En tots els països del món on el socialisme hi ha arrelat els seus defensors es troben amb l’objecció que llurs doctrines són “apatriòtiques”, que el socialisme és una idea forastera. Ja siga a Irlanda, Alemanya, França, Amèrica, Anglaterra, Rússia, Itàlia o a qualsevol altre país trobem que els enemics del socialisme insisteixen sobre aquest tema, el caràcter antipatriòtic del moviment socialista. Cal, per tant, que examinem i analitzem aquesta teoria per tal de trobar sobre què es fonamenta, com és que en països tan àmpliament separats el moviment socialista es troba amb una objecció gairebé idèntica – tan a la conservadora Irlanda com a la cosmopolita Amèrica. No ens cal anar gaire lluny en la nostra anàlisi. És un axioma acceptat per tots els socialistes que la classe dirigent industrial sempre serà la classe dirigent política, i també dominarà totes les altres formes de vida i àmbits de pensament.
Que fins no arribe l’època de la revolució els interessos de la classe que controla la maquinària dominant de producció posarà el color i donarà forma a tot el pensament i les institucions de la societat en general; i farà que tot el que servisca aquests interessos semble “patriòtic”, “nadiu” i profundament “irlandès” o “americà” o de la nacionalitat que siga la classe propietària. I de manera similar titllarà de “forastera”, “antipatriòtica”, “no-irlandesa” o “no-americana” tot allò que faça flaire de perill per a la classe propietària. En altres paraules la classe propietària sempre i a tot arreu s’arroga el dret exclusiu d’ésser considerada la Nació, i en basar-se en aquest dret insisteix que les lleis de la terra han d’ésser-hi a les seves mans per donar-les forma i administrar-les d’acord amb els seus propis interessos, que, com ens informa amablement, són els interessos superiors de la nació.
Aquesta és una característica de les classes propietàries d’arreu, fins i tot quan no són una classe dirigent. L’agitació de la Land League a Anglaterra, i en menor grau l’actual agitació de la Land, exemplifiquen aquest tret. L’agitació de la Land League se centrava en la lluita dels arrendataris per unes millors condicions d’arrendament. Era primàriament una pugna entre l’arrendatari i el terratinent.
El treballador agrícola no es veia afectat i de fet invariablement rebia millor tracte del terratinent que del pagès arrendatari (fenian); la població urbana no hi té interessos directe en l’afer, els obrers urbans no eren considerats en els Land Bills; totes les classes mercantils, industrials i professionals sabien que quedarien fora dels objectius de les negociacions entre terratinents i arrendataris, alhora veien que els arrendataris s’organitzaven políticament i econòmica, i per damunt de tot esdevenien conscients de la seva classe, és a dir conscient de la identitat de llurs interessos de classe, i reeixen en imprimir el caràcter de llur moviment sobre tota la vida d’Irlanda.
La lluita de cada pagès esdevingué una lluita nacional irlandesa, cada pagès que refusava de pagar la renda era idealitzat com un patriota combatent, no pel seu propi bé, sinó pel del seu país, cada pagès desallotjat era aclamat com a màrtir pel seu país; si un home prenia un mas desallotjat no era un simple aprofitat o un esquirol, sinó un traïdor a “Irlanda”, i tota persona que li parlàs, o que l’ajudàs a alimentar-se, vestir o allotjar-se era també un enemic d’Irlanda, un traïdor a la seva terra de neixement, un Judas o un Diarmuid Mac Murchadha. Així els pagesos arrendataris dominaven el pensament del país i feren de la lluita d’una classe pels seus drets sinònim de la idea de patriotisme irlandès.
Ara no ho assenyalem per tal de denunciar-ho. Al contrari considerem que els pagesos actuaren encertadament segons llurs interessos. Però ho assenyalem per emfasitzar la nostra posició que qualsevol acte o doctrina polític particulars és patriòtica o antipatriòtica en la proporció exacta amb la que serveix els interessos de la classe que aleshores controla el poder polític. Els pagesos irlandesos denunciaren com antipatriòtics tot allò que no va servir llurs interessos de classe, – incloent-hi fins i tot les demanda de vivenda pels treballador; deixeu que la classe treballadora irlandesa es pose al capdavant i comprovareu que la sinceritat del patriotisme de tothom serà la devoció als interessos del treball. Als ulls del pagès cap onejada de banderes verdes podia fer un patriota dels qui s’havia aprofitat d’un desallotjament: deixeu que els obrers apliquen la mateixa prova i consideraran enemics d’Irlanda tots els que creguen en la subjecció del treball al capital – consideraran traïdors a aquest país tots els que viuen de l’explotació del treball irlandès.
Per la classe treballadora mundial la lliçó és també clara. En tots els països el socialisme és foraster, antipatriòtic i continuarà així fins que la classe treballadora se salve en fer del socialisme la força política dominant.
Llavors els interessos de la classe treballadora hi dominaran i el patriotisme de tothom serà valorat pels serveis i la devoció a aquests interessos, de forma que el socialisme serà patriòtic i nadiu a tot arreu, i els defensors de la propietat capitalista seran els antipatriòtics.
Per la llur agressivitat i intolerància les classes propietàries aixequen els principis de la supremacia capitalista a la dignitat de salvaguardes nacionals; a mesura que la classe treballadora infonga a la seva organització política la mateixa agressivitat i intolerància comandarà el succés que mereix, i farà del socialista l’únic ciutadà bo i lleial.
James Connolly
(Unpatriotic? «Workers’ Republic», maig de 1903)

El moviment proletari, en la seua fase actual, tendeix a realitzar una revolució en l’organització de les coses materials i de les forces físiques; els seus trets característics no poden ésser els sentiments i les passions difusos en la massa i que sotmeten la voluntat de la massa; els trets característics de la revolució proletari sols poden cercar-se en el partit de la classe obrera, en el partit comunista, que existeix i s’hi desenvolupa en tant que és l’organització disciplinada per la voluntat de fundar un estat, per la voluntat de donar una sistematizació proletària a l’ordenament de les forces físiques existents i de posar les bases de la llibertat popular.
 

L’obrer a la fàbrica té funcions merament executives. No segueix el procés general del treball i de la producció; no és un punt que es mou per crear una línia; és una punxa clavada en un lloc determinat i la línia resulta de reseguir les punxes que una voluntat estranya ha disposat d’acord amb els seus fins. L’obrer tendeix a dur aquesta seua forma d’ésser a tots els ambients de la seua vida; s’hi adapta fàcilment, per a tot, a l’ofici d’executir material, de “massa” guiada per una voluntat estranya a la seua; és intel·lectualment dropo, no sap i no vol preveure res més que l’immediat, per això li manca tot criteri en la tria dels seus caps i es deixa il·lusionar fàcilment per les promeses; vol creure que pot obtindre sense una gran esforç de part seua i sense haver de pensar massa.

El partit comunista és l’instrument i la força històrica del procés de profund alliberament pel qual l’obrer d’executor esdevé iniciador, de massa esdevé cap i guia, de braç esdevé cervell i voluntat; en la formació del partit comunista s’hi pot copsar la llavor de la llibertat que tindrà el seu desenvolupament i la seua plena expansió després que l’estat obrer haurà organitzat les condicions materials necessàries.

El partit comunista, si bé com a mera organització es revela com a forma particular de la revolució proletària. Cap revolució del passa ha conegut partits; aquests neixen després de la revolució burgesa i es descomposen en el terreny de la democràcia parlamentària. També en aquest camp es verifica la idea marxista que el capitalisme crea forces que després no reïx a dominar.

Els partits democràtics servien per assenyalar els homes polítics de vàlua i per fer-los triomfar en la competència política; avui els homes de govern els col·loca la banca, els grans diaris, les associacions industrials; els partits es descomposen en una multiplicitat de fragments personals.

El partit comunista, en sorgir de les cendres dels partits socialistes, repudia els seus orígens democràtics i parlamentaris i revela els seus caràcters essencials que són originals en la història: la revolució russa és la revolució realitzada pels homes organitzats en el partit comunista, que en el partit s’han plasmat en una personalitat nova, han adquirit nous sentiments, han realitzat una vida moral que tendeix a esdevindre consciència universal i fi per tots els homes.

Els partits polítics són el reflex i la nomenclatura de les classes socials. Sorgeixen, es desenvolupen, es descomposen, es renoven, segons que els diversos estrats de les classes socials en lluita assumeixen posicions d’importància històrica real, que veuen radicalment mutades les llurs condicions d’existència i de desenvolupament, que adquireixen una major i més clara consciència d’ells i dels llurs propis interessos vitals.

En l’actual període històric i com a conseqüència de la guerra imperialista que ha canviat profundament l’estructura de l’aparell nacional i internacional de producció i de bescanvi, ha esdevinguda característica la rapidesa amb la qual es desenvolupa el procés de dissociació dels partits polítics tradicionals, nascuts en el terreny de la democràcia parlamentària, i del sorgiment de noves organitzacions polítiques: aquest procés general obeeix a una profunda lògica implacable, basada en l’afebliment de les velles classes i de les velles files i per vertiginosos traspassos d’una condició a una altra d’estrats sencers de la població de tot el territori de l’estat, de tot el territori del domini capitalista.

El partit socialista es diu seguidor de les doctrines marxistes; el partit hauria de tindre, doncs, en aquestes doctrines, una brúixola per orientar-se en l’embolic dels esdeveniments, hauria de posseir aquella capacitat de previsió històrica que caracteritza els seguidors intel·ligents de la dialèctica marxista, hauria de tindre un pla general d’actuació, basat en aquesta previsió històrica, i de tindre l’oportunitat de llençar a la classe obrera en lluita mots d’ordre clars i precisos; contràriament el partit socialista, el partit seguidor del marxisme a Itàlia, s’exposa, com el partit popular, com el partit de les classes més endarrerides de la població italiana, a totes les pressions de les masses i es mou i es diferencia quan ja les masses s’han posicionat i diferenciat. En veritat aquest partit socialista, que es proclama guia i mestre de les masses, no és res més que pobre notari que registra les operacions realitzades espontàniament per les masses; aquest pobre partit socialista, que es proclama cap de la classe obrera, no és res més que l’impedimenta de l’exèrcit proletari.

Si aquest estrany procedir del partit socialista, si aquesta forassenyada condició del partit polític de la classe obrera no ha provocat fins ara una catàstrofe, és perquè en mig de la classe obrera, en les seccions urbanes del partit, en els sindicats, en les fàbriques, en els pobles, existeixen grups enèrgics de comunistes conscients de la llur funció històrica, enèrgics i astuts en l’acció, capaços de guiar i d’educar les masses locals del proletariat; és perquè existeix potencialment, en el si del partit socialista, un partit comunista al qual no li manca més que l’organització explícita, la centralització i una seua disciplina per desenvolupar-se ràpidament, conquerir i renovar l’estructura del partit de la classe obrera, donar una nova direcció a la Confederació General del Treball i al moviment cooperatiu.

El problema immediat d’aquest període, que succeeix a la lluita dels obrers metal·lúrgics i precedeix al congrés en el qual el partit ha d’assumir un posicionament seriós i precís davant la Internacional Comunista, és precisament el d’organitzar i centralitzar aquestes forces comunistes ja existents i operants.

El partit socialista, de dia en dia, amb una rapidesa fulminant, es descomposa i va cap a la fallida; les tendències en un brevíssim espai de temps, ja han adquirida una nova configuració; posats davant la responsabilitat de l’acció històrica i a l’urgent decisió sobre l’adhesió a la internacional comunista, els homes i els grups, s’agiten, es mouen; l’equívoc centrista i oportunista s’ha apoderat d’una part de la direcció del partit, i ha dut turbidesa i confusió a les seccions.

Deure dels comunistes, en aquesta general davallada de les consciències, de les fidelitats, de la voluntat, en aquest domini de baixeses, de vileses, de fatalismes és el d’unir-se fortament en grups, d’afiancar-se, d’atendre’s prests als mots d’ordre que veuran llençats. Els comunistes sincers i desinteressats, sobre la base de les tesis aprovades pel II Congrés de la III Internacional, sobre la base de la lleial disciplina a la suprema autoritat del moviment obrer mundial, hauria de desenvolupar la feina necessària perquè, en el temps més breu possible, es constituesca la fracció comunista del partit socialista italià, que, pel bon nom del proletariat italià, ha d’esdevindre, en el Congrés de Florència, de nom i det, partit comunista italià, secció de la III Internacional Comunista; perquè la fracció comunista es constuesca amb un aparell directiu orgànic i fortament centralitzat, amb articulacions disciplinades pròpies en tots els ambients on treball, es reuneix i lluita la classe obrera, amb un complex de serveis i d’instruments pel control, per l’acció, per la propaganda que la posen en condicions de funcionar i de desenvolupar-se a partit d’avui com un veritable i propi partit.

Els comunistes, que en la lluita metal·lúrgica han salvat, amb la llur energia i el llur esperit d’iniciativa, d’un desastre la classe obrera, han d’unir-se fins a les darreres conclusions de la llur posició i de la llur acció: salvar l’estructura primordial (reconstruint-la) del partit de la classe obrera, donar al proletariat italià el partit comunista que siga capaç d’organitzar l’estat obrer i les condicions per l’adveniment de la societat comunista.

Un problema s’imposa avui damunt tot socialista que sente viu el sentit de la responsabilitat històrica que incumb a la classe treballadora i al partit que de la missió d’aquesta classe representa la consciència crítica i operant. Com dominar les immenses forces socials que la guerra ha desencadenat? Com disciplinar-lo i donar-li una forma política que continga en si la virtut de desenvolupar-se normalment, d’integrar-se contínuament, fins a esdevindre l’ossamenta de l’estat socialista que encarnarà la dictadura del proletariat? Com soldar el present per l’esdevindor, amb la satisfacció de les urgents necessitats del present i amb el treball útil per crear i “anticipar” l’esdevenidor?

