Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 25N, dia internacional contra les violències masclistes.

Als Països Catalans l’ofensiva reaccionària i l’antifeminisme creixen de la mà de l’extrema dreta. Les institucions instrumentalitzen el feminisme per modernitzar la seva imatge, alhora que mostren la seva incapacitat d’acabar amb les violències masclistes. Les empreses converteixen el feminisme en una operació de màrqueting per augmentar beneficis, a costa del treball de milions de dones explotades. Els governs manipulen les reivindicacions feministes contra la violència per augmentar el control social i policial. Totes ometen, per activa i per passiva, les causes estructurals de la violència masclista. Totes són impotents per poder viure vides dignes i lliures de violència.

L’ofensiva que patim les dones de classe treballadora ataca els avenços que el moviment feminista ha aconseguit durant els darrers anys. En la batalla cultural actual, el feminisme és un dels centres de disputa. L’extrema dreta fomenta l’antifeminisme entre la societat, és a dir, intenta que s’escampi una oposició al moviment feminista. Ho justifica a partir d’idees com que el feminisme és un moviment hostil cap als homes, activa pànics morals a partir de conceptes com la “ideologia de gènere”, defensa un model nostàlgic de família tradicional i acaba qüestionant la violència masclista i
atacant els drets sexuals i reproductius de les dones.

El “feminisme” liberal i institucional, a dins i fora dels governs, parla sobre la seguretat amb un discurs alarmista que alimenta l’imaginari de terror. Tot i que ho disfressin de progressisme, i es presentin com a solució a la dreta i l’extrema dreta, amb aquests discursos acaben reforçant el seu programa classista, masclista i racista. Això té efectes coercitius sobre el dia a dia de les dones, les identitats dissidents i les migrades i racialitzades. Segueixen utilitzant el feminisme per maquillar les seves polítiques contra
aquelles que més patirem la deriva del control social, policial i judicial: la classe treballadora.

Per abordar aquesta situació cal que posem el focus en la permissivitat social d’aquests discursos, la manca de voluntat de fer front al caràcter estructural de les violències i del masclisme, i la incapacitat de millorar les condicions de vida de les dones de classe treballadora per part dels diferents governs, malgrat que alguns s’autoanomenin feministes. L’Esquerra Independentista tenim clar que l’ofensiva que patim les dones de classe treballadora i l’empitjorament de les nostres condicions de vida és imprescindible per la reproducció del sistema capitalista patriarcal. Tenim clar que no hi ha una via màgica per acabar d’una vegada per totes amb els feminicidis i qualsevol forma de violència masclista. Sabem, i lluitem per fer-ho possible, que el nostre alliberament només vindrà de la mà de l’autoorganització de les dones treballadores. Que només tindrem vides dignes i lliures si prenem amb les nostres mans allò que és nostre, si ens defensem juntes i fem que la por canviï de bàndol.

Manifest:
No al pacte d’Estat. Crida a la mobilització per l’autodeterminació i la independència

El PSOE, Sumar, ERC i Junts han tancat un pacte que convertirà Pedro Sánchez en president del govern espanyol. Aquest acord inclou una Amnistia a més de diversos compromisos en la ja coneguda dinàmica del peix al cove que va marcar durant tants anys la relació dels governs autonòmics de Catalunya amb els poders de l’Estat espanyol.

Al contrari del que anuncien, el pacte que s’acaba d’anunciar no és un pacte per avançar en el reconeixement dels drets com a nació del poble català, sinó que és un pacte d’estat que vol fer una estocada final al moviment independentista que va tenir com a punt més àlgid el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

L’acord significarà la renúncia tàcita a l’exercici del dret d’autodeterminació i de la independència. La concessió de l’Amnistia, el permís a parlar català al Congrés dels Diputats Espanyol i al Parlament Europeu, el reconeixement com a minoria nacional, i les molles del traspàs de rodalies i la disminució del deute autonòmic, surt ben barat a l’Estat espanyol quan la contrapartida és que els mateixos partits que han conduït el procés fins al punt actual ara enterrin durant les pròximes

dècades les aspiracions i la mobilització d’autodeterminació i d’independència de la societat catalana. Junts i ERC estan utilitzant l’1 d’octubre de manera partidista en la seva cursa per convertir-se en els partits dirigents d’una nova Catalunya autonòmica cada vegada més dependent de l’Estat i més buida de cap tipus de sobirania real.

