En motiu del 9 d’octubre, Endavant fem públic aquest primer document d’anàlisi sobre la conjuntura política i social al País Valencià. En les properes setmanes publicarem un document al voltant de la qüestió del finançament autonòmic, que presentarem en diversos actes polítics.
40 anys d’autonomisme. De la reivindicació nacional a la descentralització administrativa. De la reivindicació social a les polítiques liberals d’austeritat i privatització.
Aquest 9 d’octubre farà 40 anys que els carrers de València s’ompliren amb centenars de milers de manifestants reclamant les llibertats nacionals pel País Valencià. Una marxa, també cal dir-ho, no exempta de protagonistes i visions contraposades, que podia anticipar les contradiccions polítiques que atravessarien la societat valenciana durant les dècades posteriors. Però una marxa que tenia com a motiu de fons la defensa de les llibertats nacionals i dels drets socials, amb una significació d’aquests dos conceptes molt més profunda del que després seria «l’estat autonòmic i social».
El resultat d’aquests 40 anys de construcció de l’estat monàrquic i autonòmic és demolidor per a les llibertats nacionals, per als drets socials i per a la igualtat real entre dones i homes. La il·lusió de la possibilitat d’articular institucions nacionals sobiranes al sí de l’estat espanyol va resultar ser falsa. En el seu lloc, la institució de comunitats autònomes es va produir com una simple descentralització d’un estat que, lluny de protagonitzar cap ruptura amb el franquisme, n’era en molts aspectes el seu hereu directe. I, a més, el propi disseny autonòmic anava destinat a contenir i diluir aquestes demandes de sobirania política. L’article 145 de la constitució espanyola, prohibint l’articulació dels Països Catalans al sí de l’estat espanyol, o bé l’article 143, diluïnt les reivindicacions nacionals valencianes i balears al sí d’un simple redibuixament del poder provincial, en són dos exemples.
Així mateix, les mobilitzacions i les posteriors victòries electorals del PSOE podien fer creure que s’obria una etapa en què, davant la crisi capitalista, s’assegurarien els drets socials a través de les institucions de l’estat. La mateixa onada d’il·lusió que va dur al poder Mitterrand a França o Papandreus a Grècia és la que va dur Felipe González a la Moncloa amb un alt suport de l’electorat valencià. El resultat, però, fou que el govern del PSOE va ser l’instrument per a finalitzar la inserció de l’estat a la CEE i a l’OTAN i l’obertura d’una etapa d’hegemonia del liberalisme econòmic.
La victòria electoral del PP a mitjans anys 90 no és, com alguns interessadament volen fer creure, el simple retorn d’un pòsit franquista, sinó sobretot el resultat lògic de les polítiques del PSOE destinades renovar el nacionalisme espanyol i desarmar ideològicament i materialment l’esquerra, abraçant la ideologia liberal com l’única possible.
La caiguda dels governs municipals i autonòmic del PP el 2015, enmig d’un marasme de corrupció, va ser fruit del profund impacte de la triple crisi -nacional, democràtica i social-. La protesta no va arribar a cristal·litzar en un programa polític que plantejara nous horitzons i, per tant, va ser capitalitzat per una idea política que combinava l’ètica i honestedat en la gestió i la idea de reprendre el fil de l’etapa autonomista anterior a la del govern del PP.
Hi ha una tendència molt majoritària dins el camp progressista i valencianista de creure i dir que els problemes del País Valencià són fruit de 22 anys de governs del Partit Popular. Aquest discurs permet a qui el fa poder presentar-se com la solució; voteu l’alternativa al PP i els problemes de la societat valenciana es resoldran automàticament. Però sobretot permet esquivar les contradiccions que suposaria per al discurs progressista haver d’assenyalar l’arrel dels problemes del País Valencià.
Perquè els problemes de fons de la societat valenciana no són fruit de 22 anys de govern del PP sinó de 40 anys d’estat espanyol postfranquista i d’integració a la Unió Europea. I el resultat d’aquests 40 anys dista molt de les reivindicacions i proclames que exhibien la majoria dels manifestants d’aquell 9 d’octubre de 1977 als carrers de València.

• L’autonomia no és un espai de sobirania política sinó una descentralització de l’estat sense cap tipus de poder de decisió real sobre els aspectes fonamentals de la vida econòmica, social o cultural.
