Article de Guillem Colom, militant d’Endavant (OSAN) Mallorca.
Publicat a http://contrainfo.cat
El proper dijous hi ha vaga general. Al llarg de la història la vaga general ha estat una de les eines més efectives que la classe treballadora ha tengut per lluitar pels seus drets. A Occident ens trobam, avui dia, amb una de les pitjors crisis del capitalisme dels darrers 80 anys. Hi ha economistes que fins i tot diuen que aquesta crisi pot ser pitjor i més llarga que la que va suposar el crack de 1929.El que no se’ns explica moltes vegades és que aquesta crisi només l’està patint la classe treballadora. Les classes dirigents no pateixen la crisi; de fet, ara són més riques que abans, n’hi ha prou amb veure els resultats anuals de les entitats bancàries o de les grans corporacions. Les crisis són inherents al sistema capitalista, i com explica Naomi Klein a La doctrina del xoc, les classes dirigents les fan servir com a forma d’implementar mesures que en un context normal no es podria. Quan dic normal, em refereixo a un context on no s’hagi creat tota la ideologia de la por: la por a perdre la feina, a ser desnonat, a perdre la sanitat pública, a veure com les pensions no deixen de davallar mentre l’edat de jubilació no deixa de pujar…En una paraula, a perdre drets adquirits al llarg de la història.
El que tampoc no se’ns explica moltes vegades, i des dels moviments populars hem de continuar repetint i intentant explicar per rompre el silenci, és que aquests drets no han plogut del cel ni han estat oferts a la classe treballadora com a regal de Nadal. Tots aquests drets, tots i cada un d’ells, són el resultat de segles de lluita, de revoltes, de revolucions i d’organització popular. Quan falta menys d’una setmana per a la vaga ja han començat a aparèixer les primeres veus dels opinadors integrats al sistema, aquells que ens diuen que cal respectar el dret a no fer vaga, que la vaga no ha de causar grans ensurts a l’economia, que els piquets no haurien d’existir, i un llarg etcètera. Aquestes idees es basen, en primer lloc, en una defensa total i absoluta, gairebé cega, de les relacions econòmiques creades pel sistema capitalisme. És allò de que en un dia de vaga s’han perdut no sé quants milions d’euros, com si el fet que un dia els negocis no funcionin suposés perdre doblers. Aquesta idea resulta d’una concepció únicament economicista de la nostra existència, que no analitza les conseqüències socials de les decisions econòmiques dels governs.
I en segon lloc, aquestes idees es basen en un individualisme rampant, que posa l’individu i els seus drets per davant de tot, sense tenir en compte la col·lectivitat. La idea de llibertat individual, que fou teoritzada pels moviments llibertaris, ha estat fagocitada pel capitalisme, i reinventada com un concepte radicalment egoista, que no té en compte les persones vivim en col·lectivitat, i què el bé dels individus no pot passar per sobre del bé del col·lectiu. Cal explicar, així mateix, que el suposat dret a no fer vaga no té en compte les pressions de les empreses cap a les treballadores, que com ja s’ha anat explicant aquests dies, són nombroses. Això és una forma de violència. Simbòlica, però molt efectiva.
Davant aquests atacs, cal que els moviments populars responguem units i cohesionats, avançant en la lluita als carrers i desenvolupant la lluita ideològica, tot desmuntant els arguments de la classe dirigent i d’aquells que fan feina per a ella. Si bé hem de ser conscients que els grans mitjans de comunicació estan contra nosaltres, hem de seguir explicant a la població que només organitzant-nos podrem plantar cara a les mesures més antisocials des de la mort del dictador Franco. La nostra tasca és aturar els nostres pobles i barris el dia 29, i continuar lluitant el 30 des de tots els fronts. Aquesta vaga no tombarà la reforma laboral, però sí pot ser un seriós avís al Partit Popular i els seus aliats. Nosaltres, davant els seus atacs cap a les persones, hem de tenir ben clar, com deia Pierre Bourdieu l’any 95 durant una vaga general a l’Estat francès, que lluitam contra la destrucció d’una civilització. Bourdieu posa la paraula en cursiva per deixar clar que es refereix a la defensa d’una forma d’entendre les relacions entre els éssers humans, basada en la solidaritat i la col·laboració, i no en l’individualisme i l’acumulament de bens i propietats. Acab aquest article amb les seves paraules, tan vàlides avui com fa 17 anys:
“He vengut aquí per expressar el nostre suport a aquells que durant les tres darreres setmanes han estat lluitat contra la destrucció d’una civilització, vinculada a l’existència de serveis públics, a la igualtat de drets republicana, dret a l’educació, a la salut, a la cultura, a la recerca, a l’art i, per damunt de tot, al treball.”(1)
(1) Pierre Bourdieu: ‘Against the Destruction of a Civilization’.