Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu de l’11 de setembre, diada nacional del Principat

Ens trobem immersos en una nova crisi socioeconòmica, que ens demostra una vegada més el caràcter estructural i cíclic de la crisi en el marc del sistema capitalista. La pandèmia de la COVID-19 ha accelerat la recessió econòmica que ja s’albirava i ha posat en relleu les contradiccions de l’economia de mercat. Una sanitat pública saturada després d’una dècada de retallades i privatitzacions, uns desnonaments que s’han continuat executant malgrat les promeses moratòries,una accentuació de la feminització de la pobresa i de la violència contra les dones.

En aquesta conjuntura l’aliança entre els poders progressistes perifèrics i la complicitat d’un govern d’esquerres a Madrid han acabat amb la demanda de minses molles pressupostàries i un estat més centralitzat que el 2015. Els pactes progressistes del Botànic i Bellver juntament amb el govern d’ERC culminen un procés de replegament de les forces del sobiranisme governamental, que situen la dinàmica de la política institucional principatina en unes coordenades molt similars a les dels governs valencià i balear: l’excel·lència en la gestió autonòmica i el cenyiment als canals legals com a via per aconseguir concessions de l’aparell central de l’estat espanyol. El conflicte independentista al Principat es voldrà postergar a través d’un pacte des de dalt on el que està en joc és el repartiment de les ajudes europees, amb el rerefons d’una reforma social i econòmica que garanteixi la continuïtat del sistema capitalista.

El panorama amb el qual ens trobem és el de l’estat espanyol més aposentat dels darrers anys, que s’ha reforçat amb ajudes que van des del neofeixisme de VOX fins a l’esquerra espanyola d’Unidas Podemos. L’ofensiva espanyolista té diverses cares i una d’elles és el projecte de liquidació de la llengua perquè és un símbol antifeixista, antimonàrquic i d’unitat dels Països Catalans que ha sobreviscut a un genocidi cultural. La persecució de la llengua en una part del territori és una amenaça per la llengua en el conjunt del territori. És per això que cal combatre els atacs a casals i ateneus, frenar la proliferació d’agressions feixistes i lluitar colze a colze amb les represaliades per confrontar el feixisme, ja que aquest funciona com a força de xoc de l’estat capitalista per mantenir el règim actual.

Aquest és el context en el qual, el passat mes de maig, el govern de Pere Aragonès va fer les seves primeres passes enlairant les banderes de la justícia social, el feminisme, l’ecologisme i l’autodeterminació i amnistia. Però aquestes banderes de canvi ben aviat han volat, tal com les paraules d’Aragonès, i l’únic que n’ha quedat és la dissolució del conflicte, oblidant la lluita per la independència i apostant per una taula de diàleg i uns indults que han estat venuts com una victòria de l’independentisme i que deixen enrere milers de represaliades.

Estem a les portes d’una nova gran ofensiva de mesures antipopulars i l’única sortida per a la classe treballadora és la construcció dels Països Catalans a partir de l’estratègia d’Unitat Popular, ja que la lluita per l’autodeterminació és una lluita de classes i la independència requereix una revolució política per a materialitzar-se. La confrontació amb el règim del 78 i la ruptura independentista amb l’estat espanyol i la Unió Europea és l’única via per deixar de seguir pagant els plats trencats del capitalisme. I això no es pot aconseguir ni amb «taules de diàleg» ni amb processos «de la llei a la llei». La qüestió de l’autodeterminació no és només una qüestió de democràcia, sinó sobretot una qüestió de poder. Per això, cal construir un bloc polític i social al conjunt dels Països Catalans, que només podrà ser articulat a través d’un programa de transformació social que doni resposta a les necessitats de la majoria treballadora. Cal construir aquesta força popular que pugui disputar el poder a l’estat capitalista espanyol i derrotar-lo mitjançant una insurrecció democràtica del poble.

I per això, cal enfortir els espais de lluita social i popular i les organitzacions de l’Esquerra Independentista, perquè l’organització i la lluita són l’únic camí.