Pocs dies abans de començar el judici contra persones encausades pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017, incloses 9 preses polítiques, és necessari recordar algunes coses.

Els judicis no són cap exercici de democràcia dins l’estat, sinó un acte de revenja i càstig col·lectiu per part seva. Són, en definitiva, un judici polític. I ho són tant per la inconsistència absoluta de les seves acusacions, fins i tot dins del seu propi entramat jurídic i penal, com per les circumstàncies en què aquest judici es desenvoluparà: des de la prohibició que hi hagi observadores internacionals, fins al trasllat de les preses polítiques -molts dies abans del que la mateixa norma marca-, passant per l’ajustament a la carta dels temps d’inici, desenvolupament i final del judici. Tot plegat respon a una raó d’estat, ben allunyada de la democràcia i dels drets.

Qualsevol persona que vulgui exercir l’autodeterminació del nostre poble serà culpable davant l’estat. Per tant, aquí no hi ha res a dirimir entre culpables i innocents. L’entramat jurídic espanyol no permet l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació, reconegut, en canvi, en nombrosos tractats internacionals. L’estat espanyol superposa la llei contra les llibertats, quan han estat precisament, sempre, els moviments pels drets i les llibertats els que han modificat les lleis. En aquest sentit, el judici no és només contra les persones citades, sinó contra el més d’un miler de persones encausades per accions relacionades amb el referèndum d’autodeterminació de l’1-O.

Cal entendre el judici com l’atzucac on l’estat espanyol situa el moviment sobiranista: legalitat o ruptura, repressió o desobediència, recentralització o autodeterminació. L’única oferta que l’estat pot oferir al poble català és afluixar la cadena de manera que no se’n percebi tant la submissió. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, com deien al segle XVIII. La cruïlla en què es troba el moviment independentista, doncs, és entre pactar amb l’estat aquestes engrunes cada cop més resseques i amb regust franquista o trencar les cadenes per guanyar el pa sencer.

La disjuntiva entre ruptura amb l’estat o renovació del pacte autonòmic posa de manifest els interessos contraposats que existeixen en el si del moviment independentista transversal. La ruptura obre la porta a canvis polítics i socials profunds que potencialment poden alterar les relacions de poder dins la societat principatina; el pacte a la baixa permet salvar els mobles i mantenir alguns dels privilegis i àrees de poder dels partits polítics que poden aspirar a governar la Generalitat i, el més important, assegura l’estabilitat necessària perquè es mantinguin les relacions de poder que beneficien l’oligarquia empresarial que forma la classe dominant.

Cap de les dues alternatives de la disjuntiva no és senzilla ni còmoda. D’una banda, la ruptura amb l’estat implica costos repressius i obre un període d’inestabilitat política i econòmica com no hem conegut en els últims quaranta anys. De l’altra, la renovació del pacte autonòmic implica una rendició en tota regla i acceptar condicions que empitjoren la situació de subordinació política i econòmica respecte a l’estat de les autonomies sorgit de la reforma del franquisme.

L’aposta de l’Esquerra Independentista davant aquesta disjuntiva és clarament la ruptura amb l’estat, perquè dins de l’estat espanyol les classes populars no tenim garantida una vida digna, ni des d’un punt de vista econòmic, ni nacional, una situació molt més agreujada en el cas de les dones. Encara que els costos puguin ser grans, la classe treballadora i la resta de les classes populars tenim molt a guanyar amb la independència. Només qui té privilegis econòmics i polítics es pot plantejar l’opció de renovar el pacte autonòmic.

Pensem que només la mobilització pot frenar tant l’avanç del feixisme, revestit de recentralització de l’estat, com la rendició del pacte amb l’estat. Només la mobilització als carrers pot retornar el protagonisme a les classes populars per decidir sobre tots els aspectes de la nostra vida. Tenim per endavant un calendari de mobilitzacions que només és un tret de sortida: jornada de lluita el dia que comencin els judicis, una vaga general que desbordi el pactisme i reivindiqui la desobediència i l’autodeterminació com a eixos centrals de l’acció política, i una vaga general feminista el 8 de març com a màxima expressió que sintetitza les principals reivindicacions que guien la lluita de l’Esquerra Independentista.

Fem una crida a impulsar i participar en mobilitzacions que serveixin per impedir el procés de reforma i de negociació amb l’estat, i que permetin iniciar un nou cicle de lluites que situï els mínims per viure dignament al centre: recuperant sobiranies, defensant i guanyant drets, i exercint l’autodeterminació.

Els pactes i les sentències es tomben als carrers: l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix!