– La crisi semblava tractar-se inicialment d'un problema purament financer. No obstant això, ja ningú posa en dubte que rere aquesta crisi financera existeix una veritable crisi econòmica, que ens trobem davant una crisi sistèmica. Com explicaria vostè què és el que ha desencadenat aquesta crisi i per què ha succeït?

Hauria de començar definint el que és el concepte de crisi. Crec que hi ha un problema de traducció, perquè a Amèrica la paraula “crisi” significa que “no tenim diners per a pagar-te les pensions, per a pagar-te la seguretat social, etc., perquè els hem utilitzat per a pagar-nos a nosaltres mateixos”.
No hi ha diners per a pagar la seguretat social, mentre que en els últims 12 mesos se li han donat 10 trilions de dòlars a l'1% de la població més adinerada.
La solució per a aquest sector és baixar el nivell de vida de les i els altres. El que pensem que és una crisi, per a ells és la solució a la crisi. No és un cicle de negoci, és un punt d'inflexió de la democràcia a l'oligarquia. És una crisi política. I la solució també és política.

– S'ha demostrat que el que s'anomenava “creació de riquesa” no es basava més que en un capital financer sense base sobre l'economia real? Podríem parlar d'una desindustrialització de l'economia?

Absolutament, si. Les finances són externes, estranyes a l'economia. Són extractives, com un paràsit. La indústria fa diners mitjançant l'ocupació, les finances són independents. En aquest moment hi ha una invasió financera, una espècie de feudalisme a Europa que s'està pagant en forma de deute. La indústria ha estat financeritzada, és a dir, ha estat absorbida pel sector financer. La productivitat abans solia augmentar a nivell de nous equips, contractació de nous treballadors i treballadores, per a poder tenir un benefici i després gastar aquest benefici a contractar més gent. Però a partir de 1980, la paraula clau va ser “reduir”, reduir l'empresa, reduir la plantilla… la productivitat havia de venir a través de l'acomiadament de les i els treballadors, de les prejubilacions, etc. de manera que aquells que es quedessin en l'empresa haurien de treballar moltíssimes més hores. Altre terme màgic també era el de la contractació externa.

-En aquests últims 30 o 40 anys de neoliberalisme la riquesa s'ha anat acumulant cada vegada en menys mans. En aquests moments seria imprescindible, encara més si cap, un repartiment just de la riquesa.

Per descomptat. Com fer això? Cal tornar a establir una fiscalitat progressiva, la majoria de la riquesa descansa primerament sobre el sòl, després en els immobles i, finalment, en les accions i bons. Cal gravar aquests tres elements. No és una riquesa pròpia del capitalisme industrial, sinó una riquesa feudal. S'està traslladant el pes dels impostos sobre el capital i el patrimoni a les i els treballadors.
La lluita del segle XIX per una reforma democràtica no ha tingut èxit, com estem veient. Per primera vegada en la història el concepte de creació de riquesa s'ha transformat, el resultat ha estat una redistribució immensa de la riquesa, però no de la forma que haguéssim esperat. El que ells volen dir amb “creació de riquesa” és proporcionar més prosperitat a aquest 1% de la població i oblidar-se de l'altre 99%, per al qual la creació de riquesa significa únicament creació i increment del deute. Cal tornar a impulsar aquesta lluita per una veritable democràcia; d'altra manera, tornarem al feudalisme.

– Les ajudes econòmiques a grans empreses i bancs se'ns venen com una forma de reactivar l'economia real. No obstant això, s'està demostrant que aquests diners no està fluint cap avall, sinó tot el contrari, els diners dels nostres impostos estan servint per a seguir concentrant riquesa en cada vegada menys butxaques.

L'actual “rescat dels bancs” és un autèntic robatori. Als EUA diem que aquests diners ha estat robats d'una manera neta, que ha estat un robatori legal, igual que els EUA es van quedar amb el canal de Panamà. Tenim una degeneració perversa del flux econòmic, en el qual els diners solament reverteixen en aquest 1%. Ells extreuen el deute, ells determinen el deute i aquest deute realment no es torna a amortitzar de forma productiva.

– S'està parlant molt de la nacionalització de bancs, de fet, Alemanya acaba d'aprovar una llei referent a això; no obstant això, aquesta és sens dubte altra manera de desviar diners dels impostos a ajudes per a aquest sector. Una veritable nacionalització de la banca seria una mesura eficaç en l'actual context?