Aquest escrit vol ésser un estímul per pensar i per actuar; vol ésser un convit als obrers millor i més conscients perquè reflectesquen i, cadascú en l’esfera de la pròpia competència i de la pròpia actuació, col·laboren a la solució del problema, per fer convergir en aquests termes l’atenció dels companys i de les associacions. Tan sols d’una feina comuna i sòlida d’aclariment, de persuasió i d’educació recíproca neixerà l’acció concreta de construcció.

L’estat socialista existeix ja potencialment en els instituts de vida social característics de la classe treballadora explotada. Vincular entre ells aquests instituts, coordinar-los i subordinar-los a una jerarquia de competències i de poders, centralitzar-los fortament, per bé que amb el respecte de les necessàries autonomies i articulacions, suposa crear ja des d’ara una veritable i pròpia democràcia obrera, en contraposició eficient i activa amb l’estat burgès, preparada ja des d’ara per substituir l’estat burgès en totes les seues funcions essencials de gestió i de domini del patrimoni nacional.

El moviment obrer és avui dirigit pel Partit socialista i per la Confederació del Treball; però l’exercici del poder social del Partit i de la Confederació actua, per a la gran massa treballadora, indirectament, per la força del prestigi i d’entusiasme, per pressió autoritària, per pròpia inèrcia.

L’esfera de prestigi del Partit s’amplia quotidianament, arriba a estrats populars fins ara inexplorats, suscita consens i desig de treball aprofitadament per l’arribada del comunisme en grups i individus fins ara absents de la lluita política. Cal donar una forma política i una disciplina permanent a aquestes energies desordenades i caòtiques, absorbir-les, composar-les i potenciar-les, fer de la classe proletària i semiproletària una societat organitzada que s’eduque, que agafe experiència, que adquiresca una consciència responsable dels deures que incumben a les classes arribades al poder de l’estat.

El Partit socialista i els sindicats professionals no poden absorbir tota la classe treballadora, més que a través d’una feina d’anys i de dècades. Aquests no s’identifiquen immediatament amb l’estat proletari; en les repúbliques comunistes de fet continuen a subsistir independentment de l’estat, com instituts de propulsió (el Partit) o de control i de realització parcial (els sindicats).

El Partit ha de continuar com l’òrgan d’educació comunista, la llar de foc de la fe, el dipositari de la doctrina, el poder suprem que harmonitza i condueix a la meta les forces organitzades i disciplinades de la classe obrera i camperola. De fet per desenvolupar rígidament aquest seu ofici, el Partit no pot tancar les portes a la invasió de nous adherents, no habituats a l’exercici de la responsabilitat i de la disciplina.

Però la vida social de la classe treballadora és rica en instituts, s’articula en múltiples activitats. Cal que aquests instituts i aquestes activitats es desenvolupen de fet, s’organitzen globalment, es vinculen en un sistema vast i àgilment articulat que absorbesca i discipline tota la classe treballadora. El taller amb les seues comissions internes, els cercles socialistes, les comunitats camperoles, són els centres de vida proletària on cal treballar directament. Les comissions internes són òrgans de democràcia obrera que cal alliberar de les limitacions imposades pels emprenedors, i on cal infondre vida nova i energia.

Ara les comissions internes limiten el poder del capitalista en la fàbrica i desenvolupen funcions d’àrbitre i de disciplina. Desenvolupades i enriquides, haurien d’ésser demà els òrgans de poder proletari que substitueix el capitalista en totes les seues funcions útils de direcció i d’administració. Ja des d’ara els obrers haurien de procedir a les eleccions de grans assemblees de delegats, triats entre els companys millor i més conscienciats, sota el mot d’ordre: “Tot el poder de la fàbrica als comitès de fàbrica”, coordinat amb l’altre: “tot el poder de l’estat als consells obrers i camperols”. Un gran camp de propaganda concreta revolucionària s’obriria pels comunistes organitzats en el Partit i en els cercles de districte.

Els cercles, d’acord amb les seccions urbanes, haurien de fer un cens de les forces obreres de la zona, i esdevindre la seu del consell de districte dels delegats de fàbriques, el gangli que lliga i centralitza totes les energies de la regió. Els sistemes electorals podrien variar segons les dimensions de les fàbriques: caldria cercar però de fer elegir un delegat cada 15 obrers dividits per categoria (com es fa a les fàbriques angleses), per arribar, amb eleccions graduals, a un comitè de delegats de fàbrica que comprenga representants de tot el treball (obrers, empleats, tècnics).

En el comitè de districte s’hauria de tendir a incoporar delegats de les altres categories de treballadors que habiten en el districte: cambrers, traginers, tramviaires, ferroviaris, escombriaires, empleats, privats, encarregats, etc. El comitè de districte hauria d’ésser l’emanació de tota la classe treballadora que habita en la regió, emanació i legítima i autosuficient, capaç de fer respectar una disciplina, investida del poder, espontàniament delegat, i d’ordenar la fi immediata i integral de tot el treball en tota el districte. Els comitès de districte s’amplien en comissariats urbans, controlats i disciplinats pel Partit socialista i per les federacions d’oficis.

Aital sistema de democràcia obrera (integrat amb organitzacions equivalents de camperols) donaria una forma i una disciplina a les masses, seria una magnífica escola d’experiència política i administrativa, enquadraria les masses fins al darrer home, per habituar-lo a l’esforç i a la perseverància, per habituar-lo a considerar-se com un exèrcit en campanya que necessita d’una fera cohesió que no vol ésser destruït i reduït a l’esclavatge. Tota fàbrica construiria un o més regiments d’aquest exèrcit, amb els seus caps, amb els seus serveis d’enllaç, amb la seua oficialitat, amb el seu estat major, poders delegats per elecció lliure, no imposats autoritàriament. A través de comicis, fets a l’interior de la fàbrica, amb l’obra incessant de propaganda i de persuasió desenvolupada pels elements més conscients, s’obtindria una transformació radical de la psicologia obrera, es deixaria la massa millor preparada i capaç d’exercir el poder, es difondria una consciència dels deures i dels drets del company i del treballador, concreta i eficient perquè es genera espontàniament de l’experiència viva i històrica.

Ho hem dit ja: aquests curts apunts es proposen tan sols d’estimular el pensament i l’acció. Cada aspecte del problema mereixeria un vast i profund tractament, delucidacions, integracions subsidiàries i coordinades. Però la solució concreta i integral dels problemes de vida socialista sols pot donar-se a amb la pràctica comunista: la discussió en comú, que modifica simpàticament les consciències unificant-les i colmant-les d’entusiasme actiu. Dir la veritat, arribat ensems a la veritat, és realitzar una acció comunista i revolucionària.

La fórmula “dictadura del proletariat” ha de deixar d’ésser tan sols una fórmula, una ocasió per lliurar fraseologia revolucionària. Qui vol el fi, també n’ha de voler els mitjans. La dictadura del proletariat és la instauració d’un nou estat, típicament proletari, on hi conflueixen les experiències institucionals de la classe oprimida, on la vida social de la classe obrera i camperol esdevé un sistema difús i fortament organitzat.

Aquest estat no s’improva: els comunistes bolxevics russos treballen des de fa vuit mesos per difondre i concretar el mot d’ordre: tot el poder als soviets, i els soviets eren coneguts entre els obrers russos des del 1905. Els comunistes han de fer de l’experiència russa un tresor i economitzar temps i treball: l’obra de reconstrucció demanarà un cert temps i un cert treball, que cada dia i cada acte caldria destinar-hi.

