La terrible guerra que s’està desenvolupant a Ucraïna té tants nivells d’implicació que requereix d’una anàlisi aprofundida i en constant construcció. Només des d’una mirada llarga i complexa, però també al marge del soroll propagandístic i de la veritat oficial, podrem establir passes eficaces que ens permetin minimitzar els efectes, negatius des de qualsevol prisma, que aquesta guerra portarà.
Com a independentistes, socialistes i feministes hem de pensar quin és el paper que ens fa més útils per a poder fer front a les conseqüències d’aquesta guerra. Per a fer-ho cal remetre’ns a les causes profundes del conflicte i fer una mirada actualitzada a la tradició antiimperialista i pacifista del moviment socialista, abans i més enllà de la dialèctica de la Guerra Freda.
Amb aquest informe, intentem explicar la nostra visió del conflicte:
El 21 de febrer és el Dia Internacional de la Llengua Materna, un dia que va especialment bé per recordar una de les riqueses mundials més amenaçades pel capitalisme: la lingüística. La diversitat lingüística és un fre al procés d’acumulació capitalista i a la seva voluntat uniformadora i homogeneïtzadora. També des d’aquí, doncs, la defensa de totes les riqueses lingüístiques és anticapitalista. I en el nostre cas, la defensa del català esdevé punta de llança contra els estats espanyol i francès i la Unió Europea, no només perquè siguin una amenaça per a la supervivència de la nostra llengua sinó perquè és la forma legal que adopta el capitalisme als Països Catalans. Per això i molt més, ara fa un any que Endavant vam engegar la campanya Als Països Catalans, en català!, que durant tot un any ha subratllat la necessitat de lluitar en català, amb totes les lletres. I seguirem, amb la fita de la vaga del 23 de març i més enllà!
I ho farem, com deia el savi de Sueca, tot recobrant-nos en la nostra unitat com a poble. El 2022 és l’Any Joan Fuster, amb motiu dels 100 anys del seu naixement (i els 30 de la seva mort, i els 60 de la publicació de Nosaltres, els valencians). Fuster també aterrarà a Sant Andreu: El Noi Baliarda ja s’ha fet seu l’Any Fuster, i nosaltres també estem preparant activitats per a tot a l’any; i serà una tònica arreu de la nació. I si en voleu cap làmina, poseu-vos en contacte amb nosaltres!
Aquest mes de febrer, també han coincidit dates agredolces: l’Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) i la marxa a l’exili suís de la nostra companya Anna Gabriel. Però ni els 4 anys d’exili han aconseguit distanciar-nos personalment ni política de la nostra companya. El dia abans, havíem omplert els carrers de Gràcia en solidaritat amb ella. I amb la seva empenta i força, i amb els debats mantinguts a partir dels documents, la nostra participació en ple a l’Assemblea Nacional ens fa sortir encara amb més força: Moviment / Compromís / Lluita / Organització, sempre endavant!
I ho farem malgrat la repressió que sempre patim quan lluitem pels nostres drets, per evitar que ens segueixin robant. Aquest mes, però, hem tingut dues notícies positives sobre això: un militant nostre, encausat per l’okupació del Jardí de la Julieta, va ser absolt. I dues militants nostres van saber que se’ls retirarà una multa per un desnonament de feia mesos. Són èxits col·lectius i no s’haurien aconseguit sense la lluita conjunta i l’organització imprescindibles per tirar-les endavant. Fou així, també, com es va aconseguir aturar un desnonament a la Sagrera, el dia 17.
Si l’habitatge és un dret, també ho són els subministraments i tot allò necessari per a tenir una vida digna. Per això, el divendres 11, i conjuntament amb Arran i el SEPC, vam organitzar una xerrada sobre l’encariment desorbitat del preu de la llum. És molt simple: la llum és un dret; nacionalitzem-la! Parlant d’energia, podríem obrir el focus del que passa arreu del món i afegir elements a tenir en compte per mirar d’entendre què passa a Ucraïna… I com deien aquells, “els acomiadaments d’avui són els desnonaments de demà”: per això diem “Ni ERO ni ERTO, Repartim els treballs i la riquesa”. L’Esquerra Independentista vam repartir més de 20.000 tríptics; alguns centenars d’aquests, els vam repartir el dimarts 15 a Fabra i Puig, a primera hora del matí.
Des d’Endavant OSAN organitzem un seminari de formació, amb el títol Països Catalans ara: la vigència del pensament polític de Joan Fuster.
Aquest seminari està emmarcat dins del conjunt d’actes i iniciatives que la nostra organització emprendrà pel centenari del naixement del pensador de Sueca #AnyFuster. El seminari se celebrarà el pròxim dissabte 26 de març al Teatre el Micalet de València i també es podrà seguir per streaming.
Constarà de dues ponències:
De la reconstrucció del País Valencià, a la construcció nacional: el pensament polític de Joan Fuster. Amb:
Irene Mira, membre del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant i de la Comissió cívica pel centenari de Joan Fuster.
Aure Silvestre, membre del Consell Editorial de Tanyada.
Fuster en l’estratègia actual d’alliberament nacional.
Amb: Isabel Vallet, militant i exportaveu nacional d’Endavant OSAN.
Borja Garcia, membre de l’Executiva Nacional i portaveu al País Valencià d’Endavant OSAN.
És necessari inscriure’s a la jornada mitjançant aquest enllaç.
Volem destacar la vigència de l’obra de Fuster i les tesis que hi formulà. Que no hi havia futur ni reconstrucció possible del País Valencià que no passara pel camí d’uns Països Catalans conseqüents. Que per entendre l’actualitat de la nostra nació, el paper de la burgesia i les condicions de vida del poble, el que calia era observar la realitat des d’unes arrels fortament materials. Que la llengua era el vehicle de cohesió i alhora la constatació d’un desenvolupament històric comú, el producte d’un conflicte irresolt. Que aquest anhel de llibertat, en absència d’una burgesia nacional, només podia ser culminat per les classes populars. I que ni una “Gran Catalunya” ni derives regionals acabarien mai per resoldre una lluita que només admetia dos destins contraposats: o la plena autodeterminació dels Països Catalans, o la desaparició com a poble. O ara o mai.
L’#AnyFuster és doncs l’oportunitat que se’ns presenta per retornar el pensament polític de l’escriptor valencià a l’actualitat, al segle XXI. Aquesta no és una batalla per l’erudició, ni per reivindicar-nos els únics hereus possibles del seu pensament. Al contrari, és una lluita per popularitzar al màxim el seu pensament. Des de la constatació de com va ser determinant la seua proposta a l’hora d’influenciar a totes les forces polítiques comunistes, d’esquerres o nacionalistes durant dècades. I com el pensament polític de Fuster va aportar en la conformació de les bases del marxisme d’alliberament nacional, això és, l’embrió del nostre moviment: l’Esquerra Independentista.
