En aquest text, l’economista egipci Samir Amin analitza la revolució tecnològica actual a partir de la llei del valor, comparant-la amb les precedents i n’exposa les conseqüències polítiques.
1. La revolució tecnològica contemporània és un fet i, no cal dir-ho, important. No ho he posat en dubte, fins i tot ho he considerat el punt de partida necessari de l’anàlisi del que és «nou» en l’evolució del capitalisme.
La diferència rau, d’una banda, en l’anàlisi que hom fa de la naturalesa d’aquesta revolució comparant-la amb les precedents i, per una altra, en les conseqüències polítiques que es treuen d’això.
Tal com crec que cal fer, jo analitzo les revolucions tecnològiques en termes de la llei del valor. En aquesta anàlisi la producció és, en definitiva, el producte del treball social, i el progrés de la seva productivitat es manifesta per mitjà de la reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció d’una unitat de valor d’ ús.
2. Les revolucions tecnològiques anteriors dins la història del capitalisme (la primera, la de la màquina de vapor i les màquines tèxtils de finals del segle xviii, principis del xix; la segona, la del ferro, el carbó i els ferrocarrils a mitjan segle xix; la tercera, la de l’electricitat, el petroli, l’automòbil i l’avió a principis del segle xx) es van traduir totes, alhora, en una reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció dels valors d’ús considerats, però també en l’augment de la proporció que representa la quantitat del treball indirecte (assignat a la producció dels mitjans de producció) en relació a la del treball directe (assignat a la producció final). La revolució tecnològica en curs inverteix aquesta tendència. Permet el progrés de la productivitat del treball social per mitjà de l’engegada de tecnologies que es tradueixen en la reducció de la proporció del treball indirecte.
Resumeixo aquestes observacions en el següent esquema quantitatiu simplificat:

Quantitat de treball necessari (per a la producció d’una unitat de valor d’ús donada):

	Treball total (1)	Treball directe (2)	Treball indirecte (3)	Relació (3)/(2)
a) Punt de Partida	100	80	20	0,25
b ) Primeres revolucions	50	25	25	1,00
c ) Revolucions en curs:	25	17	8	0,50

La productivitat del treball social es duplica quan es passa d’1 a 2 a costa d’ una intensificació capitalista de les tecnologies engegades, mentre que un progrés de la productivitat, idèntic quan es passa de 2 a 3 (el doble d’aquesta) va acompanyat d’una inversió del moviment de la intensitat capitalista dels mètodes de producció.
3. Les relacions de producció capitalistes impliquen que l’entrada a la producció estigui reservada a qui posseeixen un capital suficient per a instal·lar els equipaments necessaris. Així doncs, l’augment de la intensitat capitalista a través de la qual es van manifestar les revolucions industrials successives durant els segles xix i xix va proporcionar al capital un domini creixent sobre els treballadors desproveïts d’altres mitjans de vida que no fossin la venda de la seva força de treball (incapaços, doncs, de «produir» per ells mateixos —això és, sense capital/béns competitius).
La inversió del moviment per mitjà de com es manifesta el progrés científic i tecnològic tendeix a «abolir» el poder del capital i a obrir l’accés a la producció?
Hi ha almenys dues raons que fan que no sigui això en absolut.
La primera és que les revolucions tecnològiques successives, inclosa la que està en curs, han implicat una creixent centralització del capital. La unitat més eficaç per a la producció de nombrosos valors claus d’ús (però certament no tots els valors d’ús) és aquella que centralitza una major quantitat de producció: una fàbrica concebuda per a produir deu cotxes o deu computadors a l’any no és competitiva —però un advocat, un metge o un petit gabinet no són menys eficaços que una gran empresa que opera en aquests sectors de l’activitat. Per això, encara que decreixés sensiblement la intensitat capitalista, l’entrada a la producció quedaria reservada per a aquells que disposin d’un capital sempre considerable per a avançar-lo (per a la compra d’equipaments, la bestreta dels salaris i la constitució de les existències necessàries per a l’activitat de producció i la seva sortida comercial).
La segona és que la continuació de la revolució tecnològica exigeix «inversions de recerca» cada vegada més importants. Un treballador aïllat o un petit col·lectiu de treballadors, encara que estiguin ben qualificats, en general no estan en condicions de portar a terme aquesta recerca.