Aquest pacte es concreta en una Amnistia (a l’espera de conèixer el text definitiu) que equipara tant a víctimes com a botxins: alliberarà de la llosa judicial i repressiva a algunes de les víctimes i els represaliats de la violència i de la repressió de l’Estat, alhora que previsiblement eximirà de responsabilitat penal als policies repressors i aquells qui van elaborar una operació d’Estat contra el Principat.

Aquest és un pacte que servirà per relegitimar i reforçar el règim. Per fer una segona transició reproduint els peatges i la democràcia devaluada del règim del 78 i consolidant l’estat neoliberal i patriarcal que patim les classes populars. L’Amnistia serà utilitzada com un element de pacificació i desmobilització de la lluita de la societat catalana per l’autodeterminació i la independència.

L’acord entre JxCAT, ERC i el PSOE i Sumar no s’ha plantejant en clau de fer avançar el procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans sinó com a tancament definitiu d’un cicle de conflicte. No és res més que un pedaç que

no solucionarà el conflicte polític amb l’Estat, no garantirà l’exercici del dret d’autodeterminació ni tampoc evitarà que s’acabi la repressió contra tots aquells que continuaran lluitant pel dret a la independència i l’autodeterminació.

El pacte d’Estat suposa renunciar al llegat de l’1 d’octubre, renunciar a una mobilització pròpia i de masses per la independència i alimentar l’engany que un referèndum pactat d’autodeterminació és possible al Regne d’Espanya.

Cal denunciar la utilització d’aquest pacte, amb l’amnistia com a mecanisme principal, per a encobrir la renúncia dels partits que el signen a la lluita per l’autodeterminació i la independència aquí i ara.

Emplacem a articular un moviment popular de resistència per continuar amb la lluita per la independència. Cridem a la mobilització popular per mostrar el rebuig a aquest pacte contra l’autodeterminació.

Adhereix-te al manifest

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 7N Diada de la Catalunya Nord

Un 7 de Novembre més reivindiquem la necessitat de sobirania de Catalunya Nord front un Estat francès que materialitza políticament els interessos de les classes dominants.

L’Estat francès ha vist en els darrers anys com les seues contradiccions han esdevingut conflicte. La incapacitat de mantenir el miratge cohesionador francès basat en la idea de l’avenç social i la millora de la qualitat de vida (degut a la crisi d’acumulació capitalista que fa inviable qualsevol miratge de redistribució) ha obert les escletxes per lo confrontar. Les protestes per les mesures antipopulars del govern de Macron, l’organització de les treballadores contra la reforma de la jubilació, l’augment de les reivindicacions nacionals dels pobles dins de l’estat, les revoltes populars als barris segregats o l’exercici de sobirania del Níger, posen en qüestió la legitimitat social de què gaudia l’estat.

En el context internacional, la necessitat de les potències mundials occidentals per augmentar les seves posicions geopolítiques ha comportat un espiral bèl·lic on la classe treballadora i les classes populars veuen empitjorar les seues condicions.

La resposta de l’Estat davant d’aquest context és intensificar el nacionalisme centralista, incorporar els discursos de l’extrema dreta, tot excloent sectors racialitzats del desenvolupament de l’Estat, negant el dret dels pobles a la seua sobirania i aprofundint en la militarització, tant interna com externa. Tot això, acompanyat d’un augment de la militarització  i repressió de les protestes internes (com hem vist darrerament en el cas de les protestes en suport a Palestina)

Aquest nacionalisme xovinista, que troba el seu recolzament en el  projecte polític de l’extrema dreta, es confronta amb la lluita per la sobirania a Catalunya Nord, tractat com a perifèria i territori de conquesta, li reserva un desenvolupament econòmic basat en el turisme i la precarització, l’explotació del territori i la negació del fet català.

