La independència és la clau per obrir la porta del canvi social

La gestió de la Covid-19 fa més patent que mai que el règim borbònic del 78, i per extensió les autonomies, són incapaces de posar sobre la taula una sortida social de la crisi epidèmica i la crisi social que se’n deriva.

L’estat s’ha mostrat completament sotmès a la dictadura de l’Ibex 35 i ha fet recaure la factura social sobre les treballadores i la caixa de la seguretat social, mentre es blindaven els interessos empresarials de les grans transnacionals. Mentrestant, el Gobierno ha viscut dels grans anuncis i el patriotisme i, sota la bandera de la “Unidad y lealtad”, ha gestat el relat d’uns nous pactes de la Moncloa com a marc de reforçament de l’estat i del règim a l’Espanya postCovid.

Davant d’aquesta dramàtica situació, l’autonomisme només alça la veu per garantir-se la gestió de les engrunes que la piconadora de l’estat capitalista i patriarcal deixa al seu pas. Retorn de competències manllevades per l’estat d’alarma, titularitat per gestionar ajudes com l’ingrés mínim vital o l’acceleració d’un nou repartiment pressupostari són les batalles que lliuren els governs autonòmics dels Països Catalans. Els exemples de les darreres setmanes en són mostres importants: la polèmica del govern Torra amb el contracte amb Ferrovial; el govern Armengol amb el reial decret per engrandir els hotels i la barra lliure a la construcció i el turisme, mentre situen a Mallorca un pla pilot per a l’arribada de turistes, i les vergonyoses declaracions de Mònica Oltra en nom del govern Puig, utilitzant l’euskera per reivindicar la gestió de l’ingrés mínim vital. L’autonomisme demostra que és el garant dels interessos de l’estat als Països Catalans. Mentrestant, la pobresa augmenta, les desigualtats creixen, centenars de persones migrants queden desemparades pel racisme institucional i els serveis públics es troben, una vegada més, amb la incapacitat de garantir una vida digna a les classes populars.

Si les estructures de l’estat, i per extensió, de les autonomies i els ajuntaments, han mostrat, ja, que són incapaces de dur a terme les mesures redistributives necessàries, en moments de màxima necessitat social, hem de tenir clar que una expansió d’aquestes estructures i unes propostes polítiques basades en els esquemes del poder espanyol seguiran sense funcionar.

Quina alternativa ens queda?

Assumir que, sense la superació de les estructures econòmiques i polítiques a les quals ens sotmet el règim del 78, no serem capaces de rompre l’espiral d’empobriment al qual ens condemna el capitalisme patriarcal. Les mesures de xoc són urgents i necessàries per aturar el cop a les capes més empobrides de la nostra societat i per obrir escletxes de lluita contra el règim. Però només amb mesures estructurals i la capacitat d’afrontar polítiques de transformació social serem capaces de garantir una vida digna per totes les classes populars.

Cal començar a bastir una alternativa estructurada en 4 eixos:

• Subordinar l’economia i la tecnologia a les necessitats de les persones i de la reproducció de la vida. Repartir el treball i la riquesa, garantir treball, sous i condicions laborals dignes. Pensions i prestacions socials per garantir que es tenen totes les necessitats cobertes. Cal avançar en la planificació de l’economia, la reducció dràstica de les càrregues laborals i la sobirania econòmica dels Països Catalans.
• Els recursos essencials per al sosteniment de la vida han de ser públics i estar sota control popular. Ara mateix, l’especulació i l’enriquiment privat amb els serveis essencials és un fet; cal reapropiar-se de tots els serveis públics i sectors essencials. Prohibir els desnonaments i reforçar el parc públic d’habitatge mitjançant l’expropiació de bancs i grans tenidors. Assegurar casa, aigua, gas, electricitat i telecomunicacions a totes les cases a preus socials, i lluitar per tenir una banca pública lliure d’especulació financera i no pagar el deute il·legítim.
• La construcció d’una societat feminista. Aquesta és l’única manera de garantir efectivament una vida digna per a tothom i una societat realment equitativa. Per combatre les desigualtats, cal reconèixer laboralment el treball reproductiu i de cures. Cal eliminar l’escletxa salarial, assegurar casa i condicions laborals i socials dignes a les víctimes de la violència masclista, incloure la formació feminista a totes les etapes de l’educació i a totes les treballadores de serveis públics. Cal lluitar per la igualtat de drets per a totes les persones, oferir serveis públics que garanteixin la cura de les persones per desprivatitzar les cures i reconèixer de forma salarial les tasques reproductives, rompre amb la doble victimització de les dones agredides i posar l’accent en els agressors.
• Transformar l’economia per salvar al planeta. El capitalisme és un sistema que destrueix la terra, contamina els rius i l’aire, per assegurar uns grans beneficis per a una minoria. El repartiment del treball i la riquesa ha d’anar acompanyat de l’establiment d’un model productiu que garanteixi el manteniment dels nostres recursos naturals i d’una economia que posi la vida al centre, la de les persones i la de tots els éssers vius. I lluitar per posar sota control popular la planificació econòmica; només així serem capaces de fer les transformacions necessàries per fer front als reptes ecològics dels Països Catalans i del món sencer.

Aquestes transformacions són necessàries per tal de posar els recursos del nostre país al servei de la seva gent i cobrir les necessitats de les més vulnerables, i hem de tenir clar que no és possible materialitzar-les dins del règim del 78. El desenvolupament del model autonòmic no condueix a la capacitat de transformar les estructures de poder que dominen la societat, i només és una via morta per canalitzar el descontentament. L’única via transformadora al sud d’Europa del segle XXI és la independència. La recuperació de la sobirania política i econòmica sobre els recursos de la nostra nació, i ordenar-los de tal manera que l’interès principal sigui garantir una vida digna a tota la població.

La independència segueix essent l’única via per desfer el forrellat del 78 i obrir la porta a la transformació social. Sense independència no hi ha ruptura amb el règim ni transformació social possible. Aquesta ha de seguir sent l’aposta principal del poble català per construir, als Països Catalans, un nou món.

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Països Catalans, 15 de Juny de 2020