L’avantatge aquí la tenen els centres capaços de concentrar capacitats de recerca a partir de la mobilització d’un gran nombre d’investigadors: Estat i grans empreses. Aquest element constitutiu del «monopoli dels propietaris» enfront a la indigència dels altres (els «proletaris») exigeix avui una proporció de «la inversió total dels capitals» necessària per a l’entrada en la producció molt més forta del que era fa cinquanta anys. Es posa llavors en marxa el reforç d’aquest monopoli d’una manera cada vegada més sistemàtica per part d’aquelles legislacions anomenades  «protectores de la propietat intel·lectual i industrial», destinades, de fet, a sobreprotegir els oligopolis de producció.
4. L’evolució de les revolucions tecnològiques s’articula igualment sobre la de la qualificació del treball social exigit per les produccions concernides.
Les formes anteriors de la producció no exigirien cap qualificació particular a la majoria dels treballadors —de fet, «desqualificats» com eren els obrers de les cadenes de muntatge. Les formes noves són sovint molt més exigents. Es pot dir que, atès que el treballador està més qualificat, gaudeix d’una major «llibertat» enfront del capital que l’usa? Es beneficia, almenys, d’un poder de negociació millor? Sobre aquest tema hi ha moltes il·lusions que cal dissipar. Perquè si per als segments particulars en els quals, conjunturalment, gràcies a la força de treball qualificat requerida, els beneficiaris d’aquesta situació poden aprofitar la seva capacitat de negociar, els poders públics segueixen amb l’objectiu de crear a més llarg termini un excedent en l’oferta de treball adequat. Empleats de l’empresa moderna o treballadors independents que, com que estan subcontractats, multipliquen les ocasions de seguir depenent, en la seva aclaparadora majoria, de qui els contracten.
5. El freqüent debilitament de la intensitat capitalista en les formes modernes de producció permet la millora de la taxa de benefici, coses totes iguals, a més. Dut a la massa de la població, ja sigui estanca o en creixement ralentit, el benefici tendeix a acaparar una proporció creixent dels ingressos nets. La tendència del sistema a produir un excedent que llavors no pot ser absorbit per unes inversions dedicades a l’ampliació i aprofundiment del sistema productiu (una tendència forta del capitalisme modern dels oligopolis, com va mostrar Paul Sweezy , l’anàlisi del qual comparteixo) es veu reforçada pel fet de la nova revolució tecnològica. Aquest desequilibri global és en l’origen de la «crisi estructural» del capitalisme neoliberal contemporani; és a dir, de l’estancament relatiu que el caracteritza .
Aquest excedent pot ser absorbit de diverses maneres. Es pot dedicar a unes despeses suplementàries de balafiament social com és el manteniment de policia privada associada a la creixent desigualtat en el repartiment dels ingressos, com succeeix als Estats Units. Però podria ser-ho per mitjà de la posada en marxa de polítiques de despeses socials útils (educació i sanitat), que constitueixen, aleshores, formes indirectes de reforç dels ingressos dels treballadors (que permeten, a més, el rellançament de la demanda i de la producció) o per mitjà de les despeses militars (l’opció també dels Estats Units).
A més, les formes de la globalització engegades pel neoliberalisme dominant permeten reproduir i fer més profundes unes asimetries internacionals greus en l’accés dels uns i els altres a l’excedent en qüestió. Referent a això he escrit ( cf. Samir Amin, Le virus libéral. Paris: Le Temps des Cerises, 2003, p. 129 i següents) que en l’actual conjuntura política marcada per la militarització de la globalització i l’ofensiva d’aspiració hegemònica de Washington, el sistema funciona a favor dels Estats Units, que absorbeixen una bona proporció de l’excedent generat pels altres, per aplicar-lo a un reforçament de les seves despeses militars.
6. Una revolució tecnològica transforma sempre les formes concretes d’organització del treball i, per tant, l’estructura de les classes dominades.
Però la revolució contemporània no ha obert un ampli camp a l’organització de «xarxes horitzontals» de treballadors capaços d’emancipar-se, almenys en part, de les exigències del capital dominant. Les situacions d’aquest tipus són completament marginals. Per contra, l’evolució dominant dels mercats de treball està caracteritzada per un fraccionament reforçat que dóna al capital uns marges de maniobra d’on sap obtenir benefici. La pauperització produïda per aquesta evolució s’expressa per mitjà de la creixent proporció de treballadors «no estabilitzats» (desocupats, precaris, informals) com vaig demostrar en una altra banda (cf. Samir Amin, 2003, p. 35 i següents.