Benvolgut company*:
Finalitzo aquestes notes en viatge per Àfrica, animat pel desig d’acomplir, tot i que tardanament, la meva promesa. Voldria fer-ho tractant el tema del títol. Crec que podria ser interessant pels lectors uruguaians.
És habitual sentir de boca dels portant-veus capitalistes, com a argument en la lluita ideològica contra el socialisme, l’afirmació que aquest sistema social o el període de construcció del socialisme al que hi estem abocats, es caracteritza per l’abolició de l’individu en benefici de l’Estat. No pretendré refutar aquesta afirmació des d’una base merament teòrica, sinó establir els fets tal i com es viuen a Cuba i afegir comentaris de caire general. Primer descriuré a grans trets la història de la nostra lluita revolucionària abans i després de la presa del poder.
Com és sabut, la data precisa en la que s’iniciaren les accions revolucionàries que culminaren el primer de gener de 1959, fou el 26 de juliol de 1953. Un grup d’homes dirigits per Fidel Castro atacà la matinada d’aquell dia el quarter de Moncada, a la província d’Orient. L’atac fou un fracàs, el fracàs es transformà en desastre i els supervivents acabaren empresonats, per reiniciar, després de ser amnistiats, la lluita revolucionària.
Durant aquest procés, en el qual tan sols hi havia gèrmens de socialisme, l’home era un factor fonamental. En ell s’hi confiava, individualitzat, específic, amb nom i cognom, i de la seva capacitat d’acció en depenia el triomf o el fracàs del fet encomanat.
Arribà l’etapa de la lluita guerrillera. Aquesta es desenvolupà en dos ambients diferents: el poble, massa encara adormida a qui calia mobilitzar i la seua avantguarda, la guerrilla, motor impulsor de la mobilització, generador de consciència revolucionària i d’entusiasme combatiu. Fou aquesta avantguarda l’agent catalitzador, qui creà les condicions subjectives necessàries per a la victòria. També en ella, en el marc del procés de proletarització del nostre pensament, de la revolució que s’operava en els nostres hàbits, en les nostres ments, l’individu fou el factor fonamental. Cadascú dels combatents de la Sierra Maestra que assolís algun grau superior en les forces revolucionàries, té una història de fets notables en el seu haver. En base a aquests assolia els seus graus.
Fou la primera època heroica, en la que es disputaven per assolir un càrrec de major responsabilitat, de major perill, sense cap altra satisfacció que l’acompliment del deure. En el nostre treball d’educació revolucionària, hi tornam sovint sobre aquest alliçonador tema. En l’actitud dels nostres combatents s’albira l’home del futur.
En altres oportunitats de la nostra història es repetí el fet de l’entrega total a la causa revolucionària. Durant la Crisi d’Octubre o en els dies del cicló Flora, vam veure actes de valentia i sacrifici excepcionals realitats per tot un poble. Trobar la fòrmula per a perpetuar en la vida quotidiana aquesta actitud heroica, és una de les nostres tasques fonaments des del punt de vista ideològic.
El gener del 1959 s’establí el govern revolucionari amb la participació en ell de diversos membres de la burgesia entreguista. La presència de l’Exèrcit Rebel constituïa la garantia del poder, com a factor fonamental de força.
Es produiren de seguida contradiccions serioses, resoltes, en primera instància, el febrer del ’59, quan Fidel Castro assumí el càrrec de primer ministre i de cap de govern. Culminava el procés el juliol del mateix any, en renunciar el president Urrutia davant la pressió de les masses.
Apareixia en la història de la Revolució Cubana, ara amb caràcter nítids, un personatge que es repetirà sistemàticament: les masses.
Aquest ens multifacètic no és, com es pretén, la suma d’elements de la mateixa categoria (reduïts a la mateixa categoria, a més, pel sistema imposat), que actua com un mans ramat. És veritat que segueix sense vacil·lar als seus dirigents, fonamentalment a Fidel Castro, però el grau en el que ell s’ha guanyat aquesta confiança respon precisament a la interpretació cabal dels dessitjos del poble, de les seves aspiracions, i a la lluita sincera per l’acompliment de les promeses fetes.
Les masses participaren en la reforma agrària i en la tasca difícil de l’administració de les empreses estatals; passà per l’experiència heroica de Playa Girón; es forjà en les lluita contra les diferentes bandes de bandolers armades per la CIA; visqué una de les definicions més importants dels temps moderns a la Crisi d’Octubre i continua avui treballant en la construcció del socialisme.
Observades les coses des d’un punt de vista superficial, podria semblar que tenen raó els que parlen de supeditació de l’individu a l’Estat, les masses realitzen amb entusiasme i disciplina inigualables les tasques que el govern fixa, ja siguin de caire econòmic, cultura, de defensa, esportiu, etcètera. La iniciativa sorgeix en general de Fidel o l’alt comandament de la revolució i és explicada al poble que la pren com a seva. Altres cops, experiències locals es prenen pel partit i el govern per a fer-ls generals, tot seguint el mateix procediment.
Malgrat tot, l’Estat de vegades s’equivoca. Quan es produeix una d’aquestes equivocacions, es nota una disminució de l’entusiasme col·lectiu per l’efecte d’una disminució quantitativa de cadascun dels elements que la formen, i el treball es paral·litza fins a quedar reduït a magnituds insignificants; és l’instant de rectificar. Així va succeir el març del 1962 davant d’una política sectària imposada al partit per Aníbal Escalante.
És evident que el mecanisme no basta per a assegurar una successió de mesures sensates i que hi manca una connexió més estructurada amb les masses. Hem de millorar-la durant el decurs dels pròxims anys però, en el cas de les iniciatives sorgides des dels estrats superiors del govern utilitzem per ara el mètode gairebé intuïtiu d’escoltar les reaccions generals davant el problemes plantejats.
Mestre en això és Fidel amb un mode particular d’integració amb el poble només pot apreciar-se en veure’l en acció. A les grans concentracions públiques s’observa una cosa semblant al diàleg de dos diapasons les vibracions dels quals provoquen altres de noves en l’interlocutor. Fidel i les masses comencen a vibrar en un diàleg d’intensitat creixent fins a assolir el clímax en un final abrupte, coronat pel nostre crit de lluita i victòria.
El difícil d’entendre, per a qui no visqui l’experiència de la revolució, és aquesta estreta unitat dialèctica existent entre l’individu i les masses, on tots dos s’interrelacionen i, a la seva vegada, les masses, com a conjunt d’individus, s’interrelacionen amb els dirigents.
En el capitalisme s’hi poden veure alguns fenòmens d’aquesta mena quan apareixen polítics capaços d’aconseguir la mobilització popular, però si no es tracta d’un autèntic moviment social, i en aquest cas no és completament lícit parlar de capitalisme, el moviment viurà el que la vida de qui l’impulsa o fins a la fi de les il·lusions populars, imposat pel rigor de la societat capitalista. En aquesta, l’home està dirigit per un fred ordenament que, habitualment, escapa al domini de la comprensió. L’exemplar humà, alienat, té un invisible cordó umbilical que el lliga a la societat en el seu conjunt: la llei del valor. Ella actua en tots els aspectes de la vida, va modelant el seu camí i el seu destí.
Les lleis del capitalisme, invisibles per al comú de les gents i cegues, actuen sobre l’individu sense que aquest se n’adoni. Només veu l’amplada d’un horitzó que sembla infinit. Així ho presenta la propaganda capitalista que pretèn extreure del cas Rockefeller —verídic o no—, una lliçó sobre les possibilitat d’èxit. La misèria que és necessària acumular per a que sorgeixi un exemple així i la suma de roïndats que comporta una fortuna d’aquesta magnitud, no apareixen en el quadre i no sempre és possible per a les forces populars aclarir aquests conceptes. (Hi pertocaria aquí la disquisició sobre com als països imperialistes els obrers van perdent el seu esperit internacional de classe sota l’influx d’una certa complicitat en l’explotació dels països dependents i com aquest fet, al mateix temps, lima l’esperit de la lluita de les masses en el propi país, però aquest és un tema que s’escapa de la intenció d’aquestes notes).
Tot i amb tot, es mostra el camí amb esculls que aparentment, un individu amb les qualitats necessàries pot superar per arribar a la meta. El premi s’albira a la llunyania; el camí és solitari. A més, és una cursa de llops: sols s’hi pot arribar sobre el fracàs dels altres.
Provaré, ara, de definir l’individu, actor d’aquest estrany i apassionat drama que és la construcció del socialisme, en la seva doble existència d’ésser únic i membre de la comunitat.
Crec que el més senzill és reconèixer la seva qualitat de no-fet, de producte no acabat. Les tares del passat es traslladen al present en la consciència individual i hi cal un treball continu per fer-les erradicar.
El procés és doble, d’una banda actua la societat amb la seva educació directa i indirecta, de l’altra, l’individu és sotmet a un procés conscient d’autoeducació.
La nova societat en formació ha de competir molt durament amb el passat. Això es fa sentir no només en la consciència individual en la que pesen els residus d’una educació sistemàticament orientada a l’aïllament de l’individu, sinó també pel propi caràcter d’aquest període de transició amb persistència de les relacions mercantils. La mercaderia és la cèl·lula econòmica de la societat capitalista; mentre existeixi, els seus efectes es faran sentir en l’organització de la producció i, conseqüentment, en la consciència.
En l’esquema de Marx es concebia el període de transició com el resultat de la transformació explosiva del sistema capitalista destrossat per les seves contradiccions; en la realitat posterior s’ha vist com es desprenen de l’arbre imperialista alguns països que constitueixen branques febles, fenòmen previst per Lenin. En aquestos, el capitalisme s’ha desenvolupat el suficient com per fer sentir els seus efectes, d’un mode o un altre, sobre el poble, però no són les seves pròpies contradiccions les qui, esgotades totes les possibilitats, fan saltar el sistema. La lluita d’alliberament contra un opressor extern, la misèria provocada per accidents estranys, com la guerra, les conseqüències de la qual fan recaure les classes privilegiades sobre els explotats, els moviments d’alliberament destinats a derrocar règims neocolonials, són els factors habituals de desencadenament. L’acció conscient en fa la resta.
En aquests països no s’ha produït encara una educació completa pel treball social i la riquesa està lluny d’arribar a les masses mitjançant el simple procés d’apropiació. El subdesenvolupament d’una banda i l’habitual fugida de capitals cap a països «civilizats» de l’altra, fan impossible un camí ràpid i sense sacrificis. Resta un gran espai per recòrrer en la construcció de la base econòmica i la temptació de seguir els camins trillats de l’interès material, com a palanca impulsora d’un desenvolupament accelerat, és molt gran.
Hi ha el perill de què els arbres no ens deixin veure el bosc. En perseguir la quimera de realitzar el socialisme amb l’ajuda de les armes mellades que ens va legar el capitalisme (la mercaderia com a cèl·lula econòmica, la rendabilitat, l’interès material individual com a palanca, etcètera), és pot arribar a un carreró sense sortida. I s’hi arriba després de recòrrer una llarga distància en la que els camins es creuen moltes vegades i on es difícil percebre el moment en que s’errà la ruta. Mentrestant, la base econòmica adaptada ha fet el seu treball de sapa sobre el desenvolupament de la consciència. Per a construir el comunisme, simultàniament amb la base material cal fer l’home nou.
D’això que sigui tant important escollir correctament l’instrument de mobilització de les masses. Aquest instrument ha de ser de caire moral, fonamentalment, sense oblidar una correcta utilització de l’estímul material, sobretot de natura social.
Com ja vaig dir, en moments de perill extrem és fàcil potenciar els estímuls morals; per a mantenir la seva vigència, és necessari el desenvolupament d’una consciència en la que els valors adquireixin categories noves. La societat en el seu conjunt s’ha de convertir en una escola gegantina.
Les grans línies del fenòmen són similars al procés de formació de la consciència capitalista en la seva primera època. El capitalisme arriba a la força, però, alhora, educa la gent en el sistema. La propaganda directa es realitza pels encarregats d’explicar l’ineluctabilitat d’un règim de classe, ja sigui d’origen diví o per imposició de la natura com a ens mecànic. Això aplaca les masses que es veuen oprimides per un mal contra el que no és possible la lluita.
A continuació ve l’esperança, i en això es diferencia dels anteriors règims de casta que no donaven cap sortida possible.
Per a alguns continuarà vigent encara la fòrmula de casta: el premi als obedients consisteix en arribar, després de la mort, a uns altres móns meravellosos on els bons són els premiats, amb el que segueix l’antiga tradició. Per d’altres, la innovació; la separació en classes és fatal, però els individus poden sortir de la que pertanyen mitjançant el treball, la iniciativa, etcètera. Aquest procés, i el d’autoeducació per al triomf, han de ser profondament hipòcrites: és la demostració interessada de què una mentida és veritat.
En el nostre cas, l’educació directa adquireix una importància molt més gran. L’explicació és convincent perquè és veritable; no precisa de subterfugis. S’exerceix mitjançant l’aparell educatiu de l’Estat en funció de la cultura general, tècnica i ideològica, per mig d’organismes com el Ministeri d’Educació i l’aparell de divulgació del partit. L’educació agarra en les masses i la nova actitud preconitzada va convertint-se en hàbit; les masses se la van fent seva i pressiona als qui no s’han educat encara. Aquesta és la forma indirecta d’educar les masses, tant poderosa com aquella altra.
Però el procés és conscient; l’individu rep contínuament l’impacte del nou poder social i sent que no està completament adeqüat a ell. Sota l’influx de la pressió que suposa l’educació indirecta, prova d’acomodar-se a una situació que sent justa i que la seva pròpia manca de desenvolupament l’ha impedit de fer-ho fins ara. S’autoeduca.
En aquest període de construcció del socialisme podem veure l’home nou que va naixent. La seva imatge no està encara acabada; no podria ser-ho mai ja que el procés va paral·lel al desenvolupament de noves formes econòmiques. Sense comptar els qui la seva manca d’educació els fa anar cap al camí solitari, a l’autosatisfacció de les seves ambicions, hi ha qui tot i que dins d’aquest nou panorama de marxa conjunta, tenen una tendència a caminar aïllats de les masses a qui acompanyen. L’important és que els homes van adquirint cada dia més consciència de la necessitat de la seva incorporació a la societat i, alhora, de la seva importància com a motors d’ella.
Ja no marxen completament sols, per camins apartats, cap a llunyanes esperances. Segueixen la seua avantguarda, constituïda pel partit, pels obrers avançats, pels homes avançats que caminen lligats a les masses i en estreta comunió amb elles. Les avantguardes tenen l’ull posat en el futur i en la seva recompensa, però aquesta no s’albira com a individual; el premi és la nova societat on els homes tindran característiques diferents: la societat de l’home comunista.
El camí és llarg i ple de dificultats. De vegades, en perdre la ruta, cal retrocedir; d’altres, per anar massa ràpid, ens apartem de les masses; en ocasions per fer-ho lentament, sentim proper l’alè dels que ens trepitjen els talons. En la nostra ambició de revolucionaris, provem de caminar tant ràpid com sigui possible, obrint camins, però sabem que hem de nodrir-nos de les masses i que aquestes només podran avançar més ràpid si l’animem amb el nostre exemple.
Tot i la importància que es donen als estímuls morals, el fet de que hi hagi una divisió en dos grups principals (excloent-hi, és clar, a la fracció minoritària dels que no participen, per una raó o una altra en la construcció del socialisme), indica la manca relativa de desenvolupament de la consciència social. El grup d’avantguarda és ideològicament més avançat que les masses; aquestes coneixen els valors nous, però insuficientment. Mentre en els primers es produeix un canvi qualitatiu que els permet anar al sacrifici en la seva funció d’avançats, els darrers només hi veuen a mitjes i cal sotmetre’ls a estímuls i pressions d’una certa intensitat; és la dictadura del proletariat que s’exerceix no només sobre la classe derrotada, sinó també individualment, sobre la classe victoriosa.
Tot això implica, pel seu èxit complet, la necessitat d’una sèrie de mecanismes, les institucions revolucionàries. En la imatge de les multituds en marxa cap al futur, encaixa el concepte d’institucionalització com el d’un conjunt armònic de canals, esglaons, represses, aparells ben engrassats que permetin aquesta marxa, que permetin la sel·lecció natural dels destinats a caminar a l’avantguarda i que adjudiquen el premi i el càstic als que complisquen o atempten contra la societat en construcció.
Aquesta institucionalitat de la Revolució encara no s’ha aconseguida. Cercam una cosa nova que permete la perfecta identificació entre el Govern i el conjunt de la comunitat, ajustada a les condicions peculiars de la construcció del socialisme i fugint al màxim dels llocs comuns de la democràcia burgesa, transplantats a la societat en formació (com les cambres legislatives, com a exemple). S’han fet algunes experiències dedicades a crear paulatinament la institucionalització de la Revolució, però sense gaire pressa. El fre major que hem tingut ha estat la por a que qualsevol aspecte formal ens separi de les masses i de l’individu, ens faci perdre de vista la darrera i la més important ambició revolucionària que és veure a l’home alliberat de la seva alienació.
No obstant la manca d’institucions, que s’ha de superar gradualment, ara les masses fan la història com a conjunt conscient d’individus que lluiten per una mateixa causa. L’home, en el socialisme, malgrat la seva aparent estandarització, és més complet; malgrat la manca del mecanisme perfecte per això, la seva possibilitat d’expressar-se i de fer-se sentir en l’aparell social és infinitament més gran.
Encara cal accentuar la seva participació conscient, individual i col·lectiva, en tots els mecanismes de direcció i de producció i lligar-la a la idea de la necessitat de l’educació tècnica i ideològica, de forma que senti com aquests processos són estretament interdependents i els seus avenços són paral·lels. Així aconseguirà la plena consciència del seu ésser social, que equival a la seva realització plena com a criatura humana, tallades totes les cadenes de l’alienació.