A part d’aquest seminari, Endavant durà a terme altres iniciatives dins del marc de l’#AnFuster, com:
La participació en la Comissió cívica pel centenari de Joan Fuster.
Actes i mobilitzacions nacionals arreu dels Països Catalans
La promoció i participació amb espais unitaris i populars dels barris, pobles i ciutats dels Països Catalans per organitzar actes amb motiu de l’#AnyFuster.
I la ja pública litografia de Joan Fuster, dissenyada pel col·lectiu mallorquí Malafolla.
Durant la setmana passada, l’Esquerra Independentista ha repartit més de 20000 tríptics sobre la situació dels ERO i ERTO arreu dels Països Catalans.
Actualment, les empreses que han executat milers d’acomiadaments mitjançant els ERO i ERTO continuen augmentant els seus beneficis milionaris, a costa de la classe treballadora, són les empreses que estan gaudint dels fons europeus, gràcies a l’opacitat en els processos d’adjudicació de les subvencions i a la manca de control democràtic dels diners públics que s’estan injectant a les grans empreses de l’IBEX (Santander, BBVA, CaixaBank o la FORD).
Els que més guanyen continuen guanyant cada vegada més, i utilitzen el mecanisme dels ERTO, solucionat amb les arques de l’Estat, mentre deixen a milers de treballadores al carrer. Mentre CaixaBank té uns beneficis l’any 2021 de 1.381 milions d’euros, la contrapartida és l’acomiadament d’ 11.000 treballadores, així com el grup Renault amb uns beneficis de 50 milions d’euros han acomiadat a 3000 treballadores durant el 2020.
És una fal·làcia que els ERTO permetin una flexibilització de l’organització de l’empresa, simplement traslladen la càrrega econòmica mitjançant el Servei Estatal Públic d’Ocupació pel pagament de les prestacions de desocupació, que es financen per les quotes de la Seguretat Social que surten de les nòmines de les mateixes treballadores. La realitat és que, sota la figura dels ERTO, l’Estat ha fet un rescat d’una gran part de les empreses, i gràcies a l’aprovació de l’última reforma laboral aquesta serà una fórmula que es repeteixi de manera constant.
Certament, la pujada en els índexs de desocupació demostren que els ERTO són ineficaços per mantenir llocs de treball, però resulten molt útils perquè les grans empreses, per exemple del sector automobilístic o bancari, puguin nodrir-se gràcies als fons públics i a la degradació dels drets laborals.
Per això, des de l’Esquerra Independentista lluitem per unes condicions laborals dignes: amb la reducció de la jornada laboral, l’augment del salari, la supressió de la bretxa de gènere, la prohibició dels acomiadaments a empreses amb beneficis i el reconeixement del règim laboral per les treballadores de la llar!
Ni ERTO ni ERO, repartim els treballs i la riquesa!
El Jutjat d’Instrucció número 1 de Lleida ha decretat l’arxiu de la denúncia que va presentar el Bisbat contra tres militants d’Endavant-OSAN arran d’unes pintades que denunciaven la negativa de l’Església a donar les dades sobre els abusos sexuals alhora que n’assenyalaven la seva complicitat i encobriment. La denúncia, a més, vinculava aquesta acció amb unes cartes anònimes enviades al Bisbat per una persona que afirmava haver estat víctima d’abusos sexuals durant els anys 60 i 70 per part d’un membre de la cúria actual de la diòcesi de Lleida. El Jutjat no ha apreciat delicte en els fets i el Bisbat ha retirat la denúncia.
Endavant-OSAN i Alerta Solidària volem compartir les següents valoracions:
La investigació dels Mossos és clarament política i evidencia que registren informació i seguiment de la participació política de les nostres militants. En ella s’hi relacionen els militants entre sí a través d’observacions policials fetes altres dies, de fotografies d’actes polítics publicades a les xarxes socials i els vinculen a un mateix “cercle” polític, del qual afirmen “creure” que podria ser l’origen de les cartes (i les pintades) malgrat la recerca dactilar no ho pot determinar.
Mentre ens acusen i investiguen, els abusos segueixen impunes. Els esforços per investigar-nos contrasten amb la passivitat de Mossos i Justícia per investigar els abusos denunciats a les cartes. També de la pròpia Església, que en veure que fem públic el contingut del cas, acaba retirant la denúncia.
Vam fer les pintades i ens refermem en els motius. Com hem reconegut al Jutjat i públicament, vam fer l’acció. Volíem denunciar que, com també exposen aquestes cartes, la institucionalització de la pederàstia i els abusos sexuals dins de les congregacions i centres educatius religiosos és una realitat emparada, també per les administracions polítiques i judicials. Precisament avui fa un mes es feia públic que l‘Església espanyola no crearà cap comissió independent per investigar els abusos.
Només si lluitem en català per una vida digna, la vida digna serà en català
Amb totes les lletres de la nostra llengua, escrivim la nostra lluita diària. I ho fem, també, amb tots els accents, riqueses i varietats del català.
Tenim tantes paraules que doten de contingut la nostra lluita com possibilitats i necessitats de desenvolupar-la en català. Perquè serà, només així, com podrem construir una vida digna en català. No hi ha dreceres en altres llengües, ni hi ha jerarquies en drets socials i materials. La nostra qualitat de vida també s’omple i creix amb els drets lingüístics, els que ens permeten relacionar-nos en la llengua pròpia i compartir-la amb qui en té una altra, per formar part del mateix projecte, per cohesionar-nos com a classe, per ser poble.
La llengua catalana és l’eix vertebrador dels Països Catalans: uneix els parlants de diferents territoris, tota una comunitat lingüística. És en aquest sentit que la llengua té un paper que relliga el projecte compartit de nord a sud, i, lluny de ser un element abstracte, intervé en el dia a dia des de la interacció i la relació, com a base de cohesió i participació, partint d’una cultura i una comunitat. I, per això, és objecte d’atacs de tota mena per part dels estats espanyol i francès, i dels seus tentacles. Per això, també, la defensa del català no és una idea romàntica o deslligada de la nostra realitat material, sinó una punta de llança contra els projectes capitalistes que aquests dos estats i la UE representen.
Només en català podrem esberlar aquestes estructures jurídiques del capitalisme patriarcal. Només en català podrem construir un vehicle de cohesió de la classe treballadora, també contra el racisme i els discursos identitaris i feixistes. És en català que podem desenvolupar un potencial antifeixista i antiracista, un potencial revolucionari per a l’emancipació social i de classe del nostre poble.
