Ja fa quasi quatre anys que tot Barcelona es va sacsejar entre promeses de canvi i una vida millor. El canvi, però, havia de ser un castell de focs i ha estat foc d’encenalls.

El govern de Barcelona en Comú ha vist com les seves mesures de maquillatge, i fins aquelles d’una certa profunditat, no han estat capaces de revertir cap de les tendències negatives que s’imposen a tota la ciutat, principalment, la generalització de la precarietat laboral i l’increment disparat del preu de l’habitatge. Així, ens trobem que el 2016 els homes amb contracte indefinit tenien un salari mitjà de 35.207€ l’any, mentre que les dones amb contracte temporal tan sols arribaven als 17.719. Igualment, els homes del sector financer cobren una mitjana de 62.089€ anuals, mentre que les dones de l’hostaleria es mouen dins uns irrisoris 15.022, i les treballadores dels serveis socials només en cobren 14.963.

En paral·lel, l’habitatge ens mostra una altra cara del drama. Del 2000 a mitjan 2018 el preu de lloguer el m2 ha pujat dels 6€ mensuals fins als 13,3. Durant el darrer mandat, aquest preu s’ha incrementat al conjunt de la ciutat un 22,5%. Això ha anat acompanyat d’un trinxament sistemàtic dels barris. El 2000, abans de la crisi immobiliària, els llogaters de districte de Sant Martí pagaven a 5,5€ mensuals el m2. Un dels seus barris, la Vila Olímpica del Poblenou, ja el pagava a 12,37€/mes el 2014, i la desorbitada quantitat de 17,2 actualment (1).

Per entendre aquesta mena de processos, cal que ens fixem en com s’expressa el capitalisme en el nostre context concret. D’una banda, a través de la privatització total o parcial de serveis públics, cosa que s’emmarca dins la darrera ofensiva neoliberal però que no és res més que el capital buscant nous llocs on valoritzar-se un cop saturats o esgotats altres espais d’inversió més rentables. En aquesta clau, la internalització i municipalització de serveis ha de ser central en la nostra tasca. En segon lloc, i de manera més concreta per a la ciutat de Barcelona, l’escassetat del sòl i els seus canvis d’ús han generat una dinàmica condicionada per rendes de monopoli, amb el subsegüent increment exorbitant dels preus del sòl i, principalment, l’habitatge. L’enorme poder històricament donat dels rendistes barcelonins s’ha engranat ara amb el capital internacional, amb els fons voltor a l’avantguarda, per tal de xuclar la riquesa social sense cap retorn productiu per a la societat.

Tot plegat, ha produït un increment constant de la desigualtat social al si de la ciutat, així com la jerarquització territorial dels seus barris dins un marc metropolità més ampli, que es visualitza en els diversos processos de gentrificació que s’hi donen, és a dir, l’expulsió del veïnat treballador dels barris on estava arrelat. El sector que relliga la precarietat laboral amb una pressió a l’alça enorme dels preus de l’habitatge no és altre que el turisme, la punta de llança del Model BarcelonaTM. Un sector que, malgrat les exageracions dels seus apologetes, només representa de manera directa (hostaleria) un 7,3% del valor afegit brut de Barcelona i una petita part de sectors com el comerç al detall (5,3%). De fet, en termes d’estructura productiva, Barcelona ni tan sols es troba massa especialitzada en turisme respecte la resta del país, com sí que ho està en terrenys com les telecomunicacions o els audiovisuals, en què duplica la mitjana del Principat.

I doncs, per què sembla que el turisme sigui la panacea de la qual els barcelonins no poden prescindir? Per què el govern de BeC no ha estat capaç de revertir cap d’aquestes tendències malgrat algunes tímides reformes en àmbits com els allotjaments turístics o les terrasses de bars? Perquè no ha estat capaç de superar la Santa Trinitat que encotilla la institució municipal: els límits legals, els límits competencials, i els límits pressupostaris.
El govern de l’Ada Colau s’ha imposat aquests tres topalls al seu programa de reforma. Aquesta és al diferència clau entre el projecte de BeC i un autèntic projecte rupturista al servei de les classes populars. Una aposta de canvi autèntic no se sosté si pretén funcionar dins els marges de les institucions actuals, que se’ns presenten com a neutres però no són altra cosa que un aparell de poder al servei de la classe dominant. El Model Barcelona va ser ideat per ICV i PSC per a mercantilitzar cada pam de la ciutat sota una màscara de modernitat i multiculturalisme, Trias va entomar el guant i va completar l’operació tot convertint el model en Marca Barcelona, i ara Colau, amb la inestimable ajuda dels veterans d’ICV, ha blindat i legitimat el model amb una retòrica progressista buida de canvis estructurals. L’excés de gesticulació i la renúncia a endegar una acció autènticament transformadora, no són perillosos sols per negligència i inoperància, ho són per com actualment poden suposar adobar el terreny a la dreta més dura i el feixisme.

