Podria semblar que si no surto massa de la meva bombolla social, si interactuo només amb la família, vaig a les quatre botigues seleccionades, miro i escolto determinats canals, emissores i selecciono detingudament quins continguts vull consultar a les xarxes, podria viure les 24 hores del dia en català. La realitat, però, no és aquesta, perquè ni vull viure en una bombolla ni podem tancar els ulls a la realitat que ens envolta i que fa que cada dia l’ús del català vagi en retrocés.

Als Països Catalans hi vivim més de tretze milions de persones o dit d’altra manera, hi conviuen més de tres-centes llengües. I, per tant, és evident que pensar en un futur on el català és la llengua única dels i les catalanes no és només una bajanada sinó també un error, ja que ningú en renunciarà al coneixement i perquè totes les tendències ens evidencien que el monolingüisme anirà a menys. Cal aspirar, això si, al fet que el català sigui la llengua vehicular del nostre dia a dia entre aquelles que tenim coneixements de dues o més llengües. Que triem el català per a comunicar-nos amb la resta de veïns que tenen com a llengua materna una de diferent de la nostra és el que farà que la llengua pròpia dels Països Catalans sobrevisqui, i serà l’única manera de cohesionar una comunitat d’iguals que faciliti l’articulació d’un subjecte polític capaç d’articular una resposta popular en clau antifeixista i antiracista.

I això els estats i els poders fàctics ho tenen clar. La lluita per l’assimilació de la classe treballadora cap a posicions de bilingüisme és el mecanisme ideal per a la substitució de la nostra llengua i cap a posicions d’enfrontament de classe. Un bilingüisme on el català és un accident i el castellà la llengua oficial. Un enfrontament de classe que vol negar el conflicte nacional i que s’expressa de manera molt evident quan es vol caricaturitzar els catalanoparlants com a burgesos, com si la classe treballadora s’hagués inventat amb la immigració, com si l’obrerisme del nostre país no tingués arrels en la cultura popular dels Països Catalans.

Davant d’aquest paradigma cal que articulem respostes de classe on la llengua formi part de la batalla. Allà on pa, sostre i treball siguin les reivindicacions. Les respostes siguin xarxes de solidaritat, expropiació i defensa dels habitatges o lluita obrera on el català sigui també la llengua vehicular. I això no passa per criticar des del sofà de casa les lluites que s’articulen en altres llengües, sinó passa per ser una més dins aquestes i dotar-les de continguts. Esdevenir part del conflicte. Ser altaveu del conflicte. Ser portaveu del conflicte. Ser el conflicte.

Només si lluitem en català per a una vida digna, la vida digna serà en català.

La nostra batalla sovint té a la contra les mateixes institucions públiques encarregades de vetllar pel seu manteniment. Els exemples són múltiples. Cossos policials, funcionaris administratius, empreses públiques, educació pública, mitjans de comunicació públics, publicitat estàtica a l’espai públic, producció audiovisual, les subcontractes de les empreses públiques… són exemples diaris sobre com la nostra llengua és menystinguda. Plantar batalla en aquestes situacions és imprescindible si després volem exigir els mateixos usos lingüístics als privats. Deixem d’interioritzar la derrota i comencem a exterioritzar el conflicte allà on es doni.

Només quan el català de cada territori sigui la llengua de conflicte, de la resistència i de la lluita, només quan en català es reivindica Miquel Grau, el Bloc Llavors del Poble Sec, l’escut de Perpinyà i la propera Vaga General és quan s’evidencien les dues cares de la moneda. La que lliga l’alliberament nacional al de classe i viceversa.

Article d’opinió de Marc Garcia, militant d’Endavant Sants, a L’Accent

Visita la pàgina principal de la campanya nacional Als Països Catalans, en català!