Aqueixa voluntat de l’Estat de nos destruir com a poble  té un dels principals instruments en la imposició del francès i limitació de l’ús del català tant en l’educació com l’administració. Actualment, són poques les escoles que puguin oferir algunes hores de llengua catalana. L’Estat, amb una mà subvenciona l’OPLC (Oficina Pública de la Llengua Catalana) mentre, amb l’altra mà, redueix els recursos a les fileres bilingües i tanca classes cada nova reentrada. Des de l’Esquerra Independentista, apostem per una escola pública i immersiva, que permeti a tota la població nord-catalana se beneficiar d’un aprenentatge de qualitat i en català.

La situació en l’àmbit administratiu i als municipis, com a exemple concret, no és pas millor. Només cal mirar les 5 iniciatives municipals de Portvendres, Tarerac, Elna, Els Banys i Sant Andreu de Sureda, de proclamar la validesa del català als plens dels ajuntaments, amb traducció instantània al francès, ha sigut tombada pel Tribunal Administratiu de Montpeller.

Si uns mots en català posen en dubte el marc nacional francès, vol dir que han imposat les seues fronteres sobre un territori que no és pas el seu. Cal construir alternatives que no passin pas pels poders estatals i que mirin més cap al Sud. Alternatives que passin pels Pirineus i la Mediterrània i no pas pel centralisme parisí. Només podrem trencar amb aqueixes dinàmiques amb una perspectiva de Països Catalans, construir un nou marc nacional i social, lluny de marcs mentals jacobins i colonialistes. Per això des de l’esquerra independentista exigim l’obertura dels passos fronteres que esquarteren el territori dels Països Catalans.

Les reivindicacions que precisa Catalunya Nord per poder sàller d’aqueixa situació comporten la recuperació de la sobirania política i econòmica. Nos cal vertebrar un projecte per a Catalunya Nord i la classe treballadora que hi vivim; posar sobre la taula el dret a decidir a tots els nivells.

L’únic instrument que tenim per ho fer possible és el de la lluita, passant per sobre les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes. Activar totes les lluites que posen en contradicció l’Estat oferint un marc de transformació política: els Països Catalans feministes i socialistes.

SEM LLUITA, SEM PAÏSOS CATALANS!

Manifest de l’Esquerra Independentista de suport a la lluita del poble palestí i a favor del boicot a l’estat d’Israel:

Palestina pateix un procés de colonització, ocupació militar i règim d’Apartheid des de fa dècades. La idea originària del sionisme d’establir-hi un estat exclusivament jueu per «un poble sense terra a una terra sense poble» va resultar un fracàs humanitari des dels primers assentaments, degut a que sí que hi havia un poble a les terres de Palestina, ètnicament i religiosament divers.

L’expulsió de palestines i palestins des de les primeres colònies sionistes, fins la neteja ètnica que suposà la creació de l’Estat d’Israel el 1948, és l’origen de la situació que es viu avui a Palestina. Als territoris ocupats del ‘48 (el que avui seria oficialment l’Estat d’Israel) hi impera un sistema polític i social d’apartheid, on segons l’origen i adscripció ètnica s’obtenen uns drets o uns altres. Als territoris ocupats de Cisjordània, els Alts del Golan i la mateixa Jerusalem s’hi barregen zones amb diferents graus d’autonomia sota tutela israeliana, enmig de colònies que no paren d’expandir-se. I la Franja de Gaza, aïllada territorialment de Cisjordània, pateix un bloqueig gairebé total i en els últims anys ha patit bombardeigs periòdics per part de l’exèrcit israelià.