Als Països Catalans, per viure plenament en català, tota la lluita la volem fer i estendre #EnCatalà.
Sempre, arreu i amb tothom, compartim la llengua, unim la classe!
Us podeu descarregar el cartell en bona qualitat en aquest enllaç.
Recupera aquí el fil de vídeos amb totes les lletres i paraules!
🤔En la nostra llengua, què podem escriure que comenci amb la lletra #G❓
Ja fa dos anys que la Covid-19 és una constant del nostre dia a dia, ho és pel mateix virus i les seves conseqüències directes, contagis, necessitats sanitàries, ingressos a hospitals i mortalitat. Però també per tota la gestió que l’acompanya, que és tant o més present encara que la malaltia en si.
Retallar la sanitat mata
El març del 2020, quan es va decretar el confinament total, no ens podíem esperar res del que anava a passar a continuació, ens vam haver d’adaptar a unes realitats completament desconegudes, tanmateix la situació d’absoluta excepcionalitat sanitària es justificava per si sola. Des d’Endavant vam fer públics diferents posicionaments, sota la màxima: Per damunt de tot, el poble i la seua salut i Per damunt de tot, la salut i els drets del poble. I vam criticar fortament la inacció dels diferents governs per no posar sota control públic tots els recursos sanitaris necessaris, com també criticar frontalment la situació de precarietat amb la qual la sanitat pública havia d’afrontar la pandèmia més important dels darrers cent anys. Tot i això, s’havia d’assumir, que la situació era tan excepcional, que tot i dur a terme les mesures necessàries per controlar la pandèmia, el col·lapse era tan gran que era pràcticament impossible estar preparades per aquella situació. Però ara que dos anys després, el sistema s’hagi trobat en iguals o pitjors condicions per fer front a la sisena onada, no és permissible, i demostra que el capitalisme és un sistema completament ineficient per gestionar els recursos públics: per garantir la salut i la vida.
La falta d’inversió real a la sanitat, no només ha causat que aquesta nova variant, l’òmicron, pugui ocasionar de nou el col·lapse del sistema sanitari públic. Tant a l’assistència primària, com a hospitals i consultes externes, s’han suspès serveis, operacions, proves, etc. perquè s’han de destinar un gran nombre de recursos sanitaris a controlar i gestionar la demanda que genera la Covid-19. A més a més, no s’han recuperat els recursos previs a les retallades de la dècada passada. La situació generada durant aquests dos anys, està causant un empitjorament general de la salut, a causa dels retards en proves diagnòstiques, les mateixes visites a l’assistència primària o a especialistes. Per últim, també està causant una gran pressió a les treballadores de la sanitat pública que des de fa dos anys estan acumulant sobre les seves espatlles les principals conseqüències de les mesures de salut pública, que no només han estat les diverses onades, sinó també tot el pes de les campanyes de vacunació.
Per altra banda, tampoc s’han adoptat mesures completament lògiques per a tothom que facilitessin el control de la pandèmia i reduïssin els perills de contagis:
– Increment de les freqüències del transport públic per reduir la saturació a les hores punta.
– El retard i la deficient intervenció pública sobre l’accés a les proves d’antígens.
– Obligatorietat de les empreses de garantir materials de prevenció com mascaretes FFP2, mampares separadores, gels, tests, etc.
La desregulació i la improvisació no només han incrementat el contagi durant les successives onades, sinó que han generat pànic i desconfiança entre la població, i alhora, han afavorit l’enriquiment il·lícit de qui s’aprofita del patiment de la gent per fer negocis.
Vacunes, retallades de drets i la perseverança de la desigualtat
Més enllà dels aspectes anunciats fins ara, que fan referència d’una forma més explícita a la gestió de la sanitat pública per part de diferents governs. Existeix tota una derivada de la pandèmia de la Covid-19 que afecta d’una forma directa a tot el món i que està demostrant els desastres absoluts del món capitalista en el qual vivim.
La vacunació ha demostrat ser el remei més efectiu contra la mortalitat de la covid i contra els problemes de salut més severs. L’avenç científic, la cooperació internacional i la inversió pública han permès desenvolupar vacunes efectives en temps rècord. Però aquesta cooperació internacional no ha facilitat l’accés de països més empobrits a les vacunes, sinó que ha regnat el capitalisme, egoista, dels estats per competir per l’obtenció de vacunes. Així mateix, la gran inversió pública i la situació de pandèmia han estat aprofitades per grans corporacions farmacèutiques per guanyar immenses sumes de diners sobre el patiment de la majoria de la gent.
Els mesos viscuts han de tornar a reivindicar l’alliberament de patents mèdiques i la nacionalització de la indústria farmacèutica, que ha guanyat milers de milions a costa de les nostres vides. Així com la cooperació internacional per lluitar contra malalties curables fent arribar recursos sanitaris arreu del món i treballant conjuntament per produir noves vacunes i medicines contra malalties que afecten desenes de milers de persones.
El segon punt que volem destacar són les retallades de drets. Els primers mesos de la pandèmia es van fer grans esforços socials per frenar els contagis, com el confinament total i la baixa interacció social durant mesos. Però darrere d’aquestes mesures excepcionals, s’han aplicat retallades de drets bàsics sense evidències de la seva efectivitat. La més evident és el toc de queda, tant en l’aplicació generalitzada, com l’aplicada per la Generalitat de Catalunya els últims mesos. Una mesura que no ha tingut una justificació sanitària i que servia més a la pau social que a la prevenció de la Covid-19. També destaquem la falta d’accés a l’espai públic per a activitats socials, mentre les terrasses de bars i restaurants estaven plenes o la presència desmesurada de policies i militars als carrers.
Així mateix, també volem destacar que la desinformació, la improvisació en les normatives i la confusió intencionada per part d’organismes públics, són mecanismes de control social, perquè debiliten la posició de la gent a l’hora d’exercir els seus drets legítims. És així perquè la informació esdevé volàtil i el més fort tendeix a abusar d’aquesta situació. Aquest fet ha estat un punt recurrent durant els darrers dos anys i ha desafavorit la posició del moviment popular i les seves militants davant dels elements reaccionaris, i també ha generat un clima de desconfiança i por generalitzat entre la població. El poder ha volgut desviar cap a la responsabilitat individual, problemes generals de la nostra societat, cercant dividir i estormeir al poble. Els canvis constants en les normatives d’aforaments o horaris de serveis, la mascareta obligatòria a l’espai públic i el passaport covid, accentuen la responsabilitat individual per amagar la responsabilitat de qui governa.
