Quan diem que Joan Fuster és clau en la construcció dels Països Catalans no és només per la seva obra política i literària. És, també, perquè la seva vida sintetitza gran part de les dificultats que el nostre poble ha tingut i té sota la dominació espanyola: així com volen eliminar les nostres llengua i cultura, així mateix van voler-lo eliminar a ell. Físicament. Fuster va ser un trist protagonista passiu -és a dir, víctima- de l’anomenada batalla de València, l’intent de l’extrema dreta per evitar l’articulació dels Països Catalans durant els anys posteriors a la mort del dictador Franco.

Ben sovint, ens ressonen les paraules del discurs que va pronunciar Fuster l’abril del 1982 a Castelló de la Plana: “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”. Aquell discurs, el savi de Sueca el començava fent-se ressò de la mort del seu amic i també intel·lectual Manel Sanchis Guarner. El Casal Independentista El Noi Baliarda el va projectar en el tret de sortida de l’Any Fuster. I fou en aquest acte on Jan Bruguera, editor de 3i4 Edicions, va fer esment que la mort de Sanchis Guarner es produïa poc temps després d’haver patit diversos atacs, inclosos un atemptat amb bomba el 1978 i un paquet bomba, l’any següent, que va saber desactivar, a part de pintades amenaçants. El que fet que ningú no investigués aquells atacs va anar deteriorant la seva salut, fins a morir el desembre de 1981.

També el 1978, Fuster va patir el primer atemptat. I aquell mateix 1982, tot just 7 mesos després del discurs a Castelló, en patiria el segon i més bèstia. Dues bombes a ca seva que farien explosió a quarts de cinc de la matinada. La primera, més fluixa, havia de servir d’esquer per a generar l’atracció de Fuster i dels seus contertulians: era públic i notori que el savi de Sueca es reunia amb amics, cada nit, fins a altes hores de la matinada, tot compartint anàlisis i visions polítiques literàries. La segona bomba, molt més potent, havia d’explotar un cop les potencials víctimes s’haguessin atansat a veure els estralls de la primera.

Per a les bombes d’aquest segon atemptat, la matinada del 10 a l’11 de setembre de 1982, van utilitzar Goma2, material explosiu que feien servir algunes unitats militars. No hi va haver cap detingut ni cap judici. El pes de la modèlica transició necessitava d’esborrar no només els Països Catalans sinó també tots els atacs, legals o paramilitars, que ajudaven a eliminar la consciència i construcció nacionals, lingüístiques i culturals.

I per això, també, la censura que ja es va aplicar aleshores per a negar o minimitzar l’atemptat ha arribat fins als nostres dies. «No està tot. M’ha estranyat no veure imatges de l’interior de l’habitació on Fuster tenia els llibres. Era molt impressionant, tot mig cremat i per terra», com es veu en la foto d’Ana Torralva; això es pot llegir en aquest article recent del Diari La Veu, on expliquen “la que hauria pogut ser la major massacre terrorista de tota la Transició al País Valencià”.

La tasca d’esborrar els fets és ingent per part de l’Estat espanyol. També fa poc, elDiario.es se’n feia ressò en aquest altre article, on podíem llegir: “La Conselleria de Justícia del Govern valencià assegura que el març de 2015 es van destruir els suport de les investigacions sobre la bomba col·locada al costat de la casa de l’escriptor de Sueca i que en desconeix el destí”. Fa pocs dies, coincidint amb els 41 anys de la trista efemèride, TVE va recuperar imatges inèdites que no s’emeteren perquè foren censurades en aquella època.

I tanmateix, la remor persisteix. Perquè si avui podem parlar del savi de Sueca i reivindicar-lo és perquè tenim encara un poble per (re)construir, tant al País Valencià com als Països Catalans. I perquè en un poble sotmès nacionalment des de fa més de 350 anys per dos estats centralistes, no només la memòria històrica és a prova de bombes, sinó que ens reafirmem que no venç el temps sinó la voluntat; i que nosaltres tenim clar que no som res si no som poble.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.