Aquesta primavera, el Noi Baliarda ens va obrir les portes de ca seva per a llegir, comentar i compartir una de les obres magnes del savi de Sueca, Nosaltres, els valencians. Repartides en dues sessions, per a poder aprofundir més tranquil·lament en aquesta obra, la casualitat va fer que la segona d’elles tingués lloc just un dia abans que es complissin 60 anys de la publicació de l’obra, el 12 de maig de 1962. No debades, el llibre va ser l’opera prima de l’editorial que hi naixia: Edicions 62.

Ens ho vam fer venir bé perquè l’espai fos amable, còmode i fàcilment agradable per a tothom. Al cap i a la fi, ningú no neix ensenyat i si ens trobàvem era, precisament, per a compartir i aprendre. En aquest sentit, tot i tenir un guió que analitzava amb profunditat l’obra a través de preguntes ben encertades, les primeres intervencions les vam destinar a coses prou més prosaiques: si havíem llegit Fuster abans, i què ens havia semblat —tant en l’obra en qüestió com en d’altres. La coincidència va ser doble: d’una banda, les lectures anteriors de Fuster havien estat escasses o nul·les, entre les assistents. De l’altra, compartíem la senzillesa i manera planera amb què el savi de Sueca escrivia, de la qual en resultava una lectura ben fàcil i agradable. I això, sense anar en detriment de la qualitat o profunditat del contingut que escrivia.

Entrant en matèria, vam reconèixer que el llibre ens havia descobert tot de coses que desconeixíem i que maleíem no haver conegut o après abans. Destacàvem l’enorme centralitat de València en l’edat mitjana, que es reflectia, per exemple, en el nombre d’autors catalans d’aquella època. Així mateix, també ens adonàvem de la centralitat del País Valencià en la construcció nacional dels Països Catalans.

Fèiem un salt del llibre a les darreries de la vida de Fuster per ubicar-nos en la batalla de València, l’envestida feixista de l’Estat i els seus tentacles que, durant els anys de la suposada transició, van comportar centenars d’agressions —físiques contra persones, culturals contra llengua i identitat, repressives, etc.— al País Valencià. El recompte d’aquells atacs inclouen des dels intents d’aniquilació cultural fins a l’assassinat de Guillem Agulló, passant per les bombes contra la casa del mateix Fuster.

Resseguint el fil que el savi de Sueca proposa al llibre, vam constatar la importància del model productiu —fet ineludible des d’una anàlisi marxista— en la configuració social i nacional del País Valencià. Així, també, veiem les contraposicions entre la proposta blasquista, de matriu castellana, i la del republicanisme valencià, que només es pot entendre dins d’uns Països Catalans conseqüents. Veiem com aquell republicanisme que cada cop tira més cap a l’espanyolisme és cada cop també més reaccionari en allò social.

És així també com veiem un cert autoodi i acomplexament en certs autors de la Renaixença valenciana que, a diferència de la catalana, fan només la poesia en català però la literatura en castellà. Ja aleshores veiem aquest error de pensar-se que només es fa política quan és en català quan, triïs la llengua que triïs, n’estàs fent. És aquest provincianisme i sucursalisme al qual Fuster atribueix curtesa de mires i no estar autocentrat. En aquest sentit, les desigualtats en els sentiments d’identificació provincial respecte de la qüestió nacional són també extrapolables a la qüestió de llengua.

Vam concloure, com es diu, que no es pot obviar l’anàlisi de Fuster: o hi vas en contra o t’hi sumes. Nosaltres hi volem seguir aprofundint i és per això que el proper club de lectura girarà al voltant dels seus Escrits de combat. T’hi esperem!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.