Sabem que cap conflicte comença amb el “casus belli” i que no acaba el dia de la signatura de l'armistici, les tensions prèvies i posteriors al primer i últim tret formen part del conflicte. Hi ha cicles del conflicte que mai prenen relleu fins passats uns anys. Quelcom semblant passa, al mal anomenat conflicte basc, l’anomenat conflicte espanyol.
Som dins un cicle que amb tota seguretat, passarà a la història, malgrat no registrar trets, bombes, segrestos, ni amenaces per part d'ETA. Un nou cicle que ve determinat per un conjunt de situacions que cal destacar.
Durant els últims mesos, o dos anys, segons afirma l'esquerra abertzale, hi ha hagut al seu si, un debat intern de gran profunditat, en el qual s'ha plantejat la nova estratègia política del seu moviment. Una nova estratègia política en el que la lluita armada desapareix per donar pas a una lluita de masses capaç de fer prevaldre el discurs sense la crossa de la lluita armada. Aquesta estratègia, és interpretada per l'Estat, bé com un engany, o bé com la careta de la que es dota l'esquerra abertzale per negar la derrota d'ETA. Si la teoria de l'engany fos certa, no s'entendria els impediments que des de l'estat s'estan fent per vehicular l'opció de Sortu, contraria al cicle de cinquanta anys de lluita armada, i l'existència d'un grup internacional de personalitats que en fan el seguiment. Si volen posar-los en evidència, tant sols cal deixar-los fer i que la comunitat internacional ho vegi amb els seus propis ulls.
I si la segona teoria fos certa, caldria preguntar-se, en que es fonamenta. Si tenim en compte que ETA existia fa cinquanta anys, sense representació política als ajuntaments, als parlaments regionals, estatals i europeus, malgrat policies torturadors, jutges del TOP i lleis franquistes, no hi ha cap element que faci preveure que no podria aguantar cinquanta anys més, immersos en la il•legalització política, torturats per la guàrdia civil, jutjats per l'Audiència Nacional i veient com el codi penal sembla un motlle de silicona que agafa la forma necessària per atrapar fins a la cadena perpetua als militants que fa poques dècades haurien estat condemnats a pena de mort per Franco, condemnes, aplaudides per Fraga. La rendició, doncs, no sembla el motiu de la treva unilateral i verificable internacionalment. Quin és doncs el motiu real de la treva? Segons sembla extreure´s del debat intern de l'esquerra abertzale, el procés de maduració del debat polític dins la societat basca ha arribat al seu clímax. Després de més de cinquanta anys de lluita armada, ja no queda ningú que no sàpiga on és la línia roja darrera la que alinear-se.
Segurament Euskal Herria és el territori d'Europa amb més politització social. Arribats a aquest punt, cal deixar pas a la voluntat popular, per comprovar si la societat basca està preparada per superar el mur de fronteres imposades, i la repressió, el moment de saber si les classes populars estan preparades i disposades a construir un model social propi, si les institucions pròpies, com l'Udalbitza recentment absolta, poden ser el pal de paller de la construcció nacional, el moment de saber si l'educació en llengua pròpia pot sortir de les ikastoles i estendre's al sistema públic d'educació, més enllà de les reticències de grupuscles unionistes, en definitiva comprovar si l'Estat Espanyol està disposat a respectar la voluntat popular, quan aquesta no s'hi enfronta amb armes de guerra, sinó amb armes de democràcia.
Aquest debat però, no ha estat neutre. Els serveis secrets de l'estat espanyol, han estat en tot moment al cas del debat, i fins i tot han tingut somnis humits en els quals l'esquerra abertzale es trencava en dos, on partidaris i detractors de continuar amb la lluita armada provocaven la fi de l'esquerra abertzale sense que ni un sol agent d'Intxaurrondo hagués de ventar un sol llistí telefònic. El cert, és que, quan l'Estat veu que l'esquerra abertzale pren una decisió i segueix cohesionada, és quan intenta a la desesperada trencar el debat amb la detenció d'Arnaldo Otegi, Rafa Diez i d'altres companys, quan segons l'Estat redactaven una nova estratègia a la seu de LAB. Intentaven així que l'esquerra abertzale no tingués el debat, per incompareixença d'una part. El cert, però, és que el que redactaven Otegi i Diez, no era l'estratègia, sinó les conclusions d'un debat, que ja havia tingut lloc, i per tant la maquinaria ja estava en marxa. Malgrat les detencions i empresonaments, l'esquerra abertzale decideix fer públics els documents interceptats, per d'una banda evitar la filtració interessada dels documents per part de l'Estat, i per altra banda fer encara més ràpida la socialització del discurs de l'esquerra abertzale.
Dins aquesta dinàmica de sabotatge al debat intern de l'esquerra abertzale, és on també hem de situar la detenció i empresonament de diversos advocats habituals dels presos polítics bascos, intentant tallar d'arrel la comunicació confidencial entre advocat i client, que possibiliti la socialització del debat a les presons i extreure'n fora, les mateixes, i de pas, treure´s de sobre aquests maleïts advocats que setmanalment planten cara a L'Audiencia Nacional o als tribunal de Paris, que denuncien la tortura a organismes internacionals i que recorren milers de kilòmetres fins a cada presó els seus defensats compleixen condemna. Detencions que un cop més han valgut la denuncia de membres internacionals del gremi, fins al punt de forçar-ne l'alliberament d'algun d'ells.
Un cop frustrada l'opció de trencar el diàleg i debat intern, i no aconseguir la divisió interna, l'Estat ha encaminat nous passos, i en diverses direccions.
En primer lloc, ha eixamplat el ventall d'opcions de partits polítics a il•legalitzar, d'una banda ha alertat a Euskal Alkartasuna (EA), que si fa seus els postulats de l'esquerra abertzale de la no violència i de la democràcia, serà perseguida per connivència amb els violents i antidemocràtics. I d'altra banda ha ampliat els criteris per il•legalitzar una formació política. Ara ja no n'hi ha prou en condemnar les accions armades presents, sinó també les passades i les futures encara que aquestes no s'hagin produït, i això ho fan els franquistes, fills i nets de franquistes que mai han condemnat l'alzamiento, que mai han demanat perdó per la tortura, la repressió, la censura, perquè segons ells, cal mirar al present i al futur i no remoure el passat, no fos cas que trobéssim una cuneta plena de rojos morts, o bé amics d’anarquistes, o potser només els seus saludats, mentre amb la boca petita criden justícia a Paracuellos de Jarama.
En segon lloc, l'estat ha començat una campanya de deslegitimació del suport internacional al procés, ja sigui mitjançant l'operació policial contra Askapena i posterior empresonament de di
versos militants encarregats de fer arribar al món el discurs de l'esquerra abertzale, o de la campanya mediàtica contra el grup internacional de contacte que treballa des de fa mesos en la resolució del conflicte. Un grup de personalitats que a estat titllat per l’estat, de titella d'ETA. Poca broma, estem parlant d'un seguit de reconegudes personalitats internacionals en matèria de drets humans i resolució de conflictes i fins i tot el secretari honorari de la Interpol. Si fos veritat, seria la mostra inequívoca que ETA no està tant feble com la volen fer creure, si fos fals, seria irresponsable per part de l'advocacia de l'Estat que ha fet tals acusacions. La típica contradicció, que passa desapercebuda als mitjans afins al discurs únic. Quan no han pogut deslegitimar-lo, han recorregut a l'amenaça, prova d'això n'és l'episodi que una suposada carta en nom d'ETA amenaça al grup internacional, i que el grup internacional no va fer pública. En poques hores, sense denuncia, la premsa espanyola preguntava al grup internacional sobre l'amenaça. Lliguem caps, o bé el grup internacional està essent seguit, controlat i amb les comunicacions il•legalment intervingudes pels serveis secrets, o bé algun mitjà amb interessos en l'abandó del grup, amenaça per després fer pública l'amenaça, i intentar crear interferències al si del grup internacional.
En tercer lloc, una vella estratègia, que no per vella, deixaran d'usar. Evitar el relleu generacional. En l'últim any més d'un centenar de joves de l'esquerra abertzale han estat detinguts i empresonats o han hagut de marxar de casa per buscar refugi fora de l'estat Espanyol. Una estratègia que es retroalimenta a la velocitat que l'electricitat circula pel cos d'un jove dins una caserna de la guàrdia civil, un cercle sense fi que comença amb una detenció, aplicació de la legislació antiterrorista, en la qual el jove perd els seus drets a metge i advocat de confiança, i la opacitat tapa un cop més, la tortura que facilita l'autoinculpació en fets punitius i fa que nous noms de joves surtin a la llum implicats en els mateixos fets o similars que farà possible una nova detenció, tortura i imputació. Per sort alguns d'aquests joves escapen del cercle policial i poden creuar la frontera per refugiar-se a Iparralde, on pel fet de donar la cara públicament, denunciar la persecució política i la tortura, no poden esquivar les euro-ordres per ser lliurats a les autoritats judicials espanyoles malgrat la solidaritat mostrada fins i tot per electes del partit socialista francès (PSF), oferint fins i tot casa seva per acollir fugitius. Declaracions, fets i accions de càrrecs electes del PSF, que serien catalogats de terrorisme pel PSOE. Unes detencions que compten amb el mal menor de l'entrada a presó, saltant-se el procés policial, sense tortura, sense autoinculpació i sobretot, sense allargar les llistes negres que fa viure amb el neguit constant a dotzenes de joves que se saben implicats en nous sumaris policials, conseqüència de la tortura patida per companys.