Això és traduirà concretament en la reapropiació de la seva natura a través del treball alliberat i l’expressió de la seva pròpia condició humana a través de la cultura i l’art.
Per tal que es desenvolupe la primera, el treball ha d’adquirir una nova condició; la mercaderia-home deixa d’existir i s’instal·la un sistema que otorga una quota per l’acompliment del deure social. Els mitjans de producció pertanyen a la societat i la màquina és només la trinxera on es compleix el deure. L’home comença a alliberar el seu pensament del fet enutjós que suposava la necessitat de satisfer les seves necessitats animals mitjançant el treball. Comença a veure’s reflectit en la seva obra i a comprendre la seva magnitud humana a través de l’objecte creat, del treball realitzat. Això ja no implica deixar una part del seu ésser en força de treball venuda, que ja no li pertany, sinó que significa una emanació d’ell mateix, un aport a la vida comuna on s’hi reflecteix; l’acompliment del seu deure social.
Fem tot el possible per donar-li al treball aquesta nova categoria de deure social i unir-lo al desenvolupament de la tècnica, d’una banda, el que donarà condicions per una major llibertat, i al treball voluntari d’una altra, basats en l’apreciació marxista de què l’home realment assoleix la seva plena condició humana quan produeix sense la compulsió de la necessitat física de vendre’s com a mercaderia.
És clar que encara hi ha aspectes coactius en el treball, fins i tot quan sigui necessari; l’home no ha transformat tota la coerció que el rodeja en reflexe condicionat de natura social i encara produeix, en molts casos, sota la pressió del medi (compulsió moral, com diu Fidel). Encara li manca aconseguir la completa recreació espiritual davant la seva pròpia obra, sense la pressió directa del medi social, però lligat a ell pels nous hàbits. Això serà el comunisme.
El canvi no es produeix automàticament en la consciència, com no es produeix tampoc en l’economia. Les variacions són lentes i no són rítmiques; hi ha períodes d’acceleració, altres de pausa i fins i tot, de retrocés.
Cal que considerem, a més, com apuntavem abans, que no estem davant el període de transició pur, tal i com el veia Marx a la Crítica del Programa de Gotha, sinó d’una nova fase no prevista per ell; el primer període de transició del comunisme o de la construcció del socialisme. Aquest es desenvolupa en mig de violentes lluites de classe i amb elements de capitalisme al seu si que enfosqueixen la comprensió racional de la seva essència.
Si a això s’afegeix l’escolasticisme que ha frenat el desenvolupament de la filosofia marxista e impedit el tractament sistemàtic del període, l’economia política del qual no s’ha desenvolupat, cal que convinguem en què encara estem a les beceroles i és precís dedicar-se a investigar totes les característiques primordials d’aquest abans d’elaborar una teoria econòmica i política de més gran volada.
La teoria que resulti donarà indefectiblement preeminència als dos pilars de la construcció: la formació de l’home nou i el desenvolupament de la tècnica. En tots dos aspectes ens queda molt per fer, però és menys perdonable l’endarreriment de la concepció de la tècnica com a base fonamental, ja que aquí no es tracta d’avançar a les palpentes sinó de seguir durant un bon tros el camí obert pels països més avançats del món. Per això Fidel remarca amb tanta insistència la necessitat de la formació tecnològica i científica de tot el nostre poble i més encara, de la seuaavantguarda.
En el camp de les idees que condueixen a activitats no productives, és més fàcil veure la divisió entre la necessitat material i espiritual. Des de fa molt temps l’home prova d’alliberar-se de l’alienació mitjançant la cultura i l’art. Mor diàriament les vuit i més hores en que actua com a mercaderia per a ressuscitar en la seva creació espiritual. Però aquest remei porta els gèrmens de la pròpia malaltia: és un ésser solitari que busca comunió amb la natura. Defensa la seva individualitat oprimida pel medi i reacciona davant les idees estètiques com a ésser únic l’aspiració del qual és romandre immaculat.
Es tracta només d’un intent de fuga. La llei del valor no és ja un simple reflex de les relacions de producció; els capitalistes monopolistes la rodejen d’un complicat engranatge que la converteix en una serva dòcil, fins i tot encara que els mètodes que emprin siguin purament empírics. La superestructura imposa una mena d’art en el que s’ha d’educar als artistes. Els rebels són dominats per la maquinària i només els talents excepcionals podran crear la seva pròpia obra. La resta es converteixen en assalariats avergonyants o són triturats.
S’inventa la investigació artística a la que es dóna com a definitòria de la llibertat, però aquesta «investigació» té els seus límits imperceptibles fins el moment de topar amb ells, val a dir, de plantejar-se els problemes reals de l’home i de la seva alienació. L’angúnia sense sentit o l’entreteniment vulgar constitueixen còmodes escapaments de la inquietud humana; es combat la idea de fer de l’art una arma de denúncia.
Si es respecten les lleis del joc s’aconsegueixen tots els honors; els que podria rebre un mico en fer giravoltes. La condició és no tractar d’escapar de la gàbia invisible.
Quan la Revolució prengué el poder es produí l’èxode dels completament domesticats; els altres, revolucionaris o no, veieren un nou camí. La investigació artística guanyà un nou impuls. Tot i amb tot, les rutes ja estaven més o menys traçades i el sentit del concepte fugida s’amagà rere la paraula llibertat. En els propis revolucionaris es mantingué sovint aquesta actitud, reflexe de l’idealisme burgès a la consciència.
A països que passaren per un procés similars es pretengué combatre aquestes tendències amb un dogmatisme exagerat. La cultura general es convertí gairebé en un tabú i es proclamà el summum de l’aspiració cultural, una representació formalment exacta de la natura, convertint-se aquesta, després, en una representació mecànica de la realitats social que es volia fer veure; la societat ideal, quasi sense conflictes ni contradiccions, que hom buscava crear.
El socialisme és jove i té falles.
Als revolucionaris ens manquen, tot sovint, els coneixements i l’audàcia intel·lectual necessàries per fer front a la tasca de desenvolupar un home nou per mètodes diferents als convencionals i els mètodes convencionals pateixen la influència de la societat que els creà. (Una altra vegada es planteja el tema de la relació entre forma i contingut). La desorientació és gran i els problemes de la construcció material ens absorveixen. No hi ha artistes de gran autoritat que, al seu torn, tinguin una gran autoritat revolucionària. Els homes del Partit han de prendre aquesta tasca i cercar l’assoliment de l’objectiu principal: educar el poble.
Es cerca llavors la simplificació, el que entén tot el món, que és el que entenen els funcionaris. S’anul·la l’autèntica investigació artística i es redueix el problema de la cultura general a una apropiació del present socialista i del passat mort (i per tant, no perillós). Així neix el realisme socialista sobre la base de l’art del segle passat.
Però l’art realista del segle XIX, també és de classe, més purament capitalista, potser, que aquest art decadent del segle XX, on es transparent l’angúnia de l’home alienat. El capitalisme en cultura ho ha donat tot i no queda d’ell res més que l’anunci d’un cadàver pudent en art, la seva decadència d’avui. Però, per què pretendre cercar en les formes congelades del realisme socialista l’única recepta vàlida? No s’hi pot oposar al realisme socialista «la llibertar», perquè aquesta encara no existeix i no existirà fins al desenvolupament complet de la nova societat; però que no es prentengui condemnar totes les formes d’art posteriors a la primera meitat del segle XIX des de la càtedra pontifícia del realisme a tota ultrança, car es cauria en un error proudhonià de retorn al passat, posant-li camisa de força a l’expressió artística de l’home que neix i es construeix avui.
Hi manca el desenvolupament d’un mecanisme ideològic cultura que permeti la investigació i arrenqui les males herbes, tant fàcilment multiplicable en el terreny adobat de la subvenció estatal.
Al nostre país, l’error del mecanicisime realista no s’ha donat, però sí un altre de signe contrari. I ha estat per no comprendre la necessitat de la creació d’un home nou, que no sigui qui representi les idees del segle XIX, però tampoc les del nostre segle decadent i morbós. És l’home del segle XXI qui hem de crear, malgrat que encara sigui una aspiració subjectiva i no sistematitzada. Precisament aquest és un dels punts fonamentals del nostre estudi i del nostre treball i en la mesura que aconseguim èxits concrets sobre una base teòrica, o que a l’inrevés, extreguem conclusions teòriques de caràcter ampli sobre la base de la nostra investigació concreta, haurem fet un aport valuós al marxisme-leninisme, a la causa de la humanitat. La reacció contra l’home del segle XIX ens ha portat la reincidència en el decadentisme del segle XX; no és una errada massa greu, però cal que la superem, so no volem obrir un ampli llit pel revisionisme.
Les grans multituds es van desenvolupament, les noves idees van assolint un impuls adequat al si de la societat, les possibilitats materials de desenvolupament integral d’absolutament tots els seus membres, fan molt més fructífera la seva tasca. El present és de lluita, el futur és nostre.
En resum, la culpabilitat de molts dels nostres intel·lectuals i artistes rau en el seu pecat original; no són autènticament revolucionaris. Podem provar d’injertar l’om perquè doni peres, però simultàniament cal plantar pereres. Les noves generacions arribaran lliures del pecat original. Les possibilitats de què apareguin artistes excepcionals seran major com més es vagi eixamplant el camp de la cultura i la possibilitat d’expressió. La nostra tasca consisteix en impedir que la generació actual, dislocada pels seus conflictes, es perverteixi i perverteixi a les noves. No hem de crear assalariats dòcils al pensament oficial ni «becaris» que visquin a l’empar del pressupost, que exercitin una llibertat entre cometes. Ja vindran els revolucionaris que recitin el cant de l’home nou amb l’autèntica veu del poble. És un procés que demana temps.
A la nostra societat hi juguen un paper el jovent i el Partit.
Particularment important és el primer, per ser l’argil·la maleable amb la que es pot construir l’home nou sense cap de les tares anteriors.
Rep un tracte d’acord amb les nostres ambicions. La seva educació és com més va més completa i no oblidem la seva integració al treball des dels primers moments. Els nostres becaris fan treball físic a les seves vacances o simultàniament amb l’estudi. El treball és un premi en determinats casos, un instrument d’educació en uns altres, mai un càstic. Neix una nova generació.
El Partit és una organització d’avantguarda. Els millors treballadors són proposats pels seus companys per a integrar-lo. Aquest és minoritat però de gran autoritat per la qualitat dels seus quadres. La nostra aspiració és que el Partit sigui de masses, però quan les masses hagin assolit el nivell de desenvolupament de l’avantguarda, és a dir, quan estiguin educats per al comunisme. I a aquesta educació va dirigit el treball. El Partit és l’exemple viu; els seus quadres han de dictar càtedres de laboriositat i de sacrifici, han de portar, amb la seva acció, les masses, cap al fi de la tasca revolucionària, la qual cosa implica anys de dura brega amb les dificultats de la construcció, els enemics de classes, les xacres del passat, l’imperialisme…
Voldria explicar ara el paper que juga la personalitat, l’home com a individu de les masses que fan la història. És la nostra experiència, no una recepta.
Fidel donà a la Revolució l’impuls als primers anys, la direcció, la tònica sempre, però hi ha un bon grup de revolucionaris que es desenvolupen en el mateix sentit que el màxim dirigent i una gran massa que segueix els seus dirigents perquè hi té confiança; i hi té fe, perquè ells n’han sabut interpretar els anhels.
No es tracta de quants quilograms de carn es menja o de quants cops l’any es pugui anar algú a passejar-se per la platja, ni de quantes coses boniques que venen de l’exterior es puguin comprar amb els salaris actuals. Es tracta, precisament, de què l’individu se senti més ple, amb molta més riquesa interior i amb molta més responsabilitat. L’individu del nostre país sap que l’època gloriosa que li toca viure és de sacrifici; coneix el sacrifici. Els primers el van conèixer a la Sierra Maestra i per tot arreu on s’hi lluità; després ho hem conegut a tot Cuba. Cuba és l’avantguardad’Amèrica i ha de fer sacrificis perquè ocupa el lloc d’avançada, perquè indica a les masses d’Amèrica Llatina el camí de la llibertat plena.
Dins el país, els dirigents han d’acomplir el seu paper d’avantguarda; i, cal dir-ho amb tota sinceritat, en una revolució veritable a la que tot es dóna, de la qual no s’espera cap retribució material, la tasca del revolucionari d’avantguarda és alhora magnífica i anguniosa.
Deixeu-me que us digui, exposant-me a semblar ridícul, que el veritable revolucionari està guiat per grans sentiments d’amor. És impossible pensar en un revolucionari autèntica sense aquesta qualitat. Potser sigui un dels grans drames del dirigent; ha d’unir a un esperit apassionat una ment freda i prendre decisions doloroses sense contraure ni un múscul. Els nostres revolucionaris d’avantguarda han d’idealitzar aquest amor als pobles, a les causes més sagrades i fer-lo únic, indivisible. No poden baixar amb la seva petita dosi d’amor quotidiana fins els llocs on l’home comú l’exercita.
Els dirigents de la Revolució tenen fills que en els seus primers balboteigs, no aprenen a cridar el pare; dones que han ser part del sacrifici general de la seva vida per portar la Revolució al seu destí; el marc dels amics respon estrictament al marc dels companys de la Revolució. No hi ha vida fora d’ella.
En aquesta condicions, cal una gran dosi d’humanitat, una gran dosi de sentit de la justícia i de la veritat per no caure en extrems dogmàtics, en escolasticismes freds, en l’aïllament de les masses. Tots els dies s’ha de lluitar per a que aquest amor a la humanitat es transformi en fets concrets, en actes que serveixin d’exemple, de mobilització.
El revolucionari, motor ideològic de la revolución dins el seu partit, es consum en aquesta activitat ininterrompuda que no té cap fi més que la mort, a no ser que la construcció s’aconsegueixi a escala mundial. Si el seu afany de revolucionari s’omple quan les tasques més urgents es veuen realitzades a escala local i s’oblida l’internacionalisme proletari, la revolució que dirigeix deixa de ser una força impulsora i s’enfonsa en una mandra còmoda, aprofitada pels nostres enemics irreconciliables, l’imperialisme, que guanya terreny. L’internacionalisme proletari és un deure però alhora és una necessitat revolucionària. Així eduquem el nostres poble.
És clar que hi ha perills presents en les actuals circumstàncies. No només el del dogmatisme, no només el de congelar les relacions amb les masses en el decurs de la gran tasca; també existeix el perill de les febleses en les que s’hi pot caure. Si un home pensa que, per a dedicar tota la seva vida a la revolució, no pot distreure la seva ment per la preocupació de què un fill li manqui un determinat producte, que les sabates de la mainada estiguin trencades, que la seva família passi sense un determinat bé necessari, sota aquest raonament deixa que s’infiltrin els gèrmens de la futura corrupció.
En el nostre cas, hem sostingut que els nostres fills han de tenir i els hi ha de mancar allò que tenen i allò que els hi manca als fills de l’home comú; i la nostra família ho ha de comprendre i lluitar per això. La revolució es fa a través de l’home, però l’home ha de forjar dia rere dia el seu esperit revolucionari.
Així anem anant. Al cap de la immensa columna —no ens avergonya ni ens intimida dir-ho— va Fidel, després, els millors quadres del Partit i, immediatament, tant a prop que se sent la seva enorme força, va el poble en el seu conjunt, sòlid engranatge d’individualitats que marxen cap a un fi comú; individus que han assolit la consciència del que cal fer; home que lluiten per sortir del regne de la necessitat i entrar en el de la llibertat.
Aquesta immensa multitud s’ordena; el seu ordre respon a la consciència de la seva necessitat, ja no es força dispersa, divisible en milers de fraccions disparades a l’espai com fragments d’una granada, que proven d’assolir per qualsevol mitjà, en esforçada lluita amb els seus iguals, una posició, quelcom que els permeti suport davant un futur incert.
Sabem que hi ha sacrificis davant nostre i que hem de pagar un preu pel fet heroic de constituir una avantguarda com a nació. Nosaltres, dirigents, sabem que ham de pagar un preu per tenir dret a dir que som el cap del poble que és el cap d’Amèrica. Tots i cadascú de nosaltres paga puntualment la seva quota de sacrifici, conscients de rebre el premi amb la satisfacció del deure acomplert, conscients d’avançar amb tots cap a l’home nou que s’albira a l’horitzó.
Permeteu-me provar de fer unes conclusions:
Nosaltres, socialistes, com més lliures perquè som més plens; som més plens per ser més lliures.
L’esquelet de la nostra llibertat completa està format, en manca la sustància proteica i el revestiment; els crearem.
La nostra llibertat i el seu suport quotidià tenen color de sang i estan plens de sacrifici.
El nostre sacrifici és conscient; quota per a pagar la llibertat que construim.
El camí és llarg i en part desconegut; coneixem les nostres limitacions. Farem l’home del segle XXI: nosaltres mateixos.
Ens forjarem en l’acció quotidiana, creant un home nou amb una nova tècnica.
La personalitat juga el paper de mobilització i direcció quant encarna les més altes virtuts i aspiracions del poble i no se separa de la ruta.
Qui obre el camí és el grup d’avantguarda, els millors entre els bons, el Partit.
L’argil·la fonamental de la nostra obra és la joventut, en ella dipositem la nostra esperança i la preparem per a prendre de les nostres mans la bandera.
Si els balboteigs d’aquesta carta us aclaren una mica, ha acomplert l’objectiu amb que l’envio.
Rebeu el nostre salut ritual, com una encaixada de mans o un «A Maria Puríssima»:
Pàtria o mort.
* Carlos Quijano, editor del setmanari uruguaià, Marcha, qui publicà la carta en l’edició del 12 de març del 1965.

