, demà i demà-passat. És possible fer-ho, però no existeix una certesa sobre això. La història no garanteix res. L’únic progrés que existeix és allò pel qual lluitem amb, recordem-ho, unes grans possibilitats de perdre. L’Esperança resideix, ara com sempre, en la nostra intel·ligència i en la nostra voluntat col·lectiva.
Per Immanuel Wallerstein
Conferència magistral en el XX Congrés de l’Associació Llatinoamericana de Sociologia, Mèxic, 2 al 6 d’octubre de 1995.
Text traduït per Alternativa Estel, col·lectiu al qual agraïm que ens l’hagi cedit.

Després de 3 anys, la revolució cubana, que havia estremit tota Amèrica, es dirigia a aquesta per cridar-la a la necessària revolució. Un text que, com el Manifest Comunista de Marx i Engels, explica la història dels oprimits i, alhora els crida a fer la seva història. A la vetlla de la seva mort, en una lletra inacabada perquè una bala espanyola li travessà el cor, el 18 de maig de 1895 José Martí, apòstol de la nostra independència, escrivia al seu amic Manuel Mercado; “Ja no puc escriure… ja estic cada dia en el perill de donar la vida pel meu país i pel meu deure… d’impedir a temps amb la independència de Cuba que s’escampin per les Antilles els Estats Units i caiguin, amb aqueixa força més, sobre les nostres terres d’Amèrica. Tot el que he fet fins avui, i el que faré, és per a això…
“Les mateixes obligacions menors i públiques dels pobles, més vitalment interessats a impedir que a Cuba s’obri, per l’annexió dels imperialistes, el camí que cal tancar, i que amb la nostra sang anem tancant, de l’annexió dels pobles d’Amèrica del Nord tèrbol i brutal que els menysprea, els havien impedit l’adhesió ostensible i l’ajut palès a aquest sacrifici, que es fa en el bé immediat i d’ells.
“Vaig viure en el monstre, i en conec les entranyes: -i la meva fona és la de David”.
Martí, el 1895, ja assenyalà el perill que planava sobre Amèrica i anomenà l’imperialisme pel seu nom: Imperialisme. Als pobles d’Amèrica advertí que ells eren els més interessats que Cuba no sucumbís a la cobdícia ianqui menyspreadora dels pobles llatinoamericans.
I amb la pròpia sang, vessada per Cuba i per Amèrica, rubricà les paraules pòstumes que, en homenatge al seu record, el poble de Cuba escriu avui a la capçalera d’aquesta Declaració.
Han passat 67 anys. Puerto Rico esdevingué colònia i encara ho és, farcida de bases militars. Cuba també caigué a les urpes de l’imperialisme. Les tropes d’aquest ocuparen el nostre territori. L’esmena Platt fou imposada a la nostra primera constitució com a clàusula humiliant que consagrava l’odiós dret d’intervenció estrangera. Les nostres riqueses passaren a les seves mans, la nostra història fou falsejada, la nostra administració i la nostra política emmotllada totalment als interessos dels interventors; la nostra nació sotmesa a 60 anys d’asfíxia política, econòmica i cultural.
Cuba, però, s’aixecà. Cuba pogué redimir-se ella mateixa de la tutela borda. Cuba trencà les cadenes que lligaven la seva sort a l’imperi opressor, rescatà les seves riqueses, reivindicà la seva cultura, i desplegà la seva bandera sobirana de Territori i Poble Lliure d’Amèrica.
Els Estats Units ja no podran caure mai més sobre Amèrica amb la força de Cuba, però, dominant la majoria dels altres estats d’Amèrica llatina, els Estats Units pretenen caure sobre Cuba amb la força d’Amèrica.
Què és la història de Cuba sinó la història d’Amèrica llatina? I què és la història d’Amèrica llatina sinó la història d’Àsia, d’Àfrica i d’Oceania? I què és la història dels pobles sinó la història de l’explotació més despietada i cruel de l’imperialisme en el món sencer?
Al final del segle passat i a l’inici de l’actual un grapat de nacions econòmicament desenvolupades havien acabat de repartir-se el món i sotmès al seu domini econòmic i polític les dues terceres parts de la humanitat, que, així, es veié obligada a treballar per a les classes dominants del grup de països d’economia capitalista desenvolupada.
Les circumstàncies històriques que permeteren a certs països europeus i als Estats Units d’Amèrica del Nord un alt nivell de desenvolupament industrial els situaren en posició de poder sotmetre al seu domini i explotació la resta del món.
Quines motivacions empenyeren aqueixa expansió de les potències industrialitzades? Foren raons de tipus moral, “civilitzadores”, com ells al•legaven? No: foren raons de tipus econòmic.
D’ençà del descobriment d’Amèrica, que llançà els conqueridors europeus a través dels mars a ocupar i explotar les terres i els habitants d’altres continents, l’afany de riqueses ha estat el mòbil fonamental de la seva conducta. El descobriment d’Amèrica mateix es féu a la recerca de rutes més curtes cap a l’Orient, les mercaderies del qual eren altament pagades a Europa.
Una nova classe social, els comerciants i els productors d’articles manufacturats per al comerç, sorgeix del si de la societat feudal de senyors i serfs a la darreria de l’edat mitjana.
La set d’or fou el ressort que féu moure els esforços d’aqueixa nova classe. L’afany de lucre fou l’incentiu de la seva conducta a través de la història. Amb el desenvolupament de la indústria manufacturera i el comerç anà creixent la seva influència social. Les noves forces productives que es desenvolupaven al si de la societat feudal xocaven cada cop més amb les relacions de servitud pròpies del feudalisme, amb les seves lleis, les seves institucions, la seva filosofia, la seva moral, el seu art i la seva ideologia política.
Noves idees filosòfiques i polítiques, nous conceptes del dret i de l’estat foren proclamats pels representants intel•lectuals de la classe burgesa i, a poc a poc, per respondre les noves necessitats de la vida social, esdevingueren consciència en les masses explotades. Eren llavors, idees revolucionàries enfront de les idees caduques de la societat feudal. Els camperols, els artesans i els obrers de les manufactures, encapçalats per la burgesia, enfonsaren l’ordre feudal, la seva filosofia, les seves idees i institucions, les seves lleis i els privilegis de la classe dominant, és a dir, la noblesa hereditària.
Aleshores la burgesia considerava justa i necessària la revolució. No pensava que l’ordre feudal podia i havia de ser etern com pensa ara que ho ha de ser el seu ordre capitalista. Encoratjava els camperols a deslliurar-se de la servitud feudal, encoratjava els artesans contra les relacions gremials i reclamava el dret al poder polític. Els monarques absoluts, la noblesa i l’alt clergat defensaven aferrissadament els seus privilegis de classe, proclamant el dret diví de la corona i la intangibilitat de l’ordre social. Ser liberal, proclamar les idees de Voltaire, Diderot o Rousseau, portaveus de la filosofia burgesa, constituïa aleshores per a les classes dominants un delicte tan greu com ho és avui per a la burgesia ésser socialista i proclamar les idees de Marx, Engels i Lenin.
Quan la burgesia conquereix el poder polític i estableix, sobre les runes de la societat feudal, el seu mode capitalista de producció, erigeix sobre aquest mode de producció el seu estat, les seves lleis, les seves idees i institucions. Aqueixes institucions consagraven en primer lloc l’essència de la seva dominació de classe: la propietat privada. La nova societat, basada en la propietat privada sobre els mitjans de producció i en la lliure competència, quedà així dividida en dues classes fonamentals: l’una posseïdora dels mitjans de producció, cada cop més moderns i eficients, l’altra desproveïda de tota riquesa, posseïdora tan solament de la seva força de treball, obligada a vendre-la al mercat com una mercaderia més per tal de subsistir.
Rompudes les traves del feudalisme, les forces productives es desenvolupen extraordinàriament. Sorgiren les grans fàbriques on s’acumulava un nombre cada vegada major d’obrers.
Les fàbriques més modernes i tècnicament eficients anaven desplaçant del mercat els competidors menys eficaços. El cost dels equips industrials esdevenia cada dia més alt; calia acumular cada cop sumes superiors de capital. Una part important de la producció s’anà acumulant en un nombre menor de mans. Així nasqueren les grans empreses capitalistes i, més endavant, les associacions de grans empreses a través de càrtels, sindicats, trusts i consorcis, segons el grau i el caire de l’associació, controlats pels posseïdors de la majoria de les accions, és a dir, pels cavallers d’indústria més poderosos.
La lliure competència, característica del capitalisme en la seva fase primera, féu pas als monopolis que concertaven acords entre ells i controlaven els mercats.
D’on sortiren les sumes colossals de recursos que permeteren acumular milers de milions de dòlars a un grapat de monopolistes? Senzillament, de l’explotació del treball humà. Milions d’homes obligats a treballar per un salari de subsistència produïren amb el seu esforç els capitals gegantins dels monopolis. Els treballadors acumularen les fortunes de les classes privilegiades, cada cop més riques, més poderoses. A través de les institucions bancàries arribaren a disposar, aquestes, no sols dels propis diners, ans dels diners de tota la societat. Així és com es produí la fusió dels bancs amb la gran indústria i nasqué el capital financer.
Què calia fer aleshores amb els grans excedents de capital que en quantitats cada cop més grans de capital que en quantitats cada cop més grans anaven acumulant-se? Envair el món. Sempre al darrera dels guanys, començaren a apoderar-se de les riqueses naturals de tots els països econòmicament febles i a explotar el treball humà dels seus pobladors amb salaris molt més miseriosos dels que es veien obligats a pagar als obrers de la pròpia metròpoli. S’inicià així el repartiment territorial i econòmic del món. El 1914, 8 ó 10 països imperialistes havien sotmès al seu domini econòmic i polític, fora de les seves fronteres, territoris l’extensió dels quals s’elevava a 83.700.000 quilòmetres quadrats, amb una població de 970 milions d’habitants. Senzillament, s’havien repartit el món.
Vet ací, però, que el món era limitat en extensió, i repartit ja el darrer racó del globus, s’esdevingué el xoc entre els distints països monopolistes i sorgiren les baralles per nous repartiments originades en la distribució no proporcional al poder industrial i econòmic que els distints països monopolistes en desenvolupament desigual havien assolit. Esclataren les guerres imperialistes que havien de costar a la humanitat 50 milions de morts, desenes de milers d’invàlids i incalculables riqueses materials i culturals destruïdes. Encara no s’havia esdevingut això, que Marx ja havia escrit: “tot just nascut, el capital traspua sang i foc de tots els porus, des del cap fins als peus”.
El sistema capitalista, un cop donat tot el que podia donar, esdevingué un obstacle abismal al progrés de la humanitat. La burgesia, però, des del seu origen portava en ella el seu contrari. Al seu si es desenvoluparen instruments productius gegantins, però alhora es desenvolupà una força social nova i vigorosa: el proletariat, cridat a canviar el sistema social ja vell i caduc del capitalisme per una forma econòmico-social superior i d’acord amb les possibilitats històriques de la societat humana, i a convertir en propietat de tota la societat aqueixos mitjans de producció gegantins que els pobles, i ningú més que els pobles, amb el seu treball havien creat i acumulat. A un grau tal de desenvolupament de les forces productives resultava absolutament caduc i anacrònic un règim que postulava la possessió privada i amb això la subordinació de l’economia de milions i milions d’éssers humans als dictats d’una exigua minoria social.
Els interessos de la humanitat reclamaven d’aturar l’anarquia en la producció, el balafiament, les crisis econòmiques i les guerres de rapinya pròpies del sistema capitalista. Les creixents necessitats del gènere humà i la possibilitat de satisfer-les exigien el desenvolupament planificat de l’economia i la utilització racional dels seus mitjans de producció i recursos naturals.
Era inevitable que l’imperialisme i el colonialisme entressin en una crisi profunda i insalvable. La crisi general s’inicià arran de la primera guerra mundial amb la revolució dels obrers i els camperols que enderrocà l’imperi tsarista de Rússia i implantà en condicions dificilíssimes de setge i d’agressió capitalistes el primer estat socialista del món i inicià una nova era en la història de la humanitat. D’aleshores ençà, la crisi i la descomposició del sistema imperialista s’han accentuat incessantment.
La segona guerra mundial, desfermada per les potències imperialistes, que arrossegà la Unió Soviètica i d’altres pobles d’Europa i Àsia, criminalment envaïts, a una sagnant lluita d’alliberament, féu efectiva, amb la desfeta del feixisme, la formació del camp mundial del socialisme i la lluita dels pobles colonials i dependents per la sobirania. Entre el 1945i el 1957 més de 1.200 milions d’éssers humans conqueriren la independència a l’Àsia i a l’Àfrica. La sang vessada pels pobles no fou en va.
El moviment dels pobles dependents i colonitzats és un fenomen de caràcter universal que agita el món i marca la crisi final de l’imperialisme.
Cuba i l’Amèrica llatina formen part del món. Els nostres problemes formen part dels problemes que engendren la crisi general de l’imperialisme i la lluita dels pobles subjugats: el xoc entre el món que neix i el que mor. L’odiosa campanya desfermada contra la nostra Pàtria expressa l’esforç desesperat i inútil dels imperialistes per tal d’aturar l’alliberament dels pobles.
Cuba cou d’una manera especial als imperialistes. Què amaga darrera l’odi ianqui a la Revolució Cubana? Què explica racionalment la conjuració que reuneix en el mateix propòsit agressiu la potència imperialista més rica i poderosa del món contemporani i les oligarquies de tot un continent, que plegades suposen representar una població de 350 milions d’éssers humans, contra un petit poble de tan sols 7 milions d’habitants, econòmicament subdesenvolupat, sense recursos financers ni militars per a amenaçar l’economia ni la seguretat de cap país?
Les uneix i les concita la por. Ho explica la por. No la por a la Revolució Cubana; la por a la revolució llatinoamericana. No la por als obrers, camperols, estudiants, intel•lectuals i sectors progressistes de les capes mitjanes que han pres revolucionàriament el poder a Cuba, sinó la por que els obrers, camperols, estudiants, intel•lectuals i sectors progressistes de les capes mitjanes prenguin revolucionàriament el poder en els pobles oprimits, famolencs i explotats pels monopolis ianquis i l’oligarquia reaccionària d’Amèrica; la por que els pobles saquejats del continent arrabassin les armes als opressors i es declarin, com Cuba, pobles lliures d’Amèrica.
Aixafant la Revolució Cubana creuen dissipar la por que els turmenta, el fantasma de la revolució que els amenaça. Liquidant la Revolució Cubana creuen liquidar l’esperit revolucionari dels pobles. A la seva ment de negociants i usurers insomnes hi ha la idea que les revolucions es poden comprar o vendre, llogar o manllevar, exportar o importar com una mercaderia més.
Ignorants de les lleis objectives que regeixen el desenvolupament de les societats humanes, creuen que els seus règims monopolistes, capitalistes i semifeudals són eterns. Educats en la pròpia ideologia reaccionària, barreja de superstició, ignorància, subjectivisme, pragmatisme i d’altres aberracions del pensament, tenen una imatge del món i del curs de la història acomodada als seus interessos de classes explotadores. Suposen que les revolucions neixen o moren al cervell dels individus o per efecte de les lleis divines, i que, a més, els déus són de la seva part. Sempre han cregut el mateix, des dels devots patricis pagans de la Roma esclavista, que llençaven els cristians primitius als lleons del circ, i els inquisidors de l’edat mitjana que, com guardians del feudalisme i la monarquia absoluta, immolaven a la foguera els primers representants del pensament liberal de la naixent burgesia, fins als bisbes d’avui, que en defensa del règim burgès i monopolista anatematitzen les revolucions proletàries. Totes les classes reaccionàries en totes les èpoques històriques, quan l’antagonisme entre explotadors i explotats arriba a la màxima tensió, presagiant l’adveniment d’un nou règim social, han fet ús de les pitjors armes de la repressió i la calúmnia contra els seus adversaris. Acusats d’incendiar Roma i de sacrificar infants als seus altars, els cristians primitius foren duts al martiri. Acusats d’heretgia foren duts pels inquisidors a la foguera filòsofs com Giordano Bruno, reformadors com Hus i milers d’inconformes més amb l’ordre feudal. Sobre els lluitadors proletaris s’enfuria avui la persecució i el crim precedits de les pitjors calúmnies a la premsa cosmopolita i burgesa. Sempre, en cada època històrica, les classes dominants han assassinat invocant la seva societat de minories privilegiades sobre majories explotades, la defensa de la societat, de l’ordre, de la pàtria: “el seu ordre classista” que mantenen a sang i foc sobre els desposseïts, la “pàtria” de què gaudeixen ells tots sols, privant d’aquest gaudi la resta del poble per tal de reprimir els revolucionaris que aspiren a una societat nova, a un ordre just, a una Pàtria autèntica per a tothom.
Però el desenvolupament de la història, el curs ascendent de la humanitat, no s’atura ni pot aturar-se. Les forces que empenyen els pobles, que són els veritables constructors de la història, determinades per les condicions materials de la seva existència i l’aspiració a metes superiors de benestar i llibertat, que sorgeixen quan el progrés de l’home en el camp de la ciència, de la tècnica i de la cultura ho fan possible, són superiors a la voluntat i al terror que desfermen les oligarquies dominants.
Les condicions subjectives de cada país, ço és, el factor consciència, organització, direcció, poden accelerar o retardar la revolució segons el seu grau major o menor de desenvolupament, però tard o d’hora en cada època històrica, quan les condicions objectives maduren, la consciència s’adquireix, l’organització s’assoleix i la revolució es fa.
Que aquesta tingui lloc per viaranys pacífics o que neixi després d’un part dolorós no depèn dels revolucionaris, depèn de les forces reaccionàries de la vella societat, que es resisteixen a deixar néixer la societat nova, que és engendrada per les contradiccions que la vella societat porta al seu si. La revolució és per a la història com el metge que assisteix el naixement d’una nova vida. No fa servir sense necessitat els aparells de força; els fa servir, però, sense vacil•lar cada cop que siguin necessaris per tal d’ajudar el part. Part que duu a les masses esclavitzades l’esperança d’una vida millor.
En molts països de l’Amèrica llatina la revolució avui és inevitable. Aquest fet no el determina la voluntat de ningú. És determinat per les espantoses condicions d’explotació en què viu l’home americà, el desenvolupament de la consciència revolucionària de les masses, la crisi mundial de l’imperialisme i el moviment universal de lluita dels pobles subjugats.
La inquietud que avui es registra és símptoma inequívoc de la rebel•lió. S’agiten les entranyes d’un continent que ha estat testimoni de quatre segles d’explotació esclava, semiesclava i feudal de l’home, des dels seus moradors aborígens i els esclaus portats de l’Àfrica fins als nuclis nacionals que pujaren més tard: blancs, negres, mulatos, mestissos i indis que avui agermanen el menyspreu, la humiliació i el jou ianquis, com agermana l’esperança d’un demà millor.
Els pobles d’Amèrica s’alliberaren del colonialisme espanyol al principi del segle passat, però no s’alliberaren de l’explotació. Els terratinents feudals assumiren l’autoritat dels governants espanyols, els indis romangueren en una penosa servitud, l’home llatinoamericà d’una o d’una altra manera continuà esclau, i les mínimes esperances dels pobles sucumbiren sota el poder de les oligarquies i el jou del capital estranger. Aquesta ha estat la realitat d’Amèrica, amb aquest o aquell matís, aquesta o aquella variant. Avui l’Amèrica llatina jau sota un imperialisme més ferotge, molt més despietat i poderós que l’imperi colonial espanyol.
I davant la realitat objectiva i històricament inexorable de la revolució llatinoamericana, quina és l’actitud de l’imperialisme ianqui? Disposar-se a fer una guerra colonial amb els pobles de l’Amèrica llatina; crear el seu aparell de força, els pretextos polítics i els instruments pseudolegals subscrits amb els representats de les oligarquies reaccionàries per tal de reprimir a sang i foc la lluita dels pobles llatinoamericans.
La intervenció del govern dels Estats Units en la política interna dels països de l’Amèrica llatina ha estat cada cop més oberta i desenfrenada.
La Junta Interamericana de Defensa , per exemple, ha estat i és el niu on coven els oficials més reaccionaris i pro-ianquis dels exèrcits llatinoamericans, utilitzats després com a instruments colpistes al servei dels monopolis.