Degut a la importància geoestratègica de la zona, l’oligarquia i els governs dels Estats Units i la Unió Europea han recolzat el resultat d’aquest projecte sionista, convertint l’Estat d’Israel en un soci preferent, i acceptant-li totes les violacions de drets humans i tots els incompliments de les múltiples vulneracions del propi dret internacional avalat pel club d’estats de l’Organització de les Nacions Unides.

La situació d’ocupació militar, apartheid, robatori dels seus recursos, explotació de la seva mà d’obra barata, i humiliació constant, ha dut al poble de Palestina a adoptar múltiples formes de resistència. Des de la més pacífica de seguir vivint a casa seva i conreant les seves terres davant l’enderrocament d’habitatges i la tala d’oliveres per part de l’exèrcit d’ocupació israelià, fins a les més dràstiques vinculades a les diferents formes de la lluita armada. I com tots els pobles en lluita, també ha desenvolupat la seva lluita en diferents organitzacions amb ideologies, tàctiques i plantejaments de solució diferents.

A principis d’octubre vam veure de forma televisada un atac de diferents sectors de la resistència palestina mai vist fins aleshores. Centenars de guerrillers palestins van trencar el bloqueig de Gaza i van matar centenars de soldats i colons israelians, capturant-ne un altre centenar d’ostatges.

La pretesa «comunitat internacional», és a dir, els governs de les oligarquies de l’anomenat occident, i els seus mitjans informatius, van iniciar una campanya propagandística d’indignació profunda, mai vista en altres massacres com les de Colòmbia, Iemen, Armènia o a la mateixa Palestina. I l’espantall del terrorisme descontextualitzat, aprofitant un racisme i islamofòbia institucional vers la població pobra migrada, amplificat pels sectors de l’extrema dreta catalana, espanyola i francesa als Països Catalans, van preparar l’acceptació social de la venjança israeliana.

Així, en lloc de veure les cruentes accions de la resistència palestina com una resposta explosiva i desesperada a la situació d’ocupació militar, apartheid, colonització i assassinats constants que pateix el seu poble, ens les van presentar totalment descontextualitzades, buscant únicament una lectura emocional parcial dels fets.

I ara veiem com l’acció de l’exèrcit israelià executa una autèntica neteja ètnica televisada contra dos milions de persones atrapades en un territori no gaire més gran que el Maresme. Amb la llum tallada, sense disposar d’aigua ni entrada d’aliments, ni medecines… amb bombardeigs massius que enderroquen barris sencers amb la població dins.

I doncs, la classe treballadora catalana què hem de fer al respecte? Volem que la nostra oligarquia i els nostres governs, els qui ens exploten a la feina, ens roben amb els preus de l’habitatge, impulsen el racisme per obtenir mà d’obra barata, contaminen el nostre entorn i ens impedeixen l’exercici de l’autodeterminació, ara ens utilitzin per acceptar i recolzar els crims de guerra de l’exèrcit israelià? Que ens utilitzin per acceptar i recolzar aquesta barbàrie?

No. El nostre deure internacionalista és recolzar la causa palestina i la seva resistència. I no cal que ens submergim en el debat moral de com és aquesta resistència, perquè podem recolzar la que ens sigui més afina de les seves múltiples formes. I sobretot perquè la podem recolzar des d’una forma molt bàsica, moralment del tot acceptable a la nostra distància. Doncs no se’ns demana l’enviament d’armament o de brigadistes (que es podria fer). No se’ns demana crear més vietnams (que es podria fer). No se’ns demana anar a fer d’escuts humans o trencar el bloqueig (que es podria fer i s’ha fet en múltiples ocasions).

Se’ns demana que no els deixem sols. Que no mirem cap a una altra banda. Que pressionem a l’Estat d’Israel perquè la seva guerra criminal li resulti més cara i l’hagi d’aturar.

L’any 2005 més d’un centenar d’organitzacions i associacions palestines van llançar una crida internacional per a aplicar boicots, sancions i desinversions a l’Estat d’Israel fins que aquest no posi fi a l’ocupació militar i accepti el retorn dels refugiats i refugiades a les seves llars. I això és el que podem fer. A tots els nivells.