Sinn Féin.

Aquest és un bon nom pel nou moviment irlandès del qual tan hem sentit a dir darrerament. Sinn Féin, o en anglès, Ourselves [Nosaltres Sols].

És un bon nom i un bona consigna. És essencial pel succés de qualsevol partit, o de qualsevol moviment, que crega que porta en si mateix tot el requisit material per assolir el seu destí. El moment en el que qualsevol organització deixa de creure en la suficiència dels seus propis poders, és el moment en el qual la seua militància comença a posar la seua confiança en uns poders que no són els propis, i en aquell moment aquell partit o organització comença el seu declivi.

Ha estat així amb Irlanda, és així amb la classe treballadora no socialista.

Durant un centenar d’anys Irlanda ha cercat fora de les seues pròpies forces els mitjans de la seva redempció. Per més de cent anys Irlanda a través dels seus agitadors constitucionals ha centrat la seva esperança en la possibilitat de fondre el cor o de cridar al sentit de justícia dels seus opressors. Debades! Anglaterra – l’Imperi Britànic, era i és la burgesia personificada, la bèstia encarnada de la propietat capitalista, i el seu cor era tan tendre com el del tigre que sent la seua víctima indefensa sota els ullals; el seu sentit de justícia era tan agut com el de la mateixa bèstia depredadora quan les seues barres són regades per la sang calenta de la presa.

Durant més de cent anys la majoria dels irlandesos demanaren justícia, i sempre i arreu que la sang calenta del millor dels seus fills s’aixecava en rebelió contra aquesta postura mendicant Irlanda els girava la cara i demanava a l’enemic que els perdonés.

Quan els seus fills i filles rebels eren morts, caçats, empresonats, penjats o exiliats, els plorava, pregava per ells, sospirava per ells, cridava per ells, i quan feia prou temps que ja no hi eren, els erigia monuments.

Però mentre eren virils, actius i agressius, Irlanda els veia simplement com a agitadors que donaven al país mal nom.

No és que Irlanda es quedi sola pel que fa a això. Ésser execrats en vida i divinitzats després de morts ha estat l’experiència de tots els campions de la llibertats en tots els països i èpoques de la terra.

Aquesta actitud, ja siga mostrada per una nació oprimida o per una classe oprimida, és el resultat directe d’aquella mentalitat de mirar fora de les seves pròpies fileres a la recerca de qui n’impulse la seua emancipació.

Creure que qualcú diferent de l’esclau va a alliberar-lo fa que l’esclau sigui impacient i intolerant envers qualsevol intent d’alliberament per part dels seus companys de cadenes.

Ara la línia d’actuació que implica el nom de Sinn Féin, és la contrària de tot això. Ensenya el poble irlandès a confiar en ell mateix, i sols en ells mateixos, i els ensenya alhora que la dependència de forces exteriors a ells castra la seva tendència, i ha estat, i serà sempre, desastrosa quant als seus resultats.

Fins ara, tot bé. Això és un aspecte del sinnfeinisme amb la qual hi estic d’acord de tot cor, i de fet qualsevol pensador irlandès que sàpiga alguna cosa sobre la història d’aquest país hi ha de coincidir.

Fins i tot en la qüestió de la llengua irlandesa, el gaelic, una qüestió sobre la qual la majoria de socialistes fàcilment cauen en la confusió, hi estic plenament d’acord. Crec en la necessitat, i fins i tot la inevitabilitat, d’un llenguatge universal, però no crec que arribarà, o serà afavorit, pel fet que les races i nacions més petites consentie l’extinció del seu llenguatge. Aquesta línia d’actuació, o més aviat de manca servil d’actuació, no afavorirà l’arribada del dia de la llengua universal, sinó que més aviat durà a la intensificació de la lluita pel domini entre les llengues de les grans potències.

D’altra banda un gran nombre de petites comunitats que parlen diferents llengües, arribaran més probablement a admetre una llengua comuna com a mitjà comú de comunicació que un petit nombre d’imperis, cadascun d’ells gelós del seu poder i que cerque la seua pròpia hegemonia.

He sentit alguns socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no haurien de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que resisteixen la conquesta. Defensen que com més aviat desapareguen aquestes nacionalitats millors, car serà més fàcil conquerir el poder polític en uns pocs i enormes imperis que en un gran nombre de petits estats. Aquest és l’argument de la llengua reformulat.

És una falàcia en tots dos casos. És fins i tot més fals en el cas de les nacionalitats que en el cas de llengües, ja que l’emancipació de la classe treballadora funcionarà millor a través del poder econòmic que en l’estat polític. El primer acte dels obrers serà a través de les llurs organitzacions econòmiques que prendran les indústries organitzades; el darrer acte serà la conquesta del poder polític.

En això la classe treballadora seguirà, com marca la necessitat, les línies traçades per les revolucions capitalistes de l’Anglaterra cromwelliana, de l’Amèrica colonial i revolucionària, de la França republicana, en cadascuna de les quals la classe capitalista havia desenvolupat el seu poder econòmic abans d’aixecar la bandera de la revolta política.

La classe treballadora al seu torn haurà de perfeccionar les seves organitzacions econòmiques, i quan aquestes organitzacions siguin capaces de controlar, prendre i fer funcionar les indústries trobaran el seu poder polític en relació a aquesta tasca.

Però el treball preparatori de la campanya revolucionària ha de basar-se en les lluites diàries i horàries dels tallers, el perfeccionament diari i horari de l’organització industrial.

I aquests dos factors per a la llibertat no paren esment en fronteres polítiques, ni en les demarcacions dels estats polítics. Van de bracet amb el capitalista; on el capitalisme fica la seva maquinària hi fica alhora els qui es rebel·laran en contra d’ell, i ni tots els seus governs ni tots els seus exèrcits poden establir fronteres per les quals no hi pugui passar les idees revolucionàries.

Fixau en les vostres ments la gran veritat de què la lluita per la conquesta de l’estat polític del capitalista no és la batalla, sols és el ressò de la batalla. La batalla real es lluita fora, i es lluitarà fora, en el camp industrial.

Degut a aquesta i a altres raons els socialistes doctrinaris s’erren en això i en la resta dels seus arguments. No cal que els socialistes irlandesos hostilitzen als qui treballen per la llengua gaèlica, ni cridar per l’engrandiment territorial de cap nació. Per tant en això podem desitjar als del Sinn Féin bona sort.

De més a més, és bo recordar que les nacions que se sotmeten a la conquesta o les races que abandonen la seva llengua en favor de la d’un opressor, ho fan, no per motius altruistes, o per un amor a la franternitat humana, sinó per un esperit servil i llagoter.

Per un esperit que no pot acompanyar les idees revolucionàries.

Això queda clarament demostrat a Irlanda per l’actitud del poble irlandès envers la seua llengua.

Durant sis-cents anys els anglesos s’esmerçaren en suprimir aquell signe del caràcter distintiu dels gaèlics – la llengua, i fracassaren. Però en una generació els polítics feren el que els anglesos no havien pogut.

El gran Daniel O’Connell, el dit llibertador, realitzà els seus parlaments completament en anglès. Quan feia parlaments a Connaught on en el seu temps tothom parlava gaèlic, i on més de 75 per cent de les persones no parlaven res més que gaèlic, O’Connell parlava exclusivament en anglès. Així donà a la gent senzilla la impressió que el gaèlic era una cosa de la qual avergonyir-se-quelcom que sols s’avenia amb la gent ignorant. Seguí el mateix procediment per tot Irlanda.

Com a resultat d’aquesta i d’actuacions similars la gent senzilla girà l’esquena a la seva pròpia llengua, i comença a imitar “els senyors”. Fou el començament del regne de l’adulador, del qui s’arrosegava, del seáinín i de l’esclau.

El recaptador d’impostos es féu amb el poder de la terra.

No és història antiga, sinó història d’ahir, quan els homes i dones adults irlandesos parlaven irlandès entre ells en presència dels seus fills, però que si enxampaven el fill o la filla emprant la llengua, la criatura rebria un calbot a l’orella acompanyat amb l’admonició:

“Parla anglès, trapella; parla anglès com un senyor!”

Es pot dir ben clar a Irlanda que quan els evangelitzadors protestants publicaven tractats i Bíblies en irlandès per tal de contribuir al treball de proselitisme, els clergues catòlics s’aprofitaren de l’incident per advertir els seus feligresos de no llegir res en gaèlic. Això contribuí més encara a desacreditar la llengua.

No puc concebre que un socialista dubte en escollir entre una política que resulte en un auto-menyspreu així, i una política d’auto-confiança desafiadora, i en la confiança d’un poble en el seu propi poder per emancipar-se.

Però es diu en molts dels arguments emprats als discursos del Sinn Féin que hi la possibilitat, no, la certesa que apareguin friccions entre els socialistes irlandesos i els partidaris del Sinn Féin. Alguns dels arguments són tan ridículs com raonables són en el seu principi.

Així l’òrgan del Sinn Féin a la República Argentina, com ho recull el Gaelic American, afirma que el Sinn Féin demana la llibertat d’Irlanda sobre la base de la Llei de Renúncia del 1782. Això és absurd. La llei per la qual el Parlament anglès renunciava al dret a fer lleis vinculants a Irlanda deixaria intacte el poder de l’opressió, política i econòmica.

La lluita que acabà amb la Llei de la Unió del 1800 no fou una lluita per la llibertat, fou una lluita per decidir quina de les classes dominants, l’anglesa o la irlandesa, havia de tenir el major pes sobre el treballador irlandès. Guanyàs qui guanyàs, no hi havia diferència pel treballador; estava perdut, de totes totes.

Considerant-ho fredament qualsevol referència a la “restauració del nostre parlament nadiu” és una interpretació errònia de la història. Irlanda mai tingué un parlament irlandès – un parlament representatiu del poble irlandès. L’assemblea que rep el nom de parlament irlandès era tan aliena al poble irlandès com el Consell del Governador General de la Índia ho és pel poble indi. I algunes de les lleis aprovades pel parlament dit nadiu contra la pobre pagesia irlandesa eren del tot irritants per la seva ferocitat i el seu classisme.

El treballadors irlandesos no haurien de posar ni un cèntim per la proposta de reintroduir l’estatus del 1782. Parafrasejant Fintan Laor, i recomanaria a tots els treballadors irlandesos conscients, homes i dones, que llegissin l’argument magistral de Fintan Lalor sobre aquest tema (preu de cinc cèntims, a l’oficina de Harp). “No som al 1782, som al 1908”, i qualsevol moviment polític o social que desitge tindre succés ha d’expressar-se en termes de les condicions de present, o sota les línies de desenvolupament futures.

D’un caràcter semblant són els arguments que es basen en les conquestes d’Hongria. Com tots sabem els mètodes adoptats pels hongaresos per reconquerir el seu parlament d’Àustria queden retratats els oradors del Sinn Féin. De fet, durant els primers estadis del moviment a Irlanda abans que prenguessin el feliç nom de Sinn Féin les idees que promulgaven rebien el nom de “sistema hongarès”.

Record un crític que declarava que “el sistema hongarès només era adient pels famolencs” [en anglès hungry]

Quan recordam que Hongria és un dels països europeus que envia anyalment la major corrent d’emigrants cap a Amèrica, que la majoria aclaparadora de les classes productores d’Hongria veuen denegat el seu dret de vot per les classes propietàries que dominen el seu parlament, que la misèria dels obrers del camp i de la ciutat és tan gran que el país es troba en estat crònic de rebel·lió i malestar, i que la policia militar i armada sovint és emprada per reprimir manifestacions pacífiques que sí es fan a Irlanda tendim a demanar-nos si els nostres oradors del Sinn Féin saben aquestes coses, o tan sols donen per suposada la ignorància dels treballadors irlandesos.

Que defensen les llurs propostes amb els mèrits inherents d’aquestes propostes i s’estalviaran moltes crítiques; altrament les provocaran.

Sinn Féin. Nosaltres Sols. Em deman quan de temps passarà fins que la classe treballadora se n’adone de la importància d’aquest principi! Quan de temps passarà fins que els treballadors se n’adonen que el moviment socialista és un moviment de la classe treballadora, i quan de temps passarà fins que els socialistes se n’adonen que el lloc de qualsevol altra classe en el moviment ha de ser un de subordinat.

Quan de temps passarà fins que la follia i la inconsistència de predicar als treballadors que l’emancipació de classe treballadora ha de ser l’acte dels propis treballadors, i alhora presentar a aquells treballadors la realitat de què qualsevol posició important del partit l’ocupen homes que no són de la classe treballadora.

Aconseguirem que els treballadors tinguen confiança en el seu propi poder per aconseguir la llur emancipació quan demostram la nostra creença que no hi ha cap tasca implicada en aquell fi que un obrer no puga acomplir; quan acostumam als treballadors a mirar dins la pròpia classe per qualsevol cosa que necessiten, a tindre confiança en la capacitat de la seva pròpia classe per cobrir tots els llocs de l’exèrcit revolucionari; quan, en resum, nosaltres la classe treballadora socialista es faça seu el significat del terme Sinn Féin, Nosaltres Sols, i l’aplique en el treball de la reconstrucció industrial, l’era dels arrogants i dels fatxendes finirà i ens adonarem finalment què volia dir Marx quan parlava de la revolta dels qui

res no tenen a perdre llevat de llurs cadenes.