Les missions militars nord-americanes a l’Amèrica llatina constitueixen un aparell d’espionatge permanent en cada nació, vinculat de manera estreta a la Central Intelligence Agency, i inculquen als oficials els sentiments més reaccionaris i miren de fer dels exèrcits els instruments dels seus interessos polítics i econòmics.
Actualment, a la zona del Canal de Panamà l’alt comandament nord-americà ha organitzat cursos especials d’entrenament per a oficials llatinoamericans de lluita contra les guerrilles revolucionàries, adreçats a reprimir l’acció armada de les masses camperoles contra l’explotació feudal a què són sotmeses.
Als Estats Units mateix, la Central Intelligence Agency ha organitzat escoles especials per tal d’entrenar agents llatinoamericans en les formes més subtils de l’assassinat; i és política acordada pels serveis militars ianquis la liquidació física dels dirigents antiimperialistes.
És notori que les ambaixades ianquis en distints països de l’Amèrica llatina organitzen, instrueixen i equipen bandes feixistes per tal de sembrar el terror i agredir les organitzacions obreres, d’estudiants i intel•lectuals. Aqueixes bandes, on es recluten els fills de l’oligarquia, lumpen i gent de la pitjor casta moral, han perpetrat ja una sèrie d’actes agressius contra els moviments de masses.
No hi ha res més evident i inequívoc dels propòsits de l’imperialisme que la seva conducta en els recents esdeveniments de Santo Domingo. Sense cap tipus de justificació, sense tenir ni tan sols relacions diplomàtiques amb aquesta República, els Estats Units, després de situar els seus vaixells de guerra davant la capital dominicana, declararen amb l’habitual insolència, que si el govern de Balaguer sol•licitava ajut militar desembarcarien les tropes a Santo Domingo contra la insurgència del poble dominicà. Que el poder de Balaguer fos absolutament espuri, que cada poble sobirà d’Amèrica hagi de tenir dret a resoldre els seus problemes interns sense intervenció estrangera, que existeixin normes internacionals i una opinió mundial, que fins i tot existís una OEA, no comptaven per a res en les consideracions dels Estats Units. El que sí que comptava era el seu designi d’impedir la revolució dominicana, la reimplantació dels odiosos desembarcaments de la seva infanteria de marina, sense més base ni requisit per a fonamentar aqueix nou concepte filibuster del dret, que la simple sol•licitud d’un governant tirànic, il•legítim i en crisi. No s’escapa als pobles el que això significa. A l’Amèrica llatina hi ha massa governants d’aquest tipus, disposats a fer servir les tropes ianquis contra els respectius pobles en el moment que es vegin en crisi.
Aquesta política declarada de l’imperialisme nord-americà de trametre soldats a combatre el moviment revolucionari en qualsevol país de l’Amèrica llatina, és a dir, matar obrers, estudiants, camperols, homes i dones llatinoamericans, no té cap altre objecte que continuar mantenint els interessos monopolistes i els privilegis de l’oligarquia traïdora que els fa costat.
Ara pot veure’s amb tota la claredat que els pactes militars subscrits pel govern dels Estats Units amb governs llatinoamericans, sovint pactes secrets i sempre d’esquena als pobles, invocant hipotètics perills exteriors que ningú no ha vist mai enlloc, tenien l’únic i exclusiu objectiu de prevenir la lluita dels pobles; eren pactes contra els pobles, contra l’únic perill, la força interior del moviment d’alliberament que posés en perill els interessos ianquis. No mancava la raó als pobles quan es preguntaven: per què tants convenis militars?, per què els lliuraments d’armes que, si tècnicament són inadequades per a una guerra moderna, són en canvi, eficaces per aixafar vagues, reprimir manifestacions populars i ensagnar el país?, per què es missions militars, el pacte de Rio de Janeiro i les mil-i-una conferències internacionals?
D’ençà que s’acabà la segona guerra mundial, les nacions de l’Amèrica llatina s’han anat depauperant cada cop més, les seves exportacions cada cop tenen menys valor, i les importacions preus més alts, l’ingrés per càpita baixa, els esglaiosos percentatges de mortalitat infantil no disminueixen, el nombre d’analfabets és superior, els pobles freturen de treball, de terres, de cases adequades, d’escoles, d’hospitals, de vies de comunicació i de mitjans de vida. En canvi, les inversions nord-americanes ultrapassen els 10.000 milions de dòlars.
L’Amèrica llatina és, amés a més, proveïdora de matèries primeres barates i compradora d’articles elaborats cars. Així com els primers conqueridors espanyols, que canviaven als indis espills i bagatel•les d’or i plata, així mateix comercien amb l’Amèrica llatina els Estats Units. Conservar aqueix torrent de riquesa, apoderar-se cada cop més dels recursos d’Amèrica i explotar-ne els pobles soferts: heus ací el que s’amaga al darrera dels actes militars, de les missions castrenses i de les intrigues diplomàtiques de Washington.
Aquesta política de lent estrangulament de la sobirania de les nacions llatinoamericanes i de mans lliures per a intervenir en els seus afers interns ha arribat al seu cim a la darrera reunió de cancellers. A Punta del Este l’imperialisme ianqui reuní els cancellers per arrencar-los, mitjançant un pressió política i un xantatge econòmic sense precedents, i amb la complicitat d’un grup dels governants més desprestigiats d’aquest continent, la renúncia a la sobirania nacional dels nostres pobles i la consagració de l’odiat dret d’intervenció ianqui en els afers interns d’Amèrica; la submissió dels Estats Units d’Amèrica del Nord, contra la qual lluitaren tots els pròcers, des de Bolívar fins a Sandino.
I no s’amagaren, ni el govern dels Estats Units ni els representants de les oligarquies explotadores ni la gran premsa reaccionària venuda als monopolis i als senyors feudals, de demanar obertament acords que equivalen a la supressió formal del dret d’autodeterminació dels nostres pobles i esborrar-lo d’un sol cop en la conjura més infame que recorda la història d’aquest continent.
A porta tancada, entre conciliàbuls repugnants, on el ministre ianqui de colònies dedicà dies sencers a vèncer la resistència i els escrúpols d’alguns cancellers posant en joc milions de la tresoreria nord-americana en una indissimulada compra-venda de vots, un grapat de representants de l’oligarquia de països que, en conjunt a penes sumen un terç de la població del continent, imposà acords que serveixen en safata d’argent a l’amo ianqui el nucli d’un principi que costà tota la sang dels nostres pobles des de les guerres d’independència. El caràcter pírric de tan tristos i fraudulents èxits de l’imperialisme, el seu fracàs moral, la unanimitat trencada i l’escàndol universal, no disminueixen la gravetat que significa per als pobles de l’Amèrica llatina els acords que s’hi imposaren a tal preu. En aquell conclave immoral la veu titànica de Cuba s’aixecà sense feblesa ni por per tal d’acusar davant els pobles de tot Amèrica i del món el monstruós atemptat i de defensar virilment i amb una dignitat que constarà als annals de la història, no solament el dret de Cuba, sinó el dret desemparat de totes les nacions germanes del continent americà.
La paraula de Cuba no podia tenir ressò en aquella majoria subjugada, però tampoc no podia tenir resposta; només era possible el silenci impotent davant els seus arguments demolidors i la diafanitat i la valentia de les seves paraules. Cuba, però, no parlà als cancellers. Cuba parlà per als pobles i per a la història, on les seves paraules trobaran ressò i resposta.
A Punta del Este es lliurà una batalla ideològica entre la Revolució Cubana i l’imperialisme ianqui. Què és el que hi representaven? Per a qui parlà cadascun d’ells? Cuba hi representà els pobles; els Estats Units hi representaren els monopolis. Cubà hi parlà per les masses explotades d’Amèrica, Estats Units pels interessos oligàrquics explotadors i imperialistes; Cuba per la sobirania, Estats Units per la intervenció; Cuba per la nacionalització de les empreses estrangeres, Estats Units per noves inversions de capital forani; Cuba per la cultura, Estats Units per la ignorància; Cuba per la reforma agrària, Estats Units pel latifundi; Cuba per la industrialització d’Amèrica, Estats Units pel subdesenvolupament; Cuba pel treball creador, Estats Units pel sabotatge i el terror contrarevolucionari que practiquen els seus agents, la destrucció dels canyars i les fàbriques, els bombardeigs dels seus avions pirates contra el treball d’un poble pacífic; Cuba pels alfabetitzadors assassinats, Estats Units pels assassins; Cuba pel pa, Estats Units per la fam; Cuba per la igualtat, Estats Units pel privilegi i la discriminació; Cuba per la veritat, Estats Units per la mentida; Cuba per l’alliberament, Estats Units per l’opressió; Cuba pel futur enlluernador de la humanitat, Estats Units pel passat sense esperança; Cuba pels herois que caigueren a Girón per salvar la Pàtria del domini estranger, Estats Units pels mercenaris i traïdors que serveixen l’estranger contra la seva Pàtria; Cuba per la pau entre els pobles, Estats Units per l’agressió i la guerra; Cuba pel socialisme, Estats Units pel capitalisme.
Els acords obtinguts pels Estats Units amb mètodes tan vergonyosos que el món sencer critica no minven sinó que augmenten la moral i la raó de Cuba, demostren l’actitud submisa de les oligarquies i la seva traïció als interessos nacionals, i ensenya als pobles el camí de l’alliberament. Revela la podridura de les classes explotadores en el nom de les quals parlaren els seus representants a Punta del Este. L’OEA quedà desemmascarada com allò que és: un ministeri de colònies ianqui, una aliança militar, un aparell de repressió contra el moviment d’alliberament dels pobles llatinoamericans.
Cuba ha viscut tres anys de Revolució sota l’assot sense atur de la intervenció ianqui en els nostres afers interns. Avions pirates procedents dels Estats Units llençant matèries inflamables han cremat milers de roves de canya; actes de sabotatge internacional perpetrats per agents ianquis, com ara l’explosió del vaixell “La Courbe”, han costat desenes de vides cubanes; milers d’armes nord-americanes de tots els tipus han estat llançades en paracaigudes pels serveis militars dels Estats Units sobre el nostre territori per tal de promoure la subversió; centenars de tones de material explosiu i màquines infernals han estat desembarcades subreptíciament a les nostres costes per llanxes nord-americanes a fi de promoure el sabotatge i el terrorisme; un obrer cubà fou torturat a la base naval de Guantànamo i privat de la vida sense procés previ i explicació posterior; la nostra quota de sucre ha estat suprimida bruscament i ha estat proclamat l’embargament de peces i matèries primeres per a fàbriques i maquinàries de construcció nord-americanes per arruïnar la nostra economia; vaixells artillats i avions de bombardeig procedents de bases preparades pel govern dels Estats Units han atacat de sorpresa indrets i instal•lacions cubanes; tropes mercenàries organitzades i entrenades en països de l’Amèrica central pel mateix govern han envaït en so de guerra els nostres territoris escortades per vaixells de la flota ianqui, i amb el suport aeri des de bases exteriors han provocat la pèrdua de nombroses vides i la destrucció de béns materials; contrarevolucionaris cubans són instruïts a l’exèrcit dels Estats Units i nous plans d’agressió es realitzen contra Cuba. Tot això s’ha esdevingut durant tres anys, sense parar, a la vista de tot el continent, i l’OEA no se n’assabenta. Els cancellers es reuneixen a Punta del Este i no amonesten almenys el govern dels Estats Units ni els governs que són còmplices materials d’aquesta agressió. Expulsen Cuba, el país llatinoamericà víctima, el país agredit.
Els Estats Units tenen pactes militars amb països de tots els continents; blocs militars amb tot govern feixista, militarista i reaccionari que hi hagi al món, l’OTAN, la SEATO i la CENTO , a les quals ara cal afegir l’OEA; intervenen al Laos, al Vietnam, a Corea, a Formosa, a Berlín; trameten obertament vaixells a Santo Domingo per imposar la seva llei, la seva voluntat, i anuncien el propòsit de fer servir els aliats de l’OTAN per tal de bloquejar el comerç amb Cuba; i l’OEA no se n’assebenta… Es reuneixen els cancellers i expulsen Cuba que no té pactes militars amb cap país. Així, el govern que organitza la subversió arreu del món i forja aliances militars en quatre continents fa expulsar Cuba, acusant-la ni més ni menys que de subversió i de vinculacions extra-continentals.
Cuba, el país llatinoamericà que ha convertit en amos de les terres més de cent mil petits agricultors, que ha assegurat l’ocupació tot l’any en granges i cooperatives a tots els obrers agrícoles, que ha transformat les casernes en escoles i concedit seixanta mil beques a estudiants universitaris, secundaris i tecnològics, que ha creat aules per a la totalitat de la població infantil, que ha liquidat totalment l’analfabetisme, que ha quadruplicat els serveis mèdics, que ha nacionalitzat les empreses monopolistes, que ha suprimit l’abusiu sistema que convertia l’habitatge en mitjà d’explotació del poble, que ha eliminat virtualment l’atur, que ha suprimit la discriminació per raó de raça o sexe, que ha eliminat el joc, el vici i la corrupció administrativa, que ha armat el poble i fet realitat viva el gaudi de drets humans en alliberar l’home i la dona de l’explotació, la incultura i la desigualtat social, que s’ha alliberat de tota tutela estrangera, que ha adquirit plena sobirania i establert les bases per al desenvolupament de la seva economia per tal de no ser mai més un país monoproductor i exportador de matèries primeres, és expulsada de l’Organització dels Estats Americans per governs que no han aconseguit per als seus pobles no una sola d’aquestes reivindicacions. Com podran justificar la seva conducta davant els pobles d’Amèrica i el món? Com podran negar que, en els seus conceptes, la política de terra, de pa, de treball, de salut, de llibertat, d’igualtat i de cultura, de desenvolupament accelerat de l’economia, de dignitat nacional, de plena autodeterminació i sobirania, és incompatible amb l’hemisferi?
Els pobles pensen molt altrament; els pobles pensen que l’única cosa compatible amb el destí d’Amèrica llatina és la misèria, l’explotació feudal, l’analfabetisme, els salaris de la fam, la manca d’ocupació, la política de repressió contra les masses obreres, camperoles i estudiantils, la discriminació de la dona, del negre, de l’indi, del mestís, l’opressió de les oligarquies, el saqueig de les seves riqueses pels monopolis ianquis, l’asfíxia moral dels seus intel•lectuals i artistes, la ruïna dels seus petits productors per la competència estrangera, el subdesenvolupament econòmic, els pobles sense camins, sense escoles, sense indústries, la submissió a l’imperialisme, la renúncia a la sobirania nacional i la traïció a la Pàtria.
Com podran fer entendre els imperialistes la seva conducta, l’actitud de condemna a Cuba? Amb quines paraules parlaran i amb quins sentiments a aquells que han ignorat, malgrat que no els han deixat d’explotar, durant tant de temps?
Els que estudien els pobles d’Amèrica solen preguntar quin país, qui, ha enfocat amb correcció la situació dels indigents, dels pobres, dels indis, dels negres, de la infància desvalguda, aqueixa infància immensa de trenta milions el 1950 (que serà de cinquanta milions d’ací a vuit anys). Sí: qui?, quin país?
Trenta-dos milions d’indis vertebren –tant com la mateixa serralada dels Andes- el continent americà sencer. És clar que per a aquells que els han considerat gairebé una cosa, més aviat que persones, aqueixa humanitat no compta, no comptava i no creien que comptés mai. Com que suposava, però, una força cega de treball, havia de ser utilitzada, així com es fa servir un jou de bous o un tractor.
Com podrà creure’s en cap benefici, en cap Alianza para el Progreso , amb l’imperialisme, i sota quin jurament, si sota la seva protecció santa, les seves matances, les seves persecucions, els indígenes del sud del continent, com per exemple els de la Patagònia, encara viuen en tendals tal com vivien els seus avantpassats a l’arribada dels descobridors fa quasi cinc-cents anys? On són les que foren grans races que poblaren el nord argentí, Paraguai i Bolívia, com els guaranís, que han estat delmats ferotgement, com qui fa la cacera d’animals, i que han estat enterrats a l’interior de les selves? On és aqueixa reserva autòctona que podia servir de base a una gran civilització americana –i l’extinció de la qual s’accelera per segons- i que hom l’ha empesa Amèrica endins a través dels sorramolls del Paraguai i els altiplans bolivians, tristos rudimentaris, races melangioses, embrutides per l’alcohol i els narcòtics, als quals s’agafen per, almenys, sobreviure en les condicions infrahumanes – no solament d’alimentació – en què viuen? On una cadena de mans va estirant-se al llarg dels segles inútilment, pel damunt de la carena de la serralada, dels seus vessants, al llarg dels grans rius i entre l’ombra dels boscos per tal d’unir les seves misèries amb els altres que moren lentament, les tribus brasileres i les del nord del continent i les seves costes, fins arribar als cent mil motil•lons de Veneçuela, en el més increïble dels endarreriments i salvatgement confinats a les selves amazòniques o a les serres de Perijà, als solitaris vapitxans que a les terres calentes de les Guaianes esperen la seva desaparició ja quasi perduts definitivament per al destí dels humans? Sí, a tots aquests trenta-dos milions d’indis que s’estenen des de la frontera amb els Estats Units fins als confins de l’hemisferi sud i quaranta-cinc milions de mestissos, que en gran part poc es diferencien dels indis; a tots aquests indígenes, a aquest formidable cabal de treball, de drets aixafats, sí què els pot oferir l’imperialisme? Com han de creure aquests ignorats en cap benefici que vingui d’unes mans tan plenes de sang? Tribus senceres que encara viuen nues; d’altres que se les suposa antropòfagues; d’altres que al primer contacte amb la civilització conqueridora moren com insectes; d’altres que són desterrades, és a dir, se les fa fora de la seva terra, se les empeny fins abocar-les als boscos, muntanyes o fondalades o a les extenses planes on no arriba ni el més petit àtom de cultura, de llum, de pa, de res.
En quina “aliança” – si no és per a la seva mort més ràpida – han de creure aquestes races indígenes bastonejades durant segles, mortes a trets per ocupar les seves terres, mortes a milers a garrotades per no treballar més de pressa en els seus serveis d’explotació per l’imperialisme?
I els negres? Quina “aliança” pot brindar el sistema de linxaments i la preterició brutal del negre dels Estats Units als quinze milions de negres i catorze de mulatos llatinoamericans que saben amb horror i còlera que els seus germans del nord no poden pujar als mateixos vehicles que els seus compatriotes blancs, ni assistir a les mateixes escoles, ni tan sols morir als mateixos hospitals?
Com han de creure en aquest imperialisme, en els seus beneficis, en les seves “aliances” (que no siguin per a linxar-los o explotar-los com si fossin esclaus), aquests nuclis ètnics pretèrits?
Aqueixes masses que no han pogut gaudir, ni de bon tros, de cap benefici cultural, social o professional, que fins i tot allí on són majoria, o formen milions, són maltractades pels imperialistes disfressats de Ku-Klux-Klan, són foragitades als barris més insalubres, a les cases col•lectives menys confortables, fetes per a elles; abocades als oficis més innobles, als treballs més durs i a les professions menys lucratives que no suposaven contacte amb les universitats, ni amb les altes acadèmies o escoles particulars?
Quina Aliança del Progrés pot servir d’estímul a aqueixos 107 milions d’homes i dones de la nostra Amèrica, medul•la dels treball en ciutats i camps, la pell obscura dels quals – negra, mestissa, mulata, índia – inspira menyspreu als nous colonitzadors? Com han de confiar en la suposada Aliança els qui a Panamà han vist, amb mal continguda impotència, que hi ha un salari per al ianqui i un altre salari per al panameny que és considerat de raça inferior?
Què poden esperar els obrers amb els jornals de fam, els treballs més rudes, les condicions més miserables, la desnutrició, les malalties i tots els mals que cova la misèria?
Què els poden dir, quines paraules, quins beneficis podran oferir els imperialistes als minaires del coure, de l’estany, del ferro, del carbó, que deixen els pulmons en benefici d’amos llunyans i inclements; als pares i fills de les explotacions de la fusta, del cautxú, dels pastius, de les plantacions de la fusta, del cautxú, dels pastius, de les plantacions fruiteres, dels ingenis de cafè i de sucre, als peons de la pampa i les planures que amunteguen en detriment de la salut i vida pròpies les fortunes dels explotadors? Què poden esperar aquestes masses immenses que produeixen les riqueses, que creen els valors, que ajuden a parir un nou món pertot arreu, què poden esperar de l’imperialisme, aqueixa boca insaciable, aqueixa mà insaciable sense cap més horitzó immediat que la misèria, el desemparament més absolut, la mort freda i sense història al final?