Sabem que poc podem esperar dels governs i institucions que ens governen i que serveixen a l’imperialisme i a l’explotació capitalista. Però si que podem comptar amb la nostra classe, el nostre poble, i explicar-li que pot sumar-se a les campanyes de boicot a Israel.

• Si tenim una multinacional israeliana com ICL que explota les nostres mines i contamina els nostres rius a la vegada que col·labora amb l’ocupació militar israeliana, exigim el boicot a ICL!
• Si tenim ajuntaments amb agermanaments amb ciutats israelianes, com el de Barcelona, trenquem aquests agermanaments!
• Si tenim universitats que estableixen convenis amb universitats israelianes vinculades a l’ocupació militar, anul·lem aquests convenis!

I recalquem, que aquest boicot és cap a l’Estat d’Israel, cap a la seva ideologia racista sionista. En cap cas contra la població jueva, utilitzada pel sionisme per justificar la seva barbàrie en el seu nom, i que gran part d’aquesta també defensa la causa Palestina i que Palestina sigui una terra sense exclusions ètniques.

Es tracta de no normalitzar aquesta barbàrie! No en el nostre nom!
Visca la lluita del poble palestí!
Visca l’internacionalisme de la classe treballadora!
Boicot Israel!

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 9 d’octubre, Diada del País Valencià

El pròxim 9 d’octubre està marcat per la necessitat de la classe treballadora al País Valencià de prendre els carrers al feixisme davant de l’ascens a les institucions. L’onada reaccionària que penetra en forma d’espanyolisme, racisme i masclisme en àmplies capes de la societat ha de ser urgentment aturada i per això cal plantejar una veritable alternativa. Una alternativa a l’estat capitalista i patriarcal que ens és venut com a ordre natural de les coses. Una alternativa a l’explotació i l’opressió que patim com a poble i com a classe.

L’alternativa que defensem i construïm des de l’Esquerra Independentista a cada casal, ateneu, assemblea i espai d’organització té per objectiu confrontar unes estructures d’estat que ofeguen la classe treballadora, les dones i sexualitats dissidents, i empresonen el nostre poble. La violència que l’estat exerceix contra les dissidències polítiques es materialitza de diverses formes i en els darrers anys ha pres forma de nou amb les agressions feixistes. Enguany, 6 anys després de l’octubre de 2017, s’ha iniciat el judici als feixistes que assaltaren la manifestació de la diada el 2017. Aquelles agressions són la mostra que el projecte polític que defensa d’Esquerra Independentista és antagònic als interessos d’un estat espanyol que empara el feixisme per preservar-ne la unitat i els beneficis de les classes dominants. És per això que hui defensem que contra el feixisme i l’espanyolisme cal construir urgentment una trinxera de llibertat sense renúncies.

Hem de construir, doncs, espais d’unitat contra la impunitat del feixisme; hem de plantar cara a la persecució política que 26 militants antifeixistes i anticapitalistes valencians pateixen per haver fet front a l’odi dels màxims defensors del capital. Una lluita que els ha portat a enfrontar-se a més de 160 anys de presó en total i a milers d’euros en multes. Una lluita contra partits i organitzacions feixistes que, no ho oblidem, han comptat amb la permissivitat de les forces polítiques de la socialdemocràcia que constituïen el govern del botànic, atès que tots els encausats ho són fruit dels darrers anys de resistència.

I en aquest camí no valen ni les dreceres del vot útil ni les institucions autonòmiques que aproven lleis que són paper mullat. Com tampoc formar part d’un Estat que ho disposa tot per a salvaguardar els seus pilars fonamentals, la propietat privada i la unitat nacional. S’han acabat les falses dicotomies entre feixisme o reforma, entre terror o explotació, entre misèria o mort. Nosaltres triem independència en el sentit més ple. Nosaltres abracem les consignes històriques que han conduït la classe treballadora dels Països Catalans a la conquesta de drets i llibertats: organització, militància, lluita i combat.