Si. No obstant això, en comptes de nacionalitzar realment els bancs, el que s'ha produït ha estat una privatització dels mateixos per part dels governs, perquè els bancs centrals puguin donar-los encara més diners. És com si la màfia situés en el càrrec de fiscal a un dels seus membres. Això no és un Estat de Dret, sinó justament el contrari. El sector financer s'ha convertit en un sector criminal, però quan són aquests criminals els que s'han fet amb el govern, és, segons sembla, un acte legal.

– La banca i l'empresariat tenen molt clara la seva “plataforma reivindicativa” per a sortir de la crisi: baixada d'impostos al capital, acomiadaments gratuïts, augment i flexibilització de les jornades laborals… Ens ho venen com mesures “anti-crisi”, però per ventura aquestes mesures servirien realment per a alguna cosa, si més no en un esquema capitalista?

Això és precisament el que ha creat aquesta crisi. El futur, si realment continua en aquesta línia, és un futur de servitud. Si ens fixem en tota la població europea, així com l'americana, veiem que estan en una situació de servitud, perquè realment tots els seus esforços van encaminats a pagar el seu deute. Si la gent a EUA ha estat capaç de mantenir el seu nivell de vida ha estat pels diners que els bancs els han prestat, però la situació de les i els treballadors ha anat a pitjor en els últims 30 anys i les hipoteques i interessos han pujat. Ara l'economia està en un estat d'encongiment, per la qual cosa es reduirà l'ocupació i augmentaran els vostres impostos per a poder pagar als rics, de manera que ells mai hi perdin.

– Una vegada superada la fase recessiva no hi ha garanties que el cicle no torni a repetir-se, al contrari, si el model econòmic no canvia,
és previsible que abans o després es formi una nova bombolla financera que també acabi per explotar.

El cicle ha acabat, el pròxim estadi és una mica semblat al que va succeir en l'època de Ieltsin, una esperança de vida més curta, uns nivells de salut pitjors, emigració… Per a recuperar l'equilibri hauria de morir en 5 anys un 20% de la població.
Per als neoliberals han de morir un 20% dels jubilats… és el que va passar a Rússia i llavors el Banc Mundial va dir que això era precisament crear un ambient propici per als negocis. Si l'esperança de vida es va escurçant any rere any, els diners que les empreses dediquen a les pensions de les i els treballadors poden dedicar-lo a invertir en els bancs. Per això, els països que pertanyien a la URSS han resultat tan favorables per als negocis. D'aquesta fase ens pretenen dur a una altra de neofeudalisme, és a dir, una fase en la qual tots els diners, menys els que es necessiten per a les necessitats més bàsiques, es destinin a pagar la renda i els interessos, i en el qual les persones treballadores no rebin més que un “salari de supervivència” i els excedents econòmics es dediquin al sector immobiliari, la banca i els monopolis.

– En aquest context d'imperialisme econòmic i polític, en el qual els centres de decisió són cada vegada més allunyats i estranys a la població, nacions com Euskal Herria podrien adoptar polítiques econòmiques i redistributives d'una forma més efectiva, directa i lligada a les necessitats de les persones si accedissin a l'estatus d'estat independent…

Com hem comentat, no hi ha una solució simple, la solució ha de ser política, perquè tenim una crisi política entre democràcia i oligarquia. L'únic poder que teniu localment jo crec que és controlar el sistema d'impostos local, és a dir, en comptes de gravar el treball, gravar la propietat.
No obstant això Europa s'ha convertit cada vegada en més dretana i més neoliberal. Europa no és la solució. Estar dintre d'Espanya i França o dintre d'Europa és el mateix, igual de dolent. Necessiteu la independència. El vostre lema hauria de ser “no als impostos sense representació”, com en la revolució dels EUA, si no estem representats, no pagarem impostos.

*Michael Hudson (www.michael-hudson.com) és Professor d'Econòmiques a la Universitat de Missouri, Kansas City (UMKC). També és analista de Wall Street i consultor, al mateix temps que president del Institute for the Study of Long-term Economic Trends (ISLET) i membre fundador de International Scholars Conference on Ancient Near Eastern Economies (ISCANEE).

Aquesta entrevista va ser publicada a la revista Iraultzen, 151, editada pel sindicat basc LAB el maig de 2009, traducció de La Fàbrica.