Davant aquest panorama, si volem una acció política realment al servei del poble treballador, convé que plantegem una proposta municipalista no circumscrita als límits del sistema que ens oprimeix. Un element aglutinador en aquest sentit pot ser i ha de ser un programa de i per a la Unitat Popular. Aquest programa ha de comptar, a nivell municipal amb una sèrie de mesures que, si bé duen al límit o superen la institució, es troben dins el terreny del sentit comú de la classe treballadora. Un programa que no s’aplica simplement assolint l’alcaldia, sinó que requereix una força popular organitzada al carrer disposada a disputar el poder i l’hegemonia per tal de sostenir-se.

Aquest programa de mínims hauria de saber atacar qüestions clau que milloressin les condicions de vida de la gent i alhora cohesionessin i organitzessin el veïnat treballador a l’entorn de plantejaments de ruptura. I què hauria de contenir aquest programa?

Una qüestió central aquí són els serveis públics. És absolutament necessari que ens posicionem a favor d’uns serveis municipals de qualitat que siguin de titularitat i gestió íntegrament públics. Cal foragitar del sistema sanitari tots aquells serveis privats que hi viuen supeditats. Cal que totes les places públiques per a gent gran en centres de dia siguin ofertes per centres públics, i aturar els concerts i convenis de col·laboració que enriqueixen mans privades. Això és clau també en termes feministes, per com la tasca de cures a persones dependents recau per sistema sobre les dones de classe treballadora, restant doblement explotades. Així mateix, es fa urgent una absorció dins la xarxa del Consorci d’Educació de Barcelona de l’escola concertada, sobretot en un moment en què l’enorme demanda de pública no pot ser suplida només amb la construcció de nous centres.

A banda, és urgent una equiparació de condicions laborals entre els treballadors públics i els treballadors de serveis subcontractats per l’ajuntament de manera estructural, així com la subrogació d’aquests treballadors en la mesura que se’n municipalitzin els serveis. Això és especialment urgent en el sector dels serveis socials, amb un personal molt feminitzat i precari que alhora incideix de manera directa sobre les condicions de vida de les dones treballadores, que són les qui més han patit i suportat l’empobriment general. A més, cal que no ens constrenyem amb una concepció limitada d’allò públic. Els economats municipals, presents a ciutats poc sospitoses de sovietisme com París, poden ser la clau per reviscolar els mercats municipals, expulsar-ne els supermercats i permetre fer-hi polítiques de control de preus d’abastiment quotidià i programes d’ocupació. L’impuls de tallers municipals, per exemple en l’àmbit de la reparació de mobles i electrodomèstics, permetria també vincular polítiques de contractació pública amb els paradigmes ecologistes de la reparació i la reducció de residus.

I és que la qüestió del treball ha de ser un element central d’aquest programa. Cal que establim una ordenança de condicions laborals que fixi un salari mínim de ciutat ajustat al cost de la vida que s’hi dóna, així com un repartiment del treball en base una jornada màxima de 30h setmanals. Caldria, també, generar un mecanisme d’inspecció laboral actiu que controlés les llicències d’activitat, supeditades al compliment d’aquestes condicions. A banda, és urgent clausurar les empreses que, sota la careta de l’economia col·laborativa, funcionin a base de l’explotació de falsos autònoms, com Deliveroo i Glovo.

Finalment, cal confrontar l’economia rendista depredadora que depaupera les nostres condicions de vida i encarar un model productiu diferent. Això passa per la prohibició de l’ús d’allotjament turístic de l’habitatge, la fixació del lloguer màxim al 30% del salari mínim, usar la guàrdia urbana per a l’aturada efectiva dels desnonaments enlloc de facilitar-los, i l’adquisició de nou parc públic d’habitatge per al lloguer social a través dels drets de compra preferent (tanteig i retracte) i l’expropiació d’habitatges d’ús turístic, propietats d’entitats bancàries, fons voltors, grans tenidors, i pisos buits durant més de dos anys. I, per a reencarar el model econòmic, recuperar la façana de mar i el sector portuari per a l’economia productiva i no per a l’especulació, i endegar la municipalització dels hotels per assegurar, d’una vegada per totes, que l’impacte del turisme repercuteixi positivament sobre els barris i el veïnat treballador.

Cada cop sembla més evident que la campanya electoral girarà a l’entorn del fals debat de la seguretat, una seguretat que pensa més en la integritat de les coses que de les persones, una seguretat a mida per a explotadors i grans propietaris, una seguretat insegura per al poble treballador. Aquest discurs, enarborat per la dreta deutora dels lobbies, ha arrossegat el govern de la ciutat cap a posicionaments inexcusables per a una esquerra que es ven com un canvi.

Cal que els plantifiquem al nas una nova inseguretat. La inseguretat dels fons voltor sobre les seves inversions, la inseguretat de la sanitat privada sobre els llits que gestiona, la inseguretat del guàrdia que sap que pot ser sancionat per actituds racistes, la por del restaurador que no s’omplirà les butxaques robant una plaça al veïnat, una inseguretat segura per a les classes populars.

(1) Dades sobre salaris i valor afegit brut ofertes pel departament d’anàlisi-gabinet tècnic de programació de l’oficina municipal de dades de l’ajuntament de Barcelona.

Article d’opinió de Quim Serra, militant d’Endavant Gràcia i de la CUP de Gràcia, publicat a L’Accent el 14/11/2018