• L’estat espanyol i la Unió Europea no són instruments de protecció de les classes populars contra la dinàmica global del capitalisme patriarcal, sinó que són instruments d’aquest capitalisme patriarcal per a imposar els marcs legals i repressius necessaris per al seu desenvolupament en contra dels interessos de les classes populars.
• Les institucions autonòmiques no han sigut espais de participació democràtica amb capacitat real de decisió, sinó uns espais de gestió en clau liberal de les directrius d’institucions no escollides directament per la població.

L’autonomisme al País Valencià ha apuntalat el projecte nacionalista espanyol. En primer lloc exercint un autogovern mesell, subordinat i acomplexat, que s’ha dedicat a ser el circ de Madrid en forma de grans esdeveniments Gran Premi de Fórmula 1, America’s Cup o la visita del Papa i també el seu ressort terciaritzant l’economia i apostant pel monocultiu turístic. En segon lloc perquè s’ha dedicat a anorrear tot el que no fos identitat espanyola via fragmentació, la ridiculització i la mort de l’idioma. També a través de la desestructuració política del País Valencià i l’aposta per les adhesions provincials diferenciades. I duent a terme un àmplia acció política d’uniformització espanyola que va des de les polítiques de castellanització, la desaparició del RTVV,  l’obstrucció institucional de la premsa en valencià, etc. I encara ara, amb el govern del canvi, per timidesa, per acomplexament i per continuisme s’expressa en una visió de subordinació a l’estat que ens continua diluint en una massa acrítica i absolutament vençuda d’espanyoles de segona.
Un país sense sobirania econòmica
40 anys d’estat espanyol i d’autonomisme han deixat un panorama devastat en clau socioeconòmica. Una economia absolutament terciaritzada, que viu exclusivament de monocultiu turístic en molts territoris, que ha desmantellat el teixit industrial i que fa malviure als agricultors. Des del lermisme, i la recerca de competitivitat industrial abaratint els costos salarials de les treballadores, la integració a la UE i el posterior boom especulatiu dirigit per Zaplana- i posteriors governs del PP- les valencianes hem produït i generat riquesa dins dels estàndards de les zones riques i així hem contribuït a l’estat autonòmic aportant 1.416 milions més del que rebem. Seguint aquesta referència, contribuïm cada any amb l’1,48 % del nostre PIB en favor de la resta d’autonomies, incloses les que són més riques que nosaltres. En canvi hem vist com la depauperació,  la reducció de salaris, la concertació i privatització de serveis púbics ens situa dins dels estàndards socials de les zones pobres, a 12 punts de la mitjana en renda per càpita.
40 anys de capitalisme patriarcal administrat indistintament, amb matisos això sí pel primer PSPV (o el PSOE directament),  pel PP, i pel continuisme del govern del canvi actual ens ha deixat 1.000.400 persones per baix del llindar de risc de pobresa al País Valencià, i la taxa de risc de pobresa afecta el 20’5% de la població. Tot i que des de 2015 s’han creat llocs de treball fins a situar la taxa d’atur en un encara elevadíssim 18’7%, continuen sent les dones qui concentren les nivells més elevats de desocupació (un 21’7%), així com els menors de 25 anys (un 42’5%). Aquesta frenada de l’atur ha estat possible a costa de la precarització, ja que els contractes temporals més curts -d’una setmana o menys- suposen ja més del 26% del total.
Així mateix, els ingressos de les classes populars continuen reduint-se i creixent la diferència salarial entre homes i dones, que arriba a un 25%. D’aquesta manera, mentre que els valencians cobren de mitjana 23.900€ anuals, les valencianes no arriben a 17.800€. Aquesta diferència creix encara més entre la població migrada, ja que els ingressos masculins arriben als 15.600€ mentre que els femenins no superen els 11.800€ anuals. La dependència sectorial del turisme i l’hostaleria agreuja encara més la depauperació relativa i absoluta de les treballadores del País Valencià. No debades, el sector turístic ocupa 318.700 treballadores, xifra que s’eleva als 1.602.000 treballadores en el sector serveis, mentre que els salaris en aquest sector són de 12.500€ de mitjana per a les dones i de 15.700€ per als homes.
