El present document fa una anàlisi crítica de la proposta d’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ho fa a partir de l’anàlisi acurada de la documentació pública de l’ANC. En cap cas pretén ser una crítica al treball dels centenars de membres de l’ANC que participen de les seves estructures, ni a la seva reconeguda capacitat mobilitzadora, sinó una crítica a les propostes polítiques que es desprenen dels postulats orgànics de l’ANC i també als postulats ideològics del post autonomisme.
Crítica al plantejament del full de ruta de l’ANC
- Sense CiU no hi ha independència: El plantejament de l’ANC és el d’exercir de moviment popular que pressioni l’actual govern per tal que prengui el comandament d’un procés independentista. El resultat final d’aquesta estratègia, almenys de moment, ha estat el de dipositar totes les esperances d’un procés independentista en la decisió d’Artur Mas, fet que ha estat usat de forma molt eficaç pel líder convergent per a assegurar-se una posició totalment avantatjosa davant les eleccions del 25N. Existeixen altres tipus de models de moviments populars que, més que pressionar el govern, en qüestionen les seves bases ideològiques i pretenen ajudar a fer créixer una alternativa política.
- Simplificació del context socioeconòmic: El discurs socioeconòmic que s’ha articulat al voltant de la Marxa per la Independència ha estat molt simplificador i demagògic. S’ha transmès la imatge que la crisi econòmica actual és deguda a factors exògens a la societat catalana, bàsicament centrats en l’espoli fiscal a què ens sotmet el govern espanyol. Aquest discurs aplana el camí per a facilitar que les elits catalanes puguin desaparèixer, embolicant-se amb la bandera, del punt de mira on les havia situat la població per la seva responsabilitat en la crisi econòmica.
- El nou estat, un instrument pretesament neutre: En un moment en què a nivell mundial es debaten conceptes vinculats a la sobirania dels estats i dels pobles (sobirania econòmica, sobirania alimentària, sobirania energètica), no es proposa ni s’explicita que aquest hagi de ser un dels eixos de treball del procés cap a la independència.
- Els Països Catalans no existeixen: En el full de ruta cap a la independència de l’ANC no apareix el nom de la nostra nació. Ni tampoc existeixen a la proposta política de l’ANC amb un mínim de seriositat. Simplement que l’ANC assumeix a la pràctica que la nació catalana es redueix al territori i població de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Una estratègia nacional no vol dir ni implica necessàriament actuar exactament de la mateixa manera a tota la nació. Una estratègia nacional vol dir tenir un objectiu final nacional (en aquest cas, la independència) i dissenyar un seguit d’actuacions per tal d’arribar-hi, tenint en compte tota la complexitat i diversitat de la nació completa.
- El marc de la Unió Europea com a única opció: Directa o indirectament s’entén el marc de la UE com a únic espai on una Catalunya amb estat hauria de participar. Un espai que, lluny de ser transversal, ens suposa una aposta a mitjà termini per la pèrdua de sobirania nacional i econòmica acompanyada de privatitzacions, i legitima el projecte imperialista europeu.
Naturalesa de l’ANC
- L’ANC és filla directa de les consultes, però la gènesi i naturalesa del grup és quelcom més complex, i està fortament influenciat per les vicissituds polítiques de l’etapa autonòmica.
- Els antecedents polítics de la majoria de membres dirigents de l’ANC se situen en el que podríem anomenar espai d’esquerra nacional. Malgrat el que s’hagi pogut rumorejar, la presència de militants vinculats a CiU és molt minoritària.
- Un dels eixos centrals de l’ANC és la creença que sense CiU no hi ha independència. Aquest plantejament, fet per persones que han militat en el camp de l’esquerra nacional, es pot interpretar com a fruit de la convicció que l’estratègia de disputar l’hegemonia del catalanisme a CiU és impossible.
- El sorgiment de l’ANC també és la resposta al fracàs electoral dels intents d’articular candidatures independentistes transversals.
- L’ANC també és la voluntat de reconstruir una organització de l’independentisme cívic després del fracàs i conflicte de la PDD, amb alguns canvis rellevants: l’articulació del paper dels partits polítics, que a l’ANC es vehicula a través de la seva complementarietat amb l’AMI (associació controlada per CiU), i l’articulació d’un model organitzatiu basat en la militància individual, que nega cap paper orgànic a les diferents famílies del sobiranisme.
Contradiccions de la intervenció de militància de l’Esquerra Independentista a l’ANC
- Tant el full de ruta com els pressupòsits ideològics de l’ANC entren en contradicció amb postulats essencials de l’esquerra independentista. És per això que el debat que ha generat la posició de l’esquerra independentista respecte l’ANC ha estat tan viu.
- Un dels conceptes més utilitzats pels partidaris de treballar al sí de l’ANC ha estat el de la lluita ideològica. L’objectiu, sobre el paper, és intervenir en organitzacions àmplies, amb gent oposada ideològicament per tal de confrontar idees i guanyar partidaris entre els indecisos. Però aquesta concepció redueix la lluita ideològica al sí d’una estructura que orgànicament rema en el sentit contrari al nostre. En realitat, la lluita ideològica és quelcom que no cal fer al sí d’una organització, sinó que es pot fer al sí d’un context polític des d’organitzacions, moviments o estratègies diferenciades.
- La principal acció de lluita ideològica de l’esquerra independentista ha estat la convocatòria pròpia de l’Onze de Setembre, fet que va posar damunt la taula no només el nostre discurs concret, sinó també la necessitat de prevenir-nos davant discursos acrítics que acaben confluint cap als interessos de CiU, tal com es va demostrar en la rebuda a Mas a la Plaça de Sant Jaume el passat 20 de setembre. En canvi, els resultats del treball dins l’ANC de cara a posar en valor els principis de l’esquerra independentista han resultat estèrils.
- Cal ser conscients que en determinades conjuntures locals, restar al marge de la dinàmica local de l’ANC és vist com a absolutament incomprensible per bona part de l’entorn de l’esquerra independentista. En aquest sentit és comprensible l’aposta d’alguns nuclis per a fer treball d’agitació independentista juntament amb l’ANC.
- L’aposta existent en alguns sectors de l’esquerra independentista per confluir amb totes les conseqüències amb l’estratègia política de l’ANC suposaria canviar plantejaments fonamentals de l’estratègia del nostre moviment, començant pel marc nacional i acabant pel programa polític de la Unitat Popular. És a dir, suposaria subordinar l’estratègia política de l’EI a la de l’ANC.
- En l’actual conjuntura política del Principat, la principal tasca de l’esquerra independentista ha de ser la de continuar amb la construcció de la Unitat Popular. Només reforçant i ampliant aquest teixit serà possible anar sumant al nostre projecte els sectors més conscients de la nova onada sobiranista.
- L’Esquerra Independentista ha de ser capaç de posar en valor una agenda pròpia i un discurs propi. El nostre moviment ha marcat calendaris mobilitzadors i ha participat de forma destacada en tota l’agitació social i nacional dels darrers anys. Aquesta tardor hi ha mobilitzacions que s’han posat en marxa amb l’esforç i el treball del nostre moviment.