[Dona, Barcelonès]

Després del batxillerat vaig estudiar un cicle formatiu de grau superior en realització multimèdia. Des que vaig començar a treballar, als 16 anys, fent classes particulars i cangurs, com moltes joves, fins a l’actualitat, he treballat d’auxiliar administrativa, recepcionista, cobradora, pizzera, repartidora de pizzes, becària de disseny, dissenyadora gràfica, tècnica d’imatge i cambrera. Actualment sóc caixera i reposadora en una de les principals cadenes de supermercats a nivell europeu.

Imagino que no sorprendré ningú si dic que ser caixera és sinònim de precarietat: horaris variables, sous de misèria, torns rotatius, hores extres, caps de setmana… Aquesta precarietat, tot i ser àmpliament coneguda, és compartida per moltíssims altres lloc de treball.

Quan vaig acceptar aquesta feina ja sabia quines condicions laborals m’esperaven; el que potser no podia imaginar eren les opressions que viuria des de l’altra banda de la caixa.

Potser per la precarietat, sobradament coneguda, implícita del treball i els estereotips marcats, l’imaginari col·lectiu pensa en la caixera sense recursos, sense estudis, sense cultura, sense educació…

Repassem alguns mites amb alguns exemples que he viscut:

– Les caixeres no sabem català.

Moltes han sigut les situacions en què tot i saludar la clienta amb un “bon dia!”, catalanoparlants s’han dirigit a mi en castellà, fent esforços titànics.

És tan surrealista la situació, que arriba a l’extrem que una dona gran em va donar dos caramelets de recompensa pel fet de respondre-li en català, acompanyat d’un: “Oi! Si que parles bé català!”

– Les caixeres no sabem comptar.

Després de donar-me un bitllet qualsevol per pagar la compra, les clientes tenen per costum donar-me monedes per arrodonir el canvi. Moltes són les situacions en què aquestes monedes van acompanyades d’un: “Ho veus, oi?”, “Segur?”, “Et queda clar, eh?”, “Segur, eh!?”, “No vull fer-te embolicar”… després de respondre “Sí” a cada pregunta. Tot i així m’expliquen el procés mental matemàtic que han fet, no fos cas que jo soleta no hi hagués arribat.

Si a tot això, hi afegim el fet de ser dona, la cosa ja es dispara.

– Les caixeres sabem de tot sobre la llar i els productes cosmètics.

És normal que les clientes que tinguin dubtes sobre algun producte li preguntin a la dependenta, però a mi no em pregunten sobre eines o accessoris per al cotxe. En canvi em fan tercers graus sobre detergents, cremes anti-arrugues, plantes, quilocalories.

En una ocasió em van demanar un lleixiu per la roba, vaig acompanyar al client fins als productes de neteja i li vaig mostrar els diferents productes què disposava. La conversa va anar així:

– Comprador (C): Quina és millor? Jo d’això no en sé, però tu com que ets dona…

– Jo (J): Jo tampoc ho controlo, a casa meva això ho acostuma a fer la meva parella.

– (J): ¿?¿?¿? almenys estarà a l’atur…

– (C): No, treballa més hores que jo…

– (J): ¿?¿?¿?¿?¿?¿?

Més tòpics:

– Les dones som caixeres, els homes reposadors.

A la feina fem de caixer i de reposador indistintament, ja que la nostra categoria laboral és caixer/reposador. Doncs en ocasions alguns clients han arribat a oferir-me ajuda quan estic movent un traspalet, tot i que no estigui mostrant cap tipus de dificultat, cosa que òbviament no he vist que li ho ofereixin mai als meus companys homes.

Per acabar, m’agradaria reflexionar també, no només sobre el meu entorn laboral sinó també en el meu entorn personal, i les impressions en saber de la meva nova feina.

En explicar al meu entorn més immediat que treballo en un supermercat, majoritàriament les reaccions inicials són de llàstima, acompanyades d’un: “Bé, mentre busques alguna cosa millor…”

Per què no he de poder treballar en un supermercat? Per què no és per a mi?

Amb això , no vull dir que sigui la feina de la meva vida, ni molt menys, ni era el que imaginava quan de petita em preguntaven que volia ser de gran. Però aquesta ha de ser la meva decisió i ha de respondre a les meves necessitats, i no la d’una societat classista que vol la classe treballadora enfrontada.

Tinc companyes a la feina que porten 15 i 20 anys treballant en supermercats. Això les fa indignes?

Per què aquest rebuig, des de la burgesia més pedant a la militància més conscient, cap a aquest tipus de feines? Tenim un problema molt greu dins els moviments socials amb l’elitització del treball. Com deia Mao Tse Tung, el pitjor enemic de la revolució, és el burgés que totes portem dins, i contra això lluito i hem de lluitar cada dia.