Al 2008 s’inicià un procés encara vigent d’enduriment de les condicions de vida de les dones treballadores dels Països Catalans . Sota el pretext de la “crisi” i els ajustaments estructurals i plans d’austeritat, s’han aguditzats els processos de despossessió d’allò comú. A cop de retallades i privatitzacions han anat robant les conquestes que amb suor havien aconseguit les nostres antecessores i que permetien un mínim de dignitat a les nostres vides: ens referim a l’educació, la sanitat pública o els ajuts socials que compensaven la redistribució desigual de la renta; evitant així que cada cop és fes més gran la família de les excloses.
L’exclusió és cosa de dones. Recau sobre nosaltres el pes dels treballs relatius al manteniment i la reproducció de la vida, els quals les dones assumim com si d’un designi sagrat es tractes, a costa del nostre temps, de la nostra salut, del nostre empobriment. En l’esfera del que als ulls del capitalisme patriarcal es considera veritablement treball -el món laboral-, ocupem aquells espais més precaritzats, amb pitjors condicions i cobrant menys que els nostres companys homes per la mateixa feina. Aquesta és la realitat: la pobresa s’escriu en femení.
I que no ens vinguin a dir que això ho arreglen polítiques de conciliació, que ja sabem que això es tradueix en mitja jornada laboral que assumirem les dones, per mig salari, per mitja cotització i per mitja pensió, mentre es manté l’actual situació de doble explotació. El que volem es una redistribució igualitària dels treballs i dels temps.
Sabem del cert que sota l’aparença de certa igualtat formal o legal s’amaga una societat misògina que intenta disciplinar-nos amb múltiples formes més o menys subtils, i que acaba, com a tot sistema d’opressió, utilitzant la violència per mantenir el rol masculí de dominació. És per això que ens insulten quan prenem el poder polític, que ens assetgen quan ocupem l’espai públic, que ens reprimeixen quan defensem el dret a decidir sobre el nostre propi cos, i que ens assassinen de forma sistemàtica, massiva i impune sense que això alteri en el més mínim el devenir normal de les coses.
Però tenim memòria i sabem que en temps de crisi, quan la vida està en joc, també som nosaltres, les dones treballadores les que ens organitzem i sortim a defensar-la amb urpes i dents. Com abans nostre ho van fer les treballadores del tèxtil de Sant Petersburg convocant un vaga que seria el preludi d’una revolució.
Tornarem a ser l’espurna que encén la flama, mai mes explotades, mai més silenciades.
Visca els Països Catalans feministes!