Què pot esperar aquesta classe que ha canviat el curs de la història en d’altres bandes del món, que és avantguarda de tots els humils i explotats, què pot esperar de l’imperialisme, el seu enemic més irreconciliable?
Què pot oferir l’imperialisme, quina classe de benefici, quina mena de vida millor i més justa, quin motiu, quin al•licient, quin interès per a superar-se, per a aconseguir transcendir els seus senzills i primaris graons, a mestres, a professors, a professionals, a intel•lectuals, als poetes i als artistes; als qui tenen cura atenta d’infants i joves perquè després l’imperialisme en faci carn per a engreixar-se’n; als qui viuen amb sous humiliants a la majoria dels països, als qui pateixen les limitacions de la seva expressió política i social gairebé pertot arreu, que no ultrapassen, en possibilitats econòmiques, més que la simple línia dels seus precaris recursos i compensacions, soterrats en una vida grisa i sense horitzons que acaba en una jubilació que no cobreix ni la meitat de les despeses? Quins “beneficis” o “aliances” podrà oferir-los l’imperialisme que no siguin els que redundin en el seu profit total? Si els crea fonts d’ajut a les professions, a les arts, a les publicacions, és sempre en el ben entès que les seves produccions hauran de reflectir els seus interessos, els seus objectius, els seus “no-res”.
Les novel•les que tractin de reflectir la realitat del món de les seves aventures rapinyaires, els poemes que vulguin traduir les protestes per l’asserviment, per la ingerència en la vida, en la mentalitat, en les vísceres d’aquests països i pobles; les arts combatives que pretenguin expressar les formes i el contingut d’aquesta agressió i constant pressió sobre tot allò que viu i alena progressivament, que és revolucionari, que ensenya, que tracta de guiar, ple de llum i de consciència, de claredat, de bellesa, els homes i els pobles a destins millors, cap a cims més alts de pensament, de vida i de justícia, troben la tanca, la condemna, la persecució maccarthista. Se’ls tanca la premsa; el seu nom és esborrat de les columnes i se’ls aplica la llosa del silenci més atroç… i és aleshores – una contradicció més de l’imperialisme – que l’escriptor, el poeta, el pintor, l’escultor, el creador en qualsevol material, el científic, comencen a viure de debò, a viure en la llengua del poble, en el cor de milions d’homes del món. L’imperialisme ho capgira tot, ho deforma tot, ho canalitza tot per les seves vessants cap al seu profit, cap a la multiplicació del seu dòlar; compra paraules o quadres o mudesa, o fa esdevenir silenci l’expressió dels revolucionaris, dels homes progressistes, dels que lluiten pel poble i els seus problemes.
No podríem oblidar en aquest quadre tan trist la infància desvalguda, desatesa, la infància sense futur d’Amèrica. Amèrica, que és un continent de natalitat elevada, té també una mortalitat elevada. La mortalitat d’infants menors d’un any, en onze països, ascendia fa pocs anys a 125 per mil, i en uns altres disset a 90 per mil. En cent dos països del món, en canvi, aquesta taxa arriba a 51. A Amèrica, doncs, es moren tristament, desatesament, 74 infants més de cada mil el primer any de vida. Hi ha països llatinoamericans on aqueixa taxa assoleix, en alguns llocs, 300 per mil; milers i milers d’infants menors de 7 anys moren a Amèrica de malalties increïbles: diarrea, pulmonia, desnutrició, fam; milers i milers ambulen, ferits de cretinisme endèmic, paludisme, tracoma i d’altres malalties produïdes per les contaminacions, la manca d’aigua i d’altres necessitats. Malalties d’aquesta natura són una cadena als països americans on agonitzen milers i milers d’infants, fills de damnats, fills de pobres i de petits burgesos amb vida dura i mitjans precaris.
Les dades, que seran redundants, fan posar la pell de gallina. Qualsevol publicació oficial dels organismes internacionals les reuneix a centenars.
En els aspectes educacionals indigna pensar el nivell d’incultura que pateix aquesta Amèrica. Mentre que els Estats Units assoleixen un nivell de 8 i 9 anys d’escolaritat en la població de quinze anys endavant, Amèrica llatina, saquejada i explotada per ells, té menys d’un any escolar aprovat com a nivell, en les mateixes edats. I indigna encara més saber que la població entre 5 i 14 anys només és matriculada en alguns països en un 20 %, i en els de nivell més alt en el 60 %. És a dir: més de la meitat dels infants de l’Amèrica llatina no assisteix a l’escola. El dolor, però, creix encara més quan comprovem que la matrícula dels tres primers graus comprèn més del 80 % dels matriculats; i que en el grau sisè, la matrícula fluctua tot just entre 6 i 22 alumnes de cada cent que començaren el primer. Fins en els països que creuen haver atès la població infantil, aquest percentatge de pèrdua escolar entre el primer i el sisè grau és del 73 % de mitjana. A Cuba, abans de la Revolució, era del 74%. A la Colòmbia de la “democràcia representativa” és del 78%. I si hom fixa la seva vista al camp, només un 1% dels infants arriba, en el millor dels casos, al cinquè grau de l’ensenyament.
Quan hom investiga aquest desastre de l’absentisme escolar, una causa li l’explica: l’economia de la misèria. Manca d’escoles, manca de mestres, manca de recursos familiars, treball infantil. En definitiva, l’imperialisme i la seva obra d’opressió i endarreriment.
El resum d’aquest malson que ha viscut Amèrica d’un cap a l’altre, és que en aquest continent de quasi 200 milions d’éssers humans, forma en les seves dues terceres parts pels indis, mestissos i negres, pels “discriminats” en aquest continent de semicolònies, moren de fam, de malalties guaribles o de vellesa prematura, al voltant de quatre persones cada minut, 5.500 cada dia, 2 milions cada any, 10 milions cada cinc anys. Aquestes morts podrien ser evitades amb facilitat, i tanmateix es produeixen. Les dues terceres parts de la població llatinoamericana viu poc i ho fa sota l’amenaça permanent de la mort. Holocaust de vides que en 15 anys ha ocasionat dues voltes més morts que la guerra del 1914, i continua… Mentrestant de l’Amèrica llatina flueix cap als Estats Units un torrent continuat de diners: uns 4.000 dòlars per minut, 5 milions per dia, 2.000 milions per any, 10.000 milions cada cinc anys. Per cada 1.000 dòlars que se’ns en van ens queda un mort. 1.000 dòlars per mort: aqueix és el preu d’allò que anomenem imperialisme! 1.000 dòlars per mort, quatre voltes cada minut!!
I, malgrat aquest realitat americana, per què es reuniren a Punta del Este? Potser per donar una sola gota d’alleujament a aquests mals? No!!
Els pobles sabem que, a Punta del Este, els cancellers que expulsaren Cuba s’hi reuniren per renunciar a la sobirania nacional; que el govern dels Estats Units hi anà a posar les bases no sols per a l’agressió a Cuba, sinó per intervenir en qualsevol país d’Amèrica contra el moviment alliberador dels pobles; que els Estats Units prepara a l’Amèrica llatina un drama sagnant; que les oligarquies explotadores, de la mateixa manera que ara renuncien al principi de la sobirania, no vacil•laran a sol•licitar la intervenció de les tropes ianquis contra els propis pobles, i que amb aquest fi la delegació nord-americana proposa un comitè de vigilància contra la subversió a la Junta Interamericana de Defensa, amb facultats executives, i l’adopció de mesures col•lectives. Per als imperialistes ianquis subversió és la lluita dels pobles famolencs pel pa, la lluita dels camperols per la terra, la lluita dels pobles contra l’explotació imperialista. Comitè de vigilància a la Junta Interamericana de Defensa amb facultats executives significa força de repressió continental a les ordres del Pentàgon i contra els pobles. Mesures col•lectives signifiquen desembarcament d’infants de marina ianquis a qualsevol país d’Amèrica.
Davant l’acusació que Cuba vol exportar la seva revolució responem: les revolucions no s’exporten; les fan els pobles.
Allò que Cuba pot donar als pobles, i ho ha donat ja, és el seu exemple.
I què és el que ensenya la Revolució Cubana? Que la Revolució és possible, que els pobles poden fer-la, que al món contemporani no hi ha forces amb capacitat d’impedir el moviment d’alliberament dels pobles.
El nostre triomf no hauria estat mai factible si la revolució mateixa no hagués estat inexorablement destinada a sorgir de les condicions existents en la nostra realitat econòmico-social, realitat que existeix, i encara en major grau, en un bon nombre de països de l’Amèrica llatina.
S’esdevé inevitablement que a les nacions on és més fort el control dels monopolis ianquis, més despietada l’explotació de l’oligarquia i més insuportable la situació de les masses obreres i camperoles, el poder polític es mostra més ferri, els estats de setge esdevenen habituals, es reprimeix per la força tota manifestació de descontentament de les masses, la via democràtica es tanca per complet i es revela amb més evidència que mai el caràcter de dictadura brutal que assumeix el poder de les classes dominants. És aleshores que es fa inevitable l’esclat revolucionari dels pobles.
I si bé és cert que als països subdesenvolupats d’Amèrica la classe obrera és en general relativament petita, hi ha una classe social que per les condicions subhumanes en què viu constitueix una força potencial que, dirigida pels obrers i els intel•lectuals revolucionaris, té una importància decisiva en la lluita per l’alliberament nacional: els camperols.
Als nostres països s’ajunten les circumstàncies d’una indústria subdesenvolupada i un règim agrari de caràcter feudal. És per això que, tot i la duresa de les condicions de vida dels obrers urbans, la població rural viu encara en unes condicions d’opressió i explotació molt més horribles; però també és, amb les excepcions que calgui, el sector absolutament majoritari en proporcions que, de vegades, ultrapassa el 70 per cent de les poblacions llatinoamericanes.
Descomptats els terratinents, que sovint resideixen a les ciutats, la resta d’aqueixa gran massa es guanya el manteniment treballant com a peons a les hisendes per sous de misèria, o treballant la terra en unes condicions d’explotació que no han d’envejar res a l’edat mitjana. Aquestes circumstàncies són les que determinen que a l’Amèrica llatina la població pobre del camp constitueixi una tremenda força revolucionària potencial.
Els exèrcits, estructurats i equipats per a la guerra convencional, que són la força en què se sosté el poder de les classes explotadores, quan s’han d’enfrontar amb la lluita irregular dels camperols en l’escenari natural d’aquests resulten absolutament impotents; perden 10 homes per cada combatent revolucionari que cau i la desmoralització hi creix ràpidament en haver-se d’enfrontar amb un enemic invisible i invencible que no els ofereix cap ocasió de lluir les tàctiques d’acadèmia i les fanfàrries de guerra de què tan sovint fan jactància per reprimir els obrers i els estudiants a les ciutats.
La lluita inicial de reduïts nuclis combatents es nodreix incessantment de noves forces; el moviment de masses comença a desfermar-se, el vell ordre s’esquinça poc a poc en milers de trossos i és aleshores que la classe obrera i les masses urbanes decideixen la batalla.
Què és el que des del mateix inici de la lluita d’aquests primers nuclis els fa invencibles, independentment del nombre, el poder i els recursos dels enemics? El suport del poble; és amb ell que comptaran en un grau cada cop major. El camperolat, però, és una classe que, per l’estat d’incultura en què el mantenen i l’aïllament en què viu, necessita la direcció revolucionària i política de la classe obrera i dels intel•lectuals revolucionaris, sense la qual no podria, ella tota sola, llençar-se a la lluita i conquerir la victòria.
En les condicions històriques actuals de l’Amèrica llatina, la burgesia nacional no pot encapçalar la lluita antifeudal i antiimperialista. L’experiència demostra que a les nostres nacions aqueixa classe, encara que els seus interessos siguin contradictoris amb els de l’imperialisme ianqui, ha estat incapaç d’enfrontar-s’hi, paralitzada per la por de la revolució social i esglaiada pel clam de les masses explotades.
Situades davant el dilema imperialisme o revolució, només les capes més progressistes faran costat al poble. L’actual correlació mundial de forces i el moviment universal d’alliberament dels pobles colonials i dependents assenyalen a la classe obrera i als intel•lectuals revolucionaris de l’Amèrica llatina el seu paper veritable, que és situar-se decididament a l’avantguarda de la lluita contra l’imperialisme i el feudalisme.
L’imperialisme, aprofitant-se dels grans monopolis cinematogràfics, de les seves agències cablegràfiques, les seves revistes, llibres i periòdics reaccionaris, se serveix de les mentides més subtils per sembrar el divisionisme i inculcar entre la gent més ignorant la por i la superstició de les idees revolucionàries que únicament poden i han d’esglaiar els interessos dels poderosos explotadors i els seus privilegis seculars.
El divisionisme, producte de tota classe e prejudicis, idees falses i mentides; el sectarisme, el dogmatisme, la manca d’amplitud per a analitzar el paper que correspon a cada capa social, als seus partits, organitzacions i dirigents, dificulten la unitat d’acció imprescindible entre les forces democràtiques i progressistes dels nostres pobles. Són vicis de creixement, malalties d’infantesa del moviment revolucionari, que han de quedar enrera. En la lluita antiimperialista i antifeudal és possible vertebrar la immensa majoria del poble darrera unes metes d’alliberament que uneixin l’esforç de la classe obrera, els camperols, els treballadors intel•lectuals, la petita burgesia i les capes més progressistes de la burgesia nacional. Aquests sectors comprenen la immensa majoria de la població i aglutinen grans forces socials capacitades per a eliminar el domini imperialista i la reacció feudal. En aqueix ampli moviment poden i han de lluitar plegats pel bé de les seves nacions, pel bé dels seus pobles i pel bé d’Amèrica, des del vell militant marxista fins al catòlic sincer que no tingui res a veure amb els monopolis ianquis i els senyors feudals de la terra.
Aqueix moviment podria arrossegar els elements progressistes de les forces armades, humiliats també per les missions militars ianquis, per la traïció als interessos nacionals de les oligarquies feudals i la immolació de la sobirania nacional als dictats de Washington.
Allí on els camins del poble són tancats, on la repressió dels obrers i camperols és ferotge, on és més fort el domini dels monopolis ianquis, la cosa primera i més important que cal entendre és que no és just ni correcte entretenir els pobles amb la il•lusió vana i acomodatícia d’arrencar, per vies legals que ni existeixen ni existiran, a les classes dominants, atrinxerades en totes les posicions de l’estat, monopolitzadores de la instrucció, mestresses de tots els vehicles de divulgació i posseïdores d’infinits recursos financers, un poder que els monopolis i les oligarquies defensaran a sang i foc amb la força de les seves policies i els seus exèrcits.
El deure de tot revolucionari és fer la Revolució.
És sabut que, a Amèrica i al món, la revolució vencerà, però no és pas de revolucionaris asseure’s a la porta de casa per veure passar el cadàver de l’imperialisme. El paper de Job no quadra amb el d’un revolucionari. Cada any que s’acceleri l’alliberament d’Amèrica significarà milions d’infants que se salven per a la vida, milions d’intel•ligències que se salven que se salven per a la cultura, cabals infinits de dolor que s’estalviaran els pobles. Encara que els imperialistes ianquis preparin a Amèrica un drama de sang no podran aixafar les lluites dels pobles, concitaran contra seu l’odi universal i serà també el drama que marcarà la fi del seu sistema golut i cavernícola.
Cap poble d’Amèrica llatina no és feble, perquè forma part d’una família de 200 milions de germans que pateixen les mateixes misèries, alberguen els mateixos sentiments, tenen els mateixos enemics, somnien tots un mateix destí millor i compten amb la solidaritat de tots els homes i dones honrats del món sencer.
Tot i l’epopeia de la independència de l’Amèrica llatina, tot i l’heroisme que hi hagué en aquella lluita, a la generació de llatinoamericans d’avui li ha tocat una epopeia major i més decisiva encara per a la humanitat. Perquè aquella lluita es féu per a alliberar-se del poder colonial espanyol, d’una Espanya decadent, envaïda pels exèrcits de Napoleó. Avui li correspon la lluita d’alliberament contra la força més important del sistema imperialista mundial i per oferir a la humanitat un servei encara més gran que el que li oferiren els nostres avantpassats.
Aquesta lluita, però, més que aquella, la faran les masses, la faran els pobles; els pobles hi jugaran un paper molt més important que aleshores; els homes, els dirigents, tenen menys importància i en tindran menys en aquesta lluita que no pas en aquella.
Aquesta epopeia que tenim al davant l’escriuran les masses famolenques d’indis, de camperols sense terra, d’obrers explotats, l’escriuran les masses progressistes, els intel•lectuals honestos i brillants que tant abunden a les nostres sofertes terres d’Amèrica llatina; lluita de masses i d’idees; epopeia que duran endavant els nostres pobles maltractats i menyspreats per l’imperialisme, els nostres pobles desconeguts fins avui, que ja comencen a produir-li maldecaps. Ens considerava un ramat impotent i submís; i ja se’n comença a esglaiar; ramat gegantí de 200 milions de llatinoamericans en els quals el capital monopolista ianqui veu ja el seu fosser.
Amb aquesta humanitat treballadora, amb aquests explotats infrahumans, paupèrrims, manipulats pel mètode del fuet i el majoral no s’hi ha comptat gaire. Des de l’alba de la independència els seus destins han estat els mateixos; indis, gautxos, mestissos, zambos, quarterons, blancs sense béns ni rendes, tota aqueixa massa humana que es formà a les files de la “pàtria” de què no gaudí mai, que caigué a milions, que fou estrossada, que guanya la independència de les seves metròpolis per a la burgesia, que fou desterrada dels repartiments, que continuà ocupant el darrer graó dels beneficis socials, que continua morint de fam, de malalties guaribles, de desatenció, perquè a ella no li arribaren mai els béns salvadors: el simple pa, el llit d’un hospital, la medicina, la mà que ajuda.
Però l’hora de la seva reivindicació, l’hora que ella mateixa s’ha triat, l’assenyala, amb precisió, ara, també d’un extrem a l’altre del continent. Ara aquesta massa anònima, aquesta Amèrica de color, ombriva, taciturna, que canta en tot el continent amb la mateixa tristesa i desengany, ara, aquesta massa és la que comença a entrar definitivament en la seva pròpia història, comença a escriure-la amb sang, comença a patir-la i a morir-la. Perquè ara, pels camps i les muntanyes d’Amèrica, pels vessants de les seves serralades, per les seves planes i selves, en la soledat o en el tràfec de les ciutats, a les ribes dels grans oceans i rius es comença a estremir aquest món ple de raons, amb els punys calents del desig de morir per allò que és seu, de conquerir els seus drets burlats durant quasi 500 anys per uns i altres. Ara sí, ara la història haurà de comptar amb els pobres d’Amèrica, amb els explotats i vilipendiats d’Amèrica llatina, que han decidit començar a escriure ells mateixos, per sempre més la seva història. Ja se’ls veu pels camins un dia i un altre dia, a peu, en marxes sense fi de centenars de quilòmetres, per arribar fins als “olimps” governants a reclamar els seus drets. Ja se’ls veu, armats de pedres, de pals, de matxets, de totes bandes, cada dia, ocupant les finques, endinsant els seus garfis en la terra que els pertany i defensant-la amb la vida; se’ls veu portant cartells, banderes i consignes; fent-les córrer voleiant per entre les muntanyes o tot al llarg de les extenses planes. I aqueixa onada de rancor escruixidor, de justícia reclamada, de dret trepitjat que es comença a aixecar entre les terres de l’Amèrica llatina, aqueixa onada ja no s’aturarà. Aqueixa onada anirà creixent cada dia que passi. Perquè aqueixa onada la formen la majoria, els majoritaris en tots els aspectes, els que amb el seu treball acumulen les riqueses, creen els valors i fan anar les rodes de la història, i que ara es desperten del llarg somni embrutidor a què els havien sotmès.
Perquè aquesta gran humanitat ha dit “Prou”? i s’ha posat a caminar. I la seva marxa de gegants ja no s’aturarà fins aconseguir la veritable independència per la qual ja han mort més d’un cop inútilment. Ara, en tot cas, aquells que morin, moriran com els de Cuba, els de Playa Girón , que moriren per la seva única, veritable, irrenunciable independència.

PÀTRIA O MORT! VENCEREM!!!
EL POBLE DE CUBA
L’Havana, Cuba, Territori Lliure d’Amèrica, 4 de febrer de 1962.

En tots els països del món on el socialisme hi ha arrelat els seus defensors es troben amb l’objecció que llurs doctrines són “apatriòtiques”, que el socialisme és una idea forastera. Ja siga a Irlanda, Alemanya, França, Amèrica, Anglaterra, Rússia, Itàlia o a qualsevol altre país trobem que els enemics del socialisme insisteixen sobre aquest tema, el caràcter antipatriòtic del moviment socialista. Cal, per tant, que examinem i analitzem aquesta teoria per tal de trobar sobre què es fonamenta, com és que en països tan àmpliament separats el moviment socialista es troba amb una objecció gairebé idèntica – tan a la conservadora Irlanda com a la cosmopolita Amèrica. No ens cal anar gaire lluny en la nostra anàlisi. És un axioma acceptat per tots els socialistes que la classe dirigent industrial sempre serà la classe dirigent política, i també dominarà totes les altres formes de vida i àmbits de pensament.
Que fins no arribe l’època de la revolució els interessos de la classe que controla la maquinària dominant de producció posarà el color i donarà forma a tot el pensament i les institucions de la societat en general; i farà que tot el que servisca aquests interessos semble “patriòtic”, “nadiu” i profundament “irlandès” o “americà” o de la nacionalitat que siga la classe propietària. I de manera similar titllarà de “forastera”, “antipatriòtica”, “no-irlandesa” o “no-americana” tot allò que faça flaire de perill per a la classe propietària. En altres paraules la classe propietària sempre i a tot arreu s’arroga el dret exclusiu d’ésser considerada la Nació, i en basar-se en aquest dret insisteix que les lleis de la terra han d’ésser-hi a les seves mans per donar-les forma i administrar-les d’acord amb els seus propis interessos, que, com ens informa amablement, són els interessos superiors de la nació.
Aquesta és una característica de les classes propietàries d’arreu, fins i tot quan no són una classe dirigent. L’agitació de la Land League a Anglaterra, i en menor grau l’actual agitació de la Land, exemplifiquen aquest tret. L’agitació de la Land League se centrava en la lluita dels arrendataris per unes millors condicions d’arrendament. Era primàriament una pugna entre l’arrendatari i el terratinent.
El treballador agrícola no es veia afectat i de fet invariablement rebia millor tracte del terratinent que del pagès arrendatari (fenian); la població urbana no hi té interessos directe en l’afer, els obrers urbans no eren considerats en els Land Bills; totes les classes mercantils, industrials i professionals sabien que quedarien fora dels objectius de les negociacions entre terratinents i arrendataris, alhora veien que els arrendataris s’organitzaven políticament i econòmica, i per damunt de tot esdevenien conscients de la seva classe, és a dir conscient de la identitat de llurs interessos de classe, i reeixen en imprimir el caràcter de llur moviment sobre tota la vida d’Irlanda.
La lluita de cada pagès esdevingué una lluita nacional irlandesa, cada pagès que refusava de pagar la renda era idealitzat com un patriota combatent, no pel seu propi bé, sinó pel del seu país, cada pagès desallotjat era aclamat com a màrtir pel seu país; si un home prenia un mas desallotjat no era un simple aprofitat o un esquirol, sinó un traïdor a “Irlanda”, i tota persona que li parlàs, o que l’ajudàs a alimentar-se, vestir o allotjar-se era també un enemic d’Irlanda, un traïdor a la seva terra de neixement, un Judas o un Diarmuid Mac Murchadha. Així els pagesos arrendataris dominaven el pensament del país i feren de la lluita d’una classe pels seus drets sinònim de la idea de patriotisme irlandès.
Ara no ho assenyalem per tal de denunciar-ho. Al contrari considerem que els pagesos actuaren encertadament segons llurs interessos. Però ho assenyalem per emfasitzar la nostra posició que qualsevol acte o doctrina polític particulars és patriòtica o antipatriòtica en la proporció exacta amb la que serveix els interessos de la classe que aleshores controla el poder polític. Els pagesos irlandesos denunciaren com antipatriòtics tot allò que no va servir llurs interessos de classe, – incloent-hi fins i tot les demanda de vivenda pels treballador; deixeu que la classe treballadora irlandesa es pose al capdavant i comprovareu que la sinceritat del patriotisme de tothom serà la devoció als interessos del treball. Als ulls del pagès cap onejada de banderes verdes podia fer un patriota dels qui s’havia aprofitat d’un desallotjament: deixeu que els obrers apliquen la mateixa prova i consideraran enemics d’Irlanda tots els que creguen en la subjecció del treball al capital – consideraran traïdors a aquest país tots els que viuen de l’explotació del treball irlandès.
Per la classe treballadora mundial la lliçó és també clara. En tots els països el socialisme és foraster, antipatriòtic i continuarà així fins que la classe treballadora se salve en fer del socialisme la força política dominant.
Llavors els interessos de la classe treballadora hi dominaran i el patriotisme de tothom serà valorat pels serveis i la devoció a aquests interessos, de forma que el socialisme serà patriòtic i nadiu a tot arreu, i els defensors de la propietat capitalista seran els antipatriòtics.
Per la llur agressivitat i intolerància les classes propietàries aixequen els principis de la supremacia capitalista a la dignitat de salvaguardes nacionals; a mesura que la classe treballadora infonga a la seva organització política la mateixa agressivitat i intolerància comandarà el succés que mereix, i farà del socialista l’únic ciutadà bo i lleial.
James Connolly
(Unpatriotic? «Workers’ Republic», maig de 1903)

El moviment proletari, en la seua fase actual, tendeix a realitzar una revolució en l’organització de les coses materials i de les forces físiques; els seus trets característics no poden ésser els sentiments i les passions difusos en la massa i que sotmeten la voluntat de la massa; els trets característics de la revolució proletari sols poden cercar-se en el partit de la classe obrera, en el partit comunista, que existeix i s’hi desenvolupa en tant que és l’organització disciplinada per la voluntat de fundar un estat, per la voluntat de donar una sistematizació proletària a l’ordenament de les forces físiques existents i de posar les bases de la llibertat popular.
 

L’obrer a la fàbrica té funcions merament executives. No segueix el procés general del treball i de la producció; no és un punt que es mou per crear una línia; és una punxa clavada en un lloc determinat i la línia resulta de reseguir les punxes que una voluntat estranya ha disposat d’acord amb els seus fins. L’obrer tendeix a dur aquesta seua forma d’ésser a tots els ambients de la seua vida; s’hi adapta fàcilment, per a tot, a l’ofici d’executir material, de “massa” guiada per una voluntat estranya a la seua; és intel·lectualment dropo, no sap i no vol preveure res més que l’immediat, per això li manca tot criteri en la tria dels seus caps i es deixa il·lusionar fàcilment per les promeses; vol creure que pot obtindre sense una gran esforç de part seua i sense haver de pensar massa.

El partit comunista és l’instrument i la força històrica del procés de profund alliberament pel qual l’obrer d’executor esdevé iniciador, de massa esdevé cap i guia, de braç esdevé cervell i voluntat; en la formació del partit comunista s’hi pot copsar la llavor de la llibertat que tindrà el seu desenvolupament i la seua plena expansió després que l’estat obrer haurà organitzat les condicions materials necessàries.

El partit comunista, si bé com a mera organització es revela com a forma particular de la revolució proletària. Cap revolució del passa ha conegut partits; aquests neixen després de la revolució burgesa i es descomposen en el terreny de la democràcia parlamentària. També en aquest camp es verifica la idea marxista que el capitalisme crea forces que després no reïx a dominar.

Els partits democràtics servien per assenyalar els homes polítics de vàlua i per fer-los triomfar en la competència política; avui els homes de govern els col·loca la banca, els grans diaris, les associacions industrials; els partits es descomposen en una multiplicitat de fragments personals.

El partit comunista, en sorgir de les cendres dels partits socialistes, repudia els seus orígens democràtics i parlamentaris i revela els seus caràcters essencials que són originals en la història: la revolució russa és la revolució realitzada pels homes organitzats en el partit comunista, que en el partit s’han plasmat en una personalitat nova, han adquirit nous sentiments, han realitzat una vida moral que tendeix a esdevindre consciència universal i fi per tots els homes.

Els partits polítics són el reflex i la nomenclatura de les classes socials. Sorgeixen, es desenvolupen, es descomposen, es renoven, segons que els diversos estrats de les classes socials en lluita assumeixen posicions d’importància històrica real, que veuen radicalment mutades les llurs condicions d’existència i de desenvolupament, que adquireixen una major i més clara consciència d’ells i dels llurs propis interessos vitals.

En l’actual període històric i com a conseqüència de la guerra imperialista que ha canviat profundament l’estructura de l’aparell nacional i internacional de producció i de bescanvi, ha esdevinguda característica la rapidesa amb la qual es desenvolupa el procés de dissociació dels partits polítics tradicionals, nascuts en el terreny de la democràcia parlamentària, i del sorgiment de noves organitzacions polítiques: aquest procés general obeeix a una profunda lògica implacable, basada en l’afebliment de les velles classes i de les velles files i per vertiginosos traspassos d’una condició a una altra d’estrats sencers de la població de tot el territori de l’estat, de tot el territori del domini capitalista.

El partit socialista es diu seguidor de les doctrines marxistes; el partit hauria de tindre, doncs, en aquestes doctrines, una brúixola per orientar-se en l’embolic dels esdeveniments, hauria de posseir aquella capacitat de previsió històrica que caracteritza els seguidors intel·ligents de la dialèctica marxista, hauria de tindre un pla general d’actuació, basat en aquesta previsió històrica, i de tindre l’oportunitat de llençar a la classe obrera en lluita mots d’ordre clars i precisos; contràriament el partit socialista, el partit seguidor del marxisme a Itàlia, s’exposa, com el partit popular, com el partit de les classes més endarrerides de la població italiana, a totes les pressions de les masses i es mou i es diferencia quan ja les masses s’han posicionat i diferenciat. En veritat aquest partit socialista, que es proclama guia i mestre de les masses, no és res més que pobre notari que registra les operacions realitzades espontàniament per les masses; aquest pobre partit socialista, que es proclama cap de la classe obrera, no és res més que l’impedimenta de l’exèrcit proletari.

Si aquest estrany procedir del partit socialista, si aquesta forassenyada condició del partit polític de la classe obrera no ha provocat fins ara una catàstrofe, és perquè en mig de la classe obrera, en les seccions urbanes del partit, en els sindicats, en les fàbriques, en els pobles, existeixen grups enèrgics de comunistes conscients de la llur funció històrica, enèrgics i astuts en l’acció, capaços de guiar i d’educar les masses locals del proletariat; és perquè existeix potencialment, en el si del partit socialista, un partit comunista al qual no li manca més que l’organització explícita, la centralització i una seua disciplina per desenvolupar-se ràpidament, conquerir i renovar l’estructura del partit de la classe obrera, donar una nova direcció a la Confederació General del Treball i al moviment cooperatiu.