Com a socialistes – i per tant desitjosos a tothora de posar qualsevol influència que tinguem del costat de les forces que treballen més directament pel socialisme – tot sovint ens ha disgustat el veure en els escrits i discursos d’alguns dels nostres camarades estrangers una tendència a afavorir la Gran Bretanya en tots els conflictes internacionals en els que aquell país s’hi ha implicat per qüestions d’annexions territorials, d’esferes d’influència, etc., en regions salvatges o semicivilitzades del planeta. Estem, repetim, disgustats per aquest tema degut a que no simpatitzam de cap manera amb aquesta política pro-britànica, sinó que, ben al contrari, ens alegraria la humiliació dels exèrcits britànics en qualssevol dels conflictes on hi està actualment embolicada, o dels que darrerament amenacen d’afectar-la. Això ho admetem obertament, però llavors la qüestió que es planteja és: l’hostilitat a l’imperi britànic es deu al fet de la nostra dominació nacional i racial a aquell poder, i existeix tot i el nostre socialisme, o és conseqüent amb les doctrines que sostenim com a addictes a la propaganda marxista, i defensors de l’economia marxista.

Aquesta és la qüestió que ens proposem breument per discutir-la en el nostre article de la setmana. Ens ha fet discutir aquest tema l’observació de què els socialistes anglesos estan aparentment dividits sobre la qüestió de la guerra del Transvaal; un sector de la Federació Socialdemòcrata es fermament partidària dels bòers i contrària a la guerra; una altra també es declara contrària a la guerra, però denuncia alhora als bòers; i, finalment, un dirigent socialista, Mr. Blatchford, editor del Clarion i autor del ‘Merri England’, s’ha posicionat clarament en favor de la guerra i ha brindat per la salut de la reina, i ‘l’èxit de les armes britàniques’. D’altra banda tots els diaris de partit del continent europeu i d’Amèrica, pel que sabem fins ara, han sortit de tot cor en defensa del Transvaal i contra el que el portaveu dels nostres camarades austríacs ha anomenat acte de ‘pirateria assedegada de sang’.

Ens demanam doncs si no hi ha una base comuna sobre la qual els socialistes poden estar d’acord en el moment de tractar qualsevol tema de política internacional – un punt de vista comú del qual serien curosament excloses qualsevol consideració de raça o de nacionalitat, i tota qüestió seria abordada des de la posició del seu efecte sobre el desenvolupament industrial que es requereix pel triomf del moviment socialista? Nominalment tots els socialistes defensen la solidaritat internacional del treball, i la identitat dels interessos dels treballadors de tot el món, i durant les guerres franco-alemanya i hispano-americana els socialistes d’aquells països demostraren que aquesta creença no era només una teoria abstracta, sinó un fet viu i concret. Però el nostre amic anglès, Mr. Blatchford, ha ventat la doctrina, i declara que ‘quan Anglaterra està en guerra ell és anglès i considera a tots els que han agafat les armes contra Anglaterra com a enemics amb qui lluitar i als qui vèncer’. Això és xovinisme sense qualificatius i, com a adhesió brutal a tots els pillatges i assassinats en els que els capitalistes d’Anglaterra impliquin al seu país, ens dóna una curiosa visió de l’interior de la ment d’aquest home – que gairebé vessava llàgrimes de pena pels errors i l’aparença de crists dels anarquistes expulsats del Congrès de la Internacional Socialista a Londres. El nostre estimat camarada, H. M. Hyndman de la Federació Socialdemòcrata, també en un article publicat al ‘Vorwaerts’ de Berlin i reimprès a ‘Justice’ defensava que Anglaterra no hauria d’haver deixat Port Arthur a Rússia, sinó que hauria d’haver-la combatut per assegurar la supremacia anglesa a Llevant. La raó per defensar això es basava en la major llibertat que gaudiria sota el domini britànic enlloc del rus.

El pronunciament xovinista de Mr. Blatchford es pot ignorar com una simple predilecció personal, i que per tant no enganya ningú, però les opinions dels nostres camarades de la Federació Socialdemòcrata d’Anglaterra difícilment són el mateix cas, i requereixen una anàlisi rigorosa.

Per tal de que ningú no ens acusse de criticar l’actitud dels altres sense exposar la nostra, recordament tot seguit la nostra posició en tots els temes de política internacional

Els socialisme científic i revolucionari ens ensenya que el socialisme només es pot realitzar quan el capitalisme haja assolit el cim del seu desenvolupament; que conseqüentment l’avenç de les nacions industrialment subdesenvolupades en l’estadi capitalista de la indústria és quelcom que desitjar fermament, ja que aital avenç farà néixer un proletariat revolucionari en aquells països que promourà la llibertat política necessària per un ràpid triomf del moviment socialista; i finalment, quant que l’expansió colonial i la conquesta de nous mercats són necessaris per la perllongació de la vida del capitalisme, la prevenció de l’expansió colonial i la pèrdua de mercats pels països capitalistes desenvolupats, com Anglaterra, hi fa precipitar les crisis econòmiques, i dóna doncs un impuls a les idees revolucionàries i ajuda a escurçar el període requerit per a desenvolupar els països endarrerits i preparar així les condicions econòmiques necessàries pel nostre triomf.

Aquesta és la nostra posició. En argumentar a partir d’aquestes premises sostenim que com Anglaterra és el país capitalista més desenvolupat d’Europa, cada nova conquesta de territori pels seus exèrcits, cada esfera d’influència adquirida pels interessos dels seus comerciants, és un plaç més afegit a la vida de la societat capitalista; i que cada mercat perdut, cada esfera d’influència caputada pels enemics no capitalistes d’Anglaterra, escurça la vida del capitalisme en ajudar el desenvolupament dels països reaccionaris, i fa retreure a la població industrial socialment conservadora d’Anglaterra.

El camarada Hyndman proclama que ens hem d’oposar a Rússia perquè la seua gent és governada despòticament, i que hem de ser favorables a Anglaterra degut a que la seua gent és políticament lliure. Però aquest és el raonament d’un polític radical, no l’anàlisi desapassionat d’història contemporània que tenim dret a esperar d’un economista i socialista de la reputació de Hyndman. El nostre comarada aviat s’oblida d’aplicar aquella filosofia materialista de la història que ell mateix ha fet tant per popularitzar en la seva versió marxiana, és a dir, que el sistema econòmic de qualsevol societat és la base de tota la resta d’aquella societat – inclosa la seva superestructura polític. Si ho apliqués, s’adonaria que la llibertat política d’Anglaterra ha nascut del seu capitalisme. La seua classe capitalista requeria una classe d’esclaus assalariats que tinguessin llibertat de moviments que els fes disponibles immediatament a qualsevol exigència del capitalisme. Per aconseguir aquesta llibertat absoluta de migració s’havia de crear un moviment polític que permetés a la classe capitalista el trencament dels lligams de la servitud del treballador. Un cop aconseguit això la concentració capitalista dels treballadors en els grans centres de població donà al proletariat els nombre i les oportunitats d’organització requerides per completar el treball de les concessions polítiques. Així les necessitats econòmiques del capitalisme sempre i arreu engendren mesures de llibertat política per als seus esclaus.

Rússia no és encara un país capitalista, i per tant la seua gent està doblegada sota el jou d’un autòcrata. Això és dir tan sols que la seua classes capitalista encara no és prou forta per forçar el govern a dictar lleis que establesquen les condicions més adients pel desenvolupament capitalista. Però qualsevol avenç de Rússia cap a l’expansió colonial reforça aquella classe capitalista i en fer això hi alimenta la classe treballadora revolucionària. D’altra banda, si els desitjos del camarada s’haguessen acomplert el capitalisme rus quedaria compromés en el seu creixement, i el malcontentament d’aquell país, mancat de condicions capitalistes, es resoldria en un moviment purament agrari. El proletariat revolucionari continuaria nonat.

Expulseu Rússia de Polònia! Per tots els mitjans! Previngueu la seua extensió cap Europa! certament; però afavoriu la seua extensió i que adquiresca nous mercats a Àsia (per damunt d’Anglaterra si cal) si voleu que el capitalisme es precipite cap a la seua mort.

Es podria apuntar que la nostra nacionalitat irlandesa juga una paper important en formar aquesta concepció de política internacional exposada a dalt. No ens declaram culpables, però tot i que ho fóssem l’objecció seria pueril. Com a socialistes basam la nostra política en la lluita de classes dels treballadors, perquè sabem que el propi interès dels treballadors segueix el nostre camí. Que de vegades ens basam en aquest propi interès no afecta la correcció de la nostra posició. De manera similar el simple fet que el sentiment antibritànic innat (i sovint poc raonat) d’un patriota xovinista irlandès l’impulsa a la mateixa conclusió a la que hem arribat com a resultat dels nostres estudis econòmics no ens arronsa de proclamar la nostra posició, sinó que més aviat ens porta a felicitar-nos perquè la nostra propaganda serà més fàcil a causa d’aquesta identitat d’ànim no gaire comuna, i a conseqüència de la qual estimem la forta i irreconciliable hostilitat entre l’imperialisme anglès i el socialisme.

El Partit Republicà Socialista Irlandès fou fundat a Dublin el maig del 1896. Sis treballadors assistiren al seu neixement. Els fundadors eren pobres, com la resta de la llur classe, i eren del tot allunyats de totes aquelles coses que se suposa que són essencials per reeixir. No tenien premsa de cap mena, la llur propaganda se suposava que, en general, seria hostil a les idees religioses de la majoria de la població, no se’ls hi havia unit cap nom gran o famós, havien de comptar amb la forta oposició de tots els partits organitzats que defensen els interessos de les classes propietaris, els llurs adversarien tenien més sobirans per esmerçar en el treball polític que no pas ells coures, eren en un país industrialment subdesenvolupat, i en un país on la llibertat política no s’havia assolit del tot, i on, per tant, la missió política del liberalisme o dels reformadors de les classes intermèdies no s’havia exhaurida—en resum, tenien uns impediments com cap altre partit no els ha tingut mai en aquest país; odiats pel govern, sota la malfiança de la gent, en poques paraules se’ls veia com els ismaïlites de la vida política d’Irlanda.

Però aquesta petita banda de pioners es dedicaren de tot cor a la feina, i malgrat tots els desànims i els rebuigs sembraren les llavors de la revolta socialista de la classe obrera en els solcs de malcontentament arats pel sistema social capitalista. Avui poden mirar enrere la feina amb orgull. Enlloc, és cert, no han aconseguit encara d’aplegar al llur costat aquella majoria necessària per situar el candidat del llur partit, el SRP, en els escons dels elegits—aquest triomf de fet no se’ls ha concedit encara—però seria certament molt ignorant o molt presumptuós qui provàs de considerar les possibilitats de la situació política de Dublín i deixàs de banda aquest petit partit combatiu. En les eleccions tot just celebradess’emeteren vuit-cents vots pel socialisme en els dos únics districtes d’aquesta ciutat on el nostre finançament ens permeté de participar. Aquests vots no foren emesos per ambiguts candidats «laboristes» de llet-i-aigua, sinó per candidats d’un partit que en mig del brogit i la tempesta de la lluita instruí els seus porta-estandards a refusar la signatura del plec de compromís de l’òrgan electoral laborista, i de resistir o caure amb tot l’esperit i valor de la seua política revolucionària.

Aquests 800 vots foren emesos pel socialisme malgrat una campanya de calúmnia d’infàmia inigualable, malgrat el fet que els terrors solemnes de la religió s’invocaren en benefici dels candidats capitalistes, malgrat la violació més desvergonyida dels nostres adversaris de l’esperit de la Llei Contra les Pràctiques Corruptes, i malgrat el boicot de la premsa. Cap altre partit mai no ha tingut un llast tan gran per elevar-se com a força reconeguda en la vida política; cap altre partit no hauria aconseguit surar amb un pes tan gran de forma tan reeixida. Quin és el secret del meravellós progrés d’aquest partit? El secret no rau en la personalitat dels dirigents, ni en la capacitat dels propagandistes; rau en el fet que tota la propaganda i la doctrina d’aquesta partit es basava, des del principi, en la lluita de classes—en el reconeixement del fet que la lluita entre els qui tenen i els qui no tenen era el factor que controla la política i en emprar aquest poder per transferir la propietat dels mitjans de vida, és a dir, de la terra i de la maquinària de producció, de les mans d’individus privats a la comunitat, de la propietat individual a la propietat social o pública.

Aquest partit tenia en contra d’ell totes les forces organitzades de la societat—d’una societat fundada en l’expoli, però tenia al seu costat una força latent més poderosa que totes elles, els interessos materials de la classe obrera. El reconeixement desvetllat d’aquests interessos materials ens ha dut lluny; ens durà en triomf fins al final.

A la Irlanda actual hi treballen tot un conjunt d’organitzacions que volen preservar el sentiment nacional dins els cors de la gent.

Aquestes organitzacions, ja siguin moviments per la llengua irlandesa, societats literàries o comitès de commeracions, fan un treball de gran profit per aquest país en ajudar a evitar l’extinció de la preciada història racial i nacional, de la llengua i de les característiques del nostre poble.

Tot i amb tot, hi ha el perill que una adhesió massa estricta als seus actuals mètodes de propaganda, i l’oblit resultant dels aspectes tangibles, només aconsegueixen estereotipar els nostres estudis històrics com una adoració del passat, o bé fer cristal·litzar el nacionalisme en una tradició – certament gloriosa i heroica, però a la fi una simple tradició.

Actualment les tradicions poden, i freqüentment ho fan, aportar materials per un martiri gloriós, però mai poden ser prou fortes com per conduir la tempesta d’una revolució triomfant.