El darrer punt a destacar és la desigualtat generada per aquesta crisi sanitària i la gestió capitalista que s’ha fet. Fa uns dies llegíem com les grans fortunes mundials havien augmentat les seves pròpies previsions de beneficis, no és que s’hagin fet més rics, és que s’han fet més rics del que es pensaven que es farien. Les mesures socials preses per, suposadament, sostenir a la població després del declivi causat per la Covid-19 sobre l’economia, ha beneficiat d’una forma desmesurada als més rics de tots. Tot això mentre la pobresa no ha parat de créixer, la carestia de la vida s’accelera i s’executen reformes que encara empitjoren més les condicions de vida i treball de la classe treballadora. Però, en canvi, les grans mesures de la UE, els fons Next Generation, acaben dirigint-se sobre les grans fortunes i les grans empreses europees, i deixen les engrunes a sectors populars com treballadores autònomes.
Per tot això, des d’Endavant continuemtenint clar, i cada vegada més, que el lliure mercat i el sistema capitalista són la pitjor forma de gestió de la vida i dels recursos. Perquè no pot ni per un moment deixar de beneficiar als interessos de la burgesia, i com a conseqüència condemna a la majoria de la població, que és la classe treballadora, a l’empobriment continuat i a l’empitjorament de les condicions materials de vida. La nostra aposta és per una vida digna per la classe treballadora i això significa control públic de tota la sanitat i una farmacèutica pública que permeti una gestió preventiva de la salut sense ingerències. Una vida digna significa tenir una economia al servei del poble i on el treball i l’habitatge dignes estiguin garantits. L’única alternativa per a la classe treballadora és la independència dels Països Catalans, com a procés de recuperació de la sobirania política i econòmica, i de transformació socialista i feminista dels Països Catalans.
Llaurem, plantem, reguem: arrelem i revifem en la lluita per a fer florir projectes i conflictes! I no ho fem soles: torna la Tanyada, i ho fa també al poble. I vosaltres, la voleu?
A ca nostra, l’any comença amb la Diada que clou el traç complet de la nostra nació, els Països Catalans: el 31 de desembre, la Diada de Mallorca. I com cada any, hi vam ser, fent costat a les nostres companyes illenques, al conjunt del moviment i a la unitat popular mallorquines.
Ambdós actes es van fer al Casal i van ser, a més, els primers en celebrar-se al nou local. Sí, en Baliarda està d’estrena! El nou projecte del Casal arrela al c. Malats, 65, i ho fa amb la intenció de convertir-se en un centre neuràlgic d’activitat política, cultural i lúdica, sempre des de la participació i implicació de sòcies i gent propera: l’autogestió n’és la clau. Per això, i malgrat que el local encara està en obres, el Casal ha reprès amb força les seves activitats. En el marc de la FMR va organitzar un sopar popular i una ruta històrica: ambdues propostes van ser un èxit total! Avançat el mes de gener, va celebrar la seva assemblea general anual i, ja el darrer cap de setmana, va fer la primera sortida de la renovada secció excursionista: una vintena de persones van pujar al Montcau i la Mola en un dia esplèndid i una jornada fantàstica! I ja preparen noves activitats, no us ho perdeu!
Malauradament, però, no tothom té un sostre. Per això, la lluita per un habitatge digne és una de les nostres prioritats: fem front a especuladors, combatem els desnonaments, donem suport a les okupacions. Un dels focus d’aquesta lluita al poble es troba a Llenguadoc, 74. Durant aquest mes de gener, es van okupar la resta de pisos de l’immoble. El dia que es va fer públic, els Mossos d’Esquadra van reprimir solidàries que donaven suport a l’acció: 30 persones van ser identificades per suposat incompliment de la normativa Covid (una d’elles, militant nostra). I això no ha estat l’única acció del moviment per l’habitatge al poble, que ha fet agitació i denúncia en les pintades contra Càritas. A això s’hi suma la feina silenciosa, invisible i constant del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, que també va fer crida solidària amb la vaga d’amarradors del port.
I perquè sabem que feixisme i retallades de drets van de la mà, el dissabte 29 vam sortir al carrer per partida doble. Al matí, fent costat a les companyes d’Horta-Guinardó i Gràcia, al 2n Aplec Antifeixista. I a la tarda, assistint a la manifestació contra la reforma laboral, a Barcelona.
La lluita és l’únic camí!
Sant Andreu de Palomar, Gener 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu
En el moment en què els usos socials i coneixements lingüístics es veuen afectats, la resposta ha de ser el conflicte, estretament relacionat amb factors polítics i socials
Eduard Sales / la Directa
Avui dia, el debat sobre la llengua és manifest en diversos espais amplis i des de diverses posicions, com s’ha vist les darreres setmanes amb la sentència que carrega contra la immersió lingüística imposant el 25 % de classes en castellà. La mobilització convocada pel SEPC a Canet de Mar i la convocada per Som Escola a Barcelona, totes dues per defensar l’escola en català, en són exemples. Alhora, els partits de l’ala dreta espanyolista responen comparant la immersió lingüística amb la segregació racial als Estats Units i fins i tot han gosat inventar conceptes com “franquisme a la catalana”. Tot i l’ofensiva explícita de l’Estat espanyol contra el català, surten veus que s’erigeixen en àrbitres del conflicte i argumenten que la defensa del català no s’ha de polititzar, i que la solució ha de ser articular una resposta de consens i des d’una suposada neutralitat de la llengua. La nostra pregunta és: quina neutralitat i consens es poden articular davant d’unes estructures d’estat que persegueixen i minoritzen, amb una clara voluntat uniformitzadora i assimiladora, tota expressió diferent de la seva?
Sota l’atac directe dels qui disparen contra la immersió lingüística, o des de la posició que assenyala l’ús del català com a excloent o reivindica una falsa neutralitat a favor del consens, se’ns acusa, a aquells qui defensem la llengua, de provocar i desitjar l’existència de conflicte, i s’ignora que és quan hi ha contacte entre llengües i una és dominant sobre l’altra que té lloc la minorització i neix el conflicte. Així és com s’espolsen tota responsabilitat o s’erigeixen, amb el dret d’acusar els qui volen trencar aquest suposat consens. Seguint aquest camí, tota proposta que entengui les llengües deslligades de les seves funcions socials, de pertinença i cohesió, estarà afavorint el procés de substitució lingüística. Per contra, la nostra lectura és que, en el moment en què els usos socials i coneixements lingüístics es veuen afectats, la resposta ha de ser el conflicte, estretament relacionat amb factors polítics i socials. L’error ha estat que les institucions catalanes neguin l’existència d’un conflicte lingüístic i deixin de banda la dimensió política i social de la llengua, mentre davant teníem ministres com Wert, que feien explícita la voluntat d’espanyolitzar els catalans. És en aquest sentit que cal repolititzar la llengua i defensar-la des del conflicte, i reivindicar-la com una eina de lluita.
