[Home, Bages]

Per mi, l’accés a l’habitatge és una de les necessitats convertides en problemàtiques socials que més he relacionat amb l’explotació i opressió viscuda deguda al sistema, al mode de producció capitalista patriarcal.

Els elevats preus de l’habitatge, tan de compra com de lloguer, m’han situat des de fa anys en el següent panorama: si vull accedir a un habitatge he de trobar la manera d’aconseguir una suma més que considerable d’ingressos monetaris mensuals.

En l’àmbit laboral he decidit vincular-me a projectes cooperatius, que dins de les diferents contradiccions per haver de sobreviure entre les lleis i maneres del sistema de mercat, he prioritzat com a espais on el meu treball l’he percebut més dignificant, sentint-me partícip tan de la seva orientació com del resultat, i practicant la gestió col·lectiva d’una activitat productiva. Això, però, m’ha suposat disposar d’uns ingressos mensuals en llargs períodes de temps força minsos, comparats amb molts treballs assalariats en empreses privades on les treballadores no tenen cap mena de participació en les decisions empresarials. Però tanmateix igual de minsos que moltes altres treballadores que es troben a l’atur o sortejant feines altament precàries i gens estables. I degut a que he preferit disposar de temps per a l’activisme polític i al meu propi benestar i a gaudir de l’única vida que tenim, no he volgut completar el meu salari amb altres treballs assalariats complementaris.

No, entenc que el treball és necessari per a viure, pel desenvolupament social. Però aquest ha de servir per millorar el benestar en la vida, no per convertir-se en un jou, en una cadena, que ens fa viure per treballar. I menys en treballs alienants.

I per això, per superar la contradicció entre els minsos ingressos econòmics i l’accés a un habitatge tan sobrevalorat, he optat per l’okupació. Per okupar immobles en desús que la seva propietat tenia abandonats, ja sigui per deixadesa o per pura especulació. I ho he pogut fer gràcies a l’experiència de lluita col·lectiva en l’àmbit de l’okupació d’espais socials, derivats de la mateixa problemàtica social, i al convenciment que l’okupació a la vegada que és una manera de resoldre un problema de necessitat bàsica (l’habitatge), és també una eina individual i col·lectiva de denúncia social, perquè ataca el moll de l’os, la propietat privada amb la qual es basa la mercantilització de l’habitatge.

Aquest atac, evidentment, suposa desobeir les lleis que, a través de les estructures de l’Estat, els sectors beneficiaris del capitalisme patriarcal han imposat, i com a tal, m’ha suposat també una certa inseguretat en la disponibilitat de l’habitatge, així com passar i estar pendent de processos judicials. Però fins a dia d’avui he preferit enfrontar-me a aquesta opressió, a dependre de l’explotació del treball assalariat per compte aliè per omplir les butxaques als mercaders de l’habitatge.

I és que el tractament de l’habitatge, necessitat que sense gaires dubtes podríem considerar com a bàsica, com a mercaderia per part del mode de producció capitalista patriarcal, i com a mercaderia orientada a l’especulació per part del capitalisme desenvolupat als Països Catalans i a l’Estat espanyol a les últimes dècades, ha provocat que la dificultat d’accés a aquest s’hagi convertit en un dels elements principals vinculats a l’explotació laboral i a la precarietat social.

És a dir, per a les persones que no ens dediquem a la compra-venda d’immobles, sinó que simplement utilitzem els immobles, els habitatges, per a viure-hi, per a aixoplugar-nos i disposar d’un espai cobert, el fet de que la gestió i l’accés a aquests s’hagin deixat a la regulació del “lliure mercat”, ens ha significat una gran complicació.

Com a mercaderia ens han obligat a accedir-hi a través de la compra o del lloguer (entenent que l’autoconstrucció també la situaríem dins la compra, degut a que el sòl també forma part d’aquesta mercaderia, igual com els materials de construcció), i per tant, obligant-nos a disposar d’una quantitat considerable de diners, que per a la classe treballadora ens toca aconseguir-los treballant de forma assalariada, i que degut a l’especulació urbanística i immobiliària ha arribat a convertir-se en una de les despeses més importants, en molts casos amb grans dificultats o impossibilitats d’assumir.

Per això entenc, doncs, que com a classe treballadora hem de plantejar-nos la lluita per un habitatge digne vinculada a la lluita per un treball digne. Tenint clar que dins del mode de producció capitalista patriarcal no hi ha lloc ni per l’accés digne a l’habitatge ni per un treball digne. Perquè inclús aquelles experiències alliberadores topen amb les exigències del mercat i amb les lleis i normatives protectores del capitalisme patriarcal. Per això entenc, doncs, que ens hem de plantejar un model d’habitatge en la societat socialista feminista, des de la seva producció, tan pel que fa a la mà d’obra com en el format i l’encaix en un urbanisme alternatiu a l’actual, fins al seu us i a la seva distribució.