El problema immediat d’aquest període, que succeeix a la lluita dels obrers metal·lúrgics i precedeix al congrés en el qual el partit ha d’assumir un posicionament seriós i precís davant la Internacional Comunista, és precisament el d’organitzar i centralitzar aquestes forces comunistes ja existents i operants.

El partit socialista, de dia en dia, amb una rapidesa fulminant, es descomposa i va cap a la fallida; les tendències en un brevíssim espai de temps, ja han adquirida una nova configuració; posats davant la responsabilitat de l’acció històrica i a l’urgent decisió sobre l’adhesió a la internacional comunista, els homes i els grups, s’agiten, es mouen; l’equívoc centrista i oportunista s’ha apoderat d’una part de la direcció del partit, i ha dut turbidesa i confusió a les seccions.

Deure dels comunistes, en aquesta general davallada de les consciències, de les fidelitats, de la voluntat, en aquest domini de baixeses, de vileses, de fatalismes és el d’unir-se fortament en grups, d’afiancar-se, d’atendre’s prests als mots d’ordre que veuran llençats. Els comunistes sincers i desinteressats, sobre la base de les tesis aprovades pel II Congrés de la III Internacional, sobre la base de la lleial disciplina a la suprema autoritat del moviment obrer mundial, hauria de desenvolupar la feina necessària perquè, en el temps més breu possible, es constituesca la fracció comunista del partit socialista italià, que, pel bon nom del proletariat italià, ha d’esdevindre, en el Congrés de Florència, de nom i det, partit comunista italià, secció de la III Internacional Comunista; perquè la fracció comunista es constuesca amb un aparell directiu orgànic i fortament centralitzat, amb articulacions disciplinades pròpies en tots els ambients on treball, es reuneix i lluita la classe obrera, amb un complex de serveis i d’instruments pel control, per l’acció, per la propaganda que la posen en condicions de funcionar i de desenvolupar-se a partit d’avui com un veritable i propi partit.

Els comunistes, que en la lluita metal·lúrgica han salvat, amb la llur energia i el llur esperit d’iniciativa, d’un desastre la classe obrera, han d’unir-se fins a les darreres conclusions de la llur posició i de la llur acció: salvar l’estructura primordial (reconstruint-la) del partit de la classe obrera, donar al proletariat italià el partit comunista que siga capaç d’organitzar l’estat obrer i les condicions per l’adveniment de la societat comunista.

Un problema s’imposa avui damunt tot socialista que sente viu el sentit de la responsabilitat històrica que incumb a la classe treballadora i al partit que de la missió d’aquesta classe representa la consciència crítica i operant. Com dominar les immenses forces socials que la guerra ha desencadenat? Com disciplinar-lo i donar-li una forma política que continga en si la virtut de desenvolupar-se normalment, d’integrar-se contínuament, fins a esdevindre l’ossamenta de l’estat socialista que encarnarà la dictadura del proletariat? Com soldar el present per l’esdevindor, amb la satisfacció de les urgents necessitats del present i amb el treball útil per crear i “anticipar” l’esdevenidor?

Aquest escrit vol ésser un estímul per pensar i per actuar; vol ésser un convit als obrers millor i més conscients perquè reflectesquen i, cadascú en l’esfera de la pròpia competència i de la pròpia actuació, col·laboren a la solució del problema, per fer convergir en aquests termes l’atenció dels companys i de les associacions. Tan sols d’una feina comuna i sòlida d’aclariment, de persuasió i d’educació recíproca neixerà l’acció concreta de construcció.

L’estat socialista existeix ja potencialment en els instituts de vida social característics de la classe treballadora explotada. Vincular entre ells aquests instituts, coordinar-los i subordinar-los a una jerarquia de competències i de poders, centralitzar-los fortament, per bé que amb el respecte de les necessàries autonomies i articulacions, suposa crear ja des d’ara una veritable i pròpia democràcia obrera, en contraposició eficient i activa amb l’estat burgès, preparada ja des d’ara per substituir l’estat burgès en totes les seues funcions essencials de gestió i de domini del patrimoni nacional.

El moviment obrer és avui dirigit pel Partit socialista i per la Confederació del Treball; però l’exercici del poder social del Partit i de la Confederació actua, per a la gran massa treballadora, indirectament, per la força del prestigi i d’entusiasme, per pressió autoritària, per pròpia inèrcia.

L’esfera de prestigi del Partit s’amplia quotidianament, arriba a estrats populars fins ara inexplorats, suscita consens i desig de treball aprofitadament per l’arribada del comunisme en grups i individus fins ara absents de la lluita política. Cal donar una forma política i una disciplina permanent a aquestes energies desordenades i caòtiques, absorbir-les, composar-les i potenciar-les, fer de la classe proletària i semiproletària una societat organitzada que s’eduque, que agafe experiència, que adquiresca una consciència responsable dels deures que incumben a les classes arribades al poder de l’estat.

El Partit socialista i els sindicats professionals no poden absorbir tota la classe treballadora, més que a través d’una feina d’anys i de dècades. Aquests no s’identifiquen immediatament amb l’estat proletari; en les repúbliques comunistes de fet continuen a subsistir independentment de l’estat, com instituts de propulsió (el Partit) o de control i de realització parcial (els sindicats).

El Partit ha de continuar com l’òrgan d’educació comunista, la llar de foc de la fe, el dipositari de la doctrina, el poder suprem que harmonitza i condueix a la meta les forces organitzades i disciplinades de la classe obrera i camperola. De fet per desenvolupar rígidament aquest seu ofici, el Partit no pot tancar les portes a la invasió de nous adherents, no habituats a l’exercici de la responsabilitat i de la disciplina.

Però la vida social de la classe treballadora és rica en instituts, s’articula en múltiples activitats. Cal que aquests instituts i aquestes activitats es desenvolupen de fet, s’organitzen globalment, es vinculen en un sistema vast i àgilment articulat que absorbesca i discipline tota la classe treballadora. El taller amb les seues comissions internes, els cercles socialistes, les comunitats camperoles, són els centres de vida proletària on cal treballar directament. Les comissions internes són òrgans de democràcia obrera que cal alliberar de les limitacions imposades pels emprenedors, i on cal infondre vida nova i energia.

Ara les comissions internes limiten el poder del capitalista en la fàbrica i desenvolupen funcions d’àrbitre i de disciplina. Desenvolupades i enriquides, haurien d’ésser demà els òrgans de poder proletari que substitueix el capitalista en totes les seues funcions útils de direcció i d’administració. Ja des d’ara els obrers haurien de procedir a les eleccions de grans assemblees de delegats, triats entre els companys millor i més conscienciats, sota el mot d’ordre: “Tot el poder de la fàbrica als comitès de fàbrica”, coordinat amb l’altre: “tot el poder de l’estat als consells obrers i camperols”. Un gran camp de propaganda concreta revolucionària s’obriria pels comunistes organitzats en el Partit i en els cercles de districte.

Els cercles, d’acord amb les seccions urbanes, haurien de fer un cens de les forces obreres de la zona, i esdevindre la seu del consell de districte dels delegats de fàbriques, el gangli que lliga i centralitza totes les energies de la regió. Els sistemes electorals podrien variar segons les dimensions de les fàbriques: caldria cercar però de fer elegir un delegat cada 15 obrers dividits per categoria (com es fa a les fàbriques angleses), per arribar, amb eleccions graduals, a un comitè de delegats de fàbrica que comprenga representants de tot el treball (obrers, empleats, tècnics).

En el comitè de districte s’hauria de tendir a incoporar delegats de les altres categories de treballadors que habiten en el districte: cambrers, traginers, tramviaires, ferroviaris, escombriaires, empleats, privats, encarregats, etc. El comitè de districte hauria d’ésser l’emanació de tota la classe treballadora que habita en la regió, emanació i legítima i autosuficient, capaç de fer respectar una disciplina, investida del poder, espontàniament delegat, i d’ordenar la fi immediata i integral de tot el treball en tota el districte. Els comitès de districte s’amplien en comissariats urbans, controlats i disciplinats pel Partit socialista i per les federacions d’oficis.

Aital sistema de democràcia obrera (integrat amb organitzacions equivalents de camperols) donaria una forma i una disciplina a les masses, seria una magnífica escola d’experiència política i administrativa, enquadraria les masses fins al darrer home, per habituar-lo a l’esforç i a la perseverància, per habituar-lo a considerar-se com un exèrcit en campanya que necessita d’una fera cohesió que no vol ésser destruït i reduït a l’esclavatge. Tota fàbrica construiria un o més regiments d’aquest exèrcit, amb els seus caps, amb els seus serveis d’enllaç, amb la seua oficialitat, amb el seu estat major, poders delegats per elecció lliure, no imposats autoritàriament. A través de comicis, fets a l’interior de la fàbrica, amb l’obra incessant de propaganda i de persuasió desenvolupada pels elements més conscients, s’obtindria una transformació radical de la psicologia obrera, es deixaria la massa millor preparada i capaç d’exercir el poder, es difondria una consciència dels deures i dels drets del company i del treballador, concreta i eficient perquè es genera espontàniament de l’experiència viva i històrica.

Ho hem dit ja: aquests curts apunts es proposen tan sols d’estimular el pensament i l’acció. Cada aspecte del problema mereixeria un vast i profund tractament, delucidacions, integracions subsidiàries i coordinades. Però la solució concreta i integral dels problemes de vida socialista sols pot donar-se a amb la pràctica comunista: la discussió en comú, que modifica simpàticament les consciències unificant-les i colmant-les d’entusiasme actiu. Dir la veritat, arribat ensems a la veritat, és realitzar una acció comunista i revolucionària.

La fórmula “dictadura del proletariat” ha de deixar d’ésser tan sols una fórmula, una ocasió per lliurar fraseologia revolucionària. Qui vol el fi, també n’ha de voler els mitjans. La dictadura del proletariat és la instauració d’un nou estat, típicament proletari, on hi conflueixen les experiències institucionals de la classe oprimida, on la vida social de la classe obrera i camperol esdevé un sistema difús i fortament organitzat.

Aquest estat no s’improva: els comunistes bolxevics russos treballen des de fa vuit mesos per difondre i concretar el mot d’ordre: tot el poder als soviets, i els soviets eren coneguts entre els obrers russos des del 1905. Els comunistes han de fer de l’experiència russa un tresor i economitzar temps i treball: l’obra de reconstrucció demanarà un cert temps i un cert treball, que cada dia i cada acte caldria destinar-hi.