L’experiència dels anys de polítiques de consens sense abordar la dimensió política ha conduït a l’estat actual, en què el català segueix sent discriminat, perseguit i en emergència lingüística. Les mesures per revertir-ho, centrades en qüestions mediàtiques del moment –com si hi ha més o menys presència del català a les plataformes audiovisuals–, no han reflectit qüestions com la necessitat de donar més eines a les escoles o assegurar que, a tot el territori catalanoparlant, sigui un requisit el coneixement de la llengua i es garanteixi que sigui vehicular a totes les administracions. Però cal fer un pas més: la normalització lingüística buscada des de negociacions i decrets no és suficient quan ens trobem davant d’unes estructures que, de manera desacomplexada, volen uniformitzar tot el territori de l’Estat espanyol.
La defensa del català s’ha de pensar des del fet col·lectiu, no s’han d’acceptar decrets imposats i no s’han de demanar concessions per poder-lo utilitzar. I quin paper tenim com a militants dels moviments socials i els espais populars? Massa sovint, més del que voldríem, ens trobem en la situació d’haver de reivindicar el català com una llengua de les classes populars. Ens esforcem a trobar elements que justifiquin una aparença de llengua obrera, del poble, amb l’objectiu de desmentir aquella acusació que sona i ressona, segons la qual el català és la llengua de la burgesia, i que té l’objectiu de dividir el que per nosaltres és indestriable: la lluita per l’alliberament de classe, nacional i de gènere.
Per això cal que plantegem el conflicte lingüístic en la forma com s’expressa en la lluita laboral i sindical, o en la lluita pel dret a l’habitatge, a una educació a l’abast de tothom o contra la repressió. En els espais populars es viuen situacions que fan evident el conflicte lingüístic, com quan la llengua d’una assemblea és el català i es canvia al castellà perquè una persona o més d’una es dirigeixen en aquest segon idioma, o quan s’explicita que no s’entén el català. Per evitar que aflori aquest conflicte i a conseqüència de cert acomplexament, es disfressa el canvi d’idioma d’una qüestió d’educació i respecte, tal com reflectia l’informe de Plataforma per la Llengua. Aquest fet queda molt reproduït en espais amb molta diversitat lingüística on es reforça que el català no sigui considerada una llengua útil. Davant d’aquests conflictes, hi ha experiències dels moviments populars, com les persones “xiuxiuejadores”, que seuen al costat de qui no entén o té dificultats per entendre el català i que s’encarreguen de fer una traducció simultània a cau d’orella, o bé les “escoletes”, que són estructures populars que han sorgit a alguns barris per garantir l’aprenentatge del català. En aquesta línia, és fonamental i urgent guanyar la batalla ideològica que ens permeti situar, sense por, la desigualtat del català respecte al castellà, i, per tant, l’opressió lingüística que patim. Una relació que es reprodueix en els diferents espais de lluita en què participem. En els sindicats d’habitatge, en els espais feministes, antifeixistes i antiracistes, el català no té condició de la llengua vehicular arreu del territori, i menys especialment en les zones urbanes més poblades. I no pas perquè sigui considerada una llengua de les capes benestants, i el castellà una llengua de les classes populars: la realitat és molt més complexa i, avui, la militància dels espais populars i de lluita prové de diversos països i realitats lingüístiques. És la foto d’uns Països Catalans on es parlen més de 300 llengües.
És per això que, com a militants, hem d’incloure la defensa de la llengua en la lluita per una vida digna de les classes populars. Més concretament, la nostra capacitat d’actuar ha d’encaminar-nos cap a crear i fer créixer les estructures populars d’aprenentatge de la llengua i garantir que siguin espais segurs de socialització en català, sense judicis, construïts des de l’acompanyament i el treball conjunt; espais on se superin les barreres lingüístiques per poder compartir la llengua, i que sigui el vehicle de cohesió que permeti relligar la classe treballadora.
Hi ha qui s’esforça a ignorar tota aquesta càrrega política i el potencial revolucionari que té la llengua perquè vol plantejar-la com un fet abstracte que hi ha al voltant nostre, com si fos intangible, natural i una mera eina per comunicar-se. Alliberar la llengua d’aquesta idea és necessari per situar les funcions socials al centre de tot procés de socialització dins d’una comunitat i fer-ne una eina potent de cohesió social, així com per allunyar-se de les concepcions identitàries de blocs de parlants. Intervenir col·lectivament en aquest sentit, reforçant l’ús social, teixint comunitats des de l’articulació en català, és la manera d’augmentar el consens i la cohesió de la societat, així com garantir-ne els drets i llibertats dels seus parlants i aconseguir la plena normalitat lingüística. En definitiva, de blindar la llengua.
Posicionament d’Endavant-OSAN al respecte de la nova reforma laboral:
El govern espanyol PSOE-UP ja ha aprovat la no-reforma laboral, feta a mida dels interessos de la patronal i sotmesa a les polítiques d’austeritat del capital financer, amb el beneplàcit còmplice de CCOO i UGT. És a dir, un blindatge de la normativa vigent. Una de les promeses electorals centrals de l’actual govern espanyol era la derogació íntegra de l’agressiva reforma laboral del 2012, però el contingut concret del preacord evidencia que no se’n modifica cap dels elements principals:
Manté el que és probablement l’aspecte més lesiu de la dinàmica anterior: el baix cost per acomiadament improcedent, que a la pràctica anul·la la capacitat de defensar els nostres drets a la feina.
Dona via lliure a l’acomiadament col·lectiu mitjançant ERO decidits unilateralment per l’empresa, sense cap límit ni control per part de l’autoritat laboral competent.
Debilita els salaris de tramitació i les indemnitzacions per acomiadament, fet que afavoreix l’acomiadament dels treballadors amb contractes menys antics i que accentua la divisió de la classe treballadora.
Es consoliden els ERTO com a mesura estructural, compensada amb bonificacions en les quotes de la seguretat social, i les formacions que es facin durant l’ERTO es paguen amb les prestacions per desocupació i amb els Fons Next Generation. Ras i curt: una transferència de fons públic per compensar la manca d’inversió privada.
Reforça la figura de l’acomiadament objectiu (abans residual), i deixa a l’arbitrarietat del poder empresarial la facultat d’acomiadar treballadores.
Afavoreix que les empreses es desvinculin dels convenis col·lectius, fruit de la lluita obrera i els seus triomfs, de manera que s’aprofundeix en la dinàmica atomitzadora i individualitzant de les relacions laborals.