Si el moviment nacional dels nostres dies no és una simple reposició de les velles i tristes tragèdies de la nostra història passada, cal que es mostri capaç d’estar a l’alçada de les exigències del present.

Cal que es demostri al poble d’Irlanda que el nostre nacionalisme no és simplement una idealització malaltissa del passat, sinó que també pot formular una resposta clara i definida als problemes actuals i un ideari polític i econòmic capaç d’ajustar-se a les necessitats del futur.

Aquest ideal concret polític i social s’aportarà millor, segons crec, per l’acceptació sincera per part dels nacionalistes més seriosos de la república com el seu objectiu.

No d’una república, com la de França, on una monarquia capitalista amb cap electiu parodia els aborts constitucionals d’Anglaterra, i en oberta aliança amb el despotisme moscovita llueixen descaradament la seva apostasia de les tradicions revolucionàries.

No d’una república com la dels Estats Units, on el poder de la bossa ha establert una nova tirania sota l’aparença de la llibertat; on, cent anys després de la marxa del darrer casaca roja que contaminava els carrers de Boston, els terratinents i financers britànics imposen sobre els ciutadans americans una servitud que deixa en una broma els impostos d’abans de la revolució.

No! La república que voldria que tinguessen els nostres compatriotes com a ideal hauria de ser una mena que la simple menció del seu nom servís per sempre com a far pels oprimits de qualsevol terra, que per sempre sostingués una promesa de llibertat i d’abundància com a recompensa dels esforços que es facen per ella.

Pel pagès propietari, esclafat d’una banda pels latifundistes i de l’altra per la competència americana, com si fossen rodes de moldre; pels obrers assalariats de les ciutats, que pateixen les exaccions del capitalista esclavitzador i pel treballador del camp, deixant-se la vida per un salari que amb prou feines li arriba per mantenir junt cos i ànima; de fet per qualsevol dels milions d’esforçats sobre la misèria dels quals s’aixeca l’esplendida fàbrica visible de la nostra civilització moderna, la República Irlandesa es convertiria en un mot per conjurar – un lloc de trobada pels desafectes, un asil pels oprimits, un punt de partida pels socialistes entusiastes de la causa de la llibertat humana.

Aquesta vinculació entre les nostres aspiracions nacionals i les esperances dels homes i les dones que han aixecat el penó de la revolta contra aquest sistema capitalista i latifundista, del que l’Imperi Britànic n’és l’exponent més agressiu i el defensor més decidit, no hauria de ser, de totes totes, un element de discòrdia dins les files dels nacionalistes més seriosos, hauria de posar-nos en contacte amb els reservoris frescos de força física i moral suficients per portar la causa d’Irlanda cap a una posició més senyera que la que mai ha ocupat d’ençà els temps de Benburb.

Algú podria dir que l’ideal d’una república socialista, que impliqués, com ho fa, una revolució política i econòmica de ben segur allunyaria de nosaltres el recolzament de l’aristocràcia i de la classe mitjana, als quals els atemoriria la pèrdua de les seves propietats i privilegis.

Què vol dir aquesta objecció? Què cal que ens conciliam amb les classes privilegiades d’Irlanda!

Però només podreu desarmar la seva hostilitat assegurant-los que en una-Irlanda-lliure els seus ‘privilegis’ no es veuran afectats. És a dir, cal que els garantiu que quan Irlanda sigui lliure de la dominació estrangera, els soldats verds irlandesos custodiaran els beneficis fraudulents del capitalista i del terratinent lluny de ‘les magres mans dels pobres’ tant implacablement i efectiva com ho fan ara els emissaris escarlates d’Anglaterra.

Únicament sota aquesta base s’hi us uniran les classes. Esperau que les masses lluitin per aquest ideal?

Quan parlau d’alliberar Irlanda, només us referiu als elements químics que composen el sòl d’Irlanda? O us referiu al poble irlandès? Si us referiu a aquest darrer, de què proposau alliberar-los? De la dominació anglesa?

Però tots els sistemes d’administració política o de maquinària governamental no són més que el reflexe de les formes econòmiques hi ha a sota.

La dominació anglesa a Irlanda no és res més que el símbol del fet que els conqueridors anglesos en el passat imposaren en aquest país un sistema de propietat basat en l’expoli, el frau i l’assassinat: això, com l’actual exercici dels ‘drets de propietat’ originats llavors, implica la pràctica continuada d’un expoli i frau legalitzats, i la dominació anglesa s’esdevé com la forma més adeqüada de govern per a protegir aquest expoli, i un exèrcit anglès resulta ser l’eina més adient per la qual executar l’assassinat judicial quan les ports de les classes propietàries ho exigesquen.

El socialista que destruiria de socarrel tot aquest sistema brutalment materialista de civilització, que com la llengua anglesa hem adoptat com a propi, és, tal i com ho veig, un enemic per la dominació i la tutela angleses, més mortífer que el pensador superficial que s’imagina que és possible reconciliar la llibertat irlandesa amb aquestes formes insidiosesi alhora desastroses de subjecció econòmica – la tirania dels terratinents, el frau capitalista i la bruta usura; fruits verinosos de la conquesta normanda, la dolentíssima trinitat, de la qual Strongbow i Diarmuid MacMurchadha – un lladre normand i un traïdor irlandès – en foren els primers precursors i apòstols.

Si bandejau l’exèrcit anglès demà i hissau la bandera verda sobre el castell de Dublin, a no ser que començau a organitzar la república socialista els vostres esforços seran debades.

Anglaterra encara us governaria. Us governaria a través dels seus capitalistes, a través dels seus terratinents, a través dels seus financers, a través de tota la xarxa d’institucions individualistes i mercantilistes que ha plantat en aquest país i regat amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostre màrtirs.

Anglaterra encara us governaria fins a ensorrar-vos, fins i tot encara que els vostres llavis ofereixin un homenatge hipòcrita a l’urna d’aquella llibertat a la que hauríeu traït.

El nacionalisme sense socialisme – sense una reorganització de la societat sobre la base d’una forma superior i més desenvolupada d’aquella propietat comuna que jeia sota l’estructura social de l’antiga Erin – només és una recreació nacional.

Seria equivalent a una declaració pública de què els nostres professors han reeixit a inocular-nos les seves perverses concepcions de justícia i de moralitat fins al punt que hem decidit fer-les nostres, i que ja no necessitem cap exèrcit estranger que ens les imposi.

Com a socialista estic preparat per fer tot el que un home pugui fer per aconseguir per la nostra pàtria el que es mereix – independència; però si em demaneu que canvii una lletra de les reclamacions de la justícia social, per tal de conciliar-nos amb les classes privilegiades, llavors cal que em negui.

Una acció així no seria ni honorable ni factible. Cal que mai no oblidau que no arriba al cel qui marxa al costat del diable. Cal que proclamem obertament la nostra fe: la lògica dels fets és amb nosaltres.

La vida pública d’Irlanda s’ha identificat generalment molt amb la lluita per l’emancipació política, de forma que, naturalment, l’aspecte econòmic de la situació ha rebut dels nostres historiadors i homes públics molt poca atenció.

El socialisme científic es basa en la veritat que hi ha en aquesta afirmació de Karl Marx, que diu que, “la dependència econòmica dels obrers respecte els que monopolitzen els mitjans de producció és el fonament de l’esclavitud en totes les seves formes, la causa de gairebé totes les misèries socials, el crim modern, la degradació mental i la dependència política”. Així aquesta errònia exageració de les formes purament polítiques que han cobert a Irlanda la lluita per la llibertat, ha de semblar al socialista un error inexplicable per part d’un poble tant fortament oprimit com l’irlandès.

Però l’error és més aparent que real.

Tot i l’actitud reaccionària dels nostres dirigents polítics, la gran massa del poble irlandès sap del cert que un cop hagin conquerit la llibertat política per la que lluitan amb tanta força, l’hauran d’emprar com a mitjà de redempció social per tal d’assegurar-se el seu benestar.

Malgrat l’exageració ocassional que s’ha fet dels seus resultats immediats cal recordar que mitjançant unes vagues decidides, com les que han fet per aquest determinat fi polític, els irlandesos preparen les línies de conducta que el socialisme modern considerable condicions indispensables per l’èxit.

D’ençà l’abandó del desafortunat insurreccionisme dels primers socialistes que concentraven les seves esperances exclusivament en el triomf eventual d’una lluita d’aixecament i barricades, el socialisme modern, basat en el més lent però més segur mètode de les urnes, ha dirigit l’atenció dels seus partisans cap a la conquesta pacífica de les forces governamentals d’acord amb els interessos del seu ideal revolucionari.

L’adveniment del socialisme només tindrà lloc quan el proletariat revolució, en possessió de les forces organitzades de la nació (el poder polític del govern) serà capaç de construir una organització social adaptada a la marxa natural del desenvolupament industrial.

D’altra banda, l’esforç cooperatiu i apolític ha de sucumbir ineludiblement davant l’oposició de les classes privilegiades, atrinxerades rere les defenses de la llei i del monopoli. Així és com, fins i tot quan des del punt de vista econòmic és extraordinàriament conservador, el nacionalista irlandès, fins i tot amb el seu raonament erroni, és un agent actiu en la regeneració social, en tant que cerca investir de tot el poder sobre els seus destins a un poble actualment governat segons els interessos d’una aristocràcia feudal.

La secció de l’exèrcit socialista a la que pertanyo, el Partit Republicà Socialista Irlandès, mai prova d’amagar la seva hostilitat als partits purament burgesos que actualment dirigeixen la política irlandesa.

És més, en inscriure a la nostra divisa un ideal que també adopten ells de paraula, no tenim cap intenció d’unir-nos a un moviment que pugui rebaixar les consignes del socialisme revolucionari.

Els partits socialistes de França s’oposen als simplement republicans sense deixar d’amar la república. Similarment el Partit Republicà Socialista Irlandès desitja la independència de la nació, alhora que refusa caure en els mètodes o emprar els arguments nacional-xovinistes.

Com a socialistes no estem plens d’odi nacional o racial pel record de l’ordre polític i social en el que vivim i que fou imposat als nostres pares a punta d’espasa; pels 700 anys que Irlanda ha suportat aquest injust domini estranger; per la fam, la pestilència i el mal govern que ha fet d’aquesta illa occidental gairebé un desert i que ha exiliat als nostres compatriores per tota la superfície del planeta.

La presentació dels fets que he esmentat no és capaç avui dia d’inspirar o de dirigir les energies polítiques de la classe treballadora militant d’Irlanda; no són el fonament de la nostra resolució d’alliberar Irlanda del jou de l’Imperi Britànic. Més aviat reconeixem que durant tots aquests segles la gran massa del poble britànica no ha tingut tampoc existència política; que Anglaterra estava, políticament i social, terroritzada per una classe dirigent numèricament petita; que les atrocitats que s’han perpetrat contra Irlanda sols es poden imputar a l’ambició sense escrúpols d’aquesta classe, desitjosa d’enriquir-se a expenses d’homes indefensos; que fins a l’actual generació es negava la veu de la immensa majoria del poble anglès en el govern del seu propi país; és a dir que, per tant, és manifestament injust carregar el poble anglès amb els antics crims del seu govern; i que a tot estirar només podríem acusar-los d’una criminal apatia en sotmetre’s a l’esclavitud i en permetre que se’ls convertís en un instrument de coerció per a l’esclavatge dels altres. Una acussació que tan es pot aplicar al present com al passat.

Però alhora que refusem basar la nostra acció política en una antipatia nacional hereditària, i volem la camaraderia dels obrers anglesos en lloc de veure’ls amb odi, desitjem amb els nostres precursors d’Irlandesos Units del 1798 que les nostres animositats siguin soterrades amb els ossos dels nostres ancestres – no hi ha cap partit a Irlanda que accentui més com a principi vital del seu ideari polític la necessitat de separar Irlanda d’Anglaterra i de fer-la absolutament independent. Als ulls dels ignorants i dels poc reflexius això sembla una inconsistència, però estic convençut que els nostres germans socialistes de França reconeixeran la justícia del raonament sobre el que recolza aquesta política.

1. Sostenim que ‘l’emancipació econòmic de l’obrer requereix la conversió dels mitjans de producció en propietat comuna de la societat’. Traduït al llenguatge corrent i a la pràctica de la política real això ens ensenya que la via necessària per tal d’arribar a l’establiment del socialisme requereix la transferència dels mitjans de producció de les mans dels propietaris privats a les d’organismes públics responsables directament davant tota la comunitat.

2. El socialisme cerca doncs en interès de la democràcia reforçar l’acció popular en tots els òrgans públics.

3. Els òrgans representatius d’Irlanda expressarien més directament la voluntat del poble irlandès que no pas els òrgans que tenen la seva a Anglaterra.

Una República Irlandesa seria doncs el dipositari natural del poder popular; l’arma d’una emancipació popular, l’únic poder que treuria a la llum del dia tots aquests antagonismes de classes i línies de demarcació econòmica que ara queden enfosiquides per la boira del patriotisme burgès.

En això no hi ha cap rastre de xovinisme. Desitjem mantenir amb el poble anglès les mateixes relacions polítiques que amb el poble de França, d’Alemanya, o de qualsevol altre país; l’amistat més gran possible, però també la més estricta independència. Germans, però no companys de llit. Així, inspirats per un altre ideal, dirigits per la raó i no per la tradició, seguint un curs diferent, el Partit Republicà Socialista d’Irlanda arriba a la mateixa conclusió que el nacionalista més irreconciliable. Cal destruir el poder governamental d’Anglaterra sobre nosaltres; els llaços que ens hi uneixen han de ser trencats. Havent aprés de la història que tots els moviments burgesos acaben en compromís, que els burgesos revolucionaris d’avui esdevenen conservadors l’endemà, els socialistes irlandesos no volen renegar o perdre la seva identitat en mig dels que només entenen a mitjes el problema de la llibertat. Busquem només l’aliança i l’amistat d’aquells cors que, en estimar la llibertat per si mateixa, no tenen por de seguir la seva divisa quan l’eleven les mans de la classe treballadora que en tenen més necessitat d’ella. Els seus amics són els que no s’estarien de seguir l’estendard de la llibertat, de consagrar la vida al seu servei fins i tot si això els ha de portar al terrible arbitri de l’espasa.