Benvolgut company*:
Finalitzo aquestes notes en viatge per Àfrica, animat pel desig d’acomplir, tot i que tardanament, la meva promesa. Voldria fer-ho tractant el tema del títol. Crec que podria ser interessant pels lectors uruguaians.
És habitual sentir de boca dels portant-veus capitalistes, com a argument en la lluita ideològica contra el socialisme, l’afirmació que aquest sistema social o el període de construcció del socialisme al que hi estem abocats, es caracteritza per l’abolició de l’individu en benefici de l’Estat. No pretendré refutar aquesta afirmació des d’una base merament teòrica, sinó establir els fets tal i com es viuen a Cuba i afegir comentaris de caire general. Primer descriuré a grans trets la història de la nostra lluita revolucionària abans i després de la presa del poder.
Com és sabut, la data precisa en la que s’iniciaren les accions revolucionàries que culminaren el primer de gener de 1959, fou el 26 de juliol de 1953. Un grup d’homes dirigits per Fidel Castro atacà la matinada d’aquell dia el quarter de Moncada, a la província d’Orient. L’atac fou un fracàs, el fracàs es transformà en desastre i els supervivents acabaren empresonats, per reiniciar, després de ser amnistiats, la lluita revolucionària.
Durant aquest procés, en el qual tan sols hi havia gèrmens de socialisme, l’home era un factor fonamental. En ell s’hi confiava, individualitzat, específic, amb nom i cognom, i de la seva capacitat d’acció en depenia el triomf o el fracàs del fet encomanat.
Arribà l’etapa de la lluita guerrillera. Aquesta es desenvolupà en dos ambients diferents: el poble, massa encara adormida a qui calia mobilitzar i la seua avantguarda, la guerrilla, motor impulsor de la mobilització, generador de consciència revolucionària i d’entusiasme combatiu. Fou aquesta avantguarda l’agent catalitzador, qui creà les condicions subjectives necessàries per a la victòria. També en ella, en el marc del procés de proletarització del nostre pensament, de la revolució que s’operava en els nostres hàbits, en les nostres ments, l’individu fou el factor fonamental. Cadascú dels combatents de la Sierra Maestra que assolís algun grau superior en les forces revolucionàries, té una història de fets notables en el seu haver. En base a aquests assolia els seus graus.
Fou la primera època heroica, en la que es disputaven per assolir un càrrec de major responsabilitat, de major perill, sense cap altra satisfacció que l’acompliment del deure. En el nostre treball d’educació revolucionària, hi tornam sovint sobre aquest alliçonador tema. En l’actitud dels nostres combatents s’albira l’home del futur.
En altres oportunitats de la nostra història es repetí el fet de l’entrega total a la causa revolucionària. Durant la Crisi d’Octubre o en els dies del cicló Flora, vam veure actes de valentia i sacrifici excepcionals realitats per tot un poble. Trobar la fòrmula per a perpetuar en la vida quotidiana aquesta actitud heroica, és una de les nostres tasques fonaments des del punt de vista ideològic.
El gener del 1959 s’establí el govern revolucionari amb la participació en ell de diversos membres de la burgesia entreguista. La presència de l’Exèrcit Rebel constituïa la garantia del poder, com a factor fonamental de força.
Es produiren de seguida contradiccions serioses, resoltes, en primera instància, el febrer del ’59, quan Fidel Castro assumí el càrrec de primer ministre i de cap de govern. Culminava el procés el juliol del mateix any, en renunciar el president Urrutia davant la pressió de les masses.
Apareixia en la història de la Revolució Cubana, ara amb caràcter nítids, un personatge que es repetirà sistemàticament: les masses.
Aquest ens multifacètic no és, com es pretén, la suma d’elements de la mateixa categoria (reduïts a la mateixa categoria, a més, pel sistema imposat), que actua com un mans ramat. És veritat que segueix sense vacil·lar als seus dirigents, fonamentalment a Fidel Castro, però el grau en el que ell s’ha guanyat aquesta confiança respon precisament a la interpretació cabal dels dessitjos del poble, de les seves aspiracions, i a la lluita sincera per l’acompliment de les promeses fetes.
Les masses participaren en la reforma agrària i en la tasca difícil de l’administració de les empreses estatals; passà per l’experiència heroica de Playa Girón; es forjà en les lluita contra les diferentes bandes de bandolers armades per la CIA; visqué una de les definicions més importants dels temps moderns a la Crisi d’Octubre i continua avui treballant en la construcció del socialisme.
Observades les coses des d’un punt de vista superficial, podria semblar que tenen raó els que parlen de supeditació de l’individu a l’Estat, les masses realitzen amb entusiasme i disciplina inigualables les tasques que el govern fixa, ja siguin de caire econòmic, cultura, de defensa, esportiu, etcètera. La iniciativa sorgeix en general de Fidel o l’alt comandament de la revolució i és explicada al poble que la pren com a seva. Altres cops, experiències locals es prenen pel partit i el govern per a fer-ls generals, tot seguint el mateix procediment.
Malgrat tot, l’Estat de vegades s’equivoca. Quan es produeix una d’aquestes equivocacions, es nota una disminució de l’entusiasme col·lectiu per l’efecte d’una disminució quantitativa de cadascun dels elements que la formen, i el treball es paral·litza fins a quedar reduït a magnituds insignificants; és l’instant de rectificar. Així va succeir el març del 1962 davant d’una política sectària imposada al partit per Aníbal Escalante.
És evident que el mecanisme no basta per a assegurar una successió de mesures sensates i que hi manca una connexió més estructurada amb les masses. Hem de millorar-la durant el decurs dels pròxims anys però, en el cas de les iniciatives sorgides des dels estrats superiors del govern utilitzem per ara el mètode gairebé intuïtiu d’escoltar les reaccions generals davant el problemes plantejats.
Mestre en això és Fidel amb un mode particular d’integració amb el poble només pot apreciar-se en veure’l en acció. A les grans concentracions públiques s’observa una cosa semblant al diàleg de dos diapasons les vibracions dels quals provoquen altres de noves en l’interlocutor. Fidel i les masses comencen a vibrar en un diàleg d’intensitat creixent fins a assolir el clímax en un final abrupte, coronat pel nostre crit de lluita i victòria.
El difícil d’entendre, per a qui no visqui l’experiència de la revolució, és aquesta estreta unitat dialèctica existent entre l’individu i les masses, on tots dos s’interrelacionen i, a la seva vegada, les masses, com a conjunt d’individus, s’interrelacionen amb els dirigents.
En el capitalisme s’hi poden veure alguns fenòmens d’aquesta mena quan apareixen polítics capaços d’aconseguir la mobilització popular, però si no es tracta d’un autèntic moviment social, i en aquest cas no és completament lícit parlar de capitalisme, el moviment viurà el que la vida de qui l’impulsa o fins a la fi de les il·lusions populars, imposat pel rigor de la societat capitalista. En aquesta, l’home està dirigit per un fred ordenament que, habitualment, escapa al domini de la comprensió. L’exemplar humà, alienat, té un invisible cordó umbilical que el lliga a la societat en el seu conjunt: la llei del valor. Ella actua en tots els aspectes de la vida, va modelant el seu camí i el seu destí.
Les lleis del capitalisme, invisibles per al comú de les gents i cegues, actuen sobre l’individu sense que aquest se n’adoni. Només veu l’amplada d’un horitzó que sembla infinit. Així ho presenta la propaganda capitalista que pretèn extreure del cas Rockefeller —verídic o no—, una lliçó sobre les possibilitat d’èxit. La misèria que és necessària acumular per a que sorgeixi un exemple així i la suma de roïndats que comporta una fortuna d’aquesta magnitud, no apareixen en el quadre i no sempre és possible per a les forces populars aclarir aquests conceptes. (Hi pertocaria aquí la disquisició sobre com als països imperialistes els obrers van perdent el seu esperit internacional de classe sota l’influx d’una certa complicitat en l’explotació dels països dependents i com aquest fet, al mateix temps, lima l’esperit de la lluita de les masses en el propi país, però aquest és un tema que s’escapa de la intenció d’aquestes notes).
Tot i amb tot, es mostra el camí amb esculls que aparentment, un individu amb les qualitats necessàries pot superar per arribar a la meta. El premi s’albira a la llunyania; el camí és solitari. A més, és una cursa de llops: sols s’hi pot arribar sobre el fracàs dels altres.
Provaré, ara, de definir l’individu, actor d’aquest estrany i apassionat drama que és la construcció del socialisme, en la seva doble existència d’ésser únic i membre de la comunitat.
Crec que el més senzill és reconèixer la seva qualitat de no-fet, de producte no acabat. Les tares del passat es traslladen al present en la consciència individual i hi cal un treball continu per fer-les erradicar.
El procés és doble, d’una banda actua la societat amb la seva educació directa i indirecta, de l’altra, l’individu és sotmet a un procés conscient d’autoeducació.
La nova societat en formació ha de competir molt durament amb el passat. Això es fa sentir no només en la consciència individual en la que pesen els residus d’una educació sistemàticament orientada a l’aïllament de l’individu, sinó també pel propi caràcter d’aquest període de transició amb persistència de les relacions mercantils. La mercaderia és la cèl·lula econòmica de la societat capitalista; mentre existeixi, els seus efectes es faran sentir en l’organització de la producció i, conseqüentment, en la consciència.
En l’esquema de Marx es concebia el període de transició com el resultat de la transformació explosiva del sistema capitalista destrossat per les seves contradiccions; en la realitat posterior s’ha vist com es desprenen de l’arbre imperialista alguns països que constitueixen branques febles, fenòmen previst per Lenin. En aquestos, el capitalisme s’ha desenvolupat el suficient com per fer sentir els seus efectes, d’un mode o un altre, sobre el poble, però no són les seves pròpies contradiccions les qui, esgotades totes les possibilitats, fan saltar el sistema. La lluita d’alliberament contra un opressor extern, la misèria provocada per accidents estranys, com la guerra, les conseqüències de la qual fan recaure les classes privilegiades sobre els explotats, els moviments d’alliberament destinats a derrocar règims neocolonials, són els factors habituals de desencadenament. L’acció conscient en fa la resta.
En aquests països no s’ha produït encara una educació completa pel treball social i la riquesa està lluny d’arribar a les masses mitjançant el simple procés d’apropiació. El subdesenvolupament d’una banda i l’habitual fugida de capitals cap a països «civilizats» de l’altra, fan impossible un camí ràpid i sense sacrificis. Resta un gran espai per recòrrer en la construcció de la base econòmica i la temptació de seguir els camins trillats de l’interès material, com a palanca impulsora d’un desenvolupament accelerat, és molt gran.
Hi ha el perill de què els arbres no ens deixin veure el bosc. En perseguir la quimera de realitzar el socialisme amb l’ajuda de les armes mellades que ens va legar el capitalisme (la mercaderia com a cèl·lula econòmica, la rendabilitat, l’interès material individual com a palanca, etcètera), és pot arribar a un carreró sense sortida. I s’hi arriba després de recòrrer una llarga distància en la que els camins es creuen moltes vegades i on es difícil percebre el moment en que s’errà la ruta. Mentrestant, la base econòmica adaptada ha fet el seu treball de sapa sobre el desenvolupament de la consciència. Per a construir el comunisme, simultàniament amb la base material cal fer l’home nou.
D’això que sigui tant important escollir correctament l’instrument de mobilització de les masses. Aquest instrument ha de ser de caire moral, fonamentalment, sense oblidar una correcta utilització de l’estímul material, sobretot de natura social.
Com ja vaig dir, en moments de perill extrem és fàcil potenciar els estímuls morals; per a mantenir la seva vigència, és necessari el desenvolupament d’una consciència en la que els valors adquireixin categories noves. La societat en el seu conjunt s’ha de convertir en una escola gegantina.
Les grans línies del fenòmen són similars al procés de formació de la consciència capitalista en la seva primera època. El capitalisme arriba a la força, però, alhora, educa la gent en el sistema. La propaganda directa es realitza pels encarregats d’explicar l’ineluctabilitat d’un règim de classe, ja sigui d’origen diví o per imposició de la natura com a ens mecànic. Això aplaca les masses que es veuen oprimides per un mal contra el que no és possible la lluita.
A continuació ve l’esperança, i en això es diferencia dels anteriors règims de casta que no donaven cap sortida possible.
Per a alguns continuarà vigent encara la fòrmula de casta: el premi als obedients consisteix en arribar, després de la mort, a uns altres móns meravellosos on els bons són els premiats, amb el que segueix l’antiga tradició. Per d’altres, la innovació; la separació en classes és fatal, però els individus poden sortir de la que pertanyen mitjançant el treball, la iniciativa, etcètera. Aquest procés, i el d’autoeducació per al triomf, han de ser profondament hipòcrites: és la demostració interessada de què una mentida és veritat.
En el nostre cas, l’educació directa adquireix una importància molt més gran. L’explicació és convincent perquè és veritable; no precisa de subterfugis. S’exerceix mitjançant l’aparell educatiu de l’Estat en funció de la cultura general, tècnica i ideològica, per mig d’organismes com el Ministeri d’Educació i l’aparell de divulgació del partit. L’educació agarra en les masses i la nova actitud preconitzada va convertint-se en hàbit; les masses se la van fent seva i pressiona als qui no s’han educat encara. Aquesta és la forma indirecta d’educar les masses, tant poderosa com aquella altra.
Però el procés és conscient; l’individu rep contínuament l’impacte del nou poder social i sent que no està completament adeqüat a ell. Sota l’influx de la pressió que suposa l’educació indirecta, prova d’acomodar-se a una situació que sent justa i que la seva pròpia manca de desenvolupament l’ha impedit de fer-ho fins ara. S’autoeduca.
En aquest període de construcció del socialisme podem veure l’home nou que va naixent. La seva imatge no està encara acabada; no podria ser-ho mai ja que el procés va paral·lel al desenvolupament de noves formes econòmiques. Sense comptar els qui la seva manca d’educació els fa anar cap al camí solitari, a l’autosatisfacció de les seves ambicions, hi ha qui tot i que dins d’aquest nou panorama de marxa conjunta, tenen una tendència a caminar aïllats de les masses a qui acompanyen. L’important és que els homes van adquirint cada dia més consciència de la necessitat de la seva incorporació a la societat i, alhora, de la seva importància com a motors d’ella.
Ja no marxen completament sols, per camins apartats, cap a llunyanes esperances. Segueixen la seua avantguarda, constituïda pel partit, pels obrers avançats, pels homes avançats que caminen lligats a les masses i en estreta comunió amb elles. Les avantguardes tenen l’ull posat en el futur i en la seva recompensa, però aquesta no s’albira com a individual; el premi és la nova societat on els homes tindran característiques diferents: la societat de l’home comunista.
El camí és llarg i ple de dificultats. De vegades, en perdre la ruta, cal retrocedir; d’altres, per anar massa ràpid, ens apartem de les masses; en ocasions per fer-ho lentament, sentim proper l’alè dels que ens trepitjen els talons. En la nostra ambició de revolucionaris, provem de caminar tant ràpid com sigui possible, obrint camins, però sabem que hem de nodrir-nos de les masses i que aquestes només podran avançar més ràpid si l’animem amb el nostre exemple.
Tot i la importància que es donen als estímuls morals, el fet de que hi hagi una divisió en dos grups principals (excloent-hi, és clar, a la fracció minoritària dels que no participen, per una raó o una altra en la construcció del socialisme), indica la manca relativa de desenvolupament de la consciència social. El grup d’avantguarda és ideològicament més avançat que les masses; aquestes coneixen els valors nous, però insuficientment. Mentre en els primers es produeix un canvi qualitatiu que els permet anar al sacrifici en la seva funció d’avançats, els darrers només hi veuen a mitjes i cal sotmetre’ls a estímuls i pressions d’una certa intensitat; és la dictadura del proletariat que s’exerceix no només sobre la classe derrotada, sinó també individualment, sobre la classe victoriosa.
Tot això implica, pel seu èxit complet, la necessitat d’una sèrie de mecanismes, les institucions revolucionàries. En la imatge de les multituds en marxa cap al futur, encaixa el concepte d’institucionalització com el d’un conjunt armònic de canals, esglaons, represses, aparells ben engrassats que permetin aquesta marxa, que permetin la sel·lecció natural dels destinats a caminar a l’avantguarda i que adjudiquen el premi i el càstic als que complisquen o atempten contra la societat en construcció.
Aquesta institucionalitat de la Revolució encara no s’ha aconseguida. Cercam una cosa nova que permete la perfecta identificació entre el Govern i el conjunt de la comunitat, ajustada a les condicions peculiars de la construcció del socialisme i fugint al màxim dels llocs comuns de la democràcia burgesa, transplantats a la societat en formació (com les cambres legislatives, com a exemple). S’han fet algunes experiències dedicades a crear paulatinament la institucionalització de la Revolució, però sense gaire pressa. El fre major que hem tingut ha estat la por a que qualsevol aspecte formal ens separi de les masses i de l’individu, ens faci perdre de vista la darrera i la més important ambició revolucionària que és veure a l’home alliberat de la seva alienació.
No obstant la manca d’institucions, que s’ha de superar gradualment, ara les masses fan la història com a conjunt conscient d’individus que lluiten per una mateixa causa. L’home, en el socialisme, malgrat la seva aparent estandarització, és més complet; malgrat la manca del mecanisme perfecte per això, la seva possibilitat d’expressar-se i de fer-se sentir en l’aparell social és infinitament més gran.
Encara cal accentuar la seva participació conscient, individual i col·lectiva, en tots els mecanismes de direcció i de producció i lligar-la a la idea de la necessitat de l’educació tècnica i ideològica, de forma que senti com aquests processos són estretament interdependents i els seus avenços són paral·lels. Així aconseguirà la plena consciència del seu ésser social, que equival a la seva realització plena com a criatura humana, tallades totes les cadenes de l’alienació.
Això és traduirà concretament en la reapropiació de la seva natura a través del treball alliberat i l’expressió de la seva pròpia condició humana a través de la cultura i l’art.
Per tal que es desenvolupe la primera, el treball ha d’adquirir una nova condició; la mercaderia-home deixa d’existir i s’instal·la un sistema que otorga una quota per l’acompliment del deure social. Els mitjans de producció pertanyen a la societat i la màquina és només la trinxera on es compleix el deure. L’home comença a alliberar el seu pensament del fet enutjós que suposava la necessitat de satisfer les seves necessitats animals mitjançant el treball. Comença a veure’s reflectit en la seva obra i a comprendre la seva magnitud humana a través de l’objecte creat, del treball realitzat. Això ja no implica deixar una part del seu ésser en força de treball venuda, que ja no li pertany, sinó que significa una emanació d’ell mateix, un aport a la vida comuna on s’hi reflecteix; l’acompliment del seu deure social.
Fem tot el possible per donar-li al treball aquesta nova categoria de deure social i unir-lo al desenvolupament de la tècnica, d’una banda, el que donarà condicions per una major llibertat, i al treball voluntari d’una altra, basats en l’apreciació marxista de què l’home realment assoleix la seva plena condició humana quan produeix sense la compulsió de la necessitat física de vendre’s com a mercaderia.
És clar que encara hi ha aspectes coactius en el treball, fins i tot quan sigui necessari; l’home no ha transformat tota la coerció que el rodeja en reflexe condicionat de natura social i encara produeix, en molts casos, sota la pressió del medi (compulsió moral, com diu Fidel). Encara li manca aconseguir la completa recreació espiritual davant la seva pròpia obra, sense la pressió directa del medi social, però lligat a ell pels nous hàbits. Això serà el comunisme.
El canvi no es produeix automàticament en la consciència, com no es produeix tampoc en l’economia. Les variacions són lentes i no són rítmiques; hi ha períodes d’acceleració, altres de pausa i fins i tot, de retrocés.
Cal que considerem, a més, com apuntavem abans, que no estem davant el període de transició pur, tal i com el veia Marx a la Crítica del Programa de Gotha, sinó d’una nova fase no prevista per ell; el primer període de transició del comunisme o de la construcció del socialisme. Aquest es desenvolupa en mig de violentes lluites de classe i amb elements de capitalisme al seu si que enfosqueixen la comprensió racional de la seva essència.
Si a això s’afegeix l’escolasticisme que ha frenat el desenvolupament de la filosofia marxista e impedit el tractament sistemàtic del període, l’economia política del qual no s’ha desenvolupat, cal que convinguem en què encara estem a les beceroles i és precís dedicar-se a investigar totes les característiques primordials d’aquest abans d’elaborar una teoria econòmica i política de més gran volada.
La teoria que resulti donarà indefectiblement preeminència als dos pilars de la construcció: la formació de l’home nou i el desenvolupament de la tècnica. En tots dos aspectes ens queda molt per fer, però és menys perdonable l’endarreriment de la concepció de la tècnica com a base fonamental, ja que aquí no es tracta d’avançar a les palpentes sinó de seguir durant un bon tros el camí obert pels països més avançats del món. Per això Fidel remarca amb tanta insistència la necessitat de la formació tecnològica i científica de tot el nostre poble i més encara, de la seuaavantguarda.
En el camp de les idees que condueixen a activitats no productives, és més fàcil veure la divisió entre la necessitat material i espiritual. Des de fa molt temps l’home prova d’alliberar-se de l’alienació mitjançant la cultura i l’art. Mor diàriament les vuit i més hores en que actua com a mercaderia per a ressuscitar en la seva creació espiritual. Però aquest remei porta els gèrmens de la pròpia malaltia: és un ésser solitari que busca comunió amb la natura. Defensa la seva individualitat oprimida pel medi i reacciona davant les idees estètiques com a ésser únic l’aspiració del qual és romandre immaculat.
Es tracta només d’un intent de fuga. La llei del valor no és ja un simple reflex de les relacions de producció; els capitalistes monopolistes la rodejen d’un complicat engranatge que la converteix en una serva dòcil, fins i tot encara que els mètodes que emprin siguin purament empírics. La superestructura imposa una mena d’art en el que s’ha d’educar als artistes. Els rebels són dominats per la maquinària i només els talents excepcionals podran crear la seva pròpia obra. La resta es converteixen en assalariats avergonyants o són triturats.
S’inventa la investigació artística a la que es dóna com a definitòria de la llibertat, però aquesta «investigació» té els seus límits imperceptibles fins el moment de topar amb ells, val a dir, de plantejar-se els problemes reals de l’home i de la seva alienació. L’angúnia sense sentit o l’entreteniment vulgar constitueixen còmodes escapaments de la inquietud humana; es combat la idea de fer de l’art una arma de denúncia.
Si es respecten les lleis del joc s’aconsegueixen tots els honors; els que podria rebre un mico en fer giravoltes. La condició és no tractar d’escapar de la gàbia invisible.
Quan la Revolució prengué el poder es produí l’èxode dels completament domesticats; els altres, revolucionaris o no, veieren un nou camí. La investigació artística guanyà un nou impuls. Tot i amb tot, les rutes ja estaven més o menys traçades i el sentit del concepte fugida s’amagà rere la paraula llibertat. En els propis revolucionaris es mantingué sovint aquesta actitud, reflexe de l’idealisme burgès a la consciència.
A països que passaren per un procés similars es pretengué combatre aquestes tendències amb un dogmatisme exagerat. La cultura general es convertí gairebé en un tabú i es proclamà el summum de l’aspiració cultural, una representació formalment exacta de la natura, convertint-se aquesta, després, en una representació mecànica de la realitats social que es volia fer veure; la societat ideal, quasi sense conflictes ni contradiccions, que hom buscava crear.
El socialisme és jove i té falles.
Als revolucionaris ens manquen, tot sovint, els coneixements i l’audàcia intel·lectual necessàries per fer front a la tasca de desenvolupar un home nou per mètodes diferents als convencionals i els mètodes convencionals pateixen la influència de la societat que els creà. (Una altra vegada es planteja el tema de la relació entre forma i contingut). La desorientació és gran i els problemes de la construcció material ens absorveixen. No hi ha artistes de gran autoritat que, al seu torn, tinguin una gran autoritat revolucionària. Els homes del Partit han de prendre aquesta tasca i cercar l’assoliment de l’objectiu principal: educar el poble.
Es cerca llavors la simplificació, el que entén tot el món, que és el que entenen els funcionaris. S’anul·la l’autèntica investigació artística i es redueix el problema de la cultura general a una apropiació del present socialista i del passat mort (i per tant, no perillós). Així neix el realisme socialista sobre la base de l’art del segle passat.
Però l’art realista del segle XIX, també és de classe, més purament capitalista, potser, que aquest art decadent del segle XX, on es transparent l’angúnia de l’home alienat. El capitalisme en cultura ho ha donat tot i no queda d’ell res més que l’anunci d’un cadàver pudent en art, la seva decadència d’avui. Però, per què pretendre cercar en les formes congelades del realisme socialista l’única recepta vàlida? No s’hi pot oposar al realisme socialista «la llibertar», perquè aquesta encara no existeix i no existirà fins al desenvolupament complet de la nova societat; però que no es prentengui condemnar totes les formes d’art posteriors a la primera meitat del segle XIX des de la càtedra pontifícia del realisme a tota ultrança, car es cauria en un error proudhonià de retorn al passat, posant-li camisa de força a l’expressió artística de l’home que neix i es construeix avui.
Hi manca el desenvolupament d’un mecanisme ideològic cultura que permeti la investigació i arrenqui les males herbes, tant fàcilment multiplicable en el terreny adobat de la subvenció estatal.
Al nostre país, l’error del mecanicisime realista no s’ha donat, però sí un altre de signe contrari. I ha estat per no comprendre la necessitat de la creació d’un home nou, que no sigui qui representi les idees del segle XIX, però tampoc les del nostre segle decadent i morbós. És l’home del segle XXI qui hem de crear, malgrat que encara sigui una aspiració subjectiva i no sistematitzada. Precisament aquest és un dels punts fonamentals del nostre estudi i del nostre treball i en la mesura que aconseguim èxits concrets sobre una base teòrica, o que a l’inrevés, extreguem conclusions teòriques de caràcter ampli sobre la base de la nostra investigació concreta, haurem fet un aport valuós al marxisme-leninisme, a la causa de la humanitat. La reacció contra l’home del segle XIX ens ha portat la reincidència en el decadentisme del segle XX; no és una errada massa greu, però cal que la superem, so no volem obrir un ampli llit pel revisionisme.
Les grans multituds es van desenvolupament, les noves idees van assolint un impuls adequat al si de la societat, les possibilitats materials de desenvolupament integral d’absolutament tots els seus membres, fan molt més fructífera la seva tasca. El present és de lluita, el futur és nostre.
En resum, la culpabilitat de molts dels nostres intel·lectuals i artistes rau en el seu pecat original; no són autènticament revolucionaris. Podem provar d’injertar l’om perquè doni peres, però simultàniament cal plantar pereres. Les noves generacions arribaran lliures del pecat original. Les possibilitats de què apareguin artistes excepcionals seran major com més es vagi eixamplant el camp de la cultura i la possibilitat d’expressió. La nostra tasca consisteix en impedir que la generació actual, dislocada pels seus conflictes, es perverteixi i perverteixi a les noves. No hem de crear assalariats dòcils al pensament oficial ni «becaris» que visquin a l’empar del pressupost, que exercitin una llibertat entre cometes. Ja vindran els revolucionaris que recitin el cant de l’home nou amb l’autèntica veu del poble. És un procés que demana temps.
A la nostra societat hi juguen un paper el jovent i el Partit.
Particularment important és el primer, per ser l’argil·la maleable amb la que es pot construir l’home nou sense cap de les tares anteriors.
Rep un tracte d’acord amb les nostres ambicions. La seva educació és com més va més completa i no oblidem la seva integració al treball des dels primers moments. Els nostres becaris fan treball físic a les seves vacances o simultàniament amb l’estudi. El treball és un premi en determinats casos, un instrument d’educació en uns altres, mai un càstic. Neix una nova generació.
El Partit és una organització d’avantguarda. Els millors treballadors són proposats pels seus companys per a integrar-lo. Aquest és minoritat però de gran autoritat per la qualitat dels seus quadres. La nostra aspiració és que el Partit sigui de masses, però quan les masses hagin assolit el nivell de desenvolupament de l’avantguarda, és a dir, quan estiguin educats per al comunisme. I a aquesta educació va dirigit el treball. El Partit és l’exemple viu; els seus quadres han de dictar càtedres de laboriositat i de sacrifici, han de portar, amb la seva acció, les masses, cap al fi de la tasca revolucionària, la qual cosa implica anys de dura brega amb les dificultats de la construcció, els enemics de classes, les xacres del passat, l’imperialisme…
Voldria explicar ara el paper que juga la personalitat, l’home com a individu de les masses que fan la història. És la nostra experiència, no una recepta.
Fidel donà a la Revolució l’impuls als primers anys, la direcció, la tònica sempre, però hi ha un bon grup de revolucionaris que es desenvolupen en el mateix sentit que el màxim dirigent i una gran massa que segueix els seus dirigents perquè hi té confiança; i hi té fe, perquè ells n’han sabut interpretar els anhels.
No es tracta de quants quilograms de carn es menja o de quants cops l’any es pugui anar algú a passejar-se per la platja, ni de quantes coses boniques que venen de l’exterior es puguin comprar amb els salaris actuals. Es tracta, precisament, de què l’individu se senti més ple, amb molta més riquesa interior i amb molta més responsabilitat. L’individu del nostre país sap que l’època gloriosa que li toca viure és de sacrifici; coneix el sacrifici. Els primers el van conèixer a la Sierra Maestra i per tot arreu on s’hi lluità; després ho hem conegut a tot Cuba. Cuba és l’avantguardad’Amèrica i ha de fer sacrificis perquè ocupa el lloc d’avançada, perquè indica a les masses d’Amèrica Llatina el camí de la llibertat plena.
Dins el país, els dirigents han d’acomplir el seu paper d’avantguarda; i, cal dir-ho amb tota sinceritat, en una revolució veritable a la que tot es dóna, de la qual no s’espera cap retribució material, la tasca del revolucionari d’avantguarda és alhora magnífica i anguniosa.
Deixeu-me que us digui, exposant-me a semblar ridícul, que el veritable revolucionari està guiat per grans sentiments d’amor. És impossible pensar en un revolucionari autèntica sense aquesta qualitat. Potser sigui un dels grans drames del dirigent; ha d’unir a un esperit apassionat una ment freda i prendre decisions doloroses sense contraure ni un múscul. Els nostres revolucionaris d’avantguarda han d’idealitzar aquest amor als pobles, a les causes més sagrades i fer-lo únic, indivisible. No poden baixar amb la seva petita dosi d’amor quotidiana fins els llocs on l’home comú l’exercita.
Els dirigents de la Revolució tenen fills que en els seus primers balboteigs, no aprenen a cridar el pare; dones que han ser part del sacrifici general de la seva vida per portar la Revolució al seu destí; el marc dels amics respon estrictament al marc dels companys de la Revolució. No hi ha vida fora d’ella.
En aquesta condicions, cal una gran dosi d’humanitat, una gran dosi de sentit de la justícia i de la veritat per no caure en extrems dogmàtics, en escolasticismes freds, en l’aïllament de les masses. Tots els dies s’ha de lluitar per a que aquest amor a la humanitat es transformi en fets concrets, en actes que serveixin d’exemple, de mobilització.
El revolucionari, motor ideològic de la revolución dins el seu partit, es consum en aquesta activitat ininterrompuda que no té cap fi més que la mort, a no ser que la construcció s’aconsegueixi a escala mundial. Si el seu afany de revolucionari s’omple quan les tasques més urgents es veuen realitzades a escala local i s’oblida l’internacionalisme proletari, la revolució que dirigeix deixa de ser una força impulsora i s’enfonsa en una mandra còmoda, aprofitada pels nostres enemics irreconciliables, l’imperialisme, que guanya terreny. L’internacionalisme proletari és un deure però alhora és una necessitat revolucionària. Així eduquem el nostres poble.
És clar que hi ha perills presents en les actuals circumstàncies. No només el del dogmatisme, no només el de congelar les relacions amb les masses en el decurs de la gran tasca; també existeix el perill de les febleses en les que s’hi pot caure. Si un home pensa que, per a dedicar tota la seva vida a la revolució, no pot distreure la seva ment per la preocupació de què un fill li manqui un determinat producte, que les sabates de la mainada estiguin trencades, que la seva família passi sense un determinat bé necessari, sota aquest raonament deixa que s’infiltrin els gèrmens de la futura corrupció.
En el nostre cas, hem sostingut que els nostres fills han de tenir i els hi ha de mancar allò que tenen i allò que els hi manca als fills de l’home comú; i la nostra família ho ha de comprendre i lluitar per això. La revolució es fa a través de l’home, però l’home ha de forjar dia rere dia el seu esperit revolucionari.
Així anem anant. Al cap de la immensa columna —no ens avergonya ni ens intimida dir-ho— va Fidel, després, els millors quadres del Partit i, immediatament, tant a prop que se sent la seva enorme força, va el poble en el seu conjunt, sòlid engranatge d’individualitats que marxen cap a un fi comú; individus que han assolit la consciència del que cal fer; home que lluiten per sortir del regne de la necessitat i entrar en el de la llibertat.
Aquesta immensa multitud s’ordena; el seu ordre respon a la consciència de la seva necessitat, ja no es força dispersa, divisible en milers de fraccions disparades a l’espai com fragments d’una granada, que proven d’assolir per qualsevol mitjà, en esforçada lluita amb els seus iguals, una posició, quelcom que els permeti suport davant un futur incert.
Sabem que hi ha sacrificis davant nostre i que hem de pagar un preu pel fet heroic de constituir una avantguarda com a nació. Nosaltres, dirigents, sabem que ham de pagar un preu per tenir dret a dir que som el cap del poble que és el cap d’Amèrica. Tots i cadascú de nosaltres paga puntualment la seva quota de sacrifici, conscients de rebre el premi amb la satisfacció del deure acomplert, conscients d’avançar amb tots cap a l’home nou que s’albira a l’horitzó.
Permeteu-me provar de fer unes conclusions:
Nosaltres, socialistes, com més lliures perquè som més plens; som més plens per ser més lliures.
L’esquelet de la nostra llibertat completa està format, en manca la sustància proteica i el revestiment; els crearem.
La nostra llibertat i el seu suport quotidià tenen color de sang i estan plens de sacrifici.
El nostre sacrifici és conscient; quota per a pagar la llibertat que construim.
El camí és llarg i en part desconegut; coneixem les nostres limitacions. Farem l’home del segle XXI: nosaltres mateixos.
Ens forjarem en l’acció quotidiana, creant un home nou amb una nova tècnica.
La personalitat juga el paper de mobilització i direcció quant encarna les més altes virtuts i aspiracions del poble i no se separa de la ruta.
Qui obre el camí és el grup d’avantguarda, els millors entre els bons, el Partit.
L’argil·la fonamental de la nostra obra és la joventut, en ella dipositem la nostra esperança i la preparem per a prendre de les nostres mans la bandera.
Si els balboteigs d’aquesta carta us aclaren una mica, ha acomplert l’objectiu amb que l’envio.
Rebeu el nostre salut ritual, com una encaixada de mans o un «A Maria Puríssima»:
Pàtria o mort.
* Carlos Quijano, editor del setmanari uruguaià, Marcha, qui publicà la carta en l’edició del 12 de març del 1965.