Desdibuixa el marc de grups i categories professionals, fet que normalitza els abusos a l’hora d’assignar tasques a les treballadores.
Resta pes als convenis regionals i dóna força als convenis estatals, cosa que afavoreix la dinàmica centralitzadora i antidemocràtica de l’estat espanyol.
No reverteix la tendència a la temporalitat i debilitat dels contractes, fet que, sumat a la facilitat de l’acomiadament, mostra la tendència proletitzadora: substituir les treballadores en millors condicions per noves plantilles més precaritzades i desprotegides.
En conclusió, més enllà dels discursos triomfalistes de la socialdemocràcia espanyola, l’acord actual és netament continuista amb la dinàmica anterior, i per tant, una nova agressió contra la classe treballadora. Més enllà de la propaganda, els fets objectius són que les treballadores seguiran pagant la crisi d’acumulació capitalista; que s’assegura la submissió al poder financer global i la seva política de deute (per exemple, els Fons Next Generation, que haurem de pagar les treballadores a través de noves retallades en els serveis públics), i que es mantenen uns sindicats de concertació que ni volen ni poden defensar els nostres interessos.
L’actual acord continua la tendència històrica que comença amb els Pactes de la Moncloa i amb la derrota i assimilació del moviment obrer dels anys 70: devaluació salarial, precarització del treball, flexibilització de les relacions laborals i desarticulació de l’organització obrera. Una tendència que ha estat aprovada i potenciada per totes les forces polítiques del règim actual, de dretes o d’esquerres, conservadores o progressistes, incloent-hi els sindicats del “diàleg social”.
Aquest procés de negociació i pacte, per tant, ha posat en relleu, novament, que tot l’entramat de l’estat espanyol (partits, patronal, sindicats grocs, grups empresarials mediàtics, etc.) està edificat sobre el principi de la propietat privada capitalista i es consagra a protegir els privilegis i interessos de la burgesia i l’oligarquia. L’estat capitalista espanyol no és reformable: no existeix, dins els marcs d’aquest règim, cap procés de reforma que pugui establir unes relacions laborals favorables als interessos de la classe treballadora.
Endavant-OSAN cridem a lluitar contra aquest nou atac. L’única sortida és el trencament amb aquest ordre polític i jurídic per mitjà d’un procés d’autodeterminació, l’establiment d’un nou poder de base popular que impulsi un procés de transformació per posar els principals recursos productius sota control obrer i planificar l’economia per al benestar de la majoria social.
Aquest procés de ruptura només serà possible si construïm un contrapoder popular a partir d’una lluita desplegada en tots els fronts de la societat. En aquest sentit, es fa imprescindible treballar per bastir, al conjunt dels Països Catalans, un sindicalisme de confrontació, arrelat als centres de treball i que connecti les reivindicacions laborals amb un programa de lluita global, i amb l’horitzó estratègic de ruptura independentista amb l’estat capitalista espanyol.
Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 31 de desembre, Diada Nacional de Mallorca.
Mallorca, Països Catalans
Contra la reforma del règim, enfortim la Unitat Popular.
Un any més, sortim als carrers per la nostra Diada nacional del 31 de desembre. Les classes populars de Mallorca i del conjunt dels Països Catalans vivim enmig d’un present de precarietat i encariment de la vida, i d’un futur amb l’única certesa que el capitalisme és un sistema econòmic i social contrari a la vida. Les múltiples crisis que estam vivint amenacen les insuficients conquestes socials de dècades passades. El monocultiu turístic és una maquinària poderosa, destinada a explotar treballadores i destruir el territori. La pobresa se segueix feminitzant. El projecte assimilador de l’estat espanyol es reforça i posa les bases per a una recentralització territorial. El gran capital es prepara per reforçar les bases del capitalisme patriarcal i blindar-les davant el descontentament popular.
L’estat prepara una vertadera operació reforma, una reformulació del Règim del 78 que opera sota la màxima que tot canviï perquè no canviï res, una reforma amb l’únic objectiu de mantenir els privilegis dels poderosos i apagar qualsevol esperança emancipadora. A Mallorca, el PSIB-PSOE, amb el suport de Podemos i MÉS, és qui encapçala aquesta maniobra. Així, es pretén passar pàgina després d’un cicle polític de crisi de règim, que a la nostra illa tingué com a moment àlgid la vaga indefinida d’educació.
L’Esquerra Independentista, en canvi, posam sobre la taula una alternativa al servei del nostre poble: la construcció d’uns Països Catalans sobirans. L’horitzó triple d’independència, socialisme i feminisme és la via per poder garantir vides dignes al conjunt de les classes populars. Una economia basada en la planificació racional dels recursos, el control públic i el repartiment del treball i la riquesa, unes polítiques orientades a l’erradicació del patriarcat i l’exercici ple del nostre dret a l’autodeterminació com a forma continuada de decidir el futur del nostre poble.
El nostre compromís també és triple. Com a moviment, seguirem reivindicant la independència, el socialisme i el feminisme com a única solució política als problemes del nostre poble. No caminarem soles. Seguirem teixint aliances cap a l’enfortiment de la Unitat Popular, el projecte polític que ha de liderar l’alternativa política a Mallorca i al conjunt dels Països Catalans. Finalment, treballarem com fins ara en el si del Moviment Popular de Mallorca, en tots seves els seus vessants: el moviment ecologista, el feminista, el de defensa de l’habitatge, etc. Són aquests moviments socials i populars la vertadera llavor del Poder Popular a Mallorca.
El nostre compromís en la construcció d’una alternativa política i de lluita per la transformació social no és gratuïta: ens enfrontam a un estat disposat a tot, amb l’amenaça permanent del feixisme. Sobre companyes nostres pesen demandes de 26 anys de presó derivades de les protestes recents contra el model turístic. En Valtònyc segueix condemnat a viure a més de mil quilòmetres de ca seva a causa de la persecució política. Segueixen les amenaces i les agressions policials.
Però continuarem plantant cara. Seguim endavant gràcies al llegat de qui ho ha donat tot per la llibertat de Mallorca i dels Països Catalans. I mirant al futur que construïm amb la lluita i amb la construcció del poder popular.
Contra la reforma del règim: Mallorca, Països Catalans. Enfortim la Unitat Popular!
Són diversos els elements que han portat a qüestionar la immersió lingüística i plantejar que el català no sigui l’única llengua vehicular a l’ensenyament. Sota debats de coneixement i igualtat lingüística, s’amaga la voluntat d’uniformització i assimilació, una qüestió política de fons que situa, per força, la defensa del català des de l’impuls social i col·lectiu.