A aquesta situació s’ha d’afegir la concertació i privatització de serveis púbics bàsics com l’educació i la sanitat. Així, l’aposta per l’educació concertada els últims 40 anys ha generat un sistema d’educació privat, paral·lel, classista i religiós finançat per fons públics i que ens deixa les xifres de fracàs escolar més elevades de l’estat, sols superades per Ceuta, ja que el 37% de l’alumnat de Secundària no assoleix el graduat. Un sistema que l’actual tripartit no s’ha atrevit a qüestionar, perquè només ha reduït poques aules concertades, i ni ha millorat el finançament, ni ha capgirat les retallades de 2008.
I en el mateix sentit en termes d’accés a la sanitat pública, el País Valencià ha resultat pioner en la fórmula d’hospitals de gestió privada finançats amb recursos públics. Zaplana al capdavant del govern del PP de la Generalitat en 1999, donava llum verda a l’Hospital de la Ribera, que mitjançant aquesta fórmula va donar nom al “Model Alzira” de concessions privades hospitalàries pagades i repagades amb recursos públics i que compta amb 4 hospitals més: Torrevella, Dènia, Elx i Manisses. Aquest model ha suposat una degradació de la qualitat assistencial que rebem, problemes crònics de llistes d’espera per les visites a l’especialista i per les intervencions quirúrgiques, precarització de les condicions laborals de les treballadores i els treballadors per aconseguir el màxim benefici i clarament d’accés desigual a la sanitat per a les classes populars ja que aquests hospitals passen per davant als pacients de pagament administrant un dret a l’accés a la sanitat pública que depèn dels diners que portes a la butxaca. I tampoc en aquest cas, igual que en el cas dels concerts educatius, el tripartit valencià s’ha atrevit a trencar amb el model prova és que no ha rescindit cap concessió i totes, fins i tot provant que les empreses que les gestionen s’han embutxacat diners falsejant documentació acabaran el termini plàcidament quan els toca: Hospital de la Ribera acaba a l’abril de 2018, Torrevella el 2021, el de Dènia en 2023 i el d’Elx el 2025.
I és d’aquesta manera com mentre la classe treballadora i les classes populars s’empobreix cada vegada més, les grans empreses i els seus accionistes s’enriqueixen encara més. Si hi ha una empresa de matriu valenciana que pot servir d’exemple de com ha augmentat els seus beneficis a costa d’empitjorar les condicions dels seues treballadors i treballadores, eixa és Mercadona, que durant l’any 2015 ha incrementat la seua facturació un 3%, fins als 20.831 milions d’euros, mentre que els seus guanys nets han millorat un 12%, fins als 611 milions d’euros.
Vist l’anterior podem certificar que les autonomies, s’han demostrat eines inútils per exercir sobirania econòmica i han servit per facilitar l’espoli fiscal al País Valencià i la resta dels Països Catalans, però sobretot i també per traslladar els dogmes del capitalisme patriarcal en la seua versió més crua. La gestió més ètica del govern del canvi dins dels límits de l’autonomia, i que basa les seues reivindicacions en la millora de finançament, no té marge per a transformar realment aquesta situació, per falta de voluntat i de programa i sobretot perquè a tot estirar només estan podent gestionar una mica millor les engrunes i pal·liar lleugerament la misèria.
Un país sense sobirania política
Des del punt de vista polític, ja ho diu l’himne, el País Valencià s’ha dedicat a ofrenar glòries a Espanya. Lerma, com a home necessari de Felipe González, apuntalava un PSPV que ha fet sempre de PSOE i que aplanava el camí per la desfeta que va arribar de la mà del PP.
40 anys de gestió que tenen una constant, la negació del País Valencià com a part del subjecte polític dels Països Catalans i per tant, l’atac constant, conscient i planificat contra la identitat del País Valencià, per anorrear tot allò que suposa de trets compartits amb la resta dels Països Catalans,
sobretot la llengua.
La intenció ha estat clara, buidar la sobirania política de les valencianes plantejada en els projectes polítics de 1977 i diluir-la dins la de l’estat autonòmic. Això va ser possible també pel paper que va jugar l’esquerra espanyola, per la seua inacció i les seues renúncies i sobretot per la seva subordinació al projecte nacionalista espanyol. Tot en forma d’un acomplexament brutal que ens relega a les valencianes a renunciar a la nostra sobirania per passar a ser una perifèria de Madrid i per aspirar, com a molt, a reclamar un millor finançament autonòmic.