Sinn Féin.

Aquest és un bon nom pel nou moviment irlandès del qual tan hem sentit a dir darrerament. Sinn Féin, o en anglès, Ourselves [Nosaltres Sols].

És un bon nom i un bona consigna. És essencial pel succés de qualsevol partit, o de qualsevol moviment, que crega que porta en si mateix tot el requisit material per assolir el seu destí. El moment en el que qualsevol organització deixa de creure en la suficiència dels seus propis poders, és el moment en el qual la seua militància comença a posar la seua confiança en uns poders que no són els propis, i en aquell moment aquell partit o organització comença el seu declivi.

Ha estat així amb Irlanda, és així amb la classe treballadora no socialista.

Durant un centenar d’anys Irlanda ha cercat fora de les seues pròpies forces els mitjans de la seva redempció. Per més de cent anys Irlanda a través dels seus agitadors constitucionals ha centrat la seva esperança en la possibilitat de fondre el cor o de cridar al sentit de justícia dels seus opressors. Debades! Anglaterra – l’Imperi Britànic, era i és la burgesia personificada, la bèstia encarnada de la propietat capitalista, i el seu cor era tan tendre com el del tigre que sent la seua víctima indefensa sota els ullals; el seu sentit de justícia era tan agut com el de la mateixa bèstia depredadora quan les seues barres són regades per la sang calenta de la presa.

Durant més de cent anys la majoria dels irlandesos demanaren justícia, i sempre i arreu que la sang calenta del millor dels seus fills s’aixecava en rebelió contra aquesta postura mendicant Irlanda els girava la cara i demanava a l’enemic que els perdonés.

Quan els seus fills i filles rebels eren morts, caçats, empresonats, penjats o exiliats, els plorava, pregava per ells, sospirava per ells, cridava per ells, i quan feia prou temps que ja no hi eren, els erigia monuments.

Però mentre eren virils, actius i agressius, Irlanda els veia simplement com a agitadors que donaven al país mal nom.

No és que Irlanda es quedi sola pel que fa a això. Ésser execrats en vida i divinitzats després de morts ha estat l’experiència de tots els campions de la llibertats en tots els països i èpoques de la terra.

Aquesta actitud, ja siga mostrada per una nació oprimida o per una classe oprimida, és el resultat directe d’aquella mentalitat de mirar fora de les seves pròpies fileres a la recerca de qui n’impulse la seua emancipació.

Creure que qualcú diferent de l’esclau va a alliberar-lo fa que l’esclau sigui impacient i intolerant envers qualsevol intent d’alliberament per part dels seus companys de cadenes.

Ara la línia d’actuació que implica el nom de Sinn Féin, és la contrària de tot això. Ensenya el poble irlandès a confiar en ell mateix, i sols en ells mateixos, i els ensenya alhora que la dependència de forces exteriors a ells castra la seva tendència, i ha estat, i serà sempre, desastrosa quant als seus resultats.

Fins ara, tot bé. Això és un aspecte del sinnfeinisme amb la qual hi estic d’acord de tot cor, i de fet qualsevol pensador irlandès que sàpiga alguna cosa sobre la història d’aquest país hi ha de coincidir.

Fins i tot en la qüestió de la llengua irlandesa, el gaelic, una qüestió sobre la qual la majoria de socialistes fàcilment cauen en la confusió, hi estic plenament d’acord. Crec en la necessitat, i fins i tot la inevitabilitat, d’un llenguatge universal, però no crec que arribarà, o serà afavorit, pel fet que les races i nacions més petites consentie l’extinció del seu llenguatge. Aquesta línia d’actuació, o més aviat de manca servil d’actuació, no afavorirà l’arribada del dia de la llengua universal, sinó que més aviat durà a la intensificació de la lluita pel domini entre les llengues de les grans potències.

D’altra banda un gran nombre de petites comunitats que parlen diferents llengües, arribaran més probablement a admetre una llengua comuna com a mitjà comú de comunicació que un petit nombre d’imperis, cadascun d’ells gelós del seu poder i que cerque la seua pròpia hegemonia.

He sentit alguns socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no haurien de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que resisteixen la conquesta. Defensen que com més aviat desapareguen aquestes nacionalitats millors, car serà més fàcil conquerir el poder polític en uns pocs i enormes imperis que en un gran nombre de petits estats. Aquest és l’argument de la llengua reformulat.

És una falàcia en tots dos casos. És fins i tot més fals en el cas de les nacionalitats que en el cas de llengües, ja que l’emancipació de la classe treballadora funcionarà millor a través del poder econòmic que en l’estat polític. El primer acte dels obrers serà a través de les llurs organitzacions econòmiques que prendran les indústries organitzades; el darrer acte serà la conquesta del poder polític.

En això la classe treballadora seguirà, com marca la necessitat, les línies traçades per les revolucions capitalistes de l’Anglaterra cromwelliana, de l’Amèrica colonial i revolucionària, de la França republicana, en cadascuna de les quals la classe capitalista havia desenvolupat el seu poder econòmic abans d’aixecar la bandera de la revolta política.

La classe treballadora al seu torn haurà de perfeccionar les seves organitzacions econòmiques, i quan aquestes organitzacions siguin capaces de controlar, prendre i fer funcionar les indústries trobaran el seu poder polític en relació a aquesta tasca.

Però el treball preparatori de la campanya revolucionària ha de basar-se en les lluites diàries i horàries dels tallers, el perfeccionament diari i horari de l’organització industrial.

I aquests dos factors per a la llibertat no paren esment en fronteres polítiques, ni en les demarcacions dels estats polítics. Van de bracet amb el capitalista; on el capitalisme fica la seva maquinària hi fica alhora els qui es rebel·laran en contra d’ell, i ni tots els seus governs ni tots els seus exèrcits poden establir fronteres per les quals no hi pugui passar les idees revolucionàries.

Fixau en les vostres ments la gran veritat de què la lluita per la conquesta de l’estat polític del capitalista no és la batalla, sols és el ressò de la batalla. La batalla real es lluita fora, i es lluitarà fora, en el camp industrial.

Degut a aquesta i a altres raons els socialistes doctrinaris s’erren en això i en la resta dels seus arguments. No cal que els socialistes irlandesos hostilitzen als qui treballen per la llengua gaèlica, ni cridar per l’engrandiment territorial de cap nació. Per tant en això podem desitjar als del Sinn Féin bona sort.

De més a més, és bo recordar que les nacions que se sotmeten a la conquesta o les races que abandonen la seva llengua en favor de la d’un opressor, ho fan, no per motius altruistes, o per un amor a la franternitat humana, sinó per un esperit servil i llagoter.

Per un esperit que no pot acompanyar les idees revolucionàries.

Això queda clarament demostrat a Irlanda per l’actitud del poble irlandès envers la seua llengua.

Durant sis-cents anys els anglesos s’esmerçaren en suprimir aquell signe del caràcter distintiu dels gaèlics – la llengua, i fracassaren. Però en una generació els polítics feren el que els anglesos no havien pogut.

El gran Daniel O’Connell, el dit llibertador, realitzà els seus parlaments completament en anglès. Quan feia parlaments a Connaught on en el seu temps tothom parlava gaèlic, i on més de 75 per cent de les persones no parlaven res més que gaèlic, O’Connell parlava exclusivament en anglès. Així donà a la gent senzilla la impressió que el gaèlic era una cosa de la qual avergonyir-se-quelcom que sols s’avenia amb la gent ignorant. Seguí el mateix procediment per tot Irlanda.

Com a resultat d’aquesta i d’actuacions similars la gent senzilla girà l’esquena a la seva pròpia llengua, i comença a imitar “els senyors”. Fou el començament del regne de l’adulador, del qui s’arrosegava, del seáinín i de l’esclau.

El recaptador d’impostos es féu amb el poder de la terra.

No és història antiga, sinó història d’ahir, quan els homes i dones adults irlandesos parlaven irlandès entre ells en presència dels seus fills, però que si enxampaven el fill o la filla emprant la llengua, la criatura rebria un calbot a l’orella acompanyat amb l’admonició:

“Parla anglès, trapella; parla anglès com un senyor!”