L’Esquerra Independentista encarem el nou cicle polític d’ofensiva antiobrera, antifeminista i antipopular amb un crit en defensa d’omplir, enriquir i engrandir la unitat popular amb les lluites de la classe treballadora dels Països Catalans. Som conscients que la censura, els atacs al català i el revifament de les velles batalles blaveres, que pretenen dividir-nos i distraure’ns amb dobles denominacions de la llengua, no són més que cortines de fum que amaguen una única realitat: front a un estat irreformable, la independència és l’únic camí.

No acceptem les seues divisions administratives. No veiem cap enemic ni al nord ni al sud. Contra el blaverisme que alimenta la dreta i també contra el que ha integrat l’esquerra socialdemòcrata. Contra el feixisme espanyolista. Ni un pas enrere. Lluitem sense renúncies!

Som un poble en lluita, som Països Catalans!

Independència, socialisme, feminisme, Països Catalans!

La classe treballadora portem anys pagant les conseqüències de les polítiques socials i econòmiques dictades des dels despatxos de la UE. Retallades en serveis socials, pagament d’un deute del que no som responsables, rebaixes dels drets laborals, especulació urbanística, desindustrialització i turistització del sud, treball precari i atur… Són només algunes d’aquestes; durant l’últim any s’han afegit l’augment dels preus i el cost de la vida, la inflació, la pujada de les hipoteques i una política militar que lluny de retallar la despesa només fa que augmentar-la. I totes aquestes conseqüències són la culminació de les polítiques al servei del capitalisme, motiu de ser de la Unió Europea des de la seva fundació el 1957, i encara més accentuadament des del Tractat de Maastrich de 1992.

La Unió Europea no és una lliure aliança entre pobles, sinó una estructura institucional al servei de les burgesies nacionals i dels estats que governen. Els Països Catalans no podem esperar de la Unió Europea cap resposta a favor dels drets dels pobles que contravingui els interessos dels estats i el capital. Ni en matèria de reconeixement de l’autodeterminació ni en matèria de reconeixement dels drets lingüístics de tota la ciutadania de tots els territoris. La conquesta de l’autodeterminació i la salvaguarda del català és una fita que haurem de conquerir contra els estats espanyol i francès, però també contra la Unió Europea.

La Unió Europea no és aquell espai de llibertats, pau i justícia que publiciten. És una estructura capitalista de caire patriarcal i imperialista, al servei de les grans corporacions transnacionals. La seva política de seguretat respon a estats cada vegada més repressius. Les seves institucions responen a una lògica completament antidemocràtica. La seva política econòmica es basa en la despossessió, l’explotació cada cop més accentuada de les classes populars, la privatització de recursos públics i l’acció al servei de les elits del capitalisme. La seva acció exterior es basa en l’espoli dels recursos naturals i l’explotació dels treballadors d’altres llocs del planeta. La seva política migratòria ha provocat que el mediterrani sigui la fossa comú més gran del món, i la seva acció militar, subordinada a l’OTAN, ha exportat el patiment a molts racons del planeta.

La nostra proposta per a Europa és una Europa de pobles lliures, de justícia social i que no sigui exportadora de patiment i explotació. Aquesta Europa, però, no és possible dins el marc de la Unió Europea. La Unió Europea és irreformable i la ruptura amb aquesta estructura de dominació és necessària per qualsevol aspiració d’una Europa dels pobles.

Trencar amb la Unió Europea, recuperar el nostre marc mediterrani de relacions, i construir l’Europa dels pobles, només es pot fer des de la independència i sobirania política, perquè només amb aquesta és possible posar al centre les necessitats de la classe treballadora i la resta de classes populars. No és suficient, però sí que és indispensable per bastir un futur millor. Un futur on els beneficis d’uns pocs no representin la misèria de la majoria, on la cooperació, la col·lectivitat i el poder sorgit des de baix siguin les bases d’una nova societat, una societat socialista. Aquest país que somiem, no és possible dins la Unió Europea.