7. El conjunt dels fenòmens de què aquí es parla, tots associats a la revolució tecnològica contemporània, interpel·la qui es plantegi la qüestió del futur del capitalisme i del que implica la lògica del seu desplegament per als treballadors i els pobles.
Per la meva banda em sembla que aquesta evolució posa en qüestió la «legitimitat» del capitalisme com a sistema social civilitzat i eficaç. El capitalisme obtenia la seva «legitimitat» del fet que el creixement de la producció exigiria inversions de capital cada vegada més massives que solament podien reunir els «capitalistes», que a més assumien un «risc» (la importància del qual sempre ha exagerat la teoria convencional), procuraven «ocupació» a una mà d’obra poc qualificada, i acceptaven amb això la idea que els treballadors no eren capaços per si mateixos d’assegurar l’eficàcia de la producció. Quan, a més, els treballadors —organitzats en sindicats de masses, com correspon a la seva concentració en grans unitats de producció— aconseguien imposar al capital un repartiment estabilitzat dels ingressos nets (els salaris que es beneficien d’un creixement igual al de la productivitat social del treball) i la conjuntura internacional afavoria aquest «compromís social» (per temor a la competència «comunista») amb què la legitimitat del sistema sortia reforçada.
Les evolucions contemporànies han anul·lat àmpliament aquests motius de legitimitat. Major quantitat de treballadors estan més qualificats (i millor situats per a organitzar eficaçment la producció per si mateixos), però simultàniament estan afeblits enfront dels seus patrons. Les inversions requerides per a iniciar una producció són menys importants i estarien a l’abast d’un possible col·lectiu si les institucions de l’estat i de l’economia estiguessin concebudes per a fer possible l’engegada dels projectes que són capaços de formular. Dita d’altra forma, el capitalisme com a forma d’organització social «ha tingut el seu moment». Altres formes —socialistes— semblen alhora en millors condicions d’assegurar al mateix temps l’eficàcia (i la reducció dels balafiaments), la justícia social i l’equitat internacional. Però les relacions de producció capitalistes i les relacions imperialistes sempre dominants s’oposen a uns avanços en les direccions necessàries per a una «superació del capitalisme»; i s’hi oposen amb una violència redoblada.
La meva anàlisi posa l’accent en les contradiccions del sistema i la seva agudització. Aquest enfocament no és el que ens proposen els textos dominants concernents a la «revolució tecnològica».
Aquesta ha ignorat, d’entrada, la llei del valor que substitueix al concepte superficial de «competitivitat als mercats». Però aquest discurs de l’economia convencional és perfectament tautològic (perquè l’única productivitat que té un sentit és la del treball social) i, per definició, ignora fins i tot els efectes de la dominació del capital oligopolístic. Tots els autors que he criticat s’inscriuen en el denominat corrent postmodernista (Castells, entre altres), es prohibeixen abordar aquestes qüestions fonamentals de mètode i s’adhereixen sense dubtar a l’economia convencional.
A més, el mètode del «postmodernisme» (aquí penso particularment en Castells i en Negri) suposa que l’evolució «del sistema» (entre d’altres a causa del fet de la revolució tecnològica en qüestió) ja ha abolit classes i nacions o, si més no, és en vies de fer-ho, i ja ha fet de l’«individu» el subjecte directe i principal de la història. Aquesta tornada a la ideologia plana del liberalisme —el discurs permanent del capitalisme sobre ell mateix— constitueix precisament l’ objecte central de les meves crítiques.
Expressades en termes de «vots piadosos» i de formulacions politically correct (que, particularment, Castells sempre s’ha preocupat de no superar) aquestes visions evolucionistes, dirigides per l’economisme i el tecnologisme de la ideologia dominant, suposen que el capitalisme «se superarà pacíficament per ell mateix». Jo em mantinc en les posicions del marxisme: si bé les condicions per a un altre sistema (superior) estan reunides per aquesta evolució, les contradiccions que aquesta aguditza (i no redueix!) només seran resoltes per les lluites a través de les quals s’expressen. Per si mateix el capitalisme —«superat objectivament» (i amb això dic «senil»)— no engendra una nova societat —millor—, sinó la pura barbàrie. Desmenteixen el realisme de la meva anàlisi l’ofensiva generalitzada dels poders al servei del capital dominant i la militarització de d’imperialisme? «Un altre món» no sorgirà de la submissió a la lògica del desplegament del sistema sinó de la lluita decidida contra ella.

Samir Amin és economista