Es pot dir ben clar a Irlanda que quan els evangelitzadors protestants publicaven tractats i Bíblies en irlandès per tal de contribuir al treball de proselitisme, els clergues catòlics s’aprofitaren de l’incident per advertir els seus feligresos de no llegir res en gaèlic. Això contribuí més encara a desacreditar la llengua.

No puc concebre que un socialista dubte en escollir entre una política que resulte en un auto-menyspreu així, i una política d’auto-confiança desafiadora, i en la confiança d’un poble en el seu propi poder per emancipar-se.

Però es diu en molts dels arguments emprats als discursos del Sinn Féin que hi la possibilitat, no, la certesa que apareguin friccions entre els socialistes irlandesos i els partidaris del Sinn Féin. Alguns dels arguments són tan ridículs com raonables són en el seu principi.

Així l’òrgan del Sinn Féin a la República Argentina, com ho recull el Gaelic American, afirma que el Sinn Féin demana la llibertat d’Irlanda sobre la base de la Llei de Renúncia del 1782. Això és absurd. La llei per la qual el Parlament anglès renunciava al dret a fer lleis vinculants a Irlanda deixaria intacte el poder de l’opressió, política i econòmica.

La lluita que acabà amb la Llei de la Unió del 1800 no fou una lluita per la llibertat, fou una lluita per decidir quina de les classes dominants, l’anglesa o la irlandesa, havia de tenir el major pes sobre el treballador irlandès. Guanyàs qui guanyàs, no hi havia diferència pel treballador; estava perdut, de totes totes.

Considerant-ho fredament qualsevol referència a la “restauració del nostre parlament nadiu” és una interpretació errònia de la història. Irlanda mai tingué un parlament irlandès – un parlament representatiu del poble irlandès. L’assemblea que rep el nom de parlament irlandès era tan aliena al poble irlandès com el Consell del Governador General de la Índia ho és pel poble indi. I algunes de les lleis aprovades pel parlament dit nadiu contra la pobre pagesia irlandesa eren del tot irritants per la seva ferocitat i el seu classisme.

El treballadors irlandesos no haurien de posar ni un cèntim per la proposta de reintroduir l’estatus del 1782. Parafrasejant Fintan Laor, i recomanaria a tots els treballadors irlandesos conscients, homes i dones, que llegissin l’argument magistral de Fintan Lalor sobre aquest tema (preu de cinc cèntims, a l’oficina de Harp). “No som al 1782, som al 1908”, i qualsevol moviment polític o social que desitge tindre succés ha d’expressar-se en termes de les condicions de present, o sota les línies de desenvolupament futures.

D’un caràcter semblant són els arguments que es basen en les conquestes d’Hongria. Com tots sabem els mètodes adoptats pels hongaresos per reconquerir el seu parlament d’Àustria queden retratats els oradors del Sinn Féin. De fet, durant els primers estadis del moviment a Irlanda abans que prenguessin el feliç nom de Sinn Féin les idees que promulgaven rebien el nom de “sistema hongarès”.

Record un crític que declarava que “el sistema hongarès només era adient pels famolencs” [en anglès hungry]

Quan recordam que Hongria és un dels països europeus que envia anyalment la major corrent d’emigrants cap a Amèrica, que la majoria aclaparadora de les classes productores d’Hongria veuen denegat el seu dret de vot per les classes propietàries que dominen el seu parlament, que la misèria dels obrers del camp i de la ciutat és tan gran que el país es troba en estat crònic de rebel·lió i malestar, i que la policia militar i armada sovint és emprada per reprimir manifestacions pacífiques que sí es fan a Irlanda tendim a demanar-nos si els nostres oradors del Sinn Féin saben aquestes coses, o tan sols donen per suposada la ignorància dels treballadors irlandesos.

Que defensen les llurs propostes amb els mèrits inherents d’aquestes propostes i s’estalviaran moltes crítiques; altrament les provocaran.

Sinn Féin. Nosaltres Sols. Em deman quan de temps passarà fins que la classe treballadora se n’adone de la importància d’aquest principi! Quan de temps passarà fins que els treballadors se n’adonen que el moviment socialista és un moviment de la classe treballadora, i quan de temps passarà fins que els socialistes se n’adonen que el lloc de qualsevol altra classe en el moviment ha de ser un de subordinat.

Quan de temps passarà fins que la follia i la inconsistència de predicar als treballadors que l’emancipació de classe treballadora ha de ser l’acte dels propis treballadors, i alhora presentar a aquells treballadors la realitat de què qualsevol posició important del partit l’ocupen homes que no són de la classe treballadora.

Aconseguirem que els treballadors tinguen confiança en el seu propi poder per aconseguir la llur emancipació quan demostram la nostra creença que no hi ha cap tasca implicada en aquell fi que un obrer no puga acomplir; quan acostumam als treballadors a mirar dins la pròpia classe per qualsevol cosa que necessiten, a tindre confiança en la capacitat de la seva pròpia classe per cobrir tots els llocs de l’exèrcit revolucionari; quan, en resum, nosaltres la classe treballadora socialista es faça seu el significat del terme Sinn Féin, Nosaltres Sols, i l’aplique en el treball de la reconstrucció industrial, l’era dels arrogants i dels fatxendes finirà i ens adonarem finalment què volia dir Marx quan parlava de la revolta dels qui

res no tenen a perdre llevat de llurs cadenes.

Com a socialistes – i per tant desitjosos a tothora de posar qualsevol influència que tinguem del costat de les forces que treballen més directament pel socialisme – tot sovint ens ha disgustat el veure en els escrits i discursos d’alguns dels nostres camarades estrangers una tendència a afavorir la Gran Bretanya en tots els conflictes internacionals en els que aquell país s’hi ha implicat per qüestions d’annexions territorials, d’esferes d’influència, etc., en regions salvatges o semicivilitzades del planeta. Estem, repetim, disgustats per aquest tema degut a que no simpatitzam de cap manera amb aquesta política pro-britànica, sinó que, ben al contrari, ens alegraria la humiliació dels exèrcits britànics en qualssevol dels conflictes on hi està actualment embolicada, o dels que darrerament amenacen d’afectar-la. Això ho admetem obertament, però llavors la qüestió que es planteja és: l’hostilitat a l’imperi britànic es deu al fet de la nostra dominació nacional i racial a aquell poder, i existeix tot i el nostre socialisme, o és conseqüent amb les doctrines que sostenim com a addictes a la propaganda marxista, i defensors de l’economia marxista.

Aquesta és la qüestió que ens proposem breument per discutir-la en el nostre article de la setmana. Ens ha fet discutir aquest tema l’observació de què els socialistes anglesos estan aparentment dividits sobre la qüestió de la guerra del Transvaal; un sector de la Federació Socialdemòcrata es fermament partidària dels bòers i contrària a la guerra; una altra també es declara contrària a la guerra, però denuncia alhora als bòers; i, finalment, un dirigent socialista, Mr. Blatchford, editor del Clarion i autor del ‘Merri England’, s’ha posicionat clarament en favor de la guerra i ha brindat per la salut de la reina, i ‘l’èxit de les armes britàniques’. D’altra banda tots els diaris de partit del continent europeu i d’Amèrica, pel que sabem fins ara, han sortit de tot cor en defensa del Transvaal i contra el que el portaveu dels nostres camarades austríacs ha anomenat acte de ‘pirateria assedegada de sang’.

Ens demanam doncs si no hi ha una base comuna sobre la qual els socialistes poden estar d’acord en el moment de tractar qualsevol tema de política internacional – un punt de vista comú del qual serien curosament excloses qualsevol consideració de raça o de nacionalitat, i tota qüestió seria abordada des de la posició del seu efecte sobre el desenvolupament industrial que es requereix pel triomf del moviment socialista? Nominalment tots els socialistes defensen la solidaritat internacional del treball, i la identitat dels interessos dels treballadors de tot el món, i durant les guerres franco-alemanya i hispano-americana els socialistes d’aquells països demostraren que aquesta creença no era només una teoria abstracta, sinó un fet viu i concret. Però el nostre amic anglès, Mr. Blatchford, ha ventat la doctrina, i declara que ‘quan Anglaterra està en guerra ell és anglès i considera a tots els que han agafat les armes contra Anglaterra com a enemics amb qui lluitar i als qui vèncer’. Això és xovinisme sense qualificatius i, com a adhesió brutal a tots els pillatges i assassinats en els que els capitalistes d’Anglaterra impliquin al seu país, ens dóna una curiosa visió de l’interior de la ment d’aquest home – que gairebé vessava llàgrimes de pena pels errors i l’aparença de crists dels anarquistes expulsats del Congrès de la Internacional Socialista a Londres. El nostre estimat camarada, H. M. Hyndman de la Federació Socialdemòcrata, també en un article publicat al ‘Vorwaerts’ de Berlin i reimprès a ‘Justice’ defensava que Anglaterra no hauria d’haver deixat Port Arthur a Rússia, sinó que hauria d’haver-la combatut per assegurar la supremacia anglesa a Llevant. La raó per defensar això es basava en la major llibertat que gaudiria sota el domini britànic enlloc del rus.

El pronunciament xovinista de Mr. Blatchford es pot ignorar com una simple predilecció personal, i que per tant no enganya ningú, però les opinions dels nostres camarades de la Federació Socialdemòcrata d’Anglaterra difícilment són el mateix cas, i requereixen una anàlisi rigorosa.

Per tal de que ningú no ens acusse de criticar l’actitud dels altres sense exposar la nostra, recordament tot seguit la nostra posició en tots els temes de política internacional

Els socialisme científic i revolucionari ens ensenya que el socialisme només es pot realitzar quan el capitalisme haja assolit el cim del seu desenvolupament; que conseqüentment l’avenç de les nacions industrialment subdesenvolupades en l’estadi capitalista de la indústria és quelcom que desitjar fermament, ja que aital avenç farà néixer un proletariat revolucionari en aquells països que promourà la llibertat política necessària per un ràpid triomf del moviment socialista; i finalment, quant que l’expansió colonial i la conquesta de nous mercats són necessaris per la perllongació de la vida del capitalisme, la prevenció de l’expansió colonial i la pèrdua de mercats pels països capitalistes desenvolupats, com Anglaterra, hi fa precipitar les crisis econòmiques, i dóna doncs un impuls a les idees revolucionàries i ajuda a escurçar el període requerit per a desenvolupar els països endarrerits i preparar així les condicions econòmiques necessàries pel nostre triomf.

Aquesta és la nostra posició. En argumentar a partir d’aquestes premises sostenim que com Anglaterra és el país capitalista més desenvolupat d’Europa, cada nova conquesta de territori pels seus exèrcits, cada esfera d’influència adquirida pels interessos dels seus comerciants, és un plaç més afegit a la vida de la societat capitalista; i que cada mercat perdut, cada esfera d’influència caputada pels enemics no capitalistes d’Anglaterra, escurça la vida del capitalisme en ajudar el desenvolupament dels països reaccionaris, i fa retreure a la població industrial socialment conservadora d’Anglaterra.

El camarada Hyndman proclama que ens hem d’oposar a Rússia perquè la seua gent és governada despòticament, i que hem de ser favorables a Anglaterra degut a que la seua gent és políticament lliure. Però aquest és el raonament d’un polític radical, no l’anàlisi desapassionat d’història contemporània que tenim dret a esperar d’un economista i socialista de la reputació de Hyndman. El nostre comarada aviat s’oblida d’aplicar aquella filosofia materialista de la història que ell mateix ha fet tant per popularitzar en la seva versió marxiana, és a dir, que el sistema econòmic de qualsevol societat és la base de tota la resta d’aquella societat – inclosa la seva superestructura polític. Si ho apliqués, s’adonaria que la llibertat política d’Anglaterra ha nascut del seu capitalisme. La seua classe capitalista requeria una classe d’esclaus assalariats que tinguessin llibertat de moviments que els fes disponibles immediatament a qualsevol exigència del capitalisme. Per aconseguir aquesta llibertat absoluta de migració s’havia de crear un moviment polític que permetés a la classe capitalista el trencament dels lligams de la servitud del treballador. Un cop aconseguit això la concentració capitalista dels treballadors en els grans centres de població donà al proletariat els nombre i les oportunitats d’organització requerides per completar el treball de les concessions polítiques. Així les necessitats econòmiques del capitalisme sempre i arreu engendren mesures de llibertat política per als seus esclaus.

Rússia no és encara un país capitalista, i per tant la seua gent està doblegada sota el jou d’un autòcrata. Això és dir tan sols que la seua classes capitalista encara no és prou forta per forçar el govern a dictar lleis que establesquen les condicions més adients pel desenvolupament capitalista. Però qualsevol avenç de Rússia cap a l’expansió colonial reforça aquella classe capitalista i en fer això hi alimenta la classe treballadora revolucionària. D’altra banda, si els desitjos del camarada s’haguessen acomplert el capitalisme rus quedaria compromés en el seu creixement, i el malcontentament d’aquell país, mancat de condicions capitalistes, es resoldria en un moviment purament agrari. El proletariat revolucionari continuaria nonat.

Expulseu Rússia de Polònia! Per tots els mitjans! Previngueu la seua extensió cap Europa! certament; però afavoriu la seua extensió i que adquiresca nous mercats a Àsia (per damunt d’Anglaterra si cal) si voleu que el capitalisme es precipite cap a la seua mort.

Es podria apuntar que la nostra nacionalitat irlandesa juga una paper important en formar aquesta concepció de política internacional exposada a dalt. No ens declaram culpables, però tot i que ho fóssem l’objecció seria pueril. Com a socialistes basam la nostra política en la lluita de classes dels treballadors, perquè sabem que el propi interès dels treballadors segueix el nostre camí. Que de vegades ens basam en aquest propi interès no afecta la correcció de la nostra posició. De manera similar el simple fet que el sentiment antibritànic innat (i sovint poc raonat) d’un patriota xovinista irlandès l’impulsa a la mateixa conclusió a la que hem arribat com a resultat dels nostres estudis econòmics no ens arronsa de proclamar la nostra posició, sinó que més aviat ens porta a felicitar-nos perquè la nostra propaganda serà més fàcil a causa d’aquesta identitat d’ànim no gaire comuna, i a conseqüència de la qual estimem la forta i irreconciliable hostilitat entre l’imperialisme anglès i el socialisme.

El Partit Republicà Socialista Irlandès fou fundat a Dublin el maig del 1896. Sis treballadors assistiren al seu neixement. Els fundadors eren pobres, com la resta de la llur classe, i eren del tot allunyats de totes aquelles coses que se suposa que són essencials per reeixir. No tenien premsa de cap mena, la llur propaganda se suposava que, en general, seria hostil a les idees religioses de la majoria de la població, no se’ls hi havia unit cap nom gran o famós, havien de comptar amb la forta oposició de tots els partits organitzats que defensen els interessos de les classes propietaris, els llurs adversarien tenien més sobirans per esmerçar en el treball polític que no pas ells coures, eren en un país industrialment subdesenvolupat, i en un país on la llibertat política no s’havia assolit del tot, i on, per tant, la missió política del liberalisme o dels reformadors de les classes intermèdies no s’havia exhaurida—en resum, tenien uns impediments com cap altre partit no els ha tingut mai en aquest país; odiats pel govern, sota la malfiança de la gent, en poques paraules se’ls veia com els ismaïlites de la vida política d’Irlanda.

Però aquesta petita banda de pioners es dedicaren de tot cor a la feina, i malgrat tots els desànims i els rebuigs sembraren les llavors de la revolta socialista de la classe obrera en els solcs de malcontentament arats pel sistema social capitalista. Avui poden mirar enrere la feina amb orgull. Enlloc, és cert, no han aconseguit encara d’aplegar al llur costat aquella majoria necessària per situar el candidat del llur partit, el SRP, en els escons dels elegits—aquest triomf de fet no se’ls ha concedit encara—però seria certament molt ignorant o molt presumptuós qui provàs de considerar les possibilitats de la situació política de Dublín i deixàs de banda aquest petit partit combatiu. En les eleccions tot just celebradess’emeteren vuit-cents vots pel socialisme en els dos únics districtes d’aquesta ciutat on el nostre finançament ens permeté de participar. Aquests vots no foren emesos per ambiguts candidats «laboristes» de llet-i-aigua, sinó per candidats d’un partit que en mig del brogit i la tempesta de la lluita instruí els seus porta-estandards a refusar la signatura del plec de compromís de l’òrgan electoral laborista, i de resistir o caure amb tot l’esperit i valor de la seua política revolucionària.

Aquests 800 vots foren emesos pel socialisme malgrat una campanya de calúmnia d’infàmia inigualable, malgrat el fet que els terrors solemnes de la religió s’invocaren en benefici dels candidats capitalistes, malgrat la violació més desvergonyida dels nostres adversaris de l’esperit de la Llei Contra les Pràctiques Corruptes, i malgrat el boicot de la premsa. Cap altre partit mai no ha tingut un llast tan gran per elevar-se com a força reconeguda en la vida política; cap altre partit no hauria aconseguit surar amb un pes tan gran de forma tan reeixida. Quin és el secret del meravellós progrés d’aquest partit? El secret no rau en la personalitat dels dirigents, ni en la capacitat dels propagandistes; rau en el fet que tota la propaganda i la doctrina d’aquesta partit es basava, des del principi, en la lluita de classes—en el reconeixement del fet que la lluita entre els qui tenen i els qui no tenen era el factor que controla la política i en emprar aquest poder per transferir la propietat dels mitjans de vida, és a dir, de la terra i de la maquinària de producció, de les mans d’individus privats a la comunitat, de la propietat individual a la propietat social o pública.

Aquest partit tenia en contra d’ell totes les forces organitzades de la societat—d’una societat fundada en l’expoli, però tenia al seu costat una força latent més poderosa que totes elles, els interessos materials de la classe obrera. El reconeixement desvetllat d’aquests interessos materials ens ha dut lluny; ens durà en triomf fins al final.