Quan el debat no s'ha pogut aturar, quan no han pogut dividir l'esquerra abertzale, quan no han pogut aturar els seus advocats, quan malgrat la il•legalització, l'estat tem com mai la participació política a les institucions de l'esquerra abertzale, quan la comunitat internacional sap per la mà d'Askapena i del grup de contacte internacional de les derives autoritàries i antidemocràtiques de l'Estat, i quan no han pogut tallar d'arrel el relleu generacional, tant sols els queda la provocació.
En els darrers dies i setmanes, hem constatat com les últimes detencions més enllà de buscar resoldre atemptats, o morts sense escatir, busca la venjança i una reacció violenta per part d'ETA. Com sinó hem d'entendre les declaracions i relats de tortura dels darrers detinguts? Els cops, pallisses, la bossa, amenaces amb elèctrodes, negació de la son i del descans durant cinc dies, i la violació amb un pal d'una noia el dia abans que el PSOE reclames pels carrers la fi de la violència de gènere el 8 de març. No és un cas puntual, ni un entre uns quants, el 100% de les noies detingudes en el darrer any que han denunciat tortures, han denunciat un tractament sexista, tocaments i intents o consumacions de violació.
La tortura, ha esdevingut un element clau en el conflicte a Euskal Herria, i fins i tot quan aquesta ha sortit a la llum de forma clara, l'advocacia de l'estat ha denunciat el denunciant i els seus advocats o ha demanat rebaixar condemnes als torturadors, i el recent cas de Portu i Sarasola n'és nomes un exemple més. Arribats al cas, també poden deixar fer a grups parapolicials com Falange Espanyola, involucrada en dotzenes d'atacs contra l'esquerra abertzale que en cap cas ha estat motiu de condemnes reals, rebombori mediàtic, detencions incomunicades, presons preventives i dispersió, i cas a part, la impunitat. Com la que gaudirà l'assassí del forner de Iruña que va rebre un tret mortal d'un bon espanyol, per negar-se a penjar un crespó negre a la botiga els dies posteriors a l'11-M, dies en que Acebes i Aznar van voler fer passar gat per llebre, les bombes als trens de Madrid, com a acció d'ETA. El seu assassí, és a punt de sortir al carrer pocs anys desprès, molt pocs anys si és compara amb altres víctimes i altres botxins, i recuperi la seva plaça de…policia nacional, tot lliga.
A l'inici ja deia que cap conflicte neix o acaba amb un “casus belli” ni amb un armistici, i no seré tan il•lús de dir que el conflicte s'ha acabat amb l'últim tret, doncs ja fa mesos d'aquest. Avui estem on estem, entre d’altres motius,per que fa cinquanta anys, una generació de militants, va començar a fer camí, en tots els fronts. Sense ells, avui no es donarien les condicions per superar definitivament el conflicte. Serà un viatge llarg, potser menys llarg del que Rubalcaba, López i Sanz voldrien, perquè si els passos donats per l'esquerra abertzale són ferms, cohesionats, i la comunitat internacional deixa de mirar al dit i comença a mirar la lluna, l'estat espanyol haurà de jugar una partida a la que no hi te hàbit. Sense cartes marcades, sense distorsió mediàtica, sense tortura, sense lleis especials, sense il•legalitzacions on demostrar allò de “sense violència tots els projectes polítics són possibles” i tot això, amb els ulls de la comunitat internacional aspectants com a garantia d’un procés net.
Des del món, des dels Països Catalans, cal seguir atents per denunciar les mancances del procés, sent caixa de ressonància de la lluita per la participació política sense exclusions, contra la repressió i la tortura, per l’amnistia i pel dret dels pobles a l’autodeterminació.