Aventurar-se a eliminar o modificar la immersió lingüística suposa qüestionar un dels consensos més amplis a Catalunya pel que fa a l’àmbit de l’educació i la cultura. I la posició des de la qual es fa és plenament política, ja que la llengua, a part de ser una eina de comunicació, també és un instrument al servei d’un projecte polític i conforma la identitat col·lectiva d’una comunitat.
Des que dimarts 23 de novembre, el Tribunal Suprem imposava un 25% d’educació en castellà a les escoles, s’han escrit articles i s’han omplert tertúlies que defineixen la immersió com un model d’èxit i en destaquen la seva importància. S’ha recordat com la immersió lingüística va ser un reclam de les classes treballadores castellanoparlants, procedents d’arreu de l’estat espanyol a territoris de parla catalana, perquè els seus fills i filles aprenguessin català, i com el model havia de brindar un marc per a la igualtat d’oportunitats en matèria lingüística a tots els catalans i catalanes. En aquesta ocasió, procurarem no ser repetitius i ens centrarem en altres aportacions.
Abandonar la defensa del català
Gairebé quaranta anys després d’implementar la immersió, hi ha hagut l’atreviment a anul·lar-la. Tenint en compte que existeix un suposat govern de l’ala esquerra del PSOE i Podemos, i que ERC ostenta la Generalitat, no imaginaríem que aquest fos, avui, el context que impugnaria el model. Recordem que hi ha hagut múltiples legislatures a la Generalitat i a l’Estat, amb figures com Montilla o Aznar (poc sospitosos de catalanisme), que no van arribar a tocar la immersió. Perquè això hagi estat possible ara, ha hagut d’existir un canvi social i polític que situés el català com un problema i que facilités la seva modificació.
Trobem diversos elements, i tots s’interrelacionen entre ells. D’una banda, observem una pèrdua de parlants (retrocés de l’ús social), només en els darrers 16 anys s’ha perdut mig milió de parlants. És en els moments de qüestionament i debilitat quan és més fàcil intervenir i fer modificacions sobre la llengua, però aquesta debilitat té relació amb els dos punts que venen a continuació.
D’altra banda, tenim el paper de la Generalitat. Aquest tema mereixeria un capítol per si sol, però a grans trets podem dir que, tot i tenir competències, fa anys que ha renunciat a les polítiques lingüístiques, i se centra en l’individualisme i l’ús voluntarista de la llengua, fet que afavoreix, gairebé sempre, la tria de la llengua dominant. Aquesta responsabilització dels individus també es reflecteix en la immersió lingüística, que, per molt que la defensem i reivindiquem, ha resultat ser un model caduc amb el pas dels anys, com s’hauria d’haver previst. No s’hi destinen els recursos necessaris. L’escolarització totalment en català va pensar-se en un context en què a les aules majoritàriament convivien dues llengües, català i castellà. Ara, la complexitat lingüística als Països Catalans és molt major, tenint en compte que es parlen unes 300 llengües. Això es tradueix a les aules on, a més hi ha al voltant de 25 alumnes per mestre. És injust i inconscient deixar a la (bona) voluntat del professorat el manteniment del català, i encara més quan es fan evidents els diferents ritmes d’aprenentatge de l’alumnat. El que cal, per poder garantir l’aprenentatge de la llengua pròpia i comuna, és assegurar una ràtio menor d’alumnes, demanda que la comunitat educativa fa temps que reclama. En cas contrari, la llengua d’ús serà aquella amb més probabilitats de ser entesa i assimilada pel context social, és a dir, la més forta. Les llengües es transmeten en tots els àmbits de socialització, de manera que, més enllà de les escoles, també hi ha espais on fer polítiques en relació amb la llengua, però la Generalitat hi renuncia. Es pot exigir perfectament que la programació que subvenciona el govern sigui en un percentatge majoritari en català; l’executiu també podria garantir l’ús de la llengua a museus, teatres, cinemes, concerts o en les publicacions en mitjans de comunicació. En lloc d’això, recentment s’ha centrat a obtenir un 6% de Netflix en català, i no a potenciar una programació potent, sobretot per a infants i adolescents. Tenim referències d’èxit a TV3, o al perdut canal 3XL, que també fa anys que es reclamen. Tots aquests abandonaments que apuntem són fàcilment reversibles. Un altre aspecte que la Generalitat ha descuidat és l’avaluació del funcionament de les polítiques lingüístiques aplicades i, com a conseqüència, no s’ha pogut saber quins aspectes caldria potenciar.
D’altra banda, hi ha hagut certa socialització d’un discurs de divisió social a partir de la diversitat lingüística, en el qual el català es presentava com la llengua privilegiada davant del castellà. Aquesta posició, que va iniciar-se amb la irrupció de Ciutadans buscant combatre la famosa idea d’«un sol poble», caracteritzava el discurs nacional de l’esquerra durant el tardofranquisme i postfranquisme. Sota un discurs d’igualtat lingüística, drets i ciutadanisme, suposadament es deslligaven del nacionalisme espanyol i del desigual conflicte polític i lingüístic, mentre que es fixaven en dos objectius: TV3 i la immersió lingüística. Aquest discurs, lligar el conflicte lingüístic a un conflicte intern de la societat, també va estar mimetitzat per posicions des de l’esquerra, amb exemples com les reivindicacions del ”xarneguisme”, una identitat de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, suposadament no-nacionalista, que es presentava davant el també suposat “catalanet” privilegiat. Aquesta perspectiva remarca una identitat ètnica deslligada de cap projecte polític, però l’ús de la llengua hi té una gran centralitat. També és una posició que invertia els rols de domini: es passava per alt el paper de les grans fortunes (unionistes i castellanoparlants) i es deslligava el català de la lluita antifranquista i del moviment obrer, com si tot el catalanisme fos pujolisme. Fugint de les acusacions de nacionalistes identitaris o de xovinistes, durant els anys del “procés” l’esquerra catalana ha deixat la qüestió lingüística en un segon pla, com si no fos una qüestió política. En alguns casos, s’ha virat cap a la castellanització apel·lant a una estratègia d’eixamplar les bases (de la qual s’hauria de fer balanç) i amagant el conflicte lingüístic i la relació desigual entre ambdues llengües. Tot plegat ha dut a la despolitització d’aquest element.