I aquesta està sent l’opció del govern del canvi. No ens hauria de sorprendre que la màxima aspiració de Ximo Puig i Mònica Oltra siga anar a reclamar a l’estat un millor finançament i seguir gestionant la caduca autonomia. No ens hauria de sorprendre després de l’Acord del Botànic, que es limita a reclamar tímidament alguns dels aspectes recollits en l’Estatut d’autonomia, com una Agència Tributària pròpia i que tanca tot debat sobre la qüestió nacional amb una fòrmula: la neoautonomia.
I tampoc ens hauria de sorprendre que després de més de dos anys de govern progressista continuem sense mitjans de comunicació propis (RTVV), sense la recepció de les emissions en català des d’altres territoris (TV3, IB3…). Que continuem amb una educació que no garanteix l’ús ni l’aprenentatge del valencià als diferents nivells educatius i que s’encabota en models de plurilingüisme que només pretenen, sense aconseguir-ho, acontentar la dreta espanyola amb la introducció de l’anglès i la desaparició dels programes d’immersió lingüística en valencià, els únics que garanteixen el coneixement profund i real de la llengua. És cert que s’han produït alguns avenços: la derogació de la «llei de senyes», o actes de desgreuges com el de les víctimes de l’accident del Metro o a Guillem Agulló. Aquestes qüestions podríem considerar-les de «salut pública»; tanmateix en les polítiques de fons impera una prudència que moltes vegades es percep com a fruit d’una por a la reactivació de l’activisme blaver. Un botó de mostra? Joan Ribó, l’alcalde de València, va doblegar-se davant les amenaces del delegat de govern espanyol per haver retolat els senyals de trànsit de la ciutat només en català.
Ací la por a que el projecte polític puga ser titllat de catalanista per simplement dignificar la llengua o la cultura pròpia ha fet que s’hagen assajat tots els eufemismes possibles, des del neoautonomisme de PSPV al federalisme-ficció de Compromís. Però el que resulta absolutament evident és que cap d’aquestes formules ens serviran ni per construir una vida digna per les classes populars com hem esbossat en l’apartat anterior ni per garantir la supervivència de les valencianes com a part del subjecte polític dels Països Catalans amb una llengua i cultura pròpia i amb tot el dret a plantejar un projecte polític no subordinat al del nacionalisme espanyol.
Una alternativa política al neoautonomisme
La situació actual fa més necessària que mai la construcció d’una alternativa política que aposte clarament per l’exercici del dret d’autodeterminació i per a la superació del capitalisme patriarcal a partir de la recuperació de la sobirania política i econòmica.
Sense la construcció d’aquesta alternativa política, la resposta valenciana a la crisi d’estat que ha obert el procés d’autodeterminació al Principat serà la que ens han dissenyat Puig i Oltra: substituir el paper de CiU a Madrid presentant la societat valenciana com a lleials espanyols que són de fiar. Aquest camí ni condueix a major quotes de benestar social ni condueix a poder exercir res similar a una sobirania política. Perquè quan es plantegen, són liquidades automàticament pel Tribunal Constitucional.
Necessitem aquesta alternativa política per a treure l’eix del debat de l’escenari a favor o en contra del PP i situar l’eix del debat en escenaris que qüestionin l’arrel del problema: la pertinença a l’estat espanyol i a la Unió Europea.
El paper d’Endavant i de l’esquerra independentista és clau per a la construcció d’aquesta alternativa política. La campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació, iniciada per Endavant el passat abril, assenyala aquells elements clau sobre els que ha de pivotar un programa polític que puga plantar cara al neoautonomisme de PSPV i Compromís i sacsejar l’actual debat polític en què el PP es troba perfectament còmode.
Ara mateix, un sector significatiu de la societat valenciana percep que l’actual arquitectura institucional -espanyola i europea- és un sostre massa baix per a l’objectiu de plenitud nacional i benestar social. Aquesta consciència, però, de moment dóna suport de forma majoritària a l’estratègia de gestionar les engrunes possibles sota aquest sostre. La nostra tasca com a moviment polític ha de ser plantejar una estratègia alternativa que passi per la superació d’aquest sostre. I aquesta superació només és possible a través de la conquesta de sobiranies i drets en el marc d’un procés d’autodeterminació. És a dir, de la construcció d’una República independent dels Països Catalans i d’una societat socialista i feminista.