Títol original «Frauenwahlrecht und Klassenkampk», publicat a Frauenwahlrecht, Propagandaschrift zum II. sozialdemokratischen Frauentag, Stuttgart, 12. Maig 1912.

 «Per què no hi ha cap organització de treballadores a Alemanya? Per què hom sent tan poc del moviment de les treballadores?»Amb aquests mots introduïa una de les fundadores del moviment de dones proletàries a Alemanya, Emma Ihrer, una seua obra de l’any 1898: «Les treballadores en la lluita de classes». Amb prou feines s’hi han escolat catorze anys, i avui s’ha ampliat el moviment de dones proletàries a Alemanya. Més de cent cinquanta mil de treballadores organitzades sindicalment fan part del cos central de la lluita econòmica del proletariat. Molts centenars de dones organitzades políticament s’apleguen sota la bandera de la socialdemocràcia: l’òrgan de la dona socialdemòcrata compta amb més de cent mil subscriptores; la demanda del sufragi femení destaca en l’ordre del dia de la vida política de la socialdemocràcia.

Precisament aquests fets poden dur-nos a menysprear la importància de la lluita pel sufragi femení. S’hi pot pensar: fins i tot sense la igualtat política del gènere femení hem aconseguit espectaculars avenços en la il·lustració i organització de les dones, de forma que el dret de sufragi femení no seria cap necessitat urgent. Si s’hi pensa així, hom oblida quelcom. El desvetllament polític i sindical de les masses del proletariat femení en els darrers quinze anys ha sigut ben fort, però tan sols ha sigut possible perquè les dones del poble treballador prenien un interès viu en la vida política i en la lluita parlamentària de la llur classe tot i la manca de drets. Les proletàries fins ara comptaven amb el sufragi dels homes, en el qual hi participaven, per bé que indirectament. La lluita electoral ja és ara considerada per grans masses tant de dones com d’home de la classe treballadora com quelcom comú. En totes les trobades electorals socialdemòcrates les dones constitueixen un bon segment, sovint el majoritari, i sempre s’hi impliquen amb interès i passió. En totes les circumscripcions electorals on hi ha una ferma organització socialdemòcrata, les dones realitzen treballs electorals. Són també elles les que han fet un gran servei a la distribució de fulls, i a la consecució de subscriptors de premsa socialdemòcrata, l’arma més important de la lluita electoral.

L’estat capitalista no ha pogut allunyar les dones del poble d’aquests deures i esforços de la vida política. Fet i fet, s’ha vist forçat a atorgar i garantir-les aquesta possibilitat en concedir-les drets sindicals i de reunió. Tan sols el darrer dret el polític, el dret de vot, el de decidir directament els representants populars en el legislatiu i en l’adminisració, el d’ésser un membre electe d’aquests òrgans, els hi és negat encara. Ací, com en totes les altres àrees de la vida social, cal dir: «Que no comencen!». L’estat actual començà, però, quan admeté les dones proletàries en les trobades públiques, en les associacions polítiques. D’altra banda no ho concedí de lliure voluntat, sinó per pura necessitat, sota la pressió irresistible de la classe obrera ascendent. No fou res més que el tempestuós impuls cap endavant de les pròpies proletàries qui forçà l’estat policial prussiano-alemany a crear la famosa «secció femenina» en les trobades de les associacions polítiques i obrir a les dones les portes de les organitzacions polítiques. Per tant ja fa temps que la pedra roda. L’avenç irresistible de la lluita de la classe proletària ha arrossegat les dones treballadores al remolí de la vida política. Gràcies a la concessió dels drets d’associació i de reunió les proletàries han pres part activa en la vida parlamentària i en les lluites electorals. I ara és tan sols una conseqüència inevitable, tan sols el resultat lògic del moviment, que avui milions de dones proletàries criden confiades i desafiadores: Totes amb el sufragi femení!

Abans, en els bells temps de l’absolutisme pre-marçal, s’hi deia habitualment de tot el poble treballador, que «no era encara prou madur» per l’exercici de drets polítics. Avui no es pot dir això de les dones proletàries, ja que han demostrat la llur madures per l’exercici de drets polítics. Se sap, a més, que sense elles, sense la col·laboració entusiasta de les proletàries, la socialdemocràcia alemanya no hauria aconseguit l’esplendorosa victòria del 12 de gener, no hauria obtingut 4 ¼ milions de vots. Però igualment: el poble treballador ha hagut de demostrar sempre la seua maduresa per la llibertat política amb un victoriós aixecament revolucionari de masses. Tan sols quan l’ocupant diví del tro i els més nobles i alts de la nació senten el puny endurit del proletariat en l’ull i el genoll damunt el pit, llavors confiaran sobtadament en la «maduresa» política del poble.

Avui són les dones del proletariat les que s’arrengleren per fer arribar a l’estat capitalista la consciència de la llur maduresa. Això s’assoleix amb un moviment de masses constant i poderós, que ha d’emprar tots els mitjans de la lluita i de la pressió proletàries a l’abast.

Es tracta del sufragi femení com a objectiu, però el moviment de masses no és una qüestió exclusivament femenina, sinó un afer comú de la classe de les dones i els homes del proletariat. Ja que la manca de drets de la dona és avui a Alemanya tan sols una baula en la cadena de la reacció, que sotmet la vida del poble, i presenta una connexió particular amb l’altra pilar d’aquesta reacció: amb la monarquia. En l’Alemanya actual del gran capital i de la indústria desenvolupada del segle vint, en l’era de l’electricitat i de l’aviació, la manca de drets polítics de la dona és una resta tan reaccionària del passat com el domini de l’ocupant diví del tron. Tots dos fenòmens, l’instrument del cel com a força destacada de la vida política i la dona, apartada de les tempestes de la vida pública, de la política i de la lluita de classes, arrelen en les relacions corruptes del passat, de l’època de la servitud en el camp i dels gremis en la ciutat. En aquests temps eren justificables i necessaris. Tots dos, la monarquia i la manca de drets de la dona han esdevingut avui, pel desenvolupament capitalista modern, unes caricatures lamentables per la humanitat. Existeixen encara en l’actual societat moderna, no tan sols perquè a hom se li haja oblidat d’abolir-les, no tan sols per la simple persistència i inèrcia de les circumstàncies. No, hi són encara perquè totes dues—la monarquia i la manca de drets de la dona—han esdevingut poderoses eines dels interessos dels enemics del poble. Rere el tron i l’altar s’hi amaguen l’esclavització política del gènere femení així com els pitjors i més brutals defensors de l’explotació i l’opressió del proletariat. La monarquia i la manca de drets de la dona han esdevingut les eines més fortes del domini de la classe capitalista.

Per l’estat actual es tracta en realitat de mantindre fora del sufragi particularment les dones treballadores. En tem correctament l’amenaça a totes les institucions tradicionals del domini de classe. Com ara el militarisme, del qual tota proletària conscient n’és enemiga mortal; la monarquia; el robatori sistemàtic de les duanes i contribucions als mitjans de vida, etc. El sufragi femení és per l’actual estat capitalista una atrocitat i un horror, perquè al darrera hi ha milions de dones, que reforçarien l’enemic interior, la socialdemocràcia revolucionària. Si fos qüestió de les dames de la burgesia, l’estat capitalista no podria esperar res més que el suport efectiu a la reacció. La majoria de les dones burgeses que actuen com a lleones en la lluita contra «els privilegis dels homes», esdevindrien amb la possessió del sufragi dòcils ovelles en les pastures de la reacció conservadora i clerical. Serien segurament encara més reaccionàries que el sector masculí de la llur classe. Fora del petit nombre que tenen ocupacions, les dones de la burgesia no tenen cap participació en la producció social, són simples co-consumidores de la plus-vàlua que els llurs homes prenen del proletariat, són paràsits dels paràstis del cos popular. I els co-consumidors són habitualment encara més rabiosos i cruels en la defensa dels llurs «drets» de parasitisme que no pas els realitzadors directes del domini i de l’explotació de classe. La història de totes les grans lluites revolucionària ho confirma de la forma més cruel. Com ara després de la caiguda del domini jacobí en la gran revolució francesa, quan l’encadenat Robespierre era dut al lloc d’execució mentre les dones de la vida despullades de la burgesia embriagada de victòria ballaven pels carrers una desvergonyida dansa de joia al voltant de l’heroi caigut de la revolució. I quan l’any 1871 al París de l’heroica comuna obrera eren vençuts amb metralladores, les furioses dones de la burgesia depassaven en ràbia cruenta contra el proletariat sotmès fins i tot als llurs homes més bestials. Les dones de les classes propietàries defendran sempre fanàticament l’explotació i la submissió del poble treballador, del qual reben de segona mà els mitjans de la llur existència socialment inútil.

Les dones de les classes explotadores no constitueixen ni econòmicament ni socialment cap sector independent de la població. Per les classes dominants tan sols realitzen la funció social de la llur propagació natural. Contràriament les dones del proletariat són econòmicament independents, són de fet tan productives per a la societat com els homes. No en el sentit que ajuden als homes amb el treball domèstic a mantindre la família amb salaris escasos ni a que pugen els fills. Aquest treball no és productiu en el sentir de l’actual ordre econòmic capitalista, amb independència dels sacrificis i de l’energia que s’hi esmerça, els milers de petites obligacions que el constitueixen. econòmic capitalista. És tan sols un afer privat del proletari, la seua sort i benedicció, i per això mateix pur aire per l’actual societat. Com a productiu tan sols hi ha—mentre perduren el domini del capital i el sistema salarial—aquell treball que genera plus-vàlua, que produeix benefici capitalista. Des d’aquest punt de mira la ballarina de varietat que amb les cames agrana benefici cap a la butxaca del seu empresari és una treballadora productiva, mentre que tots l’esforç de les dones i de les mares del proletariat dins les quatre parets de la llar es considera una activitat improductiva. Això sona cru i malalt, però es correspon perfectament a la cruesa i a la malaltia de l’actual ordre econòmic capitalista, i copsar aquesta crua realitat de forma clara i marcada és la primera necessitat de les dones proletàries.

Precisament des d’aquest punt de mira l’aspiració de les proletàries a la igualtat de drets polítics és ancorada en uns sòlids fonaments econòmics. Milions de dones proletàries generen actualment benefici capitalista igual com els homes—en fàbriques, en tallers, en l’agricultura, en la indústria domèstica, en oficines, en magatzems. Són per tant productives en el sentit econòmic més estricte de la societat actual. Cada dia augmenten les files de les dones explotades pel capitalisme, cada nou avenç en la indústria, en la tècnica, genera nous llocs per les dones en la maquinària del benefici capitalista. I per tant cada dia i cada avenç industrial afegeix una nova pedra al sòlid fonament de la igualtat de drets polítiques de les dones. Pel propi mecanisme econòmic és ara necessària l’educació i la intel·ligència racional de les dones. La dona limitada i aïllada del món del «cercle domèstic» de l’antic patriarcat respon avui tan poc a les aspiracions de la gran indústria i del comerç com als requeriments de la vida política. Certament que també en aquest sentit l’estat capitalista ha oblidat el seu deure. Fins ara han sigut les organitzacions sindicals i socialdemòcrates les que han fet més i millor pel desvetllament mental i moral de les dones. Com ja passava fa dècades a Alemanya, quan els socialdemòcrates eren reconeguts com els treballadors més capaços i intel·ligents, igualment avui les dones del proletariat, a través de la socialdemocràcia i dels sindicats, s’han elevat per damunt de l’existència limitada i mancada d’esperit de la cura domèstica. La lluita de la classe proletària n’ha ampliat el cercle mental, n’ha fet uns esperits elàstics, n’ha desenvolupat les capacitats intel·lectuals, els hi ha mostrat grans objectius pels llurs esforços. El socialisme ha comportat el renaixement mental de les masses de dones proletàries i sens dubte els ha fet també treballadores productives aptes pel capital.

Segons tot això la manca de drets polítics de les dones proletàries és una injustícia tan baixa, i ho esdevé més si tenim present que és una mitja mentida. Les dones participen, tot i així, en la vida política activa i de masses. Amb tot la socialdemocràcia no lluita amb l’argument de la «injustícia». La diferència fonamental entre nosaltres i el socialisme utòpic i sentimental anterior consisteix en això, que no depenem de la justícia de les classes dominants, sinó únicament i per damunt de tot de la força revolucionària de les masses obreres i en el decurs del desenvolupament social que prepara el terreny d’aquest poder. Així la injustícia no es per si mateixa cap argument per enderrocar institucions reaccionàries. Quan, però, hi ha un sentiment d’injustícia en amplis sectors de la societat—diu Friedrich Engels, el co-fundadors del socialisme científic—és un signe segur que els fonaments econòmics de la societat s’han mogut considerablement de lloc, que les condicions actuals contradiuen l’avenç del desenvolupament. El poderós moviment actual de milions de dones proletàries, que senten la manca de drets polítics com una injustícia indignant, és un signe infal·lible que els fonaments socials de l’ordre estatal existent es podreix i que els seus dies són comptats.

Un dels primers grans apòstols de l’ideal socialista, el francès Charles Fourier, escrigué fa cent anys els memorables mots: en tota societat és el grau d’emancipació (llibertat) femenina la mesura natural de l’emancipació general. Això val completament per la societat actual. La lluita actual de masses per la igualtat de drets polítics de la dona és tan sols una expressió i una part de la lluita general d’alliberament del proletariat, i per tant en ella rau la seua força i el seu futur. El sufragi universal, igual, directe, de les dones—gràcies al proletariat femení—farà avançar i enfortirà immensament la lluita de la classe proletària. És per això que la societat burgesa abomina i tremola davant el sufragi femení, i és per això que el volem i l’aconseguirem. També amb la lluita pel sufragi femení precipitarem l’hora on la societat actual caurà a trossos sota les martellades del proletariat revolucionari.