Un darrer aspecte que cal tenir present és el marc d’intervenció en el fet lingüístic. Si bé s’entén la llengua com a element cohesionador d’una comunitat, en el cas que ens ocupa, la catalanoparlant, l’abordatge de la qüestió s’està fent des d’una part del domini lingüístic, Catalunya, no de la totalitat. Una mirada a la resta dels Països Catalans ens mostra com, al País Valencià, el paper del català a l’escola està ben lluny de ser el de llengua vehicular d’un model de bilingüisme total. A això cal afegir-hi l’atac que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha perpetrat contra l’Oficina de Drets Lingüístics del valencià, que no és més que la voluntat estudiada de negar els drets lingüístics a la població catalanoparlant del País Valencià, especialment a l’hora de tramitar queixes relacionades amb vulneracions lingüístiques. El cas balear també és significatiu: l’ús del català no està garantit com a llengua d’ensenyament en la meitat de les hores lectives. La diferència entre les diverses polítiques pel que fa a la forma de planificació exposa que, des de la divisió territorial i de competències, es busca fragmentar el caràcter cohesionador i vertebrador de la llengua.
Per què s’ataca la immersió lingüística?
Una de les principals qüestions a abordar és preguntar-se quin interès hi ha darrere la manera en què s’ensenya. Aquest cop no estem parlant del contingut en si; ja ha quedat palès que no es troben diferències de coneixements amb els alumnes de la resta de l’estat. El català a les escoles és una mesura que es llegeix des de dos vessants: l’un, des d’una perspectiva del dret i la igualtat per l’adquisició d’unes competències lingüístiques i integració; l’altre, des d’una perspectiva política, el manteniment d’un tret cultural-nacional que assenta les bases de la identificació social en configurar el sentiment de pertinença a una comunitat. És per aquest segon caràcter, el polític, pel qual la llengua catalana és qüestionada, encara que aquest fet impliqui la vulneració de drets lingüístics i la igualtat d’oportunitats d’aprenentatge. El conflicte lingüístic a l’escola no és tècnic, pedagògic o jurídic: és polític, i per això es resol intervenint en el percentatge d’hores que s’imparteixen en català.
Els representants de l’espanyolisme més bel·ligerant han aprofitat l’existència de realitats lingüístiques diferents arreu dels territoris de parla catalana per reforçar la creació d’identitats dividides i crear animadversió al projecte vinculat al procés independentista del Principat: els identitaris excloents i les víctimes “no-nacionalistes”. Els últims responen a l’assimilació naturalitzada de ser castellanoparlant i unionista com un fet neutre, una naturalització que respon a l’hegemonia cultural.
Tot estat-nació representa un procés d’homogeneïtzació de llengua i la cultura en els seus territoris. Reforçar el projecte nacional espanyol implica la minorització d’aquells trets culturals i subjectius que apel·lin a altres nacions. És especialment en períodes de crisi quan s’accentuen els conflictes en clau identitària i nacional, reaccionària. Sovint es presenta el debat nacional com una manera de distreure’s de coses més importants, les econòmiques, i no com a part essencial dels projectes polítics. Però aquests projectes, per desenvolupar-se en el pla econòmic, ho han de fer d’acord amb una societat concreta, i, per tant, la forma en què s’articula és un fet central; en el cas espanyol, des de l’assimilació. En aquests períodes de crisi, una posició habitual és reforçar la unitat, és a dir, l’hegemonia i la uniformització. Per enfortir el projecte nacional espanyol, cal reduir qualsevol projecte que vagi en una altra direcció. El mestre d’aquesta pràctica ha estat l’estat francès, que, en qüestió de tres generacions, ha aconseguit eliminar la major part de diversitat lingüística del territori.
La llengua és una qüestió política
Per evitar repeticions, no ens estendrem en la defensa del català des d’una perspectiva de la igualtat i la pedagogia, i les poques eines per garantir l’aprenentatge en la llengua pròpia. Tanta altra gent, especialment lingüistes i persones properes a la docència ja està fent aquestes aportacions molt correctament, com s’explica a través de la història; per exemple, en com les famílies “xarnegues” van construir l’escola pública en català.
La defensa del català la plantegem des d’una perspectiva política: la llengua com un element de resistència, perquè el seu sol exercici ja és una forma de no-assimilació del projecte de centralització i nacional espanyol. En el mateix sentit, és també una mostra de resistència al neoliberalisme, que homogeneïtza totes les formes de socialització sota relacions de dominació, i les llengües són una part més d’aquest procés. Atesos els vincles amb els capitals dominants i els estats, les llengües dominants s’expandeixen i minoritzen les altres llengües que es troben dins les seves fronteres polítiques. Aquestes relacions de poder i dominació entre llengües són clares expressions de les relacions de dominació de classe, anàlisi que donaria per a tot un article.
Cal blindar l’ús del català a l’escola, i en cap cas pot recaure de manera individual en cada membre de la comunitat educativa la desobediència a les aules. Això seria reforçar les polítiques lingüístiques al voluntariat, en el millor dels casos, o a l’arbitrarietat. Per contra, defensant l’ús llengua minoritzada a tot el territori geogràfic és com es pot contrarestar el caràcter expansiu de la llengua dominant. Si volem canvis sociolingüístics, cal una proposta política àmplia, que reforci l’escolarització en català; que es garanteixin l’aprenentatge i l’ús del català dins les aules, i que tot plegat s’acompanyi de polítiques fora d’aquestes aules. I cal fer-ho des de l’impuls social, des de la mobilització i la desobediència col·lectiva. També pertoca desmentir les postures que associen el català al privilegi, i entomar els conflictes lingüístics partint del fet que existeix una desigualtat. Ignorar aquest context fa que s’absorbeixi el marc nacionalista espanyol.
Tal com s’ha esmentat, la llengua té un paper fonamental en l’articulació de la comunitat. Garantir l’aprenentatge d’aquesta llengua al territori suposa un pas per articular el territori com una comunitat política (tenint clar que no és una garantia per si sola, i que també cal reforçar altres aspectes), i la seva normalització lingüística necessita una sobirania plena per exercir-se. La particularitat del català és que, en la reivindicació pel seu ple reconeixement i expansió en tots els àmbits de la vida, es parteix d’una posició de resistència davant de tota pràctica uniformitzadora per part del nacionalisme espanyolitzador i el centralisme de l’estat francès i és cabdal que aquesta lluita sigui extensiva a la totalitat dels territoris del domini lingüístic.
pensaven que es farien. Les mesures socials preses per, suposadament, sostenir a la població després del declivi causat per la Covid-19 sobre l’economia, ha beneficiat d’una forma desmesurada als més rics de tots. Tot això mentre la pobresa no ha parat de créixer, la carestia de la vida s’accelera i s’executen reformes que encara empitjoren més les condicions de vida i treball de la classe treballadora. Però, en canvi, les grans mesures de la UE, els fons Next Generation, acaben dirigint-se sobre les grans fortunes i les grans empreses europees, i deixen les engrunes a sectors populars com treballadores autònomes.
