Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu de l’Onze de Setembre de 2018

L’1 d’octubre i la vaga general del 3 d’octubre són una de les majors mobilitzacions de la nostra història. Al Principat el poble va desbordar l’estat espanyol, i també els càlculs tacticistes del sobiranisme governamental. Al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord, enmig de les amenaces feixistes, la solidaritat tornava a dibuixar el veritable abast de la nostra nació.

Tota aquesta força va ser malgastada pels qui en realitat cercaven una negociació amb l’estat, pels qui havien ordit la fantasia d’un trànsit legalista cap a la independència i pels qui van veure amb vertigen que el poder quedés en mans del poble mobilitzat. El full de ruta processista ha fracassat. O es produeix un canvi d’estratègia que abandoni el processisme, o tot això es convertirà en un procés de negociació autonòmic.

Mentrestant, continua l’empitjorament de les condicions materials de vida de la classe treballadora. Sous precaris, dones sobreexplotades i empobrides, costos de la vida pels núvols, privatitzacions. Els nostres drets socials depenen de la quantitat de diners que portem a la butxaca. La banca i la patronal continuen enriquint-se a costa nostra amb la complicitat de tots els aparells de l’estat i de les autonomies.

La llibertat dels Països Catalans i una vida digna per a la seva gent només es podrà aconseguir exercint l’autodeterminació, recuperant la sobirania política i econòmica, i defensant els drets civils, polítics, socials i de les dones. Cal parlar clar: no creiem que la independència pugui ser una conquesta a curt termini que vingui d’alguna mobilització puntual, de les properes eleccions o d’alguna jugada mestra de la direcció del sobiranisme governamental. Només ho podem assolir mitjançant una veritable revolució política.

L’autodeterminació s’exerceix; no es pidola ni es negocia com un simple estatut d’autonomia. Les declaracions de sobirania o d’independència aprovades al parlament autonòmic són paper mullat sense una desobediència sostinguda enfront l’estat. Cal construir el contrapoder, des de tots els fronts, que ens permeti sostenir la desobediència i expulsar l’estat espanyol dels Països Catalans.

Mentre el sobiranisme governamental, l’autonomisme i el govern de l’estat juguen a escenificar una retòrica progressista, les condicions de vida de la classe treballadora i de les dones continuen degradant-se. L’eix central de l’acció política independentista s’ha d’articular a través d’un programa d’unitat popular que reculli les principals reivindicacions per a la dignificació de la vida de les classes populars i de les dones treballadores. Cal enfrontar-se als poders econòmics i polítics culpables de l’empobriment de les classes populars.

Creiem fermament que cal una estratègia nacional de lluita per l’autodeterminació per al conjunt dels Països Catalans. El fracàs de la via autonòmica a la independència posa fi a les justificacions per a reduir l’estratègia independentista només al Principat.

L’esquerra independentista cal que siguem impulsors d’una alternativa rupturista cap a la independència. La Unitat Popular no pot quedar reclosa com una simple etiqueta electoral d’un partit frontissa que fa de consciència crítica de l’independentisme majoritari. Hem d’aspirar i treballar per a fer de la Unitat Popular una estratègia i un programa polític compartit per una majoria. Això passa per recuperar l’autonomia política respecte el sobiranisme governamental, per no fer concessions al consens polític i no defugir la confrontació, però també per pràctiques polítiques amb vocació d’aplegar una majoria de les classes populars.

Per fer totes aquestes tasques es fa més necessari que mai reforçar les organitzacions de l’esquerra independentista, participar als CDR i en les lluites socials, estendre i fer créixer el moviment feminista, reforçar el sindicalisme nacional i de classe, no fer ni un pas enrere en la lluita antifeixista i convertir la mobilització antirepressiva en una impugnació constant de l’estat espanyol. Allò fonamental per a exercir l’autodeterminació és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències.

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren!